¡Echando de menos la edición radiofónica!

¡Echando de menos la edición radiofónica!
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 30 de noviembre de 2013

DIMARTS VINENT, ELS HEROIS DE 1714


Dimarts, 2 de desembre de 2013
A la Biblioteca Pública Arús
(Pg. St Joan, 26 - Barcelona)
A les 19:15 h.


Una crònica de l’etapa final de la Guerra de Successió, des de juliol de 1713 fins al setembre de 1714, a càrrec de l’autor del recent llibre del mateix títol, una obra que recupera herois poc coneguts i altres patriotes que van fer possible de la resistència catalana. Francesc Serra, especialista en la Guerra de Successió, és autor de “La darrera victòria de l’exèrcit català: la batalla de Talamanca” (2009) i “Catalunya, 1714: un viatge als escenaris de la Guerra de Successió i al temps del Barroc” (2010).La seva propera publicació, ja en tràmit, serà “Cardona, 1714: el darrer baluard de les llibertats catalanes”.






lunes, 4 de noviembre de 2013

COM ESTEM EXPLICANT 1714?




L'historiador Joaquim Coll qualificava el disseny final del Centre Cultural del Born, en un article a El períodico el passat del 8 d'octubre, com un “temple” de “propaganda secessionista”. També dubtava del “verdader interès arqueològic” d'una “trama urbana que ja estava molt documentada en els arxius”, sota la que “es trobarien materials rellevants”. Aquesta afirmació, que oblida la innovadora visió sorgida de l'anàlisi de les despulles del Born elaborada per l'Albert Garcia Espuche, constitueix la fantasiosa prospecció d'un territori que difícilment -fora muralles, lluny de l'ocupació romana i alt-medieval, a pocs metres del mar- podria oferir sorpreses. Tampoc penso que el suposat “sarcòfag de luxe” que, segons Joaquim Coll, vol “difondre un relat que presenta la guerra de successió com una colossal epopeia dels catalans a favor de la llibertat” vingui acompanyat d'un discurs historiogràfic dogmatitzat per connectar “tots els seus tòpics amb el discurs sobiranista actual”. Si alguna cosa permet comparar present i passat és que Madrid, menystenint la mobilització ciutadana actual, reprodueix els tics autoritaris de l'Espanya borbònica setcentista en defensa d'una democràcia fossilitzada, en un moment de desprestigi de la dinastia triomfant aleshores.

Coll admet que la Nova Planta va ser “un acte polític de venjança”, però demana amb encertada prudència fugir del maniqueisme interpretatiu que presenta la guerra de successió com un conflicte entre “progrés (austracista) i barbàrie (borbònica)”. La recomanació és adient, tot i que podria adreçar la mateixa advertència al discurs historiogràfic espanyolista, que considera l'absolutisme més ranci com el camí cap a la modernitat, un apriorisme curiosament proper al que fa de la dictadura franquista -en la seva fase desenvolupista- el camí legítim cap a la democràcia. Cap absurdesa d'aquest tipus està acompanyant -de moment- el tricentenari: malgrat que estic assistint a moltes conferències, m'estic trobant una elaboració historiogràfica precisa i sense demagògia, malgrat que el context polític el facilitaria!
 
Se me ve en la foto!
El 26 de setembre vaig assistir a la inauguració d'una exposició sobre el Conveni d'evaquació de les tropes aliades signat a L'Hospitalet entre francesos i austríacs el juny de 1713. La commemoració de l'acord que abandonava Barcelona davant dels exèrcits borbònics celebrava, segons va dir la seva alcadessa, la menció de la ciutat del Llobregat en un document que, per a la mostra, ha cedit l'Arxiu de Simancas. L'acte va comptar amb una conferència de l'historiador Joaquim Albareda, especialista inqüestionable, que va apuntar la necessitat d'explicar una història raonada, allunyada de qualsevol romanticisme, perquè -deia- si falsegem el conflicte difícilment podrem superar els reptes d'avui.

La característica més important de la guerra de successió, segons Albareda, va ser el seu abast mundial: aquest tarannà no solament va condicionar les seves dimensions -un milió i mig de víctimes, el mateix nombre de combatents l'any 1710-, sinó també el seu desenvolupament. I és que les tèrboles actuacions angleses que van fer esclatar la guerra en defensa d'interessos propis, també van acabar amb el conflicte quan el botí aconseguit va ser considerat suficient: ells subvencionen l'Arxiduc perquè es postuli i ells seran els gran beneficiats a Utrecht. Aquest caràcter internacional del conflicte condicionà també la resistència dels catalans: avui no solament coneixem a fons l'ambaixada de Dalmases a Londres, sinó que també sabem que el canvi de govern i de dinastia a Anglaterra permetien pensar els catalans que resistir podria donar-los un nou alè.

La segona característica del conflicte és que constitueix una guerra entre regnes en el si de la monarquia hispànica. Mentre a Castella el principi d'obediència constituïa el cor de la cultura política, a la Corona d'Aragó quedava condicionat al compliment de les constitucions per part del rei, fins el punt que Giovanni Botero havia exagerat que “Barcelona funciona com una república italiana”. La classe dirigent representada a les institucions sentia França com a competidora; no els va costar instrumentalitzar la intransigent francofòbia generada pels successius atacs de Lluís XIV sobre el territori durant la segona meitat del sis-cents. L'estreta relació entre Midford Crow i els exportador d'aiguardent va permetre l'acord formal entre el plenipotenciari de la Reina Ana i alguns vigatans, prestigiats pel seu passat antifrancès i erigits en representants de les institucions presumptament segrestades per la repressió del Virrei Velasco. Aquest compromís, el Pacte de Gènova (1705), farcit de referències a les constitucions, tenia la intenció de desenvolupar el constitucionalisme més enllà de 1705, aprofundint en els privilegis anteriors. No es tracta, va afirmar Albareda, d'un compromís passadista / enyoradís, sinó de present: està preocupat per actualitzar l'ordre jurídic, per l'ordre públic, per garanties individuals com els advocats de pobres... Potser aquí sí que podem trobar un paral·lelisme inconscient amb la situació actual...

També Àngel Casals (UB) prioritzava, en un acte organitzat per l'Associació Tot Història, aquest caràcter “mundial” del conflicte, recordant que es combatia a a Europa, a Amèrica, a Àsia, a l'Atlàntic i el Pacífic. Quan també va insistir en el component de “guerra civil entre corones” va matitzar que el debat entre els bàndols d'aleshores no té res a veure amb els nostres paràmetres ideològics, que no hi ha posicions polítiques comparables a les actuals, i que no podem distingir entre uns liberals i uns reaccionaris. Els partidaris de borbònics i austriacistes ho eren per velles fidelitats dinàstiques, per tradicions familiars i per rivalitats locals. Trobem qui aposta per l'Arxiduc perquè ja era servidor dels Àustries quan el 1640 s'enfrontaven amb la Generalitat, el que impossibilita qualsevol lectura presentista en clau nacionalista. Un altre exemple el constituirien els de Manlleu, partidaris de la Generalitat el 1640 perquè els vigatans -amb qui estaven enfrontats per un molí d'aigua- eren partidaris de Felip IV, i que el 1705 -conseqüentment- van continuar oposant-se a l'austracisme dels vigatans per convertir-se en botiflers. Un tercer exemple: el Marquès de Centelles va ser austriacista, i els seus vassalls, per oposició, van ser botiflers.
 
Què fa majoritàriament austracista la Corona d'Aragó? La francofòbia, la competència comercial francesa i l'admiració pel model econòmic angloholandès, ben conegut pels exportadors d'aiguardent. Qui són els austracistes catalans?
  • Els juristes més escrupolosos dels privilegis
  • l'església temerosa del model galicà,
  • els propietaris rurals castigats per les invasions franceses
  • i la burgesia mercantil amb vincles a Londres i Amsterdam.
Què fa majoritàriament borbònica Castella? El fet que no hagi patit les invasions franceses, cert regeneracionisme que vol canvis i manté mal record de les polítiques econòmiques de Carles II, i -sobretot- l'actitud d'alguns cercles cortesans. Quan Carles II s'apagava i penjava sobre la monarquia hispànica l'amenaça del repartiment de l'herència entre els seus adversaris europeus, l'alta noblesa -espantada perquè vivia de l'administració imperial- va veure en l'alternativa francesa la garantia de la unicitat, i de rebot, dels seus càrrecs. Els suborns francesos acabarien d'inclinar la balança, però caldria pagar-los: l'arribada de Felip d'Anjou va implicar privilegis americans per als francesos, desfermant les ambicions angleses, que van finançar la proclamació de l'Arxiduc i la seva instal·lació a Lisboa. Aquella cort no solament va atraure alguns refugiats catalans que fugien del virrei Velasco, sinó també nobles castellans menystinguts per la nova dinastia (com l'Almirante de Castilla), altres que dubtaven del testament de Carles II (com el Marquès de San Felipe) i membres de nissagues tradicionalment antifranceses, com els Alba, que no poden acceptar veure's governar pel tradicional enemic.

Poques semblances hi havia, doncs, entre els austracistes catalans i els castellans. Fins i tot pensen en estratègies diferents: els catalans creuen que el suport que rebria l'antic virrei, Jordi de Darmstad, converteix Barcelona en el punt ideal per iniciar l'ofensiva. Per això se signa el Pacte de Gènova (1705). En canvi, els nobles castellans austracistes pensen en desembarcar a Gibraltar perquè, com diu Francesc de Castellví, “Castilla nunca obedecerá un rey que entre por Aragón”.

Finalment, els anglesos, que volien acabar la guerra amb un cop d'efecte, van fer entrar l'Arxiduc a Madrid. La seva presència allà va resultar, però, insostenible, i -empaitats en la retirada- els aliats van ser derrotats a Brihuega i Villaviciosa (12/1710). Just quan queda clar que conquerir Castella serà impossible, canvia la conjuntura internacional: Carles rep la corona imperial, i els tories recuperen el poder a Anglaterra. Ningú no vol ara engrandir les possessions de Carles VI, per això el 1711 anglesos i francesos inicien converses secretes d'esquena als seus aliats. Dos anys després, a canvi de veure's reconegut com a rei, Felip V acceptarà a Utrecht tota mena de cessions: Gibraltar, Menorca, el dret a comerciar amb Amèrica, el “asiento de negros”... Un impressionant botí que Londres considera suficient com per aturar la guerra, teatralitzant a Utrecht unes negociacions que -malgrat l'aparent insistència anglesa- van ignorar les constitucions catalanes. En aquest context, Pau Ignasi Dalmases, un comerciant cosmopolita, es va fer escoltar a Londres per la reina Ana. El recordatori del compromís anglès a Gènova no va servir. Felip V tampoc no va escoltar les recomanacions del seu avi, que li escrivia que “més val catalans fidels amb constitucions, que rebels sense elles”.


Signada la pau, el Conveni de L'Hospitalet (22-6-1713) fixava com lliurarien els austríacs les places que controlaven. Pocs dies després la La Junta de Braços es planteja què fer. La noblesa votarà per la rendició negociada, l'església s'abstindrà i el tercer braç -potser per la radicalitat dels membres provinents de les ciutats ocupades- vota resistir. Finalment s'acorda la “resistència a ultrança” (9-7-1713). No va ser, però, acabava Albareda, un absurd numanticisme suïcida, sinó que esperen una nova correlació de forces. Cauen els tories i arriben els wighs. La mort de la reina Ana deixa pas a Jordi I, que s'entrevista amb Dalmases, accepta que els anglesos han falta a la seva paraula, i ordena a la flota que té a Menorca que vagi a Barcelona per trencar el bloqueig naval. És massa tard: l'encàrrec surt de Londres el 18 de setembre de 1714 quan ja la ciutat ha caigut. Malgrat tot insisteixen: envien a París una nota que demana una revisió del tractat, que no serà escoltada. Però ambdues iniciatives, per a mi inèdites fins avui, demostren que la resistència dels assetjats no era una ximpleria, per molt que els assetjats s'haguéssin radicalitzat. Potser no sigui una epopeia libertària, com diu en Joaquim Coll. Però sembla que alguns dels seus contemporanis van sentir certa simpatia per aquella ciutat assetjada: així semblen demostrar-ho les discussions sobre “el cas dels catalans” al parlament britànic i la referència de Voltaire a l'extrem amor, dels catalans, per la llibertat.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...