Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 24 de junio de 2018

S30: EL CAMÍ CAP A LA SEGONA GUERRA MUNDIAL



L’arribada dels feixistes al poder havia suposat, com vam veure, un viratge en la progressiva normalització de les relacions internacionals que s’estava produint lentament des del final de la Gran Guerra. Les negociacions que havien permès superar les resistències alemanyes al pagament de les reparacions, per una banda, i els acords sobre Anatòlia signats a Laussane el 1923 (que havien traït els tractats de 1918 però havien tancat definitivament la guerra al continent) culminaren en el Tractat de Locarno (1925): els països europeus es comprometien a respectar les fronteres i renunciaven formalment a la guerra. La crisi econòmica, però, ho va espatllar tot. Va facilitar l’ascens de radicals nacionalistes que havien interpretat l’incompliment del tractat de Sevrès per part de Turquia com la demostració palpable de que la reconstrucció nacional era possible, -fins i tot evitant les dures condicions imposades pels aliats al final de la Gran Guerra-, si es jugava amb audàcia i enginy el grau i l’ocasió de les provocacions. Efectivament, ningú no va dir res quan Hitler va restablir el servei militar obligatori el mateix any de la seva arribada al poder.

El conflicte que va suposar un major augment de la tensió, però, va ser l’atac italià a Etiòpia (1935). El darrer estat independent d’Àfrica va ser atacat en una guerra sense pietat, durant la que es va usar armament químic, bombardejos a la població civil i execucions sumaríssimes amb les que es volia exterminar la classe dirigent (intel·lectuals, mestres, metges...). A tall d’exemple, el 1937 els etíops atemptaren contra el virrei Graziani i els italians respongueren amb l’execució sistemàtica de tots els homes de més de 18 anys de la zona on es produí l’atemptat. L’assaig de tècniques i armament a la guerra d’Espanya no solament va dividir Europa ideològicament, sinó que va consolidar la política de “no intervenció”. A Espanya es va demostrar l’eficàcia de l’aviació per accelerar el ritme de la guerra (superant les trinxeres) i convertir els civils en objectiu militar. Ja vam analitzar les limitacions de la SDN, que difícilment podia reaccionar a les violacions dels acords de la Conferència de No Intervenció celebrada a Londres (9/1936)... La desesperada crida del “Negus”, Haile Helassie, pronunciada a la seu de la Societat de Nacions, va permetre fixar sancions a Itàlia, però van acabar resultat el cop definitiu al prestigi de l’organisme internacional, perquè van ser tan tèbies que Itàlia va acabar la conquesta sense problemes. Els estats petits van perdre tota la seva fe en ella, la debilitat mostrada va animar Hitler a violar Versalles, i les sancions van servir per acostar Mussolini a Hitler (el 1936 signaven l’Eix Roma-Berlín).


Constitueixen aquestes agressions el pla calculat que havia de dur Hitler al domini mundial? Cal desconfiar de la visió canònica de la Segona Guerra Mundial. Des que Churchill va fixar-la en les seves memòries, el cinema i la cultura popular han anat reproduint la visió del conflicte com la guerra justa, causada per les ambicions de Hitler, en la que els apaivagadors s’equivocaven i la URSS va ser solament un accessori. Segons aquesta visió, l’alliberament d’Europa comença a Normandia, el protagonisme és americà, Gran Bretanya resisteix heroicament i la victòria ho va ser de la llibertat i la democràcia. Durant els anys 50 el llibre de Bullock que fa de Hitler el prototip de la tirania, i el debat sobre el Sonderweg (el camí alemany cap a la modernitat) confirmaren aquesta visió. A.J.P. Taylor (“Els orígens de la Segona Guerra Mundial”, 1961) va introduir introdueix dos factors de reflexió: per una banda busca la causalitat més enllà de les agressions hitlerianes per advertir-nos que la lluita buscava invertir el resultat de la Gran Guerra i dedueix que, vist així, la primera guerra mundial explicaria la segona. Encara que els acords sobre les reparacions de 1929 provaven de relativitzar la càrrega que patien els alemanys, “l’efecte més catastròfic de les reparacions ja s’havia produït (...) en la sensibilitat del poble alemany”, escrivia Taylor. Les causes llunyanes, doncs, eren més importants que les properes. Una segona aportació de Taylor era trencar amb la idea d’un Hitler “més malvat i sense escrúpols que cap altre estadista contemporani”. Potser en brutalitat els va superar, però la veritat és que en aquella lluita 2 d’imperialismes Hitler no era el planificador fred i tenaç, el calculador estratega metòdic en la recerca dels seus objectius. Més aviat, Hitler –lluny de seguir un calendari d’agressions premeditat- era un arribista temerari que va aprofitar l’oportunitat que li oferien esdeveniments de caire local.

Bundesarchiv, Bild 146-1985-083-10 / CC-BY-SA 3.0
Tropes alemanyes entrant a Viena el 15-3-1938

Anschluss, la incorporació d'Àustria al ReichEl pseudofeixisme socialcristià (1920) vigent a Àustria des de 1920 havia prohibit el partit nazi: per això el règim autoritari del canceller Engelbert Dollfuss despertava tant odi. Quan va ser assassinat pels nazis austríacs (25-7-1934) el seu successor, Schuschnigg, els va tancar en camps. Davant la pressió patida en la reunió mantinguda amb Hitler el 12-2-1938, -en la que el líder nazi li demanava tolerància amb els partits i que nomenés ministre d’interior a Arthur Seyss-Inquart-, Schuschnigg va convocar un plebiscit (9-3- 1938) per la independència que havia de servir per enfortir el seu govern davant la pressió alemanya. Fixant l’edat mínima de participació en 24 anys, el canceller volia debilitar la força electoral dels nazis. Davant la provocació, Hitler va denunciar que hi hauria tupinada i, encara que el canceller va dimitir tement-se una invasió, el president de la república no va nomenar Seys-Inquart. Així doncs, com l’esperada comanda d’ajuda austríaca no es produiria, el dictador alemany va haver de publicar un fals telegrama en què el govern austríac demanava l’entrada de tropes alemanyes i –materialitzada l’ocupació- es va fer servir el plebiscit per confirmar-la: un 99% dels austríacs es van mostrar partidaris, gràcies a que el vot no era secret, i els militants d’esquerra i els jueus en van ser exclosos. Així, Àustria va esdevenir la província d'Ostmark del IIIer Reich, i Seyss-Inquart el seu governador. Entre polítics d’esquerra, jueus i altres dissidents, 70.000 empresonats sentenciaven el final de la república austríaca.


Els alemanys que habitaven els Sudets, dins Txecoslovàquia, constituïen el 30% dels 3,5 milions d’habitants d’aquests territoris. El seu Partit Alemany dels Sudets, dirigit per Konrad Henlein, va arribar a aconseguir el 80% dels vots dels alemanys que vivien a Txecoslovàquia. Reclamaven formar un estat federal, però Praga es negava. Per això l’ambient després de l’Anschluss es va tensar. El partit va demanar en un congrés “la integració”. París i Londres van pressionar Praga per tal que cedís, mentre que l’ambaixador soviètic els va oferir ajuda si Txecoslovàquia denuncia davant la SDN, sense esperar veredicte. Això va desfermar totes les alarmes: Mussolini va convocar una Conferència a Munich, que es va celebrar la nit del 30 de setembre de 1938 i va decidir l’ocupació dels Sudets durant la primera quinzena d’octubre. Txecoslovàquia, a qui no s’havia convidat a participar en les negociacions, perdia 30.000 km². Però el desmembrament de Txecoslovàquia no va ser l’única conseqüència de les cessions a Munich: hem de pensar en l’expulsió de la població txeca, la fusió del Partit Alemany dels Sudets amb el Nazi, el president Edvard Beneš, decebut, marxa a l’exili i Hitler, reforçat per la debilitat occidental, va multiplicar les seves ambicions i pocs mesos després convocava el nou president de Txecoslovàquia el 12-3-1939, Emil Hácha, per obligar-lo a rendir el seu país. Les tropes nazis ocuparen el país i van organitzar un Protectorat de Bohèmia i Moràvia (el que quedava de Txèquia) i una república d’Eslovàquia, ambdós estats titelles.

L’abandonament occidental dels txecs i els eslovacs davant dels nazis ha constituït des d’aleshores un drama nacional, que sens dubte va influir quan el 1948 el país es va inclinar cap al món soviètic. Munich representa el moment més important de la política d’apaivagament. Era el resultat de la sintonia ideològica dels tories amb el nazisme? El primer ministre Neville Chamberlain va nomenar ambaixador a Berlín un nazi confés, sir Neveille Henderson, capaç d’escriure a la Fraternitat Anglo-Alemana que “En Inglaterra (...) demasiadas persones tienen una concepción completamente erronea de lo que realmente defiende el régimen nacionalsociliasta. De otro modo, pondrían menos énfasis en la dictadura nazi y mucho más en el gran experimento social que està intentando llevar a cabo. No solo lo criticarían menos, sino que quizá aprenderían algunes lecciones útiles”. Que Downing St s’informés sobre Alemanya mitjançant un nazi notori no és l’única pista: quan Lord Hallifax és nomenat ministre d’exteriors (2/1938) a Hitler li defineixen com un polític que «desitja culminar el seu eforç veient el fürher entrant a Londres al costat del rei, aclamats tots dos pel poble anglès»... Hi ha, però, una altra manera de mirar l’apaivagament!

Bundesarchiv, Bild 146-1970-052-24 / CC-BY-SA 3.0
Conferència de Munich, 1938








lunes, 18 de junio de 2018

S29: L'EXERCICI DEL PODER. POLÍTIQUES ECONÒMIQUES





En la sessió anterior havíem diferenciat l’arribada del poder dels feixistes (convidats pels conservadors, diu Robert Paxton) del moment en què –ja asseguts a la cadira- assaltaven l’estat fent servir els poders que els atorgaven els càrrecs. En el cas italià, les Lleis Feixistíssimes havien estat el mecanisme per desmuntar l’estat liberal. Per legitimar el terror contra l’oposició, una Llei de Defensa de l’Estat autoritzava la pena de mort, la supressió de partits excepte el PNF, el tancament de la premsa independent i tribunals especials per als delictes polítics. La posada en marxa de l’OVRA, la policia política, ofereix però un balanç de víctimes inferiors que la repressió a Espanya o Alemanya: 15.000 deportats, 10.000 desterrats, 5.000 empresonats i 29 executats per motius polítics. D’això és revelador el cas d’Antonio Gramsci: el filòsof, polític, periodista, economista i crític literari que havia participat en la fundació del PCI va estar condemnat a 20 anys de presó (1928) per conspiració, incitació a la lluita de classes i antipatriotisme. Més malalt el 1934 del que ja havia entrat a la presó, aconseguí beneficiar-se d’una amnistia, però va tornar a casa molt malmès i va morir el 1937.


En el cas nazi també vam diferenciar l’arribada al poder –gràcies a von Papen, el gener de 1933- del moment en que, des de la cancelleria, es va prendre el poder. L’oportunitat la va proporcionar l’incendi del Reichtag: Hitler va fer-lo servir per demanar mesures anti-comunistes extremes (Decret per a la Protecció del Poble i de l’Estat, 2/1933) que permetia les autoritats detenir els sospitosos. Encara que la victòria en unes noves eleccions (3/1933) va ser insuficient, quan els electes es van reunir a la Krollopera, Hitler va promoure una Llei d’habilitació que transmetia tots els poders al canceller per governar sense parlament durant 4 anys. Per aparentar legalitat a aqueta instauració d’una dictadura es va obtenir el vot conservador (a canvi d’un concordat) i així –una cambra incapaç de plantar cara a les fanfarronades, llevat del discurs d’Otto Wells (SPD)- va assistir al final de la República de Weimar. Amb tots els poders a la mà, Hitler va signar el decret que (14-7-1933) va prohibir tots els partits i en permetia un de sol. La concentració en Hitler de tots els poders de l’estat culminaria amb la mort del president Hindenburg (2-8-1934), quan Hitler va sumar el càrrec de president al de canceller.



Pel que fa a la política econòmica es busca l’autarquia. El mitjà és el proteccionisme, desenvolupat a Itàlia per l’Institut de Reconstrucció Industrial, que permet consolidar hòldings com Olivette o Pirelli. Un marcat intervencionisme estatal permet una decidida política d’obres públiques, del que les autostrade són el principal símbol, i el principal text programàtic la Carta del Lavoro (1927): a més de decretar la submissió dels interessos privats als estatals, va fer d’obligat compliment els contractes col.lectius dictats pels sindicats feixistes. En definitiva, les forces econòmiques (tant empresaris com treballadors) subordinaven els seus interessos al desenvolupament econòmic italià. També simbolitzen aquest intervencionisme les fotografies de Mussolini a pit descobert segant durant la “batalla del blat” que buscava doblar la producció per no haver-ne d’importar. O la “batalla dels naixements” (1927), tot un seguit de decisions polítiques que buscaven arribar a 60 milions d’italians el 1950: crèdits a matrimonis joves, exempcions fiscals si més de 6 fills, prohibició contracepció, més impostos a solters, l’avortament és delicte, administració solament contracta casats…

Les polítiques de suport al gran capital van tenir opositors a Alemanya, on va caler eliminar la facció política que les criticava. Es tracta de les SA, que conformava l’ala esquerra del partit. Van ser afusellats 80 càrrecs d’aquest cos de seguretat uniformada, amb instrucció paramilitar, que –per compte pròpia- havia impulsat el boicot als negocis jueus, per exemple, i que –provocant aldarulls i desordres, criticant el capitalisme- molestava els industrials alemanys. Un discurs de Hitler (6-7-1933) intentava aturar la seva inquietud/acció dient que “l’impuls revolucionari no s’ha detingut però ha de ser canalitzada”. Tot i que havien estat molt útils per rebentar vagues, ara molesta molt a l’exèrcit que el seu líder Ernst Röhm demanés una “segona revolució” que els donés protagonisme. També van ser eliminats part del cercle de von Papen i dels conservadors que havien facilitat l’arribada al poder dels nazis, el mateix Röhm va ser detingut per Hitler i executat poc després a la presó. Amb aquesta “Nit dels Ganivets llargs” (30 de juny de 1934) els nazis es van convertir en el “partit d’ordre” a què aspiraven els capitalistes.
Hitler no sabia res d’economia, més enllà de denunciar els governs burgesos anteriors que havien “sotmès la nació al materialisme”. De fet, mai va donar suport públic al programa original dels 25 punts, en el que s’incloïen nacionalitzacions, reforma agrària i participació dels treballadors en els beneficis de les empreses. Sense gent formada i coherent en el desplegament de les polítiques econòmiques pot resultar estrany l’èxit econòmic, capaç d’acostar Alemanya a la plena ocupació. I és que en realitat l’eficàcia nazi és un mite!

-          Les extorsions als jueus (que marxen) i les prohibicions que els impedien dedicar-se a algunes professions, facilitaven la disminució de l’atur
-          La concepció de la família i de la dona, consagrada a la “Kinder, Kirche, Kuche”, amplia la demanda de mà d’obra.
-          Si li afegim que es deixen de pagar les reparacions i que s’inicia la remilitarització no solament entendrem que s’inicia el camí cap a la guerra, sinó la millora de l’economia
-          La política de terror explica també l’augment dels beneficis de grans empresaris, ja que silencia la mà d’obra: els sous van baixar durant tota la dècada perquè la violència estatal feia difícil reclamar.
-          El creixement es basà també en l’endeutament de l’estat, que encarrega carreteres per posar en marxa la indústria (tot esperant que trobi altres clients)
-          Tot això pot fer aparèixer llocs de treball però de sous molt baixos. Si hi ha aparença de benestar és perquè entren més diners a les famílies perquè treballen més membres.
-          Baixant sous, la demanda mai pot créixer. Amb sous baixos, ningú no es pot comprar cap cotxe, i les carreteres anaven buides.
-           
La política exterior va prometre des del començament dos objectius: qüestionar Versalles i aconseguir “Lebensraum”. Ja el 1933 Alemanya surt de la SDN i restableix el servei militar obligatori. Però el que va enrarir l’ambient internacional, que havíem vist com s’anava destensant durant els anys vint amb els acords sobre el progressiu pagament de les reparacions, va ser l’atac de Mussolini a Etiòpia (1935). L’atac al darrer país independent de l’Àfrica va dur el seu emperador, Haile Helassie, a demanar l’ajut de la SDN a Ginebra, i va ser una guerra sense pietat en la que es va usar armament químic, bombardejos sobre civils i execucions sumàries de resistents. També van exterminar a la classe dirigent etíop (intel·lectuals, mestres, metges...) A tall d’exemple, el 1937 els etíops atemptaren contra el virrei Graziani i els italians respongueren amb l’execució sistemàtica de tots els homes de més de 18 anys de la zona on es produí l’atemptat.

Ja havíem comprovat la dificultat amb que els 32 vencedors de 1918, juntament amb 13 estats neutrals, havien posat en marxa el projecte wilsonià de la SDN a Ginebra. Per a fer realitat els nobles objectius que s’havia proposat -protegir la pau, la integritat territorial dels membres i la seguretat internacional- la SDN solament comptava amb la possibilitat de fixar sancions, la diplomàcia pública, l’arbitratge i la renúncia formal a la guerra dels seus membres. Amb aquests mitjans tant dèbils va resultar obvi que la condemna al Japó per envair Manxúria (1931) no passaria de paraules, però el cop més gran al prestigi de la SDN va ser la condemna a Itàlia. Primer, perquè va ser tant tèbia que Itàlia no va tenir problemes per acabar la conquesta. Segona, perquè els estats petits van perdre la fe en ella. Tercer, perquè la debilitat mostrava a Hitler que podia violar Versalles impunement. I quart, perquè les condemnes generals van acostar Alemanya a Itàlia, amb qui va signar l’Eix Roma-Berlín (1936). Hitler comptava també amb un precedent: el tractat de Lausanne de 1924 havia restablert un estat turc aliè al repartiment de la península d’Anatòlia fixat a París el 1918. Per tant, Ataturk mostrava que es podia refer la unitat nacional i violar l’odre imposat pels vencedors de la Gran Guerra forçant les negociacions. I aquesta serà l’actitud que utilitzarà Hitler en els següents anys.


lunes, 4 de junio de 2018

S28 bis: EL FEIXISME. L’EXERCICI DEL PODER



Els instruments amb què exerciran el poder són: un partit únic i jerarquitzat, dirigit pel líder i identificat amb l’estat (PNF a Italia i el Partit Nacional Socialista Obrer Alemany), forces para-militars d’aquests partits que actuen il·legalment com a forces privades fins a constituir un cos amb vida pròpia que s’institueix paral·lelament a les forces de l’estat (Milícia Voluntària per a la Seguretat Feixista, o les SA alemanyes); el monopoli de la propaganda mitjançant el control de la universitat, la ràdio, la premsa, les cerimònies públiques; la mobilització de les masses mitjançant organitzacions populars que programen l’oci dels obrers i els joves, i el terror irracional per atemorir els opositors impulsat per aparells policials (GESTAPO o la OVRA).

Las SA (Sturmabteilung o “secció d’assalt”) s’organitzen ja en els meetings de Hitler a Munich (1921). Tothom els coneix com a “camises pardes” perquè feien servir els excedents de roba militar que el final de la Gran Guerra havia abaratit.
-     El 1934 són vistes com l’esquerra del partit i -eliminats els seus líders en la Nit dels Ganivets Llargs- els seus gairebé 4 milions d’efectius s’integraran –un cop desarticulades- en les SS.

Aquestes Schutzstaffel (“SS o escamots de protecció”, 1925) es distingien per l’uniforme negre i la camisa blanca. Neixen a Prússia, fins que Goering les cedeix a Himmler. El 1930 són 30.000 efectius; el 1933 complementen la policia de l’estat. Dins d’aquest cos trobem la GESTAPO subordinada, encarregant-se -com a policia secreta que és- de traïdors, sabotejadors i espies. Jacques Delaure (The Gestapo: A History of horror, 1964) reproduïa el mite de la policia tirànica i omnipresent sobre una població innocent que ella mateixa va crear i que el cinema ha reproduït fins avui. Però Robert Gellatelly (The Gestapo and German Society: Enforcing Racial Policy 1933-1945, 1990) veu, en canvi, limitacions: ni controlava bé tot el país (amb solament 40.000 agents sembla impossible, i Hamburg o Frankfurt no en tenien més de 50) i les seves. Per si fos poc les seves investigacions conduirien a fer efectives aproximadament un 10% de les seves detencions, que de forma majoritària vindrien de les delacions. És la desconfiança mútua que generen la que paralitza l’oposició, vigilància que constituiria en realitat la seva principal tasca. Lluny d’imaginar-nos una població sotmesa i espantada, els estudis locals mostren un pacte tàcit, mai escrit, en que la població ignoraria la repressió a canvi de la vista grossa davant petites infraccions.



EL CAS ITALIÀ. De seguida es posà en marxa l’estat totalitari: la Llei Rocco prohibia altres partits (1926) i el mateix any una Llei per a la Defensa de l’Estat creava tribunals especials contra els enemics del règim i una policia política. El 1928 ja ni es van guardar les formes: el parlament va ser substituït per la Cambra dels Fasci. Les institucions que vetllaven per l’adoctrinament de la societat es van multiplicar: per enquadrar els italians des del naixement: la Gioventú Italiana del Littorio preparava la població entre els 6 i els 21 anys, esportiva, paramilitar i doctrinalment.

Potser la mesura més coneguda dels anys de govern de Mussolini siguin els Pactes del Laterà (1929). No podem oblidar que la qüestió romana sorgí amb la unificació italiana, quan es produí l’annexió dels Estats Pontificis al naixent regne d’Itàlia (1870). Pius IX convocà el Concili Vaticà I (1869-1870) per a aprovar el dogma de la infal·libilitat papal i reforçar així el seu poder sobre l’església. Ja abans la butlla Syllabus havia condemnat les ideologies materialistes (1864): no solament l’anarquisme i el socialisme, sinó també el liberalisme burgès del nou estat italià.
Encara que el govern italià va respectar (Llei de Garanties, 1871) la inviolabilitat del papa, la seva immunitat davant dels tribunals italians, la llibertat de correspondència, el dret de legació, el tracte de sobirà, la immunitat diplomàtica i una considerable renda anual, el Vaticà quedava sense sobirania: la llei tractava el tema com un assumpte intern italià, no com una negociació bilateral. Per això (1871), Pius IX la  va rebutjar, va afirmar que era un presoner i va excomunicar Víctor Manuel II.
Aquest clima d’hostilitat mútua es va mantenir perquè els papes no acceptaven la integritat territorial italiana i condemnaven el liberalisme. L’encíclica Pacem Dei Munus de Benet XV reclamava els seus drets com a sobirà d'un estat simbòlic que Itàlia no reconeixia. Pius XI (1922-1939) va firmar els Pactes del Laterà, amb Mussolini, per superar el problema. L’estat feixista italià reconeixia la sobirania de la Santa Seu a l’estat de la Ciutat del Vaticà (0’44 km² i menys de 1.000 habitants.), com estat independent. Malgrat la laïcitat del feixisme, Mussolini establia el catolicisme com la religió oficial. A canvi, el Vaticà renunciava als Estats Pontificis, reconeixia l’existència d’Itàlia com estat (amb capital a Roma) i legitimava el règim feixista: la signatura  reforçava a Mussolini com l’home providencial que alliberava Itàlia de l’heretgia del liberalisme.




domingo, 3 de junio de 2018

S28: EL FEIXISME, HISTORIOGRÀFICAMENT PARLANT




Fotograma de la pel·lícula "Farewell to Europe" (Maria Schrader, 2016). Stephan Zweig escriu a l'inici d'"El món d'ahir":
"Por mi vida han galopado todos los corceles amarillentos del Apocalipsis; la revolución y el hambre, la inflación y el terror,
las epidemias y la emigración; he visto nacer y expandirse ante mis ojos las grandes ideologías de masas: el fascismo en Italia, el nacionalsociaismo en Alemania, el bolchevismo en Rusia, y sobre todo, la peor de todas las pestes: el nacionalismo, que envenena la flor de nuestra cultura europea"

Els intel·lectuals de prestigi en l’Europa burgesa que van assistir a l’ascens del feixisme el van entendre com una malaltia moral d’Europa. Les cicatrius de 1918 supuraven i l’ascens de la influència de les massa en política havien permès l’accés al poder de pertorbats de confoses idees que no tenien arrelament en la tradició liberal europea, segons ells. Thomas Mann escriu al seu diari el març de 1933 que allò és una revolució “sense idees i contra les idees”, Benedetto Croce dirà que Mussolini està afegint a les tres formes de govern teoritzades pels clàssics (monarquia, aristocràcia i democràcia) una quarta (la “burrocràcia").

Durant la postguerra immediata van sovintejar les interpretacions psicològiques del feixisme: Erich From (La por a la llibertat, 1941), Wilhem Reich (Psicologia de masas del fascismo, 1943) o el filòsof Theodor Adorno (La personalitat autoritària, 1950) buscaven esquemes patològics gens fàcils de demostrar i diagnosticaven els seguidors del feixisme com a gent hermètica, hipocondríaca, narcisista o megalòmana.  Asseure el feixisme en el diva del psicoanalista, però,  focalitza la responsabilitat en el líder carismàtic i el seu cercle, i exculpa la societat.


Mentrestant, els comunistes consolidaven la interpretació del feixisme com a “braç armat del capitalisme”. En la versió marxista la burgesia, quan no es pot garantir mercats i mà d’obra barata, se’ls apropia per la força. Dit d’altra manera, el feixisme és un instrument de la burgesia per controlar el proletariat quan els mètodes legals no són suficients. És cert que les crítiques del feixisme al capitalisme es queden en retòrica, i que els feixistes en canvi van fer realitat les amenaces contra els socialistes (invalidant així que fossin una “tercera via”). La descripció del feixisme com una dictadura del capital, però, no quadraria gens si atenem a que va tenir molt suport popular, a que els nazis van desmuntar el sistema liberal i a que la guerra s’iniciaria el 1939 contra les potències liberals. Malgrat això, la historiografia marxista va mantenir aquesta visió durant tota la Guerra Freda, com demostren els llibres de Reinhard KÜHNL (segona imatge, 1971) o Daniel Guérin (Fascismo y capital, 1973).



La resposta al discurs marxista durant la Guerra Freda té el segell de la CIA i es diu “teoria del totalitarisme”:  diu que feixisme i comunisme són el mateix tipus de règim. És fàcil reconèixer que comparteixen la forma externa d’una dictadura formal, amb partit únic i ideologia d’estat, però també un sistema de coerció general expressat en una política de terror continuada. La manipulació informativa (una fàbrica de propaganda) i l’economia planificada són coincidències evidents també. Enzo Traverso, però, ha denunciat aquesta comparació. Veu néixer el comunisme de la revolució com un hereu de la il·lustració, mentre el nazisme neix de les elits i -en la seva negació de la il·lustració- es mostra irracionalista.  Si el comunisme qüestiona l’ordre social i econòmic col·lectivitzant (i expropiant), el nazisme no solament no qüestiona el capital, sinó que en rep suport; en definitiva, si en el comunisme l’elit és la víctima, en el nazisme és còmplice. 

"El totalitarisme: història d'un debat" va ser publicat per la Universitat de València el 2002


Al marge de en què es va convertir cadascun quan es va materialitzar, el comunisme partia d’uns valors alliberadors, humanistes, universalistes, mentre que -en contraposició- el nazisme es basava en valors biologistes, racials, nacionalistes. Si el comunisme diu pretendre la igualtat universal, el nazisme té uns objectius supremacistes. Si el comunisme generalitza el terror (via GULAG per als opositors, però socialitzant la pobresa i imposant plans de desenvolupament a marxes forçades), la repressió en el nazisme és selectiva (està adreçada als “no aris”). L’apartat més polèmic de la comparativa que fa Enzo Traverso té a veure amb l’univers concentracionari, que obeiria, segons ell, a lògiques diferents: mentre que al GULAG la mort és un subproducte i la productivitat dels camps es mesura en kilòmetres de carretera, en els camps d’extermini nazis la mort és la lògica inherent i la productivitat es mesura en nombre de morts. El treball forçat al GULAG va permetre una taxa de mortalitat del 2% (1936) al 18% (1942), mentre que la càmera de gas permet calcular una taxa de mortalitat molt superior al camp d’extermini, superior al 70% el 1942.

Una de les preguntes que més s’han fet els historiadors durant els darrers anys és si la naturalesa del feixisme l’acosta a la modernitat o si més aviat és un règim reaccionari.  No hi ha dubte que és modern en l’ús de la propaganda i la ràdio, la mobilització de la massa en els estadis. L’Holocaust és, vist així, l’ús de la ciència i la tècnica per a la destrucció de l’adversari en la consecució d’un objectiu utòpic. Els impulsos purificadors eugenèsics (eliminar els impurs i inadaptats) són el perfeccionament de les tesis de Darwin.

Una altra visió es fixaria en el model de dona/família (Kinder, Kirche, Kuche) o la incomprensió davant les avantguardes artístiques per concloure que –lluny d’encarnar la modernitat- el feixisme seria la negació de la il·lustració: s’oposa al materialisme i l’individualisme (en benefici de l’idealisme i la idea de nació), proposa acció davant del racionalisme i la reflexió, i l’Holocaust demostra que el feixisme nega un valor modern/il·lustrat (la tolerància) per a tornar a la barbàrie. Si ens aturem a pensar-ho, però, la relació del feixisme amb la modernitat no és tan senzilla: Robert Paxton diu que els feixistes “maleïen les ciutats sense rostre, la secularització materialista, exaltaven una utopia agrària lliure del desarrelament i la immoralitat de la vida urbana. En canvi, els agradaven els cotxes ràpids, els avions, i difonien el seus missatges valent-se de modernes tècniques de propaganda i posades en escena molt innovadores”. Ian Kershaw afegeix que l’antisemitisme i la reclamació d’un espai vital no són idees modernes, i que són aquestes obsessions les que omplen els discursos, no l’ambició modernitzadora. Rainer Zitelman (1987) va voler salvar aquesta contradicció intentant demostrar que el nazisme va modernitzar Alemanya, però involuntàriament. Deia que alguns plans socials (el Front el Treball Alemany es podia comparar al Pla Beveridge, que és contemporani) i les excursions de les Joventuts Hitlerianes, les autopistes i el Volkswagen ens permeten veure que Hitler no mira enrere per crear un paradís agrícola, sinó endavant, per crear una societat tècnica avançada. Seria, com Stalin, una dictadura modernitzadora. Entenent que la modernitat no té per què incloure valors humanitaris, pluralistes o de participació política.

És en el si d’aquest debat que el llibre de Rober Griffin resulta alliçonador: a “Modernismo y fascismo. La sensación de comienzo bajo Mussolini y Hitler” (2010) intenta desmuntar la idea de que el feixisme va ser anti-modern, reaccionari o arcaïtzant. Des del seu punt de vista és més aviat el contrari: no refusava el món modern en una fugida cap al passat, sinó que mirava de construir una modernitat alternativa generant un nou començament que depurés la societat del seu temps dels “elements decadents” que havia incorporat el procés de modernització. Diverses expressions culturals del modernisme -des del nudisme a alguna vanguàrdia artística- comparteixen un fort sentiment de final que impulsa la recerca de la transcendència i la regeneració de l’home, la societat i la civilització. El feixisme té aquest component “palingenèsic”, apocalíptic, mil·lenarista, però adopta una forma de nacionalisme que pretén -en el que hauria de ser una revolució política, social i ètica- fusionar tothom en una dinàmica comunitat nacional dirigida per elits infuses en valors heroics i convençudes de que solament un moviment interclassista de purificació (un renaixement catàrquic) pot aturar la decadència. Angoixa per la decadència nacional i propostes de revifalla que l’acosten a la “cara fosca de la modernitat” serien la distinció més important.









Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...