Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 26 de enero de 2020

SPACAT14 - DE LA REPÚBLICA A LA RESTAURACIÓ




Vam deixar Amadeu de Savoia acomiadant Prim el 2 de gener de 1871. La monarquia democràtica no solament s’enfrontaria a la pèrdua del seu mentor, perquè la manca de suports anava més enllà: a l’oposició (xenòfoba) de la noblesa i el poble, demostrada en la “revolta de les mantellines” o l’apel·lació al rei com a “Macarroni Primero”, cal afegir la dels industrials proteccionistes que s’oposaven a les polítiques liberals. Les guerres obertes pels cubans i pels carlins també van contribuir a fer irrespirable l’ambient polític. Per això, Amadeu va presentar la seva dimissió davant les corts el febrer de 1873. Les dues cambres van conformar una Assemblea Nacional que va decidir, malgrat constituir una majoria monàrquica, proclamar la República. Encara que Manuel Ruíz Zorilla (el darrer president de govern de la monarquia) s’hi va mostrar en contra, un discurs d’Emilio Castelar va precipitar la decisió: “Señores, con Fernando VII murió la monarquía tradicional; con la fuga de Isabel II, la monarquía parlamentaria; con la renuncia de don Amadeo de Saboya, la monarquía democrática; nadie ha acabado con ella, ha muerto por sí misma; nadie trae la República, la traen todas las circunstancias, la trae una conjuración de la sociedad, de la naturaleza y de la Historia. Señores, saludémosla como el sol que se levanta por su propia fuerza en el cielo de nuestra patria”.


A Gràcia, que acabava de viure la revolta contra les quintes, durant la que l’exèrcit no havia pogut tombar “La Campana de Gràcia” (1870), un nou diari republicà que recollia aquesta resistència en el seu títol es felicitava per l’adveniment. I d’acord amb aquesta pressió popular, el primer president de la República, Estanislau Figueras, va proclamar voluntari el reclutament a canvi d’una pesseta diària i un “xusco”. Ell preparà les eleccions constituents que es van celebrar al maig, de la que va sortir (amb una participació molt baixa) una cambra majoritàriament republicana (343 diputats federals i 31 d’altres partits). La confusió no amainava, així que –pocs dies després d’un debat en el que Figueras va lamentar “no aguanto més, estic fins els collons de tots nosaltres”- va deixar la dimissió al despatx i va marxar pel seu propi peu a agafar un tren camí de França: havia estat president de febrer a juny de 1873. El seu successor, Francesc Pi i Margall, va prendre possessió prometent reforma agrària, sou mínim, jornada de 9 hores, ensenyament gratuït i abolició de l’esclavatge: ell va obrir el debat sobre el text constitucional redactat precipitadament per Castelar. Però aquesta ingènua república veia els seus somniadors enfrontats des del primer dia: Pi i Margall patia l’oposició dels republicans unitaristes (conservadors, com Cristino Marcos, alcalde de Madrid) i del cantonalisme per l’esquerra (federalistes radicals impacients perquè la constitució no arribava). A la divisió entre els republicans cal afegir, per entendre la dificultat d’encarar el govern, els problemes que ja tenia la monarquia:

·         Per una banda, la revolta cubana. Un plantador en precari, Carlos Manuel de Céspedes, havia llegit un manifest, el Crit de Yara, en el seu decadent ingeni sucrer, La Demajagua, plantejant la necessitat de desfer-se del jou espanyol i abolir gradualment l’esclavatge a canvi d’indemnitzacións (1868). No va ser secundat pels rics hisendats del pròsper occident de l’illa, que –amb el suport de tropes espanyoles- va enfrontar-se a ells i, alhora, a les tropes enviades des d’Espanya pel govern democràtic que volia introduir reformes en el domini colonial. Havia començat la Guerra dels 10 Anys (fins el 1878).
·         Per altra banda, va esclatar la tercera guerra carlina (1872-1876). Poc després del desastre de Sant Carles de la Ràpita havia traspassat Carles VI (1860). L’havia succeït el seu germà Joan III, però, davant els seus coquetejos amb el liberalisme, la seva madrastra i vídua de Carles Maria Isidre, la princesa de Beira, el va fer renunciar (1868) i va dictar una “Carta a los espanyoles” en la que apadrinava la candidatura de Carles VII, Duc de Madrid (i fill de Joan III). Ell protagonitzaria l’alçament al País Basc, Navarra i Catalunya. Encara que en el Manifest de Morentín (1874) provava d’ampliar la seva base diferenciant la monarquia tradicional catòlica de qualsevol despotisme, i prometent respectar la desamortització, les seves tropes aniran reculant.

Després de la dimissió de Pi i Margall (president de juny a juliol 1873), en comprovar la impossibilitat d’aprovar la constitució, un tercer president, Nicolàs Salmeron, es va haver d’enfrontar a aquests conflictes oberts. Ho va fer nomenant dos generals monàrquics, Arsenio Martínez Campos i Manuel Pavía, com a capitans generals, respectivament, de València i Madrid.  Ben aviat dimitirà per problemes de consciència en negar-se a signar unes penes de mort, segons l’epitafi que Clemenceau va escriure per al seu mausoleu al Cementiri Civil de Madrid.  I és que el gir a la dreta de la república va alçar els republicans federalistes més radicals en un munt de conflictes cantonalistes.

Aleshores va arribar a la presidència Emilio Castelar, un republicà unitarista i conservador que va aplaçar les reformes socials i es va consagrar a restaurar l’ordre per la força contra carlins, cubans i cantonalistes. Quan va veure que la situació s’anava normalitzant va restablir les sessions parlamentàries i va plantejar una moció de confiança que es va votar la mateixa matinada del 2 al 4 de gener de 1874. La va perdre per 120 vots contra 100, i es va començar a negociar el nomenament del federalista antiesclavista Eduardo Palanca.


Durant la votació, el capità general de Madrid, Manuel Pavía, va treure les tropes al carrer i –quan Castelar intentà destituir-lo- les va fer entrar al saló de plens entre trets. Després d’aquest “cop de Pavía” (3-1-1874) es va formar un govern amb republicans unitaristes i conservadors que va presidir el general Serrano. Era, de fet, una dictadura. Pel que fa a la naturalesa d’aquest cop, cal dir que l’historiador Gabriel Cardona va diferenciar-lo dels anteriors, perquè el general Pavía no era el braç armat de cap partit, com havia passat amb els espadones anteriors: el cop, doncs, marcava el camí cap a un nou militarisme apartidista i corporatiu. Raymond Carr coincidia: “Pavía se considera salvador de una sociedad traicionada por una república federal que presidía un proceso de anarquía (...) El ejército empezaba a obrar con el deber de mantener el orden, de salvarse a sí mismo como institución cuando se veía atacado por civiles en su concepción del honor o en sus intereses materiales”.
El 29 de desembre de 1874 un altre pronunciament, el del general Martínez Campos a Sagunt, permetrà destituir el govern Serrano i l’entrada d’Alfons XII. Encara que insatisfet amb què la vinguda del príncep s’hagués fet “manu militari”, el president del consell de ministres seria Antonio Cánovas del Castillo. Aquest advocat malagueny, fill d’un mestre, amb vocació humanística, que –treballant a la companyia del ferrocarril de José de Salamanca- havia contactat amb els moderats i havia acabat de ministre de Governació, d’Ultramar i d’Hisenda en temps de la Unió Liberal, és la figura clau del règim. La Gloriosa l’havia enganxat redactant a Simancas el seu “Bosquejo histórico de la Casa de Austria en España”, on es mostra especialment preocupat pels problemes que, en política exterior, significava el desequilibri entre objectius i mitjans. Aquesta faceta del personatge com a historiador serà molt important perquè, conscient dels problemes que ha viscut Espanya durant el segle XIX, posarà, al servei de la creació d’un sistema que intenti superar-los, el seu tarannà conservador però tolerant. Com s’ho va fer per aconseguir que els espanyols acceptessin el retorn dels Borbons i la moderació política?

La primera eina del sistema és el carisma alfonsí. Cànovas havia aconseguit la renúncia d’Isabel II en el príncep Alfons (1870) i, a una intensa formació al Theresianum de Viena que permetria contactar amb el cor de l’Europa legitimista, va afegir un estratègic pas per l’Acadèmia Militar de Sandhurst, a Gran Bretanya. Ell mateix escriuria al príncep que “maliciosamente se supone por algunos que vuestra alteza ha de querer una reacción extremada y que no ha de ser, como la mayoría del país desea, un príncipe inspirado en los deseos de su época. Para combatir estos temores injustos quise yo este verano que vuestra alteza se diese a conocer en Inglaterra, aquel clásico país de los reyes constitucionales”. Va ser allà on, presumptament, el príncep va redactar el Manifest que la premsa espanyola publicaria a primers de desembre, un parell de dies abans del pronunciament de Martínez Campos a Sagunt. Amb l’excusa d’agrair les mostres de solidaritat que, presumptament, havia rebut amb motiu del seu recent aniversari, el príncep assegurava que les cartes rebudes mostraven “igual convicción de que sólo el restablecimiento de la monarquía constitucional puede poner término a la opresión, a la incertidumbre y a las crueles perturbaciones que experimenta España”. I per això es postulava com un rei per a tots els espanyols afirmant que “la monarquia hereditària y constitucional posee en sus principios la necesaria flexibilidad y cuantas condiciones de acierto hacen falta para que todos los problemas que traiga su restablecimiento consigo sean resueltos de conformidad con los votos y la convivencia de la nación”. Davant de la desconfiança que un nou adveniment borbònic pogués inspirar, deia que “No hay que esperar que decida ya nada de plano y arbitrariamente, sin Cortes no resolvieron los negocios arduos de los príncipes espanyoles (...) y esta justísima regla de conducta no he de olvidarla yo en mi condición presente”. Recordava la seva preparació quan deia que “debò al infortunio estar en contacto con los Hombres y las coses de la Europa moderna”, i alhora tranquil·litzava les classes conservadores prometent que “ni dejaré de ser buen espanyol ni, como todos mis antepasados, buen católico, ni, como hombre del siglo, verdaderamente liberal”. La campanya de màrqueting es va complementar amb el compromís d’Alfons amb la seva cosina, Maria de las Mercedes d’Orléans, filla del duc de Montpensier, un matrimoni que –a mes d’acallar les pretensions d’aquesta branca de la família- oferia un miratge d’il·lusió per un futur prometedor. El jove rei galant mantenia, però, una relació amb una estrella de l’òpera a la que havia conegut a Viena, Elena Sanz, a la que –curiosament- li va sortir una llarga gira americana que la va allunyar del príncep coincidint amb la coronació i el casament.

La segona eina de la Restauració canovista va ser la pacificació. La campanya d’imatge que feia del príncep Alfons “el pacificador” va culminar amb la seva visita a l’exèrcit que estava combatent els carlins. Una notícia apareguda a La Vanguàrdia el 2002 es feia ressò dels pagaments que el govern Cánovas va oferir al candidat carlí per comprar la seva retirada. I el mateix 1876 que acabava la tercera guerra carlina, superades les revoltes cantonalistes, el general Martínez Campos estava a Cuba negociant amb els rebels la Pau del Zanjón. Allà, la divisió en el si de l’exèrcit de la República en Armes, que no sumava suports entre els plantadors ni la burgesia criolla, beneficiats del “pacte colonial” amb la metròpoli, va permetre la capitulació. El Zanjón els obligà a reconèixer el govern espanyol com a màxima autoritat a Cuba a canvi de la llibertat de premsa i reunió (mentre no s’utilitzessin per a atacar Espanya), que es traduí en la formació de partits polítics. El tercer instrument de la Restauració va ser la constitució aprovada el 1876. Encara és la que més temps ha aguantat en vigor, principalment gràcies al seu eclecticisme. Recull idees dels textos anteriors: el bicameralisme (1837), la sobirania compartida (1845), la tolerància religiosa (1856) i els drets individuals (1869). Sobre el sufragi no es pronuncia, i remet a lleis posteriors. Més pragmatisme, impossible!

miércoles, 22 de enero de 2020

SPACAT13 - SEXENNI DEMOCRÀTIC (AMB PRIM)



Amb la “revolució de setembre de 1869” comença un període nou la història d’Espanya que coneixem com a Sexenni Democràtic, tot i que algunes visions crítiques l’anomenen “revolucionari” per la inestabilitat política que el va acompanyar de 1868 a 1874. Alguns historiadors hi veuen una ressonància de 1848, d’altres el relacionen amb una (quarta) onada revolucionària que inauguraria un nou ordre internacional al voltant de 1870, quan culminen les unificacions d’Itàlia i Alemanya, el Japó comença l’Era Meiji, els nord-americans la Reconstrucció després de la guerra civil, i els britànics amplien el dret al vot (1867). Un nou paradigma cultural, el positivisme, està deixant enrere el pessimisme dels romàntics en benefici d’un optimisme patològic basat en la fe en la tècnica i la ciència com a instruments per a conduir la humanitat cap al progrés: els homes del seu temps deixen de moure’s per impulsos passionals i passen a fer-ho per idees i reflexions, i fan servir l’oratòria per convèncer i no per commoure. La seva aposta s’explica amb la IIª Revolució Industrial encadenant invents que faciliten la vida quotidiana, i permeten als blancs repartir-se el món. Escrutar l’adscripció social dels protagonistes del Sexenni verifica el caràcter mesocràtic del període, però aquesta petita burgesia no ha arribat al poder per mèrit propi sinó perquè l’enfonsament del moderantisme ha arrastrat la reina caiguda deixant un buit de poder que cobrirà una esquerra gens preparada per assumir tants reptes urgents –cubans, carlins, republicans...- però que els enfrontarà amb enginyosos experiments polítics que fan del Sexenni un període molt estimulant.

LA GLORIOSA. El pronunciament de l’Almirall Topete en la fragata Saragossa va començar amb la lectura i publicació del manifest “Espanya con Honra”: el títol ja fa una denúncia moral del règim anterior, una crítica de la corrupció representada indirectament per la reina. Per això diu que “queremos que las causas que influyan en las supremas resoluciones políticas las podamos decir en voz alta delante de nuestras madres, esposas e hijas”. Sigui perquè la força militar fa innecessària més justificació, sigui perquè la diversitat de partits implicats en la conxorxa fa difícil arribar a massa més acords, el manifest llegit a l’inici de “La Gloriosa”, simbòlicament des de Cadis, és ambigu.


El 28 de setembre de 1868 l’exèrcit capitanejat pel general Serrano vencia les tropes enviades pel govern a la Batalla d’Alcolea, i la reina, que estava estiuejant a Lequeitio, a Biscaia, marxava a França i s’instal·lava, acollida per Napoleó i Eugenia de Montijo, a París, ja definitivament separada del seu marit: el rei consort marxava a viure amb el seu amant, el sofisticat aristòcrata Antonio Ramon Meneses. Mentre Topete recorria la costa mediterrània estenent la notícia, es formaven un bon grapat de juntes revolucionàries que –farcides de pensament republicà- esperaven que el nou règim abolís les quintes i els consums...


En el nou GOVERN PROVISIONAL el general Serrano actuaria de president, Prim seria ministre de la Guerra, i Laureà Figuerola –impulsor de la unitat monetària aquell mateix any- seria el Ministre d’Hisenda. De seguida, unes eleccions constituents donarien la majoria als progressistes (159 escons) seguits de republicans i unionistes (empatats a 69 escons) i demòcrates (20 escons). Les corts aprovarien la nova constitució de 1869, que a més de proclamar la sobirania nacional i establir el sufragi universal masculí en les dues cambres, comptarà amb una àmplia declaració de drets (associació, reunió, impremta, inviolabilitat de la correspondència...). Hi havia separació de poders, i al rei solament li tocava sancionar lleis. Durant la discussió constitucional el debat sobre la llibertat de cultes va ser difícil: encara que Emilio Castelar va pronunciar el famós discurs que comença dient “grande es Dios en el Sinaí, el trueno le precede, el rayo le acompaña”, es va acabar decidint que “la nación se obliga a mantenir el culto y los ministros de la religión catòlica”. Decisions com aquesta ja allunyaven l’elit progressista de les Juntes Revolucionàries de la Gloriosa, però la definició monàrquica de l’estat va decebre definitivament el món republicà: les juntes s’havien resistit a dissoldre’s, la de Barcelona enviava una comissió per denunciar l’exclusió dels demòcrates al govern, i la d’Alcoy recordava que “hemos de andar mucho aún, cambiar esta sociedad gangrenada por la misèria”. Mentre les masses republicanes es radicalitzaven, un jove advocat malagueny criticava el sufragi universal a les corts: aviat agent de les conxorxes alfonsines, Antonio Cánovas del Castillo defensava que: “Las desigualdades proceden de Dios (…) Los ricos son las clases altas porque han trabajado más, han ahorrado más (...) cuando vean que la muchedumbre prevalece (...) para ejercer tiránicamente la soberanía, buscarán dondequiera la dictadura”.

BUSCAR UN REI. Un cop aprovada la constitució monàrquica, i fins l’arribada del rei que s’escollís, es va encarregar les seves funcions a Serrano (en tant havia estat president del govern provisional), mentre Prim, l’espadón dels progressistes, seria president del govern. Buscar un rei democràtic, però, no seria gens fàcil: el candidat dels progressistes, el regent portuguès Ferran de Coburg, va preferir un matrimoni morganàtic, i el príncep prussià Leopold de Hohenzollern comptava amb l’oposició de Napoleó III; de fet, la discussió sobre els seus drets va provocar un incident diplomàtic que llençaria els francesos contra els prussians. Mentre s’escalfava la guerra que culminaria la unificació alemanya, Prim i Madoz oferien la corona a l’ancià general Espartero, qui, malgrat la recollida de milers de signatures al seu favor, va preferir mantenir el seu dolç exili a Logroño apartat de la política. Els unionistes conspiraven en favor del Duc de Montpensier, Antonio d’Orléans (a la foto), el fill que Lluís Felip havia casat amb la germana d’Isabel II en l’esperança que la reina no tingués descendència: el príncep havia finançat La Gloriosa, però la ferma oposició de Prim a l’entronització d’un altre Borbó (“jamás, jamás, jamás”) el convertia en un candidat incòmode. A la matinada del 12 de març de 1870, però, el príncep matava en un duel a Enric de Borbó, el germà de Francesc d’Asís, i l’escàndol atiat per la premsa el va allunyar de la candidatura i de Madrid: instal·lat al sevillà Palau de Sant Telmo, seguiria comprant diputats i diaris sense sumar majories polítiques ni estat d’opinió favorable...

Seria Prim  qui aconseguiria el vot majoritari de les corts per a Amadeu de Savoia, duc d’Aosta, fill del rei italià Víctor Manuel II. Per unificar Itàlia, la dinastia que regnava al Piemont s’havia hagut d’enfrontar a Àustria, els Borbóns napolitans i el mateix Papa, així que comptava amb moltes simpaties entre els liberals progressistes. Amadeu arribaria el 30-12-1869 i aquell mateix dia traspassava el seu principal mentor, el general Prim, després d’un atemptat mortal a Madrid només tres dies abans del desembarcament reial a Cartagena.

QUI VA MATAR PRIM? L’atemptat es va produir sortint de les Corts, al carrer del Turco, la nit del 27 de desembre de 1870. Quan la berlina que el duia cap al Palau de Bellavista encarava el carrer que avui coneixem com “Marquès de Cubas”, un altre vehicle travessat li dificultava el pas. Era una nit molt freda, nevava, i el carrer semblava buit, però de les ombres –cridades per un xiulet que advertia del pas del general- dos parelles de pistolers van aprofitar l’aturada del vehicle per disparar des dels dos costats de la berlina amb trabucs. Segur d’haver matat el president, van deixar passar la berlina, o el conductor va atiar els cavalls i superar l’obstacle. Segons Benito Pérez Galdós, que en l’episodi nacional corresponent reproduïa la versió oficial, Prim va entrar pel seu peu al domicili tranquil·litzant la seva esposa, però tres dies després s’anunciaria la seva mort com a resultat de les ferides causades pels trets.

Commemorant el 2014 el bicentenari del naixement del general, els criminòlegs de la Universitat Rei Joan Carles van constituir amb altres especialistes una Comissió Prim que rebria el permís per analitzar la mòmia del General. En fer l’anàlisi a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, la forense Maria del Mar Robledo va trobar en el coll del general uns “surcs que serien compatibles amb l’estrangulament a llaç”. El periodista especialitzat en successos Francisco Pérez Abellán va esbombar la notícia en alguns mitjans, i molts dels experts de la Comissió l’abandonaren incomodats per la filtració, quan encara no s’havia redactat l’informe i encara defensaven que “el shock sèptic era encara la teoria més plausible” de la mort del general. Quan el director de l’Escola de Medicina Legal i forense de la Universitat Complutense de Madrid, Bernardo Pérez, confirmava que “eren marques post-mortem” provocades per la roba o la manipulació del cadàver altres mitjans van començar a desmentir l’estrangulament. Però Francisco Pérez Abellán seguia presentant-se com a l’únic posseïdor de la veritat absoluta en un llibre –“Matar a Prim. Por fin se resuelve el asesinato que cambió la historia de España” (2014)- en el que afegia a la tesi de l’estrangulament que el govern havia mentit, que l’ambició del general Serrano estava al darrere, i que, com que tant ell com Prim eren maçons, tot era fruit d’un enfrontament entre lògies.


Quan l’historiador Emilio De Diego va desmentir-lo en el llibre “Mucho más que una espada”, l’acusació de voler fer diners amb insinuacions maldients va anar creixent. Javier Rubio (Juan Prim. Sus años de gobernante. Su asesinato: una revisión necesaria, 2017) qualificava la teoria de l’estrangulament de “dislate”. Davant la fredor de la Reial Acadèmia de la Història i l’Ateneu de Madrid, Pérez Abellán es va mostrar perseguit en el subtítol d’una nova publicació, “Las muertes de Prim. Estudio médico legal del general Prim”, on acusava el degà de la UCM, José Carrillo. Aleshores es va estrenar la pel·lícula “El asesinato de la calle del Turco” que presenta a Galdós com una espècie de Sherlock Holmes, entrevistant a Josefa Delgado -que demanava caritat al carrer del Turco i va veure 6 homes que li van donar monedes per marxar-, a José María Pastor, cap de l’escolta del general Serrano, i Ángel González Nandín, escolta de Prim, que negaven la presència del líder republicà José Paúl y Angulo, en qui requeien totes les sospites oficials i que, després de marxar corrent a l’exili, llençava sospites sobre Serrano i Montpensier. Avui ningú no comparteix la teoria de que els republicans van matar Prim: Paúl y Angulo no solament havia insultat Prim des de les pàgines del diari “El combate”, sinó que –després d’una dura discussió parlamentària- li havia recordat que “a cada cerdo le llega su San Martín”. Hauria amenaçat de manera tan imprudent si hagués participat en la trama? Els republicans tampoc no van aprofitar per impulsar cap insurrecció, i els detinguts republicans van haver de ser alliberats sense proves. És més: pel sumari que investigava la trama van desfilar 13 jutges, testimonis que van ser assassinats, i milers de folis perduts... sembla que els instigadors tenien molt més poder que els republicans.

La paralització de la llei anti-esclavista de Segismundo Moret fa pensar en els sucrers cubans, lligats a empresaris proteccionistes catalans en una complicada conxorxa difícil d’explicar –com Galdós va confessar a Pío Baroja- i encara descobrir avui: Josep Maria Fontana Beltran diu que “tots callen, alguns paguen, altres amaguen els assassins, altres entorpeixen el procés, dos van curar malament el pacient” i resumeix la trama dient que “entre todos lo mataron... y él solo se murió” referint-se a la infecció. I movent els fils podria estar Montpensier, qui voldria aprofitar la caiguda de Napoleó III, qui s’havia oposat a la seva candidatura. Esperava almenys una compensació!

sábado, 11 de enero de 2020

SPACAT12 - AGONIA FINAL DEL SISTEMA ISABELÍ (1856-1868)




Durant el Bienni Progressista també es va redactar un nou projecte constitucional; no va arribar a estar llest, per això parlem de la constitució “Non Nata”: el text proclamava la sobirania nacional, l’elecció dels alcaldes per sufragi universal, la limitació del poder del rei i el senat escollit. Però la difícil coalició entre Espartero i O’Donnell no acabava de quallar, i en obrir-se el debat sobre l’oportunitat de la Milícia, Espatero va dimitir. Per si fos poc, l’autoritarisme del general Zapatero a Barcelona incomplia els acords dels obrers amb el govern i l’afusellament dels (18) “Herois de Gràcia” que havien assassinat el coronel Ravell (que un any abans havia executat el líder obrer Josep Barceló) retornava el conflicte als carrers catalans. El 1857 naixia el príncep Alfons, i –com que O’Donnell va negar l’ascens d’Enric Puig Moltó- la reina va menysprear en un ball de palau sense valorar l’abast del gest: en veure’s tal manca de confiança règia en públic O’Donnell va haver de dimitir i va encarregar govern Narváez. Hem de pensar que l’experiència del Bienni va marcar la personalitat d’Isabel: atemorida per l’angoixa viscuda durant la revolució de 1854 i espantada pel futur, allunyada de sa mare, es va lliurar a tota mena d’actes de constricció per la seva vida passada. L’entorn clerical se’n va aprofitar: sor Patrocinio o el Pare (confessor) Antoni Maria Claret, que van provar de consolar l’ansietat d’una reina angoixada pel perdó dels seus pecats, van reproduir la peculiar xarxa de suport, dependència, culpa i absolució que Isabel va mantenir amb ella durant tota la seva vida.

En aquest context penitencial, el rei consort també brillava: un informa de l’ambaixador anglès explicava que havia recuperat influència a la cort perquè havent “interceptat dues cartes de l’antic amant de la reina, el comandant Arana, en les ell li renovava ardents promeses d’afecte i revelava així la secreta relació que havia tingut amb la reina (...) intentava ver prevaldre la seva voluntat en el consell d’estat i en la marxa dels assumptes polítics”. Això explica algunes mesures clericals que “havia causat pànic en homes sensats”. Així doncs, el final del Bienni Progressista oferia espai polític a les restes dels moderats, concretament dels seu sector més reaccionari, per això parlem d’un “bienni reaccionari” (1856-1858). D’aquest període són la Llei (Claudio) Moyano regulant l’ensenyament (que estaria en vigor fins el 1970 (llei Villar Palasí),  i la captura de Carles VI després del desembarcament carlí a Sant Carles de la Ràpita (1857). El comte de Montemolín va renunciar i a canvi va ser amnistiat, i el seu germà, Joan I, va reconèixer Isabel II. Això hauria estat el final del carlisme sinó fos perquè la princesa de Beira, vídua de Carles Maria Isidre, va ordenar tancar files entorn del fill de Joan I, Carles VII, en una “Carta als espanyols” en els que basava l’ideari del moviment en: confessionalitat, legitimisme, i anti-liberalisme.

El 1858 la reina crida O’Donnell al govern un altre cop, iniciant l’etapa més estable del regnat, a la que anomenem el “QUINQUENNI UNIONISTA” (1858-1863). El partit (centrista) amb què va aconseguir aquesta estabilitat recollia els sectors més moderats del progressisme, i el més obert del moderantisme. Com és que la reina cridava un altre cop el general O’Donnell? Sembla ser que Napoleó lII li va advertir dels perills d’una reacció excessiva, que pensava que la deriva autoritària dels moderats podia posar en perill la monarquia, i que l’escorament dels moderats cap a posicions reaccionàries feien sensata la posició centrista del general O’Donnell. El més important d’aquest període son les campanyes militars de prestigi que va posar en marxa el govern: des de Filipines es va participar en l’expedició francesa a la Cotxinxina, es va declarar la guerra a Perú i Xile (bombardejos de Callao i Valparaíso) i es va autoritzar l’annexió de Santo Domingo (1861-1865). Les campanyes més conegudes, però, van ser...


·         La que va dirigir Prim contra el Mèxic de Benito Juárez, juntament amb tropes franceses i austríaques, per al cobrament del deute extern. Quan Prim va sospitar que l’emperador francès en realitat volia fer servir la intervenció per a situar-hi un govern monàrquic satèl·lit, el de Maximilià d’Habsburg, va negociar amb els mexicans el cobrament de part del deute (Convención de La Soledad) i es va retirar deixant els francesos empantanegats en un conflicte que va acabar molt malament, com el quadre “El fusilamiento del emperador Maxilimiliano en Queataro” de Degas, demostra...
·         L’expedició dirigida pel mateix O’Donnell contra el Marroc deixava Prim en un paper secundari, però el general va protagonitzar importants accions al front dirigint el seu cos de voluntaris catalans, i –per si fos poc- s’havia endut de Reus un publicista d’excepció que es consagrava a immortalitzar una imatge heroica del general. A més de deixar-se seduir per l’orientalisme d’aquell món exòtic, aquest pintor, Marià Fortuny, va pintar-lo en “La batalla de Tetuán” (avui al MNAC). Els nomenclàtors urbans s’omplirien dels noms de les victòries espanyoles (Castillejos, Wad Ras, Tetuán...) i en el tractat signat a Wad Ras s’acordava ampliar els territoris de Ceuta i Melilla, reconeixent el soldà també la sobirania espanyola sobre les illes Chafarines i les pesqueries de Sidi Ifni. En garantia de les indemnitzacions que Espanya pagaria, Tetuán i Tànger passarien a control espanyol.

Per què totes aquestes campanyes? Juan Antonio Inarejos Muñoz (Intervenciones coloniales y nacionalismo español. La política exterior de la Unión Liberal y sus vínculos con la Francia de Napoleón III, 1856-1868, 2007) parla de la voluntat d’integrar Espanya en el club de les grans potències, de la necessitat de distreure l’opinió pública dels assumptes domèstics (aconseguint certa unanimitat contra els alauites), assegurar les Filipines i les ciutats nord-africanes, aconseguir ascensos que consolin les ambicions dels militars, i –sobre tot- consolidar el govern respecte de la reina reforçant O’DOnnell en les intrigues cortesanes. Les expedicions, doncs, facilitarien l’estabilitat política que permetrà O’Donnell romandre cinc anys en el poder. Francesc Andreu Martínez Gallego (Conservar progresando: la Unión Liberal 1856-1868, 2001) afegeix una altra consideració: davant de les ambicions nord-americanes que insinuen ofertes de compra com les que va dirigir James Buchanan (que seria president de 1857 a 1861) es volia demostrar capacitat de defensa de les colònies i garantia d’afluència d’esclaus per acontentar el “lobby dels esclaus”. En definitiva, salvar les colònies i l’esclavatge; de fet, enviaran com a governador a Francisco Serrano, casat amb la cubana Antonia Domínguez Borrell, que pertanyia a una important família de negrers.
El govern de la Unió Liberal farà fallida, però, el 1863. Per què? La fredor de l’emperador francès després de l’execució de Maximilià a Querétaro, la crisi financera que obrien les intervencions militars, i l’oposició de la reina i el seu entorn al al reconeixement del regne d’Itàlia, que el 1861 s’havia proclamat a Torí, van ser decisius..

LA DESCOMPOSICIÓ DEFINITIVA DEL SISTEMA ISABELÍ (1863-1868). En els darrers anys del regnat s’aniran alternant governs unionistes i moderats, alguns d’ells encara presidits per uns ancians Narváez i O’Donnell. El sistema polític, però, ja estava ferit de mort. Quins motius acceleraran el seu enfonsament?

Primer de tot, la “fam del cotó”. La guerra de secessió que enfrontava els estats americans del Nord (la Unió) amb els del sud (la Confederació) van encarir aquesta matèria primera tan important per a la indústria tèxtil. Moltes empreses es van enfonsar. L'atur, afegit a l'encariment dels productes bàsics provocat per les males collites d'aquell any, va estendre un profund malestar social.

En segon lloc cal recordar la progressiva desaparició dels experimentats polítics del regnat. La manca de personalitats carismàtiques en el moderantisme després dels traspassos dels generals Narvéz (1868) i O'Donnell (1867) atorgava protagonisme als polítiques progressistes, que -almenys- tenien Prim com a “espadón”.

Per altra banda cal afegir que el monopoli del poder per part dels moderats obliga els progressistes al “pronunciament”, perquè el sistema organitzat per la constitució de 1845 els exclou permanentment. De fet, dels 35 anys que dura el regnat d’Isabel II els governs progressistes (Mendizábal, Espartero, Bienni) són excepció. Per això veurem els progressistes buscar el pacte amb unionistes, demòcrates, i fins i tot republicans que signaran a la ciutat belga d’Ostende: acordaran organitzar un cop contra la reina i convocar eleccions a una assemblea constituent.

I és que els desprestigi de la monarquia semblava difícil de superar: havent escollit 51 governs durant el regnat,  semblava responsable de la permanent crisi política. L'entorn de la reina no ajudava gens, tal i com demostra la publicació de “Los Borbones en pelota”, suposadament, pels germans Bécquer. Encara que per millorar la seva imatge pública la reina va oferir vendre part del Patrimoni Reial i “cedir a la nació el 75% del capital obtingut” (contribuint així a compensar la fallida de la hisenda), el gest se li va girar en contra: en un article al diari “La democràcia” que duia per títol “El rasgo”, Nicolás Salmerón l’acusava de cedir el que no era seu, confonent propietat privada i patrimoni de l’estat: el patrimoni reial dels temps de l’absolutisme era patrimoni de la nació ara; per tant, segons Salmerón, el que estava fent al oferir el 75% dels diners aconseguits amb la venda de part del patrimoni reial era... robar-ne un 25%, quedar-se en uns diners que no li corresponien. El govern Narváez va apartar Castelar de la seva càtedra, i això va provocar protestes: durant la «Nit de Sant Daniel» (10 abril 1865), la Guàrdia Civil va carregar contra la multitud que protestava a la Puerta del Sol, provocant 14 morts i 147 ferits. D’aquesta violència en traiem la darrera causa de l’enfonsament del règim isabelí: el recurs permanent dels moderats a la repressió. És en aquest moment que les conxorxes s’acceleren, com demostra el pronunciament de la Caserna de Sant Gil (juny 1866). Suggerit en la penombra per Prim, va fracassar i va acabar amb l’afusellament dels 66 sergents detinguts. 

Jorge Vilches (Progreso y libertad. El partido progressista en la Revolución liberal espanyola, 2001) veu en aquesta conxorxa una novetat: fins ara els moviments revolucionaris no havien qüestionat la legitimitat de la reina, limitant-se a reclamar determinades polítiques o constitucions, o determinats canvis de govern. Ara la revolució afegia a les seves aspiracions l’enderrocament dels Borbons, els 66 sergents afusellats demostraven que part de l’exèrcit estava ja fora del sistema, i l’ànima de la conxorxa serien Prim i el partit progressista, que –en el pacte signat amb republicans i demòcrates a Ostende, a Bèlgica (1866)- acordaven actuar junts contra el règim.












lunes, 6 de enero de 2020

MONARQUIA O REPÚBLICA? BIBLIOGRAFIA 2n TRIMESTRE



El període de la Restauració està cobert, en la col·lecció Tercer Milenio de l’editorial Síntesis, per dos volums: La España liberal (1868-1917). Política y sociedad” (Manuel Sánchez Cortina) i “La modernización de España (1917-1939). Política y sociedad” (Ángeles Barrio). 

El problema de la Restauració –el sistema bipartidista dinàstic que va estar en vigor a Espanya de 1875 a 1931- és que hi ha visions molt diferents. Hi ha un cert quòrum sobre les bases del sistema, que m’agrada explicar d’acord amb Manuel Espadas Burgos (Alfonso XII y los orígenes de la Restauración, CSIC, 1990). Però sobre el seu significat trobem visions molt optimistes, que es fixen en les presumptes pau social i estabilitat política, com fa José Andrés Gallego (Un 98 distinto: Restauración, desastre, regeneracionismo, 1998), i versions molt crítiques, més atentes a la corrupció electoral i el caciquisme, un tema que ja tenim estudiat de manera fefaent –com demostra José Varela Ortega (“El poder de la influencia. Geografía del caciquismo en España 1875-1923”, Marcial Pons, 2001)- i que constituïa l’essència del sistema, tal i com suggereix Antonio Robles Egea (Política en penumbra. Patronazgo y clientelismos políticos en la España contemporánea, 1996).

Pel que fa a l’anarquisme, Josep Termes va reeditar “Historia del anarquismo en España 1879-1980” (RBA, 2011). Hi ha un recull d’articles molt ben coordinat per Julián Casanovas (“Tierra y Libertad: 100 años de anarquismo en España”, 2010) i una visió molt crítica de Juan Avilés Farré (La daga y la dinamita: los anarquistas y el nacimiento del terrorismo, Tusquets, 2013). Antoni Dalmau, gran divulgador, té un llibre sobre “El procés de Montjuïc. Barcelona a final del s. XIX” que comença reflexionant sobre l’atemptat del Liceu i és tan agradable de llegir com el retrat de la Barcelona del modernisme que feia Robert Hughes en el seu llibre sobre la ciutat (1992).


Pel que fa als orígens del catalanisme, intentarem superar les visions critiques de Jordi Solé Tura (Catalanismo y revolución burguesa, 1974), i de Borja de Riquer (Escolta Espanya: la cuestión catalana en la época liberal, Marcial Pons, 2001), fent servir el “(Nou) Resum de la història del catalanisme”, l’escrit més divulgatiu que recull la profunda trajectòria investigadora de Josep Termes. Si algú necessita rastrejar més a fons el tema podria començar per “Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall (1841-1904)”, de Josep Pich (2004). Quan arribem a la Mancomunitat la producció historiogràfica es dispara: jo usaré el llibre de Giovanni Cattini “Prat de la Riba i la historiografia catalana” (2008), però qualsevol llibre d’Albert Balcells sobre la Mancomunitat o el catalanisme són un bon contrapunt.

Pel que fa a les guerres de Cuba, partirem d’un clàssic, Sebastián Balfour (El fin del imperio español 1898-1923, 1977) per a arribar a obres més amenes, com la biografia del General Weyler que van publicar el 1997 Gabriel Cardona i Juan Carlos Losada amb el títol “Nuestro hombre en La Habana”. Recentment he pogut consultar el llibre d’Andreas Stucky descrivint el conflicte com una de les “dirty wars” (Guerras de Cuba: violencias y concentración, 2017), tot i que m’agradarà continuant fent servir el relat clàssic que situa les guerres cubanes en un procés de re-colonització més general que conduirà les potències europees a la Gran Guerra: és el que suggeria José María Jover (Teoría y práctica de la redistribución colonial, 1979). El llibre col·lectiu coordinat per Juan Pan-Montojo que duia per títol “Más se perdió en Cuba. España, 1898 y la crisis de fin de siglo” (1998) cobreix la política, l’economia i la cultura del període de la primera Restauració. ¡És un gran manual!


Ens podem acostar al personatge clau de la Restauració, el polític malagueny Antonio Cánovas del Castillo, amb la biografia clàssica de José Luis Comellas, i més recentment un estudi crític sobre les lectures que s’han fet del personatge escrita per José Antonio Piqueras (Cánovas y la derecha española. Del magnicidio a los neocón, 2008)

Per estudiar la Setmana Tràgica, encara que farem servir clàssics que valen la pena, com el de Joan Connelly Ullman (La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España, 1972) i el de Josep Benet (Maragall y la Semana Trágica, 1963), cal dir que els darrers anys hi ha hagut un allau de publicacions sobre el tema. En destaco pel seu rigor i amenitat el d’Antoni Dalmau Set dies de fúria i el de David Martínez Fiol a Edicions 62.

 Per a interpretar aquells fets estudiarem el president del govern en aquell moment, Antonio Maura, i també el gran rival del catalanisme a les eleccions, tal i com va fer Joan B. Cull (El republicanisme lerrouxista a Catalunya, 1901-1923, Barcelona, Curial, 1986). Haurem de parlar del significat antropològic dels comportaments anticlericals (La ira sagrada, de Manuel Delgado, 1992), i sobre Francesc Ferrer y Guàrdia. Si per a Francisco Bergasa (¿Quién mató a Ferrer y Guardia?, 2009) el pedagog afusellat a Monjuïc era un boc expiatori, podeu trobar una versió més crítica del món llibertari en el llibre de Juan Avilés Farré (Francisco Ferrer y Guardia: pedagogo, anarquista y mártir. Marcial Pons, 2006).
·         A mi em va apassionar com lligava problema social, urbanisme barceloní i política d’estat, el llibre de Pere López Sánchez “Un verano con mil julios y otras estaciones: Barcelona de la Reforma Interior a la Revolución de Julio de 1909” (Siglo XXI, 1993).

L’impacte de la Gran Guerra va trasbalsar definitivament el règim dinàstic, per això és interessant llegir el llibre de Francisco J. Romero Salvadó “España 1914-1918: entre la guerra y la revolución” (Crítica, 2002). Com que els llibres sobre l’anarquisme que he recomanat abans cobreixen tot el període, hi podrem trobar tot el que necessitem sobre la CNT i el pistolerisme. La interpretació d’aquest fenomen com a “revolució en marxa” resulta tant decisiva com l’exigència de responsabilitats a l’exèrcit després del desastre d’Annual (1921) en l’explicació del pronunciament del capità general de Catalunya, el general Primo de Rivera. Per a estudiar la seva dictadura farem servir el clàssic d’Shlomo Ben Ami (La dictadura de Primo de Rivera, 1984) i la interpretació més recent d’Eduardo González Calleja (La España de Primo de Rivera, la modernización autoritaria, 2006). I quan toqui acomiadar Alfons XIII i fer balanç del seu regnat farem servir apologies (Carlos Seco el 1996 escrivint “Alfonso XIII y la crisis de la Restauración”, o Guillermo Cortázar a “Alfonso XIII, hombre de negocios”) i els seus crítics: Hipólito de la Torre Gómez (El imperio del rey. Alfonso XIII, Portugal e Inglaterra), Rafel Borràs (El rey Perjuro. Alfonso XIII y la caída de la monarquia) o Gabriel Cardona (El rey de espadas, 2010).

LA SEGONA REPÚBLICA. El problema que tenim per analitzar la primera democràcia de la història d’Espanya és que portem molts anys escoltant crítiques barroeres i desqualificacions simplistes llençades per periodistes disfressats d’historiadors: veuen en la república el dogmatisme revolucionari d’uns presumptes jacobins massa radicals per a poder –de pas- justificar les repressions franquistes. Aquest relat ha arribat a la universitat, i es pot trobar en el llibre col·lectiu dirigit per Fernando del Rey “Palabras como puños: la intransigencia política en la Segunda República” (Tecnos, 2011). Per a qui vulgui trobar-se un debat lliure i obert sobre la naturalesa política de la república i el franquisme recomano ferventment el recopilatori d’articles que va publicar Nigel Townson sota el títol “¿Es España diferente?” (2012): en una sola lectura trobareu reculls dels debats historiogràfics prou plurals com per a posicionar-vos de manera argumentada i rigorosa sobre els principals temes.

Si ja és difícil explicar l’adveniment de la República (com va fer Shlomo ben Ami amb “Los orígenes de la Segunda República: anatomia de una transición”, Madrid, 1978) encara més difícil reconstruir els esdeveniments d’aquells dies d’abril a Catalunya. Tenim el manual d’Albert Balcells (Història contemporània de Catalunya, 1983), que encara no s’ha fet vell, i –molt recentment- el llibre escrit per 4 bons professors universitaris amb Eduardo González Calleja al capdavant. ¡L’únic problema de “La Segunda República” és que pesa molt! Així que jo he fet servir la segona part, “Luces y sombras del catorce de abril” (2017): em permetrà presentar-vos de manera plural les polèmiques que analitzen les polítiques laïcistes de la República i la resposta de l’església, un dels temes més controvertits, que s’ha d’abordar amb respecte, però sense discursos apocalíptics. També el faré servir per recollir el debat sobre la reforma agrària que van començar Edward Malefakis (Reforma agraria y revolución campesina en la España del s. XX, Ariel, 1971) y Albert Balcells (“El problema agrari a Catalunya 1890-1936: la qüestió rabasaire”, 1968).

Amb el llibre de González Calleja també descriuré els actors en presència. Si algú necessita més dades, puc recomanar llibres sobre el partit de Lerroux (Niguel Towson: “La república que no pudo ser. La política de centro en España 1931-6”, 2002), els treballs de Borja de Riquer sobre Cambó, y els de Joan B. Culla sobre Unió Democràtica de Catalunya. Però l’actor que ens portarà més problemes interpretatius és la CEDA: encara que Manuel Álvarez Tardío insisteixi des de la Universitat Rei Juan Carlos (ejem, ejem) a definir la CEDA com un “partit conservador de masses”, jo trobo més rigorosa i fefaent les tesis sobre processos de feixistització que han arribat fins al llibre d’Eduardo González Calleja “Contrarrevolucionarios. Radicalización violenta de las derechas durante la segunda república” (2010). L’altre actor que, encara que no era un partit, va influir decisivament en els resultats electorals del període republicà, la CNT, el podem seguir mitjançant el llibre de Julián Casanova “De la calle al frente. El anarcosindicalismo en España 1931-1939” (Crítica, 1997).

Per analitzar la constitució de 1931 tirarem de manuals tècnics d’historiadors del dret, com Antonio Torres del Moral (Constitucionalismo histórico español, 1986), Bartolomé Clavero (Manual de historia constitucional de España, 1989) o Rafael Escudero (Modelos de democracia en España, 2013). A veure si ens en sortim!

miércoles, 1 de enero de 2020

S38 - L'ADVENIMENT DELS NEOLIBERALS





L’ensurt petroler de 1973 va fer prendre consciència de la importància dels costos en l’obtenció dels beneficis. Les conquestes salarials que el moviment obrer havia aconseguit durant els “Trenta Gloriosos” havien suposat un cost creixent que anava reduint els beneficis. Quan la guerra irano-iraquiana iniciada el 1980 va tornar a disparar el cost de les matèries primeres, i del transport, moltes petites i mitjanes empreses van haver de tancar. I com que les crisis del petroli feien impossible reduir els costos d’energia i distribució, les empreses buscaven reduir el cost de personal, acomiadant-lo, o robotitzant el procés productiu. En aquest nou context, aquelles advertències contra l’estat del benestar que el nucli de Saint Pelegrin havien posat sobre la taula a la primera postguerra, i que la por a l’expansió del comunisme havien permès ignorar, van ser recollides pels polítics que anomenem neoliberals. Von Hayek havia dit que la socialdemocràcia anglesa constituïa el mateix tipus d’amenaça que el nazisme alemany perquè conduïa cap a la servitud. Segons ell, la ingerència de l’estat en economia acabava amb la lliure competència, i per tant amb la vitalitat del capitalisme i la prosperitat general. Si en les receptes de Keynes l’estat havia d’ajudar la demanda perquè empenyés del consum i, de retruc, de la producció, aquests pensadors neoliberals atorgaven a l’estat la obligació d’enfocar a l’oferta. Donant suport a l’emprenedoria privada s’aconseguiria, presumptament, que el capital estalviat augmentés les inversions (i la producció), facilitant així la contractació i el consum.

És aquesta tasca la que fa que Fernando Escalante diferenciï el neoliberalisme del pensament original del liberalisme econòmic, perquè Adam Smith deia que l’estat havia d’abstenir-se de participar en economia. En canvi, en la ideologia neoliberal l’estat ha de sostenir el mercat, expandir la seva lògica, generar les condicions perquè el mercat funcioni lliure i correctament. Com?

- Mitjançant subvencions i exempcions fiscals a les empreses (encara que sigui a costa de limitar les despeses del sector estatal en serveis socials). Les polítiques d’ensenyament obligatori gratuït, els subsidis d’atur, les pensions de jubilació, l’habitatge social o l’assistència sanitària gratuïta constituirien un paternalisme absurd que solament havia provocat un malbaratament absurd. 

- Calia també eliminar la competència del sector públic en les activitats econòmiques, desmantellant les empreses que havien estat nacionalitzades.

- Finalment, defensava l’establiment de mesures legals que facilitessin l’adequació dels treballadors a les noves condicions de producció: comiat lliure, reconversions industrials, treball inestable, mobilitat geogràfica i funcional… 

- Per fer-ho, l’estat superaria el seu paper policial que li atorgava el liberalisme clàssic (protegir la propietat privada i poc més), i assumir una missió suprema: trencar la força sindical restablint la taxa natural d’atur, que crearia un “exèrcit de reserva” d’assalariats que permetria mantenir els sous molt baixos.

Aquesta reducció de l’estat i de les normatives que limiten l’actuació del capital i que s’havien aixecat després del crac de 1929 és el que anomenem DESREGULACIÓ. Quan l’abolició de les normatives que limiten la circulació dels capitals esdevé una realitat, i les inversions no troben traves, surten a buscar els espais on la inversió té més marge de benefici. Aquesta altra operació econòmica es diu DESLOCALITZACIÓ, i constitueix, juntament amb la desregulació, l’essència de la globalització. Traslladar l’activitat productiva a països sense tradició industrial permet reduir costos perquè en els allà on la massa laboral no està organitzada en sindicats resulta més econòmica, i els estats que capten aquelles inversions no disposen, per exemple, de normatives ecològiques que regulin l’activitat de les empreses. El desenvolupament espectacular dels “Tigres Asiàtics” –Tailàndia, Vietnam, Hong Kon, Singapur, Corea i Taiwan- permetia demostrar els èxits del lliure mercat.

Aquest culte al mercat vindria de la seva consideració com a espai de màxima llibertat (ja que permet al consumidor comprar i ser segons la seva elecció lliure). Els “Chicago boys” de Milton Friedman desenvolupaven les idees de Hayek consagrant la definició del mercat com a essència de la democràcia perquè en ell, deien, els consumidors estan escollint/votant permanentment pels millors productes i empresaris. Cal evitar que, contra la seva elecció lliure, l’estat beneficiï uns o altres amb uns criteris que contradiuen la naturalitat i la llibertat d’aquesta elecció. L’altre argument de superioritat del mercat (natural) contra la intervenció estatal (capriciosa, artificial, restrictiva) és que el seu funcionament encarna un saber innat. Mentre que consumidors i productors hi acudeixen sense saber res més que les seves necessitats (uns) i el seu ofici (els altres), sense saber per tant què (i quant) precisen i volen consumir els nostres clients, el mercat anirà ajustant –amb la seva saviesa immanent- interessos, necessitats, desitjos i recursos. Qui no ha de voler sotmetre’s als designis del mercat (coneixent la seva eficiència)? Qui ha de preferir sotmetre’s a l’estat que, amb el muntatge d’una retorçada (i cara) estructura funcionarial, ha demostrat –amb la crisi- no ser gens eficient? És més: pensar que l’estat ha de dominar el mercat és arrogant i totalitari; és millor un ordre espontani i natural que un ordre artificial! La superioritat de l’espontaneïtat (el mercat) s’argumenta amb la biologia, però també amb el pretext moral de que l’ordre moral és coercitiu, una imposició, mentre que l’ordre natural permet prendre decisions lliures. 

Aquesta afirmació és, segons Fernando Escalante, una de les claus per entendre l’èxit del neoliberalisme: la crítica que fa de l’ordre institucional que s’havia organitzat durant la prosperitat de postguerra coincidia amb l’ànim radical i contestatari dels anys setanta. La crítica de l’estat, l’individualisme dels joves, la denúncia de l’alienament que imposava el sistema educatiu, el descrèdit del socialisme després de Txecoslovàquia, oferien el marc ideològic necessari per als qui oferien una alternativa. Contra el fracàs de l’estat paternalista, millor imposar les lògiques del mercat, que constituïen –segons aquests xerraires il·luminats- l’essència de la veritable llibertat.


Per què parlaven amb aquesta dogmàtica seguretat? Contra la consideració de l’economia com una ciència humana, els neoliberals feien servir les tècniques i les consideracions del model econòmic “neoclàssic”, segons la qual l’economia és una ciència exacta, ja què ofereix explicacions objectives, indubtables i demostrables. D’acord amb aquest pensament l’economia s’assemblaria més a la física que a les ciències socials, que són més aproximatives, més impressionistes que exactes, pendents de variables poc fiables, com els contextos històrics, l’espai en què es produeixen els fenòmens, el llenguatge, o els valors culturals que els condicionen. En resum, l’economia neoclàssica prova de suprimir el context en el que es produeixen els fenòmens que estudia en favor d’una mecanicitat universal que augura una lleis tan universals com la de la gravetat en física. De fet, l’economia s’acaba convertint en un exercici formal de matemàtiques pures.

Aquesta visió de l’economia com a ciència exacta oblidava també que les abstraccions que fa servir els economistes no existeixen com a tals. Les abstraccions de les ciències naturals, com “mamífer” o “gramínia”, responen a una realitat plural, però que es pot concretar; però el “mercat” amb que treballen els economistes és una fal·làcia que no existeix amb la uniformitat modèlica amb que és pensada. Per tant, construir teoria sobre ell és crear una ciència allunyada de la realitat perquè el mercat (ni les planificacions que se’n facin) no serà mai un fet únic, que es comporta sempre igual i produeix sempre els mateixos efectes i resultats. Fernando Escalante recorda que els economistes també utilitzen metàfores, paraules d’us corrent als que adjudiquen un sentit tècnic, com “equilibri financer”; i que –quan parlen d’un mercat eficient, per exemple- no estan pensant en un mercat que evita la misèria, sinó en un mercat en el que els moviment dels preus es realitza ràpidament, d’acord amb la llei de l’oferta i la demanda. Des del seu punt de vista, un mercat eficient no és el que porta el pa a qui te gana, sinó a qui paga més per ell. Per tant, els neoliberals adoren la presumpta eficàcia del mercat en un equilibri permanent que idealitzen, per això pensen que és millor deixar-lo funcionar, malgrat que cap predicció idíl·lica s’ha produït: els beneficis empresarials no han parat d’augmentar des d’aleshores, però –encara que les inversions han crescut lentament- la llibertat de moviments del capital va generar inversions especulatives, com la bombolla immobiliària.



És més: el paisatge humà que han deixat les polítiques neoliberals és desolador. El trasllat de la producció industrial a Orient va deixar el sector terciari en mans europees per va condemnar a l’atur crònic a la població industrial. Als cinturons industrials de les metròpolis sorgiran durant els anys vuitanta moviments culturals juvenils, com els punks, que protestaran pel NO FUTURE. La desindustrialització va empobrir les regions més representatives de la industria clàssica: les Midlans a Anglaterra, la Walònia belga, el Nordest de França, Astúries a Espanya… El cinema de Ken Loach (Full Monty o Billy Elliot, ambientada en la huelga minera de 1984) va retratar el drama humà. Aleshores, l’estat del benestar entra en crisi angoixat pel creixement dels subsidis, fa pujar els impostos, i la classe mitjana protesta. La robotització, alhora, augmenta l’atur, i la inestabilitat laboral envelleix la població perquè endarrereix la natalitat.

Harvard J.K.Galbraith (“La Sociedad opulenta”, 1957) ja havia anunciat el final d’aquella bucòlica prosperitat i que les noves capes socials que s’havien beneficat del repartiment de la riquesa impulsada per la socialdemocràcia serien progressivament insolidàries. En perfilar els treballadors manuals ben pagats en les grans fabriques, els buròcrates, i els professioanls de classe mitjana que s’havien convertit en “nous rics”, s’adonava que valoraven l’esforç propi per sobre de qualsevol altra consideració sobre la justícia, concloent que explicava el seu èxit i que els pobres ho eren per culpa seva. Aquesta revolta de la classe mitjana contra l’estat del benestar duria al poder Margaret Thatcher (Regne Unit, 1979), Ronadl Reagan (1980) i Helmut Kölh (Alemanya, 1982).

viernes, 27 de diciembre de 2019

SPACAT11 – BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)




Paral·lelament a la Vicalvarada del general O’Donnell s’estaven produint moviments populars en diverses ciutats, una “revolució de 1854” que podia haver-se endut la monarquia per davant. El règim isabelí es va salvar perquè els progressistes, espantats davant la possibilitat que el caos beneficiés els carlins, van incloure algunes reivindicacions progressistes en el Manifest de Manzanares. Encara esperaven poder parlamentaritzar la monarquia, i encara veien les repúbliques com a possibles tiranies. Així que es van derivar les ires populars cap a Maria Cristina, que es va endur les seves culpes a l’exili. Cal dir també que Isabel II havia aconseguit maniobrar amb enginy i rapidesa cridant Espartero. El nou règim progressista, però, impulsaria polítiques que no li farien gens de gràcia. És el cas de la Llei (Pascual) Madoz (1855), que continuava la tasca de la desamortització expropiant-li als ajuntaments les terres comunals que feia servir la gent més pobre, i que es dotava d’alguns ingressos gràcies al seu lloguer.


L’altra realització important del bienni progressista va ser la llei de ferrocarrils de 1855. Facilitava el finançament estatal als inversors que –com Miquel Badia el 1848- desenvolupessin la xarxa viària. El grau de compromís d’aquesta garantia venia condicionada pel traçat, ja que prioritzava els trajectes radials. Per això el resultat va ser una xarxa radial concebuda com a instrument de centralització: havia de servir per connectar la cort amb els territoris i aprovisionar-la de les mercaderies que una ciutat no productiva precisa. Una altra de les particularitats de la planificació ferroviària va ser l’amplada de via superior a l’europea que es va planificar. No tenim clar per què les vies estaven separades per 1,67 metres mentre la resta del continent les separava per 1,44 metres. La teoria d’evitar les invasions sembla absurda, perquè en aquest cas fora millor fer-la més petita, i les relacions amb Napoleó III eren bones. La documentació de l’època suggereix una explicació tècnica: els trens havien de superar forts desnivells perquè l’orografia peninsular està trencada per grans alçades, per tant caldrien locomotores més grans per tirar de carboneres més grosses i pesants. També s’ha parlat de l’amplada de vies com a un instrument per encarir els productes d’importació, sobre els que caldria repercutir el cost de canviar-los de tren a la frontera, on –a més- seria més fàcil cobrar els aranzels. Però amplada de via i xarxa radial no son les úniques crítiques que es fan de la llei de 1855: Jordi Nadal iniciava el debat (“El fracàs de la revolució industrial a Espanya”, 1975) afegint que la protecció estatal va atraure inversions al ferrocarril que d’altra manera haurien estat invertits en la indústria. Cal dir, però, que la demanda siderúrgica ferroviària va permetre aquell mateix 1855 fundar “La Maquinista Terrestre i Marítima”: fins al 1935 s’hi fabricaran 570 màquines de vapor, de les que 435 es van quedar a Catalunya, i més de 400 ponts per tota Espanya. És més: durant l’auge de l’arquitectura del ferro a finals de segle, molts mercats i estacions de tren del país es construiran en el gran recinte industrial a Sant Andreu.



BARCELONA ERA COM CALCUTA. Per descriure amb rapidesa la duresa de la vida de la població proletaritzada podem fer servir fonts qualitatives com la de l’impressor Ramon Simó i Badia: “aquells que, després d’haver-se gastat tot el dia en distraccions i la nit en teatres i balls, descansen en un matalàs de plomes, ben tou, en habitacions luxoses i ben temperades fins a les deu del matí, no poden entendre el sofriment físic i moral del proletari que viu en unes golfes  humides i que, a les cinc de la matinada, abandona una miserable màrfega que comparteix amb la seva esposa, i a voltes amb els seus fills, i agafa, per vestir-se la roba que és l’únic abrigall del llit (…) surt de la seva miserable porcellera amb el fred al cos i el gel a l’ànima; arriba al taller, agafa les eines o s’asseu davant el teler o en el banc del seu ofici a dos quarts de sis del matí, mes d’hora moltes vegades i , fins a les vuit del vespre, no se’n separa més que mitja hora o un quart d’hora per esmorzar”. També podem fer servir fonts quantitatives, com la “Monografia estadística de la classe obrera” (1856), una anàlisi precisa i sistemàtica de les condicions de vida dels 54.000 obrers de la ciutat, publicada per un jove enginyer amb voluntat científica i seny positivista. Ildefons Cerdà, que també havia topografiat el pla de Barcelona, estava molt ben relacionat amb els sectors republicans i demòcrates de la ciutat. Coneixia el socialisme utòpic, els metges higienistes i el debat sobre la “ciutat jardí”, estava imbuït del nou esperit tècnic que anunciava ja el positivisme. En el seu recompte, el sou anual d’un peó podia arribar a uns 2.300 rals, però les seves despeses mínimes –sense comptar mobles, sanitat i educació- arribarien als 2.301 rals. La cosa es disparava si aquest home estava casat, perquè les despeses pujaven fins els 3.071 rals,  i fins els 4.714 si tenia dos fills. La vida li seria impossible també a un obrer qualificat: un teixidor de teler mecànic guanyava 4.160 rals, amb els que tampoc no podria mantenir una família.

La dificultat de viure a la ciutat industrial venia condicionada també per les epidèmies de còlera que van sacsejar Barcelona a meitat de segle: cal pensar que en el mateix recinte emmurallat on vivien el 1714 unes 50.000 persones s’hi concentraven el 1850 –amb l’arribada de població provinent de l’èxode rural- gairebé 300.000, facilitant els contagis i dificultant el consum d’aigües netes (que en aquelles velles ciutats sense clavegueram no estaven separades de les brutes). Plaça ocupada des de 1714, havia quedat empresonada per les seves muralles medievals, tal i com havia denunciat (1841) el metge higienista Pere Felip Monlau en el premiat opuscle “Abajo las murallas”. Per si fos poc, la progressiva instal·lació de les primeres màquines automàtiques, les selfactines, va anar escalfant el conflicte latent i aquella Societat de Teixidors que venia actuant en la clandestinitat.

COM VAN TRACTAR ELS PROGRESSISTES EL TEMA OBRER? La vaga de 1854 havia coincidit amb la Vicalvarada i havia estat instrumentalitzada pels progressistes, que –un cop assaltat el govern- se sentien incòmodes amb les protestes. La premsa progressista definia el retorn al treball com a patriòtic, i Laureà Figuerola els acusava de carlins perquè alguns aturats s’hi allistaven per guanyar alguns diners. En un primer moment el nou govern va provar d’afavorir els obrers: el capità general Ramon de la Rocha anul·lava els “drets de portes” que encarien molts productes, i introduïa la Milícia Nacional. El fugaç governador civil, Pascual Madoz, fent de mitjancer entre obrers i empresaris, va ampliar el temps d’esmorzar a mitja hora (reduint la jornada setmanal de 75 hores a 72), i –ja incorporat al govern a Madrid com a ministre d’Hisenda- va autoritzar l’enderrocament de les muralles. La Junta d’Enderrocament que presidia un jove arquitecte, Antoni Rovira i Trias, repartia feina, però no refredava el conflicte de les selfactines. Per això el nou capità general, Domingo Dulce, -amic d’Espartero, vencedor de Cabrera i futur governador de Cuba amb simpaties abolicionistes-, va prohibir la instal·lació de noves selfactines. El problema és que el govern necessitava aposentar-se i, cansat d’aquestes “inacabables cuestiones” (Madoz dixit), -que li impedien l’estabilitat que necessitava per impulsar el seu programa de govern (desamortització, ferrocarrils, telègraf...)-, va tornar a la mà dura nomenant capità general Juan Zapatero com a capità general (abril 1855).  El “general quatre tiros” va ignorar les concessions anteriors i va desfermar una forta repressió, que va culminar amb l’execució del líder filador Josep Barceló (6/1855). Per això, els obrers van iniciar UNA NOVA VAGA EL JULIOL DE DE 1855 que ben aviat va contagiar-se a tot el sector cotoner català. Va ser assassinat el gerent dels Güell al Vapor Vell, Josep Sol i Padrís, que també era president de l’Institut Industrial. Alhora els obrers van enviar una comissió a Madrid per a entrevistar-se amb Espartero, demanant el dret d’associació i la limitació del treball infantil. Laureà Figuerola els acusava de carlins perquè alguns aturats s’hi allistaven per guanyar alguns diners, i ells responien que “la mà oculta que ens mou no és la del carlisme, sinó la de la fam”. Espartero rebia fredament la Comissió: a canvi del retorn al treball, va enviar un estret col·laborador, el coronel Sarabia, amb promeses de millores laborals. Llegides en una multitudinària assemblea de treballadors reunida a la plaça del Pedró, es va decidir tornar a la normalitat.


El setembre es va publicar una «Exposición presentada por la clase obrera a las Cortes Constituyentes» per a la que es van recollir 33.000 signatures, en el primer gran moviment obrer d’abast nacional, que es van presentar a una comissió parlamentària presidida per Pascual Madoz perquè el govern va denegar el permís perquè la campanya acabés amb un gran acte a Madrid. Les corts van arribar a discutir un projecte de llei presentat pel ministre de Foment, Manuel Alonso Martínez, d’acord amb les promeses d’Espartero. Però la caiguda del govern progressista va deixar el projecte de llei en res (1856).

Josep Benet y Casimir Martí (Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el bienni progressista, 1976) ja van valorar la lluita contra les selfactines com “el darrer acte de la lluita violenta dels obrers catalans contra les màquines; el final d’una etapa ascendent del moviment obrer”, un punt d’inflexió en la història del moviment obrer;

Perquè es passa de les destruccions de màquines empeses amb visceralitat i ràbia, a altres més estratègiques. Ja Hobsbawn (“Trabajadores. Estudios de la historia de la clase obrera”, 1979) va distingir en el si del ludisme un sector menys radical que espatllava o destruïa les màquines amb l’objectiu de forçar la negociació de les condicions laborals. Els incendis volien espantar els empresaris per fer-los negociar, i alhora frustrar els esquirols. En resum, buscaven l’efectivitat de la vaga. Una tercera avantatge, segons Hobsbawn, és que les accions contra les màquines donaven cohesió interna al grup perquè li demostra la seva força.
De la lluita aïllada a la lluita massiva. Quan els operaris tèxtils catalans van concloure que el progrés tècnic no es podia aturar van deixar pas a l’associacionisme. Fins aleshores no havien reclamat aquest dret perquè entenien els seus conflictes amb els empresaris dins de l’àmbit privat: persistia la mentalitat de la casa pairal, autosuficient, que completava l’economia agrària amb un teler. La massificació obrera i el desarrelament van convertir l’obrer en un individu despersonalitzat, diluït en una massa d’iguals amuntegats en grans fàbriques, controlats per capatassos, sense afecte ni relació personal amb l’empresari. En aquest context, la Societat de Teixidors de 1841 presumia ara de 80.000 afiliats, funcionament democràtic, càrrecs electes, auditories de despeses i ajudes sistemàtiques als aturats.
De la lluita per les condicions de treball, a la lluita per lleis protectores. Compresa la necessitat de superar el mutualisme i les accions espontànies/locals de resistència, la repressió els fa empènyer unitàriament mobilitzacions per aconseguir una legislació protectora per part de l’estat. Quan els obrers s’adonaren que els conflictes inherents a la feina havien de tractar-se de manera global, políticament, els empresaris es van espantar, perquè veien en perill el poder de dirigir lliurement els seus negocis.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...