¡Echando de menos la edición radiofónica!

¡Echando de menos la edición radiofónica!
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 30 de mayo de 2009

LOS ENTUSIASTAS DEL IMPERIO



Aún recuerdo cómo se me heló la sangre cuando un amigo también modernista me confesó que sentía “compasión” por Felipe II porque “hizo todo lo que pudo”. Y sin embargo no entiendo por qué me sorprendió tanto aquella falta de empatía hacia las víctimas de la intolerancia militante: debería haberme acostumbrado a compartir pasión historiográfica con un buen montón de eruditos que braman con nostalgia su lamento por aquellos tiempos que sienten grandes.

Es cierto que la defensa del imperio no se hace ya con los argumentos nacional-católicos con los que el Valle de los Caídos fue construido tan cercano (geográfica e ideológicamente) al Monasterio de El Escorial. Sin embargo, resulta anacrónico que, pese a su incontestable brillantez, un maestro como el profesor Fernández Álvarez siga repitiendo las tesis con las que Menéndez Pidal respondió, en la famosa conferencia en La Habana (1937), a la biografía que Karl Brandi dedicó al Emperador Carlos. Y no sólo porque al definir la paternidad “española” de la idea imperial carolina se apoyaba el proyecto que Franco encumbraba en la península a golpe de sable, sino porque las fuentes en las que se inspiraron estaban mal interpretadas y nos proporcionaban teorías confusas.

Urge una mirada suspicaz a los documentos, que permita superar la propaganda carolina. Ese esfuerzo he detectado en la reveladora lectura del libro de José Luis Villacañas ¿Qué imperio? Un ensayo polémico sobre Carlos V y la España Imperial. (Almuzara, 2008). Cuando, por ejemplo, nos explica quién era en realidad el Obispo de La Mota, nos permite entender el famoso discurso en las cortes que se ha usado para reivindicar en términos españolistas la idea imperial.

Me ha parecido especialmente brillante la lectura del informe que Maquiavelo envió a Florencia sobre la corte de Maximiliano, describiendo su proyecto de coronación en Italia y la oposición de las ciudades libres de Alemania e Italia. El observador florentino detecta una facción italiana en la corte imperial dispuesta a expulsar a Francia de la península itálica para consolidar allí el modelo alemán de territorios libres bajo protección imperial. Toda la historiografía ha reconocido en ese texto la críticas del penetrante observador florentino a los “humores contrarios” de Alemania frente a la Francia ordenada, sometida al prestigio y la iniciativa de su monarquía. La lectura de Villacañas va más allá: detecta cómo Maquiavelo repara en que las ciudades alemanas nunca soltarán un duro para reforzar a Maximiliano en su proyecto de coronación imperial. Por eso, concluye el autor de ¿Qué imperio?, el proyecto de los Habsburgo culminará, vencida la oposición comunera, con dinero castellano. En definitiva, el proyecto es dinástico y, por tanto, ajeno a los reinos peninsulares, que –sin embargo- lo sufrirán.

Las interpretaciones propuestas, basadas en estudios filológicos de obras literarias o piadosas del momento, leídas entre líneas con lo que a mi escasa teología le parecen sólidos argumentos, permiten detectar muchos más opositores a los Habsburgo que los desdichados comuneros. Sin ir más lejos, los humanistas que asisten al proceso de entronización absoluta de Carlos de Gante en Castilla muestran la misma tristeza que detectábamos en los humanistas cívicos italianos que se lamentaron por la muerte de las repúblicas italianas en manos de los príncipes.

El autor de ¿Qué imperio? se luce al escuchar al intelectual más lúcido del momento. Desde que, empeñado en entender la Inglaterra Tudor sin leer en inglés, me encontré a Juan Luis Vives trabajando para Catalina de Aragón en Londres, siempre me he preguntado por qué Vives no ocupa el lugar que merece en nuestros manuales. Gracias al libro de Vilacañas entiendo por qué: las opiniones del valenciano sobre las noticias que le llegan de España resquebrajan la sospechosa unanimidad sobre la grandeza del proyecto imperial. En las Declamationes Syllanae (1520), tan alabadas por Erasmo, Vives se sirve de modelos clásicos –el partido popular vencido por el régimen despiadado de Sila- para recomendar al joven Carlos que no conserve el poder con terror creciente. El consejo, que hubiera sido agua de mayo para la Castilla sometida a la represión contra los comuneros, es alabado por Moro, quien acusó recibo del libro diciendo que “presentaba a todos los personajes de la historia antigua como realidades del momento actual”. El mismo Vives escribe que “estas cosas, lo diré aquí con toda libertad, se dan en este tiempo”. Sin embargo, ni el “golpe de estado” que proclamó a Carlos en Flandes ignorando las instituciones regnícolas peninsulares (primera foto), ni la perdurable represión de los comuneros, aparecen en nuestros manuales. .

¿Cómo es posible que nadie tuviera en cuenta esas fuentes para analizar el periodo carolino? ¿Cómo es posible que nadie analizara las facciones cortesanas de fernandistas –rigoristas en materia religiosa-, y filoflamencos más o menos reformados? ¿Cómo es posible que nadie detectara que, aprovechando la ausencia del emperador, accedía a los consejos peninsulares un núcleo de intolerantes cristianos viejos ajenos –incluso desdeñosos- del círculo humanista que acompañaba la corte itinerante, de sus esfuerzos conciliares, sus escritos antipapistas, sus sueños evangelizadores en Granada o Valencia?



El último retrato que nos deja Villacañas, el del anciano resentido, quebrado, asustado, reaccionario, que entra en Yuste tras probar la amargura de la derrota en Innsbruck, es prodigioso: ve caer sobre su círculo íntimo la inseguridad que domina Yuste por doquier, la “angustia por el porvenir, la mirada pavorosa hacia un futuro amenazante”. La noticia de los focos luteranos de Valladolid fue la gota que colmó el vaso: la reacción de aquel hombre arrepentido de no haber quemado a Lutero, encendido internamente por la conciencia de culpa, es intolerante y radical: pide sangre de herejes y fuego de hoguera para aquellas tramas librepensadoras (si hemos de hacer caso a Marcel Bataillon, que no veía en ninguno de ellos a lectores incondicionales de Lutero). El anciano emperador, veía cercana la comparecencia definitiva ante el temido tribunal celestial. Y esa angustia permite ilustrar la provocadora interpretación que Vilacañas realiza del cuadro de Tiziano que conocemos como La Gloria, aunque el entorno de Yuste le llamaba El Juicio Final. La imagen, en cuya contemplación expiró el Emperador, representa a aquel hombre quebrado, que fue el más poderoso del mundo, compareciendo tembloroso y asustado, despojado de toda grandeza, pálido y descompuesto, ante el tribunal celeste. Tenía miedo. Y motivos para tenerlo: si seguimos a Alfred Kohler, uno de sus libros de cabecera era… ¡una Biblia en alemán!

[La segunda imagen es un fotograma del Lutero de Eric Till, en la que Torben Liebrecht interpretaba al joven emperador en Worms. Para seguir la lectura del capítulo del libro del profesor Villacañas atendiendo a los detalles de la pintura de Tiziano he encontrado una buena web que permite ampliar los detalles, aunque el mejor catálogo de pinturas es, a mi parecer Web Gallery of Art]

lunes, 18 de mayo de 2009

EL DISCURS DARWINIÀ (2)




















Quan s’espera que comenci un acte, tothom desitja que les paraules d’agraïment siguin breus. Em sembla que en aquest cas no podrà ser, perquè són moltes les institucions que han fet possible el somni del grup d’historiadores i historiadors que volen retre-li homenatge a Charles Darwin en el 200 aniversari del seu naixement.
Represento l’Associació Catalana d’Estudis Històrics, Fent Història, un col•lectiu de professionals de la recerca i la divulgació que ha dedicat molta il•lusió i esforç a organitzar una lectura pública, integral i ininterrompuda de “L’origen de les espècies” en el 150è aniversari de la seva publicació. No solament vull destacar el seu compromís com a humanistes fent aquesta feina, sinó també la sort que tinc de gaudir de la seva amistat.

Aquest és el seu projecte, i es materialitza avui gràcies al suport d’un bon grat d’institucions. Per començar, deixeu-me agrair-li al Doctor Pere Molas, president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, que ens hagi obert la porta de casa seva, per l’hospitalitat d’una institució carregada de simbolisme per als historiadors.
Vull donar també les gràcies a la degana de la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, la doctora Maria Ángeles del Rincón, pel seu suport. No és el primer cop que hem d’agrair-li que ens escolti i que deixi els alumnes prendre la paraula, i també per aquesta actitud que la caracteritza, vull donar-li les gràcies.
Gràcies també als departaments d’Història Moderna i d’Història Contemporània de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, al departament de Filologia Anglesa i Alemanya de la Facultat de Filologia, i al Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques de la Universitat de Barcelona. Finalment, la nostra universitat ens ha ajudat també mitjançant la Unitat d’Anatomia i Embriologia Humana de la Universitat de Barcelona, i el Deganat de la Facultat de Biologia.

Per tancar l’apartat acadèmic deixeu-me agrair la presència del Grup d’Evolució i Cognició Humana de la Universitat de les Illes Balears, que s’ha desplaçat avui fins aquí per fer-nos costat. Deia Darwin en les seves memòries que sovint llegia Alexander von Humbolt en veu alta. Avui els papers s’inverteixen i serà un representant de la Universitat Humbolt de Berlín qui llegeixi Darwin en veu alta.
Gràcies a ONCE Catalunya per la seva disposició a participar en la lectura i per aportar-nos un públic disposat a saltar totes les barreres, en el temps i l’espai, perquè la paraula de Darwin arribi a tothom.



Per aquest faristol, i el que a partir de les dues de la tarda continuarà la lectura en el Centre Cultural de La Casa Elizalde, passaran ciutadans de tot tipus. Lectors que han sabut de la nostra iniciativa gràcies a l’Associació Catalana per a la Promoció de les Persones Sordes, l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, l’Associació de Bibliòfils, l’Associació per a l’estudi del moble, l’Associació per a les Nacions Unides d’Espanya, l’Ateneu Barcelonès, la Biblioteca Pública Arús, el Centre d’Amics de la UNESCO de Barcelona, el Col•legi oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya, la Coordinadora de Centres d’estudis de Parla Catalana, Cuadal Interiorisme, Edicions 62, Nusos Culturals i la Societat Catalana d’Arqueologia. Deixeu-me que em disculpi amb tots ells per no personalitzar els agraïments, com mereixerien, més que res per no allargar-me més, i també que no els cedeixi a tots la paraula: hem pensat que Darwin necessita més de la vostra veu que no pas nosaltres.

I és que no solament volem llegir “L’origen de les espècies” perquè és una de les obres més importants de la història del pensament contemporani, sinó també perquè pensem que el seu autor és un exemple a seguir.

Quan el temps que ens ha tocat viure són confosos, i les veritats que creies inqüestionables semblen trontollar, la nostra reacció no pot ser la por, sinó buscar noves i millors respostes. Quan els dubtes van fer trontollar la fe cega de Darwin, ell no es va deixar dur per la desesperació. Va fer una cosa millor: es va posar a treballar de valent. La reflexió, els llibres, l’observació, el pensament crític, la paraula, la recerca, l’estudi i la discussió van conduir-lo fins a conclusions que desafiaven el saber del seu tempos, però que el van ferm és lliure.
Nosaltres també volem que el saber ens faci millors, i més lliures. Barcelona comença la lectura de “L’origen de les espècies”

sábado, 9 de mayo de 2009

L'ENDEMÀ DARWINIÀ (1)



La Societat Catalana d’arqueologia ha anunciat la seva participació en la jornada darwiniana, a la que ha definit com “un èxit de participants i públic”. És d’agrair, ja que ens van ajudar molt en la seva difusió, però també cal dir que ... tenen raó.

Durant més de dotze hores, la Comissió Darwiniana de Fent Història va mantenir una organització acurada i eficaç i va demostrar la seva capacitat d’organitzar projectes de gran format, malgrat la complexitat de l’acte, que es desenvolupava en diferents espais. L’acolliment dels lectors, la distribució prèvia dels fulls de lectura i el protocol amb el planter d’autoritats representades a l’acte inaugural van ser d’una professionalitat aclaparadora. El desenvolupament del que va passar a l’escenari (l’encadenament de lectors, per exemple) va ser sempre elegant i fluït, i va tenir moments especialment emotius, com l’aplaudiment entusiasmat al darrer lector del matí, la lectura coral que va posar punt i final a la jornada, gairebé a les nou del vespre, les lectures dels representants d’ONCE Catalunya, o –molt especialment- la participació dels joves de l’associació Catalana per a la Promoció de les Persones Sordes, que ens van llegir també en anglès.

Cal destacar també les visites de molts alumnes dels cursos que Fent Història ha impartit en el Centre Cultural de la Casa Elizalde, els experts en moltes disciplines –molts d’ells autoritats reconegudes-, els socis que ens van venir a recolzar (com la Rosa Ortega i la Virgínia Gendre) i els que ens van venir a ajudar en les tasques del dia, i sense els que no hauríem pogut passar (com la Maria Rosa Fernando i el Manel Manteca), i fins i tot els familiars que ens han ofert un suport que va més enllà de la seva paciència (com el Lluís, la Mireia o l’Olga).

A tots ells, moltes gràcies! I a tota la Comissió Darwiniana, la meva més sincera enhorabona! Han estat molts mesos d’intens treball –buscant patrocinadors, redactant cartes, fent gestions, visitant seus, coordinant reunions, buscant lectors, carregant cadires...- en el que cadascú ha donat tot el que ha pogut. Totes les feines han estat importants: els alumnes de Batxillerat que ens va presentar la Júlia van omplir les hores més difícils de la lectura, els dissenys de l’Eva ens han donat una imatge corporativa molt professional, i l’exposició que va carregar i muntar el Rubén –president, també, del Cercle Artístic de Sant Feliu de Llobregat- ens ha ofert un complement alhora creatiu, original i subjectiu del tema.



Finalment ha valgut la pena: gairebé tres-centes persones van participar en la lectura de “L’origen de les espècies” i hem aconseguit –un cop més- tenir veu com a historiadors. Es més: a Darwin li ha agradat. Així ho demostren les casualitats: presentàvem a la premsa la jornada de lectura el dia que hauria estat l’aniversari de Huxley, el “bulldog de Darwin”; la Victòria descobria en l’autobiografia de Darwin que el naturalista anglès llegia en veu alta Humbolt, justament quan la Mireia li demanava a la Universitat Humbolt de Berlín, que assistís a llegir amb nosaltres; i –l’endemà de la jornada- en Pep li preguntava el nom a un encara desconegut alumne de primària per trobar-se –esparverat, crec jo- que es deia... Darwin!

A tots, el meu més sincer agraïment per tot el que he après amb vosaltres!

viernes, 1 de mayo de 2009

EL MITE DELS QUE NO VOLEN TREBALLAR (i 6)




(Foto: Olga Sánchez)

A la pàgina 122 en Xavier Roig es pregunta si és immoral deixar a l’atur un treballador de París per donar feina a un de Saigon: “No es tractava que els vietnamites progressessin?”, es pregunta. Què enginyós!! Ens has ben enganxat a tots els progres, eh, pillo?. Intentes dir que som incoherents perquè si volguéssim que el treballador de Saigon tiri endavant, no ens queixaríem de la deslocalització… El problema, Xavier, és que cal lluitar per aquella dignitat de l’individu que tu tenies tanta por que l’estat destruís; no podem deixar que l'arbitrietat imperi, oi que no? Perquè el que t’importa a tu és que no hi hagi arbitrarietat! Doncs el sou de l’obrer de Saigon és arbitrari i vergonyós, i no pot ser justificat en termes d’”oferta i demanda”. Sé que ho veuràs diferent: com que aquell pencaire de Saigon té "ganes de treballar", em diràs, la iniciativa capitalista el premia amb una merda de contracte de misèria … que arrenca dels complaents europeus, més preocupats pels drets que per la feina!

A Espanya hi ha, dius, “resistència a treballar”. Per això, expliques, és un dels països sense empenta d’Europa. Tantes estadístiques que saps fer servir, i tantes dades macroeconòmiques, i ignores les que diuen que Espanya ha estat el país d’Europa on els beneficis empresarials són més alts i els salaris més baixos! Pagui-li un sou digne a tots aquests “mantes” i ja veurem si es resisteixen a treballar!. Conec bé les entranyes del capitalisme: he vist copiadors de dades en baixos insalubres de l’eixample, joves administratius encorbatats menjant d’una carmanyola asseguts al terra en estrets passadissos emmoquetats, caps de zona escridassant “sou uns inútils perquè no heu venut prou plans de pensions”, operadors de telemarketing acomiadats per passar-se un minut del seu temps de descans, i comercials suplicant que els contractis una assegurança perquè “els havien proposat uns objectius molt ambiciosos”... He vist tants joves en pràctiques pagant-se els transports de la seva butxaca, i tantes formacions a càrrec del contractat, tants acomiadaments per embaràs que solament volien restablir l’equilibri dels costos, que ja no em crec segons quines històries!

Com és possible que ens recomanis desconfiar del poder polític –escollit, canviable, que actua sota regles vigilades, amb un programa del que respon davant la ciutadania- per confiar en canvi en el poder econòmic –desconegut, anònim, que no respon davant ningú, amb interessos foscos i inconfessables-, que mai és escollit?

Que tinguis una bona diada del treballador...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...