¡Echando de menos la edición radiofónica!

¡Echando de menos la edición radiofónica!
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 6 de abril de 2015

DEMÒCRATES CONTRA OLIGARQUES, ARA I SEMPRE!



A la seu del Museu d'Arqueologia a Montjuïc s'ha estrenat l'exposició DEMOS. VIURE EN DEMOCRÀCIA. La seva mirada
al sistema polític imperant a l'Atenes del segle V aC està inspirada pels neguits d'avui entorn de la qualitat democràtica. Es busquen en el passat les respostes que l'antiguitat va oferir a les imperfeccions del sistema, generant un diàleg amb el present molt ben simbolitzat per una petita àgora situada en el centre de la mostra, un espai de reflexió on s'hi projecta una peça de vídeo que culmina un discurs suggeridor i poderós. Partint d'objectes del gust aristocràtic propi del món predemocràtic -ceràmiques de luxe, perfums, objectes de tocador femení...- l'exposició endinsa el visitant en les reformes amb què Clístenes (509 aC) va debilitar el règim oligàrquic del qual aquelles peces eren pròpies. El sistema polític nascut aleshores cridava tothom a exercir tasques de govern i d'elaboració de les lleis, independentment de la riquesa. Malgrat que en un racó de la mostra es recorden els exclosos de formar part de l'Assemblea -dones, estrangers, esclaus...-, el discurs expositiu supera l'estadi que tradicionalment celebrava la nostra democràcia resaltant les limitacions de la grega, i crida a reflexionar sobre una cosa que els dos sistemes tenen en comú: imperfeccions. És en el debat sobre aquell nou sistema que van sorgir la tragèdia i la comèdia: ambdós gèneres teatrals plantejaven situacions que fonamentaven la creació d'opinió i plantejaven temes de debat rabiosament actuals per reflexionar-hi partint del posicionament del dramaturg. I es que viure i conviure en democràcia mai no ha estat fàcil: DEMOS escull 4 casos de l'antiguitat atenesa -personalitzats en Temístocles, Antigona, Lisístrata i Sòcrates- per constatar que encara avui persisteixen debats sobre la justícia popular, la negociació política, el xoc entre llei i justícia, o l'aplicació intransigent de la llei.

El primer problema que planteja l'exposició és la instrumentalització dels mecanismes de profilaxis democràtica. Per sanejar el sistema polític, els atenesos es van dotar de l'ostracisme. Quan una majoria de ciutadans reunits en Assemblea creia que un individu posava en perill el col·lectiu i es votava per majoria, havia de marxar a l'exili. La votació es produïa a l'Assemblea: es demanava que cada ciutadà escrivís en un tros de ceràmica (l'òstracon, que dóna nom a l'expulsió) el nom de la persona que volien expulsar; si el nom rebia més de la meitat dels vots, el ciutadà era desposseït de tots els drets polítics i de residència durant 10 anys. L'aplicació d'aquest mecanisme permetia oxigenar la vida política de la ciutat, però no sempre era just, perquè estava condicionat per les lluites entre les diverses faccions polítiques disposades a convertir-lo en una eina de revenja. És el cas de Temístocles, el general victoriós a Salamina (480 aC): va ser condemnat a l'exili per un complot filoespartà, que el va acusar de traïció. Per això va acabar servint al rei dels perses, que havia estat el seu antic enemic.

Segon cas. A l'Atenes clàssica també es van produir xocs entre legalitat i legitimitat, entre llei i justícia. Una tragèdia que va presentar aquest conflicte va ser “Antígona”: en el text la lluita de legitimitats entre llei i justícia es personifica en els personatges de Creont i Antígona. El primer defensa amb supèrbia la inviolabilitat de les lleis de l'estat; ella defensa una llei superior que transcendeix les normes temporals establertes pels homes.

Recordem la trama: per lluitar contra el monopoli en el tron de Tebes del seu germà Etèocles, Polinices busca el suport d'una ciutat rival. La guerra conclou amb la mort de tots dos en combat; per això el seu tiet Creont es converteix en rei i dictamina que -per haver traït la polis- Polinices no serà enterrat dignament sinó abandonat perquè se'l mengin els corbs. Per evitar que l'ànima del seu germà vagui eternament, i acomplint una de les funcions tradicionalment atribuïdes a les dones, Antígona decideix enterrar el seu germà contra el criteri de Creont, el seu tiet, sogre i rei. Aquesta desobediència a les lleis de l'estat que considera injustes li valdrà la mort. Però la tragèdia arriba també a Creont, perquè el promès d'Antígona, que és el fill del nou rei, se suïcida al veure-la morta, com també ho fa la mare d'aquest noi, esposa de Creont, en veure el seu fill mort. Així és com Creont comprèn que no havia d'haver imposat la seva sobirania per sobre dels valors religiosos i familiars tradicionals. En el debat sobre si la voluntat divina (llibertat religiosa) ha de prevaler sobre la humana (obligació civil), Sòfocles sembla justificar Antígona, per haver defensat allò que es considera legítim malgrat no ser legal. Antígones del present podrien ser els manifestants contra la reforma de la llei d'avortament, o contra les retallades. Legals, però considerades il·legítimes perquè ataquen drets fonamentals.

Una altra de les experiències democràtiques que recull l'exposició DEMOS és la del poble menys influent que -unint-se i lluitant- pot acabar determinant la presa de decisions. La comèdia “Lísístrata” representa en aquest sentit una divertida fita de la història política universal: és la primera obra literària que defensa la resistència pacífica com a mètode per aconseguir objectius polítics. És també una caricatura subversiva en què la unió decidida de persones sense drets polítics, les dones, pot forçar canvis. Concretament, Aristòfanes fa que les seves heroïnes, fartes de veure com els seus pares, marits i fills perden la vida a la guerra del Peloponès, es neguen a practicar sexe amb marits i amants fins que no hi hagi pau. Aconsegueixen així un objectiu polític, com la marxa que ara fa 50 anys va sortir de Selma pels Drets Civils de la població afroamericana, o com la mobilització de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca.

El darrer motiu de reflexió sobre la pràctica democràtica d'ahir i d'avui que trobem a DEMOS és la concepció intransigent de la llei. Aquest problema està representat en el cas de Sòcrates. El seu mètode de debat i anàlisi crític, que feia servir la dialèctica i la demostració lògica, permetia exposar punts de vista de vegades no compartits pel poder. Els diàlegs celebrats en simposi, fonamentats en la reflexió i el raonament mitjançant la interrogació irònica o les preguntes retòriques, constituïen un autèntic viver d'idees. En ells, el mestre va personificar la difusió de les seves idees oligàrquiques: acusat de corrompre moralment els joves atenesos, va ser processat i condemnat a mort. L'acusació arribava en un moment en què es depuraven responsabilitats per les matances protagonitzades pels Trenta Tirans, un govern oligàrquic filoespartà que -després de les Guerres del Peloponès- havia intentat substituir les institucions democràtiques. Entre aquella oligarquia s'hi comptaven deixebles de Sòcrates; posant-lo sota sospita. La seva tossuderia a l'hora de defensar la legalitat (fins i tot una que el condemnava a morir) i les burles a un tribunal que naixia de l'acabada de recuperar democràcia atenesa no van jugar a favor seu. Quan va prendre la cicuta es va convertir en un membre més de la llarga llista de víctimes del compliment exhaustiu de la legalitat, on hi podríem posar també Lluís XVI o Allan Turing.


Està bé que -malgrat que la democràcia s'ha dotat de mecanismes de canalització de la participació ciutadana i d'altres per evitar les arbitrarietats- se'ns recordi imperfeccions que han estat superades, avui que una impetuosa i multiforme mobilització ciutadana aspira a superar reptes molt més grans, com el segrest del sistema per part del poder econòmic. El tema és prou important com perquè la mostra s'allargui: està programada solament fins al mes de juny, i no està previst que rodi per les altres seus del Museu distribuïdes pel territori. L'excusa és que resulta difícil encabir l'àgora i les peces al seu voltant. No és cert: caldria desfer la concepció circular de la mostra i fer-la lineal, amb l'àgora al final, perquè els vídeos que il·lustren cada cas -posats entorn de l'àgora- s'encavalquen els uns als altres i, juntament amb el vídeo central, sumen un soroll inaguantable. El disseny i el discurs són prou atractius com per intentar fer canvis que permetin allargar aquesta interessant exposició més enllà del mes de juny.






No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...