Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 14 de abril de 2018

S22: BALANÇ DEL NEW DEAL // EL FEIXISME CLÀSSIC


A partir de 1935 va caler impulsar un “segon New Deal”. No solament per reforçar la lenta recuperació econòmica que s’estava produint, sinó també per redefinir algunes mesures que el Tribunal Suprem havia declarat anticonstitucionals. Es volien millorar els projectes per desactivar l’oposició, aprofitant que les eleccions de 1934 permetien comptar amb el suport d’una majoria demòcrata al Congrés. En aquest segon paquet legislatiu destaca la Social Security Act, un paquet d’ajuts federals a aturats, malalts, minusvàlids i jubilats que no incloïa assistència mèdica ni tots els col·lectius, i concedia petites ajudes per a curts períodes de temps. També cal recordar la Llei Wagner (que establia una Junta Nacional de Relacions Laborals, amb poder per negociar i multar pràctiques laborals injustes) i la WPA (Direcció de Progrés Laboral) que oferia feines de manteniment de barris, parcs, jardins i carreteres.


Molts projectes rebien dures crítiques de jutges, periodistes i republicans. Denunciaven la creixent participació de l’estat en economia:  deien que els subsidis idiotitzarien les capacitats dels emprenedors i la iniciativa privada, que tothom s’acomodaria a la ingerència estatal fins que –convertit en un monstre totpoderós habilitat per dirigir-ho tot- el govern deixaria tothom sense iniciativa individual ni capacitat d’escollir. Per si fos poc, l’augment del dèficit públic seria insostenible i implicaria alts impostos que els empobririen i reduirien la seva capacitat inversora. El president era objecte d’especial crítica: es denunciava que se li estava donant tant de poder que posava en perill la democràcia. Malgrat totes aquestes crítiques, FDR va guanyar les eleccions del 1936 amb un 60% dels vots.



Al marge de si aquella intervenció era necessària o excessiva, la historiografia ha criticat també les mesures del New Deal com a contradictòries, vacil·lants i dubitatives. És cert que eren provatures inèdites, i que alguns plans es van aturar. El propi president, en un discurs de 1935 defensava, però, aquestes intervencions: “El país necessita i demana una experimentació persistent i audaç. És de sentit comú agafar un mètode i provar-lo. I si falla, admetre-ho amb franquesa i provar-ne un altre (...) però sobre tot provar alguna cosa”. L’estat no es podia abstenir quan estaven en perill greu els ciutadans.

Les variables econòmiques demostren una lenta i fràgil recuperació de la producció, tot i que el 1939 encara hi havia 9 milions d’aturats dels 12 que es podien comptar el 1933. Però el New Deal s’ha valorat com una espècie de “nova fundació” dels Estats Units, i no solament perquè posant la llavor d’un incipient Estat del Benestar introduïa un canvi revolucionari en la seva història. També perquè redefinia la figura del president carismàtic, proper al ciutadà i capaç de fer servir activament la seva facultat d’iniciativa legislativa. Per altra banda, el New Deal va canviar (fins avui) les bases socials del partit demòcrata, que guanya el suport de la població negra, la classe intel·lectual de les dues costes i els treballadors propers als sindicats. Finalment, la importància del New Deal és demostrar que es podia sortir de la crisi sense fer servir el totalitarisme. Perquè això, més o menys, és el que estava passant a Europa.


Un  pragmàtic "doctor" Roosevelt atenent el malalt "Oncle Sam", malgrat algunes suspicàcies
La caricatura està tallada: no permet veure el pijama del pacient, de barres i estrelles.
Però si s'insinuen els medicaments a l'esquerra: un munt d'ampolles amb les sigles dels projectes del New Deal.


ELS FEIXISMES no són un tema fàcil. Encara desperten passió perquè sobreviuen testimonis i protagonistes, i generen encesos debats en les societats afectades sobre la necessitat d’oblidar, dissimular i exculpar-se. Tampoc no ajuda que -en el debat polític- sovint l’etiqueta “feixista” s’ha convertit en una acusació ferotge que ha contribuït a trivialitzar el seu significat, i –per si fos poc- l’estudi resulta molt difícil perquè ha tingut manifestacions concretes molt diferents entre si: és difícil interpretar un moviment tan contradictori. I és que Entreguerres, molts països europeus opten per experiments polítics autoritaris: Itàlia debuta el 1922, seguida d’Espanya (1923), Portugal i Polònia (1926), Grècia (1928), Iugoslàvia (1929), Alemanya, Romania i Àustria (1933), Bulgària (1934) i el 1936 les tres repúbliques bàltiques i –un altre cop- Espanya. Cal diferenciar, però, entre totes aquestes, els règims feixistes de les dictadures reaccionàries:

Les dictadures es basen en les elits tradicionals, mentre que el feixisme és un moviment inter-classista que recull adeptes (sobre tot) de les classes mitjanes
-          Els objectius de les dictadures són mantenir les velles estructures socio-econòmiques, però els feixismes treballen per projectes de futur en forma d’utopies nacionals.
-          Les dictadures pensen en reprimir, oprimir i controlar la massa; els feixismes volen a la massa –encarnació de la nació- en perpetu moviment, i per això busquen seduir-la
-          Les dictadures, finalment, aspiren a un estat mínim, poc més que un policia garantint l’ordre social i la propietat. Els feixistes en canvi aspiren a un estat  –projecció de la nació- capaç de controlar tots els aspectes de la vida quotidiana.

Com definir-lo, doncs? Robert Paxton (Anatomia del fascismo, 2005) definia el feixisme com una forma de conducta política  (no una ideologia) caracteritzada per una preocupació obsessiva per la decadència, humiliació i victimització de la comunitat nacional i per cultes compensatoris d’unitat, energia i puresa, en la que un partit amb una base massiva de militants nacionalistes compromesos, treballant d’acord amb les èlits tradicionals, renuncia a les llibertats democràtiques per aconseguir –amb violència purificadora i sense limitacions ètiques ni legals- objectius de neteja interna i expansió exterior.

La Gran Guerra va posar a bullir els orígens del feixisme. Culturalment, acaba amb qualsevol optimisme: la seva brutalitat fa pensar que la civilització es moria, angoixant els nacionalistes que veuen encarnar la nació a un estat tan controlador i capaç de reglamentar totes les esferes de la vida com els que –per dirigir la guerra- s’havien dotat de poders extraordinaris.  Socialment, va generar exèrcits de veterans brutalitzats per l’experiència de les trinxeres, que han justificat la violència sumària i han acabat frustrats pel resultat de la guerra. En les seves memòries, Italo Balbo es recordava així quan la “vittoria muttilata” va acabar amb tota expectativa de compensació nacional pel sacrifici en vides: No volem lluitar per tornar al país que governava Giolitti (=Cánovas, per entendre’ns), amb el materialisme típic de la burgesia, deia. Abans, afegia, preferia “negar-ho tot, destruir-ho tot, per renovar-ho des dels fonaments”. Destruir l’ordre liberal per alçar una utopia nacionalista és el seu somni!...

L’APARICIÓ: (1) ITÀLIA. Són aquests veterans de guerra tan nacionalistes els que es reuneixen el 23-3-1919 a la Piazza del Santo Sepolcro de Milà per “declarar la guerra al socialisme perquè s’ha oposat al nacionalisme”. En aquella concentració hi ha sobre tot nacionalistes partidaris de la guerra el 1914, com el director d’Il Popolo d’Italia, Benito Mussolini, al que vam veure ser expulsat de l’Avanti! I i del partit socialista per les bravates bèl·liques que l’allunyaven de la condemna oficial de la guerra burgesa que es feia des de l’esquerra.

Apel·len al Fascio (it), literalment “feix”, una paraula que evoca les fasces (el feix de bastons amb una destral encaixada que duien els magistrats en les processons públiques romanes per indicar l’autoritat), quan organitzen els Fasci di Combatimento (germanor de combat), barrejant patriotisme i propostes socials radicals.  El 15 d’abril de 1919 assalten les oficines del diari socialista Avanti! La seva primera aparició ha estat doncs una transgressió de l’ordre legal burgés i un atac contra el socialisme en nom d’un interès nacional considerat superior.

domingo, 8 de abril de 2018

S21: DEL CRACK AL “NEW DEAL”




El supremacisme WASP propi de la “Prosperity” va tancar les portes a la immigració estrangera. Entre 1890 i 1921 havien arribat 13 milions de persones, però aquell any la Quota Act (i el 1924 la Immigration Restriction Act) limitava els nombre de nouvinguts, malgrat que -dels 123 milions de persones que vivien als Estats Units aquell any- un de cada 10 havia nascut a l’estranger i dos més tenien un pare nascut fora. Si hi ha un cas que ajuntava aquesta xenofòbia a la paranoia antirevolucionària pròpia d’aquesta societat tan conservadora és el que va dur Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti davant la justícia. Aquests dos immigrants italians, un sabater i un peixater, simpatitzaven amb els robatoris i atemptats del grup anarquista de Luigi Galleani. Van assassinar realment el comptable Frederick Parmenter i el vigilant Alessandro Berardelli després de robar 15.000$ de la Slater-Morrill Show Chompany a South Baintee (Massachussets) la tarda del 15-4-1920? No està tan clar com sí ho estan les incongruències dels testimonis i les proves balístiques, i la parcialitat del jutge. La societat americana es va trencar entre els que esperaven un càstig exemplar que conjurés l’amenaça “roja” encarnada pels immigrants, i els que veien en una condemna sense proves evidents un perill per a les llibertats. Les apel·lacions, les queixes i les manifestacions en grans ciutats van retardar l’execució gairebé 7 anys, i van forçar el governador de Massachussets a formar una comissió (1927) que va confirmar el veredicte que els va dur a la cadira elèctrica el 23-8-1927.


EL CRACK. El 24 d’octubre de 1929 l’enfonsament de la borsa de NYC va concentrar milers de persones espantades a Wall Street, obligant la policia a desallotjar-los. Aquell “dijous negre” es van vendre 13 milions d’accions i el dia 29 el pànic encara continuava: 16 milions d’accions no van trobar comprador aquell dia perquè –caient el preu- es multiplicava el desig de venda. També els bancs, per poder abonar els diners als primers titulars que les venien, van haver de vendre les accions que posseïen, accelerant així la caiguda de les cotitzacions. Les coses valen allò que algú està disposat a pagar i –sense compradors- molts accionistes es van quedar sense res. Aleshores, la crisi financera va contaminar altres sectors:

Perquè la ruïna de molts inversos disminueix la capacitat de consum del mercat (afebleix la demanda).
Perquè la ruïna dels bancs restringeix el crèdit per finançar les empreses (aturant la seva activitat)
Perquè quan cau la demanda cauen preus, i quan cau el crèdit cau la capacitat de produir. Sense compradors ni marge de maniobra, moltes empreses van tancar.
L’augment espectacular de l’atur (de 3 milions el 1929 a 13 el 1933) va crear una angoixa nacional.


QUÈ HAVIA PASSAT? Hi ha qui denuncia desequilibris entre oferta i demanda: la híper-producció havia multiplicat tant l’oferta que els compradors no podien absorbir-la. No hi havia prou compradors per a tanta producció. Per si fos poc, molts d’aquests compradors havien pogut participar de l’orgia consumista mitjançant el crèdit: els préstecs havien passat de 1.375 milions de $ (1925) a 3.000 milions de $ (1929). Milers de persones quedaven endeutades i sense propietats de valor.

Al marge de la capacitat de compra, aquest consumisme és clau.  Galbraith recollia l’especulació borsària (de vegades, a crèdit) i l’excés de confiança per afegir un diagnòstic psicològic al que havia passat. Respecte al problema de la súper-producció, afegeix referències a l’agricultura quan recorda que -representant encara el sector primari un 44% de la població activa- va ser molt important que els tractors amb benzina multipliquessin la capacitat productiva (i disminuïssin la mà d’obra necessària) en un moment en que –recuperades les economies europees- s’enfonsava la demanda exportadora i creixien els excedents. Saturats els mercats, queien els preus i milers de camperols empobrits abandonaven finques camí de la ciutat.

Altres eviten criticar el sistema i acusen actuacions polítiques concretes. Diu Milton Friedman que el crack seria un mecanisme regulador natural que posava fi als desequilibris. Per una banda, la força obrera (inspirada en 1917) dificultava reduir costos: augmentant els sous pujava la demanda, i per això els preus també pujaven. Kildelberger critica l’absència de controls pròpia del liberalisme, i que –quan Hoover actua, fallant-li la fe en el sistema, diu Friedman- no impulsa mesures federals directes als marginats, sinó que redueix impostos a bancs i empreses, i ofereix crèdits a empreses per a contractar. És un programa limitat, que privilegia els fabricants, però cap administració anterior havia impulsat mesures tan rupturistes amb la tradició del “Laissez faire”. Ajudar bancs i empreses ignorant els ciutadans afamats va resultar impopular.

Dos exemples d’aquesta insensibilitat del govern Hoover van ser la Marxa de la Fam (1932) que van emprendre 3.000 treballadors de Detroit per a presentar les seves demandes a Ford,  durament aturats per la policia, i la Marxa del Veterans d’aquell mateix any. El 1924 el Congrés havia compensat els veterans de guerra emetent bons per 400$ capitalitzats al 4%, que es pagarien en 20 anys. Davant la crisi, 200 de Portland emprenen una marxa cap a Washington per demanar que els avancin el cobrament. Ja són milers quan acampen davant del Capitoli. Hoover es va negar a rebre’ls, els va oferir el bitllet de tren de tornada (descomptant-lo de l’import dels 400 $) i ells es van negar a marxar. L’exèrcit va organitzar una terrible càrrega que va deixar un reguitzell de ferits. Un jove general McArthur va organitzar l’atac amb gasos, cavalls i baionetes; el van ajudar dos comandants subalterns, Eisenhower i Patton.



NEW DEAL. Aquesta insensibilitat explicaria el resultat electoral que, el 1932, va dur els demòcrates a la presidència. Franklin Delano Roosevelt va obtenir el 57% dels vots i, guanyant en gairebé tots els estats, es va endur el 89% dels vots electorals. A més de prometre un “nou tracte” per als ciutadans nord-americans (com havia fet com a governador de NY) hi va contribuir una actitud pragmàtica: en el discurs d’investidura convertia “assegurar l’existència mateixa dels ciutadans” en “la primera obligació del govern”. L’endemà mateix va dictar un tancament excepcional dels bancs, la United States Bank Holiday, que volia restablir la confiança en el sistema bancari. Cinc dies més tard, presentava al congrés la Emergency Banking Act: diu que solament obriran els bancs que superin l’examen de solvència del Departament del Tresor. Com que la Federal Deposit Insurance Corporation assegurava els primers 5.000$ de cada dipositant, molts estalviadors hi van ingressar els seus diners.




Contra l’ortodòxia de la “mà invisible”, el “brain trust” que formava l’equip presidencial va inspirar-se en Keynes (“Teoria general sobre el treball, l’interès i el diner”, 1936) per impulsar l’activitat econòmica des de l’estat: per una banda van oferir serveis bàsics per a la demanda (augmentant així la renda familiar, i de passada el consum); per altra, van impulsar infraestructures (que oferien llocs de treball i comandes per a les empreses, augmentant així la producció, el consum i els beneficis empresarials). És cert que per oferir aquests serveis i impulsar aquestes infraestructures, l’estat entrava en dèficit pressupostari, però es pensava recuperar-lo. Com? Per una banda, l’augment de sous i beneficis augmentarà la recaptació dels impostos directes; per altra banda, l’augment del consum i la compra de matèries primeres per a fabricar permetrà augmentar la recaptació dels impostos indirectes. Ambdós ingressos compensarien el dèficit estatal.
Hoover i FDR

Dit i fet! Un “Primer New Deal” es va concretar, durant els primers CENT DIES de govern (març a juny de 1933), en una bateria de lleis basades en “3R”: Direct Relief, Economic Recovery i Financial Reform. Pel que fa als subsidis directes, una Llei de subsidi federal d’emergència afavoreix l’assistència als aturats a canvi de feines,  no per la seva condició de desocupats. Es creen els Cossos Civils de Conservació: 3 milions de joves en tasques de protecció de la natura i s’impulsen grans obres públiques, com les preses de la Tennessee Valley Authority.

Pel que fa a la recuperació, cal recordar la Agricultural Adjustment Act (AAA) que convidava els agricultors a reduir collites a canvi d’indemnització. Per altra banda, la National Industrial Recovery Act (NIRA) imposava codis de competència redactats pels propis industrials, a canvi de que aquests reconeguessin la lliure sindicació, el sou mínim, la jornada màxima i negociació col·lectiva. Finalment, hi va haver reformes de tota mena: a la regulació del marc bancari explicada abans, cal afegir que es va derogar la Llei Volstead (o Llei Seca), després d’aprovar l’Esmena XXI de la Constitució (que anul·lava la XVIII)

miércoles, 4 de abril de 2018

S20 (bis): L’ECONOMIA D’ENTREGUERRES



La Gran Guerra havia deixat Europa en precari: no era fàcil reprendre la producció, i per això l’escassedat de productes generava híper-inflació. Els que havien participat en la contesa eren encara economies dèbils, a les que la davallada demogràfica dificultava tirar endavant. Els nord-americans els exigien el pagament dels deutes, per això francesos i anglesos necessitaven cobrar d’Alemanya les reparacions fixades en el Tractat de Versalles. La solució al trencaclosques va venir de l’altre costat del mar: Marc Nouschi descriu com el secretari d’estat de comerç nord-americà, Herbert Hoover, va apostar per una política de crèdits a Europa que acontentava els moralistes (encantats de combinar bones accions i bons negocis), els banquers (que veien en la duresa dels tractats una garantia de cobrament) i els industrials (que esperen compradors per als seus productes). El problema, diu Paul Johnson, és que aquests préstecs generen un “carrusel financer”: els grans bancs americans fiaven a Alemanya per pagar reparacions de guerra als aliats, que fan servir aquests diners per a pagar deutes de guerra. I el retorn immediat d’aquests interessos a Amèrica proporcionaria una falsa sensació de prosperitat, malgrat les advertències de crítics com John Maynard Keynes (“Les conseqüències econòmiques de la pau”, 1918), quihavia qüestionatl’ordre econòmic de postguerra. Tenia raó: la capacitat d’Alemanya de pagar les indemnitzacions de guerra (sense colònies, esquarterada, vençuda, defallida, amb tanta destrucció viscuda) era relativa, i les seves recances començaven a tensar les relacions internacionals. El 1923 els francesos, en garantia del cobraments, van ocupar la regió minera del Ruhr, tibant les relacions amb la fràgil República que havien construït els alemanys a Weimar.



Per resoldre-ho, una comissió presidida pel vicepresident nord-americà va voler normalitzar l’economia alemanya. D’aquí va sortir el PLA DAWES (1924): No reduïa el deute, però si els pagaments anuals, que caldria ajustar al ritme de creixement. El Pla consolida el crèdit nord-americà i, com que garanteix que Alemanya pagarà les reparacions a anglesos i francesos, els redueix els interessos dels deutes inter-aliats a canvi de que les seves tropes desocupein el Rühr. La iniciativa va destensar les relacions internacionals, com demostra el Tractat de Locarno (1925), una renúncia expressa a la guerra i a l’ús de la força signada per gairebé tots els estats europeus. En una nova convocatòria del Comitè Aliat de Reparacions (Pla Young, 1929) es rebaixarà el deute i es fixarà un llarg termini d’amortització (59 anys). Els pagaments serien congelats el 1929 (Moratòria Hoover) i interromputs per Hitler el 1933. El 1953 s’ajornarà el pagament fins a una futura unificació i el 1995 es declarava pagat el capital i començava l’amortització dels interessos. Les reparacions, però, havien deixat d’enrarir el clima diplomàtic el 1924... Europa semblava recuperar-se.




LA PROSPERITY AMERICANA. Aquesta capacitat de mediació i crèdit demostraven l’hegemonia moral i econòmica nord-americana. La seva capacitat de decidir el resultat de la guerra, i el relleu de Londres com a capital financera demostraven el triomf de la civilització americana. Les dades confirmen la seva superioritat productiva: els Estats Units acumulaven el 35% de la producció mundial (superant el 10% anglès, alemany o rus, o el 5% dels francesos i els japonesos). Aquesta immensa capacitat constitueix el triomf de les idees de Frederick Taylor, aquell estudi científic dels processos productius que, identificant moviment inútils i mantenint solament els imprescindibles, homogeneïtzava productes i mètodes fabrils, assignava feines a cada treballador i les feia repetir regularment en un temps prescrit. Henry Ford havia aplicat aquests principis a la seva cadena de muntatge: plantilles, motllos i matrius de foneria permetrien fabricar peces idèntiques que es desplaçarien dins la planta industrial en seqüència cap al lloc on s’acoblarien a un ritme regulat mecànicament per la velocitat aplicada a la cinta de transportament. La multiplicació de la producció permetria abaratir costos (i pujar sous, en compensació) i –en conclusió- l’augment de la massa de consumidors potencials. Així va ser com el 1927 de la fàbrica Ford sortiria el vehicle 15 milions, i el país es va acostar a la “Plena Ocupació”. A “The epic of America”, James Truslow definia els Estats Units com a “terra d’oportunitats”, i anava triomfant el concepte d’”American way of life”.Una sensació d’eufòria, una confiança en que tot anirà millor, semblava acompanyar aspiracions personals i col·lectives. És aquest context psicològic el que va impulsar una febre consumista fins aleshores desconeguda (facilitada per la compra a terminis i el desenvolupament de la publicitat per a “activar el desig de comprar”).La societat d’aquells “feliços anys vint” seria doncs consumista, mediàtica, opulenta i autocomplaent.  Gelosa d’aquest èxit, va desenvolupar políticament projectes molt conservadors.

Joséphine Baker bailando charlestón (1926)
UNA POLÍTICA REACCIONÀRIA acompanyava aquesta aparent prosperitat. Fracassats els intents de Wilson d’incorporar els EEUU a la SDN que ell havia inspirat, les eleccions de 1921 van atorgar confiança al candidat republicà, Warren Harding, amb l’eslògan “Amèrica primer”. Aquest aïllacionisme en política exterior que preconitzaven els conservadors era una renúncia a participar en organismes internacionals per evitar influències exteriors. El president va morir en el seu càrrec (1923) i va ser substituït pel seu vicepresident, Calvin Coolidge, qui renovaria el mandat fins el 1928. Aquell any, Hervert Hoover es convertiria en el tercer president republicà successiu, demostració dels aires conservadors que bufaven en mig d’aquella onada d’autocomplaença nacionalista, aparentment confirmada per l’èxit militar i econòmic. En economia, tot això es va concretar en un mur proteccionista, la Llei Fordney-McCumber (1924), que volia protegir la indústria, però va dificultar les exportacions, perquè els aranzels als productes europeus van col·lapsar els ingressos de l’Europa que comprava productes americans. Els sectors exportadors, aleshores, van començar a acumular estocks, van baixar preus i –en saturar el mercat- van enfonsar la demanda d’alguns productes. Semblava que no tot era prosperitat!

El conservadorisme vigent exaltava la població WASP i rebutjava la població negra, com demostrava  el creixement d’un nou Ku Klux Klan fins els 3 milions de membres el 1921. Aquesta organització terrorista secreta de caràcter racista fundada a Tenessee el 1865 s’havia dissolt quan les lleis Jim Crow (qüestionant les esmenes XIV i  XV pròpies de la Reconstrucció, 1868-19870) havien permès recuperar l’hegemonia blanca.  Després de l’estrena de “The birth of a nation” (D. W. Griffith, 1915), el KKK es va reeditar ampliant objectius (Indigents, jueus...) com a braç armat dels moralistes del “cinturó de la Bíblia”. I és que la re-afirmació identitària WASP permetia fonamentalistes protestants pregonar la lectura literal de la Bíblia sense interpretació crítica: el 1919 un ministre baptista, William Bell Rileey, fundava a Minnessota l’Associació Mundial de Fonamentalistes Cristians i afirmava que, seguint textualment la Bíblica, la teoria de l’evolució era una hipòtesi. Encara que al professor John Scopes solament se’l va condemnar a una multa, el Procés (1925) per ensenyar l’evolucionisme se li va instruir! El 1924 naixia l’Anti-evolution League of America, del predicador J.W.Porter, de Kentucky, que lluitava contra l’ensenyament del pensament de Darwin tant com contra el consum d’alcohol i a favor de la segregació racial..

Aquests lobbies cristians atacaven els saloons i destruïen les begudes, argumentant que eren nocives per a la salut i perjudicaven l’estabilitat i els recursos de les famílies. Com que garantien vots, hi va haver polítics que van acollir les seves propostes i van arribar a fer aprovar la XVIII Esmena a la Constitució (1919). Conduiria al tràfic clandestí i al gangsterisme.









domingo, 1 de abril de 2018

S20: QUÈ VA SER L'ESTALINISME?




De cop, la Gran Purga es va aturar. El 1938, Lavrenti Beria substitueix Yezhov a l’NKVD, que seria executat juntament amb els seus col·laboradors. Les matances i els judicis s’aturen. Què havia passat? Per una banda, el fracàs i descrèdit dels seus impulsors (en tant conspiracions i enemics són quimeres, a mida que no queden superades per les detencions i deportacions que practica, deixen en entredit la policia política); per altra banda, el 1938 algun dels caps de l’NKVD deserten i filtren informació al Japó. La paranoia es gira contra ells: i si el “KGB” arrestava innocents per a desestabilitzar? I si els traïdors eren ells, i per això no els trobaven? És una ordre d’Stalin el que atura les detencions, proclama els èxits i força la dimissió de Yezhov, en la renúncia d’aquest últim es mostra incompetent per no aconseguir desemmascarar els traïdors. Stalin havia estat conscient del risc que significava arrencar confessions i simplificar procediments jurídics, però havia pensat que era l’única manera de salvar la revolució. Compartia la mateixa paranoia que els denunciants, però no en va ser el motor impulsor. El personatge, doncs, és difícil d’interpretar.

Per al dogma marxista, sempre ha estat el “salvador”, l’home que havia trobat Rússia llaurant amb arades de fusta i l’havia deixat temuda gràcies a la bomba atòmica. La historiografia soviètica sempre el va presentar com el “deixeble fidel” de Lenin, el seu continuador: les seves mesures sempre es van justificar amb cites de Lenin. Fins i tot durant la desestalinització, Krushev atribuïa els èxits d’Stalin al fet d’haver seguit l’exemple de Lenin.


Però per als trotskistes i altres sectors de l’esquerra, Stalin ha estat sempre el traïdor. El seu règim seria una espècie de bonapartisme thermidorià, l’aliança entre els buròcrates (que garantien la propietat estatal dels mitjans de producció, però tenien privilegis) i els burgesos beneficiats per la NEP. Per a Trotsky l’estalinisme és la “victòria de la burocràcia sobre les masses”, però economia planificada, col·lectivització i nacionalització dels béns de producció permetien encara considerar l’URSS un estat obrer. Fins i tot Isaac Deutscher, en la seva monumental biografia de Trotsky, en recollia el llegat: malgrat haver violat dos principis bàsics de la revolució (l’internacionalisme i la democràcia proletària) la tradició bolxevic es mantenia dominant en la URSS d’Stalin.

El discurs liberal vigent durant la Guerra Freda –preocupat pel lliure comerç i els drets individuals- caracteritzava l’estalinisme com la suma de violència extrema i monopoli estatal. Ambdós característiques serien l’essència del règim des d’Octubre. Per tant, els liberals no veuen cap triomf de la burocràcia, perquè –en privilegiar el Terror com a clau interpretativa- veuen Stalin castigar els buròcrates. Per tant Stalin no pot ser el seu representant, ja que -diuen, entenent la burocràcia com a col·lectiu conservador- seria contradictòria la presa de mesures revolucionàries. Per tant, Stalin és la lògica continuació d’Octubre.

El revisionisme historiogràfic, amb una mirada més social que jurídica o política, en canvi, percep una ruptura el 1929, i molt més trasbals sota Stalin que amb l’adveniment dels bolxevics. Robert C. Tucker titula “Stalin as revolutionary 1879-1929” (1979) i Stalin in Power, the revolution from above 1928-1941 (1990) i –encara que reconeix elements reaccionaris en l’estalinisme- veu restablir l’ordre bolxevic després de l’interval que seria la NEP. En reprendre la tasca dels bolxevics iniciada l’Octubre, fins i tot aprofundint la revolució fins a formar una nova societat.

Solament alguns sectors crítics del revisionisme veurien en Stalin una traïció a la revolució. És el cas de Moshe Lewin en analitzar “el testament de Lenin”: ell veu el pare de la revolució intuir les desviacions burocràtiques i el perill que representava Stalin, proposant la seva destitució. Aquest Lenin crepuscular seria essencialment gradualista i estaria allunyat de la violència com a partera de la “nova societat” desenvolupista. Altres historiadors crítics veuen en l’estalinisme un canvi d’estratègia i d’objectius respecte Octubre. De l’objectiu inicial de construir una societat sense classes ni estat (via socialisme) s’ha passat a construir un estat dictatorial totpoderós que garantia els privilegis d’una elit burocràtica (una classe social, doncs). Aquesta concepció de l’estalinisme com a ruptura s’enfrontava durant els anys noranta al discurs neoliberal, que considerava les purgues i la violència sumària l’essència del comunisme, sense diferenciar-lo de l’estalinisme. En l’estudi que Stephen Cohen[1] (1973) dedicava a Bujarin es definia la NEP com una alternativa vàlida per arribar a construir el socialisme per una via més moderada, que el líder bolxevic defensava contra l’estatalisme d’Stalin. Per tant, concloïa, el comunisme no seria una via directa a l’estalinisme, un camí sense opcions. Col·lectivització i industrialització planificada eren solament una possibilitat.

Contra l’exitós discurs neoliberal que –després de l’enfonsament de la Unió Soviètica- proclamava la maldat congènita del comunisme i equiparava Stalin a Lenin, afegint que l’única diferència era que Lenin no havia matat comunistes en massa, el revisionisme insistia a analitzar la història soviètica mitjançant la història social.

Alguns llibres optaven per veure continuïtat entre  Octubre i l’estalinisme. Stephen Kotkin[2] (1995),  estudia el projecte més ambiciós del règim, la construcció de la ciutat de Magnitogorsk (per als treballadors siderúrgics, darrera foto). En el projecte veia les “idees base” de la il·lustració del XVIII: la voluntat de construir un ordre social racional basat en l’ús de la ciència i la tècnica per aconseguir el progrés. Vist així, doncs, aquell desenvolupisme criminal d’Stalin no seria una patologia política, sinó un model a imitar per a construir el socialisme. Tots li veien defectes, però creien que aquella URSS era l’única que tanta oposició havia deixat com a possible.

Altres llibres continuaven veient Stalin com una ruptura del camí que havia iniciat la revolució. Oleg Khlevniuk[3] (1995) va biografiar un dels “homes forts” del règim, el georgià Sergo Ordzhonikidze, Comissari per a la Indústria Pesant, un estalinista “blanc” que aplaudia el camí fins 1930 però es distancia del terror. Conclou que “es podia haver construït un sistema més moderat, menys arbitrari, menys terrorista”. Tota situació històrica té antecedents, però que estiguin abans no demostren que hi hagi continuïtat o causalitat. Els bolxevics podien ser autoritaris, però cal distingir-los d’Stalin per no trivialitzar-lo com a excés.

No hi ha doncs, avui, cap consens. La figura d’Stalin continua estant difícil d’interpretar. Per això la reivindicació que en va fer el filòsof italià Domenico Losurdo[4] ens resulta tant polèmica. Comença recollit les necrològiques escrites el 1953: ningú no semblava parlar en aquell moment del tirà paranoic i monstruós. Losurdo recull alabances dels kibutz, historiadors occidentals, Churchill i els polítics liberals. I advertia la coincidència d’interessos entre la cúpula “freda” i Krushev: la imatge del tirà malaltís i sanguinari a qui necessitava culpar de les purgues passades per aconseguir el vistiplau del XXè Congrés del Partit Comunista (1956) es consolida aleshores perquè, feliçment, coincideix amb els interessos de les elits “fredes” occidentals.





[1] Bujarin y la revolución bolchevique, una biografía política
[2] Magnetic Mountain. Stalinism as a civilization
[3] In Stalin’s shadow: the career of “Sergo” Ordzhonikidze
[4] Stalin. Historia y crítica de una leyenda negra (2011)

domingo, 18 de marzo de 2018

S19: DE LENIN A STALIN

Los ciudadanos eligen a partir de candidaturas presentadas por el partido, en base a los soviets.
El parlamento federal (Soviet Supremo) tiene dos cámaras, en las que se eligen el Presidium y el gobierno.


Esgotades les possibilitats que oferien les mesures econòmiques pròpies del “comunisme de guerra” –treball obligatori, repartir terres, suspensió drets laborals, requises de collites...-, un discurs de Lenin al Xè Congrés del PCUS va inaugurar una nova fase de la construcció del socialisme: la NOVA POLÍTICA ECONÒMICA (1921-1929), una certa apertura cap al capitalisme que permetia vendre en el mercat els excedents camperols alhora que es planificava un potent sector públic (GOSPLAN, 1921). El resultat va ser bo: va augmentar la producció de béns de consum i el nivell de vida dels ciutadans, emergint una incipient classe mitjana. 


El Lenin crepuscular optaria pel gradualisme
i advertiria contra la concentració de poder...
en mans del secretari general del partit.
Les noves polítiques van obrir un debat entre els partidaris de continuar amb l’economia mixta (Zinóviev i Kaménev), per una banda, i els partidaris d’abandonar la NEP –considerada per Trotsky una deriva aburgesada de la revolució- i accelerar la construcció del socialisme, per altra. El debat es va barrejar amb la lluita per la successió després dels infarts cerebrals que va patir Lenin el 1922 en assabentar-se d’un enfrontament entre Stalin i la seva dona, que el van deixar postrat en una cadira de rodes i gairebé sense parla. Moriria el 1924 deixant un grapat de documents –el “testament de Lenin”- que desaconsellaven la concentració de poder en les mans d’Stalin –secretari general del partit des de 1923- i Trotsky.

Les discussions sobre la NEP i la successió es produïen després d’una guerra que havia trastornat la revolució i durant la que l’ús de la violència sumària –envoltats d’enemics, sospitant de tothom- no havia estat una qüestió de principis, sinó de conveniència.  Qualsevol resistència va ser tractada com a sabotatge. Mica en mica la violència havia passat, de ser una necessitat desgraciada, a constituir una mostra de força i compromís per superar els obstacles cap a la meta revolucionària. A aquesta concepció de la violència cal sumar les amenaces externes, la sensibilitat extrema al perill que provocaven, la progressiva caiguda de les democràcies a l’Europa de l’Est (per inspiració occidental, segons els bolxevics) i al fet que –havent hagut de mantenir, per manca de talent, experts d’alienes filiacions ideològiques en llocs de responsabilitat-  es temia una “conspiració dels especialistes”... Tot això creava una psicosi davant la (imminent?) agressió que va decidir els líders bolxevics a abandonar la NEP. Calia industrialitzar-se aviat per estar preparats.

Frida Kahlo i Diego Rivera van
allotjar Trotsky en arribar a Mèxic

Al debat “economia mixta vs planificada”  i les rivalitats a la cúpula cal afegir el debat sobre el destí de la revolució: fracassada a Alemanya i Hongria, calia decidir si continuar impulsant el contagi revolucionari arreu del món –la “revolució permanent”, que deia Trotsky- o es preferia consolidar la “revolució d’un sol país” (Stalin dixit). Enmig d’aquesta discussió Trotsky va ser apartat del comissariat de l’exèrcit (1924), derrotat en totes les instàncies del partit per l’aliança ocasional de Zinóviev i Kaménev amb Stalin (1925), deportat a Àsia Central (1928) i expulsat del país (1929), iniciant un periple d’exilis que el durà a Mèxic (1937). El 1929 Stalin semblava controlar el partit amb mà de ferro: començava l’estalinisme.

Anomenem així al conjunt d’institucions, polítiques i pràctiques que es van establir a la Unió Soviètica durant el període en que va exercir el poder Iosif Stalin (1928-1953): ús extrem de la força per impulsar canvis sòcio-econòmics, abolició de la propietat privada i el comerç lliure, col•lectivització de l’agricultura, industrialització accelerada sota control estatal, culte a la personalitat, ús a gran escala del terror contra els dissidents. Aquest darrer aspecte ha estat considerat l’essència del sistema, ja que –entre l’hivern de 1937 i la primavera de 1938- gairebé 800.000 ciutadans soviètics van ser executats sumàriament després de farses judicials (sense proves ni massa fonaments)  i llençats a foses comunes. Va ser l’episodi de repressió massiva més important de la història de la URSS. I desconcertant, perquè costa creure que l’estat soviètic volgués delmar l’experiència política dels funcionaris del partit, la veterania de l’exèrcit en un moment de tenses relacions internacionals, i el talent administratiu d’enginyers i gerents després de l’èxit dels primers plans quinquennals.

Com s’ha interpretat? Robert Conquest (1968) va definir la Gran Purga com la culminació de la lluita política d’Stalin per aconseguir el poder total. Els Judicis de Moscou serien el cop de gràcia que va eliminar la “vella guàrdia” leninista i permetre l’ascens de funcionaris fidels. El problema d’aquest relat tan reconfortant és que no explica la varietat de víctimes i acusadors, ni el perill que obrers i camperols poc polititzats podien significar per a ell. Conquest veu Stalin controlar el partit fent servir els nomenaments, però la documentació mostra més aviat una massa funcionarial més pendent del seu interès corporatiu que de les directrius del líder. Dit d’altra manera, el nomenament no generava lleialtats de la piràmide funcionarial, però sí que fidelitzava els càrrecs contra l’oposició trotskista que reclamava democràcia interna. Resumint, els funcionaris votaven sempre Stalin més per interès que per agraïment i constituïen un partit descosit per mil baralles: entre els nomenats a Moscou, i els funcionaris locals; entre els nous col•laboradors i el veterans destituïts; entre els partidaris de la fortalesa davant els perills, i els que esperaven una altra cosa des d’Octubre;  entre els qui havien lluitat pels soviets i els que havien promocionat a l’ombra d’una estructura vertical. Aquestes baralles reproduïen a nivell local les rivalitats que hi havia a la cúpula, amplificaven les disputes sobre els temes oberts i esperaven una espurna per generar una massacre.

Molt recomanable! "Una nova interpretació
del Terror en la Revolució Russa" (2017)
L’1-12-1934 un jove moderat, Leonid Nilokaiev, assassina Serguei Kirov, secretari general del partit a Leningrad. Sempre s’ha dit que Stalin l’havia fet matar per la seva moderació, però Arch Getty (1995) va concloure que l’assassí havia actuat pel seu compte, sense inspiració. A Stalin creure-ho li hagués semblat ingenu. De fet, sota tortura l’assassí va confessar contactes amb el govern reaccionari filo-polonès que s’acabava de constituir a  Letònia. La psicosi davant la imminència de la invasió s’havia accelerat en arribar Hitler al poder (1933), mentre les seves proclames expansionistes i anticomunistes rebien el silenciós vistiplau occidental. També la desconfiança pels expatriats –comunistes acollits perquè havien patit persecució política en els seus països d’origen- multiplicava suspicàcies. La investigació va delatar que Trotsky comptava amb una xarxa d’informants; les seves activitats a l’estranger es començaven a veure com una amenaça (per això s’envia a Ramon Mercadé). L’assassinat de Kírov també obre diferències en el Comitè Central, on Nikolái Yezhov rep l’encàrrec de dirigir l’NKVD després d’acusar-la d’estar incapacitada per a protegir-los. La  psicosi va pressionar Zinóniev i Kaménev a confessar-se “còmplices morals” per haver fomentat una atmosfera de disconformitat; signar confessions així –com les que aturaven les tortures- donava encara més substància al pànic.

A sobre, la pressió per acomplir els objectius del II Pla Quinquenal (1934-9) va generalitzar pràctiques corruptes que volien aparentar l’èxit i van ser enteses com a sabotatges que multiplicaven la recerca malaltissa de traïdors. Els quadres del partit, sentint-se vigilats, reafirmaven lleialtat a Stalin exagerant la intolerància respecte de l’oposició. Totes aquestes desconfiances  -la “gran por”, com diu James Harris- va inspirar un allau de denúncies i l’espiral de violència. Encara que els Processos de Moscou van acabar amb Zinóviev i Kaménev (8/1936) o Bujarin (3/1938), la Gran Purga, doncs, no va ser un instrument per reforçar el poder (de fet va tenir l’efecte contrari perquè va fer l’URSS més vulnerable). Tampoc no va ser responsabilitat d’una ment clínicament malalta, sinó que va sortir d’una POR MALALTISSA, nascuda de la incertesa pel futur, la duresa dels debats, la pressió internacional i la sensació de vulnerabilitat que provocava el sabotatge...  


Fotograma de la pel·lícula "El elegido" (Antonio Chavarrías, 2016). També cal recordar el llibre d'Eduard Puigventós
"Ramón Mercader, el hombre del piolet" (2016)



domingo, 4 de marzo de 2018

s18: LA GUERRA CIVIL RUSSA (1918-1921)




Del Congrés dels Soviets vam veure sortir un Consell de Comissaris del Poble, i del Govern Provisional una assemblea constituent que va ser dissolta pels bolxevics. Sigui o no aquest moment l’inici de la “dictadura del proletariat”, alguns historiadors han vist aquí –en tant demostraria un escàs respecte de la democràcia per part dels bolxevics- l’inici de la guerra civil. Obliden que –signada la pau de Brest-Litovsky porques setmanes després-  es produïa el desembarcament de tropes franceses (a Ucraïna), angleses (al Càucas, prop del petroli), japoneses i nord-americanes (a Vladivostock) per ajudar els nostàlgics del tsarisme –els blancs- contra el nou poder. Les violències van començar de seguida, perquè no a tot arreu el traspàs de poder es realitza amb la facilitat que a Sant Petersburg...


Trotsky i Lenin, amb els soldats. Foto de Leon Leonidov.
Els blancs, però, no ho tenien fàcil: constituïen un grapat d’exèrcits sense direcció central ni coordinació, dispersos geogràficament sense gairebé control del territori, assetjats per bolxevics, cosacs i camperols i –tot i que ben proveïts d’oficials tsaristes- tenien seriosos problemes per a reclutar. Alguns compten amb el suport dels kadets o els eserites de dreta, però d’altres aspiren a dictadures militars... Contra aquestes múltiples amenaces, els bolxevics controlen un territori no superior a l’antiga Moscòvia. Per a salvar la revolució, faran servir tres eines extraordinàries: econòmicament parlant, el Comunisme de guerra; políticament, la Txeca; militarment, l’Exèrcit Roig. Com era aquest exèrcit? Massiu (més de 5 milions d’homes), llavor de la futura burocràcia estatal (per administrar-lo, transportar-lo i subministrar-lo), regular (malgrat la preferència ideològica per un exèrcit milicià de voluntaris, Trotsky construeix un exèrcit tradicional sotmès a disciplina militar on els oficials no són escollits, sinó designats a dit), amb oficials tsaristes (no tenien professionals propis) convenientment vigilats per comissaris polítics.

Un segon instrument excepcional va ser la “Txeca”. El nom ve de les sigles de la Chrezvycháinaya Komíssiya (“Comissió extraordinària” pan-rusa per a la lluita contra la contrarevolució i el sabotatge) i constituïa una policia política que s’ha vingut justificant com la resposta a l’intent d’assassinat que pateix Lenin el 30-8-1918 per una jove eserita que el veu com un traïdor a la Revolució, Fanya Kaplán. El 5 de setembre, el Consell dels comissaris del poble publica el decret que oficialitzava el Terror Roig.

El comunisme de guerra és un sistema econòmic que, tot i legalitzar els repartiments de terres i accelerar les disposicions per al control obrer de les empreses, militaritza la producció amb treballs forçats, una dura disciplina que arriba a restringir els drets sindicals i el dret a vaga. Els camperols que han guanyat la terra són sotmesos a requises de les collites, que serveixen per proveir les ciutats. Políticament parlant, doncs, implica certa tendència a centralitzar el partit i augmentar el control de tota dissidència, que arriba a ser eliminada de forma sumària mitjançant la txeca. D’aquestes violències sortiran diferents oposicions:


«Cuidado con los mencheviques y los socialrevolucionarios.
Les siguen los generales, sacerdotes y terratenientes zaristas.»a

CAMPEROLS. L’entrada dels eserites d’esquerra al consell de comissaris del poble el desembre de 1917 havia facilitat els repartiments de terres. Probablement els bolxevics haurien preferit expropiar, però de la seva mà es limiten a socialitzar la propietat. D’aquesta evolució cap a la propietat col·lectiva Lenin espera aconseguir el vistiplau camperol a les requises de collites que han de proveir les ciutats, però el món rural les veu més aviat com un robatori i s’alça amb una violència ancestral i guerrilles mal armades. Figes arriba a dir que aquests “exèrcits verds”, en expressió de l’historiador...,  van constituir una amenaça “més perillosa que tots els exèrcits blancs junts”.

MARINERS. El març de 1921, a la fortalesa naval de Kronstatd, al golf de Finlàndia, milers de mariners s’amotinen per una “tercera revolució”: demanen escollir els soviets amb vot secret, alliberar eserites i menxevics, respectar la propietat de les collites… Seran massacrats per l’Exèrcit Roig. Trotsky escriurà que els va enviar una “darrera advertència”: “Vam esperar tot el que vam poder els camarades mariners confosos perquè veiessin amb els seus propis ulls on els duia aquell motí”. Demostra aquest alçament que els bolxevics s’han apartat del programa obrer i camperol? O els mariners de Krondtad ja no eren els mateixos que havien col·laborat entusiasmadament el febrer i l’octubre, perquè la composició social de la flota havia canviat quan la guerra –permetent l’ascens en el nou estat obrer dels més compromesos- havia facilitat l’arribada de nous reclutes més lligats als valors rurals?.



L’ESQUERRA MODERADA. Tancada l’assemblea, alguns diputats eserites van provar de restablir-la en zones controlades per tropes estrangeres. Influïts pels blancs, acaben col•laborant en operacions militars contra els bolxevics. Finalment, el seu líder -Víctor Chernov-, va ser derrocat per l’Almirall Aleksandr Kolchak com a aspirant a un govern militaritzat (privant-se així del suport estranger).
Tots aquests col·lectius acaben patint el Terror Roig, tot i que les seves víctimes més conegudes són les de la família imperial, executada a Ekaterinenburg la nit del 16 al 17 d’agost de 1918 pel soviet dels Urals (espantat per la proximitat d’exèrcits blancs que podrien alliberar-la). Els cossos serien exhumats entre 1991 i 2007, i enterrats amb honors d’estat a la Capella de Santa Catalina de la catedral de Sant Pere i Sant Pau. En plena nostàlgia nacionalista i reaccionària, l’any 2000 serien canonitzats per l’església ortodoxa. Les proves d’ADN van ser prou concloents com perquè els especialistes no atorguin cap credibilitat a Anna Anderson, qui des del psiquiàtric on estava internada el 1920 fins a la seva mort el 1984 es va fer valer com a Anastàsia. L’Anna no seria més que una obrera polonesa amb problemes mentals que mai no va ser reconeguda pels Románov supervivents i que solament va poder mantenir la farsa per la notorietat mediàtica aconseguida (tan ben representada per l’Oscar aconseguit per Ingrid Bergman interpretant el personatge el 1956)

Mentrestant, l’Almirall Kolchak era derrotat i afusellat pels bolxevics (1920), que anaven guanyant la guerra civil gràcies al món rural. Per què? Ambdós bàndols s’apoderaven de les collites i reclutaven els camperols per la força, però els bolxevics eren un mal menor per a ells, perquè aprovaven les ocupacions de terres, mentre que els blancs les tornaven als antics terratinents. La guerra civil va deixar una petjada importantíssima en l’evolució de l’URSS: 

Cartell de la pel·lícula dedicada a
Aleksandr Kolchack (2008)

Per una banda, va militaritzar la cultura política revolucionària. De tots els militants el 1927, el 33% s’havia afiliat entre 1917 i 1920, i solament un 1% ho havia fet abans de 1917. L’experiència clandestina de la «vella guàrdia», i els seus valors, s’havien perdut entre les batalles de la guerra civil. Per a la majoria dels bolxevics, el partit era una eina de combat amb pràctiques pròpies de l’Exèrcit Roig. 

La guerra civil també va legalitzar la pràctica coercitiva, per decret, centralitzant-la. La urgent necessitat de prendre ràpides decisions i fer que s’acomplissin va convertir el debat i la democràcia interna en un luxe que no es podien permetre. Va anar triomfant la disposició a fer servir la coerció, el govern per decret, l’administració centralitzada i la justícia sumària.

Mica en mica, la tendència centralitzadora en una minoria dirigent es va anar consolidant. El marge de discussió dins del partit cada cop era més estret. En acabar la guerra era impossible que un bolxevic acceptés –com si hauria passat el 1917- la presència d’altres socialistes dins dels soviets o la llibertat de premsa per als partits burgesos. 

lunes, 26 de febrero de 2018

S17 bis: INTERPRETAR LA REVOLUCIÓ D’OCTUBRE




DOGMA MARXISTA: RES NO ES TORÇA. Per a la historiografia soviètica, Octubre demostrava que les lleis generals de l’evolució històrica reconegudes per Marx seguien vigents. Veien la guerra imperialista crear les “condicions objectives” per a la superació del  mode de producció capitalista, reconeixien febrer com a “revolució burgesa“[1] i Octubre com la conquesta popular del poder[2]. La pròpia evolució de la URSS –superant la guerra civil, l’aïllament diplomàtic, l’atac nazi, la hostilitat freda- els ho semblava demostrar: s’havia col·lectivitzat l’agricultura i “desenvolupat” la indústria i s’estava avançant en el procés de construcció del socialisme. Havia pujat el nivell de vida del conjunt, i s’havia posat fi a la lluita de classes. Octubre, doncs, havia estat un pas ineludible del temps històric, el desenllaç inevitable que esperaven.

E. H. Carr, autor de diverses
obres de referència.
RESPOSTA OCCIDENTAL:  TOT ES TORÇA L’OCTUBRE. Els liberals[3] veien solament propaganda soviètica en aquest discurs. Lluny de sentir inevitable la revolució, els semblava un esdeveniment fortuït que desviava el progrés històric del camí correcte. La revolució no era resultat del descontentament popular, sinó d’una guerra catastròfica i de la ineptitud del tsarisme. És doncs una anàlisis que ignora variables socioeconòmiques i es fixa sobre tot en actuacions polítiques. Coherent amb l’individualisme liberal, no veu masses revolucionàries, prefereix l’estudi dels mòbils personals d’individus significatius, als que –en aquest cas- interpreta com a fanàtics i demagogs consagrats a instrumentalitzar una massa popular analfabeta incapaç de crear agenda política, que es mou entre la passivitat i la violència, que en el millor dels casos pot produir accions anàrquiques o violència irracional en resposta a rumors o propaganda. Octubre no és, doncs, una revolució popular sinó un cop d’estat: quan la conjuntura creada per la guerra i la inflació van mobilitzar l’impuls irracional de la massa, els bolxevics van instrumentalitzar-la per segrestar el poder. El resultat no va ser una societat sense classes, sinó un estat totalitari.

LA VISIÓ TROTSKYSTA: EL 1929 CULMINA EL TORÇAMENT. A diferència dels liberals, Trotsky (i l’esquerra radical) mai van veure gestar-se un estat totalitari. Més aviat consideraven que la revolució havia estat segrestada, apartada del seu camí alliberador. A “La revolució traïda” (1937) identifica en la Nova Política Econòmica (NEP) l’ascens de sectors burgesos dins la cadena de comandament del partit, alhora que la derrota de la revolució mundial (a Alemanya i Hongria) desacreditava la primera generació de dirigents, de procedència més obrera. En aquell moment, diu Trotsky, els quadres del partit es van apartar del proletariat al que havien de defensar, i la revolució va torçar-se. Una reacció burocràtica dirigida per Stalin se n’havia apropiat: aquesta patrimonialització originava una oligarquia que havia ofegat la revolució democràtica.

El subtítol d'aquest llibre d'Orlando Figes
és significatiu: "La tragèdia d'un poble"
EL DISCURS REVISIONISTA: LA GUERRA CIVIL HO TORÇA TOT. Ambdós visions pròpies de la Guerra Freda van ser criticades per un nou discurs historiogràfic, el revisionisme, que –utilitzant tècniques pròpies de la Història Social- va examinar la revolució “des de baix”: la seva atenció, lluny d’acceptar visions oficialistes basades en sèries de dades econòmiques, o documentació institucional, com les visions marxista i liberal respectivament, buscava en les fàbriques, els llogarets i les trinxeres per reconstruir les experiències de les persones amb tota mena de fonts, inclosa la correspondència particular. Aquesta atenció va permetre descobrir agendes molt radicals, i veure els polítics protagonistes superats per la pressió de les bases[4]. En la mirada revisionista, la societat acceptava Octubre i les resistències van venir més tard, quan –en plena guerra civil- el sistema es tornava autoritari. Aleshores, la subversió del poder dels soviets i els embargaments de les collites per proveir les ciutats posaven sectors obrers i camperols, respectivament, en contra[5]. Kowalski[6] veu aleshores els bolxevics perdre “l’autoritat que tenien a l’octubre i mantenir-se en el poder per mitjans dictatorials”.  El resultat: cap a 1921 el règim ja seria una dictadura de partit. Malgrat els matisos, la historiografia liberal acusava els revisionistes de “restablir les llegendes bolxevics” i la historiografia marxista de “negar el paper central que havia tingut el partit”.


L’IMPACTE DE 1991: TORÇAT DES DE 1848. El sobtat enfonsament de l’URSS i el restabliment del capitalisme mitjançant receptes neoliberals en un ambient ideològic de superioritat moral del món conservador va consolidar una visió radicalment pejorativa del període soviètic. L’historiador Richard Pipes[7] (1994) deia que “Octubre fou un cop d’estat, no hi va haver cap explosió popular” i Martin Malia explicava com a l’Octubre “una minoria il·luminada va reconduir les aspiracions obreres de govern dels soviets cap a la utopia de construcció del socialisme[8]. De nou es recollia la identificació del món soviètic com un “totalitarisme”, pròpia de la Guerra Freda, “no malgrat ser socialista, sinó justament perquè ho era”. L’esquerra duia en el seu ADN la violència política i la voluntat d’extermini del contrari, nazisme i comunisme compartien les arrels, Octubre conduïa irremeiablement cap al GULAG, i el comunisme era responsable de 100 milions de víctimes: tot això deia el “Llibre Negre del Comunisme[9] (1997) barrejant de forma macabra (i gens subtil) països, èpoques i conceptes. Per exemple, a les víctimes de les purgues stalinistes (considerades com essència del sistema) afegia les de les fams de 1921. Tampoc no tenia present el context: l’adversari capitalista no semblava tenir cap culpa ni devia condicionar l’actuació de la URSS!



LA RESPOSTA REVISIONISTA.  La historiografia actual està desqualificant rotundament la “Vulgata Neoliberal”. Per començar, neguen que la revolució impedís la modernització del país i recorden que l’estructura socioeconòmica del tsarisme (dèbil demanda interior, elit improductiva) fixava a Rússia uns “límits insuperables”.
Per altra banda, lluny d’acceptar la visió d’una massa manipulada, confirmen que va ser la massa –tremendament polititzada pel drama de la guerra, la tensió política i la quotidianització de la pràctica democràtica en els soviets- qui va fer de motor del procés. I no els bolxevics, que ja no eren aquell partit centralitzat, dogmàtic i disciplinat que Lenin somniava el 1902; perquè tants afiliats nouvinguts l’havien convertit en un gran partit de masses en què el dissens es discutia públicament a la premsa diària. El que els havia prestigiat havia estat subscriure l’agenda popular mentre la resta dels partits lluitava per controlar el Govern Provisional i mantenia els compromisos bèl·lics amb els aliats.

Es pot dir que van fer un cop d’estat? Rex A. Wade respon amb ironia: “hi havia ben poc estat per assaltar”, i S.A.Smith afegeix que fer un cop d’estat “implicaria conquerir un aparell en funcionament" [10]. I Rússia no el tenia des de febrer”.  L’essència del sistema era el Terror[11]?

 Que els pressupostos alliberadors del 1917 no semblaven pressents el 1939 és evident. Però els bolxevics ni van declarar la guerra, ni van iniciar la persecució del blancs, ni van cridar les potències estrangeres que venien –com diria Churchill- a “estrangular el bolxevisme al seu bressol”. Els revolucionaris tenien prou presents 1871 i 1848 com per desplegar mètodes presumptament extraordinaris per superar les amenaces reaccionàries: el problema és que apropiació de collites, txeca i Exèrcit Roig van fer alguna cosa més que salvar la revolució. Van deixar una petjada duradora que va canviar el sistema per sempre.



[1] Christopher Hill interpretava amb aquesta mecànica, per exemple, la Revolució Anglesa de 1640.
[2] És la visió romàntica del periodista John Reed (“Deu dies que van commoure el món”, 1919)
[3] Potser cal destacar els 4 volums escrits per E.H. Carr, resumits el 1979 a “De Lenin a Stalin
[4] Robert Service (Història de Rússia al s. XX, 2000) també biografiat Lenin, Stalin i Trotsky.
[5] Orlando Figes: La Revolución Rusa. La tragedia de un pueblo 1891-1924 (2006)
[6] L’obra de Ronald Kowalski The Russian Revolution” no ha estat traduïda
[7] Reconegut com la màxima autoritat, malgrat els seus càrrecs en l’administració Reagan.
[8] Martin Mallia: The Soviet Tragedy: A History of Socialism in Russia (1994)
[9] Coordinat per Stéphane Courtois, director del Centre National de la Recherche Scientifique 
[10] El llibre de S.A. Smith (Russia in Revolution: An Empire in Crisis, 1890- 1928) no s’ha traduït.
[11] Moshe Lewin (El siglo soviético. ¿Qué sucedió realmente en la Unión Soviética?, 2006) veu morir el bolxevisme a la guerra civil, i qualifica l’stalinisme de “despotisme asiàtic” aliè al projecte de 1917.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...