Què pot haver provocat que la guerra civil espanyola hagi estat –amb uns 30.000 títols- un dels temes més estudiats de la història? Primer de tot que, un cop ja acabada, va continuar enfrontant sobre el paper els victoriosos i els exiliats. Les opinions dividides sobre les raons de la derrota van debilitar la veu col·lectiva dels vençuts, però el debat sobre les responsabilitats que els separava va aportar un allau de records i memòries. En tant es pot considerar camp de proves de noves maneres de fer la guerra que després s'aplicarien sistemàticament durant la II Guerra Mundial, podria ser considerada el seu preludi i la formació dels blocs que combatrien està íntimament lligat amb el que havia passat a Espanya. De fet, la intervenció internacional en favor d’uns o altres va provocar posicionaments i debats arreu del món, potser empentats pel prestigi de la cultura espanyola del primer terç del segle XX, i el tema va entrar en tots els cenacles. A més, la llarga vida del franquisme va necessitar de la fidelitat d’uns sectors socials que per oportunisme, creença fidel o circumstàncies, van compartir la seva sort amb el règim, i els records de la guerra servien per refermar la seva vacil·lant lleialtat en una espècie de “pacte de sang” que obligava a mantenir viu el record. També pot explicar la importància del tema el fet que el conflicte es va convertir en un símbol que copsava les il·lusions democràtiques i revolucionàries de l’opinió pública internacional, adquirint una importància que va marcar una generació.
Per això tants escriptors britànics (Auden, Stephen Spender, Christopher Isherwood) s’hi van comprometre: John Cornford i Julian Bell, que coquetejaven amb el comunisme a la Universitat de Cambridge malgrat pertànyer a l’alta burgesia britànica, moririen en combat, i George Orwell escriuria després Homenatge a Catalunya. La fotografia “Muerte de un Miliciano” que Robert Cappa va fer a Cerro Muriano (Còrdova) i va publicar a Life va sensibilitzar l’opinió pública nord-americana. Ernst Hemingway, que va estar a la península com a corresponsal, escriuria For whom the bell tolls, i molts dels escriptors francesos que assistirien al Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura que es va celebrar a València (1937) s’implicarien en les operacions de guerra: és el cas d’André Malraux, que participaria en 65 operacions aèries, seria ferit en dues ocasions, i escriuria “L’espoir”. La guerra inspiraria també el Guernica de Picasso –que s’exposaria al costat del cartell de Miró Aidez l’Espagne en el pavelló espanyol que Josep Lluís Sert va construir per a l’Exposició Internacional de París de 1937- i novel·les com Los grandes cementerios bajo la luna de Georges Bernanos, o “El laberinto mágico” de Max Aub.
Malgrat tantes fonts, la guerra presenta molts problemes per al seu estudi: el desig generalitzat d’assegurar-se una transició pacífica a la democràcia va impulsar un tàcit “pacte de l’oblit”, una espècie d’acord consistent a renunciar a qualsevol ajustament de comptes després de la mort del dictador. És més: la derrota de l’Eix i la captura pels aliats dels seus arxius va facilitar la tasca dels investigadors, però la pervivència de la dictadura franquista va permetre mantenir-los tancats i expurgar-los... la durada del règim també va consolidar un discurs sobre el seu passat que encara plana i omple de tòpics la història de la guerra civil. Amb la propaganda, el franquisme va aniquilar la història com a disciplina acadèmica: amb els grans intel·lectuals a l’exili, la història va caure en mans d’estrangers.
 |
| John Cornford, que era descendent de Darwin, i Julian Bell, nebot de Virginia Wolf |
LA GUERRA SEGONS EL PRIMER FRANQUISME: UNA “GESTA HEROICA”. Per esborrar la seva vinculació amb els feixismes i aconseguir el vistiplau aliat, el franquisme va presentar Franco com una espècie de clarivident enemic del comunisme. Les elits occidentals de la Guerra Freda aviat van oblidar que havia lluitat contra el liberalisme i la democràcia parlamentària i van destacar el seu paper de baluard de la defensa occidental contra l’amenaça soviètica. Aquest és el missatge que mobilitza Luís de Galingosa quan escriu el 1956 Centinela de Occidente. Semblanza y biografía de Francisco Franco. En els llibres d’aquest període es deia que la república havia estat il·legítima perquè havia nascut d’un falsejament electoral (perquè van ser més votades les candidatures monàrquiques l’abril de 1931) i perquè havia establert una constitució excloent. Deien que el desordre legal de la primavera de 1936 havia sumit el país en el terror revolucionari i l’anarquia i que, per tant, la insurrecció no va ser un cop, sinó un acte voluntari d’afirmació política del poble espanyol, un “plebiscit armat”, una croada per salvar el cristianisme.
LA GUERRA SEGONS EL SEGON FRANQUISME: “UNA BOGERIA TRÀGICA”. Quan el franquisme va comprovar que els vells discursos que apel·laven a la victòria ja no servien per legitimar el règim, l’apertura tecnocràtica va inspirar un canvi de discurs. És en aquest moment que Manuel Fraga des del Ministeri d’Informació i Turisme va obrir un segon moment historiogràfic que va abandonar la presentació de la guerra com a “gesta heroica” per abraçar la seva interpretació com una “bogeria tràgica”. Es va començar a fer servir l’expressió “guerra d’Espanya” per superar el de “guerra d’alliberament”, en una concepció igualment dualista, però que concebia la guerra com una tragèdia vergonyant i vergonyosa. El màxim exponent d’aquesta tendència va ser el cinema de reconciliació: Tierra de todos (Antonio Isasi Isasmendi, 1961) mostrava un soldat de cada bàndol que quedaven aïllats plegats i, malgrat el seu odi, es veien obligats per les circumstàncies a pernoctar i descobrir-se, assistint junts en un part, al final de la pel·lícula, enmig d’una mortífera batalla... una nova Espanya! És solament un exemple de com s’intentaven superar odis i rancúnies, i assumir una lectura moral compartida que renunciava a la inculpació aliena per a reconèixer la culpabilitat col·lectiva del comportament brutal dels espanyols. Per publicitar aquesta visió del conflicte, Fraga va crear dins del ministeri una “secció d’estudis de la guerra d’Espanya” i va posar-hi al capdavant Ricardo de la Cierva. És en aquest context que la novel·la de Josep Maria de Gironella “Los cipreses creen en Dios” (Planeta, 1963), la primera que mostrava l’existència de republicans honestos, aconseguia el Premi Nacional de Literatura. En les seves seqüeles, “Un millón de muertos” i “Ha estallado la paz”, també es definia la guerra com una catàstrofe.
LA INTERPRETACIÓ (LIBERAL) DELS HISPANISTES. Els darrers llibres citats ja mostraven que la història havia caigut en mans d’estrangers, sobre tot anglosaxons que tenien accés a les publicacions republicanes a l’exili, i a les col·leccions hemerogràfiques dels anys trenta. L’antecedent il·lustre havia estat Gerald Brenan, que havia viscut “al sur de Granada” i havia comprès que la guerra havia estat –més que un episodi local de lluita mundial entre feixisme i comunisme- un assumpte essencialment espanyol lligat a la qüestió agrària i solament comprensible en funció de l’evolució anterior del país. “El laberint espanyol” (1943) explicita l’oposició de l’oligarquia terratinent a la república i al seu projecte de reforma agrària com a causa immediata de la guerra.
La lectura dels hispanistes, però,
seria més política que social: el manual de Raymond Carr, successivament
reeditat des de 1966, veia el desastre com una fallida més del intents del
liberalisme espanyol per a trencar la força de la vella oligarquia terratinent
amb l’objectiu de modernitzar política i econòmicament el país. D’aquest
període daten visions molt liberals, fins i tot progressistes, com la de
Gabriel Jackson (The Spanish Republic and
the Civil War, 1967), o algunes sincerament reaccionàries: és el cas del
gal·lès Burnett Bolloten, consagrat a estudiar el presumpte silenciament, en
interès de la URSS, de la revolució impulsada pels comunistes a Espanya. El seu
llibre, The Grand Camouflage (1961), es va anar reeditant fins arribar
al 1991 amb el títol The Spanish Civil War: Revolution and Counterrevolution
(1991). En el capítol 1 justifica el títol inicial: “aunque el estallido de la guerra civil española fue seguido por una
amplia revolución social en la zona antifranquista (más profunda en algunos
aspectos que la revolución bolechvique) millones de personas de criterio que
vivían fuera de España fueron mantenidas en la más completa ignorancia (…)
gracias a una política de duplicidad y disimulo de la que no existe paralelo en
la historia (…) los más destacados en la práctica de este engaño al mundo
entero y de desfigurar dentro de la propia España el verdadero carácter de la
revolución fueron los comunistas”. El llibre no explica per què les
esquerres van amagar aquesta revolució comunista, justament perquè el van fer va
ser el contrari: intentar aturar-la. Bolloteen desenvolupa la teoria de que el
presumpte assalt al poder pels comunistes constituïa un assaig de la
proclamació de les democràcies populars el 1945; es la teoria de la “Tercera
república” que els espanyols no van votar. El llibre va ser instrumentalitzat
pel règim franquista: la dictadura entorpia la publicació dels hispanistes, i
encara el 1970 la censura havia prohibit i retirat de la circulació “El Banco de España, una historia econòmica”
perquè una col·laboració de Juan Sardà sobre l’economia espanyola del segon
terç del segle concloïa que l’or lliurat a Moscou s’havia “gastat en la seva totalitat”.
