Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 16 de noviembre de 2019

EL TIRÀ I EL TITÀ (O NAPOLEÓ OBERT EN CANAL)




Els documentals del Canal de la Història ens tenen acostumats a un ritme trepidant que apel·la a totes les emocions possibles, amb l’objectiu de mantenir segrestada l’atenció de l’espectador en mil misteris egipcis i els vicis dels emperadors romans. Aquest enfocament fa dels personatges una espècie d’éssers extraordinaris amb facultats sobrehumanes, desmereixent l’acostament rigorós i sense prejudicis que hauria de fer l’historiador. El resultat acostuma a ser atractiu per als sentits, però descoratjador per al qui vol aprendre història.

"Napoleón, el Dueño de Europa" no és diferent en aquest sentit. L’exageració de les facultats del personatge acaba semblant una pel·lícula d’éssers mitològics amb facultats sobrehumanes. No és que ja en la introducció se’l qualifica com “el més gran militar de tots els temps”, que “gràcies a la seva intel·ligència i la seva capacitat de lideratge va conduir França a cotes de glòria sense precedents”. És que el fil conductor de la història que explica és la pròpia personalitat de Napoleó: ja quan retrata la família situant-la en la petita noblesa togada es pretén presentar de forma gairebé miraculosa el seu vertiginós ascens social, com si d’una trajectòria titànica es tracés. Després, com si els historiadors fóssim psicòlegs pel mateix preu, ens descriu la seva personalitat amb elogis gairebé fantasiosos: expressions com “era conscient de la seva pròpia importància” no tenen cap valor historiogràfic si no es presenten fonts documentals per contrastar-les. Lluny de fer-ho, la veu en off insisteix a presentar un nen que ja anunciava el geni de la guerra quan organitzava baralles a l’escola.

Potser quan el documental celebra els èxits acadèmics de Napoleó a l’École Militaire se’l vulgui presentar com un il·lustrat: la consciència de la importància de la formació, l’interès per la política i la filosofia, la lectura compulsiva de grans biografies de personatges del món clàssic, la passió pels estudis (tècnics) d’artilleria, semblen apuntar en aquest sentit. És l’únic context a què es fa referència: la personalitat de Napoleó és sempre el fil conductor, i l’egocentrisme de la joventut, que el duria a l’èxit, va convertir-se en megalomania i, en fer-ho, el va abocar al fracàs. És una interpretació seductora i moralitzant, gairebé un conte amb “moralina”, que fa de la Història -com diria Ciceró- mestra de la vida... evitant que sigui també eina crítica del present, ni mecanisme d’aproximació científica al passat!

El segon problema que presenta aquesta mirada al personatge que sembla adquirir rang de culte és que es menysprea els personatges secundaris que l’envolten. Fins i tot la revolució és poc més que un paisatge! No queda més remei que fer-hi referència, però solament s’expliquen els episodis que justifiquen l’ascens de Napoleó: a Toulon contra els britànics, i als carrers de París contra les masses reialistes. Fora de presentar-la com a “temps turbulents” que van permetre el seu ascens, la Revolució és solament un decorat en el monòleg napoleònic. I això mateix passa amb Josefina: la relació amb ella es presenta com “un dels romanços més famosos de la història” i ella,  amb una misogínia insultant, és presentada com una jove “vídua ambiciosa i calculadora, que sabia el que volia i com aconseguir-ho” i que “es va plantejar la relació com un negoci”. El masclisme continua quan es diu que “l’home més poderós de la seva època no va arribar mai a dominar-la”, com si la condició natural de l’home fos dominar, i la de la dona ser dominada. Així s’oblida que el principal beneficiari del seu matrimoni és ell: després d’haver perdut el seu marit en la fase radical de revolució, ella era una dona ben connectada, sofisticadament elegant, freqüent en alguns salons, podríem dir una mica mediàtica, tot i que els meus alumnes van preferir qualificar-la, amb més traça que jo, com una “influencer”.

El mateix any en què va casar amb Josefina, Napoleó va prendre la direcció dels exèrcits d’Itàlia. El documental es refereix a aquell 1796 com el temps en què Napoleó va revolucionar l’art de la guerra, però  no ens explica com ni per què. Enrere queda, se’ns diu, la “guerra de cavallers en la que dos exèrcits es reunien en el camp de batalla i carregaven l’un contra l’altre fins a la rendició del contrari”. Un altre cop, al no aprofundir en el tema, sembla que l’únic ingredient que impulsaria els canvis en la guerra seria el geni de Napoleó, que convertiria “les derrotes en victòries, i les victòries en conquestes”. I que a Itàlia es va forjar la fama d’invencibilitat que li va permetre aspirar a conquerir Europa, “si no el món sencer”. 

Afirmacions exagerades com aquesta, gairebé fantasioses, farien el paper de juguesca amb què mantenir l’atenció de l’espectador si després apareguessin historiadors que en fessin punta o matís. Però els historiadors que hi apareixen no fan cap aportació important: ni es reconeix cap especialista, ni cap subtítol justifica la presència d’aquells professionals en concret en base a una recerca, un llibre publicat o una exposició. Es limiten a fer afirmacions curtes, sense profunditat, que acompanyen l’explicació sense introduir-hi cap ciència. El guió segueix doncs pautes cinematogràfiques, mai historiogràfiques. I en aquest context, Egipte acompleix un paper especialment atractiu. No queda clar per què –en tornar d’Itàlia- es va enviar a Napoleó allà: se suggereix que es volia sentenciar la guerra contra el Regne Unit bloquejant a Egipte les rutes comercials amb l’Índia. La qualificació del territori com un ”exòtic camp de batalla ancestral” podria fer referència a la voluntat d’estendre la revolució per a alliberar un poble esclavitzat per supersticions i poders tirànics; també es parla del component científic de l’expedició, però tampoc no s’analitza el perquè, i s’adjudica –un altre cop- a la personalitat curiosa de Napoleó. Així que el documental ens arrastra fins a Egipte, ens ensenya les piràmides per recordar-nos que al seu peu Napoleó va guanyar una batalla, i precipita l’explicació del seu retorn en base a la relació amb Josefina, la nova coalició formada a Europa contra França i l’oportunitat d’assaltar el poder que li oferia la necessitat que, segons el documental, tenia la societat francesa d’un líder fort “després d’anys d’inestabilitat”, un “sabre” que acabés amb el desordre social. Amb aquestes afirmacions sembla quadrar tot: el nen que guanyava batalles de marrecs era l’home providencial que havia de posar ordre en el caos revolucionari. El conte seria perfecte, sinó fos perquè l’home es va torçar!


La darrera imatge de Napoleó que descriu el documental és el del treballador incansable. Aprofita per fer-ho les reformes del període del Consolat, que faria de França, diu la veu en off ,“enveja del món”. Després de saltar-se Abukir també ignora Trafalgar, que qüestionaria la imatge del personatge com a “déu de la guerra” que el guió ens vol donar en aquest tram, i directament es passa a explicar els errors de Napoleó: el problema de la glòria, diu, és que vindria a ser com a muntar sobre un tigre, i es clar, “presa de temptacions, d’una insaciable gana de glòria i poder”, l’home trasbalsat per l’ambició es precipitaria cap a la seva perdició. Així que es coronaria emperador, impulsaria el bloqueig continental i envairia Rússia. Ja se sap: el poder corromp, y el poder absolut corromp absolutament. Les conquestes, la coronació, el divorci de Josefina per a casar-se amb una princesa austríaca a la recerca d’un hereu, demostren que l’ambició desmesurada s’havia convertit en megalomania i aquesta seria la causa del seu final. Solament he trobat una reflexió científica sobre el fracàs de l’imperi: l’expansió de les idees revolucionàries que Napoleó significava, va implicar l’ocupació tan difícil de costejar pels territoris ocupats. La reflexió fa aparèixer aquest cop la invasió d’Espanya, on, segons un dels historiadors, havia sorgit un “brot nacionalista” (sic) que seria la seva tomba. Aquesta única referència a Espanya serveix principalment per presentar sir Arthur Welleslay, el futur Duc de Wellington, un personatge necessari perquè es dedicaran molts minuts de metratge a explicar la trepidant fugida d’Elba i la derrota a Waterloo.

La batalla es presenta com una lluita entre titans, desproveïda de lectura política. De l’enfrontament entre la França de la burgesia revolucionària i l'Europa dels aristòcrates reaccionaris, no se’ns diu res. Napoleó és solament una trajectòria espectacular que va fer d’ell una “llegenda en vida, o un mite després de la seva mort”. Tota lectura possible és moral. Podríem discutir molt sobre aquesta concepció de la història com a teatre d’homes d’acció, emprenedors o lluitadors, molt a la mida del caràcter dels nord-americans, i la seva utilitat en el blindatge d’aquest model. Però sembla clar que la figura de Napoleó continua esperant el producte audiovisual que permeti els espectadors conèixer qui va ser i què representa!

sábado, 9 de noviembre de 2019

SPACAT6 - 1814, EL RETORN





Havíem vist fracassar a Trafalgar la invasió napoleònica d’Anglaterra i com Espanya participava de la nova estratègia per a sotmetre el Regne Unit: el bloqueig continental (Decret de Berlín, 1806) que volia ofegar-la econòmicament. Això havia precipitat la intervenció francesa a Espanya (per fer-lo complir a Portugal) i a Rússia (que es resistia a acomplir-lo). Ja sabem com va anar aquesta intervenció a Rússia: l’aplicació de la política de terra cremada per part dels russos esperant l’arribada del “General Hivern” i la tràgica retirada de Napoleó després de la derrota a Borodino (1812). Les potències absolutistes van aprofitar la debilitat francesa per a organitzar una nova Coalició i Napoleó, preparant-se per fer-li front, va retirar les tropes de la península que li feien falta per a enfrontar aquest repte. És per això que es va presentar al palau de Valençay (1813) i va signar amb el príncep Ferran el tractat que li permetia recuperar la corona.

Ferran VII va iniciar el retorn a la península, enmig de multitudinàries entrades reials, vives al rei absolut, i més d’un “visca les cadenes”. El general Francisco Copons, heroic defensor de Tarifa i capità general de Catalunya, va rebre l’encàrrec de les corts de trobar-se amb la comitiva reial i lliurar-li la Pepa. No solament va ser rebut amb fredor: el rei va canviar l’itinerari que li oferia la Regència i es va desviar a Saragossa, molt probablement per a demorar pronunciar-se sobre la situació política i guanyar temps per a detectar l’estat d’ànim del país. El 12 d’abril de 1814 rebia de 69 diputats absolutistes el document que coneixem com “la Pepa dels reaccionaris”, o el MANIFEST DELS PERSES. Es diu així perquè començava fent referència a la “costum entre els antics perses de passar cinc dies d’anarquia després del traspàs del seu reis, a fi que l’experiència de tantes desgràcies els fes més fidels al seu senyor”. Venien a dir que això era en realitat el que havia passat durant l’absència reial. El document desqualificava Cadis, criticava la tasca liberal empesa per les Corts, i feia una apologia de l’absolutisme. A la pràctica, doncs, era una invitació al cop d’estat. Constatada la seva popularitat amb les entrades reials, segur de que l’exèrcit –vista l’acollida del reaccionari general Elyo, capità general de València- i conscient gràcies als “perses” de tenir la noblesa del seu costat, Ferran VII va dictar EL DECRET DE VALÈNCIA (4 de maig de 1814): lamenta el presumpte segrest a França, denuncia la traïció que havia suposat que les corts “me despojaran de la soberanía (...) atribuyéndola a la Nación”, declarava “nuls i  sense valor ni efecte” la Constitució i els decrets publicats per les Corts, “como si no hubiesen pasado jamás tales actos y se quitasen de en medio del tiempo”.

SEXENNI ABSOLUTISTA (1814-1820). El decret suposa, doncs, un retorn efectiu a l’Antic Règim: en els mesos següents es van liquidar càrrecs i institucions constitucionals, es va restablir la Junta Suprema d’Estat, es va recuperar la vella planta dels ajuntaments, es van nomenar corregidors i capitans generals proclius a l’absolutisme, se li va tornar al clergat regular els seus convents, es va autoritzar el retorn dels jesuïtes, es van restablir els gremis i la inquisició, i en un decret del 15-9-1814 es reintegrava als senyors jurisdiccionals “en la percepció de totes les rendes, prestacions i drets del seu senyoriu”. El context europeu l’afavoria: els vencedors de Napoleó perseguien els liberals per tot Europa, el Congrés de Viena afavoria el retorn de les velles dinasties expulsades per Napoleó, i la constitució de la Santa Aliança dotava l’Europa dels prínceps d’un mecanisme de defensa mútua per a evitar una nova revolució. 

Ilustración de "La segunda casaca", de Benito
Pérez Galdós
A Espanya, la duresa dels problemes de la Hisenda, arruïnada per la guerra i el descontrol de les colònies americanes, no va fer possible una campanya repressora, però els afrancesats van marxar a l’exili. El principal problema del rei, però, va ser una activa oposició liberal: una jove generació d’encesos romàntics, desenganyats del fracàs de la revolució, però actius defensors de les noves idees, es va consagrar a conspirar contra l’absolutisme. Els instruments dels liberals van ser les societats patriòtiques de caire secret que -entre misteris, símbols, secrets i juraments- van impulsar conxorxes com la (fracassada) conspiració del triangle (1816), que va acabar amb els caps del liberal Vicente Richard i el barber Baltasar Gutiérrez clavats en piques... Altres instruments de les conxorxes van ser les lògies maçòniques (que proporcionaven el secretisme necessari), i l’exèrcit, en el què joves militars formats a les acadèmies i que s’havien guanyat els seus ascensos amb mèrits de guerra, es resistien a la desmobilització. Potser el més conegut dels pronunciaments que aquests militars van encapçalar contra l’absolutisme sigui el del jove General Luis Lacy, veterà de la lluita contra els francesos, que es va pronunciar per la Constitució a Catalunya, però va fracassar. Pensant que executar-lo a Barcelona podria provocar disturbis, se’l va conduir a Mallorca, essent afusellat al castell de Bellver (1817) i les seves despulles traslladades a Barcelona, on, després de moltes vicissituds, descansen en un nínxol al cementiri de Sant Andreu.

Un d’aquests pronunciaments, però, tindria èxit. El coronel Rafael de Riego estava a Cabezas de San Juan (Sevilla) preparant la incorporació de les seves tropes a la flota que havia de conduir-lo a Amèrica per a castigar els súbdits rebels. En comptes de fer-ho, es va pronunciar per la Pepa: la proclama llegida davant de la tropa lamentava l’arbitrarietat de l’absolutisme, celebrava la legitimitat de la Pepa i comminava el rei a jurar-la. La ronda de proclames que va iniciar per Andalusia va precipitar motins liberals en altres ciutats, i una multitud congregada davant del Palau Reial: el rei, espantat, organitzaria el jurament de la constitució que es faria efectiu el 9 de març de 1820: “me habéis hecho entender vuestro anehlo de que se restableciese aquella constitución que, entre el estruendo de armes hostiles, fue promulgada en Cádiz el año de 1812”, deia. I acabava dient “Marchemos juntos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional”. Començava la segona fase del regnat.

TRIENNI LIBERAL (1820-1823). La tasca política del Trienni va ser molt important: es van suprimir les senyories jurisdiccionals, els mayorazgos i les vinculacions que mantenien el feudalisme al camp. La terra va esdevenir mercaderia susceptible de ser comprada i venuda, afavorint les relacions capitalistes entre propietaris i pagesos. També es van eliminar els gremis, aconseguint la “llibertat d’indústria”. Per a mantenir l’ordre públic i defensar el règim constitucional es va instaurar la Milícia Nacional, un cos de voluntaris controlat pels ajuntaments en el que la tropa escollia els seus oficials. Però la realització més important del Trienni va ser l’aprovació del Codi Penal (1822): no solament perquè fixava la igualtat de tothom davant la llei, i abolia la tortura, sinó perquè incloïa noves figures jurídiques, com la rebaixa penal, la commutació de penes, la rehabilitació  per penediment o l’esmena, la indemnització dels processats innocents, de la forca al «garrote», la prohibició de la confiscació de béns i les fuetades …


El Trienni, però, es va haver d’enfrontar a importants problemes. Primer de tot, la pròpia divisió dels liberals en dues grans famílies: els doceañistas, entre els que es compten els veterans redactors de la Pepa i un jove Martínez de La Rosa, volien reformes prudents i lentes, i una monarquia activa dins de l’organigrama de la separació de poders. Volien moderar la Pepa, i valoraven molt més la llibertat que la igualtat; en canvi, els veinteañistas, entre els que es comptaven Espoz y Mina, Riego, o Evaristo San Miguel, qui va posar lletra al Himne de Riego que havia composat José Melchor Gomis, demanaven reformes ràpides, i una funció solament simbòlica del rei. Valoraven la igualtat per a que hi hagi verdadera llibertat, i defensen aferrissadament la Pepa: Constitució o mort!, diuen.

El segon problema del Trienni van ser les partides absolutistes que qüestionaven l’ordre públic. La Regència d'Urgell fou un organisme de govern dels reialistes, revoltats contra el règim constitucional, instituït a la Seu d'Urgell. La presidia l'arquebisbe Jaume Creus, però l’ànima era un dels “perses”, el marquès de Mataflorida, mentre que el baró d'Eroles s'ocupava de convertir les partides de guerrillers en un exèrcit organitzat. “También nosotros queremos Cortes, però no de sanculottes y jacobinos», deien. El govern radical d’Evaristo San Miguel va nomenar capità general de Catalunya el General Espoz y Mina, qui emprengué la campanya que va ocupar la Seu d’Urgell (11-11-1822).

Però el problema més important del Trienni va ser el propi rei. Mirava d’entorpir l’acció de govern. En el discurs de la corona que inagura la segona legislatura (3/1821) afegeix interpretacions pròpies al discurs oficial que li ha redactat el govern. El “discurs de la coletilla” es queixava dels seus ministres perquè “han sido públicos los ultrajes contra mi dignidad y decoro”, anunciant “un sinnúmero de males y desgracias” si  no es reparaven. I és que Ferran VII en preparava una de més grossa...

domingo, 3 de noviembre de 2019

SPACAT5 - LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)



El conflicte que va estripar la península entre 1808 i 1814 crea polèmica ja en la denominació, agafada de la documentació contemporània per a evitar la que els liberals del XIX li van donar a Espanya, “guerra de la independència”. El debat nominatiu ja demostra que va ser més que un conflicte entre les tropes franceses invasores i el poble espanyol, i que el relat que mitifica el 2 de maig no va ser fàcil d’imposar: ja a Cadis, Antoni de Campmany va proposar-lo com a festa nacional i les Corts van commemorar el paper del poble en el primer aniversari (oblidant elements incòmodes del procés, com la xenofòbia o el ferrandisme). Quan retorni, Ferran VII la veurà demostració de la lleialtat dels seus súbdits i omplirà la festa de misses, però els governs liberals que el succeiran fomentaran la idealització de la guerra com a expressió de la nació indomable: des del Comte de Toreno a Espronceda l’explicarien amb èpica, i el 1840 una cerimònia d’estat concentrà les despulles de les víctimes de maig al monument que encara hi ha al Passeig del Prado. El centenari seria discret: encara que el govern Maura treballava en la construcció de símbols nacionals, com la celebració del 12 d’octubre, la bandera o l’himne, celebrar-lo podia incomodar la recent aliança amb els francesos pel tema del Marroc, i solament Alfons XIII va assistir a alguns actes commemoratius celebrats –sense cap coordinació- per alguns ajuntaments. Les elits catalanes, però, si bé havien participat durant la guerra de l’entusiasme anti-francès, van arribar al centenari en plena eufòria catalanista, i van preferir commemorar l’any 1908 els 700 anys del naixement de Jaume I. El mite ressorgirà durant la guerra civil perquè ambdós bàndols el faran servir contra l’altre: titulant-se representants de l’essència del poble contra el virus estranger que suposaria per a uns el feixisme, per als altres el presumpte comunisme. El franquisme vincularà 2 de maig i 18 de juliol, i aquesta visió nacionalista del poble heroic arribarà així als anys 80. La consagració de les autonomies obriria, però, un debat interpretatiu que buscava trobar les veritable causes de 1808 allunyant-les de la pretensió nacionalitzadora de que el sentiment nacional havia estat el seu combustible.


EL DESENVOLUPAMENT DEL CONFLICTE. Identifiquem una primera fase, des de maig a la tardor de 1808, en la que els francesos opten per la repressió contra els motins. Dos derrotes significatives els impediran avançar massa més al sud: la derrota al pas d’El Bruc (juny 1808) –més aviat una escaramussa contra guerrillers, mitificada per la Renaixença- i la batalla de Bailén (19-7-1808), en la que el General Castaños va vèncer el mariscal Dupont. Les conseqüències de Bailén serien importants: els 9.000 soldats de l’exèrcit vençut es confinarien a l’illa de Cabrera, al sud de Mallorca. D’aquell camp de concentració informal solament en sortirien en vius 3.500, tal i com denunciaria el Diario de Palma el 24-8-1813: “estremece el corazón más duro ver abandonados tres mil o más Hombres en una isla desierta e inhabitada, a la intempèrie, a la desnudez y hasta el hambre (...) Tal conducta no se vio nunca en la mazmorras de Argel y Túnez (…) ¿Es creíble esto en España, en el centro del catolicismo?». 

Guanyar a Bailén serà un alè d’esperança per als combatents, perquè és la primera derrota dels exèrcits napoleònics a Europa. Atorga un temps preciós a la formació de les Juntes provincials i la Junta Central, i obligarà Josep I a abandonar Madrid: els francesos s’hauran de replegar i demanaran reforços. I la vinguda personal de Napoleó a Espanya ens permet encetar una “segona conquesta francesa” (1808-1812), una campanya ben planificada que permetrà la ràpida ocupació del país. L’exercit espanyol serà destrossat a la batalla d’Ocaña (Toledo, 1809) i els seus efectius, dispersats, sumaran talent combatiu a les guerrilles populars. Girona i Saragossa cauen el 12/1809 i el 2/1810, respectivament. Napoleó dicta els Decrets de Chamartin, entre els que es compta l’abolició de la inquisició, i –en plena rivalitat amb aquesta proposta de futur- sorgeix un debat en el si de la Junta Central: un sector jovellanista proposava una convocatòria de corts estamentals, respectuosa amb la tradició, i altres la volien convocar “a la francesa” a través de les ciutats. Aniria prenent forma una convocatòria corporativista que apel·lava a 150 institucions –universitats, tribunals, consells, ajuntaments, etc-, però la retirada fins a Sevilla, on moriria el seu president, un ancià Floridablanca, i el descrèdit que li atorgaven les derrotes, va desbordar la crida de la Regència sortida de la Junta, que finalment es va fer votant compromissaris entre els representats de les diferents parròquies. Els diputats travessarien el país entre dificultats i perills, i les corts es podrien inaugurar a Cadis el setembre de 1810. El primer diputat a parlar va ser un capellà, Diego Muñoz Torreno. No tenim el text original, però les cròniques que en van fer els diaris ens ofereixen la sorprenent reclamació que les corts es proclamessin sobiranes i treballessin per la divisió de poders i el retorn de Ferran VII, negant valor a les “renúncies fetes a Baiona, no solament per la falta de llibertat sinó molt principalment per la manca de consentiment de la nació”. Mentre els diputats gaditans prenien decisions en nom dels reis exiliats, les guerrilles combatien l’invasor. A partir de 1812 podríem entrar en una tercera fase, la d’una ofensiva combinada hispano-britànica: el trampolí que Portugal havia estat per a les tropes de sir Arthur Wellesley, combinat amb el desgast que la guerrilla imposaria a les tropes franceses, ja havia permès una primera victòria a Talavera (1809), però ara –aprofitant la necessitat de tropes que Napoleó tenia per a la campanya (i el desastre) de Rússia– se succeiran les victòria aliades d’Arapiles, Vitoria i San Marcial. El 1813 les tropes napoleòniques començaran  a abandonar la península.

CARACTERÍSTIQUES DE LA GUERRA (1) TÉ CARÀCTER NACIONAL. La guerra és el part de la nació: la identitat espanyola s'acaba de formar contra els francesos. Abans, la identitat personal circulava sobretot entorn del veïnatge, la feina/família, el seguiment de la religió verdadera, i “ser súbdit de”. Per això la historiografia recent desconfia del sentiment nacional ferit com a motor dels motins contra els francesos. José Álvarez Junco (Mater Dolorosa. La idea de España en el siglo XIX, 2001) ha qüestionat l’expressió “guerra de la independència”, que li sembla inadequada perquè ni els acords de 1807 ni la presència de Josep I suposen en cap moment cap conquesta, i recordava que –com que va ser Cadis la que, jurídicament parlant, inventa la nació- la caracterització del conflicte com lluita per la independència nacional seria una invenció liberal posterior: “lo nacional es impostado, artificial, ajeno al fernandismo y la xenofobia”, diu. El combustible de la lluita popular van ser sobre tot la càrrega que provoca la presència ocupadora sobre el fràgil equilibri entre població i recursos típic de l’Antic Règim (que precipità crisis de subsistències), i la crítica de l’església contra la revolució, a qui no perdona el laïcisme, ni haver matat el rei (en el fons, a Déu per persona interposada), ni l’abolició del feudalisme, de la que l’església participava. Per això trobem catecismes que diuen: “¿Es pecado asesinar a un francés? No, padre, se hace una obra meritoria librando a la patria de estos violentos opresores”.

No tots els historiadors estan d’acord amb aquesta teoria: en un article contingut en el número 86 de la revista “la aventura de la historia” (2005), Odon Elorza deia que «no es el movimiento político de Cádiz el que determina la entrada de la nación española en el vocabulario político, sino a la inversa. Es la generalizada asunción de la nación y de la soberanía nacional lo que determina la convocatoria de cortes», i deduirà l’existència prèvia de la nació de la proclama de la Junta de Sevilla el juny de 1808 ”por los derechos sagrados de la nación, a la que ha violado su libertad, integridad e independencia”. Cal respondre que la composició variant de les Juntes ens permet trobar també crides que lamenten que “si nos dominan hemos perdido todo: reyes, monarquía, bienes, independencia y religión” (Valladolid) o proclamen que “moriremos antes de dejar a nuestro rey en manos de un pérfido y despreciar nuestra sacrosanta religión” (León). Encara que s’intueix en elles certa consciència de participar d’algun tipus de col·lectivitat política, sembla prou clar que rei i religió són el leitmotiv principal del motí.

CARACTERÍSTIQUES (2) ÉS UNA GUERRA IRREGULAR. El reconeixement de la inferioritat davant dels exèrcits professionals ha fet sempre combatre el poble amb la tècnica de la guerrilla, basada en l’atac sorpresa i la ràpida fugida, que pretén desmoralitzar més que vèncer, i que compta també amb el suport logístic de la població i el coneixement profund/superior del terreny en què es combat. La por, la permanent desconfiança en la població i l’amenaça permanent d’aquests atacs inesperats van crear en els soldats francesos una sensació d’inseguretat constant, que es traduïa en brutals represàlies contra la població civil, generant una permanent espiral de violència que –en tant es deshumanitzava l’adversari com a ésser diabòlic, o monstre supersticiós- deixà episodis d’un morbós salvatgisme, del que Goya va deixar constància en la sèrie de gravats “Els desastres de la guerra”. Així doncs, durant aquest conflicte el fenomen adquireix un abast que no recuperarà fins la segona guerra mundial. Fins i tot va ser reglamentat: la Junta Suprema va oferir (Reglamento de Partidas y Cuadrillas, 12/1808) ofereix indults, i poc després legitima repartiments del botí (Instrucción del Corso Terrestre,  1809). Més endavant, el Reglament de les partides de guerrilla (Cadis, 1812) els reconeixerà “el gran servei ofert a la nació”.

Encara que Charles Esdaile (La guerra de la independència. Una nueva historia, 2004) hagi assimilat guerrilla i bandidatge, com si el mòbil principal fos el botí. Però hem de pensar que molts dels testimonis negatius que recull provenen de comandaments dels exèrcits regulars, que –lògicament- desconfien d’aquestes forces difícils de controlar.  Així els defèn l’historiador Antonio Moliner Prada, que posa en relleu la importància de les seves accions en la victòria final: no es pot dir que fossin la peça clau, però el seu paper com a informants de l’exèrcit regular i com a distracció de forces franceses va ser fonamental.

Raymon Carr afegia la funció de “reprendre el control de les zones evacuades imposant un terror patriòtic que forçava a la població a resistir”, però –per contra- critica que va introduir un element d’inestabilitat: el de romantitzar la revolució i atorgar legitimitat a la insubordinació, santificant certa preferència per l’acció individual violenta que llegaria la política espanyola del segle XX la idea de “prendre el fusell si se senten ferides les seves conviccions polítiques”.

CARACTERÍSTIQUES (3). ÉS UNA GUERRA CIVIL. En el conflicte hi va haver també aquest component. No solament perquè entre els que lluitaven contra Napoleó podem distingir uns que ho feien per recuperar el rei absolut i uns altres que volen expulsar els francesos però no les noves idees; sinó perquè també hem de recordar la significativa existència d’una minoria política fascinada per Napoleó que va veure en la nova dinastia napoleònica la possibilitat de precipitar les reformes que sota els Borbons progressaven de forma tan lenta i vacil·lant. Són els afrancesats, alguns d’ells tan coneguts com Cabarrús, Urquijo, Moratín, LLorente o –més tímid- Goya.

Des que Menéndez Pelayo (Historia de los heterodoxos espanyoles) els va qualificar de traïdors ningú no va escoltar els seus arguments: si havia hagut canvi dinàstic el 1700, per què aleshores? Per què patir els estralls de la guerra si es podien evitar? Miguel Artola (Los afrancesados, 1953) els va presentar com a monàrquics, reformistes i anti-revolucionaris, però Hans Juretschke (Los afrancesados en la guerra de la independència, 1962) –encara que els reconeixia les conviccions el 1808- trobava també l’arribisme i la força intimidatòria de les autoritats ocupadores com a mòbils de la seva actitud.

CARACTERÍSTIQUES (4): TAMBÉ ÉS UNA REVOLUCIÓ. En primer lloc, perquè el buit de poder que va provocar el 1808 la renúncia dels reis va ser assolit per unes noves institucions, que no estaven previstes en l’organigrama institucional de l’Antic Règim. És cert que el personal que ocupa aquestes JUNTES no són majoritàriament burgesos, però també que els nobles són minoria. També és cert que sobre el paper no són sobiranes, ja que neixen de l’emergència que suposa l’absència del rei (presumptament segrestat), del que es diuen representants. Però també és cert que de la Junta Central surt l’agosarada decisió de convocar corts, competència reservada al rei, i un debat sobre com havien de ser (i convocar-se) aquestes corts.

Però sobre tot va resultar revolucionària tota la tasca desenvolupada en aquelles corts. No solament perquè en els seus primers debats es va atorgar la sobirania, sinó perquè va aprovar tot un seguit de decrets que deconstruïen l’Antic Règim. La llei de senyorius (1811) potser no constituïa una reforma agrària, però si que consagrava el principi d’igualtat sobre la llei i per tant, era una abolició del feudalisme. La llei d’imprempta era també una proclamació de la llibertat d’expressió. L’abolició de la Mesta, la incentivació dels tancaments de les terres, o la llei d’indústria, que anul·lava qualsevol limitació a la lliure iniciativa, suposaven avançar cap a la llibertat econòmica. I l’abolició de la inquisició, després de dures sessions de discussió (1812) obrien el camí cap a la llibertat d’opinió.

Però potser la tasca més important de les Corts de Cadis va ser l’aprovació de la Constitució que, per la seva aprovació el 19 de març de 1812, serà coneguda encara com La Pepa. És cert que queda allunyada de l’aprovació i coneixement del poble, que no va arribar a aplicar-se perquè el país estava en guerra, i que –escrita ja fa dos-cents anys- tenia les seves limitacions. El sufragi universal que preconitzava era solament masculí, i establia que l’estat tenia una religió oficial (prohibint altres confessions), i no reconeixia cap foralisme. Però es va convertir en un símbol a Europa per a les següents generacions de romàntics que lluitarien contra els prínceps vencedors de Napoleó que pretendrien retornar a l’Antic Règim.

El 1978 Miguel Artola publicava “Antiguo régimen y revolución liberal” i feia un balanç molt optimista de les Corts de Cadis: en tant reduïa les limitacions a l’expansió del capitalisme constituïa una veritable revolució, i en tant abolia els privilegis de la noblesa fixava la igualtat jurídica de tots els ciutadans. L’any següent, Josep Fontana publicava “La quiebra de la monarquia absoluta”: per a ell la veritable revolució liberal no arribaria fins després de la mort de Ferran VII, i el bagatge de les decisions preses a Cadis constituïa solament un reformisme molt moderat que resultava “excessiva per als explotadors, i insuficient per als explotats”. També José Álvarez Junco ha escrit que –sense burgesia en aquelles corts- difícilment podem parlar de cap revolució. Potser solament fos una revolució de paper, però per primera vegada un grapat d’espanyols d’idees diferents s’havia assegut a compartir una discussió des de la discrepància amb la voluntat de crear un espai de convivència que compartir plegats. Que cadascú ho valori com cregui convenient...



miércoles, 30 de octubre de 2019

SPACAT4 - DE BASILEA (1795) A MADRID (1808)



Encara que la pau de Basilea lliurava als francesos la part espanyola de La Española (el que avui seria la República Dominicana) no hi va haver més pèrdues territorials. Això va atorgar a Godoy el Príncep de la Pau i, poc després, el seu matrimoni amb la duquessa de Chinchón que l’emparentava amb la família reial. L’ascens de Godoy no seria l’única conseqüència del tractat de 1795.

CONXORXES ARISTOCRÀTIQUES. La nova posició del ministre va fer pensar en alguna aspiració dinàstica, posant en contacte el vell “partido castizo” amb l’infant Ferran. Els pamflets que feien circular per Madrid parlaven del “despotisme ministerial” que segrestava la gràcia reial i criticaven l’aliança amb la revolució, aquesta espècie de “pacte de família sense família” que havia estat la pau de Basilea, i també les reformes il·lustrades que impulsava Godoy. Ell mateix es definiria com a reformista quan, anys després, ja morts els reis, escriuria les seves memòries: “¿Quién me encontró temeroso de las Luces? Lejos de apartarlas procuraba yo encenderlas y buscar su claridad, precavidas sus explosiones. (…) En vez de perseguir, liberaba a los perseguidos”. I és cert que va alliberar Francisco Cabarrús, va fer Jovellanos ministre, va protegir Moratín i Meléndez Valdés, va fer traduir Adam Smith, va prohibir a la inquisició empresonar sense permís reial,  va fer tornar de l'exili Pablo de Olávide, va fundar l'Escola de Veterinària, el Reial Col·legi de Medicina de Madrid, el Museu Hidrogràfic, l'Observatori Astronòmic, el Cos d'Enginyers Cosmògrafs... Les conxorxes van aconseguir fer caure el ministre (1798) però va tornar al poder el 1801 com a Generalísimo.


GUERRA AMB ANGLATERRA. Després de signar el Tractat de Sant Ildefonso (1796) l’armada espanyola va destruir les posicions angleses a Terranova. Els anglesos atacarien Tenerife (on Nelson perdria un braç)  i Trinidad. La guerra complicarà el comerç atlàntic entre 1796 i 1802, quan es va signar la Pau d’Amiens. Mentrestant l’ascens de Napoleó va suplantar el Directori i instituir el Consolat (1799-1804). Després de coronar-se emperador (1804) va posar en marxa el projecte d’invasió d’Anglaterra amb l’armada espanyola reunida a Cadis que la flota de Nelson va atacar abans de la seva sortida. En el combat naval de Trafalgar (21-10-1805)  va morir Nelson, convertint-se en l’heroi que llueix a Trafalgar Square, però es va truncar la invasió d’Anglaterra. No és l’única conseqüència: va consolidar l’hegemonia britànica al mar durant tot el segle, i va deixar desprotegides les colònies americanes d’Espanya, que –aprofitant el caos que es viurà a la península des de 1808- van iniciar el camí cap a la seva independència. Trafalgar converteix les conxorxes nobiliàries en una campanya de difamació d’alta intensitat, que involucra els reis per a intentar forçar una precipitada successió: el 1807 la cort s’escandalitzarà quan, sospitant que part de la propaganda contra els reis provenia del “cuarto del príncipe”, els reis registren les seves habitacions i en troben proves. L’infant Ferran obtindria el perdó dels seus pares, i aconseguiria semblar una víctima de Godoy, preparant el seu assalt al poder. Aquesta “Conspiració d’El Escorial” permetrà a Napoleó aprofitar l’ocasió, percebre la mediocritat i oferir l’oportunitat de fer de mitjancer més endavant.


SUBSIDIARITAT DE LA POLÍTICA ESPANYOLA RESPECTE DE NAPOLEÓ. Mentrestant, Napoleó posava en marxa una nova estratègica per a vèncer els anglesos. Després de la seva espectacular victòria sobre els prussians, gairebé sotmesa tota Europa, va dictar el Decret de Berlín (1806) prohibint el comerç de tots els ports continentals amb els britànics. La idea d’aquest “bloqueig continental” era ofegar l’economia anglesa, aïllant-la dels seus clients i proveïdors. El problema és que, per tal de fer-lo efectiu- calia obligar a acomplir-lo dos estats que es van negar: la Rússia del Tsar Alexandre, i Portugal. El 1807 es va signar el Tractat de Fontainebleau: per una banda era un repartiment de Portugal que reservava territoris portuguesos als reis d’Etrúria, recentment desallotjats dels seus estats italians pel nou mapa d’Europa dissenyat per Napoleó, i d’altres a l’Algarve per a Godoy. Però la decisió més important del tractat era que els soldats napoleònics travessarien la península camí de la invasió de Portugal.


ELS FETS DE 1808 (1). EL MOTÍ D’ARANJUEZ (17 de març). Mentre nombrosos incidents enfrontaven la població amb l’exèrcit de pas per la “ruta dels francesos”, anunciant el que podia passar, les conxorxes aristocràtiques contra Godoy triomfaven definitivament a Aranjuez. Godoy hi havia traslladat els reis per si calia fugir a Amèrica. L’entorn del príncep d’Astúries va fer protestar una multitud que va entrar a Palau. El ministre, atacat per la multitud i salvat in extremis per l’infant Ferran, va fugir; i els reis –sols i espantats- van decidir abdicar en el seu fill pensant que el salvaven. La multitud, ben manipulada per intrigants, es va retirar quan es va saber que Ferran VII era el nou rei. Carles IV, pocs dies després, escrivia a Napoleó dient que havia estat “forçat a renunciar a la corona”, i demanant la seva mediació.


ELS FETS DE 1808  (2). ABDICACIONS DE BAIONA (abril-maig). Murat entrava a Madrid el 23 de març i suggeria la mediació napoleònica per a fomentar la desunió de la família reial. Alhora evitava reconèixer Ferran VII, tractant-lo amb indiferència. Ell, a la recerca del vistiplau napoleònic, deixava una Junta de Regència i marxava camí de Baiona, on ningú no el va rebre, mentre els seus pares eren rebuts amb tots els honors. A Baiona, Napoleó pressionaria Ferran VII perquè li tornés la corona al seu pare, i a aquest, perquè li cedís a ell mateix. Dies després, Napoleó nomenaria rei d’Espanya el seu germà Josep (I) Bonaparte. En una biografia relativament recent, Manuel Moreno Alonso el descriu com a un polític incomprès en la seva voluntat de ser un rei per a tots els espanyols, i convençut de que podia convertir-se en un agent de desenvolupament econòmic i modernització institucional.

S’havia acomplert el pla de Napoleó? Res no fa pensar que Napoleó hagués pensat prèviament en una usurpació. Així ho demostra que a les Memòries de Santa Helena parlés de l’oportunitat que es va presentar a Espanya el 1808 com un “abîme recouvert de fleurs”. Havia escrit a Murat dient-li “manejaos de manera que los espanyoles no puedan sospechar el partido que puedo yo proponerme; esto no os serà difícil porque yo mismo lo ignoro aún”. Sembla, doncs, que el projecte sorgeix sobre la marxa, i que el comportament de la família reial va oferir la possibilitat. Cal dir, però, que la imatge d’Espanya que els viatgers del segle havien popularitzat és la idea de la decadència. Napoleó, partícip d’aquest menyspreu, es presenta com l’alliberador sense esperar que els espanyols prefereixin el seu rei.

ELS FETS de 1808 (3). L’ALÇAMENT POPULAR (maig). Murat havia demanat a la Junta de Regència la sortida dels infants espanyols que quedaven a Madrid per a reunir-se amb la família en el dolç retir pactat a Baiona. Quan a primera hora del matí del 2 de maig va córrer per Madrid “que nos lo llevan”, una explosió de ràbia antifrancesa va obligar un batalló a fer servir la violència, provocant que el motí s’estengués. El poble de Madrid feia servir pedres, agulles de cosir o testos des dels balcons, mentre els degollaments i les detencions van anar omplint una jornada sanguinolenta, que Goya va testimoniar en el quadre “La carga de los mamelucos”, i en el que representa la terrible repressió de l'endemà, "Los fusilamientos del 3 de mayo".

- No sembla una revolta espontània. Hem trobat molts indicis d’una trama semblant a la que havia tombat Godoy a Aranjuez setmanes abans.

-  Les víctimes són difícils de comptar. Ronald Fraser (La maldita guerra de España) parla d’un parell de milers de combatents, 250 morts i 125 executats.

- Pérez Guzmán, que fa un recompte amb motiu del centenari (1908) identifica 409 víctimes en els arxius, de les que solament 40 son militars. 

-  Menestralia i artesanat urbà no van ser els únics protagonistes: com en els motins de subsistències, les dones, com Manuela Malasaña, van tenir un paper destacat.

-El multiplicador informatiu del que havia passat seria el missatge que surt de Mòstoles, que hem perdut, i que va estar reinventat a posteriori: “Madrid perece víctima de la perfídia francesa, etc”
-          L’alçament va trigar a escampar-se, i el seu desencadenant, més que Madrid, va ser l’arribada de les notícies de Baiona. Si hi ha un component ideològic en l’alçament, és la defensa de la monarquia.

-          L’ambient al Madrid ocupat era ja molt dens, com demostra la preocupació de Murat pels abusos perpetrats per les seves tropes.

-          Els militars no es van moure enlloc: els artillers del parc de Monteleón van ser l’excepció. La resistència dels capitans Daoíz y Velarde va acabar en tragèdia.

domingo, 27 de octubre de 2019

SOLUCIONARI "EL PACTE DELS LLOPS" 1ER BATXILLERAT




“El pacte dels llops” és una pel·lícula històrica d’aventures, dramàtica i amb uns tocs de ciència ficció. La intriga manté l’espectador ben pendent, i alhora ens ofereix molta informació sobre l`època. Els crítics cinematogràfics, però, van fer constar que les escenes de lluites i baralles semblaven fantasioses i inapropiades, no solament per l`època, sinó també pel clima del metratge.

El director aprofita un tema verídic, el de la fera de Gevaudan, per a crear una trama mistèrica, afegint-se així a les propostes més o menys científiques de periodistes, escriptors, criptozoòlegs, antropòlegs, historiadors, biòlegs i naturalistes. La bèstia de Gévaudan és el nom atribuït a un animal que va assolar aquesta regió del sud de França entre 1764 i 1767 atacant un nombre confós de víctimes, sobre el que les fonts històriques difereixen, que el 1987 es van censar en 210 atacs, dels que van resultar 113 morts. La fera es va fer famosa, i va obrir un debat sobre quin animal era, que encara dura.

SUPERSTICIÓ I PROVIDENCIALISME. El diccionari defineix com a “superstició” l’excessiva reverència o por a les coses desconegudes i misterioses, però també l’atribució d’una força oculta i sobrenatural a objectes o esdeveniments que, per llur natura, no la posseeixen. Gevaudan apareix com una regió mal comunicada, boscosa i pantanosa, on l’església encara combat (i participa de) velles creences: ja en el mateix començament se’ns ensenya un creuer, una d’aquestes creus altes, de pedra, que es troben en molts camins de vegades per recordar morts violentes, i es considerava atorgaven certa capacitat protectora als viatgers, i que s’havien estès per Europa durant la Contrareforma. També a l’inici de la pel·lícula veiem acusar una dona que pateix epilèpsia com si fos una bruixa (minut 5), posseïda pel dimoni (minut 28), i objecte de violència (sexual i de l’altra).




De seguida veiem com es parla de la bèstia com si fos un  càstig de Déu pels pecats del poble. Una de les supervivents de l’atac diu que “més que un llop era un dimoni” (minut 12), la mare del marquès que acull els protagonistes diu que per aplacar-la no es necessiten soldats sinó oracions (minut 15), i ell mateix diu que circula per la comarca el rumor que el papa ha enviat un espia per a saber si la bèstia “és una manifestació del dimoni”. El pare dels dos joves pastors que s’han perdut en la muntanya irromp en la missa –precisament en el moment en que el sermó s’adreça a déu preguntant-li “fins a quant durarà la teva còlera”- cridant que els seus fills han desaparegut perquè “Déu el castiga pels seus pecats”... Davant les ferides que té una de les víctimes a l’hospital el capellà insisteix que “solament resant podem salvar-la” (minut 58), negant cap capacitat d’actuació a la medicina científica. Jean-François demanarà ajuda al mossèn perquè l’alliberi del pecats per estimar a la seva germana. Una de les prostitutes s’espanta amb els tatuatges que l’indi duu al cos: diu que és un bruixot (minut 43). Les seves creences, en canvi, estan justificades en tant estan íntimament relacionades amb la natura, en el que sembla ser una certa reivindicació deista: la identificació del tòtem de cada persona en un animal, descobert només tocant-li les mans, per exemple, o l’ús de medecines naturals per a curar els malalts, fan d’aquest personatge una espècie de depositari d’un saber natural que es considera pur. Per això justifiquem el protagonista quan l’incinera, perquè veiem en el ritus una espècie de ritual humanista.

VISIONS D’AMÈRICA. Durant el metratge es fan tres referències a Amèrica. En el minut 18 trobem la primera: en un sopar al castell, Fronsac fascina la noblesa provincial explicant la captura d’un peix pelut al Canadà. Amèrica queda definida com una terra de misteris, de riquesa natural insondable, una espècie de paradís exòtic. La segona referència és ben contrària: estan el marquès i Fronsac parlant sobre Mani, i Fronsac li explica que el va conèixer a Amèrica durant la Guerra dels 7 Anys: l’enfrontament entre francesos i britànics havia comptat amb suports indígenes que els havien convertit en objectiu de guerra. La tribu iroquesa a la que Mani pertanyia havia estat exterminada fent servir la verola.  Amèrica queda retratada com un espai de brutal rivalitat colonial entre europeus, en el que els blancs es comporten com a éssers gens civilitzats. És un espai de cobdícia. La tercera referència la fa Jean-François quan li demana a la seva germana que marxi amb ell a Amèrica. Terra de promesa, de futur, d’oportunitats, d’esperança, en el que es podria viure al marge de les convencions socials europees. Allà no compten els orígens, la sang, i el passat, sembla voler dir. Tothom té una oportunitat per a prosperar, i és una terra de llibertat.




NOBLESES CORTESANA, TOGADA I PROVINCIAL. La que més apareix durant tot el llarg metratge és la noblesa provincial, a la que es mostra residint en els seus vells castells medievals heretats dels seus avantpassats, intentant reproduir-hi amb malaptesa l’ambient dels grans salons parisencs. Com que s’han de conformar amb poetes de tercera, poca música i converses sense enginy, l’arribada de Fronsac els resulta un revulsiu. Són nobles consagrats a la cacera, orgullosa dels seus vells títols nobiliaris, amb una mentalitat molt providencialista. Tenen una vida tranquil·la i ociosa, però es mostren preocupats pels seus vassalls, i per tant, per les seves obligacions feudals: potser viuen del treball dels camperols, però també es preocupen dels estralls que provoquen les tropes del rei en els seus feus, i organitzen l’hospital per atendre’n les víctimes de la fera. S’interessen pel que passa a palau, a París, però les novetats, i la il·lustració, els semblen llunyanes i (... criticables). Així ho demostren que formin aquesta societat secreta, Els llops de Déu, que utilitza la bèstia per a espantar el territori i desgastar el rei pel seu despotisme il·lustrat.



La noblesa que es mostra en la seqüència situada a Versalles és ben diferent: viuen de la seva posició a la cort, més forta segons més a prop s’està del rei, i per això accepten l’absolutisme, del que fan una inqüestionable declaració de principis, de la que parlaré més endavant. Un exemple de noblesa funcionarial la tenim en Buffon.

GEORGES LOUIS LECLERC, COMTE DE BUFFON. (1707-1788). Va ser un botànic, matemàtic, biòleg, cosmòleg i escriptor francès. Aquesta fascinació per totes les ciències per si mateix ja en faria d’ell un il·lustrat, en tant vol comendiar i sistematitzar el seu coneixement en els 44 volums de la seva Histoire Naturelle, générale et particulière, avec la description du Cabinet du Roi, 1749-1788 , una ambició intel·lectual que podria haver influït en l’Enciclopèdia de Diderot. Havia nascut en el si de la petita noblesa togada, però va haver d’abandonar la universitat després d’haver participat en un duel. Aleshores va conèixer  Evelyn Pierrepont, duc de Kingston, un jove aristòcrata anglès que, acompanyat del preceptiu preceptor, estava fent el seu “grand tour” cap a Itàlia. La formació obtinguda el va convertir en membre de l’Acadèmia de Ciències als 27 anys, i a obtenir la protecció reial com a conservador de les col·leccions reials i els seus jardins (1739), que va convertir en un museu i centre de recerca. Fent aquesta feina va obtenir el títol de Comte de Buffon (1773).

En geologia va teoritzar sobre l’estratificació de la terra i els mecanismes de l’erosió. La síntesi final als seus treballs, Les époques de la Nature (1778), prova de superar les fronteres interpretatives que li posa el discurs religiós dient que la interpretació del Gènesis no deu ser literal. De fet, per proposar una edat de la terra molt superior a la que suggeria l’església, va ser jutjat i va haver de retractar-se. També defensa la idea d’una escala natural, que encara que avui està obsoleta, volia sistematitzar la classificació de les espècies. No va arribar a ser un evolucionista, però qüestionava la constància absoluta de les espècies.




FRONSAC COM A LLIBERTÍ. Fronsac sap actuar davant dels atacs d’epilèpsia, i desmenteix els que pensen que “està posseïda”. És naturalista en el jardí del rei, i també fa de taxidermista. Aquesta ocupació ja implicaria per si una mirada admirada, sistemàtica i científica cap a la naturalesa: evita que Marianne mati un llop dient-li que l’animal que vol matar no és prou gran com per a causar les ferides que han analitzat i que per tant no s’ha de matar en va. Si afegim la broma que durant el sopar adreça als comensals en ensenyar-los un suposat peix pelut ho confirma: no solament perquè afronta les meravelles que la natura ofereix amb sentit crític, sinó perquè fingeix un nom en llatí que demostra que coneix la classificació científica dels animals. Per justificar la broma diu que “les mentides semblen veritats si les vesteixes de llatí”, la qual cosa demostra una mirada escèptica a la religió, fins i tot crítica amb l’església. Sembla una persona ben informada: duu en la seva motxilla una gaseta, concretament un exemplar d’un “Mercuri de França”, i l’amistat que l’uneix amb Mani, l’indígena que va conèixer a Amèrica durant la guerra dels Set Anys, el mostra tolerant i respectuós amb les altres cultures: tranquil·litza a la prostituta que s’espanta dels tatuatges, fa de la costum d’atorgar identitats animals a les persones per la seva personalitat un joc, i empatitza amb la tragèdia dels pobles colonitzats en tant ha ajudat a escapar un indi iroquès.



Des del primer moment es mostra escèptic respecte a les històries sobrenaturals que s’expliquen sobre la bèstia. La seva manera de recaptar informació és sistemàtica i científica: ja en la primera víctima que troba en un bassal, mesura les ferides dels cadàvers per a intentar trobar la grandària de la mandíbula de la bèstia, dibuixa esbossos basant-se en les descripcions de les supervivents, estudia les distàncies entre les zones on ha actuat, i contrasta els testimonis. Fronsac no fa cas dels comentaris supersticiosos, sempre busca una explicació racional als misteris que es presenten. La troballa d’un queixal de ferro ja li fa anunciar que la bèstia no està enviada per Déu, sinó conduïda per una persona, ben aviat, però quan li diuen que sembla un endevinador confirma aquest afany empíric dient que “per saber solament cal observar”.

LA PARAULA FILÒSOF. La paraula “filòsof” apareix tres vegades en la pel·lícula. En el sopar del castell, tothom s’enfada quan s’assabenta que el peix pelut és un invent: aleshores, Jean François li pregunta a Fronsac si és un filòsof i ell respon escèptic que les “mentides semblen veritats si les vesteixes de llatí” (minut 19). En una segona ocasió, assisteixen espantats a l’atac d’epilèpsia de la dona camperola, i Jean François li pregunta si, apart de ser naturalista i filòsof, també és remeier, ja que Fronsac sap el que li passa realment a la dona.
En l’escena que estan disparant a les carabasses, s’esmenta la paraula filòsof com a sinònim d’il·lustrat (minut 79). Fronsac ja sabia que havia gent darrere la bèstia, i que aquests volien castigar al rei, mitjançant la bèstia, per la seva indulgència amb els il·lustrats.

UNA DONA QUE TRENCA ELS ROLS. La pel·lícula ens presenta Marianne de Morangias com una valenta que, gràcies a la seva posició, i una personalitat carismàtica, pot burlar els controls que patien les dones del seu temps. Sembla avançada al seu temps: practica la cacera, munta a cavall com els homes, i –amb cert menyspreu- tracta de farsa avorrida el joc en el que Mani juga a descobrir l’animal (el tòtem, diu) que hi ha darrera cada persona. També el fet de citar-se a soles amb Fronsac i plantejar-se la fugida del món tradicional i providencialista en el que ha viscut la seva joventut.


EL PODER DEL REI TRONTOLLA. Quan els protagonistes arriben ja hi ha una companyia de dragons (potser desplegada anys abans per les revoltes camisards) treballant sobre el territori. Les seves batudes, però, no havien servit de res. Això desprestigiava les autoritats, així que el rei va decidir enviar Beauterne a Gévaudan per a capturar a la bèstia: aquest personatge simbolitza l’arcabusser reial, Françoise Antoine, qui va aconseguir matar un immens llop de 60 kilos. A la pel·lícula li encarrega a Fronsac que utilitzi les seves habilitats com a (...) per a dissenyar una bèstia monstruosa. Ell es nega, però finalment accepta perquè és l’ordre del rei: “ejecuto su voluntat”, li diuen. D’aquesta manera, el rei s’assegura de que el poble no es rebel·li contra ell per no poder capturar la bèstia, i de la mateixa manera, fama i respecte. La presentació oficial del monstre a Versalles serveix per a demostrar el poder omnímode del rei: “només arribar a desplegar el poder del rei” vaig poder acabar amb la bèstia, diu, “perquè en la seva única persona resideix el poder sobirà”. Encara que les morts van continuar, la censura reial evitava parlar-ne.  Per això el guió de la pel·lícula es permet crear una trama que, malgrat constituir una interpretació arriscada, ens permet reflexionar sobre la societat, la política i les mentalitat d’Antic Règim, i els canvis ideològics que suposava la il·lustració.

LA TRAMA FOSCA. Darrere la bèstia hi havia una organització anomenada ”els Llops de Déu”, formada per membres de la noblesa provincial (...) que la formaven quasi tota la noblesa i part del poble. La bèstia obeïa les ordres d’un dels seus membres, perquè –després de l’expedició al Senegal en la que havia participat- s’havia emportat el cadell d’una lleona que l’havia atacat. La fan atacar com si fos un càstig de Déu per a qüestionar el rei, en tant es mostra indulgent amb els il·lustrats. Per a respondre aquesta conxorxa, un dels ministres del rei explica a Fronsac que la falsificació de la bèstia que li han demanat ha estat “raó d’estat”: serveix per a respondre les publicacions il·legals que criticaven el despotisme il·lustrat de Lluís XV. Fronsac torna a Gévaudan convençut que “la bèstia és un instrument” i que és famosa perquè el seu amo la necessita així.


L’ANTI-IL·LUSTRACIÓ. Lluís XV no ho va tenir fàcil per imposar les reformes que li suggerien els il·lustrats: amenaçat per un permanent dèficit, provava mesures fiscals que comprometien els privilegis de les classes altes. Per això aquesta col·laboració amenaça l’estatus dels nobles i del clergat, i s’abriguen en el pensament providencialista per a qüestionar l’autoritat reial. També l’església tem el progrés de la llibertat de pensament i busca mantenir el control de les consciències, defensar la fe dels progressos de l a raó. El mateix bisbe de Mende va enviar a totes les diòcesis una crida a l’oració que havia inclòs en el seu sermó del 31 de desembre de 1764, en la que definia la bèstia com una “plaga enviada per Déu per a castigar els homes pels seus pecats”. Aquest debat fa que el jove marquès es pregunti, entre la picardia i el desencant, si “és realment aquesta època l’era de la raó”. A l’inici de la pel·lícula, abans de començar a recordar la seva història, quan els camperols assetgen el seu castell durant la Grande Peur, adverteix sobre els perills de la fe, de la manca d’escepticisme, quan diu que “les conviccions poden devorar el cor d’un home i convertir-lo en una bèstia”.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...