¡Echando de menos la edición radiofónica!

¡Echando de menos la edición radiofónica!
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 31 de marzo de 2013

REBELDES DEL SWING: QÜESTIONARI 4t ESO


 

Títol original: SwingKids. Any: 1993. Nacionalitat: USA.Director: Thomas Carter. Guió: Jonathan Marc Feldman.
Música: James Horner.Repartiment: Robert Sean Leonard (Peter), Christian Bale (Thomas), Frank Whaley (Arvid), Tushka Bergen (Evey), Julia Stemberger (Frau Linge), David Tom (Willi), David Robb (Dr. Berger), Noah Wyle (Emil) y Barbara Hershey (Frau Muller).Durada: 109 minuts. Argument: Hamburg, 1938. Peter Müller (Robert Sean Leonard), és un adolescent, fill d’un opositor al nazisme. Amb els seus amics Thomas (Christian Bale), Arvid (Frank Whaley) y Otto (Jayce Bartok) formen un grup de “Swing Boys” que estimen el ball i el jazz, estil de vida que volen mantenir mentre es produeix l’ascens del nazisme. Per evitar-se problemes, Peter y Thomas s’allisten en Juventudes Hitlerianes. Pretenen dur una doble vida: ser nazis de dia; fidels a les seves conviccions de nit.

  1. Els Swing Kids van ser un moviment contestari real que prosperà en algunes grans ciutats alemanyes. Busca’n les característiques.
  2. Identifica les diferents actituds davant l’ascens del nazisme fent que se'ns presenten mitjançant personatges principals o secundaris de la pel·lícula: col·laboració passiva, oposició, credulitat, proactivitat... Reflexiona especialment sobre l’Arvid, sobre l'evolució de la relació entre el Peter i el Thomas, i sobre la mare d'en Peter: compara el seu comportament amb el perfil de les dones dels “feliços anys vint” que hem estudiat.
  3. Explica algunes seqüències de la pel·lícula on s’identifiquin les diferents característiques dels moviments feixistes que hem estudiat a classe, o les causes que van permetre l’aparició d’aquests moviments polítics.
  4. Explica les diferente activitats que, segons la pel·lícula, desenvolupaven els joves que s’allistaven a les Hitlerjugend
  5. El pare d’en Peter no surt a la pel·lícula, tot i que se’ns explica que va ser presoner de la GESTAPO. Com evoluciona la relació d’en Peter amb el record del seu pare, i què creus que representa aquesta figura absent? 
  6. Compara l’estètica dels dos grups de joves (els Swing Boys i les Joventuts Hitlerianes), i explica el significat de cadascuna d’elles.
  7. En les seves reunions, els joves Swing parlen de Benny Goodman o Duke Ellington. Explica qui van ser, les característiques del jazz i per què creus que el nazisme va prohibir el swing i el jazz…
  8. Quin significat té al final que Thomas i el germà d’en Peter facin el signe dels Swing Kids?
  9. Averigua qui va ser Martin Niemöler i el significat d’aquest poema que va escriure...
Primero vinieron por los comunistas y no dije nada porque yo no era comunista.
Luego vinieron por los judíos y no dije nada porque yo no era judío.
Luego vinieron por los sindicalistas y no dije nada porque yo no era sindicalista.
Luego vinieron por los católicos y no dije nada porque yo era protestante.
Luego vinieron por mí, pero para entonces ya no quedaba nadie que dijera nada.”



domingo, 3 de marzo de 2013

F.D.R., O COM SALVAR EL CAPITALISME DELS CAPITALISTES



Poc mesos abans de pronunciar el seu discurs d'investidura, Franklin Delano Roosevelt havia dit que creia que hi havia “moltes formes en què es pot dur a terme la reducció de la despesa, però estic totalment en contra que l'estalvi es faci a costa de la gent que pateix fam. Hem d'estalviar d'altres maneres; que mai no es pugui dir que el poble nord-americà s'ha negat a proporcionar el necessari per a la vida d'aquells que, sense culpa, no són capaços d'alimentar-se, vestir-se i dotar-se d'un sostre. La primera obligació del Govern és la protecció del benestar per tal d'assegurar l'existència mateixa dels seus ciutadans”. El recordatori forma part de l'editorial del número 385 de la revista L'Avenç, un escrit que servia per presentar l'article inclòs en l'exemplar del passat desembre sobre la tasca política del president Roosevelt. M'ha semblat un text valent i molt oportú, no solament perquè les actuals retallades converteixen aquesta reflexió en un exemple alternatiu a seguir, sinó també perquè demà s'acompliran 80 anys de la investidura de FDR com a president. També l'actualitat s'intueix amagada darrera la crítica que l'editorial adreçava a la manera “desesperadament lenta” d'estendre's la convicció que les mesures d'austeritat pressupostària imposades des d'Alemanya no resolen la crisi del deute sinó que ofeguen les economies. L'Avenç es lamentava de l'oblit de la Història que això representa, i definia com un model a seguir “l'actitud amb què el president Roosevelt s'enfrontà a la depressió econòmica, (...) un lideratge basat en les idees d'empatia amb els ciutadans, justícia social i compromís amb la democràcia”. 
En la cerimònia d'aquell 4 de març de 1933, Roossevelt recordava que “no hem estat atacats per cap plaga de llagostes” sinó per “les pràctiques dels especuladors sense escrúpols” i semblava tenir clar que les causes del crack s'havien de buscar, més enllà del “dijous negre”: “l'estímul moral del treball no pot ser oblidat mai més per la boja persecució de beneficis efímers”. Aquesta defensa de l'economia productiva davant del joc especulatiu ens hauria d'haver orientat des d'aleshores, però aquí estem. Quan durant els darrers anys ens escandalitzàvem dels preus immobiliaris i les hipoteques a 40 anys, tots els qui participen en aquella orgia d'entusiasme col·lectiu ens acusaven de ser uns amargats: no ens espatllis la festa, semblaven dir!


Ara, amb perspectiva, podem contrastar que l'Espanya dels temps d'Aznar s'assemblava massa a l'Amèrica de la prosperity: aquella opulència dels anys vint, tant ben simbolitzada pels obrers circulant en el Ford T, les dones ballant xarleston i les compres a terminis en gegantins magatzems, sempre em va recordar aquella febre de targetes, crèdits i inversions a borsa a què vaig assistir durant els meus darrers anys de treball en una oficina bancària. Aquella falsa prosperitat nord-americana dels “feliços anys vint” tenia una altra cara: el segregacionisme negre en escoles i transports als estats del sud, la xenofòbia demostrada por les execucions de Sacco i Vanzetti, la Llei Seca que va esperonar la màfia, el fonamentalisme religiós que titllava de fantasia la teoria de l'evolució. També durant l'Aznarato trobaríem fenòmens semblants: el tractament que rebien els immigrants, l'especulació desfermada amb l'alliberament del sòl, les mobilitzacions reaccionàries impulsades per aquest Torquemada d'opereta que es diu Rouco Varela, o tota aquella colla d'erudits de tercera regional que es van dedicar a recuperar el franquisme com a antecedent il·lustre de la prosperitat d'Espanya.

Aquell model ens va conduir fins on som ara, tal i com aquells valors van conduir els EUA cap al crack. Però la tragèdia econòmica no en va ser la pitjor conseqüència: la manca de confiança en la democràcia, incapaç d'oferir sortides a la crisi, va resultar tan perillosa com la misèria econòmica. També el desencís democràtic que ara patim va néixer d'aquelles actituds prepotents i irresponsables perquè -en considerar-se legítim l'envit impune dels diners, l'absència total de controls, pensant que aquella llibertat afavoriria el miserable enriquiment propi- es van arxivar els vells discursos (d'origen republicanista) que donaven dret al govern a actuar per protegir els més dèbils de l'arrogància excloent dels més poderosos. Aquella preocupació per la llibertat individual entesa mitjançant la certesa de que ningú no pogués imposar res a ningú, havia permès dir a Roosevelt, un any després de la seva proclamació com a president, que “l'adquisició de riquesa, a través de beneficis excessius, crea un poder privat indegut sobre els assumptes públics”. Per tant, quan l'estat intenta la redistribució de la riquesa està garantint la llibertat de cada ciutadà perquè evita que els poderosos aprofitin l'estat de necessitat dels dèbils per esclavitzar-los, privant-los de la seva llibertat essencial.


Dient coses com aquesta Roosevelt es va convertir, com encara és ara, en un referent per a l'esquerra mundial. I no solament perquè el New Deal s'invoca com el principal laboratori de les receptes de Keynes. També perquè la seva actuació política va incorporar a la definició de democràcia la garantia d'uns drets econòmics que hem considerat bàsics per a la dignitat individual fins que, en els nostres temps, hem escoltat un altre cop els cants de la sirena neocón. Ara, quan ens demanen que paguem amb retallades la factura de les orgies especulatives, cal reprendre aquell discurs republicanista amb urgència; per això considero tant oportú l'article central de L'Avenç el desembre passat, on el filòleg Andreu Espasa recorda aquesta vessant política del New Deal: “encara que durant la presidència de Roosevelt només es va introduir una sola esmena al text constitucional, la vint-i-uena, que revocava la divuitena, de manera que el comerç d'alcohol tornava a ser legal, no és exagerat considerar el New Deal com un període polític de caràcter gairebé refundacional”.

Es refereix principalment a l'impressionant conjunt de lleis -programes de treball públic, subsidis d'atur, garanties de sindicació- dictades en els primers cent dies de govern, el “primer New Deal”. Es volia alleugerir la dramàtica situació de milions d'aturats augmentant la seva capacitat de consum. No van ser mesures suficients per garantir la recuperació, i -per si fos poc- van despertar una onada de crítiques en contra:


- els ultraliberals deien que els subsidis idiotitzarien la iniciativa privada i acomodarien tothom a l'espera del cobrament,

- els empresaris afegien que l'augment del dèficit públic seria insostenible, i que caldria imposar pujades d'impostos per cobrir-lo,

- i altres advertien que s'estava donant massa poder al president i que això posava en perill la democràcia.








No comparteixo que perillés l'equilibri constitucional entre els poders de l'estat, més bé s'hauria de contestar que -si la democràcia podia estar amenaçada per una revolució social, o populista- van ser les reformes les que van aturar-la. Sembla sospitós que els mateixos que acusen el New Deal de constituir una amenaça esquerranosa són els mateixos que ignoren les subtils i patètiques crides reaccionàries a règims de poders extraordinaris que definien la democràcia com una “teoria grotesca” i que -amparant-se en les dificultats per afrontar la catàstrofe econòmica- semblaven seduïts per les cridòries propagandístiques dels feixismes europeus. Unes crítiques que venien de la caverna dretana i que oblidaven, com diu Espasa, que el New Deal no era “l'aplicació predeterminada i mecànica del receptari keynesià, sinó un procés obert, i per tant caòtic i improvisat- d'experimentació governamental en un temps de profunda turbulència política”. Això és el que probablement volia dir l'autor d'aquesta vinyeta...



Sigui com sigui, el cas és que -davant les crítiques- el "2n New Deal " (1935) no va tenir tant perfil social. Tenia raó la vociferant premsa conservadora quan acusava Roosevelt de “traïdor de classe”? Andreu Espasa recull una anècdota significativa: “el maig de 1936, mentre navegaven a bord del iot Potomac, Rossevelt va confessar a l'economista Raymond Moley que la posició dels empresaris li semblava estúpida, que no tenien cap sentit d'indignació moral davant els pecats d'altres empresaris”. L'anècdota, amb Diaz Ferran a la presó, és sucosa fins i tot avui: demostra que els empresaris estaven per mostrar la seva hostilitat a la Social Security Act, no per fer autocrítica de les seves pirateries ni superar la crisi amb sacrificis que no fossin amb la suor d'altres fronts. Per això la Casa Blanca va girar a l'esquerra. Que ningú no s'espanti: va ser una radicalització retòrica del discurs, com la que mostra l'anècdota, i que -com demostra Espasa quan estudia la suspensió de les lleis anti-monopoli- no va massa enllà. Però va permetre que, davant les eleccions a la presidència de 1936, malgrat la insuficient recuperació econòmica, es votés amb un criteri de classe, ben diferent de les altres segmentacions religioses, ètniques i territorials que repartien els suports entre demòcrates i republicans fins aleshores. Així va néixer una aliança informal entre els negres, els treballadors sindicats, els intel·lectuals novayorkesos i els grups més desvalguts, que ha conformat la base electoral del partit demòcrata des d'aleshores.

L'èxit electoral, però, no va permetre avançar massa reformes més: va esclatar un conflicte entre el president, per una banda, i -per altra- la judicatura i el Congrés, que -desconfiant d'aquesta nova concepció democràtica que feia de la llibertat econòmica un requisit important per a gaudir d'una autèntica llibertat republicana- , bloquejava les noves lleis. Andreu Espasa ho explica de manera molt didàctica, i conclou que el president es va concentrar aleshores en l'agenda internacional, on l'aplicació dels principis republicanistes era més difícil en aquell context de progressiva desaparició de democràcies i amb una opinió pública partidària d'un aïllacionisme que, a la pràctica, funcionava com un mer “apaivagament” del feixisme en ascens. El reconeixement de la Unió Soviètica apuntava en aquella direcció: constatava la popularitat de què gaudia la URSS gràcies a la planificació econòmica i al seu ferm antifeixisme. Aquest coqueteig facilitaria més tard, superada la sorpresa pel pacte germanosoviètic de 1939, la Gran Aliança contra el nazisme.

La Segona Guerra Mundial va reactivar l'economia i va revifar el prestigi del capitalisme i de la democràcia, que va quedar incorporada definitivament a la identitat nacional nord-americana. Però una cosa havia canviat: la nova concepció de la democràcia incorporava els drets econòmics bàsics com a nous drets inalienables de la ciutadania nord-americana, i la consegüent intervenció governamental en l'economia a favor de les classes populars. No havia estat fàcil, i no podem oblidar aquells malabarismes: aquell concepte de llibertat agonitza panteixant davant nostre, mentre panxuts capitalistes somriuen complaguts. I faltem el respecte aquells lluitadors d'aleshores si ens quedem plegats de mans.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...