Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 18 de marzo de 2018

S19: DE LENIN A STALIN

Los ciudadanos eligen a partir de candidaturas presentadas por el partido, en base a los soviets.
El parlamento federal (Soviet Supremo) tiene dos cámaras, en las que se eligen el Presidium y el gobierno.


Esgotades les possibilitats que oferien les mesures econòmiques pròpies del “comunisme de guerra” –treball obligatori, repartir terres, suspensió drets laborals, requises de collites...-, un discurs de Lenin al Xè Congrés del PCUS va inaugurar una nova fase de la construcció del socialisme: la NOVA POLÍTICA ECONÒMICA (1921-1929), una certa apertura cap al capitalisme que permetia vendre en el mercat els excedents camperols alhora que es planificava un potent sector públic (GOSPLAN, 1921). El resultat va ser bo: va augmentar la producció de béns de consum i el nivell de vida dels ciutadans, emergint una incipient classe mitjana. 


El Lenin crepuscular optaria pel gradualisme
i advertiria contra la concentració de poder...
en mans del secretari general del partit.
Les noves polítiques van obrir un debat entre els partidaris de continuar amb l’economia mixta (Zinóviev i Kaménev), per una banda, i els partidaris d’abandonar la NEP –considerada per Trotsky una deriva aburgesada de la revolució- i accelerar la construcció del socialisme, per altra. El debat es va barrejar amb la lluita per la successió després dels infarts cerebrals que va patir Lenin el 1922 en assabentar-se d’un enfrontament entre Stalin i la seva dona, que el van deixar postrat en una cadira de rodes i gairebé sense parla. Moriria el 1924 deixant un grapat de documents –el “testament de Lenin”- que desaconsellaven la concentració de poder en les mans d’Stalin –secretari general del partit des de 1923- i Trotsky.

Les discussions sobre la NEP i la successió es produïen després d’una guerra que havia trastornat la revolució i durant la que l’ús de la violència sumària –envoltats d’enemics, sospitant de tothom- no havia estat una qüestió de principis, sinó de conveniència.  Qualsevol resistència va ser tractada com a sabotatge. Mica en mica la violència havia passat, de ser una necessitat desgraciada, a constituir una mostra de força i compromís per superar els obstacles cap a la meta revolucionària. A aquesta concepció de la violència cal sumar les amenaces externes, la sensibilitat extrema al perill que provocaven, la progressiva caiguda de les democràcies a l’Europa de l’Est (per inspiració occidental, segons els bolxevics) i al fet que –havent hagut de mantenir, per manca de talent, experts d’alienes filiacions ideològiques en llocs de responsabilitat-  es temia una “conspiració dels especialistes”... Tot això creava una psicosi davant la (imminent?) agressió que va decidir els líders bolxevics a abandonar la NEP. Calia industrialitzar-se aviat per estar preparats.

Frida Kahlo i Diego Rivera van
allotjar Trotsky en arribar a Mèxic

Al debat “economia mixta vs planificada”  i les rivalitats a la cúpula cal afegir el debat sobre el destí de la revolució: fracassada a Alemanya i Hongria, calia decidir si continuar impulsant el contagi revolucionari arreu del món –la “revolució permanent”, que deia Trotsky- o es preferia consolidar la “revolució d’un sol país” (Stalin dixit). Enmig d’aquesta discussió Trotsky va ser apartat del comissariat de l’exèrcit (1924), derrotat en totes les instàncies del partit per l’aliança ocasional de Zinóviev i Kaménev amb Stalin (1925), deportat a Àsia Central (1928) i expulsat del país (1929), iniciant un periple d’exilis que el durà a Mèxic (1937). El 1929 Stalin semblava controlar el partit amb mà de ferro: començava l’estalinisme.

Anomenem així al conjunt d’institucions, polítiques i pràctiques que es van establir a la Unió Soviètica durant el període en que va exercir el poder Iosif Stalin (1928-1953): ús extrem de la força per impulsar canvis sòcio-econòmics, abolició de la propietat privada i el comerç lliure, col•lectivització de l’agricultura, industrialització accelerada sota control estatal, culte a la personalitat, ús a gran escala del terror contra els dissidents. Aquest darrer aspecte ha estat considerat l’essència del sistema, ja que –entre l’hivern de 1937 i la primavera de 1938- gairebé 800.000 ciutadans soviètics van ser executats sumàriament després de farses judicials (sense proves ni massa fonaments)  i llençats a foses comunes. Va ser l’episodi de repressió massiva més important de la història de la URSS. I desconcertant, perquè costa creure que l’estat soviètic volgués delmar l’experiència política dels funcionaris del partit, la veterania de l’exèrcit en un moment de tenses relacions internacionals, i el talent administratiu d’enginyers i gerents després de l’èxit dels primers plans quinquennals.

Com s’ha interpretat? Robert Conquest (1968) va definir la Gran Purga com la culminació de la lluita política d’Stalin per aconseguir el poder total. Els Judicis de Moscou serien el cop de gràcia que va eliminar la “vella guàrdia” leninista i permetre l’ascens de funcionaris fidels. El problema d’aquest relat tan reconfortant és que no explica la varietat de víctimes i acusadors, ni el perill que obrers i camperols poc polititzats podien significar per a ell. Conquest veu Stalin controlar el partit fent servir els nomenaments, però la documentació mostra més aviat una massa funcionarial més pendent del seu interès corporatiu que de les directrius del líder. Dit d’altra manera, el nomenament no generava lleialtats de la piràmide funcionarial, però sí que fidelitzava els càrrecs contra l’oposició trotskista que reclamava democràcia interna. Resumint, els funcionaris votaven sempre Stalin més per interès que per agraïment i constituïen un partit descosit per mil baralles: entre els nomenats a Moscou, i els funcionaris locals; entre els nous col•laboradors i el veterans destituïts; entre els partidaris de la fortalesa davant els perills, i els que esperaven una altra cosa des d’Octubre;  entre els qui havien lluitat pels soviets i els que havien promocionat a l’ombra d’una estructura vertical. Aquestes baralles reproduïen a nivell local les rivalitats que hi havia a la cúpula, amplificaven les disputes sobre els temes oberts i esperaven una espurna per generar una massacre.

Molt recomanable! "Una nova interpretació
del Terror en la Revolució Russa" (2017)
L’1-12-1934 un jove moderat, Leonid Nilokaiev, assassina Serguei Kirov, secretari general del partit a Leningrad. Sempre s’ha dit que Stalin l’havia fet matar per la seva moderació, però Arch Getty (1995) va concloure que l’assassí havia actuat pel seu compte, sense inspiració. A Stalin creure-ho li hagués semblat ingenu. De fet, sota tortura l’assassí va confessar contactes amb el govern reaccionari filo-polonès que s’acabava de constituir a  Letònia. La psicosi davant la imminència de la invasió s’havia accelerat en arribar Hitler al poder (1933), mentre les seves proclames expansionistes i anticomunistes rebien el silenciós vistiplau occidental. També la desconfiança pels expatriats –comunistes acollits perquè havien patit persecució política en els seus països d’origen- multiplicava suspicàcies. La investigació va delatar que Trotsky comptava amb una xarxa d’informants; les seves activitats a l’estranger es començaven a veure com una amenaça (per això s’envia a Ramon Mercadé). L’assassinat de Kírov també obre diferències en el Comitè Central, on Nikolái Yezhov rep l’encàrrec de dirigir l’NKVD després d’acusar-la d’estar incapacitada per a protegir-los. La  psicosi va pressionar Zinóniev i Kaménev a confessar-se “còmplices morals” per haver fomentat una atmosfera de disconformitat; signar confessions així –com les que aturaven les tortures- donava encara més substància al pànic.

A sobre, la pressió per acomplir els objectius del II Pla Quinquenal (1934-9) va generalitzar pràctiques corruptes que volien aparentar l’èxit i van ser enteses com a sabotatges que multiplicaven la recerca malaltissa de traïdors. Els quadres del partit, sentint-se vigilats, reafirmaven lleialtat a Stalin exagerant la intolerància respecte de l’oposició. Totes aquestes desconfiances  -la “gran por”, com diu James Harris- va inspirar un allau de denúncies i l’espiral de violència. Encara que els Processos de Moscou van acabar amb Zinóviev i Kaménev (8/1936) o Bujarin (3/1938), la Gran Purga, doncs, no va ser un instrument per reforçar el poder (de fet va tenir l’efecte contrari perquè va fer l’URSS més vulnerable). Tampoc no va ser responsabilitat d’una ment clínicament malalta, sinó que va sortir d’una POR MALALTISSA, nascuda de la incertesa pel futur, la duresa dels debats, la pressió internacional i la sensació de vulnerabilitat que provocava el sabotatge...  


Fotograma de la pel·lícula "El elegido" (Antonio Chavarrías, 2016). També cal recordar el llibre d'Eduard Puigventós
"Ramón Mercader, el hombre del piolet" (2016)



domingo, 4 de marzo de 2018

s18: LA GUERRA CIVIL RUSSA (1918-1921)




Del Congrés dels Soviets vam veure sortir un Consell de Comissaris del Poble, i del Govern Provisional una assemblea constituent que va ser dissolta pels bolxevics. Sigui o no aquest moment l’inici de la “dictadura del proletariat”, alguns historiadors han vist aquí –en tant demostraria un escàs respecte de la democràcia per part dels bolxevics- l’inici de la guerra civil. Obliden que –signada la pau de Brest-Litovsky porques setmanes després-  es produïa el desembarcament de tropes franceses (a Ucraïna), angleses (al Càucas, prop del petroli), japoneses i nord-americanes (a Vladivostock) per ajudar els nostàlgics del tsarisme –els blancs- contra el nou poder. Les violències van començar de seguida, perquè no a tot arreu el traspàs de poder es realitza amb la facilitat que a Sant Petersburg...


Trotsky i Lenin, amb els soldats. Foto de Leon Leonidov.
Els blancs, però, no ho tenien fàcil: constituïen un grapat d’exèrcits sense direcció central ni coordinació, dispersos geogràficament sense gairebé control del territori, assetjats per bolxevics, cosacs i camperols i –tot i que ben proveïts d’oficials tsaristes- tenien seriosos problemes per a reclutar. Alguns compten amb el suport dels kadets o els eserites de dreta, però d’altres aspiren a dictadures militars... Contra aquestes múltiples amenaces, els bolxevics controlen un territori no superior a l’antiga Moscòvia. Per a salvar la revolució, faran servir tres eines extraordinàries: econòmicament parlant, el Comunisme de guerra; políticament, la Txeca; militarment, l’Exèrcit Roig. Com era aquest exèrcit? Massiu (més de 5 milions d’homes), llavor de la futura burocràcia estatal (per administrar-lo, transportar-lo i subministrar-lo), regular (malgrat la preferència ideològica per un exèrcit milicià de voluntaris, Trotsky construeix un exèrcit tradicional sotmès a disciplina militar on els oficials no són escollits, sinó designats a dit), amb oficials tsaristes (no tenien professionals propis) convenientment vigilats per comissaris polítics.

Un segon instrument excepcional va ser la “Txeca”. El nom ve de les sigles de la Chrezvycháinaya Komíssiya (“Comissió extraordinària” pan-rusa per a la lluita contra la contrarevolució i el sabotatge) i constituïa una policia política que s’ha vingut justificant com la resposta a l’intent d’assassinat que pateix Lenin el 30-8-1918 per una jove eserita que el veu com un traïdor a la Revolució, Fanya Kaplán. El 5 de setembre, el Consell dels comissaris del poble publica el decret que oficialitzava el Terror Roig.

El comunisme de guerra és un sistema econòmic que, tot i legalitzar els repartiments de terres i accelerar les disposicions per al control obrer de les empreses, militaritza la producció amb treballs forçats, una dura disciplina que arriba a restringir els drets sindicals i el dret a vaga. Els camperols que han guanyat la terra són sotmesos a requises de les collites, que serveixen per proveir les ciutats. Políticament parlant, doncs, implica certa tendència a centralitzar el partit i augmentar el control de tota dissidència, que arriba a ser eliminada de forma sumària mitjançant la txeca. D’aquestes violències sortiran diferents oposicions:


«Cuidado con los mencheviques y los socialrevolucionarios.
Les siguen los generales, sacerdotes y terratenientes zaristas.»a

CAMPEROLS. L’entrada dels eserites d’esquerra al consell de comissaris del poble el desembre de 1917 havia facilitat els repartiments de terres. Probablement els bolxevics haurien preferit expropiar, però de la seva mà es limiten a socialitzar la propietat. D’aquesta evolució cap a la propietat col·lectiva Lenin espera aconseguir el vistiplau camperol a les requises de collites que han de proveir les ciutats, però el món rural les veu més aviat com un robatori i s’alça amb una violència ancestral i guerrilles mal armades. Figes arriba a dir que aquests “exèrcits verds”, en expressió de l’historiador...,  van constituir una amenaça “més perillosa que tots els exèrcits blancs junts”.

MARINERS. El març de 1921, a la fortalesa naval de Kronstatd, al golf de Finlàndia, milers de mariners s’amotinen per una “tercera revolució”: demanen escollir els soviets amb vot secret, alliberar eserites i menxevics, respectar la propietat de les collites… Seran massacrats per l’Exèrcit Roig. Trotsky escriurà que els va enviar una “darrera advertència”: “Vam esperar tot el que vam poder els camarades mariners confosos perquè veiessin amb els seus propis ulls on els duia aquell motí”. Demostra aquest alçament que els bolxevics s’han apartat del programa obrer i camperol? O els mariners de Krondtad ja no eren els mateixos que havien col·laborat entusiasmadament el febrer i l’octubre, perquè la composició social de la flota havia canviat quan la guerra –permetent l’ascens en el nou estat obrer dels més compromesos- havia facilitat l’arribada de nous reclutes més lligats als valors rurals?.



L’ESQUERRA MODERADA. Tancada l’assemblea, alguns diputats eserites van provar de restablir-la en zones controlades per tropes estrangeres. Influïts pels blancs, acaben col•laborant en operacions militars contra els bolxevics. Finalment, el seu líder -Víctor Chernov-, va ser derrocat per l’Almirall Aleksandr Kolchak com a aspirant a un govern militaritzat (privant-se així del suport estranger).
Tots aquests col·lectius acaben patint el Terror Roig, tot i que les seves víctimes més conegudes són les de la família imperial, executada a Ekaterinenburg la nit del 16 al 17 d’agost de 1918 pel soviet dels Urals (espantat per la proximitat d’exèrcits blancs que podrien alliberar-la). Els cossos serien exhumats entre 1991 i 2007, i enterrats amb honors d’estat a la Capella de Santa Catalina de la catedral de Sant Pere i Sant Pau. En plena nostàlgia nacionalista i reaccionària, l’any 2000 serien canonitzats per l’església ortodoxa. Les proves d’ADN van ser prou concloents com perquè els especialistes no atorguin cap credibilitat a Anna Anderson, qui des del psiquiàtric on estava internada el 1920 fins a la seva mort el 1984 es va fer valer com a Anastàsia. L’Anna no seria més que una obrera polonesa amb problemes mentals que mai no va ser reconeguda pels Románov supervivents i que solament va poder mantenir la farsa per la notorietat mediàtica aconseguida (tan ben representada per l’Oscar aconseguit per Ingrid Bergman interpretant el personatge el 1956)

Mentrestant, l’Almirall Kolchak era derrotat i afusellat pels bolxevics (1920), que anaven guanyant la guerra civil gràcies al món rural. Per què? Ambdós bàndols s’apoderaven de les collites i reclutaven els camperols per la força, però els bolxevics eren un mal menor per a ells, perquè aprovaven les ocupacions de terres, mentre que els blancs les tornaven als antics terratinents. La guerra civil va deixar una petjada importantíssima en l’evolució de l’URSS: 

Cartell de la pel·lícula dedicada a
Aleksandr Kolchack (2008)

Per una banda, va militaritzar la cultura política revolucionària. De tots els militants el 1927, el 33% s’havia afiliat entre 1917 i 1920, i solament un 1% ho havia fet abans de 1917. L’experiència clandestina de la «vella guàrdia», i els seus valors, s’havien perdut entre les batalles de la guerra civil. Per a la majoria dels bolxevics, el partit era una eina de combat amb pràctiques pròpies de l’Exèrcit Roig. 

La guerra civil també va legalitzar la pràctica coercitiva, per decret, centralitzant-la. La urgent necessitat de prendre ràpides decisions i fer que s’acomplissin va convertir el debat i la democràcia interna en un luxe que no es podien permetre. Va anar triomfant la disposició a fer servir la coerció, el govern per decret, l’administració centralitzada i la justícia sumària.

Mica en mica, la tendència centralitzadora en una minoria dirigent es va anar consolidant. El marge de discussió dins del partit cada cop era més estret. En acabar la guerra era impossible que un bolxevic acceptés –com si hauria passat el 1917- la presència d’altres socialistes dins dels soviets o la llibertat de premsa per als partits burgesos. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...