Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 26 de febrero de 2018

S17 bis: INTERPRETAR LA REVOLUCIÓ D’OCTUBRE




DOGMA MARXISTA: RES NO ES TORÇA. Per a la historiografia soviètica, Octubre demostrava que les lleis generals de l’evolució històrica reconegudes per Marx seguien vigents. Veien la guerra imperialista crear les “condicions objectives” per a la superació del  mode de producció capitalista, reconeixien febrer com a “revolució burgesa“[1] i Octubre com la conquesta popular del poder[2]. La pròpia evolució de la URSS –superant la guerra civil, l’aïllament diplomàtic, l’atac nazi, la hostilitat freda- els ho semblava demostrar: s’havia col·lectivitzat l’agricultura i “desenvolupat” la indústria i s’estava avançant en el procés de construcció del socialisme. Havia pujat el nivell de vida del conjunt, i s’havia posat fi a la lluita de classes. Octubre, doncs, havia estat un pas ineludible del temps històric, el desenllaç inevitable que esperaven.

E. H. Carr, autor de diverses
obres de referència.
RESPOSTA OCCIDENTAL:  TOT ES TORÇA L’OCTUBRE. Els liberals[3] veien solament propaganda soviètica en aquest discurs. Lluny de sentir inevitable la revolució, els semblava un esdeveniment fortuït que desviava el progrés històric del camí correcte. La revolució no era resultat del descontentament popular, sinó d’una guerra catastròfica i de la ineptitud del tsarisme. És doncs una anàlisis que ignora variables socioeconòmiques i es fixa sobre tot en actuacions polítiques. Coherent amb l’individualisme liberal, no veu masses revolucionàries, prefereix l’estudi dels mòbils personals d’individus significatius, als que –en aquest cas- interpreta com a fanàtics i demagogs consagrats a instrumentalitzar una massa popular analfabeta incapaç de crear agenda política, que es mou entre la passivitat i la violència, que en el millor dels casos pot produir accions anàrquiques o violència irracional en resposta a rumors o propaganda. Octubre no és, doncs, una revolució popular sinó un cop d’estat: quan la conjuntura creada per la guerra i la inflació van mobilitzar l’impuls irracional de la massa, els bolxevics van instrumentalitzar-la per segrestar el poder. El resultat no va ser una societat sense classes, sinó un estat totalitari.

LA VISIÓ TROTSKYSTA: EL 1929 CULMINA EL TORÇAMENT. A diferència dels liberals, Trotsky (i l’esquerra radical) mai van veure gestar-se un estat totalitari. Més aviat consideraven que la revolució havia estat segrestada, apartada del seu camí alliberador. A “La revolució traïda” (1937) identifica en la Nova Política Econòmica (NEP) l’ascens de sectors burgesos dins la cadena de comandament del partit, alhora que la derrota de la revolució mundial (a Alemanya i Hongria) desacreditava la primera generació de dirigents, de procedència més obrera. En aquell moment, diu Trotsky, els quadres del partit es van apartar del proletariat al que havien de defensar, i la revolució va torçar-se. Una reacció burocràtica dirigida per Stalin se n’havia apropiat: aquesta patrimonialització originava una oligarquia que havia ofegat la revolució democràtica.

El subtítol d'aquest llibre d'Orlando Figes
és significatiu: "La tragèdia d'un poble"
EL DISCURS REVISIONISTA: LA GUERRA CIVIL HO TORÇA TOT. Ambdós visions pròpies de la Guerra Freda van ser criticades per un nou discurs historiogràfic, el revisionisme, que –utilitzant tècniques pròpies de la Història Social- va examinar la revolució “des de baix”: la seva atenció, lluny d’acceptar visions oficialistes basades en sèries de dades econòmiques, o documentació institucional, com les visions marxista i liberal respectivament, buscava en les fàbriques, els llogarets i les trinxeres per reconstruir les experiències de les persones amb tota mena de fonts, inclosa la correspondència particular. Aquesta atenció va permetre descobrir agendes molt radicals, i veure els polítics protagonistes superats per la pressió de les bases[4]. En la mirada revisionista, la societat acceptava Octubre i les resistències van venir més tard, quan –en plena guerra civil- el sistema es tornava autoritari. Aleshores, la subversió del poder dels soviets i els embargaments de les collites per proveir les ciutats posaven sectors obrers i camperols, respectivament, en contra[5]. Kowalski[6] veu aleshores els bolxevics perdre “l’autoritat que tenien a l’octubre i mantenir-se en el poder per mitjans dictatorials”.  El resultat: cap a 1921 el règim ja seria una dictadura de partit. Malgrat els matisos, la historiografia liberal acusava els revisionistes de “restablir les llegendes bolxevics” i la historiografia marxista de “negar el paper central que havia tingut el partit”.


L’IMPACTE DE 1991: TORÇAT DES DE 1848. El sobtat enfonsament de l’URSS i el restabliment del capitalisme mitjançant receptes neoliberals en un ambient ideològic de superioritat moral del món conservador va consolidar una visió radicalment pejorativa del període soviètic. L’historiador Richard Pipes[7] (1994) deia que “Octubre fou un cop d’estat, no hi va haver cap explosió popular” i Martin Malia explicava com a l’Octubre “una minoria il·luminada va reconduir les aspiracions obreres de govern dels soviets cap a la utopia de construcció del socialisme[8]. De nou es recollia la identificació del món soviètic com un “totalitarisme”, pròpia de la Guerra Freda, “no malgrat ser socialista, sinó justament perquè ho era”. L’esquerra duia en el seu ADN la violència política i la voluntat d’extermini del contrari, nazisme i comunisme compartien les arrels, Octubre conduïa irremeiablement cap al GULAG, i el comunisme era responsable de 100 milions de víctimes: tot això deia el “Llibre Negre del Comunisme[9] (1997) barrejant de forma macabra (i gens subtil) països, èpoques i conceptes. Per exemple, a les víctimes de les purgues stalinistes (considerades com essència del sistema) afegia les de les fams de 1921. Tampoc no tenia present el context: l’adversari capitalista no semblava tenir cap culpa ni devia condicionar l’actuació de la URSS!



LA RESPOSTA REVISIONISTA.  La historiografia actual està desqualificant rotundament la “Vulgata Neoliberal”. Per començar, neguen que la revolució impedís la modernització del país i recorden que l’estructura socioeconòmica del tsarisme (dèbil demanda interior, elit improductiva) fixava a Rússia uns “límits insuperables”.
Per altra banda, lluny d’acceptar la visió d’una massa manipulada, confirmen que va ser la massa –tremendament polititzada pel drama de la guerra, la tensió política i la quotidianització de la pràctica democràtica en els soviets- qui va fer de motor del procés. I no els bolxevics, que ja no eren aquell partit centralitzat, dogmàtic i disciplinat que Lenin somniava el 1902; perquè tants afiliats nouvinguts l’havien convertit en un gran partit de masses en què el dissens es discutia públicament a la premsa diària. El que els havia prestigiat havia estat subscriure l’agenda popular mentre la resta dels partits lluitava per controlar el Govern Provisional i mantenia els compromisos bèl·lics amb els aliats.

Es pot dir que van fer un cop d’estat? Rex A. Wade respon amb ironia: “hi havia ben poc estat per assaltar”, i S.A.Smith afegeix que fer un cop d’estat “implicaria conquerir un aparell en funcionament" [10]. I Rússia no el tenia des de febrer”.  L’essència del sistema era el Terror[11]?

 Que els pressupostos alliberadors del 1917 no semblaven pressents el 1939 és evident. Però els bolxevics ni van declarar la guerra, ni van iniciar la persecució del blancs, ni van cridar les potències estrangeres que venien –com diria Churchill- a “estrangular el bolxevisme al seu bressol”. Els revolucionaris tenien prou presents 1871 i 1848 com per desplegar mètodes presumptament extraordinaris per superar les amenaces reaccionàries: el problema és que apropiació de collites, txeca i Exèrcit Roig van fer alguna cosa més que salvar la revolució. Van deixar una petjada duradora que va canviar el sistema per sempre.



[1] Christopher Hill interpretava amb aquesta mecànica, per exemple, la Revolució Anglesa de 1640.
[2] És la visió romàntica del periodista John Reed (“Deu dies que van commoure el món”, 1919)
[3] Potser cal destacar els 4 volums escrits per E.H. Carr, resumits el 1979 a “De Lenin a Stalin
[4] Robert Service (Història de Rússia al s. XX, 2000) també biografiat Lenin, Stalin i Trotsky.
[5] Orlando Figes: La Revolución Rusa. La tragedia de un pueblo 1891-1924 (2006)
[6] L’obra de Ronald Kowalski The Russian Revolution” no ha estat traduïda
[7] Reconegut com la màxima autoritat, malgrat els seus càrrecs en l’administració Reagan.
[8] Martin Mallia: The Soviet Tragedy: A History of Socialism in Russia (1994)
[9] Coordinat per Stéphane Courtois, director del Centre National de la Recherche Scientifique 
[10] El llibre de S.A. Smith (Russia in Revolution: An Empire in Crisis, 1890- 1928) no s’ha traduït.
[11] Moshe Lewin (El siglo soviético. ¿Qué sucedió realmente en la Unión Soviética?, 2006) veu morir el bolxevisme a la guerra civil, i qualifica l’stalinisme de “despotisme asiàtic” aliè al projecte de 1917.

sábado, 24 de febrero de 2018

s17: CAP A LA REVOLUCIÓ D'OCTUBRE




La dualitat de poders nascuda a Rússia de la Revolució de Febrer ens va permetre distingir la tensió entre el soviet i un Govern Provisional (de majoria kadet, presidit pel príncep Luov) que no havia satisfet cap aspiració: ni havia aturat la guerra, ni repartit terres, ni convocat l’assemblea constituent. Provant d’obrir un front interior que debilités aquest fràgil adversari, els alemanys van fer arribar Lenin –en un tren segellat- a Sant Petersburg. Rebut amb entusiasme per les bases del POSDR, va pronunciar un discurs, les Tesis d’Abril, no massa ben rebudes al partit però publicades amb èxit a Pravda. En el programa que reflectia, a la denúncia de la guerra, l’expropiació de les terres, la nacionalització de la banca, i el boicot al govern provisional afegia una nova idea: la consideració dels soviets com a protagonistes dels canvis que havien de venir. Aquesta consigna –Tot el poder per als soviets- convertia els bolxevics en l’única força política que recollia l’agenda dels moviments populars de protesta. Tot això devia influir en que passés de 24.000 afiliats al febrer a 350.000 aquell mes d’abril.


Però quan les difícils condicions de vida van llençar les masses al carrer (Jornades de Juliol) els bolxevics no havien assumit encara aquesta nova radicalitat:  les masses que durant els aldarulls es van concentrar davant de la seu bolxevic reclamant-los aquella radicalitat de la que Lenin havia presumit l’abril es van trobar solament discursos. Malgrat que van acabar en aldarulls i repressió, aquelles Jornades de Juliol van tenir importants conseqüències: Luov va dimitir i el Govern Provisional va quedar en mans de Kerenski, qui de seguida va culpar els bolxevics dels aldarulls (fent detencions, tancant-los diari i locals..). Lenin es va refugiar a Finlàndia i arribava a una conclusió: no calia esperar les “condicions objectives”, que podien ser llegides com a possibilitats de canvi i accelerar el temps històric forçant el rellotge de la història cap a la revolució.


La por al moviment popular de juliol va incentivar també el cop d'estat del general Kornílov. El militar reaccionari va desviar tropes per “posar ordre” a la capital, sense demanar permís al govern (setembre 1917). El cop va fracassar, i això va demostrar la força del poder obrer: els ferroviaris van desviar els trens, els impressors van aturar els diaris que l’ajudaven, els obrers van convèncer els soldats. Per altra banda, va pujar el prestigi dels bolxevics: amb els seus dirigents detinguts o amagats, no havien tingut importància en l’aturada del cop, però eren els únics que no estaven lliures de sospites de cap connivència quan una lleu sentència –ben allunyada del dur càstig que esperaven les masses- va recloure Kornílov en un monestir. Finalment, el cop va demostrar la perpètua amenaça que planava sobre la revolució: comprovat el perill de contra-revolució solament la vigilància armada –exercida pels propis obrers i camperols, la Guàrdia Roja- salvaria la revolució dels seus enemics. En certa manera podem dir que –comprovada la radicalitat de les multituds, l’amenaça de contra-revolució i la debilitat d’un govern provisional que no havia satisfet cap aspiració popular- el cop va precipitar Lenin a concloure que calia assaltar el poder.

Fotograma de la pel·lícula d'Eisenstein
En quin context? Cadascun del 2 poders en vigor pretenia institucionalitzar-se: mentre Kerenski convocava eleccions a l’assemblea constituent per al 12 de novembre (anteriorment posposades pels kadets, conscient de la seva inferioritat en els ànims camperols), els soviets reunirien els seus representants el 25 d’octubre de 1917 en un Congrés. Lenin va retornar del seu exili a Finlàndia per demanar els bolxevics preparar l’assalt al poder que semblava demanar-los la gent. Encara que dins del partit va tenir l’oposició de Grigori Zinóniev i Lev Kaménev  -porucs perquè, en el seu dogma marxista, creuen que encara «no hi ha condicions»- Trosky va suggerir instrumentalitzar els soviets. Així, Lenin va coordinar l’ocupació de telègrafs, elèctriques i ferrocarrils per aïllar les comunicacions del palau d’hivern, on estava reunit el govern provisional. L’operació es va desenvolupar el 24 d’octubre, va ser fàcil i sense sang: a l’obertura l’endemà del Congrés dels Soviets es va presentar per anunciar (encara que el palau  no havia caigut) que havien assaltat el poder. Lluny de la mitologia soviètica, que –com Eisenstein a la pel·lícula “Octubre” (1927)- presentava els fets com una espècie d’assalt a la Bastilla, la caiguda del govern provisional va passar inadvertida per a la majoria dels habitants de Sant Petersburg: amb els teatres, restaurants i tramvies funcionant, va semblar més aviat un arrest domiciliari de rutina.

Mentrestant, al Congrés del Soviets es va nomenar un Consell de Comissaris del Poble per substituir el Govern Provisional. Amb Lenin de President, Trotsky encarregat de les relacions internacionals, comptava amb Aleksandra Kolontai –la primera dona ministre- en la cartera de Benestar Social. Stalin quedava al capdavant d’un comissariat de nacionalitats (per a contenir o subordinar la reclamació nacional dins del partit), ja que havia publicat “El marxisme i la qüestió nacional” (1913). D’aquest organisme van sortir el Decret sobre la Pau (cridant a la negociació amb Alemanya), el Decret sobre la Terra (expropiant els latifundis sense indemnització) i el Decret de Control obrer de les empreses. L’objectiu semblava donar cobertura legal a les aspiracions de camperols, soldats i obrers.

En minoria dins del soviets, eserites i menxevics van crear un Comitè de Salvació de la Revolució. Posteriorment van unir-se als kadets en una Unió per a la Defensa de l’assemblea constituent, tot i que les seves manifestacions van tenir un èxit relatiu: ni soldats ni obrers semblaven mostrar-ne molt interès. El problema va ser que quan es van saber els resultats de les eleccions constituents, ja que els bolxevics –que havien mantingut la convocatòria- no les van guanyar: els eserites van obtenir 17 milions de vots (el 41%) que es van traduir en 380 diputats, i ells solament 10 milions (23%) que significaven 168 vots en l’assemblea. Menxevics i kadets els seguien molt allunyats (menys de 20 escons i 2 milions de vots cadascun). Els bolxevics havien guanyat a les grans ciutats, però la majoria camperola era eserita.

Aleshores, Lenin va retardar l’obertura de l’assemblea fins l’arribada d’almenys 400 diputats. Ningú es va queixar mentre ell guanyava temps per incorporar al Consell de Comissaris alguns social-revolucionaris d’esquerra. Aprofitant les dues ànimes –mal avingudes- d’aquest partit va crear una altra majoria en l’assemblea, que finalment solament celebraria una única i convulsa sessió: els bolxevics li van proposar subscriure una “Declaració de drets del poble treballador explotat” –incloent la concessió de tot el poder als soviets, l’abolició de la propietat privada de la terra, els plans de pau, la nacionalització de la banca i el control obrer de les indústries- i, en negar-se, van abandonar l’edifici. L’endemà el Consell de Comissaris (a la foto final) acordà tancar l’edifici i dissoldre l’assemblea, i el III Congrés dels Soviets ho va ratificar dos dies més tard.

Ningú no va defensar l’assemblea: els camperols havien obtingut la terra, els soldats la pau i els obrers la gestió. Era important per als intel•lectuals, però un organisme remot i centralista, inferior als soviets, per a la major part de la població. Cal tenir present que les organitzacions proletàries s’estaven “bolxeviquitzant”.  Ho notem als soviets, en els regiments militars, en els comitès de fàbrica, en les eleccions a Dumes de districte i en el nombre d’afiliats al seu partit. Si sumem a aquestes dades la facilitat amb què havia caigut –sense suports- el Govern Provisional podem entendre l’assalt al poder per part dels bolxevics com l’adequació a la voluntat majoritària. Però també veiem a simple vista que Octubre és un dels esdeveniments més polèmics i difícil d’interpretar de la Història.



domingo, 18 de febrero de 2018

S16: LA RÚSSIA DE NICOLAU II (1894-1917)



La derrota de Rússia davant les grans potències industrials occidentals (Crimea, 1856) havia palesat la magnitud de les seves incompetències, no solament militars: també socials (era un estat feudal, desproveït d’una burgesia dinàmica), polítiques (era un absolutisme anacrònic, protegit per una poderosa i activa policia política, la Ojrana) i econòmiques (dèbil sector industrial, només localitzat a Moscou i Sant Petersburg, d’inversió estrangera). Les analítiques descripcions pròpies de la novel·la realista van servir de crítica i Alexandre II va estimular les reformes: des de la concessió de l’autonomia acadèmica a la universitat per a facilitar els contactes amb Occident (1863) –d’on sortiria La intelligentsia, una elit educada, alienada de la societat i l’autocràcia russes per la seva formació i actitud crítica- fins a l’alliberament dels 23 milions de serfs (1861) que encara depenien del seu senyor, i que –accedint a la propietat mitjançant crèdits estatals retornables- quedaven igual de lligats que abans. 


Obert el debat sobre la modernitat occidental, membres de la  intelligentsia es van mobilitzar per trobar-se amb una idealitzada pagesia, buscant una alternativa a la destrucció del teixit social que representava la industrialització. Així es va desenvolupar el moviment "Anar al poble": veritables pelegrinatges a la recerca de la saviesa popular/natural amb qui pressionar per fer reformes. El que van trobar, però, van ser cultures ancestrals i violentes, amarades de providencialisme, i la susceptibilitat de les autoritats. Empresonats i desenganyats, molts dels membres d’aquesta inquieta intelligentsia van optar pel terrorisme: el 1881 un atemptat acabava amb la vida d’Alexandre II i el seu successor (III) substituïa les reformes per la repressió. L’exili va contagiar de marxisme tots aquests populistes: ara veien el proletariat capaç d’impulsar la revolució, la industrialització com a inevitable i les “lleis objectives del desenvolupament històric” pròpies de la teoria marxista demostrades en l’accelerada industrialització que –a cop d’inversió francesa- experimentava el vell estat tsarista. Marxistes com Alexander Kerenski militaven a la clandestinitat en el Partit Social Revolucionari (eserita, 1901), d’altres discutien dins del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (1898). Aquest darrer viu en el seu si la disputa que vivia l’esquerra europea entre marxistes revolucionaris i revisionistes: una majoria bolxevic –que creia en una revolució obrera conduïda per un partit professionalitzat i combatiu- dissentia d’una minoria menxevic (que confiava en l’acció obrera, però conduïda per la burgesia, mitjançant un gran partit de masses que –participant del sistema liberal- arranqués progressivament polítiques socials).

Ivan Vladimir, representant el Diumenge Sagnant (9-1-1905)

Sobre tan difícil panorama va caure la derrota de Rússia davant del Japó a Tushima i Port Arthur, que agreujava tant la situació de les masses obreres que –a Sant Petersburg- van decidir manifestar-se massivament per demanar –en pelegrinatge al Palau d’Hivern- jornada de 8 hores, sous dignes, dret d’associació i assemblea constituent. La guarnició espantada va optar per disparar quan s’acostaven al palau: aquell Diumenge Sagnant (22 de gener de 1905) acabava amb 200 morts i un miler de ferits. 

Les conseqüències van enrarir més la situació: a l’onada de motins i vagues que es va escampar per tota Rússia –com la tripulació del cuirassat Potemkin demostra- el Tsar va respondre prometent reformes (Manifest d’Octubre) i obrint un parlament consultori, la Duma. Era una manera d’intentar salvar el  respecte i l’afecte dels seus súbdits. Les expectatives generades per la Duma van permetre posar en marxa el partit constitucional demòcrata (KDT), de tendència liberal i progressista. Aquesta tímida apertura, però, va espantar nuclis reaccionaris que van iniciar una campanya de terror, sovint protegida per les autoritats, contra revolucionaris i jueus. Sembla ser, per exemple, que de la mateixa policia del règim va sortir un opuscle –Els protocols dels savis de Sió, 1902- ple de mentides fantasioses sobre la suposada conspiració jueva per dominar el món. Seria un best-seller...


Sobre aquest difícil panorama va caure la Gran Guerra. La indústria s’hi consagrava, disminuint la fabricació de productes bàsics, i el reclutament va enfonsar la producció al camp. Ambdós coses van provocar tal inflació que el malestar es va traduir en una onada de vagues. Per si fos poc, el tsar marxà al front i la tsarina va assumir el govern. Al seu caràcter reaccionari -“A Rússia li agrada sentir el picor del fuet”, escrivia al tsar- cal afegir “l’anarquia burocràtica” (Orlando Figes dixit) que imprimeix al govern: entre 9/1915 i 2/1917 nomena 4 primers ministres, 5 d’interior, i 3 d’exteriors. La influència que exercia sobre ella un sinistre monjo ortodox, Rasputin, va augmentar el desprestigi de la dinastia. Però és que la tsarina, abans de res, era la mare angoixada de 4 grans duquesses i del tsarevitch Alexis, a qui havia transmès l’hemofília, i veia en la influència sanadora del monjo una garantia de salut per al seu fill. L’assassinat de Rasputin el 1916 encara està envoltat d’ombres: l’esperpèntica confessió del príncep Félix Yussupov en les seves memòries ha deixat pas darrerament a sospites  d’una pau russa amb Alemanya en l’entorn “germanòfil” de la tsarina. Richard Cullen (Rasputin. The role of the Britain’s secret service in his torture and murder, 2010) suggereix la participació de l’agent del servei d’Intel·ligència britànic Oswald Rayner en contacte amb reaccionaris paneslavistes partidaris de continuar la guerra fins a ocupar Constantinoble i confirmar l’existència de Rússia com a “Tercera Roma”.  

La guerra també va consumar la divisió dels opositors al règim. I no solament entre els qui –seguint la socialdemocràcia europea, com els menxevics i els liberals- l’entenen com una causa col·lectiva, i els qui denuncien els seus estralls, sinó també dins d’aquests últims: a la facció bolxevic detectem ja diferències entre els qui romanen a Rússia –i en la clandestinitat refermen la visió del partit com una cèl·lula rígida de lluita-, i els qui –des de l’exili, fugint de la repressió- es contagien més de marxisme. A Zurich, Trosky esdevé bolxevic, i Lenin publica “L’imperialisme, fase superior del capitalisme” (1916): a més de distingir aquesta fase monopolista per l’estret vincle entre capital i estat (propietats de la burgesia), Lenin veu projectar-se a les relacions internacionals la competitivitat pròpia del lliure mercat. La guerra és doncs l’ús de l’estat per part de la burgesia amb l’objectiu d’apropiar-se de recursos i mercats contra els seus competidors. Però aquesta novetat –que Marx no hauria previst- es converteix en una oportunitat per desencadenar la lluita de classes, conclou Lenin. No caldria esperar les “condicions objectives” per a la revolució, sinó entendre-les com una possibilitat i aprofitar que el soviet deixava de ser la petita assemblea clandestina d’obrers i soldats polititzats per a l’acció reivindicativa, creat per Trosky al tornar de l’exili (1905), per ser ja un espai socialment ample i heterogeni on la massa analfabeta experimentava la democràcia.


Al malestar polític hem de sumar l’econòmic: el reclutament massiu ha multiplicant el nombre de soldatki que –quan celebren el dia de la dona treballadora (8 de març, 22 de febrer a Rússia)- conviden els obrers a la vaga: al tercer dia se’ls afegeixen els soldats, Sant Petersburg està en peu de guerra i el seu exemple s’escampa. Del marasme sorgeixen així dues iniciatives revolucionàries: per una banda la Duma, que negocia amb el Nicolau II la seva abdicació en el seu germà Miquel (qui renuncià també 24 hores després). Per altra banda tenim el soviet de Sant Petersburg emetent l’Ordre Número 1 (1-3-1917) d’acord amb peticions dels soldats: els oficials han de tractar-los respectuosament, com correspon a ciutadans, i no a súbdits.  El resultat d’aquesta REVOLUCIÓ DE FEBRER és un PODER DUAL: per una banda un GOVERN PROVISIONAL encarregat d’organitzar la guerra i convocar eleccions a una assemblea constituent té el poder (moderat) nominal, teòric, del palau; per l’altra els soviets tenen, a la pràctica, el poder real, efectiu, del carrer.






lunes, 12 de febrero de 2018

DÁNDOLE VUELTAS A LA REVOLUCIÓN MEXICANA (1)






Que la revolución mexicana no ocupe un puesto de honor en los manuales de historia contemporánea siempre me sorprendió porque –aunque no soy un buen conocedor de la historia del continente americano- su carga simbólica me parece incuestionable. La historiografía padeció el supremacismo blanco hasta bien entrado el siglo XX, y Europa tiene una larga experiencia en mirarse el ombligo. Como fenómeno histórico la revolución mexicana no es fácil: quizá falte un mercado interesado y –desconozco- un erudito capaz de seducirlo. Está claro que no voy a llenar ninguno de esos huecos con este post, pero escribirlo me servirá para poner orden en mis apuntes, prepararme la clase en la que voy a abordarla, y –quién sabe- proporcionar materiales para despertar curiosidades más organizadas que la mía.

PORFIRIATO (1876-1911). El sistema políticoimperante en México a finales del XIX recibe ese nombre por el militar que lo sostiene, Porfirio Díaz. Es el típico “estado positivista” capaz de ofrecer estabilidad y negocios a la burguesía, cuyo monopolio del poder se legitima con argumentos darwinistas. Incluso sus contemporáneos llamaban “científicos” a los tecnócratas que conforman el entorno de Díaz, cuyas políticas -parcelación de las propiedades corporativas (1890), protección para la construcción de líneas ferroviarias…- nos recuerdan fácilmente la institucionalización de la revolución liberal en Europa. Por debajo, la miseria: en 1910 el 1% de las familias controlaba el 85% de las tierras cultivables y el drama de la represión obrera/campesina por parte del Cuerpo de Rurales -manifestada en las huelgas deCananea y Río Blanco- es denunciada por J.K.Turner en México Bárbaro (1908).

En 1907 James Creelman, de la Pearson's Magazine de NYC, entrevistó al presidente Díaz y redactó el artículo “El presidente Díaz, héroe de las Américas” (1908). Parcialmente reproducida en un periódico adicto al régimen, “El Imparcial”, provocó un verdadero terremoto en la política mexicana porque Díaz anunciaba que se retiraría cuando finalizara su séptimo mandato, y aceptaba que se fueran preparando partidos que se presentaran como alternativas. Sobre todo, hacía un balance optimista de su gestión en términos positivistas y nacionalistas: “Ha convertido a las conflictivas, supersticiosas y empobrecidas masas de México, oprimidas por siglos de crueldad y avaricia españolas, en una nación fuerte, estable, pagadera de sus deudas y amante del progreso”.

Desde la perspectiva norteamericana, la entrevista tenía también su interés. El presidente Roosevelt había sido reelegido en 1904 bajo la promesa personal de no volver a competir por la presidencia en 1908. Cuando la apología de Díaz que escribió Creelman vio la luz, aún no se sabía si Teddy Roosevelt cedería a la tentación; se entrevistaba al maestro de las promesas de no reelección rotas que rompió su promesa para sacrificar su voluntad en favor del progreso. Él mismo opinaba que “no veo ninguna buena razón para que el presidente Roosevelt no sea reelegido otra vez si la mayoría del pueblo americano desea que continúe en la presidencia

Después de haber prometido no presentarse, sin embargo, lo hizo. ¿Por qué? Quizá las referencias a su edad que contiene la entrevista –77 años que serían 80 en el momento de la elección presidencial- insinúen cierta preocupación por el futuro y cierta angustia en la clase política por dejarlo “atado y bien atado”. Desde ese punto de vista, el documento periodístico sería una especie de testamento político en el que Porfirio justifica su labor, y –en tanto el balance es positivo-, y una apuesta por una transición hacia un nuevo régimen donde todo quede “bien atado”: “Quiero estar vivo para ayudar a mi sucesor”, respondía Porfirio Díaz al periodista americano.

           a) En cuanto a la justificación de las políticas desarrolladas, llega a explicitar que “adoptamos una política paternalista (…) guiando y restringiendo las tendencias populares con una fe firme en que una paz impuesta permitiría a la industria y l comercio desarrollar su estabilidad”. El enriquecimiento de la burguesía, entendido como progreso nacional, parece justificar –en ese texto- la limitación democrática.
          
 ¡    b) Y no sólo eso! A la vista del resultado conseguido, Díaz justifica la violencia utilizada para mantener el monopolio del poder: reconoce haber sido duro “hasta el extremo de la crueldad”. Los resultados, dice, justificaban “la poca sangre derramada”. En resumen, el régimen ha sido moderadamente violento y eso es disculpable si se atiende a la prosperidad conseguida.

Difícilmente encontraremos una justificación más cínica de la censura y la violencia en beneficio de la prosperidad capitalista. Si censura y violencia parecían instrumentos válidos para garantizar el monopolio de la propiedad que ejercía la burguesía, la mentira sería “pecata minuta”. Así que –para garantizar la continuidad del sistema y evitar sobresaltos políticos que lo cuestionaran- finalmente Don Porfirio optó por una marcha gradual: pese a lo que había declarado en la famosa entrevista se haría reelegir y vincularía a la vicepresidencia a una facción de la élite, la que debía continuar dirigiendo el cotarro. Sin embargo, el amago del presidente permitió reconocer a la facción formada por los científicos del partido reeleccionista (partidarios de mantener un “porfiriato” sin Díaz), y los que querían liberalizar el sistema, entre los que destacó el hacendado Francisco I. Madero. En su libro “La sucesión presidencial de 1910”, desconfiaba de Díaz: temiendo que no se fuera, fundó el Centro Anti-reeleccionista (1909) e impulsó una activa campaña electoral que le permite llenar actos por todo el país. Acusado de fomentar la rebelión e insultar a las autoridades, acabó en la cárcel.

Poco después de que Díaz saliera elegido (junio 1910), el Porfiriato celebraba su apoteosis: las celebraciones del centenario de laindependencia. En el sumun del positivismo, se inauguraban a un ritmo frenético hospitales, plazas, libros de historia, universidades, escuelas, edificios, estaciones y monumentos, como el Ángel de la Independencia en mitad del Paseo de la Reforma. Como buen gobierno de la época del positivismo, el Porfiriato se sirvió del evento para monumentalizar la ciudad (haciendo nación), celebrar la ciencia (alumbrando negocios) y reinventando la historia (adaptando el pasado a la necesidad de legitimar el presente). Así cambe entender la exposición de arte mexicano –en la que debuta un joven Diego Rivera-, el monumento a Alexandervon Humbolt,  -significativamente pagado por los alemanes- y el XVII Congreso Internacional de Americanistas que inaugurala restauración de las pirámides de Teotihuacán.


REVOLUCIÓN MADERISTA. Mientras, Madero escapa de San Luis Potosí a los Estados Unidos y en 11/1910 da a conocer el Plan de San Luis. En él declara nulas las elecciones, recoge algunas reivindicaciones de indígenas y obreros, se proclama presidente provisional, y convoca a todos los mexicanos a levantarse el 20 de noviembre. Ese día se produjeron más de 13 levantamientos, principalmente en zonas rurales. Destacamos el de Pascual Orozco -cuyas huestes se enfrentaron por primera vez a los federales con éxito en Ciudad Guerrero y Pedernales- y Francisco Villa en Chihuahua, o Emiliano Zapata en Morelos. Sus primeras victorias permitieron el regreso de Madero (14-2-1911), aunque su movimiento anti-reeleccionista se había transformado con esos combates. Había nacido como un movimiento opositor de naturaleza urbana y de clase media, ahora los apoyos recibidos lo transformaban en una rebelión popular con un claro componente rural.

De hecho, podemos considerar terminada la “revolución maderista” con su exitosa entrada en Ciudad Juárez el 10 de mayo de 1911, ya que a finales de ese mismo mes Porfirio Díaz embarcaba en Veracruz camino del exilio en Francia, donde fallecería en julio de 1915. Dejaba un presidente interino, Francisco León de la Barra, quien presionó a los líderes revolucionarios para que licenciaran a sus tropas y –viendo que Emiliano Zapata ponía como condición lo prometido por Madero en el Plan de San Luis- mandó para someterlos al general Victoriano Huerta. Zapata dicta un manifiesto en Morelos acusando a los científicos, en el que exculpa a Madero y proclama el Ejército Libertador del Sur. Madero, por su parte, formaba el Partido Constitucional Progresista, basado en Plan de San Luis. Las elecciones le eligieron presidente con el 99% de los votos. Pero reformar México no le resultaría nada fácil…


PRESIDENCIA DE MADERO (1911-1913). Aunque el nuevo gobierno surgido de la revolución moderada rectificó la constitución para ampliar el derecho al sufragio, contra él surgieron cuatro oposiciones violentas:



-  Unas de carácter reaccionario, pretenden un relativo regreso al viejo orden. Entre ellas cabe destacar la del sobrino del dictador, Félix Díaz, un militar que se pronuncia en Veracruz y recibe el apoyo del embajador americano Henry Lane Wilson.
Otras quieren profundizar en la revolución, atendiendo a las demandas obreras y campesinas. En este bloque tenemos la revuelta de un antiguo aliado del presidente: Emiliano Zapata se niega a desmovilizarse, acusa a Madero de estar “en contubernio escandaloso con el partido científico, los hacendados feudales y los caciques opresores” (Plan de Ayala). 
También en este bloque tendríamos al general Pascual Orozco, desengañado al no entrar en el gobierno Madero, que lanza el Plan de la Empacadora.


Temiendo la desafección de los hacendados si no acababa con las revueltas, Madero mandó acabar con ellas al general Victoriano Huerta, Fue persiguiendo a Orozco que este general se ganó la confianza del presidente, y que tuvo un altercado con otro comandante rebelde (un tal Pancho Villa) por unos caballos robados que aquel se negaba a devolver. Enfurecido, lo arrestó y ordenó fusilarlo, pero el hermano del presidente Madero medió para liberarlo, lo cual encolerizó a Huerta. Aunque ratificó su lealtad al presidente, y había escoltado a Porfirio Díaz al exilio, se fue inclinando hacia la conspiración que lideraba Félix Díaz, el sobrino del antiguo presidente.

Madero no lo sabía cuándo le encargó la salvación del gobierno durante los diez días de desórdenes impulsados por los reaccionarios en Ciudad de México (Decena Trágica, febrero de 1913). En ese contexto, Victoriano Huerta cambió de bando: firmó el “pacto de la embajada” (americana) con el embajador Henry Lane Wilson, por el que se comprometía a apresar al presidente, para pacificar a los maderistas convocando elecciones y –manipulado el resultado- cederle la presidencia a Félix Díaz. Ese mismo día, Madero y el vicepresidente Pino Suárez fueron apresados y obligados a renunciar. La revuelta culminó el 22 de febrero con su asesinato. La revolución quedaba en suspenso, y se restablecía el viejo orden con formas militaristas. Hubo, claro está, resistencias.










sábado, 10 de febrero de 2018

S15: ELS TRACTATS DE PAU DE 1919



Joyce, Kafka, D.H. Lawrence i Remarque van ser protagonistes al començar la classe

(...) La Gran Guerra, com l’enfonsament del Titànic abans (1912), simbolitzen la crisi de l’optimisme positivista depositat en la ciència i la tècnica com a eines de progrés. De la Belle Epoque com a “era de la seguretat” (Stefan Zweig dixit) ja solament podia quedar una certa nostàlgia (la magdalena de Proust) o el record fantasmal d’un temps agònic, com el dels malalts de “La muntanya màgica” (Thomas Mann, 1924). La literatura d’entreguerres diagnosticarà “La decadència d’Occident” (Oswald Spengler) i reflectirà el malestar de l’home contemporani.

Lloyd George, Orlando, Clemenceau i Wilson
LES NEGOCIACIONS DE PAU convocades a París no serien fàcils: ressentiments de postguerra i interessos nacionals contraposats feien molt difícils els acords. Va acabar resultant una pau imposada i injusta –el “diktat”, dirien els alemanys-, ja que es va prohibir els vençuts assistir a les deliberacions. A l’idealisme del president Wilson caldria contraposar les exigències “maximalistes” dels francesos, que aspiren a debilitar Alemanya per a aconseguir que mai torni a constituir una amenaça: al mateix George Clemenceau se li atribueix que “Déu ens va donar els Deu Manaments i els vam desobeir, Wilson ens en dóna 14, i ja veurem”. També Orlando –el president del govern italià- exigia colònies i indemnitzacions. Lloyd George, més flexible perquè Alemanya ja no era una amenaça, es fregava les mans pensant en les colònies...


La Pau de París és el conjunt de tractats que els aliats signen amb les potències centrals: pel tractat de Saint Germain, Àustria perd el 73% de la seva població i el 75% de la seva extensió, convertint-se en una petita república alpina de poc més de 80.000 km², a la que es prohibeix expressament unir-se a Alemanya.  Reprimida la revolució de Bela Kun, Hongria també serà –en virtut del tractat del Trianon- una república que cedeix Transilvània a Romania, i Silèsia a Polònia. Carles IV (“I” com a emperador) marxa a l’exili i l’Almirall Miklós Horthy (ja sense flota) organitzarà un règim conservador del que actua com a Regent (sense rei). Amb Bohèmia, Moràvia, Eslovàquia i part de Rutènia es construeix –premi a la Legió Txeca- l’estat de Txecoslovàquia (que també té alemanys i polonesos dintre les seves fronteres). I és que els nous estats –encara que es legitimen pel principi del dret a l’autodeterminació nacional que inspirava París- a la pràctica, tal i com escrivia François Furet a “El passat d’una il•lusió” (1995), “reprodueixen els defectes de l’imperi austro-hongarès i estan tan dividits en l’interior de les seves noves fronteres com en les antigues”. La majoria prenen les formes de repúbliques democràtiques, tot i que, com a tals, són qüestionables: governs fràgils de reaccionaris, aristòcrates, latifundistes o nacionalistes, tremolen amenaçats a dreta (monàrquics) o esquerra (bolxevics). El cas més clar és el “Regne dels serbis, croates i eslovens” que recau en Alexandre I Karadordevic : reuneix la Sèrbia de Pere I (que mor el 1921), l’antic regne de Montenegro i les zones de Croàcia, Eslovènia, Bòsnia-Herzegovina i Dalmàcia. Ja des del primer moment les tensions entre serbis i croates el fan trontollar: quan els croates abandonin el parlament i formin govern a Zagreg el 1929, Alexandre I es proclamarà dictador. Assassinat a Marsella (1934), deixarà un Pere II (11) sota la regència del seu cosí germanòfil, Pau.

Potser el tractat més surrealista fos el de Sevrès, que no es va arribar a aplicar. No solament desposseïa l’imperi otomà de Síria i el Líban (Mandat francès), i Palestina i Irak (mandat britànic), sinó que fins i tot la península d’Anatòlia va ser esquarterada. A més d’establir-hi  un estat kurd i una Gran Armènia, el tractat la repartia entre  italians, francesos i grecs. Desallotjant els otomans definitivament d’Europa, als grec van córrer a ocupar la Tràcia oriental i desembarcar a Esmirna. El problema és que el repartiment acordat trencava les promeses fetes a Hussein, el sheriff de La Meca: els seus fills –Abdallah i, sobre tot, Faisal- havien vençut els otomans i aconseguit prou suports com per proclamar-se reis d’Irak (Abdallah) i Síria (Faisal).  Frustrats pels acords de pau i desallotjats pels francesos, Faisal i Abdallah acceptarien la tutela britànica per regnar –respectivament- a Iraq (de 1921 a 1933) i Transjordània (separada del Mandat de Palestina per crear un regne haiximita que es dirà Jordània després de 1948. El fill gran de Hussein, Alí, quedarà com a rei a l’Hiyaz (on estan les ciutats santes de l’islam), però el 1924 s’exiliarà a Iraq perquè els atacs d’Ibn Saud, candidat a rei de les tribus beduïnes, inclouran aquests territoris en la nova  Aràbia Saudita.



Tornant al tractat de Sevrès, quan el soldà Mehmet VI el va acceptar una revolta nacionalista va escollir president el prestigiós militar Mustafá Kemal. Units aquests activistes en la Societat per a la Defensa dels drets d’Anatòlia (futur Partit Republicà del Progrés) van trobar esforços en una Assemblea nacional oberta a Ankara (1920) per fer la guerra als grecs (1919-1923). Mustafà Kemal, amb el suport soviètic contra els armenis (1921) va negociar la retirada franco-italiana i va derrotar els grecs i els kurds. Les seves victòries van permetre negociar el Tractat de Lausanne (1923): a canvi d’acceptar les pèrdues territorials otomanes i desmilitaritzar els estrets, es lliurava d’indemnitzacions i fixava les fronteres actuals de la Turquia moderna.


Cal dir que no es va guanyar el títol d’ATATURK (1934) només per aconseguir la integritat de Turquia en aquesta guerra d’alliberament, sinó perquè va impulsar polítiques laiques de modernització molt criticades pels islamistes: el 1924 va abolir el sultanat, tancar les madrasses i substituir la shària per un codi civil, el 1925 va prohibir l’ús del vel i el fez (suggerint la moda occidental), el 1926 va imposar un Codi Civil que abolia la poligàmia i reconeixia el dret a la custòdia dels fills per a la dona divorciada, el 1928 va decretar la substitució de les grafies àrabs per un alfabet llatí que anul·lava la influència àrab i persa en la llengua turca, i el 1935 adoptà el diumenge com a dia de descans. Casat amb una dona educada a Occident, Latife Uşşaki, va consagrar el dret de les dones al vot i a ser escollides membres del parlament (1934). El resultat va ser una Turquia que semblava aliena a l’entorn islàmic, però també a Europa...


A més dels que he dit, i del tractat de Neuilly amb Bulgària, la Pau de París inclou també el de Versalles amb Alemanya. A les pèrdues territorials que estipula (Alsàcia i Lorena tornen a França, que també explotarà les mines del Sarre, Eupen i Malmedi passen a Bèlgica, Schelwig a Dinamarca, Poznània passa a ser el “corredor polonès”) el tractat afegeix també dures clàusules militars: reducció de l’exèrcit a 100.000 homes, prohibició del servei militar obligatori, desmilitarització del Rhin. El famós article 231 estableix la culpabilitat d’Alemanya en la guerra, per justificar les indemnitzacions milionàries que Alemanya havia de pagar. L’economista Jhon Maynard Keynes (Les conseqüències econòmiques de la pau, 1919) va abandonar la legació britànica criticant la duresa d’una “pau cartaginesa” en un al·legat contra un tractat “hipòcrita, injust i inaplicable” que pot arribar a “continuar la ruïna iniciada pels alemanys” i –contra les venjatives reparacions de guerra- proposa reduir-ne els pagaments, cancel·lar deutes de guerra inter-aliades i un crèdit internacional per a reconstruir Europa.


Acabada la conferència de pau, els 32 estats vencedors i els 13 neutrals van posar en marxa la SOCIETAT DE NACIONS. Serien admeses posteriorment Àustria (1920), Alemanya (1926), i la URSS (1934). Fins dissoldre’s el 1945, va ser el primer intent de crear una gran institució internacional que treballés per la pau, garantís la integritat dels membres, i fes de mediador en els conflictes. Encara que s’ha valorat positivament algunes de les tasques desenvolupades a favor dels refugiats de la revolució o el nazisme, i encara que va resoldre alguns conflictes, sempre s’ha criticat que les eines de què disposava –propostes de reducció d’armaments, renúncia dels membres a la guerra, conciliació i arbitratge, sancions econòmiques als estats agressors- no van ser capaces d’aturar la tensió a què sotmetrien les relacions internacionals els estats feixistes que volien fer revisar els tractats de pau a partir de 1933...

miércoles, 7 de febrero de 2018

S14: DARRERES OFENSIVES (I NATURALESA DEL CONFLICTE)


Zapata, Carranza, Villa, Díaz, Madero

Que la Gran Guerra va trasbalsar tothom es demostra a Mèxic: contra la moderació de la presidència de Francisco I. Madero (1911-1913) es va revoltar Félix Díaz (nebot de Porfirio i nostàlgic del seu règim) i els qui –com Pancho Villa o Emiliano Zapata- volien mesures d’urgència a favor dels camperols. La confluència d’oposicions en la DecenaTrágica (10 dies d’enfrontaments oberts a la capital) va acabar en tragèdia quan el general a qui Madero havia encarregat protegir el nou règim (Victoriano Huerta) arribava a un acord amb Henri Lane Wilson –el  Pacte de l’Ambaixada (americana), li diuen- pel qual trairia Madero i facilitaria el triomf de Díaz. Però després de fer assassinar Madero, Victoriano Huerta va assajar una dictadura (1913) que –a més de l’oposició guerrillera per l’esquerra- patia les crítiques dels moderats: el veterà governador de Coahuila, Venustiano Carranza, l’acusà  d’haver matat el president Madero i s’alçà en defensa de la constitució (Pla de Guadalupe).

Davant d’aquesta guerra a tres bandes, els nord-americans–per protegir les inversions de les seves empreses- van ocupar Tampico i Veracruz (1914), on semblava que Huerta havia de rebre armament alemany. Derrotat per constitucionalistes i guerrillers, els alemanys s’emporten el dictador a Barcelona, i l’any 1917 intenten fer-lo entrar al país de nou via Estats Units: la policia el detindrà a El Paso, on morirà a la presó. Malgrat la seva desaparició, la guerra civil mexicana continuava: Venustiano Carranza encara tenia l’oposició de Villa i Zapata, i per desactivar-la va afavorir la redacció d’una constitució molt moderna (1917), que incloïa la consagració de la laïcitat (article 3), la reforma agrària (27) i els drets obrers (123)... Però deixem Mèxic acabant la revolució (que devorarà tots aquests personatges) i tornem a Europa.

Tot semblava seguir estancat al front occidental després de les terribles ofensives de 1916, però al front oriental vam veure Rússia trontollar sota l’esforç bèl·lic, i arribar els bolxevics al poder l’octubre de 1917 amb la promesa de negociar la pau, repartir terres i escoltar les nacionalitats sotmeses a l’imperi rus. Londres i París es van espantar:si els russos en rendien, els territoris que ocupaven els alemanys els servirien d’aprovisionament per a una guerra llarga, i gairebé 3 milions de soldats podrien reforçar el front occidental. L’Entesa va afanyar els EEUU, que entrarien en combat just quan els bolxevics signaven la Pau de Brest-Litovsky.



La mobilització del president Wilson va anar més enllà del front occidental: amb els japonesos enviava tropes a Vladivostock per contactar amb unes forces txeques que havien combatut al costat dels russos contra els austriacs. Aquest conjunt d’expatriats a Rússia, als que es van afegir voluntaris, presoners i desertors de l’exèrcit austrohongarès per fer-li la guerra, havia perdut sentit quan els bolxevics havien iniciat negociacions amb Alemanya. Però la seva posició estratègica dins de Rússia, on controlaven el Transsiberià camí de la repatriació, van convertir aquesta Legió Txeca en la primera eina d’actuació occidental contra l’experiment revolucionari que s’estava posant en marxa. Aquest suport estratègic, i la voluntat de debilitar els imperis plurinacionals, van decidir el president Wilson a publicar un document, “els 14 PUNTS”, presentant un grapat de recomanacions idealistes per organitzar la pau i prevenir l’esclat d’un futur possible conflicte. Per una banda, formalitzava la renúncia a les velles relacions internacionals de l’era colonial (diplomàcia secreta, proteccionisme econòmic, cursa d’armaments); per altra, proposava organitzar un mapa d’Europa escoltant les reivindicacions dels polonesos sotmesos a Rússia, dels belgues sotmesos a Alemanya, d’Alsàcia i Lorena, dels italians dins l’imperi austrohongarès, dels serbis que volien un gran estat per als eslaus als Balcans, dels àrabs dins l’imperi otomà... El darrer dels punts proposava fundar un organisme internacional de medicació, que facilités la negociació davant de futurs conflictes.

Tement l’arribada americana, Alemanya va desencadenar  uns darrers, desesperats i poderosos atacs per precipitar la victòria: l’ofensiva Ludendorf arribava a bombardejar París amb un canó gegantí, a menys de 40 km, i a l’estiu una “Ofensiva per a la pau” duia el mateix kàiser prop del front. Res de res: molt lentament, els alemanys havien d’anar cedint posicions i –sense derrotes decisives, tot s’ha de dir- vivien una situació insostenible. En aquestes circumstàncies, que l’heroi de la recent desenvolupada aviació, l’aristòcrata Mandred von Richtofen, fos abatut el 21 de setembre de 1918, va semblar un símbol. Les primeres derrotes definitives, però, les van patir Romania  i els otomans (octubre 1918), i –davant la revolta republicana hongaresa, que va obligar a desviar tropes dels Alps- els austríacs eren derrotats pels italians a Vittorio-Venneto. A Berlín ja havíem vist la població queixosa, i al Reichtag aprovar una Resolució de Pau que va provocar la destitució del canceller; ara serà el príncep Max von Baden qui recomani al kàiser l’abdicació quan va saber que els mariners de Kiel s’amotinaven i el seu exemple permetia formar consells d’obrers i soldats a les grans ciutats alemanyes. Marxant el kàiser a l’exili als Països Baixos, una nova república es posava en marxa: el príncep Max von Baden cedia la cancelleria a Friedrich Ebert, un dels socialdemòcrates que controlava el parlament. Mentreaquest govern encarava la negociació amb els aliats (i la redacció de la constitució de la nova República a Weimar) els seus carrers s’omplien de violència: per una banda, els espartaquistes encapçalaven els consells ciutadans per a impulsar una revolució obrera, per altra banda tropes armades de civils i veterans desmobilitzats se’ls enfrontaven amb voluntat exterminadora, tal i com demostra l’assassinat de la líder espartaquista Rosa Luxemburg. Aquests cossos para-militars, els Freikorps, restablien  l’ordre per iniciativa pròpia, amb el vistiplau dels militars i d’un govern desbordat per la situació.


Deixem Alemanya empantanada en plena Novemberrevolution, i aprofitem l’armistici signat a Compiègne (11-11-1918) per recapitular les característiques del conflicte. Primer de tot, ha estat un conflicte global, de tan ampla geografia que aquell dia restaven fronts oberts.  Robert Gertwarth (2017) estudia el llarg rosari de conflictes que continuaven mentre es negociava la Pau de París: conflictes entre exèrcits regulars de les noves nacions nascudes de la ruptura dels imperis (entre soviètics i polonesos, o entre grecs i turcs), les guerres civils (a Finlàndia, Irlanda, o Rússia) i les revolucions lligades a les guerres civils (Hongria, Alemanya). Tot plegat convertia l’Europa de postguerra en el lloc més violent del planeta: entre 1918 i 1923 aquests conflictes provocaven gairebé 4 milions de morts.
La Gran Guerra va ser també una guerra total, en la que tots els bel·ligerants implicaven tots els seus recursos –des de la propaganda fins a la població civil, amb la decidida incorporació femenina a noves feines per cobrir les vacants dels homes reclutats de forma massiva- i el seu tarannà industrial, amb la permanent renovació tecnològica que, encara que posteriorment aplicada al món civil (les primeres línies regulars d’aviació, per ex), havia provocat un balanç de víctimes esgarrifós: gairebé 10 milions de persones mortes.




La quotidianització de la violència va provocar el que George L. Mosse va definir (Soldados caídos. La transformación de la memòria de las guerras mundiales, 1990) com a brutalització, un retrocés del procés civilitzador que traspassa la violència del camp de batalla al món civil de la mà dels excombatents. Segons Mosse, l’experiència dels soldats seria la causa dels alts nivells de violència política a Weimar i del nazisme i l’Holocaust: el debat que va obrir aquesta teoria acabaria matisant el concepte (no hauria estat l’experiència de guerra en si, sinó les cultures polítiques que la van interpretar en estats frustrats), que per altra banda ens ha permès acostar-nos al context cultural del que sorgiran els feixismes. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...