Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 22 de abril de 2019

S23 - ELS LÍMITS DE LA DESESTALINITZACIÓ


Quan el març de 1953 Dwight Eisenhower prenia possessió, no solament s’estava produint un relleu en la cúpula occidental. Al gener del mateix any s’havia produït el traspàs d’Stalin. Envoltat d’un ambient de pànic contingut, va patir una hemorràgia cerebral. Mentre agonitzava, es cosia un delicat equilibri de poder en el seu entorn: Malnekov seria el nou cap del govern, en el que figurarien com a vicepresidents Bulgarin, Kaganovich, i dos vells coneguts, Molotov (que tornava així al ministeri d’Afers Exteriors), i Beria (qui controlaria els departaments d’Interior i Seguretat, i al que vam conèixer el curs passat quan vam parlar dels Processos de Moscou i les grans purgues). Les lluites en el si d’aquest grup gelen la sang: culpant a Beria dels motins a Berlín de 1953, serà executat. I la seva desaparició permetrà relaxar l’ambient: primer sembla aturar-se la persecució del “complot dels metges” posada en marxa per Stalin al denunciar (1952) que la professió estava plena de sionistes (als qui deplora després d’haver vist l’estat israelià inclinar-se cap a l’aliança americana). Encara que entre 1953 i 1956 Krushev solament controla el partit, les lluites internes en el si del govern aniran marcant el seu ascens cap a president del consell de ministres.

En el XXè Congrés del PCUS pronunciarà un discurs, titulat “Sobre el culte a la personalitat i les seves conseqüències”, en el que va denunciar l’abús de poder que Stalin havia fet i els tics autoritaris: “el qui se li oposava (...) estava condemnat (...) a l’aniquilació física i moral”. Afegia que en els darrers anys s’havia tornat més irritable i brutal, “havia perdut tot sentit de la realitat” i l’altivesa demostrada s’havia demostrat “no solament en el tracte al poble soviètic, sinó també al seu tracte amb les altres nacions”. I es que Kruschev proposava rebaixar la tensió de les relacions internacionals i iniciar amb els Estats Units una “coexistència pacífica”. Va iniciar aquest “discurs secret”, que de seguida va transcendir, un “desgel” del sistema i les relacions internacionals? Encara que aquest va ser el títol d’una coneguda novel·la d’Ilya Ehrenburg en aquell moment, el balanç de l’aperturisme de l’Era Kruschev és més aviat polèmic:




* una amnistia alliberava els presos del GULAG que complien condemnes menors a cinc anys, de tal manera que 7 dels 13 milions dels presoners que hi havia van poder sortir.
* Aleksandr Solzhenitsyn va poder criticar el sistema a «Un dia a la vida d’Ivan Denisovhic» (1962) –encara que seria més famós a Occident per l’Univers Gulag-,
* Es van intensificar els contactes educatius i esportius amb Occident: Krushev ja havia aconseguit d’Stalin la participació dels esportistes soviètics a les Olimpiades de Helsinki (1952), però ara amplia aquesta relaxació cultural a que músics i estrelles del Bolshoi «confiables» actuïn a Occident (no sense risc, com demostra la marxa del famós ballarí Rudolph Nureyev, el 1961).
* La retirada de les despulles d’Stalin del mausoleu de Lenin (1961) serà tot un símbol, encara que ja veurem que aquesta “desestalinització” té un límits, i no massa llunyans.

Pel que fa a la política internacional ja l’any de la mort d’Stalin l’armistici del Panjunmon semblava aparcar el conflicte de Corea, i –sobre Indoxina- s’obrien les converses a Ginebra que canviarien la geopolítica de l’Extrem Orient. El 1955, per si fos poc, es produïa el final de l’ocupació quatripartida d’Àustria (que recupera sobirania a canvi del compromís de mantenir una ferma neutralitat). El 1956 el final de l’estat de guerra entre els soviètics Japó permet l’entrada dels japonesos a la ONU (encara que sense un acord sobre les illes Kurils), i el 1959 un tractat internacional atorgava estatus de patrimoni comú de la humanitat a l’Antàrtida. Una sèrie de viatges de Kruschev van contribuir a rebaixar la temperatura de les relacions internacionals: primer a Xina per a simbolitzar la continuïtat de l’aliança amb el gran colós oriental, després a Belgrad (amb l’objectiu de normalitzar les relacions amb Tito, que Stalin havia trencat), i fins i tot... als Estats Units (1959), on el famós “debat de la cuina” entre el líder soviètic i el vicepresident Nixon demostrava que els dos mons no s’entenien (encara que l’intent de normalització de les relacions internacionals que simbolitza no s’ha de menysprear).




En canvi, BORIS PASTERNAK  ha de publicar a l’estranger “El Doctor Zhivago”: la propaganda crítica amb l’est facilitarà que l’escriptor rebés el Premi Nobel el 1958, i el text aconseguís una premiada versió cinematogràfica (David Lean, 1955). Vol dir que el desgel era mentida? Isaac Deutscher (1956) i Jean Paul Sartre justificaven el caràcter autoritari del règim pel seu endarreriment i el setge internacional que patia. Més d’hora que tard, afegien, l’abolició de la propietat privada esdevindria una estructura socialista que evolucionaria en sentit democràtic. Altres interpretacions, però, veien que l’abolició de la propietat privada es traduïa en un monopoli capitalista d’estat coherent amb les tendències autoritàries del sistema. El gran problema historiogràfic que planteja la desestalinització no és tant el seu abast, si resultava suficient per a democratitzar el sistema, sinó el debat sobre la seva idoneïtat que aniria desgastant la cohesió del bloc comunista: per una banda hi hauria els qui la veien una oportunitat de fer reformes (com els hongaresos), d’altres la veien com una traïció als dogmes leninistes que apartaven els “revisionistes” del camí correcte. Així ho veia, per exemple, Mao Zedong.



PER A UNS, DESESTALINITZAR ÉS PASSAR-SE! Havíem deixat Maox construint la República Popular Xinesa i obrint un període d’estret treball amb la URSS que coneixem com la DÈCADA SOVIÈTICA (1949-1959). La descripció que n’havíem fet era d’una imitació dels mètodes d’Stalin. I no solament per les campanyes contra l’oposició a la revolució (denúncies massives, arrestos i execucions de mig milió d’opositors), sinó perquè el 1953 iniciava un Primer Pla Quinquenal amb assessors soviètics especialitzats en la industrialització a marxes forçades. També s’impulsava la col·lectivització agrícola: més de 70.000 cooperatives camperoles es van convertir en 24.000 comunes amb uns 25.000 membres cadascuna, que havien de convertir-se en unitats polítiques i econòmiques que integrarien diferents brigades de producció dedicades la producció i la distribució agràries, prestar serveis bancaris, tasques policials, organització d’espectacles, serveis de guarderia o menjador... Però l’objectiu prioritari era impulsar una indústria rudimentària descentralitzada per a auto-proveir cada comuna. Resultat: fora de  mobilitzar la força de treball en projectes intensiu a gran escala, amb un voluntarisme que superava la fe, no van funcionar. Alguns intel·lectuals, decebuts, van iniciar tímides crítiques, i Mao les va incentivar: “Deixeu que floregin CENT FLORS, deixeu que competeixen 100 escoles de pensament”, va dir en un discurs de 1957 “sobre el correcte tractament de les contradiccions entre el poble”. En teoria, afegia, la pluralitat de veus permetria accelerar el progrés cap al socialisme, ja que les contradiccions es resoldrien mitjançant la persuasió. Quan els tazibaos es van omplir de crítiques, però, es va produir una forta repressió, de la que l’escriptora Linz Zaho –que va continuar escrivint a la presó fent servir la sang com a tinta i de vegades els cabells com a ploma- en seria un exemple conegut, gràcies a escriptors com Wu Hong Da (Harry Fu, a Occident) que va descriure la seva experiència al Laogai. Mai va quedar clar si la crida a les CENT FLORS havia estat una trampa per identificar els crítics, o un sondeig que va apaivagar l’idealisme del Gran Timoner. Però el balanç va deixar més de mig milió de represàlies. I –lluny d’escoltar les crítiques a l’economia dirigida, i d’acord amb la seva teoria de la revolució permanent, presentada en un discurs del gener de 1958- es va impulsar un projecte radical i utòpic de desenvolupisme a marxes forçades que havia de completar la construcció del socialisme: el Gran Salt Endavant. Al cap d’un any ja es veia que privilegiar la indústria pesant sobre l’agricultura provocaria un desastre: 



Es van crear petits forns per a fondre acer als patis de casa (mig milió el 1958) amb camperols que no es van capacitar prèviament, i que barrejant metalls, produïen materials de mala qualitat
La Improvisació i la desorientació de les autoritats locals va malbaratar l’esforç en obres inútils i irrellevants
La col·lectivització camperola trencava tradicions de suport mutu (casaments, mercats, intercanvi…) i incentius per a treballar amb eficiència
L’agricultura intensiva esgotava la capacitat nutritiva de la terra, i l’extermini de les aus granívores per protegir els conreus va generar terribles plagues de llagosta i altres insectes 
La por a la repressió va forçar moltes comunes a falsificar els resultats: en realitat l’agricultura va fer fallida i el resultat del Gran Salt Endavant van ser 20 milions de morts. Mao va renunciar a la presidència de la república el 1958 en favor de Liu Sahoqui (que va liberalitzar l’estratègia)

Vist aquesta actitud del govern xinès, sembla lògic que a Mao Zedong el “discurs secret” no li va agradés gens: lluny de voler apartar-se del camí de desenvolupisme a marxes forçades que havia impulsat Stalin, ell entenia que Corea havia estat el triomf de l’esforç i la voluntat sobre un enemic superior. Volia confirmar el paper de protagonista en l’adveniment de la societat  socialista que creia que li havien donat l’ajut als nordcoreans, al Vietmith i als comunistes del Tibet, i desempallegar-se del paper subsidiari que els soviètics semblaven atorgar-li: el 1957 assisteix a Moscou al 40 aniversari de la Revolució d’Octubre, i escolta Krsuchev declarant que en 15 anys superaria els EUA en petroli, carbó i acer. Aquell any, la cursa espacial i les derrotes de les potències colonials a Suez semblaven donar-li la raó. Així que –quan Kruschev el va visitar l’any següent- Mao li va recomanar una actuació decisiva contra els Estats Units, per a la que prometia proporcionar innumerables divisions. Kruschev li va respondre que amb dos míssils americans acabarien amb totes les divisions xineses. L’anècdota demostra com es van refredant les relacions entre xinesos i americans: cal recordar-la, perquè aviat tornarem a l’Extrem Orient per parlar de les seves ínfules.


PER A ALTRES, DESESTALINITZAR ÉS QUEDAR-SE CURT! Els únics crítics de la desestalinització, però, no eren els que creien que anava massa lluny; també hi havia els qui creien que s’havia quedat curta. El procés de sovietització que havia viscut Hongria després de la Segona Guerra Mundial havia estat molt dur: el darrer dels “petits Stalins” que la governava, Mátyás Rákosi, havia imposat un sistema educatiu en rus i ple de dogmes comunistes. Encara que després de la caiguda d’Stalin va ser substituït per Imre Nagy, el partit comunista seguia en mans d’un nostàlgic, Erno Gero. La incomoditat nacionalista que es vivia a Hongria es va demostrar quan una víctima de Rákosi va ser enterrat amb honors, László Rajk. Pocs dies després uns manifestants cantant vells himnes nacionals van acabar derrocant l’estàtua d’Stalin a Budapest. La repressió no es va fer esperar: quan els estudiants crítics van intentar entrar a la ràdio per a llegir el seu manifest, la policia va carregar amb gasos i trets que van matar un centenar de persones. Erno Gero va demanar ajuda a la URSS i va marxar, mentre el primer ministre nomenava un nou govern amb persones que no formaven part del partit. Moscou es va espantar. En un primer moment, Kruschev va oferir una “Declaració sobre els principis del desenvolupament i posterior enfortiment de l’amitat i cooperació entre la URSS i els altres estats socialistes”. Aquest document proclamava que els soviètics estaven preparats “per a entrar en negociacions amb el govern d’Hongria i altres membres del Pacte de Varsòvia sobre la presència de tropes soviètiques en el seu territori”. Però Nagy, pressionat pels manifestants que anaven guanyant força per tot el país, va dissoldre la policia política, va prometre eleccions lliures, i va declarar la intenció de sortir del Pacte de Varsòvia. Qüestionar el bloc era més del que els sovie`tics estaven disposats a acceptar, així que Krushev va voler intervenir i –amb l’entrada dels tancs a Budapest- es van produir més de tres mil morts i vint mil deportats. Els líders de la revolta hongaresa van ser executats el 1958 i un primer ministre, Janos Kádar, va impulsar terribles purgues. Per què els soviètics van intervenir així a Hongria?

Perquè la intenció hongaresa de sortir del Pacte de Varsòvia excedia el grau de permissivitat proclamat en el XXè Congrés del PCUS (eurocomunisme o Tito, sí; desmuntar l’estructura, no.
Pel temor al possible contagi de la rebel·lió hongaresa a altres democràcies populars, 
Pel pes de l’stalinisme, que temia que l’aperturisme de Krusev oferís una senyal de debilitat que l’adversari pogués aprofitar.





Quina importància té la repressió d’Hongria en el desenvolupament de la Guerra Freda?  

a)  Primer de tot, veiem que es fan esquerdes en el si del bloc comunista que prenen forma d’acusacions de “revisionisme”, una actitud que estaria caracteritzada per la renúncia a un programa revolucionari en favor d’acomodar les relacions amb el bloc capitalista. La transcendència d’aquestes acusacions és que –a més de desestabilitzar el món comunista- contagiaran les relacions internacionals produint una escalada de tensions entre Occident i els estats que –rivalitzant en la demostració d’ortodòxia ideològica- feien servir la rivalitat amb Occident per a demostrar-la. Ho veurem de seguida a Taiwan o Vietnam. 

b)      Una segona repercussió tindria a veure amb el desprestigi dels soviètics en una part de l’esquerra occidental que, fins aleshores, els havia posat com a model. Albert Camus (La sang dels hongaresos) va criticar la falta d’acció occidental i un comunista convençut com Jean-Paul Sartre es pronunciava amb duresa contra la repressió en un article publicat en la revista Situacions sota el títol “Le Fantôme de Staline”. El comunista italià Palmiro Togialiti formulava en aquest context la “teoria del policentrisme”, la idea de que es podia arribar al socialisme per vies diferents de les que dictava Moscou; aquesta idea de lluitar dins del sistema i no contra el sistema seria definit pels seus hereus ideològics –pocs anys més tard- com a “eurocomunisme”.  

c)       Però Hongria no solament demostra que la desestalinització té límits intents, sinó que també la retòrica americana sobre alliberar les nacions esclavitzades és falsa. Ningú no ha mogut un dit per Hongria perquè les esferes d’influència de les dues superpotències han quedat fixades: de la mateixa manera que la URSS havia deixat caure Grècia, també ara els occidentals havien ignorat Hongria. En certa manera, la coexistència pacífica era la prioritat, i els blocs (a tal efecte) havien de ser respectats. Un altre esdeveniment d’aquell mateix any –la crisi de Suez- demostra que tampoc els soviètics estaven disposats a alterar la geopolítica bipolar establerta. Com que l’enfrontament entre les dues superpotències s’adreçarà a la captació dels nous estats sorgits dels processos de descolonització, molts d’aquests nous actors buscaran una tercera via.



Situem Suez en el context de l’emergència d’aquests nous actors, als qui –en aquell moment- es va englobar dins l’etiqueta “Tercer Món”. Ja en els inicis dels cinquanta el sociòleg brasiler Josué de Catro havia consternat les elits intel·lectuals i dirigents de l’Amèrica Llatina amb un llibre, Geografia de la fam, que definia aquest problema com a resultat del colonialisme en tant impedia a les antigues colònies l’autonomia suficient (i la capacitat técnica) necessàries per a explotar els seus recursos. Josué de Castro posava xifres al drama: 2/3 parts de la població mundial no menjaven prou per a combatre la fam, i en aquestes circumstàncies, advertia, la revolució estava servida. El debat obert sobre el tema provava de definir aquell estat “civilitzatori”: va fer fortuna l’expressió “Tercer Món”, emprada per Alfred Sauvy en el setmanari francès d’esquerres L’Observateur, perquè parafrasejava el pamflet de Sieyès (1789) amb l’objectiu de demostrar la seva presa de consciencia, que es manifestarà el 1955 a la conferència de Bandung. Alhora, l’expressió oposava als dos blocs sorgits de l’odre bipolar de postguerra un tercer espai geopolític.

Amb la crisi petrolera dels anys 70 l’efímer enriquiment dels grans productors petrolers (agrupats en la OPEP) i la seva incoporació a la revolució tecnológica va fer entrar en crisi el concepte. Es començava a parlar de “països en desenvolupament” (perquè els recursos o la localització industrial els permetia convertir-se en economies perifèriques) i “països subdesenvolupats” (gairebé un Quart Món). L’enfonsament del bloc soviètic el 1989 va permetre comprobar altíssims nivells de pobresa en estats comunistes, i el concepte “Tercer Món” es va veure definitivament inapropiat.

D’on venia aquesta consciència de la necessitat d’ajudar-se mútuament? No tant del record de l’experiència colonial com de la immediata constatació de l’endarreriment; per això Nehru deia el 1958 que “la veritable divisió del món contemporani no es trova entre els països capitalistes i els comunistes, sinó entre els països industrialitzats i els que no ho estan”. El 1965 el demògraf Ives Lacoste va perfilar una descripció d’aquesta situació: els estats d’aquest Tercer Món es distingien per partir insuficiència alimentària, alta mortalitat infantil i persistència d’epidèmies, predomini del sector primari sense mecanitzar, dèbil taxa d’urbanització, endeutament permanent d’un creixent sector secundari, xifres molt baixes de PNB, taxes d’atur altes en convivència amb explotació infantil, taxes de natalitat altíssimes i diferències socials molt marcades… i subordinació econòmica als poders econòmics/financers de les antigues metròpolis, en una situació que Nkruman va definir com a “neocolonialisme” i que es caracteritzaria perquè “l’estat és en teoria independent, però el seu sistema econòmic està dirigit des de fora” perquè els toca acomplir el paper de subministradors de matèries primeres i mercats per a les antigues potències que els colonitzaven.




Aquesta situació és la que denunciarien les figures polítiques que donarien veu al Tercer Món: Mao, Sukarno, Nehru –que en Découverte de L’Inde (1946) ja suggeria la necessitat de neutralitat – i la dictadura nacional que havia impulsat a Egipte el general Gamal Abdel Nasser. Ja havíem vist com la derrota dels egipcis davant d’Israel (1948) havia suposat una humiliació de la que es va fer responsable a la monarquia i al govern. Això va provocar un cop d’estat impulsat per un col·lectiu de militars, els Oficials Lliures (23-7-1952), que va havia aconseguit el vistiplau de tots els partits, des dels Germans Musulmans als comunistes, passant pel Wafd, que estava aleshores al govern. El 1952 s’havia abolit la monarquia del rei Faruk i s’havia proclamat la república. President del govern des de 1954, va emprendre una reforma constitucional que feia d’Egipte una república presidencialista de partit únic. Aquests personatges donarien veu política al Tercer Món, tot i que no serien les úniques.

lunes, 15 de abril de 2019

S22 BIS. LA PRESIDÈNCIA EISENHOWER




El gener de 1953 va morir Stalin, i el març jurava un nou president dels Estats Units. Dwight Eisenhower havia estat comandant de l’OTAN des de 1950, i –des d’aquest càrrec- havia renovat la seva reputació de “primer soldat occidental”, que segurament va influir en la seva elecció. Amb el retorn dels republicans des de 1933 es renovava la cúpula política que havia de conduir la Guerra Freda: el que seria secretari d’estat, John Foster Dulles, va dir que la contenció de Truman era “negativa i immoral” perquè “abandona innumerables éssers humans al despotisme i al terrorisme sense Déu”. 



Aquestes idees ja havien tingut teorització en el famós article que l’editor i milionari republicà Henry Luce havia publicat en la revista LIFE el desembre de 1941: “El segle americà” instava l’elit a “acceptar de tot cor el nostre deure I la nostra oportunitat com a nació més poderosa i vital del món i, en conseqüència, exercir sobre el món tot l’impacte de la nostra influència per als propòsits que considerem convenients i mitjançant els medis que considerem apropiats (…) ha arribat el moment de convertir-nos en la potència que escampi les seves idees”. Richard Barnet (Roots of War, 1972) va explicar que aquesta formulació es convertirà en el principi rector de la política exterior: “Tots els elements d’un poderós model imperial estan presents: un sentit de missió, de necessitat històrica i de fervor evangèlic (…) dotat de mecanismes retòrics efectius en amagar l’egoisme amb el llenguatge de l’ideal, i substituir la voluntat nacional amb el pes de la responsabilitat”. Per això, Schelsinger va parlar de la “presidència imperial”.

Cal dir, però, que el president electe no es va presentar tant com a símbol de la victòria sinó com una espècie d’avi benefactor. Encara que va impulsar el programa econòmic republicà de sempre (contenció de la despesa pública, reducció del dèficit estatal, reducció d’impostos a les grans empreses...) va acceptar part del New Deal: va incloure un departament ministerial per a la sanitat, l’educació i el benestar (1953) i va pujar el sou mínim (1954)... El resultat ha quedat gravat en la memòria popular americana com uns anys de prosperitat. Alguns sociòlegs parlen d’una SOCIETAT DE L’ABUNDÀNCIA, que altres han preferit qualificar d’opulenta perquè el consum sumptuari superava la despesa en alimentació, vestit o habitatge. Aquest “American Way of life” va consagrar una societat Estandarditzada (homogènia en el gust gràcies al fordisme i la publicitat), terciaritzada (en la que els oficinistes dels serveis, o empleats de “White collar” superaven els obrers industrials, o de “blue collar”), consumista (de productes no bàsics, però que la dinàmica social fa necessaris, com l’automòbil, la televisió o els precuinats),   híper-productiva (respecte el 1929 dobla el parc automobilístic i la producció de béns i serveis)    i de masses (la força laboral puja de 48 a 61 milions de persones).

Per resumir aquesta descripció sociològica vam fer servir alguns símbols: les hamburgueseries, els cinemes amb automòbils o les ciutats residencials de cases unifamiliars que –pel nom de l’urbanista Wilson Leavitt - anomenem  Leavittowns”. No tothom, però, era tan feliç: David Reisman teoritzava com l’individu, a la recerca de l’aprovació,  reduïa l’esperit crític i es tornava submís (La multitud solitària, 1950), i William Whyte denunciava la crisi de l’emprenedoria en gegantines empreses burocratitzades (L’Home organització, 1945). Podem rastrejar la incomoditat del jovent quan Jack Kerouac publica “On the road”, el seu amic Allen Ginsberg escriu el poema “Udol”, i ambdós es converteixen en el símbol de la beat generation. Aquella prosperitat no era més que, segons Henry Miller, “un malson amb aire condicionat”.

La contenció caduca. L’experiment BRAVO (1952) havia esborrat del mapa l’illot Elugelab, a l’atol d’Eniwetok, a les illes Marshall. Equivalent a 750 Hiroshimes, va afectar un vaixell pesquer japonès, el Daigo Fukuryu Maru: la seva tripulació, exposada a la radiació, va emmalaltir, i el tele-operador, Kuboyama Aikichi, va morir mesos després. La notícia va provocar condemnes de tota mena: el president de la URSS, Georgi Malenkov, va declarar que “una guerra significaria el final de la civilització”, Churchill va teoritzar l’equilibri del terror quan afirmava des del 10 de Downing Street que “la capacitat de destrucció universal ens permet tenir esperances”. El mateix Eisenhower va dir que “el resultat s’acosta tant a la destrucció de l’enemic com al suïcidi”. Tots eren conscients del perill d’utilitzar aquestes armes, però igualar la potencia soviètica exigia no descartar el seu ús. Per això es va abandonar la contenció (la guerra clàssica total, que havia desencadenat una histèria poruga) per abraçar la “guerra nuclear limitada” que teoritzava Henry Kissinger (Armes nuclears i política internacional, 1957). Eisenhower, lector de Clausewitz, havia saltat el Canal de la Mànega i alliberat Europa: sabia que la guerra nuclear generava tanta por que invocar-la era l’única manera que no es produís. Preparar-se solament per a la guerra nuclear, i no per a la guerra total (més cara) va ser l’essència de la “Doctrina Eisenhower”. Per això es manifestava dient que “cal destruir el tabú que envolta l’ús d’armes atòmiques” i recomanava usar-les “sobre objectius estrictament militars i amb fins estrictament militars, exactament igual que faríem servir una bala o qualsevol altre tipus d’arma”. Al servei d’aquest projecte, la presidència imperial es va dotar d’una NOVA ESTRUCTURA DE DEFENSA. No solament es basava en aquesta nova ideologia i un nou personal, que –com a resultat de la neteja que havia permès la “cacera de bruixes”- no destacava per la seva perícia, tal i com les formulacions simplistes de John Fuster Dulles i el seu germà Allan demostraven. Els components més importants d’aquesta nova estructura de defensa, però, van ser el Pentàgon, una xarxa de pactes amb altres estats que cobrien tot el planeta, un gegantí aparell de propaganda, i les operacions encobertes de la CIA.


a)       la National Security Act (1947) no solament havia permès la creació de la CIA. Unificava els departaments de guerra i marina en un únic departament de defensa, allotjat al Pentàgon. El primer secretari de defensa, James Forrestal, un paranoic permanentment espantat per la possibilitat d’agressions soviètiques, es va suïcidar el 1949. No és una anècdota: ens permet imaginar el perfil d’aquest personal polític. 

b)      Una xarxa de pactes sistemàtics que cobreix tot el planeta: a Manila (1954) signen la SEATO Tailàndia, Filipines, Pakistán, Australia i Nova Zelanda (amb Ngo Dnh Diem, que acaba amb Bao Dai quan Ho Chi Min entra a Hanoi), i a Bagdag signen el CENTO amb Iran, Turquia, Pakistan, Regne Unit. El 1958 els Estats Units tenien compromisos amb 45 països

c)       La CIA es va consagrar a la propaganda contra el neutralisme, pressionant la perifèria soviètica amb promeses de suport, com les emissores Free Europe o Voice of America suggerien. Per a contrarestar l’exportació soviètica de música i ballet (malgrat riscos, com que Rudolph Nureyev abandonés el bloc el 1961), la CIA va patrocinar l’expressionisme abstracte. Combatia així el realisme socialista, essència de l’imaginari visual soviètic des que que Stalin havia liquidat la vanguàrdia.  Nelson Rockelfeller, president del MOMA de NY, apadrinava Pollock, que -sense èxit- havia exposat amb Peggy Guggenheim (NY, 1943), fent que els museus amb patrocinadors privats compressin o exposessin els seus quadres. Així, Alfred Berr, que l’havia inaugurat i presidit entre 1929 i 1943, va convèncer Henry Luce perquè publiqués el reportatge en pàgines centrals titulat “És el més gran pintor americà viu?”, el 8-8-1949.

Però el principal instrument d’aquest aparell de defensa va ser la Central Intelligence Agency, que -fundada per a reunir i potenciar els serveis d’intel·ligència militar-, solament podia actuar l’estranger, respectant l’interior per al FBI. Ja havíem citat com la CIA s’havia estrenat ajudat a que el 1948 la Democràcia Cristiana obtingués el poder. Aviat haurem d’explicar com s’organitzarà GLADIO, una organització secreta que distribuïa dipòsits d’armes per Itàlia, a fi efecte d’evitar que els comunistes arribessin al poder. L’èxit a Itàlia va pujar el nombre d’empleats a l’agència, que ja eren 6.000 el 1955, i el pressupost i les bases: èxit i inversió van fer especialment atractives les operacions encobertes, que eren barates i eficaces.


EL CAS D’IRAN (1953). Quan Iran va intentar obtenir més benefici del petroli que li abonava l’Anglo Iranian Oil Cy, vital per al Regne Unit, aprovant per unanimitat la seva nacionalització i nomenant primer ministre l’impulsor de la votació, Muhammad Mosaddeq, un veterà terratinent nacionalista anti-britànic que el maig de 1953 demanava al president que intercedís per a contrarestar el boicot al petroli iranià que –en venjança- li feien les petroleres. Quan una missió soviètica va venir a assessorar-lo la CIA va pagar esvalotadors que protestaven per la suposada deriva marxista. Pressionat pels americans, el shah el va destituir. Aleshores un moviment de protesta el va foragitar i Allen Dulles –que el va anar a buscar personalment a Roma- el va restituir. El poble iranià va veure a partir d’aquell moment al Shah com una titella dels americans, que el fan adherir-se al CENTO (1959); per això la següent revolta seria xenòfoba (1979)

EL CAS DE NICARAGUA (1954). Les masses camperoles pobres i analfabetes que vivien esclavitzades per una distribució injusta de la terra esperaven que el president electe Jacobo Ardenz combatés la seva misèria amb una reforma agrària (1953). Era tan urgent (el 70% de la terra pertanyia al 2% de la població) que Ardenz va expropiar 95.000 Hectàrees que la United Fruit Company mantenia sense conrear, compensant amb diners. Dulles, que havia estat advocat de la companyia, veia en el govern un grup de comunistes que podien introduir la URSS. Així que va posar en marxa la CIA quan el president –sabent-ho- va demanar protecció als soviètics. Tement l’arribada imminent es va bombardejar la capital. Arbenz va fugir del país i el coronel Castillo Armas, que havia envaït el país des d’Hondures, va constituir una junta militar que va prohibir partits, empresonar sospitosos, assassinar líders camperols, cancel·lar la reforma agrària i tornar les terres a la United Fruit Cy. Un jove metge argentí, Ernesto Guevara, en va ser testimoni. En una famosa carta, plorava els efectes del “pop capitalista” i es prometia arribar ser un autèntic revolucionari...

No era l'únic: el mural de Diego Rivera "Gloriosa Victoria" mostra el secretari d'estat nord-americà John Foster Dulles saludant Castillo Armas mentre el seu ambaixador compra els militars, i els indígenes treballen com a esclaus carregant amb plàtans el vaixell de la United Fruit Company. El quadre, trobat l'any 2000 en un racó oblidat del Museu Pushkin a Rússia, està a Mèxic avui en dia en qualitat de préstec. 



BALANÇ. Aquesta política exterior va canviar la correlació de forces dins la burocràcia americana: perd influència el departament d’estat i la guanya el de defensa. El problema és que aquest gegantí aparell de defensa s’ha convertit en una estructura paral·lela a l’estat, aliena al públic i al congrés, parcialment encoberta, i amb prou poders per a desenvolupar activitats militars sense cap escrutini constitucional. Per això, en el seu missatge de comiat, el president Eisenhower va criticar la força d’aquest “COMPLEX MILITAR INDUSTRIAL” (sic) que pot arribar a usurpar el poder: “Mai hem de deixar que el pes d’aquest engranatge posi en perill les nostres llibertats

sábado, 6 de abril de 2019

S22 A: UN PAPA CONTROVERTIT





A la fila superior: Pius XII (1939-1958), Benet XV (1914-1922), Lleó X (1878-1903) i Pau VI (1963-1978).
A la fila inferior: Pius X (1903-1914), Pius XI (1922-1939), Joan XXIII (1958-1963), Joan Pau I (1978) i Joan Pau II (1978-2005).
A la dreta, presidint les dues files, Joan Pau II (1979-2005).

Tots els estats europeus dels que vam parlar al descriure l’Europa de postguerra patien un problema de digestió del passat. Les cicatrius de la guerra projectaven ombres tenebroses també sobre el Vaticà. El Judici d’Eichmann (1962) i les tesis de Hannah Harent sobre la banalitat del mal, van ser una catarsi sobre les responsabilitats en l’extermini, projectant dubtes sobre Pius XII, que havia deixat pas a Joan XXIII el 1958. Un dramaturg alemany, Rold Hochhuth, estrenava (1963) una obra –El vicari- que el qüestionava També l’historiador Saül Friedländer (1966) explicava que a l’inici del pontificat havia mediat entre bisbes col·laboracionistes i crítics amb el nazisme, que correspondència i discursos solament mostraven preocupació pel comunisme, que solament en dos ocasions en 124 cartes es referia als jueus, i que –el febrer de 1944, a prop el final de la guerra- proposava una pau de compromís que eludís qualsevol reclamació de responsabilitats de guerra.

Sobre aquesta actitud Carlo Falconi publicava “El silenci del papa” (1965): el relacionava amb la por que el  comunisme pogués aprofitar la caiguda del nazisme en veure la confiança amb que el tractaven els aliats, i –sobre tot- a la preocupació per a assegurar a l’església una supervivència capaç d’influir en la postguerra. Intenta disculpar-lo dient que no va fer pronunciar cap condemna perquè l’escala de la Shoah no es va conèixer fins al final de la guerra. Reconeix que el radiomissatge de Nadal de 1942 -evocant els qui “sense cap culpa personal, de vegades solament per raons de raça, són destinats a la mort”- solament incloïa una referència massa general, al final d’un llarguíssim text. I que, quan l’ambaixador brasiler li demana una condemna oficial, va respondre en base a 4 arguments: que ja havia parlat, que no podia ser més clar sense perjudicar les víctimes, que la condemna no traspassaria la censura de guerra, que ja ajudava en privat els qui pateixen. En aquest sentit, el cònsol israelià a Milà, Pinchas Lapide (Three Popes and the jews, 1967), calculava que les gestions del papa havien salvat 800.000 vides, més que qualsevol altra organització humanitària. Alhora, la desclassificació documental que Pau VI inspirava en arribar al soli pontifici posava en marxa el procés de beatificació (1968).

I aquesta és l’explicació formal de l’església, que encara es mantenia quan Joan Pau II publicava el document “Nosaltres recordem. Una reflexió sobre la Shoah” (16-2-1998), en el que demanava perdó als jueus pels danys causats pels membres de l’església i posava, com exemple d’ajuda i compromís amb els jueus, al Papa Pius XII. Al desembre d’aquell mateix anys el director de l’oficina d’informació del Vaticà, Navarro Valls, declarava que “l’exhaustiu examen dels documents permet afirmar que no hi ha res a afegir” i va acceptar obrir una comissió històrica internacional en la que historiadors i teòlegs jueus i catòlics discutien sobre el tema, i en la que la polèmica sobre la necessitat d’estudiar-lo amb documentació nova feia perillar qualsevol conclusió. Va ser en aquell moment que el periodista John Cornwell va publicar “El papa de Hitler” (1999). El germà de John Le Carré atribuïa el silenci del papa a un antisemitisme dissimulat però perceptible tan fàcilment en la documentació que gosava concloure que «era el papa ideal per al pla de Hitler. Era el seu peó». El llibre recollia, de manera una mica grollera, anècdotes que vincularien antijudaísme i anticomunisme: quan Hongria li va demanar suport a l’atac contra la URSS  sembla que va respondre que “no tanquem els ulls al perill comunista, però no podem renovar la condemna pública del bolxevisme sense parlar alhora de la persecució en curs dels nazis”.  I quan el primat polonès li suplica una condemna de la persecució dels jueus va llegir la comanda amb llàgrimes als ulls i va respondre que una altra protesta hauria accelerat la persecució, encara que la dimensió de la repressió a Polònia fa difícil que una protesta papal empitjorés res! Per tant no es pot negar que el Vaticà tenia coneixement del que estava passant: del tren que atestat de jueus que va sortir de l’estació Tiburtina de Roma el 18-1-1943 es van rebre notícies per etapes, però el papa patia més per un possible alçament comunista a Roma. Cornwell suggereix que una actitud més crítica hauria estat possible oposant, a la figura de Pius XII, el d’alguns nuncis que –ignorant l’opinió del Vaticà- es van jugar la vida defensant els jueus, com és el cas del nunci Roncalli a Turquia (el futur Joan XXIII).

En resposta a totes aquestes acusacions, el jesuïta Peter Gumpel va criticar la coberta del llibre, dient que l’arquebisbe Pacelli sortint d’un edifici del govern alemany escortat és de 1929 (quan va marxar d’Alemanya). Afegeix que Cornwell ignora que la Creu Roja també callava per no perjudicar gestions secretes, que Ribbentrop a Nüremberg recull protestes de Pacelli com a secretari d’estat vaticà, que el papa mai va fer una croada contra el comunisme malgrat les pressions que rebia, i que cap organització havia salvat tants jueus. Afegeix que Cornwell no demostra metodològicament com contribueix a l’arribada de Hitler al poder o com la seva concepció piramidal de l’església l’apropa ideològicament als feixismes, afirmacions molt agosarades que caldria documentar i demostrar.
Cornwell ignora també que el papa havia intervingut en la redacció d’una encíclica de Pius XI (“Amb ardent preocupació”, 1937) que denunciava el culte a la personalitat: “Qui , amb sacríleg desconeixement entre les diferències essencials entre  Déu i el simple home, gosi aixecar un mortal, encara que sigui el més gran de tots els temps, a nivell de Crist, per sobre d’ell o contra ell, mereix que se li digui profeta de fantasies”. Ningú no havia parlat així. I encara que Cornwell hi veu una crítica massa subtil, gairebé insignificant, la premsa el va valorar com un atac i els aliats van llençar 90.000 còpies sobre  Alemanya. Hi ha esdeveniments que es poden fer servir en defensa del papa, com quan els alemanys entren a Roma i demanen a la comunitat jueva 50 kg d’or sota amenaça de deportació, en 24 hores, i solament en poden reunir 35... Aleshores el papa va ordenar fondre els vasos sagrats de totes les parròquies i –si no es van lliurar- va ser perquè els catòlics de Roma van reunir els 15 que faltaven. L’anècdota ha permès concloure que, encara que ningú no pot negar gestions humanitàries, semblen gestos esporàdics, mai una política sistemàtica d’ajuda. Amb posterioritat ha aparegut el pla de Hitler per deportar el papa, i –fa poques setmanes- el Papa Francesc ha promès desclassificar més documentació. Potser ens permetrà arribar a alguna conclusió.

domingo, 31 de marzo de 2019

S21 BIS - EUROPA, ANY ZERO



EUROPA, ANY ZERO. Encara que Paul Johnson digui a “Temps moderns” que Europa era el 1945 un “volcà apagat”, darrerament Keith Lowe ha parlat més aviat d’un “continent salvatge”. El drama dels DP (desplaced persons) és el més representatiu: hi ha 14 milions d’alemanys que havien estat ocupants durant les conquestes nazis, però també descendents de famílies natives, que es veuen obligats a retornar Alemanya, i 8 milions de presos i treballadors forçats alliberats que -organitzats en bandes- van assolar el país impunement. Sota una ocupació militar consagrada a organitzar serveis civils bàsics, es produeixen tota mena de venjances: els polonesos ataquen alemanys, però també ucraïnesos i jueus que havien sobreviscut. Molts eslovacs assassinen hongaresos que s’havien instal·lat el 1938, i els txecs a l’antiga població alemanya del seu  país. Richard Evans parla d’uns 2 milions de morts, però cal afegir soldats alemanys abandonats en camps, com els que Eisenhower descriu a França, on compta “50 Dachaus on feien passar gana els alemanys fins que ja no podien treballar”.


En la seva reconeguda Història d’Europa des de 1945, Tony Judt no solament recorda la destrucció generalitzada de localitats costaneres franceses, arrasades per la força aèria americana, o els munts de runes en què havien convertit Hamburg, Colònia, Düsseldorf, Dresde o Berlín, que va rebre l’impacte de 40.000 tones de bombes i el 75% dels seus edificis va quedar inhabitable. El malaurat historiador dedica algunes pàgines als nens que es van quedar orfes i sense llar: més de 50.000 a Berlín, omplint els jardins del Quirinal a Roma, mutilats, desfigurats, mai més reclamats, uns 200.000 a Polònia, patint malalties degudes a privacions, tuberculosi i raquitisme... Encara que el 1939 “Allò que el vent s’endugué” i “El mac d’Oz”  havien pretès mostrar un món en colors, la producció cinematogràfica de postguerra retratarà en blanc i negre aquella Europa trencada: Roberto Rossellini simbolitza el neo-realisme italià a «Roma, ciutat oberta » (1945) i «Alemanya, any zero» (1948), William Tyler descriu el drama del retorn dels veterans a “Els millors anys de la nostra vida” (1946) i Carol Reed passeja pels carrers de Viena a “El tercer home” (1949).


I malgrat tot, la recuperació econòmica del continent avançava ràpidament. Entre 1947 i 1959 el creixement d’Europa va ser espectacular: la producció d’acer va créixer un 75%, la de ciment un 80%, la de vehicles, un 150% i el refinat de petroli un 200%. És un creixement superior a qualsevol altra etapa anterior, accelerat i estable. I general, perquè es va experimentar en tots els sectors. Els economistes han debatut molt sobre el fenomen: i avui sembla ser que el Pla Marshall no va ser tan decisiu, perquè qui menys va rebre va créixer molt més. Tampoc la creació d’organismes internacionals, perquè  la CEE no es posa en marxa fins el 1957, i la CECA (1951) lligava pocs estats i solament al sector de la mineria. Altres factors, en canvi, guanyen pes a l’hora d’explicar la increïble recuperació europea: sembla, per exemple, que la destrucció va ser relativa, perquè –davant els bombardejos de ciutats- molts estats van dispersar les indústries fins als afores. A més, els refugiats que venien de l’est eren classes mitjanes formades i els immigrants mediterranis barats. També sembla que l’afany de consumir estimulat per l’exemple de les tropes ocupants americanes va influir. Detectem polítiques molt intervencionistes a Itàlia, i molt liberals a Alemanya, per tant l’única cosa en comú que ens pot permetre caracteritzar les iniciatives que van permetre el miracle europeu és el pragmatisme. Els governants de l’Europa de postguerra són tecnòcrates eclèctics, gairebé tots de DEMOCRÀCIA CRISTIANA

Ja havien hagut abans partits confessionals, però la militància havia estat condicionada a la religió. Ara en canvi veurem que solament a Itàlia. En un context de desarmament ideològic, la classe mitjana vol discursos oberts i ells –descartades les dretes que van pactar amb el feixisme i les esquerres revolucionàries filo-soviètiques - compten amb la consideració aliada. L’humanisme del discurs religiós, a més, els permet acceptar la ingerència estatal en l’economia que posa en marxa la principal eina anti-comunista, l’estat del benestar. Tot això explica l’èxit electoral dels demòcrata cristians, dirigits per polítics molt veterans: Adenauer és nascut el 1876, i De Gasperi (1881) o Atlee (1883) són supervivents d’un segle de tragèdies que resten il·lesos després de 30 anys de política, i per això oferien credibilitat (havien evitat els extrems) i alhora demostraven una prudència que evitava experimentar. És més: Churchill (nascut el 1874) tornarà a Downing St de 1951 a 1955 sense haver deixat mai la política activa. Ja vam parlar del seu discurs a Fulton, però n’hi ha un altre que el posa en contacte amb molts altres polítics de postguerra: el que va pronunciar a Zurich el 19 de setembre de 1945, i en el que fa una descripció de l’Europa d’aquell any, on “una massa trèmula de turmentats, famolencs, desposseïts i atordits essers humans es troben davant les runes de les seves ciutats i les seves cases, i miren el fosc horitzó”, en fa responsables el nacionalisme i la guerra, i en proposa una solució: “crear la família europea i dotar-la d’una estructura sota la qual pugui viure en pau, seguretat i llibertat. Hem de crear uns estats units d’Europa, i solament així cents de milions de treballadors podran recuperar les senzilles alegries i esperances que fan que la vida valgui la pena”.


No és el primer cop que aquesta idea apareix: ja el Manifest de Ventotene havia compromès els moviments de resistència, durant la guerra, per a una Europa en pau i solidaritat. D’aquest ambient va sorgir una altra iniciativa: el maig de 1949, 750 delegats del Moviment Europeu van debatre l’estatut del Consell d’Europa en un congrés que conclouria el compromís dels estats (Benelux, França, el Regne Unit, Irlanda, Itàlia, Dinamarca, Noruega i Suècia) per treballar en “una unió més estreta entre els seus membres (...) i afavorir el seu progrés econòmic i social”. Allà va sortir el debat de si aquesta col·laboració s’havia de quedar en una simple cooperació inter-governamental en temes d’interès mutu (ignorant les sobiranies i afavorint una possible unificació progressiva), o si calia treballar per a construir una entitat política supranacional controlada per un parlament escollit per sufragi universal directe. Hem de vigilar, però, tal i com advertia Tony Judt en la introducció de la seva “Postguerra”, que, “per molt que resulti temptador explicar la recuperació d’Europa en clau lírica i autocomplaent (...) i incloguem dins del miracle l’aprenentatge de les lliçons de l’Europa recent” per a concloure que el resultat va ser un “continent conciliador, pacífic, ressorgit de les cendres d’un passat assassí i suïcida”- la pau a l’Est era la de les presons, imposada amb tancs: “Moscou va imposar els seus intercanvis fraternals per la força (...) i Europa no va néixer del projecte optimista, ambiciós i progressista que els idealistes d’avui somnien retrospectivament, sinó d’un insegura ansietat (...) assetjats pel fantasma de la història (...) buscaven mesures profilàctiques pe a mantenir a ratlla el passat (...) Europa estava buscant barreres contra la reincidència (...) no havia estat capaç de lliurar-se del feixisme pels seus propis medis (...) va ser alliberada o enclaustrada, per forasters”.


ITÀLIA, L’EUROPA DERROTADA I ALLIBERADA. La novel·la de Carlo Levi “Crist s’aturà a Éboli” retratava el sud més pobre del país pels ulls d’un metge piemontès que s’instal·lava en un inhòspit llogaret. El Sud havia estat salvat de la guerra pel desembarcament aliat, però les seves estructures també: el 1971 encara el 95% dels funcionaris havien guanyat la seva plaça en temps de Mussolini. La pobresa que reflexa la novel·la és estructural: el 85% de les famílies més pobres del país vivia al sud, i els sous a Apúlia eren la meitat dels de la Llombardia. El parlament va fundar en la primera postguerra una Cassa per il Mezzogiorno que, amb polítiques de subsidis, va estructurar una corrupció que comprava estómacs a canvi de garantir l’estabilitat política a Roma: així va ser com la DC es va perpetuar en el poder.

L’Institut de Recuperació Industrial va impulsar l’economia italiana creant un gran sector públic: el 1963 participa en 120 companyies que sumen 180.000 treballadors i controla 4/5 parts del capital dels bancs més grans, i 5 de les 9 empreses italianes més importants, dedicades a la línia blanca i l’automòbil (el primer utilitari, el FIAC 500, serà el símbol d’aquesta prosperitat). Malgrat el poder de la Democràcia Cristiana d'Alcide de Gasperi (esquerra, a la foto), que ja vam veure com havia guanyat les eleccions de 1948, el PCI té més de 2 milions d’afiliats, gràcies al prestigi dels partisans, a líders valuosos com Palmiro Toglliatti (a la dreta, a la foto) a la honradesa excepcional que demostren malgrat l’ambient de corrupció, i a l’eurocomunisme (renúncia a la violència, a la dictadura del proletariat i a la lluita de classes).


FRANÇA, L’EUROPA VENCEDORA I ALLIBERADA. Havíem deixat De Gaulle desfilant pels Camps Elisis el 26 d’agost de 1944: aquell dia de l’entrada oficial a París es va commemorar l’alliberament de la capital amb un solemne Te Deum a Nôtre Damme. El govern provisional (1944-1946) amb Jean Monnet i G. Pompidou  (Unitat Nacional) va iniciar demanant responsabilitats a Pierre Labal (que seria executat) o al vell Petâin (que moriria a la presó el 1951). Alhora la Resistència iniciava una depuració violenta que va provocar 4.500 executats i 150.000 detinguts. L’ombra del dubte enterboleix la figura de Coco Channel, i Louis Renault seria expropiat pel seu col·laboracionisme.

El 1946 comença la IV República quan s’aprova la constitució en referèndum: recull part del programa de la Resistència (vot femení, nacionalitzacions i seguretat social...). De Gaulle, veient que garantia un legislatiu molt fort que podia qüestionar l’executiu, va preferir retirar-se i treballar en el seu partit, La Reunió del Poble Francès (RPF). La República viurà l’èxit econòmic, però patirà permanent inestabilitat política i enfrontada al conflicte colonial. I és que –encara que aquell 1946 es proclamà la Unió Francesa, una façana nova per al vell colonialisme, que atorgava la ciutadania francesa i la divisió en departaments per a les colònies- la guerra d’Indoxina que havíem vist acabar amb els Acords de Ginebra (1954) i el naixement dels dos Vietnams, de Laos i Cambodja, va revitalitzar un altre conflicte: el d’Algèria.

Allà, els avenços mèdics a les colònies havien augmentat la població i per això havia sorgit malestar pel repartiment de les terres. La propaganda anti-colonial dels nazis i la participació en la guerra sense compensació havien caldejat els ànims de la colònia. La guspira de la revolta va ser la repressió policial d’una manifestació a l’aldea de Sétif el 1945. A la reacció violenta dels algerians contra els pied-noirs es va respondre amb un bombardeig terrible; per això els activistes algerians que havien combatut en la guerra mundial s’havien organitzar contra la dominació colonial, fundant el Front d’Alliberament Nacional (FLN, 1954). El malestar a la metròpoli, ja sacsejada pel conflicte d’Indoxina, demostra la importància que per als francesos tenia Algèria: era la colònia més antiga, propera i poblada, i el 1952 s’hi trobarà petroli i gas! Els francesos la consideraven, doncs, part de la metròpoli.

Alguns dels membres dels inestables governs d’aquesta IV República faran un impuls a l’europeisme. A proposta de Jean Monet, comissari del pla de desenvolupament, el ministre d’afers exteriors Robert Schumann, del Mouvement Républicain Populaire, va pronunciar la Declaració (9-5-1950) que du el seu nom: “Per a que la pau pugui ser una sòlida i autèntica realitat és necessària la unitat (...) però aquesta unitat exigeix unes condicions i aquestes condicions solament poden ser el resultat d’una sèrie de transformacions. Finalment vindrà una Europa dels ciutadans, pròspera i activa, com a resultat de la unificació de la seva producció i els seus mercats”. Després d’aquesta solemne declaració de principis, proposava “posar el conjunt de la producció de carbó i d’acer de França i la República Federal Alemanya sota un mercat comú, dins d’una organització oberta a la que es puguin sumar altes països d’Europa”. Les adhesions a aquest mercat comú franco-alemany van permetre la signatura (1951) de la Confederació Europea del Carbó i l’Acer (CECA). Hem vist doncs, un munt d’iniciatives cap a la creació d’un mercat comú europeu: OCDE per a gestionar el Pla Marshall (1947), el BENELUX (1948), el Consell d’Europa (1949) i ara la CECA... La sistematització d’aquestes iniciatives serien els tractats de Roma, signats el 25-3-1957. Naixia l’Europa dels 6 (BENELUX, França, Itàlia i la RFA), un espai de lliure comerç que dispararia les economies dels integrats. Els britànics no s’incorporarien fins el 1973, juntament amb danesos i irlandesos. Aviat el general De Gaulle ens explicarà per què!

ALEMANYA, L’EUROPA DERROTADA. Ja havíem parlat dels Acords de Londres que instauraren el marc alemany i del naixement de la República Federal (1949). El 1951 s’acaba l’estat de guerra, i el 1954 un tractat signat a París acaba amb l’estatut d’ocupació. Durant els anys de l’ocupació aliada, i entre d’altres coses perquè s’ha estalviat la despesa militar, Alemanya ha recuperat el nivell productiu de 1939. Encara que la desnazificació s’ha aturat després de tancar el tribunal de Nuremberg –deixant fugir a Hispanoamèrica criminals de guerra com Josep Mengele- la digestió del passat no resulta fàcil. La Democràcia Cristiana (CDU) governarà de 1945 a 1969 gràcies (fins el 1966) al carisma de Konrad Adenauer: havia estat alcalde de Colònia des de 1917 i destituït pels nazis el 1933.





REGNE UNIT, L’EUROPA VICTORIOSA (PERÒ NINGÚ NO HO DIRIA!). Havíem vist Churchill abandonar la reunió de Potsdam perquè havia perdut les eleccions el 1945. El nou primer ministre britànic, el laborista Clement Atlee, havia promès en aquella campanya electoral la posada en marxa d’un “Welfare State” que havia obert un debat molt dur, durant el que Churchill va arribar a dir que: “La vella Anglaterra, bressol i ciutadella de la democràcia, no ens agrada que ens reglamentin ni ens donin ordres, ni prescriguin cada acció de les nostres vides (...) l’estat del benestar hauria de sustentar-se en algun tipus de GESTAPO”. Atlee, a la foto amb el rei Jordi VI, li havia contestat que la llibertat que veien amenaçada els conservadors amb la seva proposta era “la llibertat d’explotar a altres, de pagar sous insuficients, de pujar els preus de manera egoista”. 

Per entendre aquest debat hem de saber primer què volia dir la proposta dels laboristes. L’estat del benestar consistia, per una banda, en NACIONALIZAR indústries i sectors econòmics estratègics, renunciant a part del ferri i tradicional liberalisme imperant al Regne Unit: el 1946 es nacionalitza el Banc d’Anglaterra, la Companyia de Telègrafs, l’Aviació Civil, i la indústria del carbó, i l’any següent els transports i les fonts d’energia.

Per altra banda, l’Estat del Benestar consisteix també en la CREACIÓ D’UNA SEGURETAT SOCIAL capaç de garantir a tots els anglesos una pensió de jubilació i un servei nacional de sanitat gratuït. Ja Keynes feia servir l’estat contra una fase depressiva del cicle econòmic i –criticant l’optimisme típic del liberalisme clàssic- veia en el sistema capitalista una “tendència a oscil·lacions conjunturals”. Al plantejament anticíclic amb què es volia respondre al crack de 1929 caldria afegir que –per a mantenir l’economia de guerra- s’havia supeditat el mercat a les directrius estatals, consolidant-se la pràctica dirigista. En aquest context un reputat diputat laborista, William Beveridge, va presentar l’informe Report to the Parliament on Social Insurance and Allied Services (1942) que ja suggeria una concepció de la ciutadania que afegeix, al dret a votar, el benestar social per mitjà d’una seguretat preventiva en tant mecanisme per fer realment lliure la seva possibilitat d’expressar la seva opinió política. La responsabilitat estatal en el manteniment d’un nivell mínim de vida dels seus ciutadans s’entenia com un dret social, i no com a caritat pública per a una minoria (sinó com una responsabilitat col·lectiva cap als més desvalguts). La proposta havia estat bloquejada pels conservadors, però en el nou context de postguerra es va convertir en una necessitat: en un context alcista de l’economia internacional que coincidia amb aquest canvi dels postulats teòrics, amb coalicions d’unitat nacional que permetrien prendre acords, i amb una Guerra Freda creixent que feia urgent un “tallafocs” contra el comunisme, el Welfare State es va posar en marxa...

Com s’havia de pagar? Per al finançament i posada en marxa els laboristes van impulsar impostos directes, van reduir despeses abandonant aquelles colònies que no eren prou rendibles i van abandonar la política d’hegemonia (per això els nord-americans van prendre el relleu a Grècia).

La crítica que adreçava Churchill al projecte durant les eleccions de 1945 i que llegíem a l’inici d’aquest apartat, però, no solament es referia als impostos, entesos com a instrument d’un estat totpoderós, gairebé totalitari. Feia una altra crítica més sofisticada, molt semblant a la que formulava l’economista Friedrich August von Hayek. El 1944 va publicar un llibre, The road to serfdom, que constituïa un atac apassionat contra la limitació imposada  per l’estat al lliure funcionament dels mercat. Deia que el laborisme tenia bona intenció però que aquestes disposicions conduïen a l’esclavatge modern, una espècie de nazisme, perquè els ciutadans –presumptament idiotitzats per un estat que els resolia les penalitats de la vida- es convertirien en estómacs agraïts disposats a evitar crear-se un futur com a individus lliures. El 1947, von Hayek es reunia  a l’Hotel du Parc en Mont-Pelèrin, en el cantó de Vaud: Milton Friedmann, Walter Lippman, Salvador de Madariaga, Michael Polanyi, Karl Popper… formen la Societé du Mont-Pèlerin, una espècie de francmasoneria consagrada a divulgar les tesis neoliberals en reunions internacionals regulars. Els “Trenta Gloriosos” van permetre ignorar aquesta crítica contra l’igualitarisme promogut per l’Estat del Benestar, però –quan s’acabi aquest període prosperitat, després de la crisi del petroli- un dels economistes formats a l’ombra de Hayek, Milton Fridman, les recuperarà i les veurà triomfar.

sábado, 30 de marzo de 2019

S21 - PETIT PRELUDI PALESTÍ




L’altre dia vam deixar Israel i els estats àrabs que l’havien atacat el 1948 signant els Acords de Rodes, i a les masses palestines fugint de les seves cases.  La historiografia sionista ha descrit la guerra que va batejar amb sang la independència d’Israel com la heroïcitat de David contra Goliat. En aquella victòria inqüestionable van influir molts factors: van parlar de les armes comprades a Txecoslovàquia i de la gira de Golda Meir, però l’historiador Joan B. Culla fa constar també que “No hi havia al món aleshores un moviment més motivat i convençut de la bondat de les pròpies raons”, i que la comunitat immigrant havia creat un embrió d’estat cohesionat i consagrat a consolidar-lo mitjançant un aparell bèl·lic de tipus nacional que, experimentat en la defensa dels kibutz, superaria l’organització en milícies per a convertir-se en l’exèrcit d’Israel.

 El problema està què la historiografia sionista afegia que la massa palestina va preferir “marxar” i que no hi ha fonts que justifiquin aquesta interpretació: ni crides, ni acords, ni organització de l’èxode ni records. Per això, l’excel·lent historiador ha d’escriure amb molta cura sobre els enfrontaments entre poblacions que van produir-se des de la publicació dels plans de partició: “La gran promiscuïtat territorial entre les dues comunitats enfrontades, el fet que –a les zones rurals- qualsevol home adult pogués ser un combatent i qualsevol nucli habitat una posició armada, va involucrar la població civil en els enfrontaments (…) és innegable que, donades les condicions de conflicte obert, els sionistes consideraven l’estat jueu inviable militar i políticament, si quasi la meitat dels seus ciutadans eren àrabs. Per tant, sense aplicar –com sostenen autors palestins- un pla premeditat, global i sistemàtic d’expulsió massiva (… va...) procurar desplaçar desenes de milers d’àrabs residents en sectors sensibles o necessaris per a donar cohesió al dispositiu jueu de defensa, cercant al mateix temps alleujar el llast demogràfic àrab del seu estat en gestació”. 

Aquest relat, que coincideix amb la versió oficial, va ser qüestionat a partir dels anys vuitanta per una corrent crítica de “Nous historiadors” israelians. Parlen del suposat Pla Dalet, que serviria per a foragitar -amb violència- la població palestina. Ilan Pappé, per exemple, culpa Israel de la manca de pau a l’Orient Mitjà, i arriba a dir que “el sionisme més perillós que la militància islàmica”. Va destacar donant suport la tesi de l’alumne Tedy Katz a la Universitat de Haifa, sobre la presumpta massacre comesa el 1948 per la Haganà a Tantura. Sentint-se amenaçat per les crítiques, va abandonar la Universitat Hebrea de Jerusalem per a començar a donar classes a Oxford (2006) i des d’allà ha escrit que els jueus israelians no reconeixen “el que van fer i encara fan al poble palestí” perquè estan sotmesos a un “llarg procés d’adoctrinament que comença al parvulari i els dura tota la vida”. Afegeix que a Israel se l’odia “perquè sostinc que en l’Holocaust hi ha una lliçó universal, no una lliçó sionista”. Així doncs, el negacionisme no ha silenciat la “neteja ètnica” practicada a Tantura.




domingo, 24 de marzo de 2019

S20 - EL NOU ESTAT D'ISRAEL



Vam deixar el sionisme facilitant la immigració massiva a Palestina; no sense polèmiques, perquè quan els sionistes compraven terres als grans latifundistes tot seguit expulsaven els arrendataris o els jornalers. Els cens otomà mostra el 1890, en certa convivència, 15.000 hebreus i 404.000 musulmans. A mida que van arribant immigrants, però, sorgien problemes, i els britànics van promoure les diferències entre comunitats, tal i com recomanava l’Informe de Henry Campbell-Bannerman (1907).
Vam veure com, durant la Gran Guerra, els britànics havien fet, ALHORA, promeses al àrabs, un acord secret amb els francesos repartint-se els territoris otomans, i un ambigu reconeixement d’un possible estat per als jueus a Palestina. Per què els britànics van publicar la Declaració Balfour? Sigui impulsats pel context romàntic que provocava Wilson, sigui per a guanyar-se els jueus americans per tal d’inclinar els Estats Units a entrar a la guerra, la veritat és que importa poc, perquè la Conferència de Sant Remo (1920) insistia en aquest sentit. 

Durant els anys vint Palestina va rebre una segona onada migratòria, perquè Europa està devastada i la por al contagi de la Revolució Russa generava fugitius, perquè Palestina ja comptava amb infraestructures i serveis civils importants, i perquè els EUA regulaven l’entrada d’immigrants al seu país. Quan vam parlar de la prosperity vam citar les lleis de quotes que tancaven la porta a la immigració: això explica que el 1924 el 60% dels emigrants jueus que surten d’Europa vagin als EUA (i solament el 14% a Palestina) i que un any més tard solament el 16% vagin als Estats Units, i el 52% esculli Palestina com a destinació (uns 34.000). El resultat demogràfic d’aquesta segona onada migratòria va canviar totalment el panorama del Proper Orient: si el 1922,  uns 590.000 musulmans representaven el 78% de la població a Palestina i la compartien amb 83.000 jueus (11%), el 1933 –quan l’adveniment de Hitler iniciaria una tercera onada migratòria- 759.000 musulmans veuen pujar la població jueva fins a les 190.000 persones.  

Recordem que la SDN havia canviat el mapa de la zona: havíem seguit els fills de Hussein (el sheriff de La Meca) lluitant amb Lawrence d'Aràbia i frustrats per les decisions preses a París (1919). En atorgar als britànics els antics territoris otomans la SDN els demanva que -associant àrabs i jueus al govern del Mandat- es preparés un estat independent en 10 anys. Amb Churchill fent de ministre de colònies es va acceptar la Declaració Balfour (1929), però advertint que crear una llar per als jueus no volia dir tota Palestina, ni subordinar-hi els àrabs. És més: Churchill condiciona l’emigració a la “capacitat d’absorció” (que no s’estipula com es mesura, per cert).

La tercera onada migratòria és massiva: comença als anys trenta i provoca la  Gran Revolta Àrab (1936-1939), durant la que es produeix la Massacre de Tiberíades. Les autoritats britàniques dicten un LLIBRE BLANC DE PALESTINA (1939): limiten la immigració jueva a 75.000 persones per als següents 5 anys (fins que siguin 1/3 de la població total) i la compra de terres per sionises queda restringida sobre un 95% del territori. El Llibre Blanc, però, no va agradar ningú:

´  Els jueus s’hi oposaven perquè el compromís de San Remo solament parlava d’un estat jueu. David Ben Gurion, (qui destaca en la Haganà, l’organització paramilitar d’autodefensa jueva organitzada el 1920 per a protegir els kibutz, a la que considerem l’antecedent de l’exèrcit israelià) davant l’adveniment de la guerra mundial, diu que: “hem d’ajudar els britànics com si el Llibre Blanc no existís, i lluitar contra el Llibre Blanc com si no hi hagués guerra”. L’Irgun suspèn la lluita, recluta 120.000 voluntaris i un jove Moshe Nayan (qui arribarà a ministre de defensa, 1964) perd un ull lluitant contra la Síria que controla el règim de Vichy...

´  Els àrabs s’oposen perquè veuen massa concessions. Mohammed Amin al-Husayini, líder nacionalista i religiós, gran muftí de Jerusalem, que ha guanyat prestigi en la “gran revolta àrab” participant en una terrible matança de jueus a Hebron, se'n va a Berlín. Bernard Lewis suggereix que “demana ampliar l’extermini als territoris ocupats i bombardejar Tel Aviv”. L’acta de la reunió, però, solament demana ajuda a la independència

La Guerra Mundial avançava i una reunió sionista celebrada a NYC (1942) aprova -en l'Hotel que duia el seu nom- el Programa Biltmore contra el Llibre Blanc (“s’ha de cumplir la promesa de Balfour”). Mentrestant, una organització paramilitar terrorista, l’Irgun, responia a les violències àrabs a Palestina. Aquest moviment de resistència jueva (al que podríem considerar l’antecedent del Likud), liderada per Menajen Beguin (qui arribarà a president d’aquest partit el 1977), serà responsable també d’un centenar d’atacs terroristes contra els britànics entre 1944 i 1948 (com el de l’hotel Rei David el 22 de juliol de 1946, que va matar 92 persones). Davant la dificultat de gestionar el territori, el govern laborista transmet el dossier de Palestina a la ONU el febrer de 1947: serà la primera intermediació d’un conflicte internacional greu que fa una de les seves Comissions investigadores.

Aborda el tema en un context de postguerra i terrorisme, amb els britànics desmuntant les colònies poc rendibles. D’aquest panorama naixerà l’estat d’Israel. Es cert que també surt del compliment d’un compromís anterior que la SDN havia adquirit amb el moviment sionista a Sant Remo (1920), i de la urgència d’atendre les necessitats del mig milió de supervivents de l’Holocaust que estan dispersos per Europa sense sostre ni pàtria. També hi influeix la necessitat de compensar simbòlicament el món jueu després que les opinions públiques mundials impactades pel descobriment de l’Holocaust. I, com no, la pressió nord-americana: contraris a la colonització i amb una important i influent colònia jueva. Amb totes aquestes pressions, les Nacions Unides van dictar la Resolució 181.


El dictamen de la ONU (29-11-1947) creava un estat Israelià (14.500 km2 que representaven el 56% de Palestina) i un estat palestí (11.383 Km2, que representaven el 44%). El mateix dia esclatava una veritable guerra civil entre les dues comunitats, i els anglesos –negant-se a aplicar-lo- marxen en ple conflicte. El resultat era una mapa humà tan retorçat que dificultava les comunicacions, les fronteres i les duanes dels dos estats. El 14 de maig de 1948, Ben Gurion proclama la independència a Tel Aviv (davant la impossibilitat de fer-ho a Jerusalem, convertida en una ciutat oberta). Onze minuts més tard, Truman -i poc després la URSS- reconeixien el nou estat, però l’endemà una coalició d’exèrcits àrabs (Egipte, Jordània, Líban i Síria) el va atacar conjuntament. A classe vam citar les declaracions posteriors d’Yitzhak Rabin, aleshores cap d’una brigada de la Haganà, sobre les armes comprades precipitadament a Txecoslovàquia, i les de Golda Meir –que seria ministra de Treball (1949-56), Exteriors (1956-1966) i la cinquena primera ministra (1969-1974)- recollint fons per a finançar la guerra durant una gira pels Estats Units. Sigui com sigui, la victòria israeliana en aquesta primera guerra per la seva supervivència va ser total. I les conseqüències d’aquest primer conflicte, que acaba amb els Acords de Rodes (abril de 1949), importantíssimes:

´  Perquè Israel conquereix territori palestí. Del 55% que atorgava el Pla de les Nacions Unides, al 78%. De la projectada Palestina àrab solament quedava Gaza (administrada per Egipte) i Cisjordània (annexionada a Jordània). Els àrabs reclamen el vell estat palestí organitzant-se entorn d’organitzacions d’ajuda i resistència, com l’Agència especial de les Nacions Unides per als refugiats palestins, però també paramilitars (el 1964 Yasser Arafat fundarà l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, amb una carta fundacional que admet la voluntat de destruir Israel) 



´  La Naqba, el drama palestí de 656.000 refugiats, no solament implica el corresponent desplaçament de població. Sinó que –obligats a marxar en un exercici brutal de neteja ètnica encara no reconegut- aquests refugiats mantindran viu a Transjordània i el Líban el record de la derrota, cohesionant així el moviment panarabista (laic i anti-tradicionalista). El 15 de maig celebren el dia de la NAKBA: mentre els jueus recorden una victòria èpica malgrat la inferioritat manifesta, els palestins la pèrdua de la llar i la conversió en refugiats. 



´  Israel es converteix en un estat que viu en permanent amenaça i sota una angoixant claustrofòbia, en permanent peu de guerra. Per això és un estat molt militaritzat (amb una industria militar sofisticada, un sector econòmic important enfocat a la defensa, un servei militar continuat, altíssims impostos que mantenen les compres d’armament, i un reconegut servei secret, el Mossad). Malgrat el permanent suport dels Estats Units, va patir 3 agressions més durant la Guerra Freda. En parlarem…

´   La darrera conseqüència és la desestabilització del món àrab després de la derrota. El 12/1948 es produeix l’assassinat del primer ministre egipci, Nuqulashi, i el 1951 el del primer ministre del Líban, Riad Bey al-Solh. El rei de la nova Jordània, Abdullah, camí del funeral a Jerusalem, també mor assassinat el 1952: deixa a Jordània un fill, Tabal, esquizofrènic (és el pare de Hussein). Els disturbis a Egipte mentre es negociava un tractat amb el Regne Unit (Dissabte Negre, 26-1-1952) van obligar el rei Faruk a destituir el seu govern. Però una organització d’Oficials Lliures (Hamal Abdel Nasser, per exemple) el farà fora (23-7-1952). Què està passant? S’està produint un relleu polític de les velles elits colonials per una generació de joves oficials, d’origen rural, molt sensibles al benestar de la població, nous nacionalistes àrabs, disposats a coquetejar amb la URSS!


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...