Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 20 de mayo de 2019

S26: DE CUBA A LA CASA BLANCA




L’Esmena Platt (1901) havia demostrat que els nord-americans havien substituït la presència colonial espanyola el 1898; és una llei del Congrés dels Estats Units que es va incloure en la Constitució cubana de 1901 i que els donava dret d’intervenció militar i la concessió d’unes badies com a bases exportadores (d’on sortirà Guantànamo). El domini informal de l’illa convertia l’ambaixador americà en la segona persona més important del país i consagrava el monocultiu: la taxa d’atur durant la collita (8%) contrastava amb un atur estacional (durant la resta de l’any) que superava el 30%, i deixava la població pendent del turisme americà i els negocis de la seva màfia. Per a mantenir aquest ordre injust un cop d’estat va instaurar la dictadura de Fulgencio Batista (1952), que va suspendre les garanties constitucionals, va abolir el dret de vaga i va restaurar la pena d mort. El malestar social, però, va impulsar un grup de joves nacionalistes a assaltar la Caserna de Montcada (avui una Ciutat Escolar) el 26 de juliol de 1953. Detinguts i processats, en la seva defensa va destacar un jove advocat d’arrels gallegues, Fidel Castro, que al·legaria una descripció crítica dels mals de Cuba. El seu discurs, recordat com a efemèride sota el títol “La història m’absoldrà”, presentava Batista com un tirà, denunciava el neocolonialisme (com NKrumah i Fannon) i apel·lava al record de José Martí. Malgrat que les lectures de joventut de Castro puguin ser marxistes, les referències nostàlgiques a 1868 i la denúncia dels límits de la llibertat nacional que implica el neocolonialisme ens permeten caracteritzar-lo com a un nacionalista. Almenys el 1953!

Quan una amnistia dictada per Batista va permetre Castro marxar a l’Exili a Mèxic, va contactar amb altres opositors, com el metge argentí Ernesto Guevara, al que havíem vist  escandalitzar-se per la intervenció nord-americana contra Jacobo Ardenz a Guatemala. Junts amb 80 guerrillers més del Moviment que –en recordatori de l’assalt a la caserna de Montcada- havien batejat “26 de juliol”, van preparar un assalt a Cuba d’acord amb altres opositors a l’illa. El iot en el que Fidel, el seu germà Raül, el Ché o Camilo Cienfiuegos, van fer la travessia, el Granma, va passar set dies navegant entre perills i, pel retard, no van trobar els seus contactes i –dispersos, perduts i perseguits-, els 13 supervivents es van refugiar a Sierra Maestra, des d’on van començar –amb suport camperol- una lluita de guerrilles contra el règim que va anar guanyant suports gràcies –segons el propi Fidel- al respecte pels presoners, que els va donar el prestigi que feia que les tropes de Batista se’ls rendia en massa. Ja Herbert Mathews, el periodista del New York Times que el va entrevistar a la selva (1957), va publicar una entrevista en la que, seduït pel personatge i l’emocionant context, sobredimensionaria l’abast del moviment i els donaria avantatge (segons el Ché diria més tard). Mathews, que havia cobert la guerra civil espanyola i publicaria pocs anys després la primera “biografia política” (1969)  del personatge, va inaugurar un tracte amable del personatge que ha arribat fins a Oliver Stone (“Comandante”, 2003) o Ignacio Ramonet (Biografia a dos voces, 2008). De la mateixa manera, les fotos dels “barbuts” entrant a L’Havana fetes pel periodista Burt Glinn –precipitadament desplaçat a Cuba- són un exemple. Aquella crònica gràfica d’una heroica revolució en marxa va impactar en la societat americana. Això explica l’apoteòsica rebuda que la premsa i les autoritats de NYC van prestar a Castro (4/1959): el més important d’aquest viatge no va ser l’homenatge floral a Lincoln, sinó l’afirmació “No som comunistes” que acompanyava les seves promeses de tracte fiscal favorable a les inversions americanes que convidava a fer.

Com pot ser que, solament dos anys més tard, digués “Sempre serem marxistes-leninistes” (12/1961)? Hem de pensar que els joves nacionalistes que havien conformat el Moviment del 26 de juliol havien quedat impressionats per la misèria camperola durant els seus temps a Sierra Maestra, i que havien estat testimonis del tràgic final de la “primavera de Guatemala” (1944-1954) i la caiguda del peronisme (1946-1955). Potser la manera més pràctica de comprendre aquesta evolució sigui la reforma agrària: la primera llei (5/1959) prepara repartiments de terres fixant un alt llindar d’expropiació (400 Ha) i indemnitzacions als propietaris expropiats. No era doncs una reforma radical, però va xocar amb les companyies sucreres, angoixades pel debat que es produïa a Cuba sobre si era suficient, si calia optar pel model xinès o combinar la parcel·la familiar amb granges estatals). Per això Eisenhower va ordenar reduir la compra de sucre cubà; necessitada d’aquests ingressos, Castro va contactar amb la URSS.

És en aquest moment en que es vota una llei nova de reforma agrària (1963): aquesta nova proposta de reforma agrària nacionalitza totes les propietats superiors a 67 Hectàrees i facilita la creació de granges estatals que acabaran representant el 70% de la superfície cultivada a l’illa. A partir d’aquest moment es quan Hugh Thomas parla d’un “gir totalitari”: es produeix la deposició del polític liberal Manuel Urrutia Lleó (que els havia acompanyat en la revolució), l’afusellament massiu de partidaris de Batista, la nacionalització de grans petroleres, elèctriques i companyies sucreres, els plans de desenvolupament agrari que permetin sortejar el monocultiu del sucre, l’impuls a la xarxa d’hospitals públics i les campanyes d’alfabetització.

Què hi ha entre els dos projectes de reforma agrària? El trencament de relacions és solament la demostració pública de totes les operacions de contra-insurgència que va posar en marxa la CIA, i del que el màxim exemple és el desembarcament de tropes entrenades a Playa Giron l’abril de 1961. L’operació planificada per la CIA en temps d’Eisenhower volia crear un cap de platja que permetés la creació d’un govern provisional que pogués ser reconegut per l’Organització d’Estat Americans. Quan Kennedy s’incorpora al despatx oval de la Casa Blanca es troba l’operació planificada i es nega a acceptar l’escala de l’operació, a la que s’havia d’oferir suport aeri. El president no va estar disposat a acceptar la visibilitat de la presència americana amb què havia estat planificada. Després de 65 hores d’atac i un centenar de morts, els cubans havien fet més de mil presoners que demostraven la implicació americana. El fracàs de Bahia Cochinos / Platga Girón va reforçar el règim castrista, convertint-lo en un model de resistència a l’imperialisme per a l’Amèrica Llatina, però també va despertar un sentiment de venjança respecte del nou president americà per part de la màfia americana (que havia perdut els seus negocis a l’illa) i de l’exili cubà a Florida (que no li perdonarà les víctimes de l’operació). Les dues cares de Kennedy, home de pau o polític sinuós, ja neixen aquí.

El Kennedy de pau és també l’home que va protegir amb la Guàrdia Nacional l’entrada d’un estudiant negre, James Meredith, a la Universitat de Mississipí (1961). En aquell moment la causa del Moviment pels Drets Civils bullia amb força, havia passat al primer pla de l’agenda política durant la presidència Eisenhower. Què havia passat?


L’assassinat d’un adolescent de Chicago (1955), Emmet Till, que –visitant Money (Mississipí)- va xiular a una dona blanca, havia aixecat una onada d’indignació quan –arrestats els assassins dos dies després- van ser declarats innocents per un jurat de 12 blancs: milers de persones van assistir al seu funeral i la premsa va publicar la fotografia del seu cos desfigurat per la pallissa. 

La notícia va impactar en un moment en què la lluita contra la discriminació a l’escola guanyava batalles: el 1954 la Cort Suprema havia sentenciat en el “cas Brown contra el Consell d’Educació de Topeka” que les lleis estatals que establien escoles separades per raça negaven la igualtat d’oportunitats i violaven per tant la 14ª Esmena. La decisió obria el camí per a la integració racial, perquè obligava l’ensenyament públic a corregir-se, i per això alguns estats del sud es van resistir a aplicar-la: obrint el curs de 1957 el governador d’Arkansas, Orval Faubus, havia desafiat l’autoritat federal impedint que 9 adolescents accedissin a l’institut de Little Rock. El president Eisenhower havia enviat tropes per a facilitar-los l’entrada.

Per si fos poc, l’1-12-1955 la jove activista Rosa Parks es va negar a cedir-li a un blanc el seient del bus que ocupava quan va ser requerida pel conductor. Quan es va saber que havia estat arrestada i multada per conducta desordenada, la població negra va començar un boicot als autobusos que va durar 381 dies, fins que els tribunals van abolir la llei local de segregació. Així madurava la National Association for the Advancement of Colored People, que preconitzava l’acció directa (boicots i desobediència civil) i en la que va destacar un jove pastor negre que es deia Martin Luther King.
L’actuació d’Eisenhower contra la segregació podria haver millorat la seva imatge. Se’l recordava per haver acabat la guerra de Corea o el maccarthisme, però hi pesava el fracàs de les converses de París amb Kruschev amb l’escàndol de l’avió espia, i la implicació de la CIA en l’assassinat de Lumumba. El vell president no sintonitzava amb els canvis que estava vivint la societat americana, i el seu vicepresident i candidat del partit republicà, Richard Nixon, tampoc ho feia tant com el candidat dels demòcrates, John Fritzerald Kennedy

Les eleccions de 1960 van ser molt innovadores: els candidats es desplaçaven en avió, els sondejos estudiaven les intencions dels votants i la televisió permetia els polítics arribar a més de 45 milions de llars. El 57% dels 70 milions d’espectadors que van seguir el primer debat televisat entre dos candidats van reconèixer que els va influir, i sembla que la imatge del jove candidat demòcrata –telegènic, atractiu, segur fins a l’arrogància, viva estampa de la seva generació- va influir notablement en la victòria electoral: malgrat que va ser ajustada (34,2 milions de vots demòcrates, 34,1 de republicans) es va traduir en una superioritat aclaparadora al traduir els percentatges (49,7% > 49,5%) en vots electorals (303 > 219). D’ascendència immigrant irlandesa, es va guanyar els vots dels catòlics i la població negra. Altres motius del seu èxit: una retòrica apassionada, i una esposa brillant i terriblement conscient del poder de la imatge en la naixent societat mediàtica.





domingo, 5 de mayo de 2019

S25 - DE L'ORDRE COLONIAL A L'ORDRE BIPOLAR




La setmana passada vam comprovar amb Nasser que sovint les “titelles” de les superpotències, en realitat, eren més aviat estats amb agendes pròpies que jugaven diplomàticament amb les necessitats dels gegants de l’ordre bipolar. Com ho feien? Una manera era no alinear-se. Això permetia oferir fer-ho i buscar el millor suport al millor postor, com havia fet Nasser quan buscava finançar Asuan, o Tito quan va coquetejar amb el Pla Marshall: marcar distàncies amb Stalin li va servir per a demostrar que hi havia límits al seu control, que ell volia marcar perfil propi. El problema és que, en fer-ho, com Mao atacant Taiwan, els petits aliats complicaven les relacions internacionals: mentre la Xina fracassava en el Gran Salt Endavant, Mao feia callar els crítics amb amenaces a l’Índia –que havia acollit el fugit Dalai Lama- i enraria el clima diplomàtic. També Ulbricht a la RDA demanava una solució definitiva per a Berlín que no arribava: encara que la Nota d’Stalin  havia demanat la reunificació d’una Alemanya que, en mans d’un govern de coalició amb comunistes, s’havia de mantenir neutral, els occidentals preferien fer primer eleccions lliures i deixar-li lliure l’alineació en qualsevol aliança. Aquest desacord impedia cap solució i la RDA la reclamava amb urgència tensant la corda de Kruschev, perquè veia fugir centenars d’alemanys cap a l’oest.

Una altra manera que tenien els satèl·lits de condicionar la superpotència era amenaçar amb la possibilitat d’enfonsament: estava clar que Syngman Rhee (Corea del Sud), Chiang (Taiwan) o Ngo Dinh Diem (Vietnam del Sur) no canviarien d’aliança, però alimentaven la por de que caurien si no rebien prou ajuda.  També Kim Il-Sung va poder construir un estat basat en el culte a la personalitat: si canvio res, guanyen els altres. I així se’l deixava fer...

Un altre aliat incòmode va ser la França de Charles de Gaulle. L’havíem vist abandonar la política quan la V República havia impulsat un sistema polític que, garantint la fortalesa del poder legislatiu, condicionava l’estabilitat de l’executiu. Ara, França, derrotada a Indoxina i humiliada per les superpotències a Suez, es resistia a perdre Algèria. Allà, els pieds-noirs, espantats amb els èxits del Front d’Alliberament Nacional, demanaven mà dura, i els militars francesos a la colònia van impulsar un cop d’estat (1958) que –després de prendre el poder a Algèria- amenaçava els fràgils governs parisencs si no admetien la presidència del general De Gaulle. L’operació, ben probablement suggerida per la CIA, que temia que una Algèria independent basculés cap al bloc comunista, va trencar definitivament l’estabilitat política metropolitana quan el general acceptava la proposta en un manifest que explicava la crisi algeriana dient que “el deteriorament de l’estat provoca l’allunyament dels pobles associats”. Suggeria així la incompetència dels governs de coalició i es postulava per al govern personal recordant els serveis prestats, malgrat que l’endemà L’Humanité titulava “De Gaulle se quita la careta. El cap dels sediciosos reclama el poder personal”.  Amb l’oposició de l’esquerra, doncs, es va posar en marxa la constitució de la V República (1958), aprovada en referèndum per un 79% dels votants. L’excepcionalitat de la situació que vivia França va fer que la cambra li confiés poders especials (gairebé dictatorials) durant sis mesos. Ell havia promès un coherent anti-comunisme, i el manteniment d’Algèria com a colònia, però –vistes les dificultats- va negociar la independència algeriana. Això va desencadenar una important oposició dins de l’exèrcit (on alguns sectors van fracassar en un cop contra ell, 1961) i una onada de terrorisme ultradretà impulsat per l’OAS (Organitsation de l’Armée Secréte). Finalment, però, els Acords d’Evian van materialitzar la independència de l’Algèria del president Ben Bella (1962).




Per què diem que era un aliat incòmode? Doncs perquè el general De Gaulle, malgrat que els nord-americans havien alliberat França i garantit la seva seguretat fins aleshores, mai va voler coordinar cap estratègia nuclear i va aconseguir convertir el seu país en la quarta potència que disposava del secret nuclear quan, el 13-2-1960, va fer explotar una bomba al Sàhara. Quatre anys més tard es negava a signar el tractat de no proliferació de 1964. En la seva obsessió per donar “grandeur” a França, va impulsar la seva pròpia “forcé de frappe” sortint de la SEATO (1965) i de l’OTAN (1966). Per pressionar Adenauer perquè fes el mateix, es va convertir en el primer governant francès en visitar Alemanya des de Napoleó, i –tement que no es convertís en un “cavall de Troia” dels americans- va negar l’ingrés als britànics en la nova CEE (que no aconseguirien entrar fins el 1973). Saltant-se la política de blocs, va reconèixer diplomàticament la Xina maoista i protestaria en diverses ocasions contra la presència americana a  Vietnam. Va acollir, però, la primera negociació sobre el conflicte berlinès a París (1960). La cimera havia de comptar amb Eisenhower i Kruschev, però es va acabar com el rosari de l’aurora, perquè pocs dies abans del seu inici el mes de maig es va saber que els soviètics havien abatut un avió espia nord-americà U2 que travessava la URSS des de Pakistán fins a Noruega, i que el pilot, Francis Gary Powers, havia estat presoner. Kruschev, veient que Eisenhower no demanava excuses, es va retirar de la conferència.


Mentrestant,  Patrice Lumumba (1925-1960) era proclamat president del Congo. Aquest jove activista empresonat per la seva lluita contra la colonització belga va impulsar un partit que aprofitaria l’estratègica retirada belga després de la Matança de Leopoldville (4-1-1959), en la que es van produir 49 víctimes i centenars de ferits. Ja el 1955 Antoine van Bilsen havia publicat un “Pla de 30 anys per a l’emancipació política de l’Àfrica belga” en el que calculava aquest termini per dotar-se de quadres capaços d’assegurar la gestió de l’estat. Però el context mundial crític amb l’imperialisme va facilitar que -malgrat l’estret marge de victòria per al Moviment Nacional Congolès en una consulta-, el rei Balduí anunciés la independència per al 30 de juny de 1960. En la cerimònia va pronunciar un discurs de caire paternalista que definia la concessió de la independència com la culminació del pla “civilitzatori” que –segons ell- havia estat la colonització: “no comprometin el futur amb reformes precipitades ni canviïn les que Bèlgica els ha proporcionat fins no estar segurs que puguin fer-ho més bé, ni tinguin por de comptar amb nosaltres si necessiten ajuda”. 


La resposta de Lumumba en el seu discurs apel·lava al patiment de l’experiència colonitzadora i  es va convertir  –lluny d’artificis i compliments- en un cant a la recuperació de la dignitat africana: “Hem viscut els sarcasmes i els insults que vam suportar matí, tarda i nit perquè érem negres. Qui oblidarà que a un negre li diguin “tu”, no perquè és amic sinó perquè el “vostè” està reservat als blancs?”.

La independència va obrir un conflicte militar molt dur perquè Katanga, la rica zona en coure, or i urani del sud del país, es resistia al govern central. Lumumba va demanar ajuda als cascos blaus de les Nacions Unides, però –veient que no eren operatius- va demanar consell als soviètics. Aleshores, Allen Dulles (CIA) va mobilitzar el coronel Joseph Mobutu per a oposar-se: anys més tard sotmetria Katanga i governaria dictatorialment el país (batejat com Zaire) des de 1971. Les seves tropes i els rebels de Katanga possiblement estiguessin darrera de l’atac que va patir el secretari general de les Nacions Unides: el seu avió es va estavellar després d’un atac (17-9-1961) i aquell any se li concedia pòstumament el Premi Nobel de la Pau. Pocs mesos abans, les tropes de Mobutu van segrestar el president Lumumba i el van lliurar als rebels katanguesos, que –després de terribles tortures- el van assassinar. 

Encara el 1991, la tesi de l’investigador Jacques Brassine va merèixer un ennobliment perquè lliurava els belgues de la sospita: “les contradiccions internes de l’ànima africana contemporània [ens han permès] assistir a un renaixement de les antigues costums salvatges [que ens retornen] a temps remots per la desaparició massa  sobtada de l’ordre colonial”. Era una interpretació massa racista: Lumumba havia estat sanguinàriament assassinat per una atàvica violència africana... renascuda quan els blancs/civilitzadors havien marxat. Per això el llibre de De Witte (2002) va estar polèmic quan demostrava amb documents que el ministre d’Assumptes Africans, Harol Apdremont, havia ordenat l’assassinat i proposava una nova interpretació: allò no havia estat cap batalla de la Guerra Freda, perquè Kruschev no havia fet servir recursos per ser-hi, ni havia demostrat massa voluntat, més enllà de la propaganda.

El que sí va ser és un impuls a les independències africanes. En la XV sessió de la Assemblea General de les Nacions Unides, celebrada a NYC el setembre de 1960, s’incorporaven 17 nacions acabades d’independitzar. Totes eren africanes menys una: per això 1960 és considerat l’any d’Àfrica, i per això diem que aquell any les Nacions Unides deixaven de ser l’associació dels vencedors de la passada guerra mundial a ser un “parlament mundial” que integrava els estats del Tercer Món... que provaven de ser neutrals! 

Per seduir-los, Kruschev hi pronunciava aquell any un discurs que alineava la Unió Soviètica contra l’imperialisme del secretari general. El Congo i Ghana –que havia estat el primer estat negre independent el 1957- demostraven el perill que representava el neocolonialisme. A Ghana, l’economista nacionalista Kwane Nkrumahn que l’havia teoritzat, havia provat de governar sortejant la petjada colonial. Però poc després de provar de diversificar el monocultiu del cacau que havien deixat els britànics seria deposat per un cop militar el 1966.

Però el Congo va donar també una lliçó a la URSS, segons Odd Arne Westad (2017): un govern africà legítim havia sol·licitud l’ajuda soviètica, se l’havia promès ajudar-lo i ara estava sota control d’una dictadura militar proamericana. L’única cosa que podien fer era posar-li el nom de Patrice Lumumba a una nova universitat per a estudiants estrangers a Moscou. No tenien logística ni capacitat militar de projectar-se lluny, i –per enfrontar-se als imperialistes- n’havien de tenir. Això estaven pensant quan un altre país en procés de descolonització trucava a la porta: Cuba.

domingo, 28 de abril de 2019

S24 - LA PROJECCIÓ POLÍTICA DEL TERCER MÓN




Nasser es va convertir de seguida en una estrella política. El seu projecte desenvolupista d’Egipte va adquirir força simbòlica en la resclosa d’Asuán, obra faraònica que volia domesticar el Nil (controlar-ne les crescudes), augmentar la superfície regada i produir electricitat per a industrialitzar el país. Al projecte de modernització, Nasser hi va afegir una intensa política exterior que aspirava a construir una gran nació àrab oferint suport a altres pobles àrabs contra les potències colonials, especialment als algerians que –com vam veure- havien iniciat una dura lluita contra els francesos poc abans. Amb la seva actitud bel·licosa el Proper Orient prenia el relleu a les descolonitzacions asiàtiques, que semblaven haver-se tancat quan la Conferència de Ginebra (1954) fixava el mapa de l’Orient Llunyà. Allà precisament, el president Sukarno, flamant líder de la Indonèsia que s’havia desempallegat dels holandesos, convocava una conferència internacional que ajuntaria tots els líders puixants d’aquest Tercer Món. A la ciutat de Bandung, Nehru (Índia), Tito (Iugoslàvia), Nkrumah (que aconseguiria la independència de Ghana el 1957), o Nasser, acompanyats dels representants de 25 estats més (asiàtics i africans) van signar un compromís que, a més de lligar-los a la Carta de les Nacions Unides, els abstenia abstenir-se “de participar en acords de defensa col·lectiva”. Volia dir que naixia una “tercera via” en relacions internacionals, la dels No Alineats.

Bandung (1955) consolidava la presa de consciència. I Franz Fannon aniria més enllà quan publicava “Els condemnats de la terra” (1961), on diria que “el ser d’Occident és el no-ser del Tercer Món”: Occident vivia perquè matava el Tercer Món. I partint d’aquesta evidència anava més enllà quan reivindicava la violència com a “catarsi del colonitzat (...) perquè el desintoxica (...) i el lliura del seu complex d’inferioritat, de les seves aptituds contemplatives o desesperades”. Aquest psiquiatra algerià nascut a La Martinica que va estudiar a França i va acabar ingressant en el Front d’Alliberament Nacional (1956) es va convertir així en un teòric de l’anti-colonialisme que –desconfiant de les burgesies nacionals- preferia confiar en la massa camperola quan veia en Algèria l’esperança que podia alliberar l’Àfrica. El 1961 moria en un hospital de NYC i el 1962 es publicava pòstumament Pour la révolution africaine (1963), que recomanaria la “via algeriana” i serà llegit activament per l’esquerra política europea. I és que el context intel·lectual era favorable a les crítiques al desenvolupisme: la idea de que el camí de progrés correcte era industrialitzar el Tercer Món per convertir-lo en proveïdor, era contestada per les “teories de la dependència”. Deien que, lluny de ser una fase, el desenvolupament era una realitat permanent que naixia de la relació desigual entre les economies perifèriques i l’economia central, tal i com Fanon significava quan deia que el ser d’Occident era el “no ser” del Tercer Món. Alguns experts que descrivien aquest estat civilizatori, com André Gunder Frank (Lumpenburguesía: lumpendesarrollo. Dependencia, clase y política en Latinoamérica, 1970) constataven que la burgesia perifèrica mantenia el subdesenvolupament perquè així s’assegurava els llaços de dependència amb Occident que la mantenien com a elit privilegiada. I molts d’aquests revolucionaris que idealitzaven els líders del Tercer Món anirien, en aquest context ideològic, més enllà quan llegien aquests experts: arribaven a la conclusió que l’enemic principal eren les burgesies locals, tant com l’imperialisme; que calia radicalitzar la lluita de classes (contra la burgesia criolla); que per fer-ho calia respondre a la violència implícita (o explícita) de l’estat amb la violència revolucionària, i que l’estat és sempre tan poderós que ningú no li pot plantar cara amb un enfrontament militar convencional i –per això- calia fer servir com a tècnica la guerrilla.



Mentre aquestes idees es desenvolupaven, Nasser jugava diplomàticament amb les superpotències per aconseguir suports per al desenvolupament d’Egipte. Quan Alan Dulles va comprovar que també mantenia contactes amb els soviètics, va decidir suspendre les ajudes. Aleshores, Nasser va nacionalitzar el Canal de Suez per a finançar la construcció de la resclosa amb els peatges navals. Israel va ser el principal perjudicat: no solament perquè les armes que Nasser comprava a Txecoslovàquia el convertien en una amenaça imminent, i la seva política de prestigi dins del món àrab inspirava altres bel·licositats veïnes, sinó per l’aplicació selectiva dels peatges navals. Per tot això, el seu president, el laborista Ben Gurion, va enviar Simon Peres (AAEE) a negociar el tractat secret de Sevrès i Moshe Dayan va planificar la invasió del Sinaí. Tal i com ho van pactar es va fer: els israelians van atacar la península del Sinaí l’octubre de 1956 amb el pretext de respondre els atacs de tropes irregulars palestines contra civils israelians des de camps de refugiats situats a la Franja de Gaza (sota administració egípcia des de 1949). Amb el pretext de protegir la companyia que explotava el canal, una sofisticada expedició militar franco-britànica va controlar el canal i es va enfrontar als egipcis. Per què? No solament es resistien a perdre influència si defallien en la defensa de l’ordre imperial. També tenien por a que l’èxit de la mesura facilités altres nacionalitzacions, i a perdre el control d’un punt tant estratègic per a les comunicacions i el comerç. Les Nacions Unides proposaran la retirada de les potències estrangeres del territori egipci, Kruschev va amenaçar-les i Eisenhower els va pressionar. Les superpotències no volien alterar l’equilibri dels dos blocs en coexistència pacífica...



LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI DE SUEZ. Primer de tot és una retirada humiliant –malgrat l’èxit de l’operació militar- perquè es demostrava la irrellevància de les dues potències europees, la qual cosa impulsaria el procés d’independència de les seves colònies. De fet, Marc Ferro arriba a dir que la crisi de Suez destrueix l’ordre colonial fixat per l’acord Sykes-Picot durant la Gran Guerra, i titula un llibre sobre el tema “El naixement del Tercer Món”.
Ben al contrari dels europeus, Nasser va perdre la batalla però va vèncer políticament. No solament perquè el canal va continuar nacionalitzat i la resclosa d’Asuán es va construir amb assessors soviètics (1960-1964). Sinó perquè havent-se oposat als imperialistes, Nasser mostrava un camí per al Tercer Món i consolidava la seva imatge com a líder panarabista, tant com la Unió Soviètica passava a presentar-se com a defensora del món àrab.

A)  Síria, ferida per la derrota de 1949, aïllada pel pacte de Bagdad (1955), amenaçada per la Turquia pro-americana, desplaça el president Kouatly (1958) a Egipte per a signar el naixement de la República àrab Unida (RAU, un estat baazista) que cridava els altres a sumar-se al projecte nacionalista panàrab, socialista, desenvolupista i revolucionari. Un cop militar en forçarà la sortida dels sirians el 1961.

B)  El president socialista jordà Suleiman Nabulsi va impedir amb el seu ajut que Jordània ingressés en el Pacte de Bagdad, i va ser destituït per Husseïn II perquè pretenia normalitzar les relacions diplomàtiques amb els soviètics i afavorir l’entrada de Jordània en la RAU. El rei l’acusava de conspirar per derrocar-lo.

C) Quan la comunitat musulmana instava el govern del Líban a fusionar-se amb la RAU en contra de la comunitat cristiana (mitjançant manifestacions i guerrilles), el pro-occidental Camile Chamoun demanava el desembarcament americà a Beirut per assegurar-se el fracàs del moviment inspirat des d’Egipte.

D) Quan el rei Feisal II, aconsellat pel seu oncle Abdullah i tement un cop com el que havia destronat Faruk a Egipte, va fer entrar Iraq al Pacte de Bagdad, es van desencadenar massives protestes. Inspirades per Nasser, demanaven que Egipte s’incorporés a la RAU. El general Abuld Karim Qassim va organitzar un cop d’estat que va assassinar la família reial, va abolir la monarquia (1959) i va retirar del Pacte de Bagdad. El nou dictador seria víctima d’un atemptat, inspirat pels EEUU (1963), en el que va participar un jove que havia ingressat al partit Baath el 1957, Saddam Hussein. Aquest partit aconseguiria el control del país el 1968...

Gràcies a l’apropament egipci a la URSS, Nasser es va convertir en el primer ciutadà no soviètic que va rebre el títol d'Heroi de la Unió Soviètica i l’Ordre de Lenin en la visita de Kruschev (1964). Com a aliat, però, ens fa pensar que les presumptes titelles de les superpotències no eren dòcils, perquè tenien agendes locals que els feien actuar sense guiatge. Una manera de marcar perfil era “no alinear-se”, perquè així podien oferir fer-ho i jugar amb la perspectiva de les superpotències de guanyar un nou aliat: així havien actuat Nasser, Tito, o Nehru, que –marcant distàncies- demostraven a les dues superpotències que la seva capacitat d’ingerència tenia límits. L’altre manera de pressionar-les era amenaçar-les amb la possibilitat del propi enfonsament, que deixaria el bloc en situació de debilitat en la zona. Segur que Syngman Rhee (Corea del Sur), Chiang (Taiwan) o Ngo Dinh Diem (Vietnam del Sur) no canviarien de bàndol, ni Kim Il-Sung es passaria a l’altre costat, però alimentaven la por de que caurien si no rebien prou ajuda. El paradigma dels aliats incòmodes, però, serien Mao i Ulbricht, per un costat, i De Gaulle per l’altre.

Havíem deixat Mao molest amb la denúncia del culte a la personalitat, envejós del satèl·lit Sputnik de Kruschev (1957) i constatant el fracàs del Gran Salt Endavant.  Els simpatitzants xinesos de Kruschev, com el líder del partit comunista, Deng Xiaoping, ja havien manifestat durant les “Cent Flors” tres tipus de crítiques: sobre la burocràcia i el dogmatisme del partit, l’absència de llibertats bàsiques, i el poc nacionalisme del règim. Per callar-los i demostrar nacionalisme i lideratge comunista, Mao va escalar la tensió internacional: l’agost de 1958 bombardejava les illes de Quemoy i Matéu, que pertanyien a Taiwan. Així també evidenciava la moderació de Kruschev, li qüestionava la “coexistència pacífica” i s’atorgava el lideratge del Tercer Món. El problema, però, és que aquesta iniciativa feria de mort l’aliança amb l’URSS. És més: quan la xinificació del Tibet forçava el Dalai Lama a fugir travessant l’Himalaia i refugiant-se a l’Índia, l’enrariment de les relacions entre els dos estats asiàtics molestava Kruschev, qui estava provant de seduir l’Índia pacifista de Nehru (contra el Pakistan pro-americà).



lunes, 22 de abril de 2019

S23 - ELS LÍMITS DE LA DESESTALINITZACIÓ


Quan el març de 1953 Dwight Eisenhower prenia possessió, no solament s’estava produint un relleu en la cúpula occidental. Al gener del mateix any s’havia produït el traspàs d’Stalin. Envoltat d’un ambient de pànic contingut, va patir una hemorràgia cerebral. Mentre agonitzava, es cosia un delicat equilibri de poder en el seu entorn: Malnekov seria el nou cap del govern, en el que figurarien com a vicepresidents Bulgarin, Kaganovich, i dos vells coneguts, Molotov (que tornava així al ministeri d’Afers Exteriors), i Beria (qui controlaria els departaments d’Interior i Seguretat, i al que vam conèixer el curs passat quan vam parlar dels Processos de Moscou i les grans purgues). Les lluites en el si d’aquest grup gelen la sang: culpant a Beria dels motins a Berlín de 1953, serà executat. I la seva desaparició permetrà relaxar l’ambient: primer sembla aturar-se la persecució del “complot dels metges” posada en marxa per Stalin al denunciar (1952) que la professió estava plena de sionistes (als qui deplora després d’haver vist l’estat israelià inclinar-se cap a l’aliança americana). Encara que entre 1953 i 1956 Krushev solament controla el partit, les lluites internes en el si del govern aniran marcant el seu ascens cap a president del consell de ministres.

En el XXè Congrés del PCUS pronunciarà un discurs, titulat “Sobre el culte a la personalitat i les seves conseqüències”, en el que va denunciar l’abús de poder que Stalin havia fet i els tics autoritaris: “el qui se li oposava (...) estava condemnat (...) a l’aniquilació física i moral”. Afegia que en els darrers anys s’havia tornat més irritable i brutal, “havia perdut tot sentit de la realitat” i l’altivesa demostrada s’havia demostrat “no solament en el tracte al poble soviètic, sinó també al seu tracte amb les altres nacions”. I es que Kruschev proposava rebaixar la tensió de les relacions internacionals i iniciar amb els Estats Units una “coexistència pacífica”. Va iniciar aquest “discurs secret”, que de seguida va transcendir, un “desgel” del sistema i les relacions internacionals? Encara que aquest va ser el títol d’una coneguda novel·la d’Ilya Ehrenburg en aquell moment, el balanç de l’aperturisme de l’Era Kruschev és més aviat polèmic:




* una amnistia alliberava els presos del GULAG que complien condemnes menors a cinc anys, de tal manera que 7 dels 13 milions dels presoners que hi havia van poder sortir.
* Aleksandr Solzhenitsyn va poder criticar el sistema a «Un dia a la vida d’Ivan Denisovhic» (1962) –encara que seria més famós a Occident per l’Univers Gulag-,
* Es van intensificar els contactes educatius i esportius amb Occident: Krushev ja havia aconseguit d’Stalin la participació dels esportistes soviètics a les Olimpiades de Helsinki (1952), però ara amplia aquesta relaxació cultural a que músics i estrelles del Bolshoi «confiables» actuïn a Occident (no sense risc, com demostra la marxa del famós ballarí Rudolph Nureyev, el 1961).
* La retirada de les despulles d’Stalin del mausoleu de Lenin (1961) serà tot un símbol, encara que ja veurem que aquesta “desestalinització” té un límits, i no massa llunyans.

Pel que fa a la política internacional ja l’any de la mort d’Stalin l’armistici del Panjunmon semblava aparcar el conflicte de Corea, i –sobre Indoxina- s’obrien les converses a Ginebra que canviarien la geopolítica de l’Extrem Orient. El 1955, per si fos poc, es produïa el final de l’ocupació quatripartida d’Àustria (que recupera sobirania a canvi del compromís de mantenir una ferma neutralitat). El 1956 el final de l’estat de guerra entre els soviètics Japó permet l’entrada dels japonesos a la ONU (encara que sense un acord sobre les illes Kurils), i el 1959 un tractat internacional atorgava estatus de patrimoni comú de la humanitat a l’Antàrtida. Una sèrie de viatges de Kruschev van contribuir a rebaixar la temperatura de les relacions internacionals: primer a Xina per a simbolitzar la continuïtat de l’aliança amb el gran colós oriental, després a Belgrad (amb l’objectiu de normalitzar les relacions amb Tito, que Stalin havia trencat), i fins i tot... als Estats Units (1959), on el famós “debat de la cuina” entre el líder soviètic i el vicepresident Nixon demostrava que els dos mons no s’entenien (encara que l’intent de normalització de les relacions internacionals que simbolitza no s’ha de menysprear).




En canvi, BORIS PASTERNAK  ha de publicar a l’estranger “El Doctor Zhivago”: la propaganda crítica amb l’est facilitarà que l’escriptor rebés el Premi Nobel el 1958, i el text aconseguís una premiada versió cinematogràfica (David Lean, 1955). Vol dir que el desgel era mentida? Isaac Deutscher (1956) i Jean Paul Sartre justificaven el caràcter autoritari del règim pel seu endarreriment i el setge internacional que patia. Més d’hora que tard, afegien, l’abolició de la propietat privada esdevindria una estructura socialista que evolucionaria en sentit democràtic. Altres interpretacions, però, veien que l’abolició de la propietat privada es traduïa en un monopoli capitalista d’estat coherent amb les tendències autoritàries del sistema. El gran problema historiogràfic que planteja la desestalinització no és tant el seu abast, si resultava suficient per a democratitzar el sistema, sinó el debat sobre la seva idoneïtat que aniria desgastant la cohesió del bloc comunista: per una banda hi hauria els qui la veien una oportunitat de fer reformes (com els hongaresos), d’altres la veien com una traïció als dogmes leninistes que apartaven els “revisionistes” del camí correcte. Així ho veia, per exemple, Mao Zedong.



PER A UNS, DESESTALINITZAR ÉS PASSAR-SE! Havíem deixat Maox construint la República Popular Xinesa i obrint un període d’estret treball amb la URSS que coneixem com la DÈCADA SOVIÈTICA (1949-1959). La descripció que n’havíem fet era d’una imitació dels mètodes d’Stalin. I no solament per les campanyes contra l’oposició a la revolució (denúncies massives, arrestos i execucions de mig milió d’opositors), sinó perquè el 1953 iniciava un Primer Pla Quinquenal amb assessors soviètics especialitzats en la industrialització a marxes forçades. També s’impulsava la col·lectivització agrícola: més de 70.000 cooperatives camperoles es van convertir en 24.000 comunes amb uns 25.000 membres cadascuna, que havien de convertir-se en unitats polítiques i econòmiques que integrarien diferents brigades de producció dedicades la producció i la distribució agràries, prestar serveis bancaris, tasques policials, organització d’espectacles, serveis de guarderia o menjador... Però l’objectiu prioritari era impulsar una indústria rudimentària descentralitzada per a auto-proveir cada comuna. Resultat: fora de  mobilitzar la força de treball en projectes intensiu a gran escala, amb un voluntarisme que superava la fe, no van funcionar. Alguns intel·lectuals, decebuts, van iniciar tímides crítiques, i Mao les va incentivar: “Deixeu que floregin CENT FLORS, deixeu que competeixen 100 escoles de pensament”, va dir en un discurs de 1957 “sobre el correcte tractament de les contradiccions entre el poble”. En teoria, afegia, la pluralitat de veus permetria accelerar el progrés cap al socialisme, ja que les contradiccions es resoldrien mitjançant la persuasió. Quan els tazibaos es van omplir de crítiques, però, es va produir una forta repressió, de la que l’escriptora Linz Zaho –que va continuar escrivint a la presó fent servir la sang com a tinta i de vegades els cabells com a ploma- en seria un exemple conegut, gràcies a escriptors com Wu Hong Da (Harry Fu, a Occident) que va descriure la seva experiència al Laogai. Mai va quedar clar si la crida a les CENT FLORS havia estat una trampa per identificar els crítics, o un sondeig que va apaivagar l’idealisme del Gran Timoner. Però el balanç va deixar més de mig milió de represàlies. I –lluny d’escoltar les crítiques a l’economia dirigida, i d’acord amb la seva teoria de la revolució permanent, presentada en un discurs del gener de 1958- es va impulsar un projecte radical i utòpic de desenvolupisme a marxes forçades que havia de completar la construcció del socialisme: el Gran Salt Endavant. Al cap d’un any ja es veia que privilegiar la indústria pesant sobre l’agricultura provocaria un desastre: 



Es van crear petits forns per a fondre acer als patis de casa (mig milió el 1958) amb camperols que no es van capacitar prèviament, i que barrejant metalls, produïen materials de mala qualitat
La Improvisació i la desorientació de les autoritats locals va malbaratar l’esforç en obres inútils i irrellevants
La col·lectivització camperola trencava tradicions de suport mutu (casaments, mercats, intercanvi…) i incentius per a treballar amb eficiència
L’agricultura intensiva esgotava la capacitat nutritiva de la terra, i l’extermini de les aus granívores per protegir els conreus va generar terribles plagues de llagosta i altres insectes 
La por a la repressió va forçar moltes comunes a falsificar els resultats: en realitat l’agricultura va fer fallida i el resultat del Gran Salt Endavant van ser 20 milions de morts. Mao va renunciar a la presidència de la república el 1958 en favor de Liu Sahoqui (que va liberalitzar l’estratègia)

Vist aquesta actitud del govern xinès, sembla lògic que a Mao Zedong el “discurs secret” no li va agradés gens: lluny de voler apartar-se del camí de desenvolupisme a marxes forçades que havia impulsat Stalin, ell entenia que Corea havia estat el triomf de l’esforç i la voluntat sobre un enemic superior. Volia confirmar el paper de protagonista en l’adveniment de la societat  socialista que creia que li havien donat l’ajut als nordcoreans, al Vietmith i als comunistes del Tibet, i desempallegar-se del paper subsidiari que els soviètics semblaven atorgar-li: el 1957 assisteix a Moscou al 40 aniversari de la Revolució d’Octubre, i escolta Krsuchev declarant que en 15 anys superaria els EUA en petroli, carbó i acer. Aquell any, la cursa espacial i les derrotes de les potències colonials a Suez semblaven donar-li la raó. Així que –quan Kruschev el va visitar l’any següent- Mao li va recomanar una actuació decisiva contra els Estats Units, per a la que prometia proporcionar innumerables divisions. Kruschev li va respondre que amb dos míssils americans acabarien amb totes les divisions xineses. L’anècdota demostra com es van refredant les relacions entre xinesos i americans: cal recordar-la, perquè aviat tornarem a l’Extrem Orient per parlar de les seves ínfules.


PER A ALTRES, DESESTALINITZAR ÉS QUEDAR-SE CURT! Els únics crítics de la desestalinització, però, no eren els que creien que anava massa lluny; també hi havia els qui creien que s’havia quedat curta. El procés de sovietització que havia viscut Hongria després de la Segona Guerra Mundial havia estat molt dur: el darrer dels “petits Stalins” que la governava, Mátyás Rákosi, havia imposat un sistema educatiu en rus i ple de dogmes comunistes. Encara que després de la caiguda d’Stalin va ser substituït per Imre Nagy, el partit comunista seguia en mans d’un nostàlgic, Erno Gero. La incomoditat nacionalista que es vivia a Hongria es va demostrar quan una víctima de Rákosi va ser enterrat amb honors, László Rajk. Pocs dies després uns manifestants cantant vells himnes nacionals van acabar derrocant l’estàtua d’Stalin a Budapest. La repressió no es va fer esperar: quan els estudiants crítics van intentar entrar a la ràdio per a llegir el seu manifest, la policia va carregar amb gasos i trets que van matar un centenar de persones. Erno Gero va demanar ajuda a la URSS i va marxar, mentre el primer ministre nomenava un nou govern amb persones que no formaven part del partit. Moscou es va espantar. En un primer moment, Kruschev va oferir una “Declaració sobre els principis del desenvolupament i posterior enfortiment de l’amitat i cooperació entre la URSS i els altres estats socialistes”. Aquest document proclamava que els soviètics estaven preparats “per a entrar en negociacions amb el govern d’Hongria i altres membres del Pacte de Varsòvia sobre la presència de tropes soviètiques en el seu territori”. Però Nagy, pressionat pels manifestants que anaven guanyant força per tot el país, va dissoldre la policia política, va prometre eleccions lliures, i va declarar la intenció de sortir del Pacte de Varsòvia. Qüestionar el bloc era més del que els sovie`tics estaven disposats a acceptar, així que Krushev va voler intervenir i –amb l’entrada dels tancs a Budapest- es van produir més de tres mil morts i vint mil deportats. Els líders de la revolta hongaresa van ser executats el 1958 i un primer ministre, Janos Kádar, va impulsar terribles purgues. Per què els soviètics van intervenir així a Hongria?

Perquè la intenció hongaresa de sortir del Pacte de Varsòvia excedia el grau de permissivitat proclamat en el XXè Congrés del PCUS (eurocomunisme o Tito, sí; desmuntar l’estructura, no.
Pel temor al possible contagi de la rebel·lió hongaresa a altres democràcies populars, 
Pel pes de l’stalinisme, que temia que l’aperturisme de Krusev oferís una senyal de debilitat que l’adversari pogués aprofitar.





Quina importància té la repressió d’Hongria en el desenvolupament de la Guerra Freda?  

a)  Primer de tot, veiem que es fan esquerdes en el si del bloc comunista que prenen forma d’acusacions de “revisionisme”, una actitud que estaria caracteritzada per la renúncia a un programa revolucionari en favor d’acomodar les relacions amb el bloc capitalista. La transcendència d’aquestes acusacions és que –a més de desestabilitzar el món comunista- contagiaran les relacions internacionals produint una escalada de tensions entre Occident i els estats que –rivalitzant en la demostració d’ortodòxia ideològica- feien servir la rivalitat amb Occident per a demostrar-la. Ho veurem de seguida a Taiwan o Vietnam. 

b)      Una segona repercussió tindria a veure amb el desprestigi dels soviètics en una part de l’esquerra occidental que, fins aleshores, els havia posat com a model. Albert Camus (La sang dels hongaresos) va criticar la falta d’acció occidental i un comunista convençut com Jean-Paul Sartre es pronunciava amb duresa contra la repressió en un article publicat en la revista Situacions sota el títol “Le Fantôme de Staline”. El comunista italià Palmiro Togialiti formulava en aquest context la “teoria del policentrisme”, la idea de que es podia arribar al socialisme per vies diferents de les que dictava Moscou; aquesta idea de lluitar dins del sistema i no contra el sistema seria definit pels seus hereus ideològics –pocs anys més tard- com a “eurocomunisme”.  

c)       Però Hongria no solament demostra que la desestalinització té límits intents, sinó que també la retòrica americana sobre alliberar les nacions esclavitzades és falsa. Ningú no ha mogut un dit per Hongria perquè les esferes d’influència de les dues superpotències han quedat fixades: de la mateixa manera que la URSS havia deixat caure Grècia, també ara els occidentals havien ignorat Hongria. En certa manera, la coexistència pacífica era la prioritat, i els blocs (a tal efecte) havien de ser respectats. Un altre esdeveniment d’aquell mateix any –la crisi de Suez- demostra que tampoc els soviètics estaven disposats a alterar la geopolítica bipolar establerta. Com que l’enfrontament entre les dues superpotències s’adreçarà a la captació dels nous estats sorgits dels processos de descolonització, molts d’aquests nous actors buscaran una tercera via.



Situem Suez en el context de l’emergència d’aquests nous actors, als qui –en aquell moment- es va englobar dins l’etiqueta “Tercer Món”. Ja en els inicis dels cinquanta el sociòleg brasiler Josué de Catro havia consternat les elits intel·lectuals i dirigents de l’Amèrica Llatina amb un llibre, Geografia de la fam, que definia aquest problema com a resultat del colonialisme en tant impedia a les antigues colònies l’autonomia suficient (i la capacitat técnica) necessàries per a explotar els seus recursos. Josué de Castro posava xifres al drama: 2/3 parts de la població mundial no menjaven prou per a combatre la fam, i en aquestes circumstàncies, advertia, la revolució estava servida. El debat obert sobre el tema provava de definir aquell estat “civilitzatori”: va fer fortuna l’expressió “Tercer Món”, emprada per Alfred Sauvy en el setmanari francès d’esquerres L’Observateur, perquè parafrasejava el pamflet de Sieyès (1789) amb l’objectiu de demostrar la seva presa de consciencia, que es manifestarà el 1955 a la conferència de Bandung. Alhora, l’expressió oposava als dos blocs sorgits de l’odre bipolar de postguerra un tercer espai geopolític.

Amb la crisi petrolera dels anys 70 l’efímer enriquiment dels grans productors petrolers (agrupats en la OPEP) i la seva incoporació a la revolució tecnológica va fer entrar en crisi el concepte. Es començava a parlar de “països en desenvolupament” (perquè els recursos o la localització industrial els permetia convertir-se en economies perifèriques) i “països subdesenvolupats” (gairebé un Quart Món). L’enfonsament del bloc soviètic el 1989 va permetre comprobar altíssims nivells de pobresa en estats comunistes, i el concepte “Tercer Món” es va veure definitivament inapropiat.

D’on venia aquesta consciència de la necessitat d’ajudar-se mútuament? No tant del record de l’experiència colonial com de la immediata constatació de l’endarreriment; per això Nehru deia el 1958 que “la veritable divisió del món contemporani no es trova entre els països capitalistes i els comunistes, sinó entre els països industrialitzats i els que no ho estan”. El 1965 el demògraf Ives Lacoste va perfilar una descripció d’aquesta situació: els estats d’aquest Tercer Món es distingien per partir insuficiència alimentària, alta mortalitat infantil i persistència d’epidèmies, predomini del sector primari sense mecanitzar, dèbil taxa d’urbanització, endeutament permanent d’un creixent sector secundari, xifres molt baixes de PNB, taxes d’atur altes en convivència amb explotació infantil, taxes de natalitat altíssimes i diferències socials molt marcades… i subordinació econòmica als poders econòmics/financers de les antigues metròpolis, en una situació que Nkruman va definir com a “neocolonialisme” i que es caracteritzaria perquè “l’estat és en teoria independent, però el seu sistema econòmic està dirigit des de fora” perquè els toca acomplir el paper de subministradors de matèries primeres i mercats per a les antigues potències que els colonitzaven.




Aquesta situació és la que denunciarien les figures polítiques que donarien veu al Tercer Món: Mao, Sukarno, Nehru –que en Découverte de L’Inde (1946) ja suggeria la necessitat de neutralitat – i la dictadura nacional que havia impulsat a Egipte el general Gamal Abdel Nasser. Ja havíem vist com la derrota dels egipcis davant d’Israel (1948) havia suposat una humiliació de la que es va fer responsable a la monarquia i al govern. Això va provocar un cop d’estat impulsat per un col·lectiu de militars, els Oficials Lliures (23-7-1952), que va havia aconseguit el vistiplau de tots els partits, des dels Germans Musulmans als comunistes, passant pel Wafd, que estava aleshores al govern. El 1952 s’havia abolit la monarquia del rei Faruk i s’havia proclamat la república. President del govern des de 1954, va emprendre una reforma constitucional que feia d’Egipte una república presidencialista de partit únic. Aquests personatges donarien veu política al Tercer Món, tot i que no serien les úniques.

lunes, 15 de abril de 2019

S22 BIS. LA PRESIDÈNCIA EISENHOWER




El gener de 1953 va morir Stalin, i el març jurava un nou president dels Estats Units. Dwight Eisenhower havia estat comandant de l’OTAN des de 1950, i –des d’aquest càrrec- havia renovat la seva reputació de “primer soldat occidental”, que segurament va influir en la seva elecció. Amb el retorn dels republicans des de 1933 es renovava la cúpula política que havia de conduir la Guerra Freda: el que seria secretari d’estat, John Foster Dulles, va dir que la contenció de Truman era “negativa i immoral” perquè “abandona innumerables éssers humans al despotisme i al terrorisme sense Déu”. 



Aquestes idees ja havien tingut teorització en el famós article que l’editor i milionari republicà Henry Luce havia publicat en la revista LIFE el desembre de 1941: “El segle americà” instava l’elit a “acceptar de tot cor el nostre deure I la nostra oportunitat com a nació més poderosa i vital del món i, en conseqüència, exercir sobre el món tot l’impacte de la nostra influència per als propòsits que considerem convenients i mitjançant els medis que considerem apropiats (…) ha arribat el moment de convertir-nos en la potència que escampi les seves idees”. Richard Barnet (Roots of War, 1972) va explicar que aquesta formulació es convertirà en el principi rector de la política exterior: “Tots els elements d’un poderós model imperial estan presents: un sentit de missió, de necessitat històrica i de fervor evangèlic (…) dotat de mecanismes retòrics efectius en amagar l’egoisme amb el llenguatge de l’ideal, i substituir la voluntat nacional amb el pes de la responsabilitat”. Per això, Schelsinger va parlar de la “presidència imperial”.

Cal dir, però, que el president electe no es va presentar tant com a símbol de la victòria sinó com una espècie d’avi benefactor. Encara que va impulsar el programa econòmic republicà de sempre (contenció de la despesa pública, reducció del dèficit estatal, reducció d’impostos a les grans empreses...) va acceptar part del New Deal: va incloure un departament ministerial per a la sanitat, l’educació i el benestar (1953) i va pujar el sou mínim (1954)... El resultat ha quedat gravat en la memòria popular americana com uns anys de prosperitat. Alguns sociòlegs parlen d’una SOCIETAT DE L’ABUNDÀNCIA, que altres han preferit qualificar d’opulenta perquè el consum sumptuari superava la despesa en alimentació, vestit o habitatge. Aquest “American Way of life” va consagrar una societat Estandarditzada (homogènia en el gust gràcies al fordisme i la publicitat), terciaritzada (en la que els oficinistes dels serveis, o empleats de “White collar” superaven els obrers industrials, o de “blue collar”), consumista (de productes no bàsics, però que la dinàmica social fa necessaris, com l’automòbil, la televisió o els precuinats),   híper-productiva (respecte el 1929 dobla el parc automobilístic i la producció de béns i serveis)    i de masses (la força laboral puja de 48 a 61 milions de persones).

Per resumir aquesta descripció sociològica vam fer servir alguns símbols: les hamburgueseries, els cinemes amb automòbils o les ciutats residencials de cases unifamiliars que –pel nom de l’urbanista Wilson Leavitt - anomenem  Leavittowns”. No tothom, però, era tan feliç: David Reisman teoritzava com l’individu, a la recerca de l’aprovació,  reduïa l’esperit crític i es tornava submís (La multitud solitària, 1950), i William Whyte denunciava la crisi de l’emprenedoria en gegantines empreses burocratitzades (L’Home organització, 1945). Podem rastrejar la incomoditat del jovent quan Jack Kerouac publica “On the road”, el seu amic Allen Ginsberg escriu el poema “Udol”, i ambdós es converteixen en el símbol de la beat generation. Aquella prosperitat no era més que, segons Henry Miller, “un malson amb aire condicionat”.

La contenció caduca. L’experiment BRAVO (1952) havia esborrat del mapa l’illot Elugelab, a l’atol d’Eniwetok, a les illes Marshall. Equivalent a 750 Hiroshimes, va afectar un vaixell pesquer japonès, el Daigo Fukuryu Maru: la seva tripulació, exposada a la radiació, va emmalaltir, i el tele-operador, Kuboyama Aikichi, va morir mesos després. La notícia va provocar condemnes de tota mena: el president de la URSS, Georgi Malenkov, va declarar que “una guerra significaria el final de la civilització”, Churchill va teoritzar l’equilibri del terror quan afirmava des del 10 de Downing Street que “la capacitat de destrucció universal ens permet tenir esperances”. El mateix Eisenhower va dir que “el resultat s’acosta tant a la destrucció de l’enemic com al suïcidi”. Tots eren conscients del perill d’utilitzar aquestes armes, però igualar la potencia soviètica exigia no descartar el seu ús. Per això es va abandonar la contenció (la guerra clàssica total, que havia desencadenat una histèria poruga) per abraçar la “guerra nuclear limitada” que teoritzava Henry Kissinger (Armes nuclears i política internacional, 1957). Eisenhower, lector de Clausewitz, havia saltat el Canal de la Mànega i alliberat Europa: sabia que la guerra nuclear generava tanta por que invocar-la era l’única manera que no es produís. Preparar-se solament per a la guerra nuclear, i no per a la guerra total (més cara) va ser l’essència de la “Doctrina Eisenhower”. Per això es manifestava dient que “cal destruir el tabú que envolta l’ús d’armes atòmiques” i recomanava usar-les “sobre objectius estrictament militars i amb fins estrictament militars, exactament igual que faríem servir una bala o qualsevol altre tipus d’arma”. Al servei d’aquest projecte, la presidència imperial es va dotar d’una NOVA ESTRUCTURA DE DEFENSA. No solament es basava en aquesta nova ideologia i un nou personal, que –com a resultat de la neteja que havia permès la “cacera de bruixes”- no destacava per la seva perícia, tal i com les formulacions simplistes de John Fuster Dulles i el seu germà Allan demostraven. Els components més importants d’aquesta nova estructura de defensa, però, van ser el Pentàgon, una xarxa de pactes amb altres estats que cobrien tot el planeta, un gegantí aparell de propaganda, i les operacions encobertes de la CIA.


a)       la National Security Act (1947) no solament havia permès la creació de la CIA. Unificava els departaments de guerra i marina en un únic departament de defensa, allotjat al Pentàgon. El primer secretari de defensa, James Forrestal, un paranoic permanentment espantat per la possibilitat d’agressions soviètiques, es va suïcidar el 1949. No és una anècdota: ens permet imaginar el perfil d’aquest personal polític. 

b)      Una xarxa de pactes sistemàtics que cobreix tot el planeta: a Manila (1954) signen la SEATO Tailàndia, Filipines, Pakistán, Australia i Nova Zelanda (amb Ngo Dnh Diem, que acaba amb Bao Dai quan Ho Chi Min entra a Hanoi), i a Bagdag signen el CENTO amb Iran, Turquia, Pakistan, Regne Unit. El 1958 els Estats Units tenien compromisos amb 45 països

c)       La CIA es va consagrar a la propaganda contra el neutralisme, pressionant la perifèria soviètica amb promeses de suport, com les emissores Free Europe o Voice of America suggerien. Per a contrarestar l’exportació soviètica de música i ballet (malgrat riscos, com que Rudolph Nureyev abandonés el bloc el 1961), la CIA va patrocinar l’expressionisme abstracte. Combatia així el realisme socialista, essència de l’imaginari visual soviètic des que que Stalin havia liquidat la vanguàrdia.  Nelson Rockelfeller, president del MOMA de NY, apadrinava Pollock, que -sense èxit- havia exposat amb Peggy Guggenheim (NY, 1943), fent que els museus amb patrocinadors privats compressin o exposessin els seus quadres. Així, Alfred Berr, que l’havia inaugurat i presidit entre 1929 i 1943, va convèncer Henry Luce perquè publiqués el reportatge en pàgines centrals titulat “És el més gran pintor americà viu?”, el 8-8-1949.

Però el principal instrument d’aquest aparell de defensa va ser la Central Intelligence Agency, que -fundada per a reunir i potenciar els serveis d’intel·ligència militar-, solament podia actuar l’estranger, respectant l’interior per al FBI. Ja havíem citat com la CIA s’havia estrenat ajudat a que el 1948 la Democràcia Cristiana obtingués el poder. Aviat haurem d’explicar com s’organitzarà GLADIO, una organització secreta que distribuïa dipòsits d’armes per Itàlia, a fi efecte d’evitar que els comunistes arribessin al poder. L’èxit a Itàlia va pujar el nombre d’empleats a l’agència, que ja eren 6.000 el 1955, i el pressupost i les bases: èxit i inversió van fer especialment atractives les operacions encobertes, que eren barates i eficaces.


EL CAS D’IRAN (1953). Quan Iran va intentar obtenir més benefici del petroli que li abonava l’Anglo Iranian Oil Cy, vital per al Regne Unit, aprovant per unanimitat la seva nacionalització i nomenant primer ministre l’impulsor de la votació, Muhammad Mosaddeq, un veterà terratinent nacionalista anti-britànic que el maig de 1953 demanava al president que intercedís per a contrarestar el boicot al petroli iranià que –en venjança- li feien les petroleres. Quan una missió soviètica va venir a assessorar-lo la CIA va pagar esvalotadors que protestaven per la suposada deriva marxista. Pressionat pels americans, el shah el va destituir. Aleshores un moviment de protesta el va foragitar i Allen Dulles –que el va anar a buscar personalment a Roma- el va restituir. El poble iranià va veure a partir d’aquell moment al Shah com una titella dels americans, que el fan adherir-se al CENTO (1959); per això la següent revolta seria xenòfoba (1979)

EL CAS DE NICARAGUA (1954). Les masses camperoles pobres i analfabetes que vivien esclavitzades per una distribució injusta de la terra esperaven que el president electe Jacobo Ardenz combatés la seva misèria amb una reforma agrària (1953). Era tan urgent (el 70% de la terra pertanyia al 2% de la població) que Ardenz va expropiar 95.000 Hectàrees que la United Fruit Company mantenia sense conrear, compensant amb diners. Dulles, que havia estat advocat de la companyia, veia en el govern un grup de comunistes que podien introduir la URSS. Així que va posar en marxa la CIA quan el president –sabent-ho- va demanar protecció als soviètics. Tement l’arribada imminent es va bombardejar la capital. Arbenz va fugir del país i el coronel Castillo Armas, que havia envaït el país des d’Hondures, va constituir una junta militar que va prohibir partits, empresonar sospitosos, assassinar líders camperols, cancel·lar la reforma agrària i tornar les terres a la United Fruit Cy. Un jove metge argentí, Ernesto Guevara, en va ser testimoni. En una famosa carta, plorava els efectes del “pop capitalista” i es prometia arribar ser un autèntic revolucionari...

No era l'únic: el mural de Diego Rivera "Gloriosa Victoria" mostra el secretari d'estat nord-americà John Foster Dulles saludant Castillo Armas mentre el seu ambaixador compra els militars, i els indígenes treballen com a esclaus carregant amb plàtans el vaixell de la United Fruit Company. El quadre, trobat l'any 2000 en un racó oblidat del Museu Pushkin a Rússia, està a Mèxic avui en dia en qualitat de préstec. 



BALANÇ. Aquesta política exterior va canviar la correlació de forces dins la burocràcia americana: perd influència el departament d’estat i la guanya el de defensa. El problema és que aquest gegantí aparell de defensa s’ha convertit en una estructura paral·lela a l’estat, aliena al públic i al congrés, parcialment encoberta, i amb prou poders per a desenvolupar activitats militars sense cap escrutini constitucional. Per això, en el seu missatge de comiat, el president Eisenhower va criticar la força d’aquest “COMPLEX MILITAR INDUSTRIAL” (sic) que pot arribar a usurpar el poder: “Mai hem de deixar que el pes d’aquest engranatge posi en perill les nostres llibertats

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...