Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 16 de septiembre de 2019

S35 · MÉS AMENACES: ANGOLA, ETIÒPIA, VIETNAM, YOM KIPPUR



Malgrat la crisi política americana, la superació de la crisi de Bangladesh semblava que la Distensió prosperava, com la signatura dels acords SALT I (1972). Els americans s’havien retirat de Vietnam i els acords de París, tot i que ho deixaven el sud-este asiàtic empantanegat en una tensa espera molt incòmoda que presagiava una imminent ofensiva del nord contra un sud, ni el sud comptaria ja amb presencia directa americana, ni el nord amb la dels xinesos: la visita de Nixon a la Xina, després que l’equip nacional americà de ping-pong que estava al Japó participant en un campionat revés la invitació d’anar-hi a competir, havia permès l’entrada de la República Popular al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Les reunions de la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa establien marcs de cooperació econòmica, tecnològica, científica i mediambiental. A més de la inviolabilitat de les fronteres existents, els acords sobre drets humans semblaven obrir una escletxa en el bloc soviètic.


L'emperador Haile Selassie surt detingut del palau presidencial

Aviat, però, van aparèixer nous conflictes que posaven en perill aquesta fràgil tranquil·litat.
Primer, va esclatar una guerra civil a Angola quan va aconseguir la independència de Portugal. En aquest conflicte hi van participar tropes cubanes a favor d’un Moviment Popular d’Alliberament d’Angola. Què hi feien els cubans? Moscou, molest per la visita de Nixon a Pequín, va voler demostrar que els maoistes eren els veritables venuts a l’imperialisme i la URSS la verdadera hereva del llegat marxista, la potència líder de la propagació de la revolució mundial en espais geopolítics marginals i a escala limitada (que no fessin perillar la Distensió). Per això, Fidel Castro va recollir el missatge del Ché al Congo (Un Vietnam, molts Vietnam) a l’Àfrica, un continent on la revolució semblava menys perillosa per a Occident que a Amèrica Llatina. Els soviètics devien pensar que l’ús de soldats negres i mulats seria més fàcil d’acceptar per la població local que els combatents russos. I si qui les enviava era un aliat menor, Cuba, i no la URSS, la tensió amb els americans seria menor. Així que pocs dies després de la visita de Nixon a Moscou, el maig de 1972, va arribar Fidel Castro (provinent, per cert, d’una gira per Àfrica) i va ser rebut per Breznev amb tots els honors. El Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola, amb el suport soviètic cubà, aconseguirà proclamar Agustinho Neto president de la República Popular d’Angola imposant-se sobre el Front Nacional per a l’Alliberament d’Angola, que tenia el suport del Zaire de Mobutu i de Sudàfrica.

També les revoltes camperoles contra Haile Hellassie que aquell 1974 havien començat a Etiòpia un grup d’oficials, el Derg (Comitè), va desencadenar un “Terror Roig” contra l’oposició (que assassinaria el vell emperador a la pressó el 1975). La veïna Somàlia va voler aprofitar el caos per a ocupar la zona d’Ogadén, i cubans i soviètics van donar suport al règim per a aturar-los. Aquests conflictes a Angola i Etiòpia, i la reunificació de Vietnam sota l’impuls de la invasió impulsada pel règim comunista del Nord (1975), que després es llençaria contra Cambodja (i enfonsaria el terrible règim dels Jemers Rojos) van desencadenar les crítiques de sectors conservadors de la política nord-americana que veien en la Distensió una oportunitat per als afanys expansionistes dels soviètics. El cas més conegut és el de Paul Nitze, un fervent anticomunista, antic cap de Planificació del departament d’estat de l’Administració Truman, que va dimitir de l’equip de negociadors del SALT i va publicar una agra crítica en el número de gener de 1976 de la influent revista Foreign Affairs: “Tot apunta a què, segons els termes de l’acord del SALT, la URSS seguirà tractat d’aconseguir una superioritat nuclear no merament quantitativa, sinó destinada a produir la capacitat teòrica de guanyar una guerra. Solament si els Estats Units prenen mesures per a corregir l’imminent desequilibri estratègic, podrem convèncer la URSS de que abandoni la recerca de la superioritat i torni al camí de la negociació”. També l’antic governador de Califòrnia, Ronald Reagan,  en la seva cursa contra Gerald Ford per a la designació del candidat republicà (1973) criticava la Distensió com a símptoma de debilitat perquè oferia legitimitat a l’expansionisme soviètic. ¡Les pors que aquells crítics enarboraven es convertirien en pànic quan va arribar la crisi econòmica!


Soldats egipcis travessant el Canal de Suez: comença la guerra del Yom Kippur
LA PRIMERA CRISI DEL PETROLI I LA GUERRA DEL YOM KIPPUR. El 1973 s’inicia un nou període de l’evolució econòmica mundial i acaba un període de creixement sostingut i estable iniciat en els països desenvolupats el 1945. El principal motor d’aquesta frenada econòmica és el “cop del petroli”, un espectacular creixement dels preus d’aquest vital producte energètic que va impactar amb duresa sobre les economies dels països industrialitzats. Per entendre perquè la Organització de Països Exportadors de Petroli, OPEP, va quadruplicar els preus del petroli en 4 mesos aquell 1973 hem de tornar a visitar el Proper Orient...

El 1970 un gegantí funeral d’estat al que van assistir tots els caps d’estat àrabs excepte el rei saudí, Faisal, havia acomiadat Nasser​. Com que la URSS no semblava voler ajudar els egipcis a recuperar el Sinaí perdut el 1967, el successor de Nasser, Anuar el Sadat, va decidir concloure la seva llarga relació i establir nous llaços amb els nord-americans, pensant que podrien ajudar-lo a arrencar concessions als israelians. Quan el van ignorar malgrat haver expulsat els assessors soviètics, el president egipci va executar un pla d’invasió: el 10 de juny de 1973, durant la festa jueva del Perdó, l’exèrcit egipci va atacar per sorpresa les tropes israelianes estacionades al canal des de 1967 i va avançar per la península del Sinaí alhora que l’exèrcit sirià feia el mateix a Galilea. La contraofensiva israeliana va creuar el canal i s’acostava a El Caire i Damasc, salvada in extremis per reforços arribats de Jordània i Iraq.

No massa lluny s’estava produint una altra crisi… el terrorisme xipriota havia expulsat els britànics el 1960, però el nou estat veia enfrontada la majoria partidària de la unió amb Grècia (78%) amb una activa minoria d’origen turc (18%). El 1974 els xipriotes progrecs van fer un cop d’estat que va instal·lar en el poder a Nikos Sampson, un antic terrorista ben connectat amb els coronels que governaven Grècia des del cop que havia expulsat l’esquerra de  Georgios Papandreu (1964). Una setmana més tard, tropes turques van desembarcar per a protegir la minoria turca. Grècia va sortir de l’OTAN excusant que els seus aliats no havien reaccionat.

En plena guerra contra Israel el líder egipci Anuar-el-Sadat va tancar el subministrament de petroli als aliats occidentals d’Israel gràcies a la seva aliança amb l’Aràbia Saudita, contenta amb la desaparició de Nasser perquè Sadat aparcava el panarabisme que havia qüestionat la seva hegemonia dins del món àrab. La URSS amenaçava d’intervenir, així que Kissinger va haver d’aplicar-se a fons negociant l’aturada de les hostilitats en una tenda de campanya enmig de la carretera El Caire-Suez. La Resolució 338 de les Nacions Unides va aturar-ho tot en empat, però els àrabs van superar el mite de la invencibilitat d’Israel en veure les seves tropes retirar-se de Síria i del Sinaí (on es va posar una força d’interposició de les Nacions Unides). Aquesta flaquesa va fer caure la cúpula militar i d’intel·ligència israeliana, però també va provocar una crisi política: el govern de Golda Meir va deixar pas a Yizhaz Rabin. La derrota del laborisme, que havia governat el país des de la independència, deixava pas des de 1977 a la dreta del Likud de Menachem Begin, l’antic cap terrorista d’Irgun que somniava amb l’Eretz (Israel Bíblico). A aquest pla contribuïa el seu ministre d’agricultura, Ariel Sharon, amb un projecte per a establir, desafiant les resolucions de les Nacions Unides, un milió de colons en terres arrancades als palestins. El Likud acceptava negociar la pau amb els estats àrabs, però no amb la OLP, i menys parlar sobre un estat palestí. Així que va Begin va cedir el Sinaí a Egipte, i juntament amb Anuar el Sadat (que deixava desatesos els palestins) rebria el Nobel de la Pau després de signar dels Acords de Camp David (1978). El 6-10-1981, aniversari de l’inici del Yom Kippur, Sadat va ser assassinat i el va succeir el seu vicepresident, Hosni Mubarack, qui va instaurar una república pretesament vitalícia i hereditària, immobilista, i repressiva.


La conseqüència més important de la guerra, però, va ser el seu impacte sobre l’estabilitat econòmica mundial. PRIMER, perquè va tensar les relacions internacionals entre les superpotències. Ni Israel ni Egipte haurien superat la prova sense les seves respectives ajudes, demostrant-se que l’enfrontament bipolar es podia agreujar al marge de la voluntat de les superpotències per conflictes que no formaven part dels seus interessos directes. La URSS sortia especialment perjudicada perquè no participava en les negociacions de pau i perdia un valuós aliat, Egipte.

EN SEGON LLOC, perquè l’embargament de petroli contra els occidentals pel seu suport a Israel va generar una crisi econòmica important: amb el preu del petroli pujaven els costos de producció i distribució de molts productes, fent caure en picat els beneficis de moltes empreses que es precipitaven cap a la fallida. L’impacte no solament va ser econòmic: el clima d’histèria i terror que van difondre els mitjans de comunicació contra els àrabs i l’actitud de les companyies petroleres anglosaxones (que van magnificar el pànic per a poder vendre petroli de baixa qualitat a preus molt alts) van desencadenar una actitud defensiva a Occident. També es van desequilibrar els fràgils status quo de molts països del Tercer Món: l’entrada de moltes divises a costa de la venda de petroli augmentarà les diferències socials i posarà la llavor de futurs conflictes. A Occident també l’atur es disparava...


Finalment, caldria fer una reflexió sobre l’impacte del Yom Kippur en el món islàmic. El nou protagonisme de Gadaffi o la OLP, o l’imminent ascens del xiisme a Iran, demostren que el món islàmic guanyava un protagonisme que no havia tingut fins aleshores. Per què augmentava allà el pes del radicalisme? Primer de tot, pel fracàs de l’arabisme i el socialisme com a projectes de desenvolupament occidentalitzant, copiats sense tenir present la realitat dels països àrabs en els que es posaven en marxa. També perquè les derrotes davant dels israelians encenien la força dels radicals: les negociacions de pau i els acords de 1979 van costar-li la vida a Sadat en un espectacular atemptat organitzat per integristes islàmics l’octubre de 1981. Finalment, cal dir que la falta de democràcia del món àrab impedia canalitzar el descontentament popular cap al joc polític, els processos electorals, els parlaments o la premsa lliure. Així que les classes pobres van buscar alternatives de protesta més enllà de l’esquerra, que havia fracassat ja, o que defensava un argumentari difícilment adaptable als paràmetres culturals en vigor.

sábado, 14 de septiembre de 2019

S34: ELS PROBLEMES DE LA DISTENSIÓ... I ELS DE NIXON!




En el post anterior vam presentar el canceller alemany Willy Brandt iniciant la OSTPOLITIK, que a més de normalitzar relacions amb el bloc soviètic (amb Romania i Iugoslàvia el 1967 i amb Txecoslovàquia, Bulgària i Hongria el 1974) va permetre signar un acord quadri partit sobre Berlín confirmant a les potències ocupants a canvi de flexibilitzar les comunicacions entre les dues parts de la ciutat, i permetent un milió i mig d’alemanys de l’est viatjar a Occident, i que 1,2 milions d’alemanys occidentals fessin el trajecte invers; i el Tractat Fonamental (1972) entre les dues Alemanyes que les reconeixia mútuament per a poder entrar ambdós a les Nacions Unides l’any següent. Willy Brandt ha estat molt criticat perquè, a canvi d’algunes concessions, allunyava la possibilitat de la reunificació alemanya, i en tant ho reconeixia estava reforçant el règim de l’Alemanya oriental. Altres opinions diuen que la multiplicació de contactes bilaterals va crear les condicions de la futura reunificació, i que l’intercanvi d’idees, béns i persones a través de les fronteres de l’Europa Oriental ajudaria a disminuir la tensió i moderaria els règims comunistes.


EL PRIMER REPTE DE LA DISTENSIÓ: BANGLADESH, 1971. El general Yahya Khan va voler celebrar les primeres eleccions per sufragi universal a Pakistan, amb l’objectiu de convocar una assemblea constituent. El resultat va ser inesperat: al Pakistan occidental el vot dispers entre molts partits oferia una tímida victòria al partit de Buttho, però al Pakistan oriental guanyava per majoria aclaparadora la Lliga autonomista de Mujibur Rahman (Mujib): era el resultat del menyspreu que el govern central havia dedicat a la zona oriental durant les greus inundacions produïdes pel monsó de 1970, que havia causat més de 200.000 víctimes.

Amb aquest resultat sembla impossible impulsar cap constitució perquè Mujib (Oriental) no acceptava negociar amb Buttho (Occidental) si no se li concedia ampla autonomia. L’exèrcit pakistanès va respondre a les protestes amb una campanya de terror que va provocar centenars de milers de morts i 8 milions de refugiats cap a l’Índia.

Nixon estava al corrent del genocidi, però deixava fer el general Yahya Kan perquè li servia d’intermediari amb la Xina, amb qui tenia bones relacions perquè tant el Pakistan com els xinesos tenien contenciosos oberts amb l’Índia . Allà, Indira Gandhi acabava de guanyar les eleccions i, atacada pels pakistanesos, va donar suport als independentistes bengalís, vencent el Pakistan amb suport soviètic (alhora que, amb tics autoritaris, nacionalitzava bancs i energètiques). Nixon va advertir la URSS que defensaria Pakistan i Breznev –tement que el suport a l’Índia empitjorés les seves relacions amb Mao- va pressionar Indira Gandhi perquè es conformés amb aquesta victòria: Bengala es convertia així amb el Bangladesh independent.

L’impacte de la guerra. Al Pakistan, el descrèdit del general Yahya per culpa de la derrota va permetre l’accés al poder de Zulfijar Ali Butto, qui va alliberar Mujib perquè ocupés la presidència de Bangladesh. Moriria assassinat tres anys més tard amb 40 familiars més per un cop militar filo-americà. Tornant al Pakistan, encara que el president Zufiljar Ali Butto (1971-3) va arribar a primer ministre (1973-7), seria enderrocat pel general Muhammad Zia-ulHaq el 1977: acabaria a la forca el 1979.


ELS ÈXITS DE LA DISTENSIÓ. Pakistan havia fet de mediador de Kissinger amb Mao el 1971 quan negociava la visita oficial de Nixon a Pequín. No solament es van inaugurar així les relacions comercials, també es va acceptar l’entrada de la República Popular a les Nacions Unides. Amb aquesta concessió Mao no solament va aconseguir el reconeixement internacional, també expulsava Taiwan del Consell de Seguretat (a canvi de la promesa de no atacar-lo mai). Per si fos poc, Kissinger aconseguia a París la primera proposta d’acords per a una pau a Vietnam, i això permetria la victòria electoral de Nixon a la segona presidència. En què consistia l’acord?
-              L’exèrcit americà marxaria del país en 70 dies
-              El Nord es quedaria amb els territoris del sud que ja ocupava i alliberaria presoners de guerra
-              El Nord es comprometia a no introduir més tropes al sud.
Encara que l’acord li era molt favorable, Hanoi es resistia a signar. Així que Nixon va iniciar una sèrie de nous bombardejos de nadal per a intimidar-lo i tranquil·litzar Thieu (fent pensar el governant del sud que se li deixava un enemic dèbil, al que podria superar sense ajuda). Finalment, el 23-1-1973 Nixon anunciava que signaria amb els Vietnams “un acord per a guanyar la guerra i portar una pau amb honor a Vietnam”, quan en realitat tothom sabia que la guerra esclataria de nou de seguida que les tropes americanes marxessin. Al juliol el Congrés s’assabentava de les actuacions a la neutral Cambodja, i aprovava la War Powers Act (votada per tot el congrés al novembre) per limitar els poders presidencials d’usar tropes sense aprovació de les cambres. S’acabava la presidència imperial.

 Helmut Schmidt (RFA), Erick Honecker (RDA) i el president nord-americà Gerald Ford

A més de la visita de Nixon a Pequín, i de les negociacions a Vietnam, l’èxit més important de la Distensió va ser la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, que va acabar el 1975 amb la signatura de l’Acta de Hèlsinki. Aquesta reunió dels ministres d’Afers Exteriors i alguns caps d’estat de 33 països europeus va mantenir-se amb interrupcions entre 1973 i 1975. Va ser el primer intent formal de crear a Europa un sistema de seguretat col·lectiu que –reconeixent l’hegemonia soviètica a l’est i les fronteres de la postguerra com a inamovibles- va crear el marc internacional de referència que va imperar fins el 1991.

L’acord final incloïa la inviolabilitat de les fronteres existents, la cooperació econòmica, tecnològica, científica i mediambiental, i també una aposta pels drets humans que no agradava als soviètics, però els feia sentir compensats amb el primer punt. El resultat, més que un tractat, era un catàleg de bones intencions en 110 pàgines, que seria la referència per a tothom fins a l’enfonsament de la URSS. Hi ha dues valoracions més a tenir present:
·         Va ser el tancament definitiu de la Segona Guerra Mundial. L’acord sobre les fronters alemanyes és una victòria diplomàtica dels soviètics sobre els nord-americans, que accepten la presència i l’hegemonia soviètiques a l’est.
·         Va ser el principi del final de la Unió Soviètica, perquè el compromís de respectar els Drets Humans va esquerdar el ferri sistema informatiu comunista i va plantar la llavor que el farà trontollar. Encara que els comunistes no van respectar les disposicions relatives als Drets Humans, signar el document va servir per a poder criticar aquest incompliment.

The Post (Spielberg, 2017)

ELS PROBLEMES INTERNS DE NIXON. Quan inicia el seu segon mandat (1/1973) un antic funcionari del departament de defensa, Daniel Ellsberg, estava lliurant al NYT el que s’anomenarien “Papers del Pentàgon”, un registre secrets dels orígens i l’escalada a Vietnam que havia encarregat el secretari de defensa de Johnson, Robert McNamara. La informació que contenien deixaven en evidència 4 presidents, de Truman a Johnson, que havien mentit sistemàticament el país. Nixon va organitzar una unitat d’investigadors  especials que incloïa detectius retirats i antics agents de la CIA, als que es va anomenar “fontaners” perquè reparaven filtracions (i que, tot investigant altres qüestions sensibles de seguretat, van emprendre un seguit de robatoris, vigilàncies i escoltes telefòniques que havien de romandre secretes perquè –malgrat l’autorització de la Casa Blanca- eren il·legals.

El 17 de juny de 1972 la policia va detenir cinc d’aquests fontaners que havien entrat fraudulentament a les oficines del comitè nacional del partit demòcrata, situades en l’edifici d’apartaments Watergate, a Washington, per a instal·lar aparells d’escolta i fotocopiar documents, amb l’objecte d’esbrinar què era el que els demòcrates pensaven usar contra Nixon en les eleccions. El judici contra aquests “fontaners” es va iniciar el gener de 1973 i es va anar complicant quan dos reporters del Washington Post, Carl Bernstein i Bob Woodward, van començar a publicar en el seu diari la informació reservada que els proporcionava Mark Felt, el segon de l’FBI, enfadat per la seva postergació.

Al juliol Nixon era hospitalitzat i mentrestant el comitè investigador descobria –gracies al testimoni d’Alexander Butterfield- l’existència del sistema d’enregistrament que s’havia instal·lat al Despatx Oval per a guardar les converses i trucades del despatx del president. En plena batalla per ocultar-les Nixon aconseguirà el seu darrer “èxit” internacional, l’enderrocament d’Allende (9/1973). A l’octubre dimitia el vice-president Spiro Agnew per corrupció i el substituïa Gerald Ford. Nixon assegurava en el discurs sobre l’estat de la unió (30-1-1974) que havia proporcionat tot el material que se li havia demanat sobre el Watergate, però el 6-2-1974 el Congrés iniciava l’impeachment. El 4 d’abril Nixon va lliurar el Blue Blook, un volum amb 1208 pàgines de transcripcions censurades i arreglades a les cintes. Malgrat la censura, les converses del president i el seu entorn semblaven les d’una banda de delinqüents. El 9 d’agost Nixon renunciava a la presidència i el 8 de setembre acceptava el perdó que el seu successor, Gerald Ford, li concedia.

Ford era el primer president de la història americana que arribava al càrrec sense haver guanyat cap elecció a un càrrec nacional. Ford va nomenar com a vicepresident a Nelson Rockefeller (12/1974) i va incorporar com a secretari de defensa a Donald Rumsfeld, qui es va envoltar de “falcons” com Dick Cheney, Colin Powel, Paul Wolfowitz o, Condolezza Rice: aquest “TEAM B” seria l’equip que 25 anys més tard intentaria restablir la presidència imperial amb George Bush de president (en aquell moment director de la CIA). Els crítics de la Distensió es preparaven per a desmuntar-la: el primer que van fer es boicotejar el SALT II amb l’argument de que s’estava infravalorant l’amenaça soviètica.

A la pel·lícula "Todos los hombres del presidente" (Allan J. Kapula, 1974), Robertd Redford i Dustin Hoffman interpretaven
els periodistes Woodward i Bernstein, que havien investigat el "cas Watergate".




miércoles, 11 de septiembre de 2019

S33 - LA DISTENSIÓ (1969-1979)




El darrer dia de classe vam veure com, malgrat l’efervescència del maig, les eleccions franceses de juny de 1968 atorgaven majoria al partit de De Gaulle, ara dirigit per Georges Pompidou (46%). Aquell mateix any Richard Nixon guanyarà les eleccions americanes. Però la reacció conservadora va més enllà: encara que els dos blocs i el Tercer Món confiaven en un futur de creixement il·limitat, un think tank creat amb interès científic per l’empresariat italià, el Club de Roma (1968), diagnosticava en el seu primer informe (“Els límits del creixement”, 1972) que, si seguia el ritme de creixement demogràfic, la salvatge explotació dels recursos, i la contaminació industrial, la fallida de la qualitat de vida humana arribaria a proporcions irreversibles abans de l’any 2000. L’any següent, la primera crisi del petroli acostava aquest futur llunyà fins a convertir-lo en una amenaça versemblantment propera.

El diagnòstic de la situació política que feien els poderosos no era massa diferent: un informe de la Comissió Trilateral (“La crisi de la democràcia”, 1975) advertia del perill de dissolució de l’ordre social a conseqüència de la deslegitimació de la democràcia que estaven produint les excessives demandes que els governs rebien per part de la societat, que els obligava a contractar més buròcrates especialitzats. Aquells estats gegantins, deia, eren insostenibles. Però l’informe deia que l’agitació no solament s’havia de combatre amb repressió: vist que intel·lectuals disgustats amb la submissió dels governs al mercat feien exitoses interpretacions hostils al sistema, calia també respondre en el camp de les idees amb una contra-revolució cultural que trobaria ressò en un públic que –davant la inseguretat econòmica- refusaria les il·lusions dels seixanta i recuperaria els valors tradicionals.

Consciència dels costos i urgència en la creació d’un relat contra la revolució permetrien néixer un nou discurs liberal conservador. Ben aviat, de les compulsions alliberadores del festival de Woodstock (agost 1969) no en quedaria més que nostàlgia, i la producció cultural abandonaria l’experimentació crítica i alliberadora per refugiar-se en gurus tipus Jesucristo Superstar, sentimentalisme bucòlic tipus Love Story i l’individualisme de Tony Manero el dissabte a la nit. De l’èpica col·lectivista i rupturista, aviat no en quedaria res.  

LA CONTRAREVOLUCIÓ SEGONS NIXON. El nou president va enfrontar-se a l’oposició a la guerra de Vietnam, que duia a la vaga gairebé 4 milions d’estudiants. La Guàrdia Nacional a Ohio va disparar contra els manifestants, matant-ne quatre. Cinc dies després (5/1970) gairebé 80.000 manifestants davant la Casa Blanca li feien sentir la força de les protestes. Nixon va reunir les grans agències (CIA, FBI, NSA) per dissenyar un pla de resposta a tanta subversió. Ho sabem perquè el març de 1971 un grup d’activistes contra la guerra va entrar en una oficina de l’FBI a Pennsylvània i va robar documents secrets que van enviar a periodistes: demostraven que l’FBI i la CIA s’havien convertit en una policia política secreta que va instrumentalitzar la lluita contra la droga. Després d’aprovar la Controlled Substances Act (1970) van fer detencions arbitràries que volien que el públic relacionés els hippies amb la marihuana i els negres amb l’heroïna. Aquesta mà dura, que arribaria a la màxima expressió amb la massacre amb que el governador de NY, Nelson Rockefellers, va respondre la revolta de la presó d’Attia el setembre de 1971, aniria desqualificant els moviments crítics. Rockefeller aprovaria el 1973 penes de presó per la simple possessió de drogues, que convertiria els EEUU en la nació amb més presons i presos de la història.


UNA NOVA POLÍTICA EXTERIOR. En la presa de possessió (1/1969) Richard Nixon havia declarat que els EEUU havien d’entrar en una “era de negociacions” amb el món comunista. La sorpresa va ser majúscula, perquè se’l tenia per un “falcó” de la Guerra Freda. Si ell era la força motriu d’aquesta voluntat de distensió, l’arquitecte intel·lectual era Henry Kissinger. Nascut a Alemanya el 1923, havia fugit del nazisme el 1938. Era catedràtic d’història a Harvard i havia arribat a la política amb els assessors de Kennedy, tot i que Nixon el mantindria com a Conseller Nacional de Seguretat. Proposava incorporar la URSS a un sistema de relacions internacionals en el que pogués participar com a potència no revolucionària mitjançant acords mútuament beneficiosos, combinats amb amenaces quan no col·laborés, esperant induir els soviètics a frenar el seu comportament agressiu. 


Així es pretenia aturar la guerra de Vietnam, proposta que li havia valgut la victòria electoral el 1969 i –signats els acords- el Premi Nobel de la Pau... el mateix any que va instigar el cop de Pinochet a Xile! Els personatges són, doncs, sinistres: Christopher Hitchens (2002) li atribueix la frase “no sé per què se li permet a un país fer-se marxista perquè la gent que hi viu sigui irresponsable”, i demostra com sabotejava les negociacions de pau que Johnson havia empès a París amb els nord-vietnamites prometent-los un pacte millor si endarrerien l’acord definitiu fins a l’arribada de Nixon a la presidència (per a poder apuntar-se el mèrit).


L’aportació d’aquests dos monstres a la política mundial va ser l’inici de la Distensió, un nou període de la Guerra Freda, que va definir en un discurs pronunciat a Guam amb motiu de la rebuda dels astronautes de l’Apolo XI que tornaven de la lluna. Alguns historiadors parlen d’una “Doctrina Nixon” referint-se a que…

-          Els Estats Units podrien proporcionar armes i ajuda als seus aliats asiàtics, però mai forces militars pròpies
-          Es combinaria la retirada amb bombardejos brutals que forçarien el nord a negociar. El 1971 s’havien retirat ja la meitat del mig milió de soldats nord-americans destinats a Vietnam, i el 1972 en quedaven 40.000...
-          S’ajudaria Vietnam del Sud a fer la guerra pel seu compte
-          Entre 1969 i 1973 es bombardejaria Laos i Cambodja amb més metralla de la que els aliats havien fet servir en tota la Segona Guerra Mundial.

Malgrat els bombardejos, Ho Chim Minh refusava –dies abans de morir, l’agost de 1969- qualsevol negociació. Així que les converses que es mantenien a París amb els comunistes vietnamites no avançaven: exigien la destitució del govern del sud per a retirar-se. Així que Kissinger va deixar d’exigir-los cap retirada, confiant en què les armes americanes ajudarien el sud a resistir el temps suficient com per a vendre l’acord com una retirada digna a l’opinió pública americana. Deixem a Kissinger negociant la retirada de Vietnam i reflexionem sobre la Distensió...

QUÈ ÉS? Détente és el terme diplomàtic amb que anomenem aquesta evolució de les relacions internacionals, un estadi superior de la “coexistència pacífica”, que es va produir entre 1969 i 1979, i que es va manifestar en els viatges de Nixon a Pekín (1972) i Moscou (1972) i de Breznev als EUA (1973). Aquesta nova relació culminaria en els Acords de Viena sobre cl control d’Armes Estratègiques (SALT I, 1972) i la Conferència d’Helsinki (1975). Cal dir amb perspectiva, però, que la Distensió és solament un parèntesi en la Guerra Freda, que molt aviat acceleraria enfrontaments, cursa d’armaments, propaganda i xocs, de tal manera que Noam Chomsky ha parlat d’una “segona guerra freda” (1979-1989) que acabaria amb la derrota definitiva del món comunista.

COM INTERPRETAR-LA? Entendre la Distensió com una superació dels motius d’enfrontament seria enganyar-nos, ja que objectius i projectes d’ambdós blocs es van mantenir inalterables. Més aviat el que va passar és que la situació interior dins de cada bloc –moviments juvenils i racials, oposició a la guerra de Vietnam, en un cas, tensió amb la Xina i revisionismes a Praga i altres repúbliques populars, en un altre- van fer sentir tan insegures les cúpules de les superpotències que van decidir rebaixar la tensió i així concentrar-se en aquestes amenaces.

Una altra explicació podria tenir a veure amb la paranoia nuclear. Els experiments atòmics de França (1960), Gran Bretanya (1952) i la Xina (1964) havien ampliat el Club Nuclear, al que s’estaven incorporant també Israel i Pakistan… La sofisticació d’aquestes noves armes estava adquirint també connotacions surrealistes: un sistema ABM que interceptava míssils a l’aire, o els caps nuclears múltiples (el sistema MIRV, Multiple Independently Targetable Re-Entrey Vehicle) que, per a evitar ser interceptat obria el cap del míssil i llençava moltes càrregues atòmiques més petites, en són un bon exemple. Sofisticació i proliferació de l’armament nuclear va disparar l’amenaça que significava: calia rebaixar la tensió internacional i evitar conflictes.


Per altra banda, la Guerra Freda s’estava tornant tant cara que acabava resultant insostenible per a l’equilibri econòmic dels contendents: calia reduir el cost de la rivalitat. Conscients que la despesa podia arruïnar la pròpia economia i que el pressupost de defensa anava creixent i s’havia de reduir altres partides pressupostàries, s’haurien impulsat polítiques que alleujarien el pressupost de defensa. Per salvar el sistema, doncs, calia fer-lo sostenible, rebaixar la tensió.

Finalment, potser hi va influir el revulsiu que va significar la política de Willy Brandt a Alemanya per fer fluïdes les relacions amb l’est. Des de l’arribada al poder el 1969, els socialistes de l’SPD, dirigits per l’antic alcalde socialdemòcrata de Berlín van propiciar certa obertura cap a l’est, més o menys pactada amb la URSS, econòmicament revitalitzadora, que els va permetre reconèixer diplomàticament la Repúblia Democràtica Alemanya. Aquesta nova actitud, que anomenaven “ostpolitik” suposava un doble canvi: deixar de banda la doctrina Hallstein, segons la qual la RFA era l’única representant del poble alemany i per tant mai s’establirien relacions diplomàtiques amb països que reconeixien la RDA; i el reconeixement de les pèrdues territorials alemanyes després de la II Guerra Mundial, acceptant la línia Oder-Neisse com a frontera entre la RDA i Polònia amb un tractat signat amb Polònia el 1970 (després del qual Willy Brandt va escenificar una petició de perdó a Polònia agenollant-se davant del memorial al guetto de Varsòvia).

lunes, 9 de septiembre de 2019

¿DÓNDE VAS, ALFONSO XIII? (y 2)




La prensa celebra el éxito de público que permite la prórroga de la exposición “Cartas al Rey. La mediación humanitaria de Alfonso XIII en la Gran Guerra”. En una escapada fugaz por la capital del reino pude visitarla este verano, y celebrar la calidad de los materiales que se entregan al visitante, y la elegancia de sus salas. También resulta interesante que su discurso resulta del análisis de fuentes primarias apasionantes: las solicitudes de búsqueda de familiares desaparecidos en el frente que enviaron a Alfonso XIII desde todos los países beligerantes para que consultara su destino. Se trata del mayor cuerpo documental que España generó durante la Gran Guerra, y se conserva todavía en el Archivo General de Palacio. Y es que Alfonso XIII impulsó directamente la Oficina de la Guerra Europea a través de su secretaría particular, por lo que este organismo tuvo su sede en el lado este de la cuarta planta del Palacio Real, un espacio que hoy ocupan algunos talleres de restauración de Patrimonio Nacional. En estas oficinas, 46 trabajadores tramitaron doscientas mil peticiones de ayuda procedentes de 50 países.



El discurso expositivo intenta presentarnos a la familia real como una víctima más de la guerra, en cuanto “le resultaba vital una posición de neutralidad, porque la guerra se vivió en palacio con gran inquietud e incertidumbre”: es cierto que uno de los tres hermanos de la reina Victoria Eugenia, Mauricio de Battenberg, falleció en Yprès el 27 de octubre de 1914, y que el príncipe Alfredo de Salm Salm –esposo de una sobrina de la reina madre, María Cristina- fallecía en combate en 1916. Sin embargo, aunque esos dramas personales pretendan mostrar la equidistancia de la familia real respecte a los dos bandos de la mano de la esposa (británica) y la madre (alemana) del rey, el relato expositivo olvida que la defensa de la neutralidad no fue precisamente un mérito del rey. Y ese olvido, sin duda premeditado, convierte la apología del esfuerzo administrativo y económico del rey en algo turbio.  

Primero, porque para el blanqueo de la figura de Alfonso XIII se recurre al sentimentalismo barato. Se recoge por ejemplo una historia publicada en el periódico francés La Petite Gironde el 19 de junio de 1915: “GRacias al rey de España, una girondina encuentra a su marido”. La nota narraba como una joven había localizado a su esposo desaparecido tras la batalla de Charleroi (Bélgica) en un campo de prisioneros alemán. Esta noticia, ampliamente difundida en la prensa europea, fue el punto de partida de una avalancha de 202.368 peticiones en muchos idiomas. Miles de familias anónimas pusieron sus esperanzas en Alfonso XIII, incluidos Rudyard Kipling o Giacomo Puccini… Por todo ello hubo de dotar a la oficina de un equipo de traductores, entre los que se contaba, por cierto, Julián Juderías.

En segundo lugar, me parece forzado dedicar varias salas a describir las características de la Gran Guerra, como si de las cartas no se pudiera sacar más información. Más allá de ofrecer al visitante un pequeño contexto supongo que se quiere con eso aprovechar el fondo fotográfico que se recogió entonces. Lo gracioso es que –tratando la importancia de la propaganda en aquel conflicto- se recuerda que las imágenes procedentes de las agencias eran idealizaciones que “mostraban una realidad bélica en las que la muerte y la tragedia apenas tenían cabida, sirviendo a los fines específicos de los gobiernos”. ¡Qué pena que tan sutil crítica de las fuentes gráficas no se hubiera hecho en otras direcciones! Ya no es que el relato que se ofrece al visitante no haga estadística con el resultado de las gestiones, ni compare la actuación española con la de otros estados neutrales, ni haga seguimiento de las gestiones con las del gobierno para mantener la neutralidad. Ya no es que no incluye una estadística por procedencias nacionales de las cartas recibidas. Es que, con el único objetivo aparente de celebrar las excelencias de la monarquía borbónica, olvida que el papel de Alfonso XIII durante la Gran Guerra no fue siempre  tan noble. Un libro de Hipólito de la Torre Gómez (El imperio del rey. Alfonso XIII, Portugal e Inglaterra, 2002) nos los presenta conspirando por crear un nuevo imperio español a costa de Portugal, aprovechando el conflicto como “río revuelto”.



¿Qué pasaba en Portugal? Pues que el asesinato de Carlos I y su primogénito el 1 de febrero de 1908, había pasado la corona a su segundogénito, Manuel II. Alfonso XIII escribió al heredero en tono sensiblero: “como yo también empecé sólo y joven, te podré decir algunas cosillas sobre la vida de Rey, que te será útil saber”. Menudo estaba hecho el rey como para dar consejos, pero el hombre consideraba infalibles sus recetas pretorianas: “si tú cuidas de mostrar tu cariño al ejército, interesándote por cuanto pueda serle beneficioso, procurando en una palabra darle pruebas de tu confianza y que cada día esté más unido contigo, puedes tener la seguridad de que cualquier perturbación que los revolucionarios intenten tendrá que fracasar, porque sin el Ejército nada pueden”.

Sin embargo, la oficialidad  portuguesa –desmoralizada tras el regicidio- renunció a defender unas instituciones moribundas y desacreditadas. Así que fue llegando la república con calma, festejos y muestras de fraternidad ciudadana el 5-10-1910. El nuevo régimen no lo tenía fácil: las impaciencias campesinas y obreras, la oposición eclesial al nuevo laicismo, las incursiones monárquicas desde Galicia con cierta complicidad española, y la inestabilidad política facilitaron que nuestro Alfonso XIII –entre película y película- concibiera la idea de incorporar Portugal a España.

Pese al tono optimista de su correspondencia con Manuel II, la realidad es que Alfonso XIII no ocultaba ante terceros una cierta actitud de arrogante pesimismo sobre la situación de la monarquía vecina. Así, en una reunión del gobierno del 5 de octubre de 1910, en plena revolución, el ministro de Marina propuso, con el beneplácito del rey, el bombardeo de Lisboa, a lo que se opuso rotundamente el presidente del Consejo, Canalejas. A principios de 1911 viajó a Londres para “pedir al gobierno inglés que no se opusiera a su entrada en Portugal, porque no le convenía la vecindad de una república anárquica” con la que las relaciones se enturbiaban porque refugiados monárquicos utilizaban Galicia como santuario desde el que emprender conspiraciones contra la nueva república. Para ganar el apoyo británico y con aguda fineza, el rey dejó caer que Alemania podía provocar la disolución de Portugal para obtener sus colonias africanas, que España no ambicionaba porque se contentaba con el Portugal peninsular.

Durante 1913 las gestiones alfonsinas parecen una obsesión: en mayo, durante su visita oficial a París, ofreció al presidente Poincaré una alianza militar: a cambio de las manos libres en la invasión, garantizaría el libre uso de Baleares por la tropa francesa, el transporte de tropas coloniales por la península hasta Francia con ferrocarriles españoles y su propia marcha al frente con dos cuerpos de ejército españoles… ¡Todo ello sin haber consultado al parlamento!


En julio volvía a la carga en Londres con Edward Grey; en octubre de nuevo con el jefe del estado francés durante su viaje oficial a España… en abril de 1914 el monarca español confía sus designios intervencionistas al responsable del Almirantazgo británico, Winston Churchill. Quizá porque el proyecto no parecía perfilado ni iba acompañado de ningún plan de acción, ni de análisis de medios concretos u objetivos específicos, el informe firmado por el subsecretario del Foreign Officen, un tal Eyre Crowe, decía que, aunque Alfonso XIII, “en su característica actitud impulsiva y más bien irresponsable”, venía expresando “hacía tiempo designios intervencionistas (…) sería un grave error considerar que los vagos planes del Rey de España son representativos de cualquier tendencia firme de la política exterior española”.  En Londres veían claro que los políticos del rey, conscientes de la debilidad del país, exhibían una prudencia muy realista, que contrastaba con las frecuentes incontinencias verbales del joven monarca. Así, por ejemplo, tenemos una nota que el primer ministro Eduardo Dato dirigió al rey en la que resumía las razones de la neutralidad: decía que sólo con intentar una actitud belicosa “arruinaríamos a la nación, encenderíamos la guerra civil y pondríamos en evidencia nuestra falta de recursos y de fuerzas para toda la campaña. Si la de Marruecos está representando un gran esfuerzo y no logra llegar al alma del pueblo, ¿cómo íbamos a emprender otra de mayores riesgos y de gastos iniciales para nosotros fabulosos?”. Creo que fue en un libro del matrimonio Tusell (2002) que leí sobre un documento en el que el rey llamaba a los políticos “cerebros de gallina”.



Finalmente, la escalada de tensión entre los bloques europeos “socializó” las aspiraciones españolas sobre Portugal, Gibraltar y Tánger: Alemania quiso aprovechar la entrada de Portugal en la guerra para seducir a España con ellas, pero el rey declinó agradecido porque “desafortunadamente no podía proceder contra Portugal, tal como le gustaría, ya que en ese caso Francia e Inglaterra ocuparían inmediatamente las islas Baleares y Canarias, bombardearían todos los puertos españoles e impedirían la comunicación de España con Marruecos”.

En 1917, la entrada en la guerra de los repúblicas hispano-americanas junto a los Estados Unidos, y el empeoramiento de las relaciones con Alemania por los efectos de la guerra submarina, fue escorando la diplomacia española en un sentido más favorable a la Entente, lo que permitió un nuevo clima de amistad peninsular. Por otra parte, la situación interna de España aquel año –con las huelgas revolucionarias, las Juntas de Defensa, la Asamblea de Parlamentarios catalanes- no dejaba tiempo ni humor al rey para soñar imperios.

martes, 3 de septiembre de 2019

FRANCO EN JUEGO DE TRONOS (CAPÍTULO 3. PRÍNCIPE JUAN CARLOS)



En las entradas recientes me dediqué a celebrar, resumiéndolo, la reedición del libro de Xavier Casals en el que describe minuciosamente cómo Franco jugó con las ambiciones de los distintos aspirantes a la corona española durante la dictadura. Mediante silencios, sugerencias y atenciones les mantuvo dóciles y expectantes, pendientes de su decisión final, rivalizando con sus respectivos rivales por el favor definitivo del dictador. Y eso no sólo confirma la definición que hace Casals del general como de un excelente “maniobrero”, que creo es lo que Paul Preston quería decir al titular “El gran manipulador” la biografía que le dedicó; sino que también nos permite asistir en primera fila al encarnizado juego de ambiciones dinásticas que desplegaron, a menudo miserables, las distintas ramas de la dinastía borbónica.

Desde que cacerías, Corinas y caso Noos, terminaron con la reputación y la popularidad de las que gozó Juan Carlos I durante casi cuatro décadas, resulta fácil cebarse con la monarquía. Lejos de hacerlo, Xavier Casals se limita a exponer hechos: incluso en el capítulo añadido a esta edición, en el que cita de pasada el desafortunado mensaje que Felipe VI dirigió a los catalanes el 3 de octubre de 2017, evita la crítica destructiva. Pero desde que el CIS mostró que los ciudadanos valoraban con un suspenso a la monarquía en abril de 2015, juntar las intrigas borbónicas en un texto lo convierten en seguida en un manifiesto antimonárquico. No porque ataque la monarquía, que no lo hace; sino porque –al reunir conductas silenciadas o relegadas- deconstruye el discurso historiográfico creado artificiosamente para consagrar la imagen inequívocamente democrática de la dinastía. Los tics autoritarios de Alfonso XIII, la ambigua y cambiante actitud de Don Juan, o la formación política de Juan Carlos a la sombra de la dictadura, son hechos evidentes, historiográficamente incuestionables. Y lo que hace el autor es recordarlos, ordenada y sistemáticamente, y situarlos en su contexto para explicarlos. Además de la situación internacional, el móvil dinástico es la clave más repetida: escuchamos a Don Juan decir que “no hago política, hago dinastía”, y el mismo objetivo –mantener el trono- permite al autor proyectar cierta valoración positiva en la trayectoria de Juan Carlos como pieza esencial del proceso democratizador.


En un post anterior le habíamos dejado casándose, en una magistral jugada política que le acercaba a una dinastía reinante, y a la que los otros dos candidatos no pudieron evitar responder. Por un lado, Alfonso de Borbón Dampierre (el primo cercano de Juan Carlos) buscó emparentar con el sector legitimista del carlismo. En febrero de 1963, Doña Alicia de Borbón, hija menor de Carlos VII y hermana de Doña Blanca, madre de Carlos VIII, lanzó un mensaje desde Viareggio (Italia) como última representante de la línea tradicionalista, revirtiendo en Alfonso los derechos de sucesión. Después de la ley de prensa de Fraga, algunas publicaciones empezarán a conjeturar su posible enlace con la nieta mayo de Franco, María del Carmen.

También en 1963 Juan Carlos le adelanta por la derecha instalándose en el palacio de la Zarzuela. La preferencia del dictador se iba inclinando: Sofía notaba la predilección de Franco por Juan Carlos, y procuraba encandilarle envolviéndole en una atmósfera de alegría patriarcal. El corazón del general, si es que tuvo alguno alguna vez, pareció convencido: en 1964 puso a los príncipes a su derecha durante el desfile que conmemoraba la victoria de 1939.

Consciente de la dificultad de ampliar su base de partidarios compitiendo con el candidato del Movimiento, Alfonso, o con el de los tecnócratas, Juan Carlos, el tercer pretendiente perpetró una acrobacia de difícil digestión entre los veteranos carlistas. Carlos Hugo decidió marcar perfil democrático, “adecuando los principios tradicionalistas a la realidad de los tiempos”. Se casó con Irene de Holanda, la segunda hija de la reina Juliana, una dinastía con peso moral antifascista. Xavier Casals recoge la anécdota de cómo, para mostrarle los apoyos que su prometido tenía, los carlistas organizaron una aparentemente espontánea demostración de adhesión del público que asistía a los sanfermines el 7 de julio de 1963. El giro ideológico desmotivaría el movimiento: aunque en 1966, después de mostrarse partidario de una “monarquía democrática y socialista”, llegó a hablar ante 150.000 personas en Montejurra, su defensa de la libertad religiosa abrió importantes disensiones entre los tradicionalistas.

Así que, mientras Alfonso se volvía más azul (a la búsqueda de la bendición de Franco), y Carlos Hugo más rojo (a la búsqueda de un mercado, el de la oposición democrática, que permanecía sin candidato), Don Juan y Juan Carlos se conjuraron contra esa doble amenaza con una “doble estrategia”: es la que Ansón siempre ha defendido que padre e hijo acordaron, la que empujaría a Don Juan a buscar la aceptación de la España exiliada, mientras Juan Carlos buscaba ser aceptado por la España franquista. Esta tesis, muy acomodaticia para la monarquía actual, plantea una división del trabajo armónica, y permite repartir méritos y minimizar tensiones familiares. Xavier Casals advierte de que no tenemos fuentes que acrediten esa teoría, sino que más bien ambos “se acomodaron de forma tácita a los espacios naturales que los hechos situaron a cada cual”. No parece que Don Juan acumulara los méritos necesarios para seducir al exilio después de “borbonear” a los socialistas en San Juan de Luz (1948).

En septiembre de 1968 Salazar, el dictador portugués, sufrió un derrame cerebral y Franco reconoció que debía precipitar la decisión. Debió valorar que Juan Carlos presentaba muchos puntos a favor: la sangre de los Borbones, la lealtad mostrada a las instituciones del régimen, la estrecha relación con el ejército, la formación recibida. Todos hemos escuchado alguna vez cómo, cuando Franco le comunicó a Juan Carlos su elección y él le contestó que lo consultaría con su padre, el dictador le conminó a decidir en el acto. Así que, a posteriori, Juan Carlos corrió a pedirle su bendición a Don Juan, reiterando su “filial devoción” e “inmenso cariño”. En ese momento Franco ya había escrito a Don Juan que no era “una restauración, sino una instauración de la monarquía como coronación del proceso político del régimen”.  Restaurar hubiera implicado ciertas limitaciones constituciones al ejercicio del poder, el retorno del liberalismo. En cambio, “instaurar” destruía la continuidad dinástica para fijar los principios ordenadores del estado después de que Franco desapareciera. Así que, cuando el 22 de julio de 1969 Franco le designó sucesor ante las Cortes, recordó que “el reino que (…) hemos establecido nada debe al pasado; nace de aquel acto decisivo del 18 de julio”. Juan Carlos recibió el título «Príncipe de España», un título nuevo creado especialmente para él (que ofendería menos a su padre que el de Príncipe de Asturias) y juró «lealtad a Su Excelencia el Jefe del Estado y fidelidad a los Principios del Movimiento Nacional y demás Leyes Fundamentales del Reino».
Don Juan no criticó a su hijo, pero tampoco abdicó. Ya en enero de 1969 Juan Carlos había concedido una entrevista en la que advertía que “ninguna monarquía ha sido reinstaurada de manera rígida y sin sacrificios”, insinuando su disposición a acceder al trono eludiendo la línea de sucesión regular. Como hasta entonces se había definido a sí mismo como un mero “enlace” entre su padre y España, los monárquicos debieron comprender que Don Juan debía renunciar: había utilizado el neologismo “reinstaurar”, y no restaurar. Justificó su postura ante su padre exiliado con el argumento de que sólo aceptando la sucesión se podía restaurar la monarquía. Su padre manifestaría en 1971 que el afecto por su hijo no le “impediría cumplir con sus obligaciones como legítimo hijo de Alfonso XIII”.

Por tanto, no todo estaba ganado. No solamente había que cicatrizar la herida paterna para convencer a los católicos. Juan Vilá Reyes había sido detenido el mismo día de la proclamación: el escándalo MATESA estaba siendo el instrumento del viejo Movimiento Nacional –discriminado del favor de Franco por los tecnócratas- para quebrantar el proyecto de la facción “desarrollista”, cuyo candidato a la sucesión de Franco era Juan Carlos.  La jugada demuestra que el futuro no estaba escrito, que había presiones de otras familias del franquismo. Y no sólo había que ganarse a la familia y a las élites políticas: para ganarse la corona, Juan Carlos debía ganarse la legitimidad popular y de la oposición. Ninguno de esos retos parecía fácil: el PSOE en el exilio le calificaba como “príncipe de opereta”, y Carrillo dijo que sería “Juan Carlos el Breve”. Así que la partida continuaba…

jueves, 29 de agosto de 2019

¿DÓNDE VAS, ALFONSO XIII? (I)


El 26 de abril de 2010 Arturo Pérez reverte dedicaba su columna “patente de corso” a criticar al diputado de Iniciativa per Catalunya Joan Herrera porque había preguntado en las cortes si “por la Ley de Memoria Histórica (…) el gobierno tenía previsto cambiar el nombra de la base Alfonso XIII de Melilla (…) porque supone una exaltación franquista”. El gobierno había respondido que la figura del rey no estaba incluida en ella porque “dejó de reinar con la república, que fue anterior a la guerra civil y la dictadura”. Y el ampuloso y presuntuoso intelectual capitalino se lamentaba de que “España debía ser el único país de Europa para sentarse en las cortes no hacía falta tener ni el bachillerato”.

En una entrada reciente ya vimos que la relación entre Franco y Alfonso XIII fue bastante estrecha. Por lo que la pregunta de Joan Herrera estaba más que justificada y en realidad era don Arturo quien meaba fuera de tiesto. Vamos, que lo malo no es ser tonto, sino que –siéndolo- te creas el más listo y pontifiques en público. Finalmente, la anécdota hace algo más que confirmarnos que en España hay demasiados pavos reales mediáticos ejerciendo de eruditos jactanciosos venidos a más. Lo que demuestra es que nadie conoce a Alfonso XIII, o que se construye a propósito un discurso falso para blanquear la dinastía y el orden político actual. 

Desde que Blasco Ibáñez publicara en Francia “Alfonso XIII desenmascarado” (1925), Valle-Inclán le llamara “ladrón” y el acta acusatoria aprobada por las Cortes republicanas el 12 de noviembre de 1931 consagrara su imagen de “perjuro” por haber suspendido en 1923 la constitución a la que se debía desde 1902, el bisabuelo del actual rey resulta muy difícil de defender. Sigue habiendo periodistas de cámara e intelectuales de salón que lo siguen intentando, quizá porque los poderes que quieren perpetuarse necesitan de abrazafarolas consagrados a crear una memoria falsa del pasado que legitime su sempiterna presencia. 

El historiador Carlos Seco Serrano intentó presentar a Alfonso XIII como un joven rey moderno, aficionado al deporte y a los coches. Lo del cine porno lo ignoró, porque su intención era ponerle la etiqueta de “regeneracionista”, que por otra parte acercaba al joven príncipe a los vientos intelectuales que soplaban por España en su adolescencia. Un cierto tono regeneracionista se intuye en la famosa página de su diario en la que, consciente de la importancia de tomar “las riendas del estado” y de que de él dependía “si ha de quedar en España monarquía borbónica”: en aquel manuscrito el rey creía que el país anhelaba “un alguien que le saque de esta situación” y se reconocía eligiendo entre “ser un rey que cubriera de gloria regenerando la patria, o bien uno que (…) fuera llevado y traído por sus ministros”. Lejos pues de dejar actuar libremente a los líderes de los partidos, el joven Alfonso se consagró a poner gobiernos, y a quitarlos, provocando las crisis que la prensa de entonces y los historiadores de hoy llamamos “orientales” porque su inspiración venía del Palacio de Oriente, pero también apelando entre líneas al poder omnímodo, considerado despótico, que presuntamente tenían los sultanes otomanos. Para justificar a Alfonso XIII se ha visto en esa frase del diario una apelación al papel que la constitución de 1876 asignaba al rey como uno de los “pares soberanos” que mutuamente se vigilaban / equilibraban para evitar distorsiones absolutistas (de uno, el rey) o democráticas (del otro, el parlamento), ambas aborrecidas por el liberalismo decimonónico. Sin embargo, las interpretaciones las carga el diablo y –del mismo modo que se podría interpretar el fragmento del diario Alfonsino como la asunción del papel de un rey constitucional efectivo, que superara la pasividad de su madre la Regente- otra lectura aún más perversa podría ver en la apelación a ese “alguien” (un líder carismático) o en la sutil crítica a los partidos “que llevan o traen al rey”, en definitiva, de la política hecha por civiles, una apuesta por la dictadura militar.


Y es que Alfonso XIII fue un soldado en el trono. Como decía Cardona en la portada de su libro, se sentía estadista pero solo era un espadón. Formado bajo el rígido protocolo vienés que María Cristina impuso en la corte, tan beato que en 1930 todavía se realizó el lavado de los pies de doce pobres en Jueves Santo, creció rodeado de profesores militares, cuarteles y desfiles, como si fuera un rey germánico. Gabriel Cardona recoge una anécdota muy significativa del primer consejo de ministros que presidió, el mismo día de su jura: el rey se enfrentó al general Weyler, ministro de la Guerra, exigiéndole que abriera las academias militares que se mantenían cerradas para reducir el número de mandos. En el transcurso de la discusión, el rey tomó la constitución y leyó en ella que “corresponde al rey conferir los empleos y conceder honores y distinciones de todas clases”; a lo que el ministro de Marina respondió leyendo otro artículo constitucional: “ningún mandato del rey puede llevarse a efecto si no está refrendado por un ministro”. La anécdota es significativa, dice Cardona, porque nos presenta un rey sensible a los militares irritados; y porque muestra su perfil de metomentodo desde el primer día que tiene oportunidad. Sus continuas presiones para favorecer a sus enchufados en los ascensos, destinos y nombramientos provocaron múltiples incidentes. Durante el gobierno conservador de Silvela se opuso a las restricciones del gasto militar propuestas por el ministro de Hacienda, Raimundo Fernández Villaverde, que tuvo que dimitir en marzo de 1903. Y cuando el general Arsenio Linares, ministro de la Guerra con Maura en 1904, propuso al general Francisco Loño como Jefe de Estado Mayor, Alfonso no aceptó el nombramiento y presionó para que lo fuera el general Polavieja. Cuando el consejo de ministros proclamó unilateralmente al primero, Alfonso se negó a firmar el nombramiento y Maura tuvo que dimitir en diciembre de 1904. La principal consecuencia de este intervencionismo es que desvirtuó la jerarquía militar: la costumbre de los oficiales de dirigirse directamente al rey agrietó la disciplina y marginó al ministro de la guerra y el gobierno… en definitiva, al poder civil. Por eso Gabriel Cardona se atrevía a decir que la Restauración, más que terminar con el militarismo decimonónico, lo transformó, lo domesticó y lo convirtió en una fuerza cortesana en la que los generales lograban las prebendas sin necesidad de sublevarse.

En defensa del rey también se ha dicho que sus permanentes injerencias en política se hacían creyendo adivinar los reclamos populares, y que en eso estaba cuando aceptó la dictadura en 1923 o se marchó en 1931. Pero en eso último también hay algo de mito: se ha dicho que el rey se limitó a cumplir la orden de expulsión formulada por el Gobierno Provisional de la República tras el inesperado resultado de las elecciones municipales del 12 de abril, y se ha usado para demostrarlo cómo argumentó en su renuncia que quería evitar “lanzar a un compatriota contra otro en fratricida guerra civil”. En realidad, acató las instrucciones que se le daban porque era su única alternativa, al constatar que las fuerzas de seguridad le habían abandonado y que nadie estaba dispuesto a luchar por la monarquía. A punto de subir en Cartagena al barco que le llevará al exilio todavía preguntó en Madrid por la reacción de los militares y sólo al comprobar que no tenía apoyo ninguno se desalentó definitivamente: hubiera luchado.

Y hablar del triste exilio que empezó ese día también nos puede traer algunas sorpresas: puede que incluyera muchas noches de desolación y nostalgia, incluso puede que hubiera estrecheces en ocasiones. De hecho, el historiador Guillermo Cortázar  escribía en 1996 que la Comisión Dictaminadora del Caudal Privado de Alfonso XIII “después de dos años de intensa búsqueda no encontró una prueba inculpatoria de enriquecimiento ilegítimo del rey”, y Seco Serrano añadía que “los jacobinos republicanos empeñado en desprestigiarle decidieron ocultar los resultados de aquella fallida investigación”. Sin embargo, la fortuna de Alfonso XIII ha hecho correr muchos ríos de tinta… y por la foto de la cacería de tigres en la India en 1933 no parece ni que se aburriera, ni que pasara las tardes convocando económicas veladas de soda y mus.  


No me atrevo a entrar en el tema de la fortuna de los Borbones, pero ha habido investigadores como José María Zabala que lo han hecho, y con la ayuda de míster Google se encuentran fuentes curiosas sobre el tema. Para descalificar al personaje basta con ver cómo reaccionó a la tragedia que vivieron los españoles poco después de su marcha. Para empezar, los Borbones no se refugiaron en Londres: la capital británica acogió a la reina Guillermina de Holanda, o al rey Haakon de Noruega, y otros más, durante la ocupación nazi de sus estados. La elección de Roma como ciudad de acogida puede tener algún significado. Es más: hasta su muerte en 1941, Alfonso XIII jamás pronunció una declaración explícita de convicción democrática, jamás lamentó la tragedia de la guerra civil, durante la cual esperó una resolución favorable a la monarquía.

En mi opinión, esos datos proyectan bastantes sombras sobre el personaje como para que procuremos dejarle en un discreto segundo plano. No lo agitemos mucho, que huele. Y sin embargo, en mi última escapada a Madrid, me encontré con una aparatosa reivindicación de Alfonso XIII. Lo voy a contar en el próximo post.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...