Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 21 de enero de 2019

RUSIÑOL LLIUREPENSADOR: L’ARTISTA NO ES CASA AMB NINGÚ



La nit del dimarts 29 d’abril de 1902 es va estrenar al teatre Romea de Barcelona la comèdia “Els Jocs Florals de Canprosa”, i l’allau de comentaris, rèpliques i contrarèpliques que es va obrir en la premsa, en un moment en què el catalanisme es projectava per primer cop en un partit polític, és difícil de resumir. Margarida Casacuberta (Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite, 1997) veia en l’obra una crítica de la poesia “de motllo” (puc dir “industrial”?), desnaturalitzada, artificial, mancada d’emotivitat i destinada a un públic de cenacle. En “Els Jocs Florals de Canprosa” aquesta lluita es manifesta en el triangle format per la Maria –la poesia amb majúscula- i els dos pretendents: el Tonet (que seria el poeta versaire) i el Ramon (més disposat a l’aforisme pràctic, al periodisme i la llengua viva).

Com es va interpretar aquesta subtilesa? Els diaris del catalanisme conservador, com La Renaixensa o La Veu de Catalunya, de manera hostil: en aquest darrer diari, Josep Morató i Grau criticava l’obra el 30-4-1902 dient que era “inferior a la majoria de les produccions del mateix Rusiñol”, basant-se –entre d’altres coses- en què havia volgut fer una obra satírica “però ha escollit malament el tema, entretenint-se en satirisar l’actual moviment de reivindicació del nostre poble. Prenent peu d’uns Jocs Florals de vileta, ha fet escarni dels sentiments més sagrats de la pàtria, de les institucions més dignes de respecte, de les manifestacions més honrades i enaltidores”. Aquesta opinió no solament demostra la inviolabilitat dels símbols (siguin els Jocs, els Segadors, les quatre barres, la barretina o Montserrat), sinó com el catalanisme conservador els aprofita per a legitimar-se com a hereu i continuador directe de la Renaixença. Defensant incondicionalment els Jocs Florals (entesos com el desvetllament del sentiment nacional català), els homes de la Lliga s’apartaven d’altres tradicions polítiques i culturals fortament arrelades a Catalunya que quedaven automàticament senyalades com a anti-catalanes. És cert que els diaris que van celebrar el text de Rusiñol eren els més intransigents amb el catalanisme (El Noticiero Universal, Las Noticias, El Liberal o el Diario de Barcelona), però també alguns de republicans (com La Publicidad, El Diluvio, L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia), que sovint el definien com un moviment clerical i reaccionari, quedaven retratats com «el més gran enemic que tenim a casa» perquè –en la seva crítica mordaç- allunyaven les classes populars del projecte aglutinador que somniava la Lliga.

El debat semblava crispat, però el context polític no ho era menys. El primer diumenge de maig els Jocs Florals de Barcelona van ser suspesos per l’autoritat militar com a conseqüència d’una xiulada a la bandera espanyola. S’havia declarat l’estat d’excepció i les garanties constitucionals havien estat suspeses; feia escassament dos mesos que havia finalitzat una vaga general per la jornada de vit hores que havia acabat amb ferits i morts; el 2 d’abril Prat de la Riba havia estat empresonat per “rebel·lió” perquè havia publicat a La Veu un article que parlava de l’independentisme a la Catalunya Nord, i els darrers dies del mateix mes el vot dels regidors catalanistes havia determinat el boicot de l’Ajuntament de Barcelona a les festes de la coronació del futur Alfons XIII.

Encara que el Consistori dels Jocs va acomplir la recomanació del governador militar de situar una bandera espanyola entre els ornaments de la sala, en aquest context aquella bandera va ser llegida com una humiliació que va provocar una reacció contrària i, de resultes, la intervenció de la força púbica. Amb la suspensió dels Jocs Florals —que es van haver de celebrar fora d’Espanya, a Sant Martí del Canigó, el 10 de setembre del mateix any 1902—, la policia va haver de protegir l’estrena de Rusiñol: La Renaixensa (5-V-1902) explicava com la policia «formada en pelotó al carrer, presencià la sortida dels espectadors, no retirant-se fins que el teatre fou buit».

Com és que aquell intel·lectual de primera fila, pàgina d’honor de la cultura catalana, se situava d’aquella manera? Per començar hem de recordar que ell està parlant de la independència de l’art, de la seva relació amb la societat. Fa servir la contradicció entre la prosa –la vida quotidiana grisa, de la fàbrica i la política- i la poesia (que seria la vida artística) per demostrar que l’art ha d’anar per lliure, assumint el paper que Zola –per exemple- va assumir durant el Cas Dreyfuss i que avui considerem com l’inici de la concepció de l’intel·lectual. Un paper d’expressió crítica davant tota injustícia i de consciència social que no solament s’adreça al poder, sinó a la pròpia societat. En L’hèroe critica els militars, i “El místic” (també de 1903) les jerarquies de l’església. I encara que Josep Pla (“Santiago Rusiñol y su tiempo”, 1942) li adjudicava influències de “totes les bogeries” dels catalanistes propers a Valentí Almirall, també s’atrevia amb el moviment obrer a “El català de la Manxa”. Aquest paper crític seria abandonat més tard pels intel·lectuals, quan -en l’era dels extremismes- prenguin partit per una ideologia, abandonant aquest paper crític i assumint tota mena de servituds polítiques (tal i com Julien Benda denunciaria a la “Trahison des clercs”). Margarida Casacuberta també diu que quan les seves obres enfoques personatges mediocres, la gent normal, volia reflectir els vicis i les virtuts d’una societat “gregària, tancada, grisa, intolerant amb la diferència, immobilista, que pensa i parla amb estereotips i actua a partir d’automatismes, prejudicis i partits presos”.

Aquesta defensa de l’artista sense més compromís que amb la llibertat creativa ens permet entendre les diferències de Santiago Rusiñol –home clau del modernisme- amb la compromesa generació del noucentisme. Els joves noucentistes el veuen passat i ranci, malgrat la intensa i exitosa connexió amb el públic més popular; ell mira incòmode aquells “nois tan pulcres, amants de l’odre i l’autoritat, podrits de cultura llibresca, disciplinats i decidits a crear institucions duradores, defensors d’una ideologia política, disposats a sotmetre’s als dictats d’un partit”, com els descriu Raül Garrigaseit. Així, quan el triomf del noucentisme (lligat al catalanisme polític) fa del Glossari de Xènius una lectura obligada des de 1906, Rusiñol en fa una paròdia a “L’esquella de la Torratxa” (un setmanari popular, anticlerical i republicà) signant com a Xarau (1907-1925), perquè no entén els intel·lectuals capaços de disciplinar-se i posar-se a les ordres d’un projecte polític. El nom provenia d’un personatge imaginari que protagonitzava frases fetes com “sap més coses que en Xarau”, i suggeria per efecte mirall la pedanteria d’en Xènius. Per si fos poc, com una crítica a “La ben plantada” d’Eugeni d’Ors, publicarà (1917), amb llenguatge col·loquial, la novel·la “La Niña Gorda”, que tracta sobre l’explotació del cos de la dona amb una crueltat extrema

Bé, el cas és que vaig quedar feliçment esparverat assistint a una funció d’aquesta obra, recentment estrenada pel TNC. Em va semblar una postura molt valenta per part d’una institució pública que ha d’intentar obrir el debat crític en el si de la seva societat. Era tan divertit i sorprenent que no recordo haver vist vibrar tant una platea, tants aplaudiments espontanis, tants somriures permanents... El director ha jugat amb la simbologia sense prejudicis, afegint-li, a les poc més de 50 pàgines que Rusiñol va escriure, cançons tradicionals catalanes i altres textos de Rusiñol (com el monòleg La Feminista, interpretat per l’Àngels Gonyalons) per a construir un musical. Una crítica recent a L’Avenç explicava l’èxit de públic i crítica en “la pèrdua de mossegada” perquè la intenció original de Rusiñol no en quedava prou reflectida: “No pretenia exclusivament evidenciar el caràcter carrincló dels Jocs (...) també volia criticar la utilització política que en feia el catalanisme”.

Jo no ho penso. La duresa de la crítica de l’ús dels símbols em va arribar a ferir a mi; el problema està en l’auditori. Que riu amb les juguesques, però no se les planteja. Que celebra les bestieses com si fossin ocurrències delirants, i mai es para a pensar. La subtilitat de l’aforisme “Si els jutges després del jutjament fossin jutjats... més d'un aniria a presó” va ser aplaudida amb ràbia, i –vist el lamentable espectable que ha ofert el poder judicial espanyol en els darrers mesos- amb raó.  No sé si l’aforisme “quan un home demana justícia és que vol que li donin la raó” hauria estat tan aplaudit. El problema és que –sense cap autocrítica- un públic assedegat de fe veu tots els defectes dels adversaris polítics, que n’hi ha, i molts, però aplaudeix sense peròs la Vulgata pròpia. Com deia Rusiñol, “El malalt sempre creu en el miracle. Quan dubte del sants se’n va a creure amb l’homeopatia”.




S10: LA MUNDIALITZACIÓ DEL CONFLICTE


La Batalla d’Anglaterra la va guanyar la RAF sense dubtes: va perdre 915 avions i 503 pilots (i la Luftwaffe 1733  avions i 3.089 pilots). Ara bé: comparar els bombardejos que van patir els anglesos amb els que van desencadenar els alemanys sobre Alemanya ens ofereix unes xifres curioses: si els bombardejos alemanys van provocar (9/1940 a 5/1941) més de 40.000 ciutadans morts i 800.000 habitatges destruïts. Els bombardejos aliats van provocar 500.000 víctimes i 7 milions d’habitatges destruïts. Les bombes llançades sobre el Regne Unit van ser, en tones, un 3% de les que van caure 
sobre Alemanya.

La solitud dels anglesos davant l’ofensiva alemanya va fer trontollar alguns racons de l’imperi. Els nacionalistes iraquians van aprofitar per fer un cop d’estat que expulsà el rei anglòfil de l’Iraq. Després de la mort de Ghazi I (1933-9), el successor de Feisal, regnava un nen, Feisal II, sota la tutela d’Abd-al-Allah (fill d’Ali, el darrer rei del Hiyaz que havia estat acollit després de la seva derrota davant dels Saud). Els nazis faciliten un cop de mà des de Síria (depenent de Vichy) que farà president Rashid Alí, sota la influència del muftí de Jerusalem Amin Al-Husayni. Gran Bretanya, tement perdre el control del petroli, va enviar contingents indis i palestins a ocupar Basora i recuperar l’Iraq, deixant una onada de ressentiment nacional cap els haiximites (i la tutela britànica). Rashid Alí i Amin Al-Husayni –qui havia organitzat pogroms durant el Mandat britànic, com la Matança d’Hebrón del 23-8-1929- es van refugiar a Berlín, i van reclutar musulmans a Bòsnia per combatre al costat de l’Eix.

La caiguda de França havia canviat la geopolítica de la guerra. La URSS va aprofitar la notícia per a ocupar les 3 repúbliques bàltiques. Itàlia va entrar en guerra i Espanya s’ho planteja. Als EUA Roosevelt lluitava per a la reelecció apropant-se a Gran Bretanya: li facilita l’armament sobrant de la Gran Guerra, i vells destructors a canvi d’usar bases angleses.  El juliol de 1940 demana al Congrés els fons necessaris per a crear un gran exèrcit, i el 1941 aprova la llei de préstecs i arrendaments per a ajudar “a qui el president consideri vital per a la defensa dels EUA”.

L’entrada d’Itàlia en guerra, aprofitant l’agonia francesa davant dels alemanys (Batalla dels Alps) trasllada la guerra a nous fronts (Àfrica i la Mediterrània, on Itàlia manté les seves colònies). L’actuació italiana no va ser poc afortunada solament a França, també a Líbia (on ataquen Egipte i son aturats pels anglesos) i a la banya d’Àfrica (on, des de Kènia, els anglesos els fan retrocedir a Etiòpia i Eritrea, aconseguint el retorn de l’exili del negus Haile Selassie, 1941). Tampoc a Grècia van tenir sort: atacats des d’Albània (que s’havia incorporat a l’imperi italià l’any anterior), els grecs resistiran heroicament. L’ambaixador italià Emmanuel Grazzi va despertar el primer ministre Ionis Metaxás per a presentar-li un ultimàtum (28-10-1940), que el primer ministre grec va refusar (convertint aquest dia, el “dia del no”, en festa nacional, juntament amb el 25 de març, que commemora l’alliberament dels otomans). La resistència dels grecs davant dels italians constitueix la primera victòria continental dels aliats i –encara que arribà a fer-los retrocedir fins a prendre’ls una part d’Albània- va provocar l’ajuda alemanya, tement que Grècia es convertís en una base britànica que faria vulnerables el pous petrolers romanesos.



ELS ALEMANYS, A GRÈCIA. Joves estudiants treuen la Reichskriegsflagge de l’Akròpolis, un d’ells és Manolis Glezos (torturat pels nazis, els governs de dretes i la dictadura dels coronels, ha arribat a ser candidat del PASOK, lluitar contra els incendis del 2007 i les retallades, i eurodiputat per Syriza) i inauguren una tenaç resistència. Amb la derrota davant dels nazis s’acaba el Règim del 4 d’agost (de 1936), un sistema autoritari de Ionis Metaxás que respectà la monarquia de Jordi II. No és exactament feixista, perquè –malgrat l’estètica (salutació romana, líder presumptament carismàtic i repressió salvatge)- no tenia partit de masses, per molt que presumia d’haver instaurat una Tercera Civilització Helènica. Quins suports tenia? Havia arribat al poder amb el suport del rei Constantí (cunyat del Káiser) i de tots els crítics de Venizelos que –davant el “cisma nacional” que havia inclinat el país cap al bàndol aliat durant la Gran Guerra- renegaven del liberalisme polític. Malgrat això, contra la “Triple Ocupació” (italiana, alemanya i búlgara) la societat civil va organitzar una activa resistència de la que hem de conèixer dos grups: el Font d’Alliberament Nacional (EAM, de la que sortirà l’EDES, de tendència nacionalista y monàrquica), i l’Exèrcit Popular Liberal Nacional (ELAS), d’esquerres.

Per anar a envair Grècia va caler abans travessar Iugoslàvia. Primer se la va convidar a afegir-se al Pacte Tripartit, un “nou ordre internacional” que el juny de 1940 repartia àrees d’influència entre alemanys i japonesos. S’hi havien afegit també italians, búlgars, eslovacs, croats i hongaresos. En la geopolítica europea d’aquell 1941 distingim una GRAN ALEMANYA (Àustria, els Sudets, Alsàcia i Lorena, el Protectorat de Bohèmia i Moràvia i el Govern Central polonès) d’uns TERRITORIS ADMINISTRATS (en realitat, vassalls colonitzats: Eslovàquia, Polònia, Iugoslàvia, Ostland = Lituània, Letònia i Estònia). Hi ha uns ALIATS DE CONFIANÇA (Hongria, Bulgària, Romania, Espanya, la França de Vichy i Itàlia amb els seus satèl·lits, com Croàcia, Albània) i uns TERRITORIS OCUPATS amb la condició d’estat reconeguda (Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, la França atlàntica i Grècia).



ELS ALEMANYS A IUGOSLÀVIA. Hitler va demanar “drets de trànsit”, i el regent de Iugoslàvia, el Príncep Pau, signava el Pacte Tripartit el 25-3-1941. Aleshores, una reacció anti-nazi d’inspiració britànica va precipitar el jove rei Pere II Karađorđević a posar final a la regència. És el fill d’Alexandre I, qui –de rei dels serbis, els croates i els eslovens- havia esdevingut Rei de Iugoslàvia (1929-1934) i havia mort assassinat en un atemptat visitant Marsella (1934). El cop reial apartava Iugoslàvia de l’aliança nazi. Per això Hitler va ordenar el terrible bombardeig de Belgrad i –per arribar ràpid a Grècia- la invasió del país, que va capitular el 17 d’abril de 1941 (17 dies després). L’estat seria esquarterat: Eslovènia s’incorpora al Reich (N), el seu sud a Itàlia juntament amb Dalmàcia, Montenegro i Kosovo, Hongria es queda la Volvodina, Bulgària s’incorpora part de Macedònia, Sèrbia és reduïda a les fronteres de 1912 (on la majoria chetnik col·labora) i Croàcia es converteix en un gran estat feixista governat per Ante Palevic. A classe van descriure (esparverats, la veritat) les polítiques d’extermini de la Croàcia ustacha i vam seguir la trajectòria d’aquest monstre fins al seu enterrament a Madrid. El balanç de les matances entre minories nacionals glacen la sang: mig milió de serbis, 200.000 croates, 90.000 bosnis, 60.000 jueus, 50.000 montenegrins, 30.000 eslovens i 27.000 gitanos...


El partisà croata Stjepan Filipovic, retant
els nazis abans de ser executat.

Enmig d’aquell infern va sorgir una resistència d’obediència comunista dirigit per un croata, Josip Broz, àlies Tito, consagrat a formar una coalició antifeixista que superi els conflictes inter-ètnics. Quan els nazis executin Mihailovic (el líder chetnik) i els aliats constatin que havia col·laborat amb els ocupants, intentaran restaurar Jordi II. Però el protagonisme de Tito anirà augmentant perquè les seves tropes alliberaran Belgrad (i cauran amb venjança redemptora sobre els ustachas que es rendien, obligats a emprendre exterminadores marxes de la mort)

A classe vam passar de puntetes sobre l’operació paracaigudista de Creta perquè 21 dies més tard començava l’ofensiva nazi contra la URSS. Ja a “Mein Kampf”, Hitler havia parlat de buscar el lebensraum a l’est, però també hem de pensar en objectius econòmics: buscar les matèries primeres per a continuar la guerra (petroli i coure, sobre tot). El juny s’iniciava una ofensiva que ocupava 3 milions de soldats alemanys i mig de cavalls. També hi van participar 1 milió de romanesos, finlandesos, hongaresos, croates, eslovacs, italians i... espanyols! La “guerra llampec” va funcionar en un primer moment: les purgues havien debilitat l’exèrcit soviètic, la superioritat tècnica dels alemanys, la sorpresa de l’atac (pacte germano-soviètic de 1939), el contrast entre l’experiència desenvolupada pels alemanys en les anteriors ofensives i la inexperiència soviètica, la superioritat de l’atac profund i concentrat de la guerra llampec sobre la dispersió de la defensa en una frontera tan gran, i el fet que l’expansió soviètica  a l’oest havia desatès les posicions defensives. Les xifres són aclaparadores:  97.000 baixes alemanyes davant 350.000 soviètiques, i 5.000 presoners alemanys davant 820.000 soviètics.

Els alemanys, però, van ser aturats: l’excés de confiança després de tantes victòries els fa desestimar la capacitat de reacció dels soviètics que –practicant una política de “terra cremada”- evitaven l’enfrontament directe i traslladaven la indústria russa cap a l’est, la dificultat de proveir un exèrcit tan gran en una vastitud geogràfica com l’estepa russa, la presa de decisions per Hitler tan lluny (a 5.000 km) del front, haver d’enfrontar-se al “general hivern” (perquè Iugoslàvia havia endarrerit les operacions i la mecanització precisava de massa anticongelant per al combustible). Però el principal motiu va ser l’apel·lació a arguments nacionalistes (la Gran Guerra patriòtica) i no al comunisme, per part de la propaganda soviètica. A més, els assassinats en massa van demostrar els soviètics que lluitaven per la seva vida, i comencen a veure Stalin com un protector!

La Guerra de l’Est va ser un conflicte ben diferent de la guerra que els alemanys havien sostingut amb els occidentals. Primer, per motius racials: els eslaus eren una raça inferior segons la parafernàlia pseudo-científica dels nazis i estaven reservats a tenir un paper d’esclaus en el “nou ordre”. S’atribuïa a les hordes russes un fanàtic exotisme propi d’una raça subdesenvolupada. Alfred Rossenberg definia el comunisme (“El mite del segle XX”, 1930) com una “reacció irritada del mongoloide nòmada contra la civilització que vol tombar”. Un segon motiu que explica la brutalitat del front de l’est és el component ideològic: el conflicte enfronta feixisme i comunisme, i això explica que –mentre a Europa es creaven moviments d’opinió i organitzacions col·laboracionistes per a presentar el Reich com a garant d’un nou ordre que deixava espais (tot i que subordinats) als ocupats, al front de l’est es volia exterminar la bèstia... La guerra era, doncs, una guerra d’extermini: Stalin, amb motiu del 24è aniversari d’Octubre: “Si volen una guerra d’extermini la tindran”. Si hi afegim les dures condicions geogràfiques i climàtiques, i la massiva implicació de la població civil, entendrem perquè gairebé de la meitat dels 50 milions de víctimes de la Segona Guerra Mundial són soviètiques.


Havíem vist el Japó renunciar a l’imperi (San Francisco, 1922) i reconèixer la URSS el mateix any. Encara que el seu ingrés a la SDN semblava normalitzar les seves relacions internacionals, la crisi ho va espatllar tot: el 1931 fa de Manxúria un satèl·lit i –després de l’incident del pont de Marco Polo- es llença sobre Xina (1937) amb voluntat d’extermini (Matança de Nanking, 13-12-1937). El 1940 la derrota francesa els permet ocupar les colònies dels estats derrotats, amb l’objectiu d’aïllar els xinesos i apoderar-se del cautxú i el petroli d’Índia i Indonèsia. En solidaritat amb els territoris atacats, els nord-americans ajuden els xinesos i tallen el subministrament de petroli al Japó (8/1941). Aquest embargament precipita la guerra, perquè els japonesos són deficitaris de petroli. O renuncien a l’imperi continental, o busquen recursos per acabar la guerra!


Així va ser com, a les 7:48 del matí del  7 de desembre de 1941 es va produir l’atac a la base naval nord-americana de Pearl Harbor. En tres onades consecutives, una gran formació de caces, bombarders i torpediners que, partint de 6 porta-avions, van danyar 8 cuirassats (dels que 4 es van enfonsar, 2 van ser reflotats i 4 arreglats). Van morir 2.403 nord-americans (avui recordats en el memorial de l’Arizona) en aquell atac sense declaració de guerra (per això Roosevelt, que l’endemà signava la declaració de guerra, parlava del “dia de la infàmia”).

L’almirall Isoroku Yamamoto diria –segons el guió de la pel·lícula “Tora, tora, tora” (1970)- que havien “despertat un gegant adormit”. No sabem cert si aquesta frase va ser pronunciada, però si alguna font recull que va dir que tenia 6 mesos per actuar sense problemes, però que “un cop passats, no tenia esperança de cap èxit”. Abans els americans no reaccionessin, els japonesos van córrer a fer la “guerra llampec a Àsia”.

El periodista Manu Leguineche (2001) va recollir part del debat historiogràfic iniciat en els temps del revisionisme, quan les crítiques a Roosevelt de Charles A.Beard (President Roosevelt and the Coming of the War, 1948) obrien totes les sospites: els arxius oficials guardaven un centenar de missatges emesos per la flota nipona de suport als bombarders, durant els 11 de travessia cap al seu destí. Com s’explicava que la flota del Pacífic no fos advertida? Era un esquer, una invitació a l’atac?



De moment hem de conèixer 3 característiques d’aquest conflicte inclòs en la II Guerra Mundial: la Guerra del Pacífic que enfronta els japonesos i els nord-americans és sobre tot una guerra aèria. La Batalla del Mar de Coral (5/1942) seria la primera en què ambdós bàndols combatran amb porta-avions i que les unitats navals no es van veure directament. Midway serà, principalment, una batalla aèria.

A terra, la tècnica utilitzada és una guerrilla tecnològicament sofisticada gràcies a la ràdio i l’aprovisionament aeri, una forma de combatre aprofitant el complicat escenari natural, i que inspirarà les futures guerres de descolonització asiàtiques.

El fanatisme que demostren els kamikaze il·lustren l’estat d’ànim dels japonesos quan s’acosta una vergonyant derrota. Recorda el codi samurai del bushido. El nom prové d’un tifó llegendari que va escombrar l’armada del mogol Kulbai Khan quan va provar d’envair Japó al s. XIII. La historiografia debat si és que -esgotada la tecnologia- solament els quedava homes, o si tenia a veure amb la pèrdua de veterans que poguessin formar nous pilots. Sigui quina sigui l’explicació... més de 4.000 joves van precipitar els seus avions contra la coberta dels portavions.

A classe vam parlar també del component racista en la propaganda americana, i de la concentració de 150.000 japonesos que vivien a Amèrica. Però la característica més terrible de la Guerra del Pacífic afectava -com el llançament de les bombes nuclears acabaria demostrant- en la progressiva conversió de la població civil en objectiu de guerra. Els exterminis adoptarien a Àsia formes terriblement sofisticades...

RECEPTA RUSIÑOL: NI ATURATS EN EL PASSAT, NI PRECIPITANT FALSOS FUTURS



El filòleg, traductor i escriptor Raül Garrigasait (Solsona 1979) és editor de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge. Ja en la seva novel·la “Els estranys”, que va guanyar els Premis Llibreter (2017) i Òmnium (2018), reflexionava sobre la modernitat fent servir un prussià que arriba a Solsona el 1837. Encara que -com ell mateix ha confessat- “mai havia tingut tractes amb Rusiñol”, el director del TNC, Xavier Albertí, li va encarregar un assaig que posés en context les obres de Santiago Rusiñol que el TNC ha programat -en un gest molt valent, al meu parer, perquè des de la inauguració de l’equipament la Diada de 1997, Rusiñol solament s’ha representat dos cops, i de manera convencional- per a aquesta temporada: “La niña gorda” i “Els Jocs Florals de Can Prosa”.

Quan Garrigasait es va posar a investigar per a poder escriure “El fugitiu que no se’n va” va quedar fascinat, perquè constatava en l’obra del polifacètic autor “tots els temes de la modernitat”. De cop, els poemes religiosos, amorosos i patriòtics propis dels Jocs Florals quedaven enrere i apareixien morfinòmans, marginats, conflictes entre ideologies i lluita de classes! En Raül ha arribat a afirmar que la reflexió sobre el poder i la violència és un fil conductor en els textos de Rusiñol: passa a “La  niña gorda”, a L’alegria que passa i L’hèroe, on –a més d’una esfereïdora descripció de la violència colonial- s’explica “com l’estat usurpa la vida d’un noi i el converteix en un instrument de propaganda que la família no reconeix quan torna a casa envoltat de banderes i convertit en un símbol”.

També en “Els Jocs Florals de Can Prosa” l’estat acaba apareixent de canto i fent un “1-O”, però abans d’aquesta trista actuació final, els dards més afilats i burletes parodien el funcionament dels nombrosos certàmens literaris que se celebraven arreu de Catalunya amb afanys lingüístics més aviat arqueològics i medievalitzants. Rusiñol retrata uns Jocs Florals com a festa de la banalitat, convertits en rituals amb finalitats polítiques, subordinats a la causa patriòtica i consagrats a premiar, més que no pas la bona poesia, els més abrandats companys de causa. No és que Rusiñol no fos conscient que l’art té sempre lectura política; sinó que defensava un art amb veu pròpia, en llibertat, evitant convertir-se en propaganda. Rusiñol busca un espai d’acció com a artista, que pot ser permeable a tot però que no ha d’estar supeditat a res, ni a les convencions socials, ni a la ideologia ni al mercat.
Era una postura valenta: i no solament perquè altres stars del modernisme –com l’escriptor Raimon Caselles, ja aleshores un intel·lectual orgànic de la Lliga- abraçaven amb passió el catalanisme polític; sinó perquè en aquesta “Santa Lluita” per crear un art modern en un entorn hostil, contra la grisor i “el mal de prosa”, sembla anar contracorrent. Com a activista cultural d’aquesta croada inventarà la primera institució d’art modern de Catalunya, el Cau Ferrat, presentat a la Tercera Festa Modernista (1894) com un lloc al marge “del mal de prosa”, de tant sentit comú, “de l’alè fred d’un poble que se li diu positivista”. Si a fora l’art es degradava per l’efecte corruptor del comerç, allà s’hi podria venerar “l’art per l’art”.



 Què volia dir? No estava reivindicant un art deshumanitzat, exclusivament formal, sinó un art lliure, deslliurat de compromisos polítics perquè cap causa, per justificada que estigui, tindria dret a subordinar l’art. La paròdia que fa del jocfloralisme pot ser un pronunciament polèmic, però no el converteix en un botifler; de fet quan es va veure instrumentalitzat pels crítics del catalanisme va afegir al text un pròleg a Can Prosa on deia que "Ja és prou gran Catalunya, ja és prou just lo que defensa, perquè no es pugui fer broma de totes les petiteses que tenen les causes nobles"... És més: en l’obra de Rusiñol podem trobar paròdies de totes les ideologies del seu temps, des del republicanisme populista de Lerroux (a “La merienda fraternal”) al catalanisme (en “Els jocs florals de Can Prosa”)
En certa manera, doncs, és un outsider. O, si es prefereix, un escèptic, capaç d’exercir de consciència crítica d’aquella societat encantada d’haver-se conegut, desbordada per la seva fe cega en la ciència i la tècnica, com va fer al final de la seva vida al recollir entre les seves “Màximes i mal pensaments”, que el progrés material no millora les persones. I és que com a home d’un moviment, el modernisme, que tant havia intentat conciliar tradició i modernitat, sembla proposar una modernitat alternativa. L’art del modernisme reivindicava –contra la producció seriada, precipitada i impersonal dels temps industrials- el treball manual dels artesans, el seu geni artístic, i també –contra les seves velocitats sorolloses i tecnificades- una atmosfera de recolliment i concentració. És la que Raül Garrigasait intueix en el retrat que Rusiñol fa del jove músic Erik Satie –pensatiu, immòbil- en l’apartament de Montmartre on el va escoltar per primer cop, quan cap dels dos era reconegut però Satie ja havia compost les peces que marcaran l’estètica musical del segle XX. I Rusiñol l’entén: el pinta tocant l’harmònium, captant l’atmosfera de quietud, i el descriu buscant la màxima simplicitat en les seves composicions, com si es volgués col·locar fora de la història.


Amb aquest retrat de Rusiñol com a testimoni avançat i privilegiat de l’esclat de la modernitat musical comença “El fugitiu que no se’n va”, com si aquesta experiència en aquell apartament del París més sòrdid, constituís per a Rusiñol una espècie de bateig que li va permetre experimentar la modernitat en exclusiva i primera persona. Ja Nietzsche havia definit la civilització del positivisme com una barbàrie que es podia corregir enfortint “l’element contemplatiu a gran escala”, educant la mirada, evitant respondre immediatament als impulsos, sabent dir no als estímuls per a endinsar-se parsimoniosament en la plenitud de les coses. És l’esperit dels quadres de Rusiñol en la seva època parisenca, i també de les Oracions, poemes en prosa que –amb dibuixos de Miquel Utrillo i partitures d’Enric Morera- es van concebre com a delicats moments de contemplació, tal i com tots tres van demostrar en la seva presentació a l’Ateneu Barcelonès el 1897. Aquest aire contemplatiu, allunyat de les presses de la modernitat, és una manera molt moderna d’afirmar la independència de l’artista.

domingo, 6 de enero de 2019

S9 - FASE CONTINENTAL DE LA GUERRA MUNDIAL




Amb LA INVASIÓ DE POLÒNIA comença una fase de la guerra que, tot i enfrontar estats europeus, no deixa de ser “mundial” perquè les ambicions alemanyes ho són; perquè amb els anglesos combaten ja el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i la Unió Sud-africana; perquè ja hi participen tropes colonials; perquè l’entrada d’Itàlia implica combatre a Àfrica, perquè Síria i Iraq es rebel·len contra els britànics el 1940 i perquè la guerra a l’Atlàntic s’inicia des del mateix començament (com demostra l’atac d’un submarí alemany a la base naval d’Scapa Flow a les illes Orcades el 14-10-1939) o la gesta del cuirassat alemany Graf Spee, perseguit per vaixells britànics, refugiat a Montevideo i enfonsat pel capità tement la humiliació de la derrota.

Polònia va estar derrotada en 37 dies perquè els polonesos havien trigat a mobilitzar-se (tement que, com al 1914, això precipités el conflicte); perquè el seu pla de defensa dispersava tants esforços que no podia atendre tots els fronts; perquè encara la cavalleria era bàsica per a traslladar ferits i artilleria (en els dos exèrcits, encara que els alemanys privilegiaven la mecanització)... 

Cristian X de Dinamarca,
durant l'ocupació
La declaració de guerra franco-britànica, però, va deixar pas a una Sitzkrieg (“guerra de seients”, en anglès la Phony war i en francès el Drôle de guerre), en definitiva una guerra que semblava de broma: i és que la primera víctima anglesa no va caure fins el 9 de desembre, i un jove filòsof destinat al front, -Jean Paul Sartre- va poder escriure “Les chemins de la liberté” o “L'Être et le Néant”. I és que una part de la societat francesa no estava per la guerra, i pensava que “millor Hitler que Blum”. I aquesta manca d’iniciativa aliada va precipitar les ambicions de Berlín i de Moscou: les ambicions soviètiques van desenvolupar una nova ofensiva (11/1939 a 3/1940) contra Finlàndia que coneixem com la GUERRA D’HIVERN: presumptament volien reforçar la defensa de Leningrad, però també recuperar les fronteres de 1918. La resistència dels 200.000 combatents finlandesos davant del milió d’efectius soviètics va tenir més conseqüències que l’expulsió de la URSS de la SDN: va demostrar a Hitler la debilitat de la URSS (per la que Stalin va aturar les purgues), va permetre els anglesos preparar un exèrcit que havia de socórrer els finesos,  i va convertir (el ferro d’) Escandinàvia en la prioritat a Berlín i Londres. Havent resistit sense derrota, Finlàndia evitava cap govern titella, tot i lliurar un 10% del seu territori als russos (Pau de Moscou).


Tement perdre l’aprovisionament de l’acer suec a través de Narvik (Noruega), Hitler va llençar una ofensiva contra Dinamarca i Noruega. El pretext, que el buc alemany Altmark –camí d’Alemanya per aigües neutrals, amb 300 presoners britànics del Graf Spee a bord i perseguit per 3 destructors aliats- fos acollit en un fiord i –ignorant la protecció que oferia el govern d’Oslo- atacat per alliberar els mariners presos. Dient que la neutralitat noruega havia estat violada i que calia protegir-la dels britànics, els nazis van envair Dinamarca i Noruega (abril 1940). Serà la campanya més curta de la història: Dinamarca es converteix el 9 d’abril de 1940 en el protectorat model al qui el rei Christian Xè ignora passejant-se a cavall cada dia per Copenhaguen (mentre el seu germà Haakon VIIè, el rei de Noruega, marxa a l’exili deixant el govern en mans del filo-nazi Vidlum Quisling). Les conseqüències: Suècia es veu pressionada per enviar el ferro en bucs de bandera neutral, els anglesos ocupen Islàndia i Roosevelt proclama que Grenlàndia queda protegida per la Doctrina Monroe de 1823. El fracàs de Noruega fa caure el govern Chamberlain.




Mentrestant, França semblava tranquil·la: havia construït una línia defensiva sòlida, coneguda pel nom del ministre de guerra (1929-1931) André Maginot. Era un sofisticat sistema de fortificacions compost de búnkers de ciment i acer, units per una xarxa de túnels i entrades a la rereguarda, que s’estenia de la frontera suïssa a Luxemburg (400 km) però deixava la frontera belga desprotegida (i les frondoses Ardenes, per les que el Pla von Manstein dirigirà l’atac). Darrera aquests murs, però, França era terriblement dèbil: ja el govern Daladier havia prohibit L’Humanité i Ce Soir malgrat que el PCF condemnava el pacte germano-soviètic (però no la premsa antisemita).  Amb 3.400 arrestats d’esquerra, diputats expulsats de l’Assemblea Nacional i 300 ajuntaments suspesos, i la dreta preferint “Hitler a Leon Blum”, el govern Paul Reynaud (3/1940) gairebé no tenia suport parlamentari per fer la guerra.

En canvi, a l’altre costat del canal, el Primer Lord de l’Almirallat, Winston Churchill, és investit com a primer ministre el 10 de maig: encara que parcialment responsable del desastre a Noruega, tothom coneixia el seu enfrontament amb els apaivagadors, els seus discursos inspiraven determinació, tenia tanta experiència al front que solament Wellington el superava en convertir-se en primer ministre, i les seves posicions nacionalistes conciliaven els tories (imperialistes) tant com els laboristes (que veuen en Hitler el dimoni). Després de prometre “sang, suor i llàgrimes” es consagra a depurar l’administració de filo-nazis, envia les reserves d’or del Banc d’Anglaterra a Canadà, i –encara que els diputats conservadors de la cambra continuen ignorant-lo mentre reben amb ovacions Chamberlain- ell combat apaivagadors com Lord Hallifax (que defensa la mediació que Mussolini ofereix per negociar la pau). El mateix 10 de maig que prenia possessió, Hitler iniciava l’ofensiva occidental: la reina Guillermina d’Holanda es refugià a Londres i, espantat pel cruel bombardeig de Rotterdam, Leopold III de Bèlgica es rendeix. Potser estalvia patiments als belgues, però la seva rendició precipita l’avenç alemany i deixa les platges de Dunquerke abarrotades de soldats famolencs i esgotats a les expenses de l’avenç nazi. En una operació suïcida, Churchill reuneix 40 destructors i 900 vaixells particulars per retirar les tropes i aconsegueix recollir 224.000 anglesos i 110.000 francesos. És una victòria pírrica per als alemanys, i una victòria moral per als anglesos: l’oratòria de Churchill –que en privat reconeix que les guerres no es guanyen amb evacuacions- aconsegueix fer-ne un èxit quan promet, en el famós discurs d’aquell dia, que “lluitarem a les platges” (i on faci falta) fins al final... L’esdeveniment és important: no solament perquè salvant l’exèrcit britànic la resistència anglesa serà possible, sinó perquè l’èxit de la campanya occidental va suggerir els alemanys que la «guerra llampec» es podia repetir a escala més gran.




La humiliant derrota francesa queda representada en la signatura de l’armistici amb els alemanys en el ´mateix vagó on es va signar el de l’onze de novembre de 1918. L’historiador Marc Bloch –que acabaria executat pels nazis com a membre de la resistència- es va escandalitzar per “L’estranya derrota”: no solament va denunciar l’actitud de l’opinió pública (més interessada en una cacera de bruixes contra els comunistes que criticaven l’apaivagament), sinó també la incompetència de l’exèrcit, la inactivitat del “drôle de guerre i que la Línia Maginot cobria de la frontera suïssa a la belga, però no continuava fins el mar (i deixava les Ardenes exposades).

La derrota va ser un veritable terratrèmol polític. La renúncia de Reynaud va permetre el president nomenar primer ministre el Mariscal Philippe Petáin: l’heroi de la Gran Guerra va declarar que “l’única cosa que es pot fer és acabar, negociar i destruir la Commune, com va fer Thiers”. Petáin culpa la derrota a l’esquerra, protagonista de la “decadència moral”. Així que el juliol de 1940 els diputats de l’Assemblea Nacional –reunits al balneari de Vichy- li va donar plens poders. L’endemà es va abolir la República, Petáin es va proclamar cap d’estat i va suspendre el Parlament. El vice-primer ministre, Pierre Labal, va justificar-ho dient que “la guerra l’ha perdut la democràcia parlamentària, per tant s’ha de construir un règim”. Declaracions posteriors, com les que van desitjar la victòria alemanya contra els soviètics, perquè  sense ella el bolxevisme s’instal·larà arreu”, ens obliguen a reflexionar sobre la naturalesa del règim. Julian Jackson (France. The Dark Years, 2001) va dir que era “una reacció a la revolució que havia representat el Front Popular a ulls de la burgesia francesa”. Però és podria arribar molt més enllà en la definició, perquè –sense inspiració externa- el règim de Vichy va posar en marxa les Lleis anti-jueves, que fixaven primer el cens, conegut com el Dossier (André) Tulard. Més endavant la persecució legal (1940-2) va impulsar mesures com la identificació amb l’estrella de David (5/1942) o els arrestos (7/1942). Finalment, les deportacions es produirien entre 1942 i 1944, potser la més coneguda sigui la rafle du vel d’hiv, el 17 de juliol de 1942, quan 9.000 gendarmes van recloure 12.884 jueus (entre els que es compten 4.051 nens) que acabarien a Auswichtz.


L’ocupació de la franja atlàntica francesa i la conversió de Vicky en un estat satèl·lit ens permet diferenciar una tercera França en joc: la que el General Charles De Gaulle va proclamar com a “França Lliure” en el seu primer discurs des de la BBC (6/1940). França quedava encarnada en les institucions imperials, va dir quan els comissionats de Síria, Indoxina i Àfrica conformaven un Consell de Defensa de l’Imperi. A França, alhora, un moviment de Resistència es desenvolupa sense ell (encara que més endavant la va acabar representant).
-          Primer, espontànies cadenes de solidaritat impulsen rutes de fugida que passaran informació als aliats i repartiran premsa clandestina.
-          A partir de 1941, l’atac nazi contra l’URSS fa que el PCF se sumi al sabotatge: aquell any es produiran gairebé 1500 accions (158 descarrilament, 180 locomotores, 3 Ponts, 800 soldats).
-          L’any següent, el reclutament de mà d’obra francesa per anar a les fàbriques a Alemanya va disparar les incorporacions al maquis, i això permetrà que els aliats comptessin amb la resistència per impulsar operacions de distracció que facilitessin el desembarcament de 1944...
No hem de pensar en un moviment de masses ni en una societat mobilitzada: encara que la resistència repartia centenars de milers de diaris clandestins, malgrat la persecució de la GESTAPO, en realitat com a organització clandestina no va arribar a mobilitzar ni el 2% de la població.




Com és aquesta resistència? No la lideren les elits (que majoritàriament accepten l’ocupació) sinó ciutadans de procedència ideològica molt heterogènia (tot i que la perspectiva ideològica majoritària és d’esquerres) que, en la seva lluita per la independència nacional (davant la traïció de les classes dirigents) maquillen la lluita de classes. De fet, progressivament es va radicalitzant: la seva premsa fa servir el terme “alliberament” en sentit ampli (referint-se també a la gana, la pobresa o els prejudicis religiosos, per exemple). Per a poder guanyar autoritat moral davant d’ells, el general De Gaulle anirà democratitzant els seus discursos: “unint-se per a la victòria, el poble francès s’uneix per a la revolució (...) per a nosaltres el final de la guerra no significarà solament la restauració total del nostre territori nacional i el seu imperi, sinó també la completa sobirania del poble”. I no democratitza solament els missatges: fins que al GESTAPO el va matar (1943), el seu emissari va sers Jean Moulin. Respectat per la resistència perquè, com a prefecte (1939) havia estat torturat i -tement cedir- va intentar suïcidar-se. De Gaulle li encarrega 2 objectius concrets: posar la Resistència sota una autoritat central, evitant l’anarquia (Consell Nacional de Resistència, 5/1943). Però un segon objectiu seria més difícil: si la Resistència va acceptar una estructura unificada per a coordinar la lluita potser es va aconseguir neutralitzar els radicals, però el que va ser impossible va ser separar les funcions militar i política. La Resistència tenia el seu propi programa, no es volia sotmetre.


El terratrèmol polític provocat per la derrota francesa no solament va trasbalsar l’ordre geopolític francès: la URSS va aprofitar la debilitat aliada per a ocupar les 3 repúbliques bàltiques, Itàlia es va precipitar a entrar en la guerra (batalla dels Alps), Espanya s’ho va pensar, i als Estats Units es vota la reelecció de Roosevelt enmig d’un dur debat sobre la neutralitat que sacseja la societat americana: facilita l’armament sobrant de la Gran Guerra als anglesos, i vells destructors a canvi d’usar bases angleses, el 7/1940 demana al congrés un fons especial per a crear un gran exèrcit i un any després signa amb el Regne Unit la llei de préstecs i arrendaments per contribuir a la resistència dels anglesos. I és que el que ens sembla més important del nou ordre geopolític nascut de la derrota francesa és que el Regne Unit quedava sol davant l’avenç nazi.

Així va ser com –entre juliol y novembre de 1940- es desencadenava la BATALLA D’ANGLATERRA. Londres seria bombardejada sense descans entre el 7 de setembre i el 13 de novembre; fins el maig de 1941 –quan s’aturaria l’operació Lleó Marí- caurien 43.000 víctimes i mig milió de persones resultarà ferida. De fet, el 1942 la guerra ja permet recomptar més víctimes civils que soldats. No tenim clar si l’objectiu era induir el Regne Unit a la rendició o aconseguir l’hegemonia aèria per a facilitar la invasió (que seria impossible sense el domini aeri).  El 9/1940 sembla que es desestima l’operació “Lleó Marí”, però els bombardejos nocturns continuaran fins maig de 1941.

És aleshores quan es produeix el misteriós vol de Rudolp Hess. Aquest veterà de la Gran Guerra i el Putsh de Munich, havia compartit presó amb Hitler (qui li havia dictat el seu opuscle a la presó). El 10 de maig de 1941 dina amb Alfred ROssenbeg, i s’enlaira a Augsburg en direcció a Dungavel Castle, propietat del duc de Hamilton, a qui havia conegut als Jocs Olímpics de 1936. Apagades les llums de la pista d’aterratge i acabat el combustible, es va llen+ar en paracaigudes prop de Glasgow. El camperol que el va socórrer el va lliurar a la Home Guard.

No sabem què anava a fer! Temia la “guerra als dos fronts” que es preparava? Es pot explicar la seva fugida en el context de possibles lluites per la successió de Hitler? Duia, com ell va declarar en un primer moment i va negar la resta de la seva vida, una oferta personal de Hitler per a un acord de pau? Arribava en contacte amb apaivagadors? O simplement era una persona psicològicament inestable, com suggereix la reacció oficial alemanya i el diari d’Albert Speer a Spandau quan explica els seus crits nocturns que no el deixaven dormir?

No ho sabem. En canvi, corre des de fa any l’anècdota de que Churchill, presumptament a punt de visionar “Els germans Marx a l’oest”, no li va donar importància a la seva arribada. Que en el Judici de Nuremberg va ser condemnat a cadena perpètua a la presó d’Spandau (1945), que la reclusió va ser sempre molt severa (els soviètics imposaven un règim penitenciari semblant al que el IIIr Reich va dictar el 1943, que –a més d’una impersonal custòdia rotativa trimestral-, solament autoritzava una carta al mes, una visita cada tres i la gairebé incomunicació amb els altres presoners; i que el seu fill i el moviment neonazi no es van creure l’explicació oficial del suïcidi amb el cable elèctric el 13-8-1987 (quan tenia 93 anys).


A classe vam parlar de la difícil quotidianitat sota les bombes i –arran del discurs en què Churchill els oferia l’exemple martirial de Barcelona- vam explicar les infructuoses propostes de l’enginyer català Ramon Parera. Algunes reivindicacions obreres per a la construcció de refugis en temps de Chamberlain havien rebut com a resposta la dificultat tècnica, però sembla que el govern temia que la seguretat del refugi pogués apartar la població de les obligacions a les fàbriques... van oferir per a contrastar-ho el llibre de Montserrat Armengou i Ricard Belis...

sábado, 15 de diciembre de 2018

S8 (2018) DE L'APAIVAGAMENT AL BLITZKRIEG


La matança d'Amristar, a la pel·lícula de Richard Attenborough (1982)
L’apaivagament va ser la política exterior de cessions davant Hitler practicada pels governs conservadors britànics, especialment durant la presidència de Neville Chamberlain. De vegades s’intenta explicar atenent a certa afinitat ideològica que inclou la consideració del nazisme com una eina útil per a aturar un perill considerat pitjor, el bolxevisme. L’entorn de Chamberlain, Lord Hallifax i els diputats tories que, votant contra el govern del que participava el partit conservador, van fer caure Lloyd George (1922) també podria constituir un col·lectiu angoixat per mantenir l’imperi en un moment de feblesa que la independència d’Irlanda (1921), les cessions a Anatòlia (1923) i els moviments nacionalistes a l’Índia semblaven constatar. Davant del desfàs entre la força aparent d’un imperi tan gran que resultava impossible de defensar, i la força real, els tories van apartar-se de les polítiques de força que havien resultat errades a Irlanda i l’Índia, i preferien apaivagar Hitler i renovar els acords amb les elits colonials.

Aquesta elit tory –partidaris de retallades, ignorar els laboristes i rivalitzar amb els EUA- s’enfrontarà dins del partit conservador amb un solitari Winston Churchill. Victorià nostàlgic, disposat a mantenir l’imperi a tota costa fent “pactes nacionals” amb els laboristes, acords amb els EUA (allunyant-se del seu adversari japonès) i lliure canvi. Volen condemnar l’agressió japonesa a Manxúria, mentre els apaivagadors estan disposats a callar si es mantenen les posicions britàniques a l’Àsia. Si per a ells els acords amb les elits nacionalistes a l’Índia són una estratègia de supervivència de l’imperi, ell critica durament Gandhi i defensa aferrissadament la superioritat blanca.

Què està passant a l’Índia? Ja havíem vist el Congrés Nacional Indi (1885) com a instrument d’expressió de les elits índies per reclamar –abans que no autogovern- representació política i fàcil accés a l’administració colonial. El fracàs dels “pidolaires” va radicalitzar el moviment, que es projectà políticament per primer cop quan el virrei Lord Curzon va dividir Bengala en dues províncies. Contra la “divisió de la nació bengalí” (sic) es va impulsar un boicot dels productes britànics, que va provocar l’empresonament dels líders indis però també les reformes Morley-Pinto (1911): el vescopte de Morley (secretari de colònies a Londres) i el virrei Lord Pinto van accedir a incloure personal indi en el consell del virrei, dels governadors i del secretari de colònies. Durant la visita oficial de Jordi Vè es va anunciar que s’aturava la divisió de Bengala i anunciava la fundació d’una nova capital (1931) a les afores de Delhi.


La Gran Guerra, però, havia trasbalsat aquesta primera conformitat dels colonitzats: la durada del conflicte va anar erosionant la unanimitat pro-britànica tant com el reclutament. Per altra banda, els musulmans patien un conflicte de lleialtats fent la guerra contra el soldà otomà, les plantacions s’orientaven a produir aliments per al bestiar mobilitzat i –en desatendre el conreu de cereals- feien pujar els preus. Així doncs, hindús i musulmans (organitzats en la Lliga Musulmana des de 1906) van signar el Pacte de Lucknow (1916) per coordinar les dues comunitats en la lluita contra el poder colonial. Contra aquest activisme, les Rowland Acts (1917) fixaven limitacions de llibertats; i en les protestes contra elles va destacar un jove advocat arribat a l’Índia després de llicenciar-se a Londres i exercir a Sudàfrica (1893). Preconitzava, per enfrontar-se a l’administració britànica, els preceptes de “No cooperació” (usar la possibilitat legal de no col·laborar amb el sistema entorpint les eleccions, escoles i tribunals) i la “desobediència civil” (transgressió deliberada de preceptes, prohibicions i lleis considerades injustes que planteja –ara sí- una rebel·lió oberta però sense violència, que busca la detenció i acceptar sense defensa el pitjor càstig).

El 13 d’abril de 1919 els esdeveniments es precipitaven a la ciutat santa dels sijs, Amristar. Una multitud que va ignorar la prohibició oficial de reunions públiques que romania en vigor des de la Gran Guerra, va ser víctima del càstig exemplar que el general anglès Dyer va aplicar disparant brutalment contra ella, deixant centenars de morts i més de mil ferits. Encara que va ser castigat oficialment, la colònia anglesa va fer una col·lecta per a regalar-li una espasa honorífica com a “alliberador del Punjab”. En senyal de dol, Gandhi va suspendre tota protesta.

Va ser ell qui va dur el moviment nacionalista, de caire elitista, cap a la massa. El prestigi que li va donar la seva constància, els seus ideals, i el seu senzill llenguatge, expliquen que li atorguessin el títol honorífic de ”Mahatma” (Ànima Gran). Recomanava lluites incruentes, boicotejar tribunals, abandonar l’escola anglesa, evitar comprar teixits britànics i filar a casa. La jornada de vaga del 17-11-1920, per exemple, disfressada de jornada d’oració, va ajuntar musulmans i hindús. El 1922, però, el sagnant assalt a una comissaria per part de manifestants a Bombai va obligar-lo a aturar les protestes. S’havia aconseguit, però, un enfrontament coordinat, durador i general contra el poder colonial; encara que no s’havia aconseguit autonomia política s’havia demostrat la capacitat dels colonitzats de desafiar l’autoritat britànica a llarg termini coordinant respostes conjuntes. El CNI s’havia convertit en una organització professional de combat (en definitiva, en un partit modern). Per si fos poc, la figura de Gandhi quedava convertida en una figura pública de relleu, reconeguda com a interlocutor: per exemple, quan el 1922 és arrestat i sentenciat a 6 anys de presó, el magistrat (el jutge Broomfield) va dirigir un notable discurs reconeixent que es tractava d’una persona diferent a quantes havia jutjat fins aleshores. Suggeria que fos alliberat tan aviat com els disturbis acabessin: Gandhi sortirà de la presó el 1924.

El desprestigi de l’autoritat colonial es va intentar aturar amb les Reformes Montagu-Chelmsford que establien una espècie de “diarquia” incorporant personal indi en responsabilitats de govern provincial i àrees poc sensibles (agricultura, sanitat, educació, equipaments). Un nou virrei, Lord Irwin (vescomte de Hallifax, l’apaivagador), va signar una declaració que palesava l’aspiració de fer de l’Índia un Domini com el Canadà. Veient que aquesta promesa no prosperava, Nehru (CNI) va impulsar una segona campanya de desobediència civil que criticà el monopoli governamental sobre la sal: una popular marxa fins el mar de 350 km anava sumant suports, fins recollir (il·legalment) sal marina de la platja (1930). El virrei va amnistiar Gandhi a canvi que s’aturés la desobediència i s’assegués en una Taula Rodona que es va celebrar a Londres aquell any, durant la que Gandhi va ser rebut a Buckingham palace i va rebre el suport d’un actor de primera fila que es deia Charles Chaplin. És en aquest context que entenem les dures declaracions contra Gandhi o –en termes darwinistes- la seva apologia del govern blanc a les colònies, que van endarrerir l’aprovació d’una Acta de Govern de l’Índia amb propostes federals...



Què estava passant a l’Extrem Orient? Havíem deixat el Japó forçant un procés de modernització (l’era Meiji) que el va conduir a l’expansió imperial: l’havíem vist llençar-se sobre Corea i Formosa (1895), arrencar-li les Sajalin als russos (1905), participar amb els aliats en la Gran Guerra per quedar-se amb les concessions que els alemanys mantenien a la Xina, i aprofitar la guerra civil russa per treure’n profit a Manxúria. A la mort de Mutsuhito (1912) el seu fill Yoshihito (fins 1926) presencia la rivalitat entre l’elit burgesa (partidària d’aturar l’expansió, gaudir dels seus beneficis i concedir el sufragi universal masculí, 1925) i la casta militar (induïda de vel·leïtats racistes, partidària de continuar les campanyes, hostil als partits). El seu successor –que venia dirigint la regència des de la malaltia del seu pare el 1921- serà l’emperador Hirohito (fins 1989).

Com a potència imperial els japonesos miren de reüll la debilitat de la Xina. Si la presència colonial esperonà els reaccionaris bòxers, altres opositors apostaven per modernitzar la Xina segons el model occidental. La revolució liberal i nacionalista de Sun Yat Sen havia foragitat la dinastia manxú (1911) per encetar una república, deixant tancat a la Ciutat Prohibida el successor de la vella Ci-Xi, un nen anomenat PuYi. La revolució va provocar el caos: un grapat de “senyors de la guerra” es disputaven el control del territori; quan un d’ells expulsà PuYi de la Ciutat Prohibida, aquest va trobar feina servint de titella als militars japonesos.



I és que el Japó veia en aquest caos l’oportunitat de continuar l’expansió imperial. Ja el 1915 havia presentat les “21 exigències” (concessions en exclusivitat, per exemple), que van estendre un fort sentiment anti-japonès entre la classe mitjana xinesa, tal i com demostren les protestes d’estudiants (el Moviment del 4 de maig) o la fundació del Kuomitang (1912) i el Partit Comunista Xinès (1921). Aquell mateix any els EUA van tractar amb especial deferència la Xina en la conferència de Washington sobre armament naval (iniciant la revisió dels tractats desiguals). Es demostrava així la rivalitat entre japonesos i nord-americans pel mercat xinès, en un moment en que el general Chiang Kai Shek, vençuts els «senyors de la guerra» i casat amb la cunyada de Sun Yat Sen, es titulava «Generalíssim» i iniciava el «deceni de Nankín» (1927-1937): per convertir la Xina en un estat liberal modern, va començar la persecució dels comunistes, que el 1934 iniciaven la LLARGA MARXA fugint de les tropes nacionalistes.

El principal problema del projecte liberal, però, no eren els comunistes, sinó els japonesos esperonats per la debilitat xinesa. L’exèrcit japonès havia aprofitat el descontentament provocat pel terratrèmol Canto (1923) –que havia deixat 140.000 morts i mig milió de persones sense casa- per criticar els ministres liberals com a corruptes, posant el fracàs de l’expansionisme a Rússia i la conferència de Washington com a demostració. El 18.9.1931 els militars van sabotejar el ferrocarril de Manxúria (incident de Mukden) i, pel seu compte, ataquen la Xina i hi fabriquen l’estat titella (1932) de Manxukuo. Davant les crítiques, el Japó va sortir de la SDN.

L’impacte del crack va oferir suport social a la facció més conservadora: el 1936 assassinen el ministre d’Hisenda Takashashi Lorekiyo, el “Keynes japonès” que –contra la crisi- impulsava la reducció de la despesa militar. Encara que, quan van ser reduïts, Hirohito els negà el suïcidi ritual (resultant 17 afusellats i 65 empresonats), no hem d’idealitzar l’emperador, que mantindrà sempre el seu paper de déu encarnat. La repressió d’aquesta facció, partidària de dirigir les ofensives cap a la URSS, va dirigir les ambicions japoneses cap al sud.

Inesperadament, uns incident fronterer entre les cavalleries manxú i mogola (l’incident de Nemonhan), després dels que cadascun dels dos estats van rebre el suport respectiu del Japó i la URSS, van provocar uns combats que van ser favorables als russos, que parlen de la batalla de Khal-Khin-Gol. La tradicional projecció russa sobre Manxúria i l’ajut soviètic als comunistes xinesos ofenien els japonesos; el record de 1905 i la signatura per part dels japonesos del pacte AntiKomitern aquell mateix any ofenien els soviètics. Els combats son més importants del que semblen: perquè hi va despuntar el general Zukhov, que el 1939 es cridat a Moscou i es convertirà en el cervell de la resistència a la invasió nazi; perquè el desastre va provocar el desprestigi de la facció que recomanava el nord com a ruta d’expansió imperial i l’ascens de la facció favorable a dirigir les ànsies imperials cap al sud d’Àsia. Finalment, l’acord fronterer assegurarà l’esquena soviètica i per tant contribuirà notablement a la derrota de Hitler.

Deixem el Japó precipitar-se, de la mà de l’exèrcit que ha destruït el règim liberal, cap a les seves ambicions colonials amb la mateixa rapidesa que un admirador del teatre kabuki havia sortit el 1936 cap a Europa: el que es trobarà al vell continent li inspirarà una de seqüències més reconegudes de la història del cinema, quan ”El gran dictador” (1940) juga amb la bola del món.  I és que l’acord de Munich havia reconegut de facto l’existència d’un gegantí IIIer Reich al centre d’Europa, després de les incorporacions dels Sudets i Àustria.



LA INVASIÓ DE POLÒNIA. Quan les reivindicacions de Hitler van començar a citar el corredor polonès (la ciutat lliure de Danzig) els soviètics van signar –per a escàndol internacional- el pacte Molotov-Ribendrop, també conegut com a pacte germano-soviètic. Com és possible? Perquè l’URSS no havia acceptat les fronteres poloneses de 1918, no estava preparada per a una guerra contra Alemanya, i francesos i britànics havien refusat l’oferta de suport soviètic en les crisis dels Sudets i de Dantzing. L’acord constava d’una romàntica part pública (no agressió, negociacions permanents, acostar vincles...) i d’un protocol secret pel qual nazis i soviètics es repartien Polònia.

La invasió va començar l’1 de setembre de 1939 i va durar 37 dies. És l’inici de la Segona Guerra Mundial i dels èxits nazis. La rapidesa de la victòria alemanya ha permès teoritzar sobre la presumpta originalitat de la manera alemanya de fer la guerra, la Blitzkrieg o “guerra llampec”. Seria un atac localitzat, per sorpresa, a gran escala, ràpid i limitat en el temps, d’un conjunt de forces mecanitzades que combinen estratègia aèria (prèvia) i terrestre (profund) amb l’objectiu de desballestar profundament la capacitat militar de l’enemic (ocupant centres neuràlgics).

Va ser un conflicte tremendament destructiu, una veritable advertència del que vindrà: 531 ciutats i pobles destruïts.
- Va provocar un veritable drama demogràfic: tenim detectades 714 execucions massives i 17.000 civils assassinats. Aquest genocidi volia convertir els polonesos en un poble servil: van ser executats jutges, periodistes o professors, que podrien constituir, per la seva formació, el nucli d’una futura resistència.
- La invasió renova el problema jueu: es un esglaó cap a l’extermini perquè posa sota la jurisdicció del Reich, de nou, 4 milions de jueus. A Polònia eren el 10% de la població, el percentatge més alt d’Europa.
- D’acord amb el pacte signat amb Stalin, el centre i el sud-oest de Polònia conformaran el “Govern General de Polònia”, mentre que Silèsia i Prússia s’incorporen directament al Reich, que adquireix així frontera directa amb la URSS. Les repúbliques bàltiques es veuen coaccionades a signar amb els  soviètics tractats d’ajuda mútua, però el 1940 son annexades.
- També a la zona ocupada pels soviètics es desencadena una ferotge repressió: la NKVD organitza massacres com la dels bosc de Katyn, on tenim identificats 21.768 morts (8.000 militars i 6.000 policies). Els nazis van trobar les foses comunes i, en un exemplar exercici de propaganda, van denunciar els soviètics. El govern soviètic i el govern polonès a l’exili van trencar, i la contra propaganda soviètica va dir que es tractava d’una operació de “falsa bandera” (que haurien fet els nazis per adjudicar-los les culpes). La URSS negà la seva incriminació en la matança fins el 1990, quan Gorbachev va obrir els arxius. Putin va tancar les investigacions el 2004 i el  Tribunal Europeu de DDHH va condemnar l’URSS (2013) «per no facilitar»les investigacions.

La característica més important de l’atac a Polònia, però, és que va provocar la declaració de guerra franco-britànica a Alemanya. Començava així la SEGONA GUERRA MUNDIAL, el prototipus de la GUERRA TOTAL. Ho és perquè el conflicte es va estendre pràcticament per la totalitat del planeta (les colònies, Europa, els Balcans i Rússia, el Mediterrani i el Bàltic, el Nord d’Àfrica, Orient Llunyà, oceans Pacífic i Atlàntic); per la quantitat de recursos militars usats (la ràdio, per exemple, com demostren els discursos de De Gaulle o les patrulles de ràdio alemanyes); l’abast de la destrucció que van provocar el fanatisme, l’abast de la lluita i la tecnologia (motorització alemanya, armes de represàlia massiva, kamikazes, desembarcaments, bombardeig massiu sobre ciutats, porta-avions, bomba atòmica...); i per la diversitat de conflictes que inclou (és ben diferent la guerra entre la URSS i Alemanya, ajudades pels seus aliats, que la de l’Eix contra França i el Regne Unit; o que la del Japó contra la Xina).

Tornant al curs de la guerra, quan s’acostaven els nadals de 1939, la inicial dèbil resposta franco-britànica estava accelerant ambicions: Hitler va pensar en Occident; Stalin en Finlàndia.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...