Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 6 de enero de 2019

S9 - FASE CONTINENTAL DE LA GUERRA MUNDIAL




Amb LA INVASIÓ DE POLÒNIA comença una fase de la guerra que, tot i enfrontar estats europeus, no deixa de ser “mundial” perquè les ambicions alemanyes ho són; perquè amb els anglesos combaten ja el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i la Unió Sud-africana; perquè ja hi participen tropes colonials; perquè l’entrada d’Itàlia implica combatre a Àfrica, perquè Síria i Iraq es rebel·len contra els britànics el 1940 i perquè la guerra a l’Atlàntic s’inicia des del mateix començament (com demostra l’atac d’un submarí alemany a la base naval d’Scapa Flow a les illes Orcades el 14-10-1939) o la gesta del cuirassat alemany Graf Spee, perseguit per vaixells britànics, refugiat a Montevideo i enfonsat pel capità tement la humiliació de la derrota.

Polònia va estar derrotada en 37 dies perquè els polonesos havien trigat a mobilitzar-se (tement que, com al 1914, això precipités el conflicte); perquè el seu pla de defensa dispersava tants esforços que no podia atendre tots els fronts; perquè encara la cavalleria era bàsica per a traslladar ferits i artilleria (en els dos exèrcits, encara que els alemanys privilegiaven la mecanització)... 

Cristian X de Dinamarca,
durant l'ocupació
La declaració de guerra franco-britànica, però, va deixar pas a una Sitzkrieg (“guerra de seients”, en anglès la Phony war i en francès el Drôle de guerre), en definitiva una guerra que semblava de broma: i és que la primera víctima anglesa no va caure fins el 9 de desembre, i un jove filòsof destinat al front, -Jean Paul Sartre- va poder escriure “Les chemins de la liberté” o “L'Être et le Néant”. I és que una part de la societat francesa no estava per la guerra, i pensava que “millor Hitler que Blum”. I aquesta manca d’iniciativa aliada va precipitar les ambicions de Berlín i de Moscou: les ambicions soviètiques van desenvolupar una nova ofensiva (11/1939 a 3/1940) contra Finlàndia que coneixem com la GUERRA D’HIVERN: presumptament volien reforçar la defensa de Leningrad, però també recuperar les fronteres de 1918. La resistència dels 200.000 combatents finlandesos davant del milió d’efectius soviètics va tenir més conseqüències que l’expulsió de la URSS de la SDN: va demostrar a Hitler la debilitat de la URSS (per la que Stalin va aturar les purgues), va permetre els anglesos preparar un exèrcit que havia de socórrer els finesos,  i va convertir (el ferro d’) Escandinàvia en la prioritat a Berlín i Londres. Havent resistit sense derrota, Finlàndia evitava cap govern titella, tot i lliurar un 10% del seu territori als russos (Pau de Moscou).

Tement perdre l’aprovisionament de l’acer suec a través de Narvik (Noruega), Hitler va llençar una ofensiva contra Dinamarca i Noruega. El pretext, que el buc alemany Altmark –camí d’Alemanya per aigües neutrals, amb 300 presoners britànics del Graf Spee a bord i perseguit per 3 destructors aliats- fos acollit en un fiord i –ignorant la protecció que oferia el govern d’Oslo- atacat per alliberar els mariners presos. Dient que la neutralitat noruega havia estat violada i que calia protegir-la dels britànics, els nazis van envair Dinamarca i Noruega (abril 1940). Serà la campanya més curta de la història: Dinamarca es converteix el 9 d’abril de 1940 en el protectorat model al qui el rei Christian Xè ignora passejant-se a cavall cada dia per Copenhaguen (mentre el seu germà Haakon VIIè, el rei de Noruega, marxa a l’exili deixant el govern en mans del filo-nazi Vidlum Quisling). Les conseqüències: Suècia es veu pressionada per enviar el ferro en bucs de bandera neutral, els anglesos ocupen Islàndia i Roosevelt proclama que Grenlàndia queda protegida per la Doctrina Monroe de 1823. El fracàs de Noruega fa caure el govern Chamberlain.




Mentrestant, França semblava tranquil·la: havia construït una línia defensiva sòlida, coneguda pel nom del ministre de guerra (1929-1931) André Maginot. Era un sofisticat sistema de fortificacions compost de búnkers de ciment i acer, units per una xarxa de túnels i entrades a la rereguarda, que s’estenia de la frontera suïssa a Luxemburg (400 km) però deixava la frontera belga desprotegida (i les frondoses Ardenes, per les que el Pla von Manstein dirigirà l’atac). Darrera aquests murs, però, França era terriblement dèbil: ja el govern Daladier havia prohibit L’Humanité i Ce Soir malgrat que el PCF condemnava el pacte germano-soviètic (però no la premsa antisemita).  Amb 3.400 arrestats d’esquerra, diputats expulsats de l’Assemblea Nacional i 300 ajuntaments suspesos, i la dreta preferint “Hitler a Leon Blum”, el govern Paul Reynaud (3/1940) gairebé no tenia suport parlamentari per fer la guerra.

En canvi, a l’altre costat del canal, el Primer Lord de l’Almirallat, Winston Churchill, és investit com a primer ministre el 10 de maig: encara que parcialment responsable del desastre a Noruega, tothom coneixia el seu enfrontament amb els apaivagadors, els seus discursos inspiraven determinació, tenia tanta experiència al front que solament Wellington el superava en convertir-se en primer ministre, i les seves posicions nacionalistes conciliaven els tories (imperialistes) tant com els laboristes (que veuen en Hitler el dimoni). Després de prometre “sang, suor i llàgrimes” es consagra a depurar l’administració de filo-nazis, envia les reserves d’or del Banc d’Anglaterra a Canadà, i –encara que els diputats conservadors de la cambra continuen ignorant-lo mentre reben amb ovacions Chamberlain- ell combat apaivagadors com Lord Hallifax (que defensa la mediació que Mussolini ofereix per negociar la pau). El mateix 10 de maig que prenia possessió, Hitler iniciava l’ofensiva occidental: la reina Guillermina d’Holanda es refugià a Londres i, espantat pel cruel bombardeig de Rotterdam, Leopold III de Bèlgica es rendeix. Potser estalvia patiments als belgues, però la seva rendició precipita l’avenç alemany i deixa les platges de Dunquerke abarrotades de soldats famolencs i esgotats a les expenses de l’avenç nazi. En una operació suïcida, Churchill reuneix 40 destructors i 900 vaixells particulars per retirar les tropes i aconsegueix recollir 224.000 anglesos i 110.000 francesos. És una victòria pírrica per als alemanys, i una victòria moral per als anglesos: l’oratòria de Churchill –que en privat reconeix que les guerres no es guanyen amb evacuacions- aconsegueix fer-ne un èxit quan promet, en el famós discurs d’aquell dia, que “lluitarem a les platges” (i on faci falta) fins al final... L’esdeveniment és important: no solament perquè salvant l’exèrcit britànic la resistència anglesa serà possible, sinó perquè l’èxit de la campanya occidental va suggerir els alemanys que la «guerra llampec» es podia repetir a escala més gran.




La humiliant derrota francesa queda representada en la signatura de l’armistici amb els alemanys en el ´mateix vagó on es va signar el de l’onze de novembre de 1918. L’historiador Marc Bloch –que acabaria executat pels nazis com a membre de la resistència- es va escandalitzar per “L’estranya derrota”: no solament va denunciar l’actitud de l’opinió pública (més interessada en una cacera de bruixes contra els comunistes que criticaven l’apaivagament), sinó també la incompetència de l’exèrcit, la inactivitat del “drôle de guerre i que la Línia Maginot cobria de la frontera suïssa a la belga, però no continuava fins el mar (i deixava les Ardenes exposades).

La derrota va ser un veritable terratrèmol polític. La renúncia de Reynaud va permetre el president nomenar primer ministre el Mariscal Philippe Petáin: l’heroi de la Gran Guerra va declarar que “l’única cosa que es pot fer és acabar, negociar i destruir la Commune, com va fer Thiers”. Petáin culpa la derrota a l’esquerra, protagonista de la “decadència moral”. Així que el juliol de 1940 els diputats de l’Assemblea Nacional –reunits al balneari de Vichy- li va donar plens poders. L’endemà es va abolir la República, Petáin es va proclamar cap d’estat i va suspendre el Parlament. El vice-primer ministre, Pierre Labal, va justificar-ho dient que “la guerra l’ha perdut la democràcia parlamentària, per tant s’ha de construir un règim”. Declaracions posteriors, com les que van desitjar la victòria alemanya contra els soviètics, perquè  sense ella el bolxevisme s’instal·larà arreu”, ens obliguen a reflexionar sobre la naturalesa del règim. Julian Jackson (France. The Dark Years, 2001) va dir que era “una reacció a la revolució que havia representat el Front Popular a ulls de la burgesia francesa”. Però és podria arribar molt més enllà en la definició, perquè –sense inspiració externa- el règim de Vichy va posar en marxa les Lleis anti-jueves, que fixaven primer el cens, conegut com el Dossier (André) Tulard. Més endavant la persecució legal (1940-2) va impulsar mesures com la identificació amb l’estrella de David (5/1942) o els arrestos (7/1942). Finalment, les deportacions es produirien entre 1942 i 1944, potser la més coneguda sigui la rafle du vel d’hiv, el 17 de juliol de 1942, quan 9.000 gendarmes van recloure 12.884 jueus (entre els que es compten 4.051 nens) que acabarien a Auswichtz.



L’ocupació de la franja atlàntica francesa i la conversió de Vicky en un estat satèl·lit ens permet diferenciar una tercera França en joc: la que el General Charles De Gaulle va proclamar com a “França Lliure” en el seu primer discurs des de la BBC (6/1940). França quedava encarnada en les institucions imperials, va dir quan els comissionats de Síria, Indoxina i Àfrica conformaven un Consell de Defensa de l’Imperi. A França, alhora, un moviment de Resistència es desenvolupa sense ell (encara que més endavant la va acabar representant).
-          Primer, espontànies cadenes de solidaritat impulsen rutes de fugida que passaran informació als aliats i repartiran premsa clandestina.
-          A partir de 1941, l’atac nazi contra l’URSS fa que el PCF se sumi al sabotatge: aquell any es produiran gairebé 1500 accions (158 descarrilament, 180 locomotores, 3 Ponts, 800 soldats).
-          L’any següent, el reclutament de mà d’obra francesa per anar a les fàbriques a Alemanya va disparar les incorporacions al maquis, i això permetrà que els aliats comptessin amb la resistència per impulsar operacions de distracció que facilitessin el desembarcament de 1944...
No hem de pensar en un moviment de masses ni en una societat mobilitzada: encara que la resistència repartia centenars de milers de diaris clandestins, malgrat la persecució de la GESTAPO, en realitat com a organització clandestina no va arribar a mobilitzar ni el 2% de la població.





Com és aquesta resistència? No la lideren les elits (que majoritàriament accepten l’ocupació) sinó ciutadans de procedència ideològica molt heterogènia (tot i que la perspectiva ideològica majoritària és d’esquerres) que, en la seva lluita per la independència nacional (davant la traïció de les classes dirigents) maquillen la lluita de classes. De fet, progressivament es va radicalitzant: la seva premsa fa servir el terme “alliberament” en sentit ampli (referint-se també a la gana, la pobresa o els prejudicis religiosos, per exemple). Per a poder guanyar autoritat moral davant d’ells, el general De Gaulle anirà democratitzant els seus discursos: “unint-se per a la victòria, el poble francès s’uneix per a la revolució (...) per a nosaltres el final de la guerra no significarà solament la restauració total del nostre territori nacional i el seu imperi, sinó també la completa sobirania del poble”. I no democratitza solament els missatges: fins que al GESTAPO el va matar (1943), el seu emissari va sers Jean Moulin. Respectat per la resistència perquè, com a prefecte (1939) havia estat torturat i -tement cedir- va intentar suïcidar-se. De Gaulle li encarrega 2 objectius concrets: posar la Resistència sota una autoritat central, evitant l’anarquia (Consell Nacional de Resistència, 5/1943). Però un segon objectiu seria més difícil: si la Resistència va acceptar una estructura unificada per a coordinar la lluita potser es va aconseguir neutralitzar els radicals, però el que va ser impossible va ser separar les funcions militar i política. La Resistència tenia el seu propi programa, no es volia sotmetre.


El terratrèmol polític provocat per la derrota francesa no solament va trasbalsar l’ordre geopolític francès: la URSS va aprofitar la debilitat aliada per a ocupar les 3 repúbliques bàltiques, Itàlia es va precipitar a entrar en la guerra (batalla dels Alps), Espanya s’ho va pensar, i als Estats Units es vota la reelecció de Roosevelt enmig d’un dur debat sobre la neutralitat que sacseja la societat americana: facilita l’armament sobrant de la Gran Guerra als anglesos, i vells destructors a canvi d’usar bases angleses, el 7/1940 demana al congrés un fons especial per a crear un gran exèrcit i un any després signa amb el Regne Unit la llei de préstecs i arrendaments per contribuir a la resistència dels anglesos. I és que el que ens sembla més important del nou ordre geopolític nascut de la derrota francesa és que el Regne Unit quedava sol davant l’avenç nazi.

Així va ser com –entre juliol y novembre de 1940- es desencadenava la BATALLA D’ANGLATERRA. Londres seria bombardejada sense descans entre el 7 de setembre i el 13 de novembre; fins el maig de 1941 –quan s’aturaria l’operació Lleó Marí- caurien 43.000 víctimes i mig milió de persones resultarà ferida. De fet, el 1942 la guerra ja permet recomptar més víctimes civils que soldats. No tenim clar si l’objectiu era induir el Regne Unit a la rendició o aconseguir l’hegemonia aèria per a facilitar la invasió (que seria impossible sense el domini aeri).  El 9/1940 sembla que es desestima l’operació “Lleó Marí”, però els bombardejos nocturns continuaran fins maig de 1941.

És aleshores quan es produeix el misteriós vol de Rudolp Hess. Aquest veterà de la Gran Guerra i el Putsh de Munich, havia compartit presó amb Hitler (qui li havia dictat el seu opuscle a la presó). El 10 de maig de 1941 dina amb Alfred ROssenbeg, i s’enlaira a Augsburg en direcció a Dungavel Castle, propietat del duc de Hamilton, a qui havia conegut als Jocs Olímpics de 1936. Apagades les llums de la pista d’aterratge i acabat el combustible, es va llen+ar en paracaigudes prop de Glasgow. El camperol que el va socórrer el va lliurar a la Home Guard.


No sabem què anava a fer! Temia la “guerra als dos fronts” que es preparava? Es pot explicar la seva fugida en el context de possibles lluites per la successió de Hitler? Duia, com ell va declarar en un primer moment i va negar la resta de la seva vida, una oferta personal de Hitler per a un acord de pau? Arribava en contacte amb apaivagadors? O simplement era una persona psicològicament inestable, com suggereix la reacció oficial alemanya i el diari d’Albert Speer a Spandau quan explica els seus crits nocturns que no el deixaven dormir?

No ho sabem. En canvi, corre des de fa any l’anècdota de que Churchill, presumptament a punt de visionar “Els germans Marx a l’oest”, no li va donar importància a la seva arribada. Que en el Judici de Nuremberg va ser condemnat a cadena perpètua a la presó d’Spandau (1945), que la reclusió va ser sempre molt severa (els soviètics imposaven un règim penitenciari semblant al que el IIIr Reich va dictar el 1943, que –a més d’una impersonal custòdia rotativa trimestral-, solament autoritzava una carta al mes, una visita cada tres i la gairebé incomunicació amb els altres presoners; i que el seu fill i el moviment neonazi no es van creure l’explicació oficial del suïcidi amb el cable elèctric el 13-8-1987 (quan tenia 93 anys).


A classe vam parlar de la difícil quotidianitat sota les bombes i –arran del discurs en què Churchill els oferia l’exemple martirial de Barcelona- vam explicar les infructuoses propostes de l’enginyer català Ramon Parera. Algunes reivindicacions obreres per a la construcció de refugis en temps de Chamberlain havien rebut com a resposta la dificultat tècnica, però sembla que el govern temia que la seguretat del refugi pogués apartar la població de les obligacions a les fàbriques... van oferir per a contrastar-ho el llibre de Montserrat Armengou i Ricard Belis...

No hay comentarios: