Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

jueves, 30 de abril de 2009

EL MITE ANGLOSAXÓ (5)


(Foto: Manel Manteca)

Un dels tòtems recurrents dels neoliberals és el creixement econòmic del Tercer Món des que ha triomfat la globalització. Les taxes de creixement anual a l’Extrem Orient són espectaculars, és veritat: a la pàgina 113 en Xavier pot afirmar, després de mirar moltes estadístiques macroeconòmiques, que els pobres d’ara estan millor que no pas estaven. Desconec com es mesura la millora de la situació de la gent pobre: hi ha més varietat culinària dins els contenidors? Les panxes triguen més en inflar-se’ls i els voltors més en acostar-se’ls? En Xavier no sembla haver mesurat panxes ni vols de voltors per redactar el seu llibre! El seu treball de camp no ha obert contenidors, però ha apuntat rigorosament les xifres macroeconòmiques d’importantíssims autors i entitats que també pensen com ell.

Després d’haver definit amb tanta precisió l’arbitrarietat de poder de l’estat, sembla que descuida l’arbitrarietat del poder del mercat. Aparentment els individus pobres no mereixen que la seva protecció davant l’arbitrarietat sigui menys consistent que la que empara el dret dels rics davant “l’arbitrària” recaptació fiscal dels “malignes” estats-providència.

Susan George va cridar un cop l’atenció sobre els informes de l’Heritage Foundation, un dels think tanks de l’administració Reagan que va reunir estadístiques sobre el nivell de vida nord-americana durant l’aplicació del model de liberalisme sense control que defensa en Xavier. Fins i tot aquesta font, gens interessada en la crítica del sistema, ha d’admetre el que havia passat després de deu anys de capitalisme sense escrúpols:
- el 10% de les famílies amb ingressos més alts, els van incrementar un 16%
- el 5% de les més riques els van incrementar un 23%
- i l% (els més rics dels més rics) van passar d’una mitjana d’ingressos de 270.000 $ anuals a 405.000 $ anuals. Van incrementar els seus ingressos un 50%!
En canvi, el 10% dels més pobres van veure disminuir els seus ja magres ingressos més del 15% de mitjana. El paisatge social havia canviat radicalment sota l’empenta del discurs neoliberal: si el 1977 l’1% de l’alta societat nord-americana tenia uns ingressos 65 vegades superiors al 10% de la base de la societat, el 1987 aquell mateix 1% ric tenia uns ingressos 115 vegades superiors que el 10% de la societat més pobra.

Sembla clar que el sistema lliberal anglosaxó empara en la protecció davant l’arbitrarietat una aferrissada defensa de la impunitat amb la que es fan els negocis. Tothom que vagi a Londres, encara que no visiti les barriades i no es mogui més que per la City i Westminster, ha pogut comprovar que cada cop es veuen més descapotables –embussos sencers de descapotables conduïts per calbes ben brillants i madures, gairebé sempre blanques- i que es veuen moltes persones sense sostre … molt joves! Jo mateix vaig veure home-less que no arribaven als vint anys.

Ells són l’essència del sistema anglosaxó, i no els triomfadors socials. Posar com a paradigma administratiu el model britànic em sembla qüestionable, tot i que cal acceptar què el sistema crea riquesa: la lliure competència d’egoismes provoca una carrera pel benestar de cadascú que –segons Adam Smith- fa prosperar la societat. El problema és que aquesta teoria ignora els qui no arriben al final de la carrera perquè –d’acord amb el darwinisme social- la seva desaparició era merescuda: eren dèbils, poc aptes per a la supervivència, poc competitius… han de ser esborrats de la Història, oblidats, no mereixen el record, poden omplir els passadissos foscos del metro de Nova York o les faveles de Sao Paulo, "gulags" a les que no presten atenció aquests autors tan preocupats per les llibertats individuals.

Finalment, dir que els estats “incompetents” europeus tenen una classe política que ve del sector públic i que per això naveguen cap al desastre és amagar que en els EUA de la nissaga Bush, els gestors implacables del darwinisme social que ens han portat cap a una tragèdia de dimensions encara ignorades, provenien del sector privat. També aquella mussa de ferro a la que amb privat onanisme adoren encara els liberals més conspicus, Mrs Thatcher, era filla de botiguers i va convertir el seu país, per quadrar-li els comptes, en el paisatge depriment –gairebé apocalíptic, diria jo- que es mostra a Billy Elliot (Stephen Daldry, 2000)o a Full Monthy (Peter Cattaneo, 2000). Potser en Xavier em diria que aquests cineastes són intel•lectuals orgànics perquè cobren subvencions de l’estat providència, però això no els fa menys dignes que els venedors a comissió que cobren royalties d’un mercat que per a ells ha estat providencial! Hi ha més intel•lectuals orgànics a sou del mercat!

lunes, 20 de abril de 2009

EL MITE DEL COMERÇ GLOBAL (4)



Pàg. 90: en Xavier ens explica les seves aventures fent negocis a un país Sudamèrica. El text encara guanya més color quan descriu com, a la nit, els indis baixaven a la ciutat a vendre productes (ponxos, barrets, artesania) a preus irrisoris: “El barco que había de transportarlas a Europa no ha podido salir porque no se ha obtenido el permiso de importación por parte de las autoridades europeas”, li van dir. Aquell dia, escriu en Xavier, “vaig veure plasmada la demostració d’una certesa”. Tot sembla apuntar que ens explicarà a continuació un episodi d’enlluernament davant la veritat eterna, una cosa semblant a Sant Pau caient del seu cavall. Però que en comptes d’un senyor amb barba blanca sostingut misteriosament sobre el cel, en Xavier es va trobar aquell dia amb la Vulgata neoliberal. Alguna cosa així com Adam Smith envoltat d’angelets encorbatats i so de flautes. Efectivament, en Xavier va veure “la desesperació que suposa que no et deixin guanyar-te la vida per poder tirar endavant, i a mi aquesta injustícia em colpeja molt més que veure un individu que demana almoina. També vaig poder veure que amb les traves al comerç, hi perd tothom”.

Quina explicació ens ofereix “la dictadura de la incompetència” de la tragèdia d’aquells productors de plàtans? Doncs que aquella gent deixaven de guanyar diners perquè no ens podien vendre les seves bananes, molt millors que els plàtans de Canàries que la política agrària comunitària protegeix. L’alliçonament queda ben clar: “la veritable solidaritat amb els països necessitats –pontifica- consisteix a comprar-los allò que tenen per vendre’ns i que a nosaltres ens fa falta. La solidaritat real amb els pobres, la que els ajuda a sortir de la misèria igual com n’hem sortit nosaltres, no és l’almoina del 0,7%, sinó practicar el comerç amb ells”. No comprenc per què en Xavier està segur que aquells indis sortirien de la misèria venent els plàtans a la companyia multinacional intermediària. Tantes estadístiques que mira, i no ens presenta quin és el preu que aquella gran empresa occidental paga per cada plàtan al seu productor. Probablement perquè sap que ell va pagar els plàtans molt més cars i que, gràcies al seu petit sacrifici d’aquell dia, de ben segur inferior al 0,7% del seus ingressos mensuals, aquell indígena, aquella nit, va menjar alguna cosa... Si el comerç amb Occident per aquella via fos tan enriquidor, aquell indígena aquell dia no hauria baixat desesperat a corre-cuita a vendre els plàtans a la carretera, no? Hauria esperat un altre dia a veure si els “amos” blancs els hi compraven.

Tampoc no em queda tan clar per què hi ha oposició entre els productors de matèries primeres al Tercer Món quan s’implanten tractats de lliure comerç, si és que aquest intercanvi resulta tan beneficiós per a tothom... Però, es clar: sóc un incompetent i no entenc les grans aportacions que la lliure circulació de capitals i mercaderies suposa per a tothom.

domingo, 19 de abril de 2009

EL MITE DE L'ESTAT PETIT (3)



En la seva defensa d’una administració petita, específicament dedicada a protegir la propietat (com defensa l’ortodòxia liberal), en Xavier Roig dedica unes planes a criticar l’estat del benestar com a sinònim de les polítiques de masses dels totalitarismes d’entreguerres, i a recordar que la introducció del model a Espanya es deu a la llei de bases de la seguretat social del franquisme. M’abstindré de comentar aquest darrer aspecte, que fa una mica de vergonya, i explicaré com en Xavier ens descriu com funciona la perversitat del model: l’estat del benestar és una conspiració per afeblir l’individu (oferint-li còmodament tot el que necessita) per després eternitzar el poder de l’estat sobre aquells individus idiotitzats. Carai, quina por! Solament falten els forns crematoris, les delacions dels fills als pares, i la Riefenstahl rodant Olimpíada! L’estat providència és perillós, diu a la pàgina 36, perquè “droga” les persones i viola el seu dret a espabil·lar-se.

Aquesta concepció del liberalisme que reclama, amb un estat aliè a l’economia però que garanteix –això sí- la protecció de la propietat privada, és pròpia de la primera meitat del segle XIX. Mentre es construïa l’estat lliberal com a resposta raonada a l’arbitrarietat de l’absolutisme, es buscaven les maneres de protegir els drets individuals. Bé que feien: avui sabem que l’estat tendeix a controlar i sotmetre-ho tot. I per evitar-ho el liberalisme va inventar tot un seguit de mecanismes que en Xavier ha oblidat i que també formen part de l’estat-providència que critica: la separació de poders, la independència de la justícia, el control parlamentari, les eleccions, la pluralitat de la premsa, la llibertat d’expressió, etc. No comprenc per què en Xavier es creu que la inverosímil mà invisible que regula naturalment el mercat és benigne, i en canvi desconfia d'aquestes eines, que també són liberals i són molt més concretes i fiables, ja que solament requereixen –perquè funcionin- una denúncia, una recollida de signatures, o una carta al diari. .

Comença a resultar una mica patètic que les persones que acusen els progres de sentir nostàlgia d’un sistema caduc que es va enfonsar el 1991, -al que, tot sigui dit de pas, van renunciar molts anys abans- alhora defensin el capitalisme obsolet anterior al crack i tota la seva col.lecció de panacees carrinclones. Després de 1929
continuar dient que els impostos baixos faciliten la inversió és tenir idealitzat un sistema molt més caduc. No li sembla, senyor meu, que la Patriot Act (obra d’uns liberals amics seus, administradors d'un estat ben petit) és molt més perillosa per a les llibertats que un subsidi d’atur?

viernes, 17 de abril de 2009

EL MITE DE LA DESREGULACIÓ (2)


El millor capítol del llibre és l’afegitó escrit després de l’esclat de la crisi que ara per ara ens té tan preocupats. Explica l’autor que aquesta crisis és “filla dels abusos de determinats actors econòmics, aprofitats i gent que ha comès irregularitats i delictes” davant dels quals “els poders públics han fallat i s’han demostrat ineficaços per dur a terme una missió imprescindible que se suposava que era seva”.

En Xavier es refereix a la tasca de controlar, aquella tasca que critica en totes les altres planes del seu llibre com a responsable de l'atràs econòmic. No entenc que, després de dedicar un llibre sencer a defensar que l’estat no ha de participar en economia, l’autor critiqui que l’estat havia d’haver estat un millor controlador!

Després de denunciar els estats controladors perquè constitueixen un pas previ al totalitarisme, l’autor de “la dictadura de la incompetència” no ens explica com havia de controlar l’estat els seus desreguladors, consagrats a treure-li competències!. Sembla que el senyor Roig oblida que aquests liberals que impulsaven la reducció de l’estat per poder abaixar els impostos, ho feien des del poder de l’estat i per tant EREN l’estat!! Com vol el Xavier que els delinqüents que ocupen l’estat el facin servir per controlar la tasca delictiva que desenvolupen a la borsa i als despatxos de les societats anònimes? Aquells liberals de broma no solament seien en els despatxos de les institucions econòmiques internacionals que haurien d’haver-se encarregat de prohibir l’especulació i les inversions fraudulentes; també seien en el despatx oval de la Casa Blanca, i s’encarregaven de fer callar i ridiculitzar els “incompetents” que denunciaven els excessos de la desregulació!

Però encara dic més… quan aquests individus cometien totes aquestes malifetes… vostè on era? Què deia? Feia el mateix exercici de crítica que dirigeix ara a la suposada incompetència? Denunciava el perill que tenien aquelles pràctiques i tota l’apologia de l’autoritat laxa que les encobria? El seu coneixement del sistema econòmic liberal el feia denunciar aquells excessos? Aquelles contradiccions respecte al lliure comerç que respresentaven els tractes de favor i les “comptabilitats creatives”?

Jo li contestaré: no ho feia! Aplaudia divertit, tot escoltant el senyor del bigoti preguntant-se en veu alta qui és l’estat per dir quant alcohol puc veure abans de pujar al cotxe i a quina velocitat he de conduir. Per què, es clar: el límit de velocitat és una terrible mostra d’arbitrarietat estatal, un autoritarisme que viola la llibertat individual, un pas cap a l’stalinisme i el GULAG. El senyor Roig, aleshores, reia entre dents l’atreviment d’Aznar i callava; i ara mira cap a un altre costat, perquè el món que s’enfonsa és el que la "revolució conservadora" ve defensant des de fa trenta anys.

També resulta curiós que després de tantes planes de defensar un estat petit i denunciar el pes terrible de l’administració tentacular, ens plori que va col•laborar de forma gairebé desinteressada en el manteniment de l’Agència de Patrocini i Mecenatge de la Generalitat de Catalunya. Aquella agència estatal si que era útil! Es clar; havia estat fundada en temps del president Pujol. L’estat és gran i costós, una càrrega insuportable de funcionaris maledicents… quan el controlen els altres, es clar!

miércoles, 15 de abril de 2009

LA INCOMPETÈNCIA I LA COMPETIVITAT (1)



Quan escolto els liberals parlar dels mites en els que han dipositat la seva fe sempre em fa gràcia veure’ls adquirir una actitud mística, creient, fidel, com la d’una senyora resant el rosari. L’abstracció i els ullets mig clucs amb els que repeteixen els slògans de la seva Vulgata resultarien emotius si no fos perquè mai no s’avergonyen dels cadàvers a l’armari que amaga la seva utopia alienant.

Malgrat tot hi ha liberals que saben denunciar amb elegància, gràcia i poca rencúnia els draps bruts de l’esquerra de disseny, aparentment sofisticada i força snob, que resta enquistada en alguns racons polítics i culturals del món occidental. És per això que vaig seguir el consell dels meus estimats companys Rosa i Jordi, i m’he llegit un petit opuscle, escrit com a divertiment, que ha publicat un eminent empresari que es diu Xavier Roig. S’hi fa una crítica dura de l’administració pública i una apologia de les virtuts del sector privat que –malgrat les encertades ironies adreçades als progres- no deixa de basar-se en l’etern doble raser de disculpar a l’empresa privada el que es denuncia com a insostenible incompetència de la pública; i de plorar la suposada amenaça d’arbitrarietat d’un estat intervencionista disculpant alhora qualsevol conseqüència de l’aplicació dels criteris d’estalvi de costos. Reconec que, malgrat que em faig gran, aquesta hipocresia gairebé victoriana em fereix: amb el sistema capitalista en estat de semi-inconsciència, amb un peu aquí i l’altre allà, els liberals es neguen a acceptar la més mínima correcció del sistema!

Explica l’autor de “la dictadura de la incompetència” que ja quan tenia 16 anys se les tenia sovint amb el capellà que li feia religió a l’escola. Era un capellà castellano-parlant (primer delicte), que no havia après el català perquè “era curtet” (segon delicte) i que “es passava tot el dia donant-nos la tabarra amb l’explotació dels obrers del Baix Llobregat i la vida regalada de la burgesia catalana”. Aquí va ser, crec jo, on el capellà havia begut oli: aquest tercer delicte no li seria perdonat mai per aquell incipient i decidit lliberal de pantaló curt i lèxic pompeufabrià! Una vegada el capellà va assegurar que l’URSS i els EEUU eren el mateix, però situats en pols oposats, i el jove Xavier Roig –que ja apuntava maneres- li va plantar al davant un “argument ben simple: cada 4 anys els americans podien fer fora el seu president; els soviètics no”.

Malgrat que la diferència real era que a qui no podien fer fora els americans era a Rockefeller, i que per tant quedava clar que aquell adolescent lletraferit, prepotent i loquaç, no s’adonava de què anava la cosa, hem de reconèixer que ja de ben petit en Xavier Roig tenia molta raó! Jo em permetria afegir que, a més de molta raó, tenia molta sort! Ho dic perquè la majoria dels nens d’aleshores haurien rebut un cop al cap per haver contradit el capellà dels pebrots. Però el Xavier Roig va tenir com a profe de religió un progre (un incompetent, diria ell). Partidari del Concili Vaticà II, feia servir altres maneres. Així doncs en Xavier Roig es va lliurar de més d’una cleca i –tot sigui dit de pas- d’algun tocament maledicent. Gràcies a tot això va poder seguir ignorant els drets laborals en temps de la dictadura. Tema menor, es clar. Podent criticar el cony de sacerdot “incompetent”, per què cremar tanta neurona infantil en criticar una dictadura sagnant, que, tot sigui de pas, protegia els negocis de la burgesia catalana?