De Richard J. Evans (2017),
però, vam agafar la idea de que l’onada revolucionària de 1848 no va fracassar,
perquè –tot i la instauració posterior de monarquies conservadores els governs
resultants ja no es legitimaven amb la sang, sinó amb les realitzacions.
Conscients de l’amenaça que 1848 havia palesat van impulsar polítiques de
benestar (repartint els beneficis d’un nou imperialisme).
En certa manera, eren tecnocràcies. L’exemple paradigmàtic
és l’entorn de la Reina Victòria impulsant la Great Exhibition, símbol del
canvi cultural que deixa enrere les fantasies romàntiques per confiar en la ciència
i la tècnica com a eines de creació d’un futur pròsper, però també les
ampliacions del sufragi i les polítiques imperialistes.
ELS COMBATENTS DE 1871 (1): EL SEGON IMPERI FRANCÈS
La burgesia instal·lada en el poder després de les
revolucions utilitza l’estat com a eina de captació de mercats reservats i
matèries primeres barates. Napoleó III impulsa així una política colonial que
ofereixi engrunes de prosperitat per als obrers: l’expedició a la Cotxinxina,
la imposició d’un nou “tractat desigual” a la Xina (Tiensin, 1860), la
protecció dels otomans davant dels russos (Crimea, 1854-1856), la intervenció a
Itàlia a favor del Piemont contra Àustria (obtenint com a pagament Savoia i
Niça) són exemples d’una política de prestigi internacional que culmina en
l’intent de satel·litzar Mèxic, aprofitant la debilitat en que la Guerra de
Secessió sumia els Estats Units (1861-1865).
Acabada en tragèdia l’expedició amb l’afusellament de l’emperador Maximilià a
Querétaro (1866), començava la crisi del règim. A la fallida dels bancs que
havien finançat l’operació s’hi va afegir l’enfonsament del sector tèxtil
desbordat per l’augment del cost del cotó (del que els EEUU eren proveïdors).
L’emperador va buscar nous suports:
- Per acontentar els catòlics
impulsa l’ensenyament religiós i envia una guarnició per protegir la Roma papal
del procés d’unificació italiana;
- Per acontentar els liberals
ofereix drets al parlament (d’iniciativa legislativa, control pressupostari i interpel·lació),
desfà l’obligació de censura prèvia de les publicacions, i atorga els drets de
reunió, associació i manifestació.
Aquests drets posen en marxa un moviment obrer fins
aleshores acotat. La difícil situació del proletariat parisenc des que el Baró
de Haussman havia obert els grans bulevards com a espais de socialització
burgesa, ha empitjorat. Desallotjats dels vells suburbis medievals, relloguen habitacions
i llits, i –en veure l’empitjorament de les seves condicions de vida- es
disposen a lluitar contra la burgesia que s’ha apropiat del seu espai.
ELS COMBATENTS DE 1871 (2): PRÚSSIA, UNIFICANT ALEMANYA
Qui és? Un junker tradicionalista que s’havia mostrat
conservador a Frankfurt (1848), comissari reial encarregat del manteniment dels
dics convencent les contribucions de camperols i propietaris. Aquesta doble
cara -home de l’Antic Règim, però acostumat a treballar en problemes tècnics
molt moderns mitjançant una cosa tan moderna com el consens- l’acompanyarà tota
la seva trajectòria.
Què representa la seva figura? Un tradicionalista que fa seu
l’objectiu unificador de la burgesia. Però no solament és l’artífex de la
unificació! La seva figura presideix les relacions internacionals de 1871 a
1890 (com demostren dos congressos internacionals reunits a Berlín). El
problema és: representa una constant en la història alemanya que fa de la
militarització i la violència un camí propi/extraordinari/alemany cap a la modernitat?
Aquesta teoria del “Sondenverg” segueix oberta: Hans Kohn veia una filiació que
lligava Frederic II, Bismarck, el Káiser i Hitler. Però Gerard Ritter veu
moltes diferències entre el conteniment bismarckià i la recerca del lebensraun
(espai vital) per Hitler: Bismarck protegeix l’elit conservadora moderant les
noves forces nacionals, Hitler en canvi sintonitza amb el poble i la classe
mitjana. Bruce Waller (1985) conclou que Bismarck no és l’antecedent del
totalitarisme nazi, que el relleu generacional que retira Bismarck quan arriba el
Káiser Guillem II representa la substitució de la realpolitik per una
weltpolitik imperialista. El pas del conteniment a la megalomania.
Per què el nomenen? Té sang noble, experiència diplomàtica a
Sant Petersburg, i fidelitat monárquica (contrastada el 1848). El parlament es
resisteix a la reforma militar que pretén substituir milícies urbanes per exèrcit
regular sota control reial, sumar homes reclutats i temps de prestació del
servei militar. En el seu primer discurs com a canceller (1862) critica les
fronteres del Congrés de Viena però suggereix que la manera de superar-les no
eren els discursos (referint-se a 1848) sinó mitjançant a “la sang i el ferro”. Conseqüentment, va encapçalar tres guerres: contra Dinamarca
(1864), contra Àustria (1866), -que enlluerna els liberals-, i contra França
(1871). Bismarck provoca la diplomàcia francesa opinant sobre la candidatura al
tron espanyol; Napoleó III creu que la guerra li servirà per cohesionar França
i callar l’oposició.
L’IMPACTE DE SEDAN (1871)
La batalla va canviar el mapa d’Europa: l’abdicació de
Napoleó III va facilitar la proclamació d’una IIIª República. Culminava la
unificació alemanya i es proclamava –al saló dels miralls del Palau de
Versalles- el Segon Reich. En virtut del Tractat de Frankfort (1871) Alsàcia i
Lorena s’incorporen al nou imperi alemany. El primer ministre britànic,
Benjamin Disraeli, veia “un esdeveniment més important que la revolució
francesa del segle passat (...) No existeix tradició diplomàtica que no hagi
estat esborrada (...) L’equilibri del poder s’ha destruït per complert i el
país que més ho patirà serà Anglaterra”
No hay comentarios:
Publicar un comentario