Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 4 de junio de 2018

S28 bis: EL FEIXISME. L’EXERCICI DEL PODER



Els instruments amb què exerciran el poder són: un partit únic i jerarquitzat, dirigit pel líder i identificat amb l’estat (PNF a Italia i el Partit Nacional Socialista Obrer Alemany), forces para-militars d’aquests partits que actuen il·legalment com a forces privades fins a constituir un cos amb vida pròpia que s’institueix paral·lelament a les forces de l’estat (Milícia Voluntària per a la Seguretat Feixista, o les SA alemanyes); el monopoli de la propaganda mitjançant el control de la universitat, la ràdio, la premsa, les cerimònies públiques; la mobilització de les masses mitjançant organitzacions populars que programen l’oci dels obrers i els joves, i el terror irracional per atemorir els opositors impulsat per aparells policials (GESTAPO o la OVRA).

Las SA (Sturmabteilung o “secció d’assalt”) s’organitzen ja en els meetings de Hitler a Munich (1921). Tothom els coneix com a “camises pardes” perquè feien servir els excedents de roba militar que el final de la Gran Guerra havia abaratit.
-     El 1934 són vistes com l’esquerra del partit i -eliminats els seus líders en la Nit dels Ganivets Llargs- els seus gairebé 4 milions d’efectius s’integraran –un cop desarticulades- en les SS.

Aquestes Schutzstaffel (“SS o escamots de protecció”, 1925) es distingien per l’uniforme negre i la camisa blanca. Neixen a Prússia, fins que Goering les cedeix a Himmler. El 1930 són 30.000 efectius; el 1933 complementen la policia de l’estat. Dins d’aquest cos trobem la GESTAPO subordinada, encarregant-se -com a policia secreta que és- de traïdors, sabotejadors i espies. Jacques Delaure (The Gestapo: A History of horror, 1964) reproduïa el mite de la policia tirànica i omnipresent sobre una població innocent que ella mateixa va crear i que el cinema ha reproduït fins avui. Però Robert Gellatelly (The Gestapo and German Society: Enforcing Racial Policy 1933-1945, 1990) veu, en canvi, limitacions: ni controlava bé tot el país (amb solament 40.000 agents sembla impossible, i Hamburg o Frankfurt no en tenien més de 50) i les seves. Per si fos poc les seves investigacions conduirien a fer efectives aproximadament un 10% de les seves detencions, que de forma majoritària vindrien de les delacions. És la desconfiança mútua que generen la que paralitza l’oposició, vigilància que constituiria en realitat la seva principal tasca. Lluny d’imaginar-nos una població sotmesa i espantada, els estudis locals mostren un pacte tàcit, mai escrit, en que la població ignoraria la repressió a canvi de la vista grossa davant petites infraccions.



EL CAS ITALIÀ. De seguida es posà en marxa l’estat totalitari: la Llei Rocco prohibia altres partits (1926) i el mateix any una Llei per a la Defensa de l’Estat creava tribunals especials contra els enemics del règim i una policia política. El 1928 ja ni es van guardar les formes: el parlament va ser substituït per la Cambra dels Fasci. Les institucions que vetllaven per l’adoctrinament de la societat es van multiplicar: per enquadrar els italians des del naixement: la Gioventú Italiana del Littorio preparava la població entre els 6 i els 21 anys, esportiva, paramilitar i doctrinalment.

Potser la mesura més coneguda dels anys de govern de Mussolini siguin els Pactes del Laterà (1929). No podem oblidar que la qüestió romana sorgí amb la unificació italiana, quan es produí l’annexió dels Estats Pontificis al naixent regne d’Itàlia (1870). Pius IX convocà el Concili Vaticà I (1869-1870) per a aprovar el dogma de la infal·libilitat papal i reforçar així el seu poder sobre l’església. Ja abans la butlla Syllabus havia condemnat les ideologies materialistes (1864): no solament l’anarquisme i el socialisme, sinó també el liberalisme burgès del nou estat italià.
Encara que el govern italià va respectar (Llei de Garanties, 1871) la inviolabilitat del papa, la seva immunitat davant dels tribunals italians, la llibertat de correspondència, el dret de legació, el tracte de sobirà, la immunitat diplomàtica i una considerable renda anual, el Vaticà quedava sense sobirania: la llei tractava el tema com un assumpte intern italià, no com una negociació bilateral. Per això (1871), Pius IX la  va rebutjar, va afirmar que era un presoner i va excomunicar Víctor Manuel II.
Aquest clima d’hostilitat mútua es va mantenir perquè els papes no acceptaven la integritat territorial italiana i condemnaven el liberalisme. L’encíclica Pacem Dei Munus de Benet XV reclamava els seus drets com a sobirà d'un estat simbòlic que Itàlia no reconeixia. Pius XI (1922-1939) va firmar els Pactes del Laterà, amb Mussolini, per superar el problema. L’estat feixista italià reconeixia la sobirania de la Santa Seu a l’estat de la Ciutat del Vaticà (0’44 km² i menys de 1.000 habitants.), com estat independent. Malgrat la laïcitat del feixisme, Mussolini establia el catolicisme com la religió oficial. A canvi, el Vaticà renunciava als Estats Pontificis, reconeixia l’existència d’Itàlia com estat (amb capital a Roma) i legitimava el règim feixista: la signatura  reforçava a Mussolini com l’home providencial que alliberava Itàlia de l’heretgia del liberalisme.




No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...