Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

viernes, 27 de octubre de 2017

S2: LES CONSEQÜÈNCIES DE LA COMUNA DE PARÍS


El nou urbanisme de la Comuna: van obrir els Jardins de les Tulleries al públic
i van tombar la Columna Vendôme

Acabava l'any 1871. El poble de París, en una ciutat assetjada per les bombes prussianes, el fred i la fam, va mobilitzar la Guàrdia Nacional quan va conèixer que el vell Adophe Thiers presidiria des de Versalles (tot un símbol) un Govern Provisional que convocava eleccions, de les que –malgrat que el republicà Leon Gambetta havia proclamat la IIIª República impulsat pel poble de París- va sortir una Assemblea… amb majoria monàrquica! Alhora, unes eleccions a la ciutat (amb alta abstenció dels barris burgesos) va escollir un govern municipal de classes mitjanes, la Comuna. Aquest govern urbà va posar en marxa un estat: assistència social, pensions, educació, correu, bombers, cementiris, museus, biblioteques, impremta oficial, fàbriques de guerra, oficines de col·locació i Guàrdia Nacional. Però quan es planteja anar contra Versalles, acorda que els seus objectius són parisencs i que cal prioritzar les reformes… finançant-les mitjançant un crèdit del Banc de França (i no nacionalitzant-lo!). La seva proposta de república democràtica dins la República Francesa, doncs, vol acabar amb el centralisme sense trencar la unitat de França. La Comuna destaca també per les seves mesures laiques: acaba amb el pressupost per al culte, declara la propietat nacional dels béns de l’església, secularitza hospitals i retira símbols religiosos de les escoles.

Les conseqüències de la Comuna de París (1): una repressió despiadada.

El govern Thiers encarrega al general Patrice MacMahon, vençut a Sedan, sotmetre la ciutat amb suport prussià. El traçat urbanístic de Haussmann va permetre prendre la ciutat fàcilment: durant una “Setmana Sagnant” milers de comunards van ser afusellats sense procés. El balanç de víctimes és difícil, però el cens de 1872 mostra cent mil persones menys que el de 1870. El cementiri de Père Lachaise va ser l’escenari d’una batalla terrible, després de la que 147 “comuners” van ser afusellats al que ara coneixem com el Murs dels Federats. París queda en estat de setge i amb toc de queda fins 1876.

Les conseqüències de la Comuna de París (2): la ruptura del moviment obrer.

La Primera Internacional s’havia fundat a Londres (1864) per coordinar l’acció unitària de la classe obrera, lluitar per l’abolició de la societat de classes, impulsar la solidaritat internacional obrera, i defensar la importància de sindicats i vagues. Els historiadors han discutit molt sobre el seu balanç: avui creiem que va donar directrius a tots els moviments obrers nacionals (prioritzar lluites per la jornada de 8 hores, el treball de dones i nens), que va millorar la seva formació i politització, i que va permetre demostrar que la lluita obrera activa era possible i productiva. La interpretació dels fets de París va obrir-hi, però, una escletxa en el si de la Primera Internacional quan es va discutir els motius del seu fracàs:

a) Karl Marx (“La guerra civil a França”) opinava que la Comuna havia estat un moviment sense coordinació, espontani, improvisat. Havia estat moderat amb el poder econòmic: van fracassar perquè no van expropiar el Banc de França. La lliçó de futur és que, per destruir el capitalisme, calia assaltar l’estat per substituir la “dictadura de la burgesia” per una “dictadura del proletariat”. Com? Mitjançant una elit rectora, professionalitzada per a la revolució, capaç de dirigir el moviment obrer cap a la construcció d’una societat sense propietat privada.


b) En canvi, Mikail Bakunin (“La Comuna de París i la noció d’estat”) explicava el fracàs de la Columna basant-se en que no va trencar amb la tradició d’estat. La seva debilitat davant del poder polític es va manifestar quan no va aprofitar la seva força popular per atacar el Govern Provisional a Versalles. Per destruir l’estat evitava qualsevol
organització política i apostava per la “propaganda pel fet”. Una onada d’atemptats anarquistes sacsejarà les opinions públiques europees: el tsar Alexandre II (1881), Sadi Carnot (1894), Sissí (1898), Humbert I d’itàlia (1900), el president McKinley (1901) seran algunes de les seves víctimes.

La disputa entre marxistes i anarquistes pel grau de centralització que havia de tenir la Internacional va acabar amb l’expulsió dels anarquistes (Congrés de L’Haia, 1872). El moviment obrer va perdre força: de fet el Congrés de Philadelphia (1876) va tancar la institució; però els governs burgesos –espantats per l’experiència de 1871- van impulsar certes polítiques socials, fent participar així els obrers dels beneficis de l’expansió colonial. La millora de les condicions de vida del proletariat nascuda de les polítiques socials (finançades amb el pastís imperialista) va permetre comprovar que la previsió marxista –la “crisi del mode de producció capitalista” que permetria la revolució i el naixement del model comunista- no es faria realitat aviat. Partint d’aquí, una línia de pensament marxista, el “revisionisme”, proposava una alternativa per arribar al socialisme: l’acció política. Això vol dir que cal acceptar el joc polític del liberalisme burgès, tal i com recomanava Edward Bernstein (“Les premises del socialisme i les feines de la democràcia”, 1899). Per seguir aquest camí neix la social-democràcia: partits obrers que volen guanyar majories per fer polítiques de millora de la vida i les condicions laborals del proletariat: l’SPD (1875), el PSOE (1879), el PSF o el Labour (1901).

Les conseqüències de la Comuna de París (3): la consolidació de la IIIª República

En l’Assemblea Nacional la majoria monàrquica estava dividida entre legitimistes (partidaris d’Enric V, comte de Chambord, nét de Carles X) i orleanistes (el Comte de París, nét de Lluís Felip). Com que el primer no tenia fills, van pactar una successió alterna, però Chambord es va desprestigiar quan va intentar imposar la bandera dels Borbons per sobre de la tricolor (que estava generalment acceptada des de 1830).

Quan Thiers va renunciar (1873), el succeeix un monàrquic: el mariscal Mac-Mahon maniobra a favor de la monarquia, però la intransigència del comte de Chambord va afavorir els republicans. Ells van aconseguir aprovar al parlament l’Esmena Wallon (30-1-1875): Le président de la République est élu par le Sénat et par la Chambre. L’acord es va produir per un sol vot (353 a 352), però impossibilitava escollir un rei i alhora oferia tranquil·litat als conservadors (gràcies al sufragi indirecte) i participació als republicans (gràcies al sufragi universal amb que s’escolliria les cambres). La por a la Comuna va permetre la generositat conservadora: una nova majoria republicana a les eleccions de 1877 va permetre fer renunciar Mac-Mahon.

CONÈIXER ELS AGENTS POLÍTICS DEL MAPA 1871-1914 (1) FRANÇA

De la IIIª república francesa, que durarà fins la derrota davant dels nazis (1940) vam destacar el seu èxit industrial: un 9% de la producció mundial era francesa el 1900, a l’Exposició Universal que celebra el centenari de la Revolució (1889) cal afegir la de 1900... A la rivalitat imperialista amb els anglesos cal afegir el pols que manté amb Alemanya des de la humiliació que havia significat la derrota de 1871, la pèrdua d’Alsàcia i Lorena i la proclamació del Reich al mateix saló dels miralls del Palau de Versalles. Però la característica més important de la IIIª República són les polítiques laiques: ensenyament gratuït (1881) i obligatori i laic (1882), Llei Goblet (1886) expulsant l’església de l’ensenyament públic, secularització d’hospitals i cementiris, llei de matrimoni civil (1884), prohibició a les congregacions religioses de dedicar-se a l’ensenyament (1904) i Llei de separació d’església i estat (1905): la república ja no té religió oficial.

domingo, 22 de octubre de 2017

S1: 1871, UNES "TORRES BESSONES" DEL S. XIX



Com vam explicar el s. XIX durant el curs passat? Com un procés revolucionari que reproduïa les fases de la Revolució Francesa. Partint de l’Antic Règim (restaurat pels prínceps que havien vençut Napoleó), vam distingir una fase moderada de la revolució (que a França instauraria la Monarquia de Juliol de Lluís Felip d’Orléans el 1830), una fase de radicalització cap al sufragi universal (la Segona República el 1848) i un retorn a l’odre moderat (simbolitzat en el cop d’estat que convertirà Lluís Napoleó en Napoleó III)

De Richard J. Evans (2017), però, vam agafar la idea de que l’onada revolucionària de 1848 no va fracassar, perquè –tot i la instauració posterior de monarquies conservadores els governs resultants ja no es legitimaven amb la sang, sinó amb les realitzacions. Conscients de l’amenaça que 1848 havia palesat van impulsar polítiques de benestar (repartint els beneficis d’un nou imperialisme). 

En certa manera, eren tecnocràcies. L’exemple paradigmàtic és l’entorn de la Reina Victòria impulsant la Great Exhibition, símbol del canvi cultural que deixa enrere les fantasies romàntiques per confiar en la ciència i la tècnica com a eines de creació d’un futur pròsper, però també les ampliacions del sufragi i les polítiques imperialistes.

ELS COMBATENTS DE 1871 (1): EL SEGON IMPERI FRANCÈS

La burgesia instal·lada en el poder després de les revolucions utilitza l’estat com a eina de captació de mercats reservats i matèries primeres barates. Napoleó III impulsa així una política colonial que ofereixi engrunes de prosperitat per als obrers: l’expedició a la Cotxinxina, la imposició d’un nou “tractat desigual” a la Xina (Tiensin, 1860), la protecció dels otomans davant dels russos (Crimea, 1854-1856), la intervenció a Itàlia a favor del Piemont contra Àustria (obtenint com a pagament Savoia i Niça) són exemples d’una política de prestigi internacional que culmina en l’intent de satel·litzar Mèxic, aprofitant la debilitat en que la Guerra de Secessió sumia els Estats Units (1861-1865).


Acabada en tragèdia l’expedició amb  l’afusellament de l’emperador Maximilià a Querétaro (1866), començava la crisi del règim. A la fallida dels bancs que havien finançat l’operació s’hi va afegir l’enfonsament del sector tèxtil desbordat per l’augment del cost del cotó (del que els EEUU eren proveïdors). L’emperador va buscar nous suports:


- Per acontentar els catòlics impulsa l’ensenyament religiós i envia una guarnició per protegir la Roma papal del procés d’unificació italiana;
- Per acontentar els liberals ofereix drets al parlament (d’iniciativa legislativa, control pressupostari i interpel·lació), desfà l’obligació de censura prèvia de les publicacions, i atorga els drets de reunió, associació i manifestació.

Aquests drets posen en marxa un moviment obrer fins aleshores acotat. La difícil situació del proletariat parisenc des que el Baró de Haussman havia obert els grans bulevards com a espais de socialització burgesa, ha empitjorat. Desallotjats dels vells suburbis medievals, relloguen habitacions i llits, i –en veure l’empitjorament de les seves condicions de vida- es disposen a lluitar contra la burgesia que s’ha apropiat del seu espai.

ELS COMBATENTS DE 1871 (2): PRÚSSIA, UNIFICANT ALEMANYA



La burgesia que assaltava el poder volia crear “mercats nacionals” i subvertir el mapa nascut el 1815 del Congrés de Viena. Les fronteres dissenyades pels vencedors de Napoleó havien trobat l’oposició de la joventut romàntica i liberal que somniava una Alemanya unida. La via de construcció nacional més radical, el Parlament de Frankfurt (1848), però, havia fracassat quan el rei de Prússia –a qui havia ofert la corona- la va rebutjar: “les corones les dóna Déu”, havia contestat. Aleshores apareix Otto von Bismarck.


Qui és? Un junker tradicionalista que s’havia mostrat conservador a Frankfurt (1848), comissari reial encarregat del manteniment dels dics convencent les contribucions de camperols i propietaris. Aquesta doble cara -home de l’Antic Règim, però acostumat a treballar en problemes tècnics molt moderns mitjançant una cosa tan moderna com el consens- l’acompanyarà tota la seva trajectòria.




Què representa la seva figura? Un tradicionalista que fa seu l’objectiu unificador de la burgesia. Però no solament és l’artífex de la unificació! La seva figura presideix les relacions internacionals de 1871 a 1890 (com demostren dos congressos internacionals reunits a Berlín). El problema és: representa una constant en la història alemanya que fa de la militarització i la violència un camí propi/extraordinari/alemany cap a la modernitat? 

Aquesta teoria del “Sondenverg” segueix oberta: Hans Kohn veia una filiació que lligava Frederic II, Bismarck, el Káiser i Hitler. Però Gerard Ritter veu moltes diferències entre el conteniment bismarckià i la recerca del lebensraun (espai vital) per Hitler: Bismarck protegeix l’elit conservadora moderant les noves forces nacionals, Hitler en canvi sintonitza amb el poble i la classe mitjana. Bruce Waller (1985) conclou que Bismarck no és l’antecedent del totalitarisme nazi, que el relleu generacional que retira Bismarck quan arriba el Káiser Guillem II representa la substitució de la realpolitik per una weltpolitik imperialista. El pas del conteniment a la megalomania.

Per què el nomenen? Té sang noble, experiència diplomàtica a Sant Petersburg, i fidelitat monárquica (contrastada el 1848). El parlament es resisteix a la reforma militar que pretén substituir milícies urbanes per exèrcit regular sota control reial, sumar homes reclutats i temps de prestació del servei militar. En el seu primer discurs com a canceller (1862) critica les fronteres del Congrés de Viena però suggereix que la manera de superar-les no eren els discursos (referint-se a 1848) sinó mitjançant a “la sang i el ferro”. Conseqüentment, va encapçalar tres guerres: contra Dinamarca (1864), contra Àustria (1866), -que enlluerna els liberals-, i contra França (1871). Bismarck provoca la diplomàcia francesa opinant sobre la candidatura al tron espanyol; Napoleó III creu que la guerra li servirà per cohesionar França i callar l’oposició.

L’IMPACTE DE SEDAN (1871)


La batalla va canviar el mapa d’Europa: l’abdicació de Napoleó III va facilitar la proclamació d’una IIIª República. Culminava la unificació alemanya i es proclamava –al saló dels miralls del Palau de Versalles- el Segon Reich. En virtut del Tractat de Frankfort (1871) Alsàcia i Lorena s’incorporen al nou imperi alemany. El primer ministre britànic, Benjamin Disraeli, veia “un esdeveniment més important que la revolució francesa del segle passat (...) No existeix tradició diplomàtica que no hagi estat esborrada (...) L’equilibri del poder s’ha destruït per complert i el país que més ho patirà serà Anglaterra” 






sábado, 21 de octubre de 2017

PATRIMONIALIZAR ESPAÑA O HACERLA DE TODOS





Tomar la palabra en la calle no es fácil para un tímido. El responsable, sin embargo, valía el riesgo: un ex alumno, hoy amigo, comprometido y luchador, que justo empieza a encarar con poca resignación y bastante disgusto algo que –como me dijo una amiga común- sufrimos en la izquierda: apenas sabemos lo que es la victoria. No estamos aquí para triunfar, sino para luchar. Y, aunque eso podría llenarnos el alma de una sórdida desesperanza, Ezequiel es uno de esos tipos que lleva un mundo nuevo en su corazón. Así que acudí a su llamada para teorizar sobre la Hispanidad para sus comprometidos amigos de Arran y algún que otro paseante despistado. “Nada que celebrar”, decían. Así que daremos clase en la calle...

Las utopías nos mantienen despiertos, y a quienes edad y desengaño nos han hecho miserablemente posibilistas, la juventud nos recuerda que el pensamiento no debe tomar asiento. Así que en el Cap de la Vila de Sitges me propuse sugerir que otra España es posible a unos jóvenes cansados de aguantar su autoritaria tutela reaccionaria, días después de que escribiera una más de sus páginas más negras.  ¡Quizá demostrar que el concepto es reciente permita sugerir que se puede reescribir!, pensaba yo.

Y es que la hispanidad surgió como reacción a otro invento de laboratorio reciente: la latinidad sugerida por Michel Chevalier (“La expedición a México”, 1862) para legitimar la proyección colonial de Napoleón III hacia el continente americano. Para fidelizar a la burguesía francesa, el Emperador impulsó intervenciones coloniales (Indochina, China…) y de prestigio (Crimea, Italia…) que culminan en el intento de “satelizar” México, aprovechando que el conflicto civil que vivían los Estados Unidos les impedía mantener la exclusión de los europeos del continente. Contra la vieja consigna del presidente Monroe (América para los americanos, 1823) se inventaba una “América Latina” cuyos lazos culturales justificarían la nueva presencia colonial francesa.

Aquel nuevo imperialismo era una manifestación más del culto positivista a la ciencia y la técnica que facilitaba la superioridad militar europea y su reparto del botín colonial. Pero mientras se construían esos imperios, España –recién perdido el suyo, camino de la irrelevancia internacional tras las expediciones de O’Donnell- pugnará por maquillar una fachada de prestigio sirviéndose de la “hispanidad”. El término respondía a la latinidad francesa, aunque apenas frecuentó algunas iniciativas locales que preparaban la conmemoración del IVº Centenario del Descubrimiento de América: en una visita a La Rábida, por ejemplo, la familia real conminó a declarar “festivo a perpetuidad” el 12 de octubre. La iniciativa no prosperó.

Sin embargo, el contexto estaba cambiando. Terminadas las revoluciones que la habían permitido adueñarse de los estados, la burguesía proyecta “nacionalizar a las masas”: un repertorio de políticas culturales pretende conferir identidad nacional a los obreros, sustrayéndolos de la seductora llamada internacionalista. La invención de una genealogía historiográfica que –aunque inspirándose en el pasado- sacralizara los mitos fundacionales de la “nación natural” sería, al servicio de ese objetivo, tan útil como el nomenclátor de las calles, la educación obligatoria, el servicio militar, la prensa de masas, la política con brocha gorda, la lenta ampliación del sufragio o la creación de banderas o días nacionales. Las nuevas “naciones-estado” se consagran a inventar pasados ilustres: Italia recoge los indicios documentales de que Colón era genovés, España denuncia la propaganda protestante –una “Leyenda Negra”, diría Julián Juderías- que había denigrado la proyección española en América. Archivos, museos, universidades y monumentos se consagran a envolver de cientificidad los mitos románticos que tanto habían seducido a la burguesía.

Que el Cuarto Centenario pasara casi inadvertido demuestra que España llevaba retraso en esas creaciones de discurso. De hecho, Juan José Linz (1973) ya diagnosticaba una “crisis de penetración del estado”, incapaz de influir política y culturalmente; y Borja de Riquer diagnosticó hace pocos años que la escasa eficacia de esa nacionalización ha dado como resultado una “débil identidad española”. Pese a la sanguinaria brutalidad con que el franquismo impuso su concepción de España, lo cierto es que la crónica escasez de recursos del estado decimonónico, y la permanente crisis política (que impedía consensuar la concepción de la nación) habían hecho imposible ninguna “nacionalización de las masas” exitosa. Me atreví a sugerir un tercer motivo del fracaso de la identidad española: el sencillo monopolio del poder que la élite política de los tiempos de la Restauración ejercía, gracias al fraude electoral, hacía innecesario sumar a las masas al proyecto nacional. Por eso el reclutamiento permitía sortear a los ricos el sorteo de los quintos, por eso la ley de instrucción pública (1857) delegaba sin presupuesto esa competencia en los ayuntamientos, por eso cuando se inaugura el Congreso de los Diputados en 1851 la memoria monumental de la capital apenas apela al pasado dinástico y no a la memoria compartida. No hay proyecto ilusionante de futuro que ofrecer, no hay nada a compartir, todo beneficio es para la élite, y si alguien cuestiona ese reparto… se le contesta con violencia.

Antonio Maura fue consciente de la necesidad de acelerar la “nacionalización de las masas”. “Hacer la revolución desde arriba” para evitarla desde abajo incluía también nacionalizar a las masas. Por eso en 1908 ordenó que la bandera ondeara en edificios públicos y convirtió el Himno de Granaderos en oficial… sin letra, ya saben, porque hemos sido incapaces de consensuar una sola línea sobre la nación. Maura también intentó buscar una Fiesta Nacional: para sumar a todos los españoles pensó –quizá inspirado en el 14 de julio- en sacralizar el Dos de Mayo con una visión populista del levantamiento contra Napoleón. No logró fijar ninguna decisión, pero el activismo de uno de sus ministros –Faustino Rodríguez-San Pedro- en pro de una conmemoración del “descubrimiento” permitió algunas celebraciones espontáneas del 12 de octubre, bautizado –en un alarde de biologismo darwinista- como “día de la Raza”. No sería hasta 1917, en medio de una profunda crisis de estado, que Alfonso XIII firmaría el decreto que convertía ese día en “Fiesta Nacional”.

Sin embargo, las connotaciones presuntamente cientifistas de la “Fiesta de la Raza” incomodaban a los que preferían una visión más espiritual, más mística, de España. En esa línea, un sacerdote español en Buenos Aires, Zacarías de Vizcaya, proponía (“La hispanidad y su verbo”, 1926) sustituir “raza” por “hispanidad”. El embajador español en Argentina -Ramiro de Maeztu, tan angustiado por el alma de España como sus compañeros de la Generación del 98 después del Desastre colonial- importó la idea y la sazonó (La defensa de la hispanidad, 1934) asignándole a España –en la misma línea mistérica- el “genio” depositario de una misión, la de hacer posible el ideal cristiano. ¡La Hispanidad sería un instrumento de generosa cristianización! La posterior evolución de Ramiro de Maeztu hacia Acción Española, un partido conservador en proceso de fascistización, nos permite seguir la apropiación del concepto por la extrema derecha cuando se incorpora al ideario de Falange: el tercero de los XXVI Puntos del programa del partido dice que “Respecto a Hispanoamérica, tendremos a la unificación de cultura, intereses económicos y poder”. La Fiesta de la Raza, con su visión esencialista de España, y esa vocación imperial propia del fascismo, quedará blindada con el triunfo del franquismo, como ya anticipaba su conmemoración en el paraninfo de la Universidad de Salamanca en 1936, aquella terrible celebración de la muerte por encima de la inteligencia que tan bien simboliza –en la persona de Unamuno- el sacrificio de la España inteligente.




En 1958, en pleno ascenso del Opus Dei como proveedor de personal político para la dictadura franquista, los católicos que se veían desplazados pugnaron porque la Fiesta –que recuperando la denominación “de la Hispanidad” tanteaba vías diplomáticas iberoamericanas que permitieran superar definitivamente el aislamiento internacional que había padecido la dictadura-  se vinculara a la Virgen del Pilar. El advenimiento de la democracia mantuvo, en lo que podría ser una muestra de sus turbios orígenes, la fiesta nacional franquista: en 1981 un Real Decreto refrenda el 12 de octubre como “fiesta nacional de España y día de la hispanidad” tras un debate sobre la oportunidad de fijar el 6 de diciembre –en que el pueblo español ha votado la constitución- como alternativa. Es otra oportunidad perdida: cuando finalmente se fija la “Fiesta Nacional de España” (1987), aunque se elimina del nombre las referencias a la raza y la hispanidad, la vieja concepción franquista de España se mantiene escondida en ella gracias al mantenimiento de la fecha.


Tampoco el Quinto Centenario (1992) contribuyó a renovar el concepto. La sensibilidad postmoderna y los estudios post-coloniales exigían revisar el peyorativo término de “Descubrimiento”, que sólo daba personalidad a los americanos en tanto habían recibido la mirada blanca. En 1984 Miguel León-Portilla –con la categoría moral que le daba el éxito de “La visión de lo vencidos: Relaciones indígenas de la Conquista”, su defensa de los relatos indígenas de la conquista de México- proponía el eufemismo “encuentro”. Mientras aquí toda reflexión crítica quedaba silenciada, al otro lado del Atlántico el ascenso del indigenismo fue guardando en el cajón el Día de la Hispanidad. Costa Rica lo titula Día de las Culturas en 1994, Chile el Día del Encuentro entre dos mundos (2000), Nicaragua y Venezuela el Día de la Resistencia Indígena (2002), Argentina el Día de la Diversidad Cultural Americana (2008), Perú el Día de los Pueblos originarios y el diálogo intercultural (2009), Ecuador el Día de la Interculturalidad y la Plurinacionalidad (2011) y Bolivia, sin cortarse un pelo, el Día de la Descolonización (2011). Es cierto que hay países que siguen teniendo en su calendario el Día de la Raza, pero en algunos casos no es festivo, incluso hay estados (Panamá, Cuba) que lo ignoran completamente.

Lejos de recomponer esos lazos, a la sombra de un PP envuelto en la bandera para mitigar la escala de la corrupción con la que han ensuciado todas las instituciones del estado, como si de un gigantesco cáncer para la democracia se tratara, ha prosperado un nacionalismo rampante, de baja estopa, que –aunque reivindicaba la Constitución lo hacía con una lectura muy restrictiva - tendía a la apología de la dictadura franquista. No es de extrañar que millones de ciudadanos se sientan excluidos de esa definición de España, y explícitamente maltratados. Urge una nueva España, terminar la transición a la democracia que quedó incompleta a la muerte del dictador, levantar una nueva convivencia basada en la consideración de la nación como espejo de la diversidad. Hoy parece casi imposible…


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...