Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 24 de marzo de 2019

S20 - EL NOU ESTAT D'ISRAEL



Vam deixar el sionisme facilitant la immigració massiva a Palestina: quan els sionistes compren terres als grans latifundistes expulsaven els arrendataris o els jornalers. Els cens otomà mostra el 1890, en certa convivència, 15.000 hebreus i 404.000 musulmans. A mida que van arribant immigrants sorgeixen problemes, i els britànics promouen les diferències entre comunitats: així ho recomanava l’Informe de Henry Campbell-Bannerman (1907), que també proposava crear microestats artificials sota tutela. Vam veure com, durant la Gran Guerra, els britànics havien fet, ALHORA, promeses al àrabs, repartiments territorials secrets amb els francesos, i un ambigu reconeixement d’un estat per als jueus a Palestina. Per què els britànics van publicar la Declaració Balfour? Sigui impulsats pel context romàntic que provoca Wilson, sigui per a guanyar-se els jueus americans per tal d’inclinar els Estats Units a entrar a la guerra, la veritat és que importa poc, perquè la Conferència de Sant Remo (1920) insisteix...

Durant els anys vint es produeix una segona onada migratòria, perquè Europa està devastada i la por al contagi de la revolució genera fugitius, perquè Palestina ja compta amb infraestructures i serveis civils importants, i perquè els EUA regulen l’entrada d’immigrants al seu país. Quan vam parlar de la prosperity vam citar les lleis de quotes que tanquen la porta a la immigració: això explica que el 1924 el 60% dels emigrants jueus que surten d’Europa vagin als EUA (i solament el 14% a Palestina) i que un any més tard solament el 16% vagin als Estats Units, i el 52% esculli Palestina com a destinació (uns 34.000). El resultat demogràfic d’aquesta segona onada migratòria va canviar totalment el panorama del Proper Orient: si el 1922,  uns 590.000 musulmans representaven el 78% de la població a Palestina i la compartien amb 83.000 jueus (11%), el 1933 –quan l’adveniment de Hitler iniciaria una tercera onada migratòria- 759.000 musulmans veuen pujar la població jueva fins a les 190.000 persones.  

Recordem que la SDN havia canviat el mapa de la zona: havíem seguit els fills de Hussein (el sheriff de La Meca). En atorgar als britànics els antics territoris otomans la SDN els demana que vagin associant àrabs i jueus al govern colonial per a anar preparant un estat independent en 10 anys. Quan Churchill és ministre de colònies s’accepta la Declaració Balfour (1929), però s’adverteix que crear una llar per als jueus ni vol dir tota Palestina ni vol dir subordinar-hi els àrabs. És més: Churchill condiciona l’emigració a la “capacitat d’absorció” (que no s’estipula com es mesura, per cert).

La tercera onada migratòria és massiva: comença als anys trenta i provoca la  Gran Revolta Àrab (1936-1939), durant la que es produeix la Massacre de Tiberíades. Les autoritats britàniques dicten un LLIBRE BLANC DE PALESTINA (1939): limiten la immigració jueva a 75.000 persones per als següents 5 anys (fins que siguin 1/3 de la població total) i la compra de terres per sionises queda restringida sobre un 95% del territori. El Llibre Blanc no agrada ningú:

´  Els jueus s’oposen perquè el compromís de San Remo solament parlava d’un estat jueu. David Ben Gurion, (qui destaca en la Haganà, l’organització paramilitar d’autodefensa jueva organitzada el 1920 per a protegir els kibutz i considerem l’antecedent de l’exèrcit israelià) davant l’adveniment de la guerra mundial, diu que: “hem d’ajudar els britànics com si el Llibre Blanc no existís, i lluitar contra el Llibre Blanc com si no hi hagués guerra”. L’Irgun suspèn la lluita, i recluta 120.000 voluntaris i un jove Moshe Nayan (qui arribarà a ministre de defensa, 1964) perd un ull contra Vichy (que controla Síria) 

´  Els àrabs s’oposen perquè veuen massa concessions. No en volen cap… M. Amin al-Husayini, líder nacionalista i religiós, gran muftí de Jerusalem, que ha guanyat prestigi en la “gran revolta àrab” participant en la Matança d’hebron se’n va a Berlín. Bernard Lewis suggereix que “demana ampliar l’extermini als territoris ocupats i bombardejar Tel Aviv”. L’acta de la reunió, però, solament demana ajuda a la independència

Mentre la reunió sionista celebrada a NYC (1942) aprova el Programa Biltmore contra el Llibre Blanc (“s’ha de cumplir la promesa de Balfour”) una organització paramilitar terrorista, l’Irgun, responia a les violències àrabs a Palestina. Aquest moviment de resistència jueva (al que podríem considerar l’antecedent del Likud), liderada per Menajen Beguin (qui arribarà a president d’aquest partit el 1977), serà responsable també d’un centenar d’atacs terroristes contra els britànics entre 1944 i 1948 (com el de l’hotel Rei David el 22 de juliol de 1946, que va matar 92 persones). Davant la dificultat de gestionar el territori, el govern laborista transmet el dossier de Palestina a la ONU el febrer de 1947: serà la primera intermediació d’un conflicte internacional greu que fa una de les seves Comissions investigadores.

Aborda el tema en un context de postguerra i terrorisme, amb els britànics desmuntant les colònies poc rendibles. D’aquest panorama naixerà l’estat d’Israel. Es cert que també surt del compliment d’un compromís anterior que la SDN havia adquirit amb el moviment sionista a Sant Remo (1920), i de la urgència d’atendre les necessitats del mig milió de supervivents de l’Holocaust que estan dispersos per Europa sense sostre ni pàtria. També hi influeix la necessitat de compensar simbòlicament el món jueu després que les opinions públiques mundials impactades pel descobriment de l’Holocaust. I, com no, la pressió nord-americana: contraris a la colonització i amb una important i influent colònia jueva.

Les Nacions Unides van dictar aleshores la resolució 181 (29-11-1947): creava un estat Israelià (14.500 km2 que representaven el 56% de Palestina) i un estat palestí (11.383 Km2, que representaven el 44%). El mateix dia esclatava una veritable guerra civil entre les dues comunitats, i els anglesos –negant-se a aplicar-lo- marxen en ple conflicte. El resultat era una mapa humà tan retorçat que dificultava les comunicacions, les fronteres i les duanes dels dos estats. El 14 de maig de 1948, Ben Gurion proclama la independència a Tel Aviv (davant la impossibilitat de fer-ho a Jerusalem, convertida en una ciutat oberta). Onze minuts més tard, Truman i la URSS reconeixien el nou estat, però l’endemà una coalició d’exèrcits àrabs ataca conjuntament (Egipte, Jordània, Líban i Síria). A classe vam citar les declaracions posteriors d’Yitzhak Rabin, aleshores cap d’una brigada de la Haganà, sobre les armes comprades precipitadament a Txecoslovàquia, i les de Golda Meir –que seria ministra de Treball (1949-56), Exteriors (1956-1966) i la cinquena primera ministra (1969-1974)- recollint fons per a finançar la guerra durant una gira per Israel. Sigui com sigui, la victòria israeliana en aquesta primera guerra per la seva supervivència va ser total. I les conseqüències d’aquest primer conflicte, que acaba amb els Acords de Rodes (abril de 1949), importantíssimes:

´  Perquè Israel conquereix territori palestí. Del 55% que atorgava el Pla de les Nacions Unides, al 78%. De la projectada Palestina àrab solament quedava Gaza (administrada per Egipte) i Cisjordània (annexionada a Jordània). Els àrabs reclamen el vell estat palestí organitzant-se entorn d’organitzacions d’ajuda i resistència, com l’Agència especial de les Nacions Unides per als refugiats palestins, però també paramilitars (el 1964 Yasser Arafat fundarà l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, amb una carta fundacional que admet la voluntat de destruir Israel) 



´  La Naqba, el drama palestí de 656.000 refugiats, no solament implica el corresponent desplaçament de població (també jueva). Sinó que –obligats a marxar en un exercici brutal de neteja ètnica encara no reconegut- aquests refugiats mantindran viu a Transjordània i el Líban el record de la derrota, cohesionant així el moviment panarabista (laic i anti-tradicionalista). El 15 de maig celebren el dia de la NAKBA: mentre els jueus recorden una victòria èpica malgrat la inferioritat manifesta, els palestins la pèrdua de la llar i la conversió en refugiats. 



´  Israel es converteix en un estat que viu en permanent amenaça i sota una angoixant claustrofòbia, en permanent peu de guerra. Per això és un estat molt militaritzat (amb una industria militar sofisticada, un sector econòmic important enfocat a la defensa, un servei militar continuat, altíssims impostos que mantenen les compres d’armament, i un reconegut servei secret, el Mossad). Malgrat el permanent suport dels Estats Units, va patir 3 agressions més durant la Guerra Freda. En parlarem…

´   La darrera conseqüència és la desestabilització del món àrab després de la derrota. El 12/1948 es produeix l’assassinat del primer ministre egipci, Nuqulashi, i el 1951 el del primer ministre del Líban, Riad Bey al-Solh. El rei de la nova Jordània, Abdullah, camí del funeral a Jerusalem, també mor assassinat el 1952: deixa a Jordània un fill, tabal, esquizofrènic. Els disturbis a Egipte mentre es negociava un tractat amb el Regne Unit (Dissabte Negre, 26-1-1952) van obligar el rei Faruk a destituir el seu govern. Però una organització d’Oficials Llures (Hamal Abdel Nasser, per exemple) el farà fora (23-7-1952). Què està passant? S’està produint un relleu polític de les veles elits colonials per una generació de joves oficials, d’origen rural, molt sensibles al benestar de la població, nous nacionalistes àrabs.


sábado, 16 de marzo de 2019

S19 - PRIMERA ONADA DE DESCOLONITZACIONS



Entreguerres s’havia accelerat el despertar de la consciència nacional dels pobles colonitzats. El discurs alliberador de la Revolució Russa, l’exemple irlandès (demostrant la possibilitat de canvis), i els conflictes laborals nascuts de la protoindustrialització de les colònies (amb què es volia compensar que les economies metropolitanes es consagraven a la guerra ) van influir notablement. Però també la reestructuració dels imperis que va significar el repartiment de les colònies dels vençuts: quan la SDN encarregava els britànics acompanyar aquells territoris otomans i alemanys a Àfrica i Àsia fins a la seva maduresa política, aquesta nova categoria colonial (els Mandats) es podia llegir com un pas en la desintegració dels imperis. Sobre tot perquè, de forma contemporània, els vells dominis britànics adquirien la igualtat jurídica (Estatut de Westimnster, 1931).

El que finalment precipitarà la lluita per la independència, però, serà la Segona Guerra Mundial. I no solament perquè, en participar contingents colonitzats, se’ls despertà el desig d’autonomia, i perquè la derrota de les velles potències colonials davant els nazis i els japonesos trencava el mite de la invencibilitat blanca. Sinó perquè les velles potències, incapaces de mantenir els vells aparells de dominació administrativa i militar, tenien en contra les noves: ser una gran potència ja no era tenir moltes colònies, sinó el secret nuclear. I els discursos de les superpotències (nuclears) criticava els imperis: tant la demagògia soviètica que celebrava la lluita per la llibertat dels pobles, com el model nord-americà d’evolució històrica que –envolcallat en tot aquell discurs idealista de Wilson i Roosevelt- criticava els mercats reservats com a obstacles al lliure comerç.


La precipitació de les independències es va iniciar a l’Àsia, on la resistència d’Indoxina davant dels francesos, i dels indonesis davant dels holandesos, avançava amb èxit alhora que els herois de la resistència contra els japonesos, els comunistes xinesos, semblaven estar guanyant la guerra civil als nacionalistes. Allà, una primera onada d'independències, canviaria la fesomia del continent.

EL CAS DE L’ÍNDIA. Ja havíem vist encarnar-se el nacionalisme hindú en el Congrés Nacional Indi (1885) i les polèmiques per les fronteres de Bengala (1904-1911), i el jove advocat Gandhi arribar el 1915 en un moment en què l’excepcionalitat de la Gran Guerra desgastava la dominació britànica. Les seves idees de resistència pacífica i desobediència civil popularitzaven la causa d’un partit que –fins a aquell moment- solament havia reclamat certa participació de les elits en les estructures administratives de dominació colonial. En protesta per la continuació de les restriccions de la guerra (Rowland Acts) i la terrible matança d’Amristar (1919), havíem vist convocar el boicot a escoles/productes britànics i la Marxa Gadhi (1920). Encara que es va interrompre pels esdeveniments de Bombai (1920), havíem jutjat positiu el seu balanç: el partit del Congrés quedava convertit en una bona estructura de combat, Gandhi en algú popular, i es demostrava la capacitat d’organitzar una resposta coordinada a tota l’Índia. L’èxit d'una segona campanya de desobediència (Marxa de la Sal inclosa, 1930) havia permès obrir les conferències de la taula rodona (1931) i – malgrat la resistència de conservadors com Churchill- l’aprovació d’una Llei de Govern de l’Índia que (malgrat que va quedar mig suspesa per la guerra) prometia una estructura federal, certa autonomia de les províncies, i respecte pels drets de les minories.

Com que les eleccions de 1937 solament deixaven a la Lliga Musulmana un discret resultat que augurava un paper subsidiari, Jinnah demanava dos estats (Resolució de Lahore, 1940). Mentrestant, els hindús s’apartaven del govern (en protesta perquè el virrei, Lord Linlinthgow, havia declarat la guerra als nazis sense consultar), i un sector crític del partit (encapçalat per Subhash Chandra Bose) formava el “Bloc d’avenç de tota l’Índia”. Fugit (1941) en un submarí japonès, organitzava a l’exili un Exèrcit Nacional Indi i un govern titella de Tokyo que qüestionava la presència britànica a l’Índia.  Encara que moriria el 1945 en un accident aeri, sectors nacionalistes hindús el veuen un heroi que lluitava per la independència de l’Índia, tan important com Gandhi. Ell, mentrestant, posava en marxa el moviment “Abandoneu l’Índia” (8/1942), una campanya de desobediència que trencava definitivament el suport del CNI a la dominació britànica. Tement els japonesos que estaven atacant Birmània, Gandhi va ser empresonat al Palau del Agha Khan a Pune, tancament durant el que va morir la seva esposa. L’exemple de la vaga de fam de Gandhi va ser seguit per vagues massives, no sempre pacífiques. Quan ,finalment arribà l’oferta dels laboristes de marxar de l’Índia, Jinnah (a la dreta, a la foto) es va oposar a compartir el poder amb el CNI. Per això el darrer virrei, Lord Mountbatten, va anunciar el 3-6-1947 el pla de partició.


L’anunci va obrir el conjunt de migracions més important de la història: 17 milions de deportats van provocar en el seu viatge freqüents enfrontaments terribles entre les dues comunitats religioses. Aquell nivell de brutalitat sense precedents es va aturar quan la va reclamar Gandhi fent vaga de fam, però poc després el Mahatma cauria assassinat per un fanàtic hindú que el culpava de la divisió (30 de gener de 1948)... No va ser l’única violència que va acompanyar la independència: l’Índia que es comença a construir després de la precipitada marxa dels britànics havia d’unificar el seu territori apel·lant al patriotisme dels prínceps que havien de renunciar a la sobirania. Encara que 565 d’aquests estats feudals van accedir gràcies a la persuasió del Ministre d’Assumptes Interns, Sardar Vallabhbhai Patel, qui treballava també en assentar els 10 milions d’hindús arribats de Pakistan,es va haver de fer servir la força en l’annexió dels principats de Junagadh (1948) i Hyderabad (on un regent musulmà volia unir-se a Pakistan malgrat que el 85% de la població que ell governava era hindú).

Finalment es va proclamar la República el 1950 i les primeres eleccions (1952) van convertir l’Índia en la democràcia més gran/poblada del món. L’únic problema de la nova Índia no van ser solament les tensions religioses: encara que és un estat laic l’ús de la religió en la controvèrsia política ha enfrontat sovint a hindús (83%), musulmans (11%), sijs (2%) i budistes (1%). També cal recordar la contradicció que significava formar part del Club Nuclear (des de 1964) alhora que el 40% de la població era pobra, o la que significava l’existència del sistema de castes amb la democràcia. Per no parlar de l’escassa renovació de l’elit política: l’entorn de Gandhi va governar durant cinquanta anys gràcies a Nehru (1946-1964), la seva filla Indira (1966-1977 i 1980-1984), i el fil d’ella (1991). No trigarem tant a tornar-hi, però: caldrà parlar ben aviat de les guerres amb Pakistan, en el context de la Guerra Freda.

EL CAS DE PALESTINA. El sionisme és el moviment nacional del poble jueu que tenia per objectiu el retorn dels jueus a la terra d’Israel per a crear un “estat nació”… Agafa el seu nom de Sió, el turó del NE de Jerusalem on es trobava el temple de Salomó, i va quedar definit per l’escriptor i periodista Nathan Birnbaum en la conferencia “Els principis del sionisme” (1892). Els principals fonaments són: una religió farcida de referències a una pàtria sagrada amb localització concreta, i els nacionalismes de finals del s. XIX que refermaven la personalitat jueva perseguida en els estats europeus (com el cas Dreyfus demostra).

Quan vam parlar dels orígens de la Revolució Russa, vam fer referència als progroms impulsats pel tsarisme: cap a 1882 no solament van generar un èxode de proporcions bíbliques, sinó que van desfermar reflexions com les de Leo Pinsker (“Autodeterminació. Un advertiment als seus germans per un jueu rus”, 1882): l’assimilació ha fracassat i la judeofòbia és incurable, deia. I recomanava recuperar l’autoestima, l’orgull i la dignitat per deixar de ser subjectes passius (que esperen protecció de les autoritats) per a passar a ser un protagonista actiu del propi futur.

Mentre aquesta presa de consciència nacional reivindicava tradicions/religió, una primera onada d'emigrants a la Palestina otomana que -més o menys impregnats de les inquietuds ideològiques que bullien entre els opositors al tsarisme- s'instal·laven en kibutz (granges agrícoles de propietat col·lectiva treballades en comú). I és un altre discurs sionista refusava la religió com a nucli de la comunitat, i les tradicions com a senyal d'identitat: el seu text fonamental, “L’estat jueu”, de Theodor Herzl (1896), definia el poble jueu com una nació (laica) i el conseqüent dret a construir un estat propi. Ell mateix havia assistit al judici de Dreyfus i concloïa que l’assimilació era impossible, que adquirir un estat era necessari “no per a ser diferents, sinó per a ser iguals”. Aquesta visió estava menys preocupada per la identitat mil·lenària que per la voluntat democràtica i es configurava paral·lelament a la "nacionalització de les masses" empesa pels grans estats europeus.

Herzl va impulsar també una Organització Sionista Mundial que presidia i organitzava congressos mundials regulars: ja en el de Basilea (1897) es van concretar els objectius de colonitzar Palestina, organitzar l’èxode per mitjà d’organitzacions locals connectades arreu, alimentar la consciència i el sentiment jueu, i fer gestions davant dels governs per aconseguir el territori adequat (Programa de Basilea). En un segon congrés (1898) es va decidir impulsar una Banca Nacional Jueva (1901) per a desenvolupar el Fons Nacional amb col·lectes per al rescat/compra de terres a Palestina. Els britànics van oferir territoris, però “no hi ha sionisme sense Sió”: el component religiós anava superant el liberal. És lògic: com que el 1935 solament s’havia comprat un 5% de les terres, calia justificar l’establiment somniat a Palestina amb arguments més transcendents, com els drets històrics (presumptament superiors als dels residents àrabs) .

domingo, 3 de marzo de 2019

S18 - FINAL DE LA CACERA I DE LA TENSIÓ ASIÀTICA


Fotograma de la pel·lícula "Bona nit i bona sort" (George Clooney, 2005)

Quan el Comitè d’Activitats Anti-nord-americanes va cridar a declarar a 41 professionals relacionats amb la indústria cinematogràfica, 12 d’ells es van negar a comparèixer al·legant que la citació contrariava la constitució. El director de cinema John Houston va crear una comitè de suport, en el que van col·laborar Thomas Mann, Humphrey Bogart, Lauren Bacall, Gregory Peck, Katherin Hepburn, Rita Hayworth, Leornard Bernstein, Kirk Douglas, Henry Fonda, Burt Lancaster, o Gene Kelly, entre d’altres.  El famós guionista Dalton Trumbo, que havia escrit un manifest a favor de Harry Bridges (un dirigent dels estibadors de San Francisco) quan –era d’esquerres i australià- se’l volia deportar, no va poder llegir la seva exculpació, sinó solament contestar l’acusació. Per això va acabar dient que allò era l’inici dels camps de concentració als Estats Units. I en aquest sentit es va manifestar part de la premsa: el New York Herald Tribune  recordava en la seva editorial l’endemà que “les creences dels professionals del cinema són com les de qualsevol altre, un assumpte propi i de ningú més”.  I el Detroit Free Press: “L’activitat més anti-americana que s’està produïnt avui en els EEUU és la conducta del Comitè”. El món del periodisme va tenir, de fet, un paper destacat en la caiguda en desgràcia de McCarthy: el programa de televisió See it Now del 9-3-1954 va dur per títol “A report on senator Joseph McCarthy”, i el seu presentador, Edward Murrow, va acabar amb un famós parlament a càmera que recomanava no confondre el desacord mostrat per tants ciutadans crítics amb deslleialtat, recordava que una condemna havia de dependre d’evidències (mai de sospites) i que l’error –més que de MacCarthy- era d’una societat que havia deixat que explotessin la seva por.

És cert que hi va haver famosos que van denunciar. El cas del director Elia Kazan és dels més coneguts. Havia tingut un pas ocasional pel partit comunista (1934-6), i es va espantar. El van convocar en un moment de màxim èxit a Broadway: després de l’èxit de “Death of a salesman”(d’Arthur Miller), una crítica del “somni americà”,  el “tramvia anomenat desig”, de Tenesse Williams adquiria versió cinematogràfica. Mentre Arthur Miller trencava amb ell i estrenava (1/1953) una àcida crítica al que estava passant ambientada al XVII colonial, “Les bruixes de Salem”, ell renunciava a “Viva Zapata” (1951) dient que tractava “sobre la inutilitat de tota revolució i la corrupció de tot poder” i justificava el seu paper a “La llei del silenci” (1954), una apologia de la delació en la què l’obrer Terry Malloy (Marlon Brando) denuncia la màfia sindical que boicoteja enviaments a Corea. L’exemple de Dalton Trumbo, que en sortir de la presó es va veure sense amics i va haver de marxar a Mèxic a signar pel·lícules de “sèrie B”, demostrava la força del maccarthisme per a condemnar algú a la mort civil/professional. Fins el 1960, que Otto Preminger li encarregà el guió d’Exode per provocar i promocionar-se, treballava sota pseudònim. La Universal es va avançar acceptant la proposta de Kirk Douglas i Lawrence Olivier, perquè aparegués en els títols de crèdit d’Espartac (1958).

Malgrat aquestes actituds contra el maccarthisme, Frances Stonor Saunders (1999) ha recordat que el que va acabar amb la cacera de bruixes va ser que MacCarthy va acusar el vell general Marshall, i això va fer que les elits militars tanquessin files. El full de serveis del general era prou inqüestionable com per a demostrar que el senador havia perdut el sentit de la realitat. Així doncs, el desembre de 1954 la carrera de McArthy va acabar quan va ser reprovat pel senat. Saunders ha afegit que, malgrat tot, el sistema el condemnava a ell però va absoldre el maccarthisme, i posa com a exemple la brillant carrera que el destí reservava a dos joves polítics que havien impulsat la cacera de bruixes: Richard Nixon i Ronald Reagan. Tampoc no podem deslligar la cacera de bruixes del context polític, la primera victòria republicana des de 1928: amb l’eslògan “You have enough” el partit republicà demostrava que volia aturar el New Deal, i va aconseguir el control del Congrés en les Midterm Elections de novembre de 1946. Així van poder impulsar una retallada d’impostos (que no arribava al 3% per a les rendes baixes, però s’acostava al 60% per les altes), i una llei, la Taft-Harley (6/1947) que regulava la vaga en sentit restrictiu: privava els funcionaris del dret a sindicació  i imposava un preavís de 60 dies per a la celebració d’una vaga. En el que semblava una “venjança pòstuma contra Roosevelt”, -escollit per 4 mandats-, introduïen una esmena a la constitució per tal que cap president pogués ser reelegit més d’un cop. Aquesta política reaccionària explica que Truman fos reelegit el 11/1948: havia vetat lleis del Congrés (presentant-se com el defensor drets populars) i el seu programa, el FAIR DEAL, establia una National Health Insurance (que els republicans criticaven com a “medicina socialista”), i un Projecte de Comissió de Drets Civils que –davant l’oposició republicana- es va limitar a decretar l’abolició de la segregació en l’administració i l’exèrcit. La por desencadenada per les notícies que arribaven d’Àsia va  permetre escollir com a president un comandament militar: el 1953 accedirà a la presidència un veterà militar d’èxits demostrats: Dwight Eisenhower.



Com quedava Àsia?. La mort d’Stalin i el relleu en la cúpula nord-americana, van permetre fixar un fràgil status quo que rebaixaria una mica la tensió “freda”. Corea bullia i havia guerra a Indoxina des de 1945: aquell any els francesos havien descobert que recuperar les colònies no els seria gens fàcil. De seguida va detectar que el Vieth-Minh (=Lliga per a la independència del Vietnam) no desaprofitaria l’experiència guanyada fent la guerrilla contra els japonesos. Per què el poder colonial francès era tan dèbil? Ho Chi Minh havia demanat personalment ajuda a Pekín i Moscou (1/1950), l’exèrcit colonial estava tan obsessionat pel seu honor (després de la derrota de 1940) com amargat per la indiferència de la inestable IV República que la metròpoli intentava posar en marxa. La guerra no solament era caríssima (els 3.000 milions de Francs que costava cada any superaven el valor de les instal·lacions colonials), sinó difícil de defensar (cada tres anys desapareixia allà un curs sencer dels oficials graduats a l’Acadèmia de Saint Cyr). El marc geogràfic en el que lluitaven els francesos era tremendament hostil: les pluges feien difícil aprovisionar els territoris ocupats amb una heroica operació dels paracaigudistes, i per això es va produir la brutal derrota de Dien Bien Phu (1954). Així que la derrota francesa, l’esgotament a Corea després de 3 milions de morts, i el relleu en les cúpules, va permetre iniciar converses a Ginebra on s’aconseguirien (1954) alguns acords mínims:

-          Sobre Corea no hi havia acord definitiu, però l’armistici signat al Panjunmon suspenia les hostilitats i deixava les dues Corees separades i, encara avui, fortificades darrera una zona deserta militaritzada.

-          Sobre Formosa. Els comunistes es van comprometre a no envair l’illa. La tensió, però, serà permanent. Els nord-americans no la deixarien de defensar fins que la ONU va reconèixer la Xina (1970). 

-          Pel que fa a la península d’Indoxina, es va reconèixer la total independència de Cambodja i Laos respecte de la Unió Francesa, i la partició de Vietnam en dos estats pel paral·lel 17: la República Democràtica de Vietnam (amb capital a Hánoi, dirigida per Ho Chi Minh) al Nord, i un Vietnam del Sud que –després que el primer ministre Ngô Dình Diem expulsés l’emperador Bao Dai- es va proclamar una República (poc democràtica, la veritat) que va impedir el referèndum sobre la reunificació que s’havia acordat a Ginebra.

Mentrestant, Mao Tse Tung va impulsant amb violència el seu  nou règim: encara que una llei de reforma del matrimoni (4/1950) fixarà la lliure elecció del cònjuge, el final del concubinat, el dret al divorci, la igualtat de drets laborals de les dones, també cal recordar l’altra cara del maoisme. La reforma agrària imposarà les expropiacions amb violència, i la “campanya dels tres antis” (corrupció, malbaratament i burocratització) suposaria –amb l’excusa d’eliminar “males pràctiques administratives”-  la depuració dels antics funcionaris del KMT. Així, les autoritats atiaven la fúria popular per llençar-la contra evasors fiscals, especuladors i propietaris. L’assassinat del capitalisme a la Xina, però, no solament l’hem de veure com un episodi de la Guerra Freda, també –en la mesura que acaba definitivament amb el vell ordre colonial- és un capítol del procés de descolonització que està vivint Àsia.

Recordem que aquest fenomen ja va néixer amb la darrera ola colonitzadora (1884-1918) quan la presència blanca atiava descontents: les elits indígenes apartades del poder, la classe mitjana subalternitzada racialment, el proletariat nascut de les grans construccions d’infraestructures que permetien l’explotació, en resum, tota la societat indígena es resistia a l’imperialisme. Ja vam diferenciar una primera reacció ressentida, fonamentalista i xenòfoba que denunciava amb violència l’aculturació (sipais, bòxers, alMahdi) o preconitzava la modernització (els Joves Turcs, la Revolució Xinesa de 1911, la Revolució Meiji) per enfrontar els blancs. Mica en mica, aquesta revolta s’institucionalitzava en partits que –encara que preconitzaven recuperar les tradicions- tenien uns líders formats a les metròpolis (el Congrés Nacional Indi o la Lliga Musulmana, el Badi Utomo indonesi o el KMT). 



L’impacte de la Gran Guerra va accelerar la presa de consciència. La protoindustriaització impulsada a les colònies quan les metròpolis es van consagrar a la indústria de guerra va crear una classe treballadora sensible als discursos alliberadors que venien de Rússia. La propaganda bèl·lica que apel·lava a la llibertat (contra el kàiser) podia ser pels colonitzats. Per altra banda, la reestructuració dels imperis demostrava que els canvis eren possibles: la independència irlandesa, el traspàs de territoris otomans i alemanys al Regne Unit i l’Estatut de Westminster (1931) els dóna dret a declarar la guerra perquè igualtat jurídica. La Segona Guerra Mundial crearia les circumstàncies adequades per a impulsar la lluita per la independència.

viernes, 1 de marzo de 2019

S17 - CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA DE COREA



A la Conferència d’El Caire s’havia decidit restablir la independència de Corea, que havia estat controlada pels japonesos des de 1910. La seva rendició a la península (1945) s’havia fet davant dels soviètics al nord del paral·lel 38º, i davant dels nord-americans al sud d’aquest punt. Ningú no pensava en aquell moment que aquella divisió seria permanent. Com a Alemanya, les múltiples desconfiances impossibilitaven acords; per això es van desenvolupar dos estats: comunista al Nord, democràtic al sud. Per a encapçalar-los, els “alliberadors” van servir vells coneguts:

a)      Syngman Rhee havia estat el primer coreà doctorat als EEUU (Princeton, 1910) i un actiu nacionalista decebut perquè els somnis de Wilson a París (1919) descuidaven Corea. Com a actiu nacionalista, un llibre seu de 1941 havia previst l’atac japonès i recomanava contestar-lo amb una aliança amb els nacionalistes asiàtics. El seu prestigi conduint guerrilles contra els japonesos li atorgava certa legitimitat i el control d’una organització sobre el terreny.

b)      El jove coreà Kim Il-Sung, per la seva banda, també s’havia convertit en guerriller: com a supervivent de l’ocupació japonesa, havia creuat la frontera soviètica el 1940 i havia fet carrera a l’Exèrcit Roig. Havia tornat a Corea convertit en oficial soviètic el 1945, aliè a faccions i purgues, i ara –igual que Syngman rhee- es negava a reunificar Corea si no n’era el protagonista. Els nord-americans van cedir a les pressions de Rhee i van autoritzar eleccions (5/1948). Sabien que el règim impulsava tal persecució de l’esquerra que no permetia qualificar-lo com a democràcia, però el retrocés dels nacionalistes en la guerra civil xinesa els feia necessitar punts de suport al continent.
Syngman Rhee va proclamar la república de Corea del Sud després de les eleccions, i Kim Il sung una república popular democràtica. 

Truman i Stalin van retirar les seves tropes, probablement pensant que l’existència de dos estats evitaria noves guerres. Però aleshores el final de la guerra civil xinesa va trasbalsar aquell fràgil equilibri: Kim Il-Sung deia que la victòria de Mao oferia avantatge estratègic i demostrava que els EEUU no volien intervenir en el sud-est asiàtic. Stalin necessitava un èxit després de la derrota de Berlín i la fàcil ocupació de Manxúria el 1945 li feia pensar en una operació no seria complicada. Per la seva banda, Mao volia prestigiar-se com a revolucionari: ja estava intervenint a Indoxina (donant suport contra els francesos) i al Tíbet.


El 25-6-1950 els nord-coreans van crear el paral·lel 38º i van ocupar Seül. Rhhe fugia al Sud massacrant presoners a la presó, mentre els del Nord executaven oficials de la seva república a mida que avançaven. Truman va presentar una resolució al Consell de Seguretat condemnant l’agressió i ordenant la “retirada immediata”. Amb l’exèrcit ja desplegat, solament va caler aprofitar l’absència soviètica del consell de seguretat com a protesta per la negació a concedir-hi un lloc a la RPX. En un nou èxit de Truman, una segona resolució instant els membres a “oferir assistència” i fixava un comandament unificat que encapçalarien els americans. Encara que el 90% de les tropes van ser americanes, hi havia efectius britànics, turcs, tailandesos, francesos, grecs, canadencs, australians i neozelandesos. La setmana que Sudàfrica aprovava la “llei de registre de la població” (la primera de les que condueix cap a l’apartheid) estava participant en els bombardejos defensant el “mon lliure” en els que, per cert, morirà el fill del líder xinés (11/1950)

Responent a la invasió, MacArthur va desembarcar a Inchon (9/1950) i va expulsar els nord-coreans i va entrar en territoris de Corea del Nord (10/1950). Aleshores van intervenir “voluntaris xinesos”, que van aturar l’ofensiva de la ONU I la van fer retirar-se fins al Sud, perdent de nou Seül (gener de 1951). MacArthur va declarar que calia ampliar la guerra a Xina. Quan la Cambra de Representants va llegir una crítica de Truman que ell havia enviat als republicans, el president el va destituir (abril 1951). El final de les ambicions polítiques del general ens permet reflexionar perquè ningú no va fer cas del seu suggeriment de fer servir la bomba atòmica. Primer, perquè no se sap on tirar-la: està pensada per a objectius militars,  no per a tropes caminant per carreteres. Segon, perquè els aliats europeus, espantats, van desaconsellar-ho tement que el conflicte es traslladés a Europa. Tercer, perquè l’experiment BRAVO (l’explosió d’una bomba d’hidrogen, 1952) genera un debat sobre l’arma apocalíptica, i quart, per la pròpia convicció presidencial, preocupat pel poder destructiu de la seva decisió.


I és que la Guerra de Corea va contribuir a donar forma a la Guerra Freda. Ja el noble prussià Carl von Clausewitz havia analitzat (“De la guerra”, 1832) l’escalada de violència i destrucció que havien provocat la creixent aplicació de les noves tecnologies industrials i la massiva implicació de civils (mitjançant la “lleva en massa” típica de les guerres napoleòniques). Conscient que ambdós innovacions –tecnologia i civils- havien fet les guerres més mortíferes i destructives, testimonia que un estat que apliqués en la guerra una violència il·limitada podia acabar consumit per l’esforç de la guerra, i la seva pròpia infernal dinàmica. Per això deia que, si l’objectiu de la guerra havia de ser garantir la seguretat de l’estat, per norma havia de ser limitada (abans que desencadenar la màxima força no quedés devorat per l’esforç i les conseqüències). És a dir, la guerra havia de ser la continuació de la política per altres mitjans. Que vol dir que la guerra era un mitjà més de la política, i mai la guerra podia estar per sobre d’aquests objectius, sinó sempre sotmesa a la política.
L’administració Truman constata que, amb la nova explosió Bravo, es demostra que la guerra pot ser tan destructiva que posi en perill tots els objectius per als que s’hagi posat en marxa. De fet, això –en altres dimensions- havia passat en les dues guerres “totals” viscudes al s. XX. I per contenir-la, posaven en marxa dues decisions transcendentals:

a)      No fer servir les armes construïdes. El Pla Manhattan havia posat en marxa la construcció de l’arma atòmica per fer-la servir. Però l’explosió Bravo demostra que tal força possibilitava la destrucció del propi sistema. Així que Truman, conscient del risc de fer-la servir decideix fabricar-la perquè és necessària (no tenir-la es entrar en pànic; tenir-la implica seguretat i dissuasió, gràcies a l’avantatge que ofereix).

b)      Concentrar la decisió de fer servir la bomba en el president. Abans, els militars decidien com fer la guerra quan rebien l’encàrrec polític. Truman està supeditant l’autoritat militar a la civil convertint la bomba en una prerrogativa presidencial.

Però la conversió de Corea en una “guerra limitada” –renunciant a la total eliminació i fent un ús prudent del propi potencial destructiu, com a regla del joc tàcita- no és l’única conseqüència de la Guerra de Corea. També es reafirma la política asiàtica dels EEUU: la VII Flota queda situada prop de Formosa per donar suport a CHiang-Kai-Shek; Japó es consolida com a plataforma operativa i com aparador del món lliure; i la SEATO (Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic, 1954) construeix un “cordó sanitari” per evitar la “teoria del dominó”, en el que participaran Nova Zelanda, Austràlia, França, Regne Unit, Pakistan, Tailàndia, Filipines...

Una altra conseqüència de Corea és el reforçament del bloc occidental. Constatant que ha estat una primera victòria molt difícil, Truman posa al capdavant de la OTAN al general Eisenhower (1950). L’aliança també es reforça amb la incorporació de la RFA a l’OTAN (1955) i amb la modificació de la Carta de 1949, per la que el compromís d’assistència passa de ser voluntari a ser automàtic. Aquell mateix any, els satèl·lits europeus de la URSS signen també una aliança, el Pacte de Varsòvia.


Les conseqüències (4): la histèria de la societat americana. La por desencadenada per l’acumulació d’èxits del comunisme (Corea, Xina, Indoxina, Europa de l’Est, empat atòmic) creixia impulsada pel desenvolupament de noves forces ètniques de poder social dins del país (irlandesos, jueus, italians) que estaven inquietant la minoria WASP en un moment en el que un extraordinari desenvolupament del poder sindical (tradicionalment dèbil en un país d’emigrants emprenedors) possibilita veure un enemic interior: un nou sindicalisme, crescut a l’ombra del New Deal, reuneix 15 milions d’afiliats que representen un 25% dels treballadors del país, semblava ser la porta d’entrada del comunisme. És en aquest context que la “pèrdua de Xina” es converteix en el leit motiv d’una facció política republicana que, amb el senador Joseph McArthy al capdavant, amenaça amb filtrar la primera llista d’infiltrats en el departament d’estat. Un altre senador republicà (J. Parnel Thomas, per New Jersey) va declarar que “la subversió floreix sota el New Deal; la forma més segura de desfer-se’n es acabar amb el New Deal”). Aquesta és la teoria que reflexa un llibre clàssic de Romà Govern. Com a prestigiós professor de cinema a l’Institut of Technology de Pasadena,  va poder gaudir de contacte personal amb molts dels protagonistes de les víctimes de la cacera de bruixes a Hollywood, probablement l’episodi més conegut d’aquell clima d’alta tensió que va trencar la societat nord-americana. Encara que la seva definició del maccarthysmo com una variant de feixisme impulsat per poderosos grups de pressió financera, militars i ultraconservadors, és molt interessant l’ambient que descriu durant els anys trenta: l’arribada de nombrosos refugiats alemanys (Bertolt Brecht, Fritz Lang, Thomas Mann, Heinrich Mann...) i el viu ambient anti-feixista (amb els mítings sobre la guerra civil espanyola que vaig recordar mitjançant la pel·lícula “The way we were”, 1973), van permetre estrenar pel·lícules sensibles a problemes socials i polítics. El cas de “Temps moderns” (1936) és interessant perquè ens permet recordar el compromís de Charles Chaplin amb aquest nou clima (pronunciant per exemple un discurs telefònic el 1942 en el míting del Madison Square Garden en el que va defensar obrir un “segon front” que descarregués la Unió Soviètica de la pressió de la seva lluita contra els nazis. Totes aquelles simpaties, com les dels combatents que havien vingut a Espanya a defensar la democràcia, passaven a ser sospitoses en aquell nou context que la Guerra Freda portava. Si els informes que J. Edgar Hoover havia fet de les secretàries d’Elionor Roosevelt havien permès dir a l’esposa del president que els seus mètodes “recordaven la GESTAPO”, amb el nou clima les activitats del Comitè d’activitats Anti-nord-americanes quedaven normalitzades pel clima de por i angoixa que produïa l’amenaça soviètica. Els casos més coneguts de víctimes d’aquest clima intel·lectual d’histèria anti-comunista gelen la sang.

a)      Entre les víctimes de la cacera de bruixes destaca el cas del procés contra Alger Hiss. Aquest jove progressista newdealer, funcionari del Departament de Estat que havia estat fontaner dels acords de Jalta i Potsdam, s’havia consolidat com a brillant diplomàtic com a secretari general en funcions a la conferència inaugural a les Nacions Unides.  Dels temps de la Gran Aliança tenia molts amics comunistes, i ara el seu passat el fa sospitós d’aquell “pèrdua de la Xina” que denunciava la facció reaccionària del partit republicà. El seu procés va acabar amb una condemna de quatre anys de presó, tot i que ell sempre va mantenir la seva innocència i cap rastre de les “activitats anti-nord-americanes” que denunciava el Comitè es va trobar quan es va buscar en els arxius soviètics (1996).



b)      Encara va ser més terrible el procés que va dur a la cadira elèctrica el matrimoni Rosenberg . El cas de Julius i Ethel, un enginyer i la seva esposa secretària, és especialment sòrdid perquè ells sempre van negar la seva culpabilitat i, encara que hem pogut concloure que Julius Rosenberg havia espiat, sembla ser que les informacions que va poder transmetre no semblen decisives perquè els soviètics poguessin arribar a fer explotar la seva bomba (1949). Malgrat la fragilitat de les proves i la força de la campanya pública que lluitava per la seva innocència, l’empat atòmic i la guerra de Corea oferien versemblança a les acusacions. Pel que fa a Ehtel, sabem que va ser condemnada injustament perquè el seu germà, David Greenglass, maquinista en un dels centres secrets que havien desenvolupat el Projecte Manhattan, havia denunciat el matrimoni per reduir la condemna pròpia. La Llei d’espionatge de 1917 dictava la mort, però en cas de guerra. No era el cas però malgrat això Eisenhower (que era president quan es va aplicar la pena de mort, el 19-6-1953) va evitar dictar l’indult per ella dient que, si hagués perdonat la dona, els soviètics haurien reclutat més dones.



domingo, 17 de febrero de 2019

S16 - L'ALTRE ORIGEN DE LA GUERRA FREDA: ÀSIA





La crisi de Berlín havia servit per a provar les reaccions de l'adversari, i de les percepcions del seu comportament neixen les regles del sistema geopolític que serà la Guerra Freda: tal i com havia passat durant el bloqueig, la tensió sempre es mantindrà sota control i una política de riscos calculats que ja es va experimentar quan Truman evitava forçar l’obertura del corredor terrestre i Stalin, alhora, atacar cap dels avions del pont aeri. Berlín suposa doncs, tècnicament, el començament de la Guerra Freda. 

Qui havia estat el culpable? La interpretació ortodoxa presentada durant els anys 50 acusava la URSS per haver ignorat els acords adoptats en les conferències inter-aliades. Ja George Kennan ho deia en el “Llarg Telegrama”, tot i que –lluny d’explicar-ho en termes d’incompatibilitat ideològica- suggeria que la Unió Soviètica –obsessionada per la seguretat- solament perseguia la creació d’un “cinturó defensiu”. Durant els anys 60, un nou discurs de caire revisionista carregava la responsabilitat sobre els Estats Units, que haurien exagerat l’amenaça i reaccionat desproporcionadament per aconseguir fer del món un lloc segur per al capitalisme nord-americà; per aconseguir el vistiplau del poble nord-americà en aquesta croada es presentava una Unió Soviètica hostil. Ja ens els 80, una escola post-revisionista influïda per la història cultural assegurava que els Estats Units impulsaven una política lliurecanvista per a evitar els sistemes autàrquics tancats que havien contribuït a la depressió mundial, i que una cadena d’accions i reaccions mal interpretades per l’adversari havia sembrat la desconfiança en el si de la Gran Aliança. Així havia estat com la incomprensió mútua havia enverinat les relacions internacionals de postguerra: els nord-americans no havien reconegut la necessitat soviètica d’establir una zona de seguretat que tanqués la porta d’entrada per la qual havien atacat Napoleó (1812), el Kàiser (1914), els aliats (1918) i Hitler (1941) i havien entès la satel·lització de l’Europa de l’Est com a resultat del seu suposat caràcter pervers. A l’altre costat, els soviètics enquadraven la política americana en el rígid motllo del marxisme oficial, exagerant el mòbil imperialista. Aquestes teories van facilitar els malentesos i les percepcions errònies de l’adversari, i fan de l’adveniment de la Guerra Freda una dialèctica sense culpables; és el que els autors de “La paz simulada” anomenaven la “síndrome de 1941”: aquell any, tots dos colossos havien estat atacats per sorpresa i ara, convertida Europa en un solar destruït  i un immens cementiri, eren conscients de que –desqualificats tots els altres estats com a potències- solament l’altre superpotència podia fer-ho. La projecció en l’altre d’aquesta por els va consagrar a erigir un sistema defensiu destinat a prevenir una sorpresa tan traumàtica. Així sorgia la “Guerra Freda”.



Aquest nou sistema geopolític resulta tan difícil de definir  que tenim problemes fins i tot per fixar, com ja vam discutir al presentar el curs, els seus límits cronològics: encara que el començament tècnic l’hem situat en la crisi de Berlín (1948), hem pogut veure que les diferències entre els aliats ja s’havien manifestat a partir de 1943 durant l’alliberament d’Europa. Fins i tot hi ha qui, recordant la participació occidental en la guerra civil russa, i l’aïllament a que es va veure sotmesa la revolució bolxevic, situa els orígens de la Guerra Freda el 1917. La dificultat per definir aquest nou sistema de relacions internacionals no ens ha de fer oblidar que hi ha tres constants:

a)  L’estructuració d’un sistema bipolar rígid en el que no cabien posicions tèbies, que enfrontaven dos blocs d’estats entorn de les dues potències imperials;
b)  la tensió  permanent entre els dos pols, fent servir la cursa nuclear, el rearmament militar i ideològic, i les pressions per a alinear tothom.
c) La política de riscos calculats, que evita conscientment un conflicte mundial i vol contenir l’avenç de l’adversari i dissuadir-lo de qualsevol acte hostil.

En qualsevol cas, podríem dir que es tracta d’un enfrontament directe (o per delegació) i continu, però no bèl·lic, d'abast global,  entre 2 superpotències que, incloent les seves zones d’influència, formen un ordre bipolar rígid, en el que sembla impossible la neutralitat, i que es basava en la contenció de l'adversari, la  dissuasió nuclear (per la via de riscos calculats), i la subversió (sabotatge i espionatge), actituds que generen un sistema de relacions internacionals en permanent fragilitat. La qualificació del sistema com a “fred” indica que les relacions entre l’est i l’oest són gelades (estan paralitzades i no són càlides), i que –encara que no són bones- estan frenades perquè mai arribin a ser una “guerra calenta” (encara que sovint inclou sanguinolents conflictes entre els seus aliats). Això no vol dir que els contendents no mantinguin actituds bel·ligerants: mentre els americans sostindran sempre un potencial militar propi, en perpètua renovació tecnològica, donaven suport econòmic per a la reconstrucció (a canvi de facilitats per a la penetració inversora), i militar (als aliats amenaçats pel comunisme); creaven un sistema de pactes multilaterals que permeten cohesionar el bloc i cercar la URSS i propagaven un anti-comunisme primari però eficaç que enfronta el “món lliure” a la “barbàrie soviètica”, la URSS augmentava contínuament la despesa militar (que el 1952 representava el 80% del seu pressupost), formava un bloc militar sota coordinació soviètica i establia un sistema econòmic integrat, oferia suport als moviments pacifistes d’Occident que denunciaven l’escalada nuclear, i als moviments revolucionaris que qüestionaven els imperis, i lluitava contra les dissidències internes (intel·lectuals soviètics i nacionalistes dels satèl·lits).

LA GUERRA CIVIL XINESA (1945-1949). Havíem seguit la història xinesa des de l’agonia de la dinastia Qing, quan la presència colonial occidental provocava la reacció violenta dels bòxers en defensa dels vells valors, i una via modernitzadora encarnada en un nou partit nacionalista (el Kuomitang, 1912) i el Moviment (estudiantil) del 4 de maig. Ambdós criticaven les amenaces dels japonesos (“21 exigències” de 1915) i que se’ls traspassessin les concessions alemanyes després de la Gran Guerra. La revolució nacionalista de Sun Yat-Sen (1911) va provocar, però, el caos perquè –incapaç la jove república de mantenir l’ordre- un munt de “senyors de la guerra” es repartien el control efectiu del territori. Contra aquesta feudalització no solament el KMT va caure en mans del conservador general Chiang Kai Shek (a la foto), sinó també es desenvolupà un jove Partit Comunista (1921). Mentre el primer s’imposava als “senyors de la guerra”, el segon no es conformava amb l’estat capitalista amb tics autoritaris que s’estava formant durant “el decenni de Nankín” (1927-1937). És més: quan el Japó retorna PuYi a un Manchukuo satèl·lit (1931), ChiangKaiShek es proclama Generalíssim i, al capdavant del moviment de la Nova Vida, reprimia els comunistes amb suport japonès. Els comunistes, perseguits, van emprendre una terrible retirada que la posterior mitologia comunista batejaria com la “Llarga Marxa” (1934-1935), una epopeia de 15.000 km superant 18 serralades, durant la que es consolidava el lideratge de Mao Zedong.

Encara que comunistes i nacionalistes van fer front comú quan el 1937 els japonesos van envair la Xina (1937-1945), les seves diferències reapareixen quan els japonesos es van rendir.  Així esclatava una guerra civil (1945-1949), en la què –malgrat la superioritat numèrica i el suport americà- el KMT perdia suports: reclutava forçosament camperols sensibles a la propaganda dels comunistes que repartien terres. Mentre la imatge dels nacionalistes es desfeia en la corrupció, la dels comunistes creixia pel seu paper en resistir els japonesos. Finalment, Mao Zedong proclamava la República Popular Xinesa (1-10-1945) i CHiang Kai-Shek es refugiava a l’illa de Formosa (estat de Taiwan). 


Tres conseqüències de la victòria comunista a la guerra civil xinesa:

La consolidació del bloc soviètic. Mao viatja a Moscou a celebrar l’aniversari d’Stalin (12/1949) i la visita fructifica el 2/1950 un tractat d’amistat, aliança i ajuda mútua.

Un “lobby xinés” de polítics republicans –clamant amb l’slògan “Àsia primer” que cal defensar els negocis al Pacífic- denuncia que la “pèrdua de Xina” s’ha produït perquè hi ha comunistes dins del departament d’estat.

Guanya importància estratègica el Japó que està dissenyant el general Douglas MacArthur. Luis E. Togores Sánchez (Japón en el s. XX. De imperio militar a potencia econòmica, 2000) diu que el Comandant Suprem de les forces d’ocupació era com un “nou Shogun” perquè governava barrejant “l’antic poder militar i l’esperit colonitzador d’un virrei del Raj”: mai va sortir de Tokyo ni es va entrevistar amb més de 16 japonesos. Altres autors responen que l’equip de newdealers que l’acompanyava va inspirar una constitució molt moderna (separació de poders, sobirania popular, govern responsable davant la dieta, sufragi universal, separació del sintoisme de la política) que fixava el pacifisme en l’article 9 (“el poble japonès renúncia per sempre a la guerra com a dret sobirà de la nació i a l’ús de la força com a mitjà per a dirimir disputes”) i desposseïa l’emperador (que va renunciar públicament al seu estatus diví el 1946). 

Per a acostar-se als sectors conservadors del país i aprofitar el seu poder simbòlic, McArthur va mantenir Hirohito apartat del TPI que jutjava els crims de guerra japonesos: per això quan l’Almirall Tojo va suggerir que mai un japonès havia fet res contra la voluntat de l’emperador, –per a evitar la incriminació- se li va obligar a modificar la declaració perquè Hirohito semblés “sempre un home de pau”. L’ocupació americana dividiria els zaibatsu (per a garantir la lliure competència), impulsaria una reforma agrària (contra antics latifundistes), i crearia un mercat lliure de treball (sindicats, convenis col·lectius). Tement el comunisme, però, se’ls va facilitar una ràpida prosperitat fent del Japó el proveïdor d’uniformes, armament i vehicles a l’exèrcit que començava la guerra a Corea. Convertit en frontera de la Guerra Freda per la victòria comunista a la Xina, aquest Japó signaria el tractat de San Francisco (1951) i –seguint instruccions de Washington- ni reconeixeria la Xina Popular ni signaria la pau amb els soviètics (deixant pendent el conflicte per les Kurils). El general McArthur marxava aleshores camí de Corea...

domingo, 10 de febrero de 2019

S15 - BERLÍN, 1948 (COMENÇAMENT TÈCNIC DE LA GUERRA FREDA)




Quan vam qüestionar la qualificació del Pla Marshall que havia fet Churchill com “l’acte més generós de la història” vam recordar que durant la postguerra va néixer un nou ordre econòmic que s’havia batejat durant la Conferència de Bretton Woods, el juliol de 1944.  En un complex hoteler d’aquesta població de l’estat de New Hampshire, 730 representants de 44 estats aliats van donar estabilitat al comerç acordant un sistema monetari amb canvi fix al dòlar que romandria estable fins al 1973. De la reunió sortirien 2 organismes importants: l’International Bank for Reconstruction and development (més tard, Banc Mundial) per a finançar projectes de desenvolupament, i el Fons Monetari Internacional (FMI), que, a més d’oferir assistència tècnica als membres, vetllaria pel sistema financer, eliminaria restriccions al comerç i promouria l’estabilitat canviària.  El Pla Marshall permetria integrar Europa en el nou model econòmic, convertir-se en un mercat gegant per als productes americans i evitar temptacions proteccionistes com les que semblaven inspirar els laboristes anglesos amb les nacionalitzacions.


Com va ser llegit a la URSS? L’octubre de 1947 els soviètics reunien a Polònia una nova institució, el Cominform, la Oficina d’Informació dels partits comunistes, i en la seva inauguració hi pronunciava un discurs Andréi Zhadanov, tercer secretari del politburó del PCUS, que definia la doctrina “dels dos camps”: “Quant més ens allunyen del final de la guerra més clarament apareixen les dos principals direccions de la política internacional de postguerra, corresponents a la disposició de dos camps principals de les forces polítiques que operen en el món: el camp imperialista i anti-democràtic, i el camp anti-imperialista i democràtic”. No solament tenim aquí l’evidència de que la URSS també percebia l’aparició d’una nova geopolítica, sinó la percepció que tenia de l’adversari com a encarnació de l’imperialisme perquè creava “en temps de pau nombroses bases i territoris convenientment ubicades (...) a Alaska, Japó, Itàlia, Corea del Sud, Xina, Egipte, Iran, Turquia, Grècia, Àustria i Alemanya occidental”. Segons Zhadanov, en el disseny d’aquest cèrcol el Pla Marshall servia per “aprofitar-se de les dificultats de la postguerra en els països europeus, en particular de l’escassetat de matèries primeres, combustible i aliments, per a imposar-los uns termes abusius a canvi de qualsevol ajuda prestada”. A la trobada assistien estats ja satel·litzats, com Romania, Bulgària, Polònia o Hongria; també alguns representants dels poderosos partits comunistes francès i italià, i de règims similars (com Iugoslàvia) o en els que la presència comunista encara era ocasional, com Txecoslovàquia, on precisament es produiria la reacció al Pla Marshall més important dels soviètics. Allà, el febrer de 1948, un cop d’estat va desplaçar a Edwuard Benes. Era el president des de 1935, havia fugit a l’exili després dels acords de Munich (1938) que havien desmembrat el seu país i dirigit un govern a l’exili des de 1940. L’impulsor del cop, el comunista Klement Gottwald, va fer un cop que el permetria impulsar en els anys següents una terrible purga. Deia Giuseppe Mammarella que amb el cop de Txecoslovàquia acaba la integral “comunistització” de l’Europa de l’Est. No hi havia hagut cap pla previ; més aviat Stalin improvisava, encara que la disciplina i l’organització que havia caracteritzat sempre els partits comunistes havien permès actuar fàcilment, aprofitar que els liberals havien quedat desprestigiats i desorganitzats per la col·laboració amb els nazis o la repressió, i que els acords de Munich de 1938 havien desprestigiat notablement les potències occidentals.

L’impacte del cop en les opinions públiques occidentals va ser notable, com sembla demostrar el resultat de les eleccions italianes de l’abril de 1948. Itàlia ja havia celebrat una doble consulta electoral el 2 de juny de 1946: per una banda, per a determinar el règim, ja que el 54% de l’electoral va votar per la república (els Savoia no solament duien a la motxilla haver encarregat govern a Mussolini el 1922, sinó també haver abandonat Roma durant l’ocupació nazi, i l’abdicació de Vittorio Emmanuelle en el jove Humbert II no netejava massa aquest currículum). Per altra banda, les eleccions van escollir una assemblea constituent en la  que la Democràcia Cristiana va obtenir el 35% dels vots, els socialistes el 21%, els comunistes el 19% i els liberals el 6%. Quan la constitució que aquesta assemblea aprovava el desembre de 1947 permetia convocar eleccions per al 18-4-1948 ningú no esperava que serien les més apassionades i brutes del segle a Itàlia: enfrontaven el Front Democràtic Popular (finançat per la URSS i encapçalat per Palmiro Togliatti, del PCI, en lluita per una societat laica, progressista i socialista) i la Democràcia Cristiana (encapçalada per Alcide de Gasperi, amb l’ajut del Vaticà, per un projecte catòlic, conservador i capitalista). Poques setmanes després, el 30 d’abril, un dia abans de la matança de Portella della Ginestra, perpetrada en aquesta població siciliana pel bandoler anticomunista Salvatore Giuliano, el primer ministre Alcide di Gasperi suspenia l’aliança amb comunistes mantinguda durant el període constituent i feia govern amb els liberals. Amb les notícies de Praga impactant en l’opinió pública italiana és més que probable que els demòcrata-cristians guanyessin igualment, però sabem que l’ajut que la nova CIA (Central d’Intel·ligència Americana) recentment posada en marxa després que Truman signés la Llei de Seguretat Nacional (1947) va ser decisiu en el finançament de la campanya. Itàlia no va ser l’únic estat en el que els fons del Pla Marshall van pagar l’expulsió dels comunistes del govern. Alhora que a Roma, també a París –tensada per les guerres colonials a Indoxina i Madagascar- el socialista Paul Ramadier suspenia govern amb 4 comunistes.


Quan parlem del “miracle europeu” ja considerarem si el Pla Marshall va contribuir a la recuperació econòmica d’Europa, perquè els que més van créixer (Itàlia i Alemanya) van ser els socis que menys van rebre. Però aquesta interpretació del pla com a eina anti-comunista s’entén més si considerem que l’allau de diners va permetre flexibilitzar el racionament, i així reduir el descontentament social, oferint estabilitat política i reduint la influència dels comunistes. És més: incloent Alemanya entre els beneficiaris es fidelitzava la “trizona”, però es trencaven els acords de Potsdam. Per això la URSS podia considerar el Pla Marshall com una ofensiva: és cert que havia satel·litzat els països de l’est, però també els nord-americans ho havien fet amb els territoris alliberats, i havia pressionat Iran i Turquia com els occidentals ho estaven fent a Grècia. Reaccionava al Pla forçant el decantament de Txecoslovàquia, tal i com havien actuat els nord-americans en les eleccions italianes. Un mes després, els Acords de Londres (6/1948) permetrien el naixement d’una nova moneda alemanya: el Reichmarck deixava pas al Deutschemarck. Per a evitar la fugida de divisa (que tots els posseïdors dels antics marcs se’ls canviessin), els soviètics creaven un ostmarck per a la seva zona d’ocupació i, vint dies després dels Acords de Londres, tancaven la circulació entre la trizona occidental i el sector occidental de la ciutat de Berlín. Començava el bloqueig de Berlín (1948).

La documentació desclassificada no ofereix suficient informació sobre les causes directes. A les reflexions sobre les divises cal afegir unes altres. Primer, que –sense serveis civils- l’ocupació era gestionada amb una intransigència militar que provocava incidències contínues (les patrulles inter-aliades que vigilaven la ciutat durant el toc de queda per exemple, estaven formades per quatre soldats, un de cada potència ocupant, que sovint no s’entenien). Segon, que Berlín s’havia convertit en el melic del món perquè, sense acords sobre què fer amb Alemanya, ni solucions a la vista, fracassats els acords de Potsdam, es convertia en un problema etern de difícil solució, escalfat pel desenvolupament de les operacions militars a la Xina i Grècia. La divisió d’Alemanya en 4 zones d’ocupació (francesa, anglesa, nord-americana i soviètica) es reproduïa a Berlín i oferia una organització que facilitava les friccions.

El cas és que els occidentals van organitzar un pont aeri per mantenir sota control la part occidental de Berlín. Aquest pont aeri que lligava l’aeroport de Tempelhot amb l’Alemanya occidental va ser un prodigi logístic: els dos milions i mig de berlinesos orientals necessitaven cada dia 4.500 tones de menjar i combustible. Però en cada avió cabien dues tones. Això vol dir que, durant els 323 dies que va durar el bloqueig (entre juny de 1948 i maig de 1949) es van haver de fer 235.000 vols que –superant el desafiament- van portar a Berlín un total de 2 milions de tones. Tres conseqüències:

ç


a)       El bloqueig consolida la divisió de les “dues Alemanyes”. La Llei Fonamental de Bonn s’aprova provisionalment, però s’ha estès el 1990 al territori de l’antiga Alemanya oriental (degudament actualitzada molts cops; el 1956 recupera per exemple el servei militar). Encara que la “Nota d’Stalin” (1952) proposaria reunificar, els occidentals no en farien cas. Així que el mateix 1949 que naixia la RFA (amb capital a Bonn) es posava en marxa la RDA (capital, Berlín)

b)      Tement futures ofensives soviètiques, els aliats acosten compromisos i funden l’OTAN (4/1949). Encara que no ha intervingut fins el 1989, acumula el 52% de la despesa militar global (2015). El tractat de Washington (1952) va ser signat pel Benelux, França, USA, Canadà, Islàndia, Dinamarca, Itàlia, Noruega i Portugal (Grècia i Turquia s’hi afegirien el 1952, la RFA el 1955, Espanya el 1982 i molts estats de l’est entre 1999 i 2008)





c)       La crisi de Berlín serveix per a provar les reaccions de l’adversari. D’ambdós comportaments sortiran les regles del sistema geopolític que serà la Guerra Freda: ni Truman força l’obertura del corredor terrestre, ni Stalin ataca cap avió del pont aeri. La tensió es va mantenir sota control, en una política de RISCOS CALCULATS que seria l’essència del sistema. La por a una URSS tentacular i activa, que el 1949 aconsegueix l’empat atòmic en fer explotar la seva primera bomba nuclear, decantarà l’opinió pública nord-americana cap a una demanda de seguretat que impulsarà el canvi polític i la histèria anticomunista. Es conclou que a la propera ocasió s’actuarà de manera més contundent. Aquesta nova ocasió serà la guerra de Corea!





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...