Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 21 de enero de 2018

S12: 1916, TRINXERES I "FRONTS INTERNS"



L’impacte de Gal·lípoli, més enllà de la dimissió de Winston Churchill, va desequilibrar els Balcans. A Grècia, l’aliadòfil Eleftherios Venizelos guanya les eleccions el 1915 i –quan Romania entra en la guerra (8/1916) per ajudar els austríacs contra Sèrbia- lliura Salònica als aliats com a trampolí per ajudar els serbis. El rei Constantí –casat amb la germana del Kàiser- respon lliurant Tràcia als búlgars i destituint Venizelos. Manifestacions massives de diferent signe a Atenes demostren que el país viu un clima de guerra civil, el “cisma nacional”. Una flota francesa, rebuda violentament a Atenes, rescata Venizelos i instal·la un govern aliadòfil a Salònica, ignorant el govern del rei a Atenes. Les pressions de l’Entesa obligaran finalment Constantí a abdicar en el seu segon fill, Alexandre I (1917-1920)... i a entrar en guerra contra les potències centrals (1917).
El primer ministre Eleftherios Venizelos  (aliadòfil)
i el rei Constantí (germanòfil)

També la societat italiana està trencada. El director del diari Avanti invoca la guerra com a oportunitat revolucionària de derrotar l’Europa reaccionària, però apartant-se de la condemna oficial de la guerra pròpia de l’internacionalisme obrer solament aconsegueix que l’expulsin del partit socialista. Aquest home, Benito Mussolini, impulsa aleshores Il Popolo d’Italia, on publica un article (Abaix el parlament, 1-5-1915) proposant afusellar els diputats pacifistes per traïdors a Itàlia. Finalment, el govern cedeix a les pressions aliades signant el Pacte de Londres (26-4-1915) que li promet colònies africanes i els territoris irredents (Trentino, Alto Adigio, Trieste, Carniola, Nort de Dalmàcia). El general Luigi Carona (65), inicia 2 anys d’atacs suïcides als Alps.

Abans d’acabar 1915, els alemanys perden les illes del Pacífic (davant dels australians), les concessions a Xina (davant dels japonesos, que aprofiten per presentar les “21 exigències” a la nova i caòtica república xinesa) i les colònies africanes (excepte Tanzània, on Paul von Lettow-Vorbeck resistirà fins al final de la guerra).

L'ossari de Douaumont, memorial de la Batalla de Verdún
FASE 3. EL 1916 CULMINA LA GUERRA DE TRINXERES. Els aliats acorden (Conferència de Chantilly, 12/1915) una ofensiva combinada en la que tant italians com russos fracassen... Al front occidental els alemanys s’avancen amb un fort atac contra Verdum. Des de febrer a juliol provaran de prendre la plaça, que el general Pétain defensa obrint una Voie Sacrée per garantir l’aprovisionament amb 3500 camions/dia.  La resistència francesa (Ils ne passeront pas!) provoca canvis a Berlín: a Falkenhayn el succeeixen els vencedors de Tannenberg al capdavant de l’Estat Major. Hindenburg i Ludendorf inicien un nou pla per guanyar la guerra:

- Reforçant la defensa (línia Hindenburg, que els alemanys anomenen Sigfrido)
- Acabant amb les grans ofensives d’infanteria, després que Erich Ludendorf visités el Somme.
- Exigint un nou esforç col·lectiu per duplicar la producció de municions i triplicar la de metralladores (requisant, si cal, les campanes de les esglésies)
- Ampliant el servei militar obligatori (o la prestació obligatòria de treball) a tots els homes i les dones entre 16 i 50  anys,
- Obligant al treball forçat a presoners de guerra, o treballadores belgues, per substituir els obrers alemanys que marxen al front.
Finalment el tàndem Hindenburg-Ludendorf recomana al Kàiser reprendre la guerra submarina sense restriccions, atacant si cal els mercants de països neutrals. El 1916 serà enfonsat el Sussex (24-3), enrarint la relació amb els Estats Units, i el Hampshire (5-6), camí de Rússia, on va morir Lord Kitchener. La pèrdua del popular heroi colonial britànic va deixar la direcció dels combats en el primer ministre, David Lloyd George.
Mentrestant, els russos llencen l’Ofensiva Brussilov: encara que penetra més de 100 km en l’imperi austrohongarès el general Alexei Brussilov dirigeix un exèrcit espremut fins a l’esgotament (830.000 baixes), rancuniós amb els seus generals (insensibles al patiment dels soldats) que –en tant feia en una campanya gens decisiva- augmentà el desprestigi de l’elit tsarista. Per si fos pot, l’avenç rus va espantar Bulgària, que va entrar a la guerra (Tractat de Bucarest, 1916) a favor dels imperis centrals.

La contraofensiva aliada al front occidental, al Somme (juliol a novembre) sumarà amb Verdun 1,7 milions de morts... després de deixar els fronts aturats a les trinxeres. Els soldats amargats en l’espera, desesperats en la incertesa, convivint amb l’olor dels cadàvers, sota les inclemències del temps i envoltats de rates, mastegaven la por. Molts emmalaltien: encara que, en un primer moment, el Shell shock (o fatiga de combat) era diagnosticat com a fingiment o covardia, els símptomes –pèrdua de la parla, espasmes, convulsions, ceguesa histèrica- afectaven a soldats amb medalles al valor, com el poeta Siegfried Sasson, retirat a l’hospital militar de Craiglockhart, prop d’Edimburg. Desenganyat, Sasson havia escrit una declaració pacifista exigint el final d’aquella carnisseria, i solament la intervenció d’un amic capità –també escriptor, Robert Graves- l’havia salvat d’un Consell de Guerra. “Pateix una crisi nerviosa”, havia dit el futur autor de “Jo, Claudi”, qui escriurà a “Good by to all that” que l’obsessió de qualsevol bon soldat era “rebre una bona ferida” que l’allunyés del front. Mentre Sasson coneix el poeta Wilfred Owen, qui morirà a les trinxeres el 4-11-1918, els metges anaven avançant cap a la descripció de la síndrome per estrès post-traumàtic i una generació sencera agonitzava: J.R.R. Tolkien escriurà que el 1918 tots els seus amics havien mort. El record de la Gran Guerra els marcarà a tots, i el testimoni d’aquests escriptors –recollit per Paul Fussel a “La Gran Guerra i la memòria moderna”- ens ho demostra. Les receptes contra l’estancament dels combats van ser les de sempre: desenvolupament tecnològic (el carro de combat s’estrena al Somme), trasllat del conflicte al mar (batalla de Jutlàndia, de resultat incert) i obertura d’altres fronts. En aquest cas, interiors. Estudiem dos casos!


Per saber si l'experiència de les trinxeres va inspirar "El senyor dels anells",
John Garth ha publicat "Tolkien y la Gran Guerra. El origen de la Tierra Media"

EL CAS D’IRLANDA. Sectors republicans i obreristes del nacionalisme irlandès van preparar l’Alçament de Pasqua (del 24 al 29 d’abril). Al malestar pel reclutament i les privacions s’afegia la suspensió del Home Rule –acceptada a Westminster el 1912 després de dècades de reivindicacions- que oferia certa autonomia als irlandesos. La revolta, finançada i armada des de Berlín per debilitar els britànics, va ser reprimida amb duresa militar. Els supervivents (Edmon de Valera, per exemple) es van incorporar al partit nacionalista irlandès conservador, de caire autonomista, el Sinn Fein. La reunió de tots els nacionalistes irlandesos en un sol partit els donaria una forta presència a Westminster. El 1921 els parlamentaris que havien d’anar-hi van conformar un parlament propi i van declarar la independència, i –després d’un dur conflicte- van aconseguir negociar un Tractat que creava l’Estat Lliure d’Irlanda (1922), amb cert autogovern, però dins de l’imperi. Una guerra civil entre partidaris i detractors del tractat durarà fins a 1923. Més endavant el parlament britànic oferirà autonomia legislativa al parlament irlandès (1931), es redactarà una nova constitució (1937) i es proclamarà definitivament la república (1949)



LA REVOLTA ÀRAB. Amb suport britànic i el prestigi de ser shariff (descendent de l’entorn del profeta) i protector de les ciutats santes de l’Islam, Hussein ibn Alí, es proclama “rei dels àrabs” contra els otomans (enemistant-se també amb la família dels Ibns Saud, que controlen l’Aràbia central). Els seus tres fills –Faisal, Abadallah i Alí- lluiten al costat dels britànics, liderats per un arqueòleg –Thomas Edward Lawrence, àlies Lawrence d’Aràbia- fascinat per la cultura dels àrabs. Quan entren triomfants a Jerusalem (12/1917) i Damasc (9/1918) es guanyen el dret al gran estat àrab promès pels britànics. El que no sap Lawerence és que Londres ha negociat, alhora, repartir-se els territoris otomans amb els francesos (Tractat de Sykes-Picott, 1916) i han fet una privada, però solemne, declaració a un important membre del sionisme, Lord Rotchilde. Aquest manifest porta el nom del seu signant (Declaració Balfour, 1917) i diu que “el govern de Sa Majestat veu favorablement l’establiment d’una llar nacional per al poble jueu”. Sembla que alguna cosa es complica a Palestina... 

Lawrence és el que està a la dreta de Faisal, tal i com mirem la foto

domingo, 14 de enero de 2018

S11: FASES DE LA GRAN GUERRA (1)







La darrera historiografia especula sobre les causes del conflicte pendent de les actuacions més o menys desafortunades del centenar de personalitats poderoses que van prendre decisions durant l’estiu de 1914. Així les explicacions estructurals, que permetrien reflexionar sobre les responsabilitats col·lectives i les mentalitats proclius al conflicte (dels estats majors i els caps d’estat, però també de les opinions públiques), es dilueixen. El cas més recent el va aportar el matemàtic Nassim Nicholas Taleb (“El cisne negro: el impacto de lo improbable”, 2008), quan, escrivint sobre la tendència a explicar allò que és improbable perquè no podem aguantar la incertesa, defineix com a “cigne negre” el cas atípic, fora de tota expectativa perquè res en el passat apuntava convincentment tal possibilitat, i al que –passat el seu impacte extrem- li adjudiquem una explicació que el converteix en previsible. Agafa el nom d’un epigrama de Juvenal  (“rara avis in terris nigroque simillina cygno”) que –fins que una expedició holandesa va demostrar erroni el 1697- es feia servir com a declaració d’impossibilitat. El cas és que Taleb veia en l’esclat de la Gran Guerra un d’aquests esdeveniments inesperats. Però la catàstrofe no és cap bolet caigut del cel:
“La guerra nos parecía un lance viril, un alegre
concurso  de tiro celebrado sobre floridas
praderas en que la sangre  era el rocío”

Darrera el tret que acaba amb la vida del director de Le Figaro, Gaston Calmette, el 16-3-1914, hi ha més que l’honor de l’assassina, Henriette Caillaux, esposa del ministre d’Hisenda. Hi ha una campanya de descrèdit contra el pacifisme de Joseph Caillaux, qui renuncià al càrrec. Ell havia negociat amb Alemanya els acords colonials que havien impedit la guerra a Agadir.

Darrera el tret que va acabar amb la vida del líder socialista francès Jean Jaurès, actiu i compromès pacifista, hi ha més que el radicalisme nacionalista de Raoul Villain, membre de la Ligue des jeunes amis de l'Alsace-Lorraine. El crim del 31-7-1914 que avui continua recordant el Café du Croissant va quedar impune per l’actuació d’una judicatura que –com la premsa del cas anterior- demostra l’existència d’amplis sectors socials favorables a la guerra.


FASE 1. DE LA GUERRA DE MOVIMENTS A LA GUERRA DE POSICIONS (8-11/1914). El Pla Schlieffen emprat pels alemanys per evitar una guerra en dos fronts consistia en un atac llampec contra França (semblant a 1871), efecte sorpresa travessant territori belga (camí curt a París) i –vençuda França en poques setmanes- nou esforç contra Rússia, considerada perill menor perquè trigaria més a mobilitzar-se. Va fracassar de seguida, i en això la violació de la neutralitat belga va resultar decisiva: les execucions de civils van enfonsar la reputació alemanya, el Regne Unit va superar tota indecisió com a garant de la independència belga des de 1839, la resistència de l’exèrcit belga –dirigit pel rei Albert I- va permetre els francesos desplaçar part de la tropa (en taxi!) al nord, i aquest  “miracle del Marne” va fer fracassar la gran ofensiva dissenyada pel difunt mariscal Alfred von Schlieffen, provocant la destitució, a Berlín, de von Moltke. L’aparició de les trinxeres ja al Marne ho fa tot diferent: s’acaba amb l’esperança d’una guerra curta, s’obliga Alemanya a combatre en dos fronts, es passa de la guerra de moviments a la de posicions. Les trinxeres cavades des de la frontera suïssa fins al canal de la Mànega, es caracteritzen per...

- Mantenir els exèrcits gairebé immòbils, estancats, fent inútil la cavalleria i convertint en base estratègica el soldat d’infanteria.  Renovat, això sí: l’uniforme colorit deixa pas al camuflatge, la gorra al casc de ferro, la baioneta al fusell...
-     - L’ús massiu del filferro i del ciment per a la construcció de refugis soterrats, cada cop més profunds, equipats i segurs, ens recorden el caràcter “industrial” del conflicte.
-     - Però la clau que permetia mantenir insalvable una posició estratègica és la metralladora, gràcies als 450 projectils per minut que podia disparar.


Mentre els dos exèrcits quedaven encarats i estancats, sense poder vèncer el contrari, al front oriental von Hindenburg aturava els russos a Tannenberg (8/1914). Els austríacs, en canvi, acumulen desastres: els serbis aturen el general Oskar Potiorek (protector de l’arxiduc a Sarajevo), i els russos avancen per Galitzia: el coronel de contra-espionatge Alfred Redl els havia passat informació, sotmès a xantatge per la seva homosexualitat. Els seus superiors l’havien induït al suïcidi en un hotel a Viena el 24 de maig de 1913, però aleshores ja havia enviat molta informació a Sant Petersburg.

Alemanya arrastra els otomans a la guerra, però el front occidental continua aturat. Al desembre de 1914, mig milió de morts més tard, el Primer Lord de l’Almirallat redacta un memorial advertint que les operacions estaven “en un punt mort difícil de superar”, i recomana la tecnologia com a solució. A Berlín, el mariscal Eric von Falkenhayn substitueix von Moltke i redacta un informe al kàiser: adverteix que els adversaris tenien més recursos i no hi ha la menor possibilitat de victòria, proposant una posició defensiva de desgast de l’adversari.


(2) GUERRA DE POSICIONS (1915): IMPACTE DE LA PARÀLISI. Les trinxeres ho canvien tot!

Forcen una permanent renovació tecnològica. L’ús dels dirigibles va permetre alguns raids aeris sobre Londres, on van causar mig miler de víctimes (1915). El 1917 una nau que havia d’ajudar el comandant Paul von Lettow-Vorbeck a Tanzània va rebre un missatge xifrat que li ordenava el retorn perquè les tropes s’havien rendit. Era fals, obra d’espies britànics; però demostra que –malgrat ser lentes, pesades, fàcils de detectar i molt vulnerables (l’hidrogen que els mantenia enlairats era fàcilment inflamable)- aquelles naus van ser importants abans de que l’accident del von Hindenburg (1937) els descartés també per a l’aviació civil. Per altra banda, els alemanys estrenen els gasos tòxics a la Segona Batalla d’Yprès (1915): el clor va resultar ineficaç perquè produïa un núvol verd visible i una forta olor, i en calia molta per fer mal. El gas mostassa, en canvi, seria tan mortal que l’ús d’armament químic seria refusat per la Conferència de Ginebra (1925)


En l'enfonsament del "Lusitània" va morir Frank Pearson, el fundador de La Canadenca.
Per això a Barcelona li van dedicar un carrer. 
Traspassen la guerra al mar, intentant aïllar l’enemic. Quan la flota britànica ofega el comerç marítim amb Alemanya, el kàiser decideix convertir en zona de guerra el Mar del Nord iniciant una campanya d’enfonsaments de vaixells de guerra i, fins i tot, de mercants neutrals. El 1915 els submarins alemanys ja enfonsen 1,3 milions de tones. El 7 de maig de 1915 van enfonsar un transatlàntic que, sortint de NYC, anava cap al Regne Unit. En el Lusitània van morir 1200 persones (de 1300 passatgers), dels quals 129 eren nord-americans. Encara que es va saber que, violant les lleis de navegació, els britànics hi transportaven munició, la propaganda americana va aconseguir convertir el vaixell en una icona de la ferocitat alemanya.

La pel·lícula "Gal·lípoli" (Peter Weir, 1981) ens mostra un jove (i australià) Mel Gibson vivint la tragèdia de les trinxeres

Obliguen a obrir altres fronts on vèncer el contrari. Churchill va proposar el desembarcament a la península de Gal·lípoli per forçar la rendició otomana, obrir els estrets per a ajudar els russos (evitant qualsevol pau en solitari amb els alemanys), i pressionar els estats balcànics a entrar en la guerra a favor de l’Entesa. Va ser un desastre: les tropes de l’Entesa no van poder avançar més de 300 metres, creant a la platja una línia de trinxeres que van estar defensant dels bombardejos turcs durant gairebé un any... deixant 50.000 víctimes i cap resultat. Les conseqüències, però, van ser ben diferents: es reforça el nacionalisme turc (que enalteix un jove Mustafà Kemal), ofereix un mite fundacional al nacionalisme australià (l’ANZAC combat per primer cop sota la bandera nacional), desferma la por otomana a un “atac intern” (que projecta sospites sobre els armenis), va convèncer els italians a entrar a la guerra i va desencadenar una crisi (gairebé una guerra civil, diria jo) dins de Grècia.

martes, 9 de enero de 2018

S10: LES CAUSES DE LA GRAN GUERRA



Les CAUSES PROFUNDES / LLUNYANES / ESTRUCTURALS són les mateixes característiques de les grans potències. La demanda de matèries primeres barates per alimentar una industrialització frenètica, i de mercats reservats per a vendre-hi la immensa producció que permetien noves formes d’organització del treball, com el fordisme, impulsava polítiques imperialistes que tensaven les relacions internacionals. Aquesta tensió, afavorida per discursos nacionalistes molt radicalitzats i una concepció de les relacions internacionals que legitima la competència en termes de darwinisme social, llençava tothom a una la cursa d’armaments que suposadament permetria estar preparat per a afrontar possibles agressions. Repartit el pastís colonial, augmentar el botí de cadascú, exigia una guerra –legitimada com a competència natural entre les espècies per la lectura errònia de Darwin- per a la que es preparaven mitjançant rearmament, aliances i el consell decisori dels Estats Majors, signes evidents d’un militarisme crònic, desfermat, malaltís. 


En aquest context s’expliquen les provocacions del Kàiser a Tànger (1905) i Agadir (1911) quan els francesos ambicionen el Marroc. Aquesta lluita pel Nord d’Àfrica va llençar Itàlia sobre Líbia; la incapacitat dels otomans per defensar-la va inaugurar el repartiment de les seves despulles: una Lliga Balcànica (Sèrbia, Grècia i Romania) va expulsar els otomans de la península (primera guerra balcànica, 1912), però –enfrontats els vencedors pel botí- una segona guerra balcànica (1913) va repartir la Macedònia de Bulgària entre Grècia i Sèrbia. El Tractat de Budapest (1913) no va deixar contenta Sèrbia: ni aconseguia sortida al mar, ni el somniat estat per a tots els eslaus. Els Balcans queden dividits: el bloc filo-rus (Sèrbia, Romania i Grècia) mira de reüll els satèl·lits de la Triple Aliança (Bulgària i l’imperi otomà). Sobre aquest tens panorama cauran les CAUSES IMMEDIATES / CONJUNTURALS / CIRCUMSTANCIALS: una GOSPIRA que precipitaria mecànicament amenaces, mobilitzacions i declaracions de guerra.

Serà l’assassinat de l’Arxiduc Francesc Josep d’Habsburg, hereu de l’imperi austrohongarès, a la ciutat bòsnia de Sarajevo, el 28 de juny de 1914, en un atemptat terrorista organitzat per l’associació Unió o Mort. El nebot de l’emperador Francesc Josep era partidari d’uns “Estats Units de la Gran Àustria”, reformes per crear un “tercer regne” dins l’imperi que, oferint certa autonomia a croates, bosnis, dàlmates i eslovens (com s’havia fet amb els hongaresos), silenciés les crítiques sèrbies. Arribava a la ciutat acompanyat de  la seva dona Sofia, una noble txeca, amb qui celebrava aquell dia el seu 14è aniversari de casament.

La visita no estava ben preparada. La recent incorporació de Bòsnia-Herzegovina a l’imperi austrohongarès omplia el territori de xenofòbia i terroristes pagats des de Belgrad. Sense cap traça, es va publicar a la premsa el recorregut que seguirien els visitants, que circularien en cotxe descapotat, un dia que era una veritable provocació: amb efervescència nacionalista,  per San Bito els serbis commemoraven la mítica victòria sobre els turcs a Kosovo (1389).

La comitiva imperial va patir un primer atac amb bomba que va deixar ferits però no va matar l’arxiduc. Acabada la visita oficial el cotxe de Francesc Josep retrocedia pel mateix camí per visitar les víctimes, equivocant el camí cap a l’hospital de forma tan dissortada que va coincidir amb un dels terroristes, Gavrilo Príncip, que va disparar sobre la parella.

Qui és? En el judici es definirà com un “nacionalista iugoslau”, vinculat a “Unió o Mort” i fascinat per anteriors terroristes... durant el seu judici confessarà haver visitat amb freqüència la tomba de Bogdan Žerajić, qui ja havia intentat assassinar el general Marijan Verešanin, governador de Bòsnia (1910). Temia que les reformes suggerides per l’Arxiduc fidelitzessin els eslaus a l’imperi, i nacionalistes com ell quedessin relegats al silenci.

El veredicte es va publicar l’octubre, ja començada la guerra: cinc còmplices majors d’edat van ser executats, però com que la llei limitava a 20 anys de presó la pena màxima per als detinguts menors de 20 anys, Prinzip moriria a la presó (de tuberculosi, el 1918). Per altra banda, el veredicte considerava provat que “cercles militars del regne de Sèrbia vinculats als serveis  d’espionatge han col·laborat amb la conspiració”. És per això que el govern austríac va presentar un ultimàtum a Sèrbia, inacceptable per a un estat sobirà: pretenia aconseguir de Belgrad la dissolució de les organitzacions patriòtiques i polítiques, la prohibició de qualsevol forma de propaganda contra Àustria i la participació de funcionaris imperials en les investigacions en territori serbi sobre les responsabilitats de l’acte terrorista. El govern alemany va oferir a Viena la garantia del seu suport (un “txec en blanc”) i el russos (en el seu paper de protectors dels serbis) van mobilitzar els seus exèrcits. Alemanya, espantada, va declarar la guerra a Rússia, i (per reacció) França a Alemanya. Gran Bretanya dubtava... fins que es va saber que els alemanys violaven la neutralitat belga.

EL DEBAT SOBRE LES RESPONSABILITATS. L’article 231 del tractat de Versalles (1918) fixarà la responsabilitat alemanya del conflicte iniciat el 1914, una explicació predominant fins els 50: Pierre Renouvin (Els orígens immediats de la guerra, 1925) culpava el canceller Theobald von Bethmann Hollweg pel “txec en blanc” i la planificació d’una “guerra limitada” contra Sèrbia. Aquesta visió de la culpabilitat alemanya va tenir alguna excepció: Harry Elmer Barnes (La gènesi de la Guerra Mundial, 1925) culpava França i Rússia per la seva germano-fòbia i a Sèrbia per haver inspirat l’atemptat. També en la línia de les responsabilitats col·lectives, Luigi Albertini va deixar inacabat un llibre que, després d’entrevistar molts protagonistes dels esdeveniments, va concloure que –encara que les potències centrals havien estat estúpidament agressius- l’Entesa havia reaccionat amb malaptesa, referint-se al revengisme francès, la precipitada mobilització russa i la indecisió britànica (que va confiar Berlín que podria acabar amb el conflicte balcànic abans de la mobilització anglesa).

Després de la Segona Guerra Mundial, la necessitat d’incorporar la RFA a l’aliança occidental exigia alliberar-la de responsabilitats. Per això una trobada entre historiadors francesos i alemanys, dirigits respectivament per Pierre Renouvin i Gerhard Ritter (1951), va concloure que cap govern ni cap poble desitjava la guerra el 1914, que l’Estat Major alemany era el més disposat a acceptar la possibilitat d’un conflicte, però que les Fonts disponibles no demostraven la seva influencia en el govern. En canvi la relació dels militars serbis i els terroristes quedava confirmada; en plena Guerra Freda, les culpes anaven cap a l’est.

La publicació de “Cap al poder mundial. Els objectius de guerra de l’Alemanya imperial” (Fritz Fisher, 1961) va obrir una llarga controvèrsia historiogràfica sobre la responsabilitat alemanya, que ell demostrava amb un document, el programa de pau elaborat pel govern el setembre de 1914 (fixant els objectius de guerra):
- Construir una Mitteleurope al servei de l’hegemonia alemanya (amb França depenent)
- Bèlgica ha de ser un “estat vassall”, i el Congo el cor de les colònies africanes d’Alemanya
- Crear “estats-tap” separant Alemanya de Rússia, amb prínceps alemanys al capdavant.


Per a Fischer aquest programa imperialista necessitava d’un conflicte mundial. En un llibre posterior (La guerra de les il·lusions, 1969) afegia que la guerra era per al govern alemany un tallafoc contra el perill intern que significava el socialisme: la guerra estimularia una economia en crisi i aturaria les crítiques al govern. Explicava com l’SPD havia guanyat una tercera part dels escons del Reichtag (1912) i –com a partit majoritari- havia provat un vot de censura al govern del canceller Bethmann-Hollweg, que va conservar el càrrec solament perquè el kàiser tenia l’última paraula. El conflicte entre parlament i el kàiser feia por, calia allunyar l’atenció popular dels problemes polítics. Fischer s’estava afegint a la visió d’un camí particular / alemany cap a la modernitat (“sonderwerg”). Se li va criticar que basés la seva teoria en un document escrit amb posterioritat a l’esclat del conflicte, Gerhard Ritter va arribar a acusar-lo de “mal alemany”, suggerint que “el govern federal li retirés qualsevol ajuda a la recerca”.

miércoles, 3 de enero de 2018

LA REVOLUCIÓN CONDENA LA GUERRA... COMO ACTIVIDAD NOBILIARIA! (2)


Armand-Louis de Gontaut Biron, duque de Lauzun, era un atractivo joven que sirvió a Luis XV en el asalto a Córcega, en el Senegal y –junto a Lafayette- en América. Tan brillante currículum no nos debe hacer olvidar que era, antes que nada, un cortesano: acumuló fama de libertino en el salón de Madame du Deffand, y desempeñará cierto papel político durante la revolución. Su amigo Chodelclos de Larclos describe la seducción como una guerra en Las Amistades Peligrosas, lo que nos da algunas pistas sobre la cultura militar de su tiempo. No es que Lauzun o Larclos pensaran que lo que ocurre en el campo de batalla fuera una aventura galante, pero –como el sofisticado coqueteo en los palacetes nobiliarios- se consideraba algo innato al orden social.

Por el contrario, los ilustrados estaban propagando una visión peyorativa de la guerra, que iba separando milicia y mundo civil de la mano de cuarteles, uniformes y academias. Hoy ha culminado ese proceso, la milicia es una profesión a tiempo completo, separada de la sociedad civil. Pero antes de 1750 los militares vivían junto a la población, la guerra era en verano y el resto del año Larclos describía el coqueteo como un combate, tan contenido como la guerra. En su visión de la guerra la nobleza engalanada proyectaba al campo de batalla su comportamiento mesurado en la corte, porque el estado absolutista la había domesticado y –frente a la desmesura feudal- le había impuesto –mediante el protocolo y la etiqueta- contención y autocontrol. Toda esa represión “emocional” palaciega se proyectaba también al campo de batalla. Aquel estricto control del cuerpo –ejercitado mediante la esgrima, la equitación, el baile, el duelo y la caza- extendía a la guerra la gracia y la frialdad del cortesano. Por eso la Escuela Militar de París ofrecía clases diarias de baile. La obsesión por el honor, corazón de la cultura militar de la aristocracia, exigía ese estricto control de uno mismo.

La crítica a la guerra como actividad nobiliaria, por muy contenida que fuera, no era exclusiva de la ilustración. Ya a finales del s. XVII el obispo Fenelon, -tutor del nieto del Rey Sol, Luis, Duque de Borgoña (1689)- se contagió de piedad quietista, y del abandono total del cristiano al amor de Dios que preconizaba. Renunciar a sí mismo en beneficio de la oración y la devoción, presuntamente, permitiría a Dios tomar posesión de su fe y llevar al cristiano a un estado de éxtasis y amor puro. Esa perspectiva hacía de Versalles la meca de lo pecaminoso, y del Rey Sol –cuya guerra contra la Liga de Ausburgo sumía a sus súbditos en las epidemias y el hambre- un obseso de la gloria militar. Así se lo dijo Fénelon (1694) al Rey en una carta que jamás se atrevió a enviar pero que corrió por la corte: “Vuestros pueblos, a quienes deberíais amar como si fueran vuestros hijos (…), se mueren de hambre (…) Francia entera no es más que un gran hospital desolado (…) Es usted mismo, Majestad, quien ha traído todos estos apuros”. El capellán fue expulsado de la corte en 1697 y –defraudada toda esperanza de regresar cuando murió el Duque de Borgoña en 1711- murió en 1714. Sin embargo, el programa educativo pacifista que escribió para el infante quedó escrito en “Las aventuras de Telémaco” (1699), una continuación de la Odisea de Homero que sigue al hijo de Ulises en busca de su padre. Aquel best-seller del XVIII criticaba la cultura cortesana aristocrática, su artificialidad, su hipocresía y el monumental egoísmo de supeditar la ética a la sed de gloria.

Al morir el Rey Sol, la elegía fúnebre escrita por el predicador de la corte advertía al joven heredero que incluso la más legítima de las guerras traía más pena que gloria. Las victorias del viejo rey sólo habían traído “un siglo entero de horror y matanza”. Voltaire parece retomar la crítica a la guerra a través de Cándido, Kant en su “Idea para una historia universal en sentido cosmopolita” (1984). 
Queda claro: el pacifismo ilustrado critica la guerra en tanto pauta del viejo orden aristocrático. Cuando la revolución elimine la nobleza, las asambleas se convertirán en el escenario de una serie de debates excepcionales durante los que todas esas ideas abstractas de los filósofos invadirán periódicos y salones. Así, veremos a la Constituyente renunciar a toda guerra de agresión. Los acontecimientos apretarían, sin embargo, en otra dirección. Seguir el análisis que hace de ellos David Bell nos ayudará a entender su idea del componente ideológico / político de la guerra moderna, motivo al que adjudica una capacidad destructiva que mantiene hasta hoy.


¿Dónde empieza todo? David Bell cuenta que, mientras la revolución se ponía en marcha en París, la fragata española Princesa capturaba dos buques británicos en Vancouver. Londres respondió con una encendida queja diplomática. En virtud del Pacto de Familia vigente, Francia debía ayudar a España en ese conflicto; pero los revolucionarios sentados en la asamblea se plantearon si aquel viejo compromiso dinástico tenía aún el derecho de llevar a Francia a la guerra. Es ahí donde entra Lauzun en escena: el 15 de mayo de 1790 Lauzun –noble libertino, seductor, héroe de guerra, cercano a Felipe d’Orléans- participa en el debate defendiendo la antigua prerrogativa del rey: según su visión todavía nobiliaria de la guerra, Francia tenía obligaciones de lealtad que cumplir y –si quería ser respetada- debía mostrar su poder. Alexandre de Lameth, un noble de Arras, le contestó que lo que quería en realidad era devolverle al rey sus antiguos poderes. Lameth creía que el “terrible derecho” a declarar la guerra pertenecía ahora a la asamblea. Mientras Lauzun defendía los viejos valores nobiliarios de servicio personal al rey, Lameth estaba –al traspasar el derecho a hacer la guerra a la asamblea- disolviendo los viejos vínculos (feudales) de lealtad. El fondo de la cuestión era si un ejército aristocrático vinculado al rey mediante la lealtad personal era compatible con un régimen constitucional. Apareció entonces en el debate la denuncia ilustrada de la guerra que habíamos visto prosperar durante el siglo: lo hizo en boca de Robespierre, quien propuso a la asamblea que mostrara que “siguiendo principios bien distintos de los que han provocado la desgracia de los pueblos, la nación francesa, contenta de ser libre, no quiere entablar ninguna guerra y quiere vivir con todas las naciones en la fraternidad que la naturaleza ha mandado”. La conclusión aprobada al día siguiente por la Asamblea Nacional declaraba que “la nación francesa nunca emprenderá nada contra los derechos de ningún pueblo, pero repelerá con el coraje de un pueblo libre y todo el poder de una gran nación, los ataques que pudieran hacerse contra sus derechos”. Jacques Jallet, un cura de una aldea pobre del oeste, intervino para insistir que cualquier uso de la fuerza, salvo legítima defensa, era una violación de la ley natural, afirmando que cuando “todas las naciones sean tan libres como nosotros queremos ser ya no habrá más guerras”.


Lejos de aquel idealismo, los diputados nobles respondieron que transferir el derecho de declarar la guerra a la asamblea no garantizaría la paz, que si Francia renunciaba a sus alianzas quedaba aislada, que necesitaba defender las colonias, y que las infinitas páginas de la historia manchadas de sangre demostraban la ingenuidad de todas esas patrañas. Jacques-Antoine de Cazalès, por ejemplo, criticó que la unidad de los pueblos era una ficción: “No amo a rusos, alemanes, ni ingleses; son los franceses a los que quiero; la sangre de uno solo de mis conciudadanos me es más preciosa que la de todos los pueblos del mundo”. La asamblea le abucheó, pero finalmente la propuesta de Mirabeuau de que el rey dirigiera las relaciones internacionales y el ejército con la supervisión de la asamblea, ganó. A la izquierda hubo frustración: dado que el rey mantenía la iniciativa de declarar la guerra, el semanario Révolutions de París titulaba: “Franceses, todavía sois esclavos”. Sin embargo, ilustrados de toda Europa quedaron fascinados por la declaración, a la que –cien años más tarde- Albert Sorel definiría como el “deseo platónico de un congreso de metafísicas especulando en el vacío político sobre los misterios de la paz perpetua”.

De todos modos, lo que nos interesa de la conclusión asamblearia no es tanto su ingenuidad como lo que tiene de ruptura respecto a la vieja práctica aristocrática en materia de guerra y diplomacia. La asamblea renunciaba a la guerra en nombre del honor y la gloria de los reyes, y rechazaba alianzas que pudiesen conducir a los franceses a luchar por el honor y la gloria de terceros. No estaba diciendo que no haría nunca la guerra, sino afirmando que no la quería, pero que –si la había- la libraría “con el coraje y poderío de una nación verdaderamente libre”. Hasta que no llegara el momento feliz en que la guerra desapareciera de la faz de la tierra, Francia se defendería con la nueva y legítima furia que, pretendidamente, le otorgaba la libertad. La concepción de la guerra propia de la nobleza había muerto… desde ahora la harían los pueblos. Eso cambiaría su esencia, su contención, sus efectos limitados.  




lunes, 1 de enero de 2018