Els instruments
amb què exerciran el poder són: un partit únic i jerarquitzat, dirigit pel
líder i identificat amb l’estat (PNF a Italia i el Partit Nacional Socialista
Obrer Alemany), forces para-militars d’aquests partits que actuen il·legalment
com a forces privades fins a constituir un cos amb vida pròpia que s’institueix
paral·lelament a les forces de l’estat (Milícia Voluntària per a la Seguretat
Feixista, o les SA alemanyes); el monopoli de la propaganda mitjançant el
control de la universitat, la ràdio, la premsa, les cerimònies públiques; la
mobilització de les masses mitjançant organitzacions populars que programen
l’oci dels obrers i els joves, i el terror irracional per atemorir els
opositors impulsat per aparells policials (GESTAPO o la OVRA).
Las SA (Sturmabteilung o “secció d’assalt”)
s’organitzen ja en els meetings de Hitler a Munich (1921). Tothom els coneix
com a “camises pardes” perquè feien servir els excedents de roba militar que el
final de la Gran Guerra havia abaratit.
- El 1934 són
vistes com l’esquerra del partit i -eliminats els seus líders en la Nit dels
Ganivets Llargs- els seus gairebé 4 milions d’efectius s’integraran –un cop
desarticulades- en les SS.
Aquestes Schutzstaffel (“SS o escamots de protecció”, 1925) es distingien per l’uniforme
negre i la camisa blanca. Neixen a Prússia, fins que Goering les cedeix a
Himmler. El 1930 són 30.000 efectius; el 1933 complementen la policia de
l’estat. Dins d’aquest cos trobem la GESTAPO subordinada, encarregant-se -com a
policia secreta que és- de traïdors, sabotejadors i espies. Jacques Delaure (The Gestapo: A History of horror, 1964)
reproduïa el mite de la policia tirànica i omnipresent sobre una població
innocent que ella mateixa va crear i que el cinema ha reproduït fins avui. Però
Robert Gellatelly (The Gestapo and German
Society: Enforcing Racial Policy 1933-1945, 1990) veu, en canvi,
limitacions: ni controlava bé tot el país (amb solament 40.000 agents sembla impossible,
i Hamburg o Frankfurt no en tenien més de 50) i les seves. Per si fos poc les
seves investigacions conduirien a fer efectives aproximadament un 10% de les
seves detencions, que de forma majoritària vindrien de les delacions. És la
desconfiança mútua que generen la que paralitza l’oposició, vigilància que
constituiria en realitat la seva principal tasca. Lluny d’imaginar-nos una
població sotmesa i espantada, els estudis locals mostren un pacte tàcit, mai
escrit, en que la població ignoraria la repressió a canvi de la vista grossa
davant petites infraccions.
EL CAS ITALIÀ. De seguida es posà en marxa l’estat totalitari:
la Llei Rocco prohibia altres partits (1926) i el mateix any una Llei per a la
Defensa de l’Estat creava tribunals especials contra els enemics del règim i
una policia política. El 1928 ja ni es van guardar les formes: el parlament va
ser substituït per la Cambra dels Fasci.
Les institucions que vetllaven per l’adoctrinament de la societat es van
multiplicar: per enquadrar els italians des del naixement: la Gioventú Italiana
del Littorio preparava la població entre els 6 i els 21 anys, esportiva,
paramilitar i doctrinalment.
Potser la mesura
més coneguda dels anys de govern de Mussolini siguin els Pactes del Laterà (1929). No podem oblidar que la
qüestió romana sorgí amb la unificació italiana, quan es produí l’annexió dels
Estats Pontificis al naixent regne d’Itàlia (1870). Pius IX convocà el Concili
Vaticà I (1869-1870) per a aprovar el dogma de la infal·libilitat papal i
reforçar així el seu poder sobre l’església. Ja abans la butlla Syllabus havia condemnat les ideologies
materialistes (1864): no solament l’anarquisme i el socialisme, sinó també el
liberalisme burgès del nou estat italià.
Encara que el
govern italià va respectar (Llei de Garanties, 1871) la inviolabilitat del
papa, la seva immunitat davant dels tribunals italians, la llibertat de
correspondència, el dret de legació, el tracte de sobirà, la immunitat
diplomàtica i una considerable renda anual, el Vaticà quedava sense sobirania:
la llei tractava el tema com un assumpte intern italià, no com una negociació
bilateral. Per això (1871), Pius IX la
va rebutjar, va afirmar que era un presoner i va excomunicar Víctor
Manuel II.
Aquest clima
d’hostilitat mútua es va mantenir perquè els papes no acceptaven la integritat
territorial italiana i condemnaven el liberalisme. L’encíclica Pacem Dei Munus de Benet XV reclamava
els seus drets com a sobirà d'un estat simbòlic que Itàlia no reconeixia. Pius
XI (1922-1939) va firmar els Pactes del Laterà, amb Mussolini, per superar el
problema. L’estat feixista italià reconeixia la sobirania de la Santa Seu a
l’estat de la Ciutat del Vaticà (0’44 km² i menys de 1.000 habitants.), com
estat independent. Malgrat la laïcitat del feixisme, Mussolini establia el
catolicisme com la religió oficial. A canvi, el Vaticà renunciava als Estats
Pontificis, reconeixia l’existència d’Itàlia com estat (amb capital a Roma) i legitimava
el règim feixista: la signatura reforçava
a Mussolini com l’home providencial que alliberava Itàlia de l’heretgia del
liberalisme.
No hay comentarios:
Publicar un comentario