Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 28 de abril de 2019

S24 - LA PROJECCIÓ POLÍTICA DEL TERCER MÓN




Nasser es va convertir de seguida en una estrella política. El seu projecte desenvolupista d’Egipte va adquirir força simbòlica en la resclosa d’Asuán, obra faraònica que volia domesticar el Nil (controlar-ne les crescudes), augmentar la superfície regada i produir electricitat per a industrialitzar el país. Al projecte de modernització, Nasser hi va afegir una intensa política exterior que aspirava a construir una gran nació àrab oferint suport a altres pobles àrabs contra les potències colonials, especialment als algerians que –com vam veure- havien iniciat una dura lluita contra els francesos poc abans. Amb la seva actitud bel·licosa el Proper Orient prenia el relleu a les descolonitzacions asiàtiques, que semblaven haver-se tancat quan la Conferència de Ginebra (1954) fixava el mapa de l’Orient Llunyà. Allà precisament, el president Sukarno, flamant líder de la Indonèsia que s’havia desempallegat dels holandesos, convocava una conferència internacional que ajuntaria tots els líders puixants d’aquest Tercer Món. A la ciutat de Bandung, Nehru (Índia), Tito (Iugoslàvia), Nkrumah (que aconseguiria la independència de Ghana el 1957), o Nasser, acompanyats dels representants de 25 estats més (asiàtics i africans) van signar un compromís que, a més de lligar-los a la Carta de les Nacions Unides, els abstenia abstenir-se “de participar en acords de defensa col·lectiva”. Volia dir que naixia una “tercera via” en relacions internacionals, la dels No Alineats.

Bandung (1955) consolidava la presa de consciència. I Franz Fannon aniria més enllà quan publicava “Els condemnats de la terra” (1961), on diria que “el ser d’Occident és el no-ser del Tercer Món”: Occident vivia perquè matava el Tercer Món. I partint d’aquesta evidència anava més enllà quan reivindicava la violència com a “catarsi del colonitzat (...) perquè el desintoxica (...) i el lliura del seu complex d’inferioritat, de les seves aptituds contemplatives o desesperades”. Aquest psiquiatra algerià nascut a La Martinica que va estudiar a França i va acabar ingressant en el Front d’Alliberament Nacional (1956) es va convertir així en un teòric de l’anti-colonialisme que –desconfiant de les burgesies nacionals- preferia confiar en la massa camperola quan veia en Algèria l’esperança que podia alliberar l’Àfrica. El 1961 moria en un hospital de NYC i el 1962 es publicava pòstumament Pour la révolution africaine (1963), que recomanaria la “via algeriana” i serà llegit activament per l’esquerra política europea. I és que el context intel·lectual era favorable a les crítiques al desenvolupisme: la idea de que el camí de progrés correcte era industrialitzar el Tercer Món per convertir-lo en proveïdor, era contestada per les “teories de la dependència”. Deien que, lluny de ser una fase, el desenvolupament era una realitat permanent que naixia de la relació desigual entre les economies perifèriques i l’economia central, tal i com Fanon significava quan deia que el ser d’Occident era el “no ser” del Tercer Món. Alguns experts que descrivien aquest estat civilizatori, com André Gunder Frank (Lumpenburguesía: lumpendesarrollo. Dependencia, clase y política en Latinoamérica, 1970) constataven que la burgesia perifèrica mantenia el subdesenvolupament perquè així s’assegurava els llaços de dependència amb Occident que la mantenien com a elit privilegiada. I molts d’aquests revolucionaris que idealitzaven els líders del Tercer Món anirien, en aquest context ideològic, més enllà quan llegien aquests experts: arribaven a la conclusió que l’enemic principal eren les burgesies locals, tant com l’imperialisme; que calia radicalitzar la lluita de classes (contra la burgesia criolla); que per fer-ho calia respondre a la violència implícita (o explícita) de l’estat amb la violència revolucionària, i que l’estat és sempre tan poderós que ningú no li pot plantar cara amb un enfrontament militar convencional i –per això- calia fer servir com a tècnica la guerrilla.



Mentre aquestes idees es desenvolupaven, Nasser jugava diplomàticament amb les superpotències per aconseguir suports per al desenvolupament d’Egipte. Quan Alan Dulles va comprovar que també mantenia contactes amb els soviètics, va decidir suspendre les ajudes. Aleshores, Nasser va nacionalitzar el Canal de Suez per a finançar la construcció de la resclosa amb els peatges navals. Israel va ser el principal perjudicat: no solament perquè les armes que Nasser comprava a Txecoslovàquia el convertien en una amenaça imminent, i la seva política de prestigi dins del món àrab inspirava altres bel·licositats veïnes, sinó per l’aplicació selectiva dels peatges navals. Per tot això, el seu president, el laborista Ben Gurion, va enviar Simon Peres (AAEE) a negociar el tractat secret de Sevrès i Moshe Dayan va planificar la invasió del Sinaí. Tal i com ho van pactar es va fer: els israelians van atacar la península del Sinaí l’octubre de 1956 amb el pretext de respondre els atacs de tropes irregulars palestines contra civils israelians des de camps de refugiats situats a la Franja de Gaza (sota administració egípcia des de 1949). Amb el pretext de protegir la companyia que explotava el canal, una sofisticada expedició militar franco-britànica va controlar el canal i es va enfrontar als egipcis. Per què? No solament es resistien a perdre influència si defallien en la defensa de l’ordre imperial. També tenien por a que l’èxit de la mesura facilités altres nacionalitzacions, i a perdre el control d’un punt tant estratègic per a les comunicacions i el comerç. Les Nacions Unides proposaran la retirada de les potències estrangeres del territori egipci, Kruschev va amenaçar-les i Eisenhower els va pressionar. Les superpotències no volien alterar l’equilibri dels dos blocs en coexistència pacífica...



LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI DE SUEZ. Primer de tot és una retirada humiliant –malgrat l’èxit de l’operació militar- perquè es demostrava la irrellevància de les dues potències europees, la qual cosa impulsaria el procés d’independència de les seves colònies. De fet, Marc Ferro arriba a dir que la crisi de Suez destrueix l’ordre colonial fixat per l’acord Sykes-Picot durant la Gran Guerra, i titula un llibre sobre el tema “El naixement del Tercer Món”.
Ben al contrari dels europeus, Nasser va perdre la batalla però va vèncer políticament. No solament perquè el canal va continuar nacionalitzat i la resclosa d’Asuán es va construir amb assessors soviètics (1960-1964). Sinó perquè havent-se oposat als imperialistes, Nasser mostrava un camí per al Tercer Món i consolidava la seva imatge com a líder panarabista, tant com la Unió Soviètica passava a presentar-se com a defensora del món àrab.

A)  Síria, ferida per la derrota de 1949, aïllada pel pacte de Bagdad (1955), amenaçada per la Turquia pro-americana, desplaça el president Kouatly (1958) a Egipte per a signar el naixement de la República àrab Unida (RAU, un estat baazista) que cridava els altres a sumar-se al projecte nacionalista panàrab, socialista, desenvolupista i revolucionari. Un cop militar en forçarà la sortida dels sirians el 1961.

B)  El president socialista jordà Suleiman Nabulsi va impedir amb el seu ajut que Jordània ingressés en el Pacte de Bagdad, i va ser destituït per Husseïn II perquè pretenia normalitzar les relacions diplomàtiques amb els soviètics i afavorir l’entrada de Jordània en la RAU. El rei l’acusava de conspirar per derrocar-lo.

C) Quan la comunitat musulmana instava el govern del Líban a fusionar-se amb la RAU en contra de la comunitat cristiana (mitjançant manifestacions i guerrilles), el pro-occidental Camile Chamoun demanava el desembarcament americà a Beirut per assegurar-se el fracàs del moviment inspirat des d’Egipte.

D) Quan el rei Feisal II, aconsellat pel seu oncle Abdullah i tement un cop com el que havia destronat Faruk a Egipte, va fer entrar Iraq al Pacte de Bagdad, es van desencadenar massives protestes. Inspirades per Nasser, demanaven que Egipte s’incorporés a la RAU. El general Abuld Karim Qassim va organitzar un cop d’estat que va assassinar la família reial, va abolir la monarquia (1959) i va retirar del Pacte de Bagdad. El nou dictador seria víctima d’un atemptat, inspirat pels EEUU (1963), en el que va participar un jove que havia ingressat al partit Baath el 1957, Saddam Hussein. Aquest partit aconseguiria el control del país el 1968...

Gràcies a l’apropament egipci a la URSS, Nasser es va convertir en el primer ciutadà no soviètic que va rebre el títol d'Heroi de la Unió Soviètica i l’Ordre de Lenin en la visita de Kruschev (1964). Com a aliat, però, ens fa pensar que les presumptes titelles de les superpotències no eren dòcils, perquè tenien agendes locals que els feien actuar sense guiatge. Una manera de marcar perfil era “no alinear-se”, perquè així podien oferir fer-ho i jugar amb la perspectiva de les superpotències de guanyar un nou aliat: així havien actuat Nasser, Tito, o Nehru, que –marcant distàncies- demostraven a les dues superpotències que la seva capacitat d’ingerència tenia límits. L’altre manera de pressionar-les era amenaçar-les amb la possibilitat del propi enfonsament, que deixaria el bloc en situació de debilitat en la zona. Segur que Syngman Rhee (Corea del Sur), Chiang (Taiwan) o Ngo Dinh Diem (Vietnam del Sur) no canviarien de bàndol, ni Kim Il-Sung es passaria a l’altre costat, però alimentaven la por de que caurien si no rebien prou ajuda. El paradigma dels aliats incòmodes, però, serien Mao i Ulbricht, per un costat, i De Gaulle per l’altre.

Havíem deixat Mao molest amb la denúncia del culte a la personalitat, envejós del satèl·lit Sputnik de Kruschev (1957) i constatant el fracàs del Gran Salt Endavant.  Els simpatitzants xinesos de Kruschev, com el líder del partit comunista, Deng Xiaoping, ja havien manifestat durant les “Cent Flors” tres tipus de crítiques: sobre la burocràcia i el dogmatisme del partit, l’absència de llibertats bàsiques, i el poc nacionalisme del règim. Per callar-los i demostrar nacionalisme i lideratge comunista, Mao va escalar la tensió internacional: l’agost de 1958 bombardejava les illes de Quemoy i Matéu, que pertanyien a Taiwan. Així també evidenciava la moderació de Kruschev, li qüestionava la “coexistència pacífica” i s’atorgava el lideratge del Tercer Món. El problema, però, és que aquesta iniciativa feria de mort l’aliança amb l’URSS. És més: quan la xinificació del Tibet forçava el Dalai Lama a fugir travessant l’Himalaia i refugiant-se a l’Índia, l’enrariment de les relacions entre els dos estats asiàtics molestava Kruschev, qui estava provant de seduir l’Índia pacifista de Nehru (contra el Pakistan pro-americà).



No hay comentarios: