Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

viernes, 27 de diciembre de 2019

SPACAT11 – BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)




Paral·lelament a la Vicalvarada del general O’Donnell s’estaven produint moviments populars en diverses ciutats, una “revolució de 1854” que podia haver-se endut la monarquia per davant. El règim isabelí es va salvar perquè els progressistes, espantats davant la possibilitat que el caos beneficiés els carlins, van incloure algunes reivindicacions progressistes en el Manifest de Manzanares. Encara esperaven poder parlamentaritzar la monarquia, i encara veien les repúbliques com a possibles tiranies. Així que es van derivar les ires populars cap a Maria Cristina, que es va endur les seves culpes a l’exili. Cal dir també que Isabel II havia aconseguit maniobrar amb enginy i rapidesa cridant Espartero. El nou règim progressista, però, impulsaria polítiques que no li farien gens de gràcia. És el cas de la Llei (Pascual) Madoz (1855), que continuava la tasca de la desamortització expropiant-li als ajuntaments les terres comunals que feia servir la gent més pobre, i que es dotava d’alguns ingressos gràcies al seu lloguer.


L’altra realització important del bienni progressista va ser la llei de ferrocarrils de 1855. Facilitava el finançament estatal als inversors que –com Miquel Badia el 1848- desenvolupessin la xarxa viària. El grau de compromís d’aquesta garantia venia condicionada pel traçat, ja que prioritzava els trajectes radials. Per això el resultat va ser una xarxa radial concebuda com a instrument de centralització: havia de servir per connectar la cort amb els territoris i aprovisionar-la de les mercaderies que una ciutat no productiva precisa. Una altra de les particularitats de la planificació ferroviària va ser l’amplada de via superior a l’europea que es va planificar. No tenim clar per què les vies estaven separades per 1,67 metres mentre la resta del continent les separava per 1,44 metres. La teoria d’evitar les invasions sembla absurda, perquè en aquest cas fora millor fer-la més petita, i les relacions amb Napoleó III eren bones. La documentació de l’època suggereix una explicació tècnica: els trens havien de superar forts desnivells perquè l’orografia peninsular està trencada per grans alçades, per tant caldrien locomotores més grans per tirar de carboneres més grosses i pesants. També s’ha parlat de l’amplada de vies com a un instrument per encarir els productes d’importació, sobre els que caldria repercutir el cost de canviar-los de tren a la frontera, on –a més- seria més fàcil cobrar els aranzels. Però amplada de via i xarxa radial no son les úniques crítiques que es fan de la llei de 1855: Jordi Nadal iniciava el debat (“El fracàs de la revolució industrial a Espanya”, 1975) afegint que la protecció estatal va atraure inversions al ferrocarril que d’altra manera haurien estat invertits en la indústria. Cal dir, però, que la demanda siderúrgica ferroviària va permetre aquell mateix 1855 fundar “La Maquinista Terrestre i Marítima”: fins al 1935 s’hi fabricaran 570 màquines de vapor, de les que 435 es van quedar a Catalunya, i més de 400 ponts per tota Espanya. És més: durant l’auge de l’arquitectura del ferro a finals de segle, molts mercats i estacions de tren del país es construiran en el gran recinte industrial a Sant Andreu.



BARCELONA ERA COM CALCUTA. Per descriure amb rapidesa la duresa de la vida de la població proletaritzada podem fer servir fonts qualitatives com la de l’impressor Ramon Simó i Badia: “aquells que, després d’haver-se gastat tot el dia en distraccions i la nit en teatres i balls, descansen en un matalàs de plomes, ben tou, en habitacions luxoses i ben temperades fins a les deu del matí, no poden entendre el sofriment físic i moral del proletari que viu en unes golfes  humides i que, a les cinc de la matinada, abandona una miserable màrfega que comparteix amb la seva esposa, i a voltes amb els seus fills, i agafa, per vestir-se la roba que és l’únic abrigall del llit (…) surt de la seva miserable porcellera amb el fred al cos i el gel a l’ànima; arriba al taller, agafa les eines o s’asseu davant el teler o en el banc del seu ofici a dos quarts de sis del matí, mes d’hora moltes vegades i , fins a les vuit del vespre, no se’n separa més que mitja hora o un quart d’hora per esmorzar”. També podem fer servir fonts quantitatives, com la “Monografia estadística de la classe obrera” (1856), una anàlisi precisa i sistemàtica de les condicions de vida dels 54.000 obrers de la ciutat, publicada per un jove enginyer amb voluntat científica i seny positivista. Ildefons Cerdà, que també havia topografiat el pla de Barcelona, estava molt ben relacionat amb els sectors republicans i demòcrates de la ciutat. Coneixia el socialisme utòpic, els metges higienistes i el debat sobre la “ciutat jardí”, estava imbuït del nou esperit tècnic que anunciava ja el positivisme. En el seu recompte, el sou anual d’un peó podia arribar a uns 2.300 rals, però les seves despeses mínimes –sense comptar mobles, sanitat i educació- arribarien als 2.301 rals. La cosa es disparava si aquest home estava casat, perquè les despeses pujaven fins els 3.071 rals,  i fins els 4.714 si tenia dos fills. La vida li seria impossible també a un obrer qualificat: un teixidor de teler mecànic guanyava 4.160 rals, amb els que tampoc no podria mantenir una família.

La dificultat de viure a la ciutat industrial venia condicionada també per les epidèmies de còlera que van sacsejar Barcelona a meitat de segle: cal pensar que en el mateix recinte emmurallat on vivien el 1714 unes 50.000 persones s’hi concentraven el 1850 –amb l’arribada de població provinent de l’èxode rural- gairebé 300.000, facilitant els contagis i dificultant el consum d’aigües netes (que en aquelles velles ciutats sense clavegueram no estaven separades de les brutes). Plaça ocupada des de 1714, havia quedat empresonada per les seves muralles medievals, tal i com havia denunciat (1841) el metge higienista Pere Felip Monlau en el premiat opuscle “Abajo las murallas”. Per si fos poc, la progressiva instal·lació de les primeres màquines automàtiques, les selfactines, va anar escalfant el conflicte latent i aquella Societat de Teixidors que venia actuant en la clandestinitat.

COM VAN TRACTAR ELS PROGRESSISTES EL TEMA OBRER? La vaga de 1854 havia coincidit amb la Vicalvarada i havia estat instrumentalitzada pels progressistes, que –un cop assaltat el govern- se sentien incòmodes amb les protestes. La premsa progressista definia el retorn al treball com a patriòtic, i Laureà Figuerola els acusava de carlins perquè alguns aturats s’hi allistaven per guanyar alguns diners. En un primer moment el nou govern va provar d’afavorir els obrers: el capità general Ramon de la Rocha anul·lava els “drets de portes” que encarien molts productes, i introduïa la Milícia Nacional. El fugaç governador civil, Pascual Madoz, fent de mitjancer entre obrers i empresaris, va ampliar el temps d’esmorzar a mitja hora (reduint la jornada setmanal de 75 hores a 72), i –ja incorporat al govern a Madrid com a ministre d’Hisenda- va autoritzar l’enderrocament de les muralles. La Junta d’Enderrocament que presidia un jove arquitecte, Antoni Rovira i Trias, repartia feina, però no refredava el conflicte de les selfactines. Per això el nou capità general, Domingo Dulce, -amic d’Espartero, vencedor de Cabrera i futur governador de Cuba amb simpaties abolicionistes-, va prohibir la instal·lació de noves selfactines. El problema és que el govern necessitava aposentar-se i, cansat d’aquestes “inacabables cuestiones” (Madoz dixit), -que li impedien l’estabilitat que necessitava per impulsar el seu programa de govern (desamortització, ferrocarrils, telègraf...)-, va tornar a la mà dura nomenant capità general Juan Zapatero com a capità general (abril 1855).  El “general quatre tiros” va ignorar les concessions anteriors i va desfermar una forta repressió, que va culminar amb l’execució del líder filador Josep Barceló (6/1855). Per això, els obrers van iniciar UNA NOVA VAGA EL JULIOL DE DE 1855 que ben aviat va contagiar-se a tot el sector cotoner català. Va ser assassinat el gerent dels Güell al Vapor Vell, Josep Sol i Padrís, que també era president de l’Institut Industrial. Alhora els obrers van enviar una comissió a Madrid per a entrevistar-se amb Espartero, demanant el dret d’associació i la limitació del treball infantil. Laureà Figuerola els acusava de carlins perquè alguns aturats s’hi allistaven per guanyar alguns diners, i ells responien que “la mà oculta que ens mou no és la del carlisme, sinó la de la fam”. Espartero rebia fredament la Comissió: a canvi del retorn al treball, va enviar un estret col·laborador, el coronel Sarabia, amb promeses de millores laborals. Llegides en una multitudinària assemblea de treballadors reunida a la plaça del Pedró, es va decidir tornar a la normalitat.


El setembre es va publicar una «Exposición presentada por la clase obrera a las Cortes Constituyentes» per a la que es van recollir 33.000 signatures, en el primer gran moviment obrer d’abast nacional, que es van presentar a una comissió parlamentària presidida per Pascual Madoz perquè el govern va denegar el permís perquè la campanya acabés amb un gran acte a Madrid. Les corts van arribar a discutir un projecte de llei presentat pel ministre de Foment, Manuel Alonso Martínez, d’acord amb les promeses d’Espartero. Però la caiguda del govern progressista va deixar el projecte de llei en res (1856).

Josep Benet y Casimir Martí (Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el bienni progressista, 1976) ja van valorar la lluita contra les selfactines com “el darrer acte de la lluita violenta dels obrers catalans contra les màquines; el final d’una etapa ascendent del moviment obrer”, un punt d’inflexió en la història del moviment obrer;

Perquè es passa de les destruccions de màquines empeses amb visceralitat i ràbia, a altres més estratègiques. Ja Hobsbawn (“Trabajadores. Estudios de la historia de la clase obrera”, 1979) va distingir en el si del ludisme un sector menys radical que espatllava o destruïa les màquines amb l’objectiu de forçar la negociació de les condicions laborals. Els incendis volien espantar els empresaris per fer-los negociar, i alhora frustrar els esquirols. En resum, buscaven l’efectivitat de la vaga. Una tercera avantatge, segons Hobsbawn, és que les accions contra les màquines donaven cohesió interna al grup perquè li demostra la seva força.
De la lluita aïllada a la lluita massiva. Quan els operaris tèxtils catalans van concloure que el progrés tècnic no es podia aturar van deixar pas a l’associacionisme. Fins aleshores no havien reclamat aquest dret perquè entenien els seus conflictes amb els empresaris dins de l’àmbit privat: persistia la mentalitat de la casa pairal, autosuficient, que completava l’economia agrària amb un teler. La massificació obrera i el desarrelament van convertir l’obrer en un individu despersonalitzat, diluït en una massa d’iguals amuntegats en grans fàbriques, controlats per capatassos, sense afecte ni relació personal amb l’empresari. En aquest context, la Societat de Teixidors de 1841 presumia ara de 80.000 afiliats, funcionament democràtic, càrrecs electes, auditories de despeses i ajudes sistemàtiques als aturats.
De la lluita per les condicions de treball, a la lluita per lleis protectores. Compresa la necessitat de superar el mutualisme i les accions espontànies/locals de resistència, la repressió els fa empènyer unitàriament mobilitzacions per aconseguir una legislació protectora per part de l’estat. Quan els obrers s’adonaren que els conflictes inherents a la feina havien de tractar-se de manera global, políticament, els empresaris es van espantar, perquè veien en perill el poder de dirigir lliurement els seus negocis.


domingo, 22 de diciembre de 2019

SPACAT10 – DÈCADA MODERADA (1844-1854)

Quan Espartero marxa, encara quedava desallotjar els progressistes de la presidència del govern, i el pretext va ser un fosc esdeveniment que coneixem com l’Incidente Olózaga.  Aquest polític progressista va ser acusat de forçar la voluntat de la reina quan la petita Isabel va signar una nota en la que deia: “En la noche del 28 del mes pasado, se (...) me resistí de nuevo a firmar el citado decreto. Me levanté, dirigiéndome a la puerta que está a la izquierda de mi mesa de despacho. Olózaga se interpuso y echó el cerrojo de esta puerta. Me agarró del vestido y me obligó a sentarme. Me agarró la mano hasta obligarme a rubricar. Enseguida Olózaga se fue, y yo me retiré a mi aposento. Antes de marcharse Olózaga me preguntó si le daba mi palabra de no decir a nadie lo ocurrido, y yo le respondí que no se lo prometia”. Escandalitzant a l’opinió pública sobre un comportament que el ministre va negar sempre es va  justificar l’adveniment d’un nou govern, presidint per un general moderat, Narváez. En una exquisida biografia d’Isabel II, la historiadora Isabel Burdiel valorava aquest fosc episodi dient...

-          Que és impossible saber si Isabel II va proporcionar aquella versió espontàniament o si li va ser suggerida pels qui la miraven severament
-          Que sembla clar que els moderats la perceben com un instrument: fan servir l’incident per a excloure els progressistes del poder
-          Que l’incident deixa els progressistes inermes: no poden defensar Olozaga sense acusar la reina de mentidera, així que va marxar a l’exili
-          Que sembla impossible crear una monarquia per sobre dels partits; queda convertida en una institució “segrestable”.

Comença així un període de monopoli del poder per part dels moderats que duraria gairebé 10 anys. Com podem diferenciar aquest partit dels progressistes? Els moderats recullen les idees del liberalisme doctrinari, tan ben formulada pels ministres francesos de Lluís Felip, com Guizot. Si els progressistes tenen una concepció de la sobirania que fa descansar el dret a governar en al nació, el liberalisme conservador formula la teoria de la sobirania compartida, segons la qual aquest dret de governar resideix alhora en el fràgil equilibri que conformen el parlament (en tant representant de la teoria de que la sobirania ve de baix, del poble) i el rei (institució representant de la teoria que el dret a governar ve de dalt, de Déu). La idea és que compartint la sobirania s’eviten els excessos, que per evitar el que –a ulls de l’alta burgesia que ha protagonitzat les revolucions- són monstruositats polítiques, aquesta vigilància mútua evita que el rei pugui ser temptat a inclinar-se cap a l’absolutisme, i el parlament queda impossibilitat a inclinar-se cap aquest altre monstre polític que, recordem un altre cop, a ulls de la burgesia conservadora, constitueix la democràcia. Per això diem que una de les principals diferències entre moderats i progressistes és el paper que atorguen al rei: mentre els progressistes volen reduir els seus poders fins a convertir-lo en un símbol de l’estat, els moderats li atorguen un paper molt important en l’organigrama polític de l’estat.

Pel que fa al sufragi, els moderats són partidaris d’un sufragi molt restringit als nivells de rendes més altes, i els progressistes volen fer-lo més ample. Dins del partit hi ha partidaris del sufragi universal masculí, que el 1849 trencaran el partit i aniran a formar el partit demòcrata.
Els moderats rebien el suport social de la vella noblesa i els grans propietaris, de l’alta burgesia, l’alt clergat i els militars d’alta graduació; i –pel que fa a la religió- son partidaris d’un estat confessional. Els progressistes, en canvi, reben els seus principals suports en la petita i mitjana burgesia, en els professionals liberals, l’artesanat i els militars de baixa graduació; i, pel que fa a la religió, són partidaris de la llibertat de cultes. Si els moderats són partidaris de polítiques econòmiques proteccionistes, els progressistes prefereixen el liberalisme econòmic. Les simpaties en la política exterior recauen en França, en el cas dels moderats, i en el Regne Unit, en el cas dels progressistes.

Trencant l’acord entre liberals que havia suposat la constitució de 1837, els moderats van publicar una nova constitució, la de 1845, que constitueix un exemple clàssic de liberalisme doctrinari. No solament perquè apel·la a la sobirania compartida oferint amplis poders a la reina, a la que declaren major d’edat amb 14 anys: en l’organigrama polític el rei es reserva el poder de nomenar el president del govern (i apartar-lo), de convocar les corts (i dissoldre-les), i de vetar les lleis (o sancionar-les). L’altre depositari de la sobirania, el parlament, serà bicameral: això vol dir que una de les cambres (el senat, escollit per designació reial) pot vetar les decisions del Congrés dels diputats, escollit per sufragi censatari cada cinc anys. Pels nivells de renda exigits per a comptar amb el dret a votar hem calculat que podria participar aproximadament un 1% de la població, el que voldria dir aproximadament uns 150.000 electors.

La importància atorgada al rei en l’organigrama feia important tenir ben controlada a la reina. Per això els moderats van nomenar-la major d’edat (assegurant-se que no podria deixar-se influir per un regent que s’apartés de les polítiques que interessaven al partit), van permetre el retorn de Maria Cristina i Fernando Muñoz (a qui van concedir el títol de Duc de Riansares) i van atorgar-li a la reina una  educació molt precària. Ella mateixa li reconeixeria al periodista Benito Pérez Galdós en una entrevista que li concediria a París durant el seu exili: diria que el seu entorn “no sabían una palabra de arte de gobierno constitucional: eran cortesanos que sólo entendían de etiqueta (...) Los que eran ilustrados y sabían de constituciones y de todas esas cosas, no me aleccionaban sino en los casos que pudieran serles favorables, dejándome a oscuras si se trataba de algo que mi buen conocimiento pudiera favorecer al contrario (…) ¿Qué podía hacer yo, jovencilla reina (…) no viendo a mi lado más que a personas que se doblaban como cañas, ni oyendo más voces de adulación que me aturdían?”. També el matrimoni de la reina es convertiria en una eina de control, contribuint a crear un entorn que allunyés la reina de pretensions progressistes. Encara que Jaume Balmes es manifestaria a favor del matrimoni de la reina amb el pretendent Carles VI (en qui acabava d’abdicar el seu pare el 1845) com a instrument de reconciliació nacional i de manteniment de la dinastia ben allunyada del liberalisme, la consciència de que el carlí no acceptaria un paper discret com a consort, com el del príncep Albert a Anglaterra, per exemple, va fer descartar la opció carlina. El germà del príncep Albert també era un candidat important, però la influència del rei dels belgues sobre ell, tant com sobre la cort anglesa dels seus nebots, aconseguia la ferma oposició de Lluís Felip; el rei francès, per la seva banda, volia casar el seu fill, Antonio d’Orléans, amb la reina, però aquesta opció contava amb la ferma oposició dels britànics. Així que els reis de França i Anglaterra, amb els seus primers ministres, François Guizot i Lord Alberdeen, es van reunir al castell d’Eau per a acordar que el matrimoni de al reina espanyola no podia ser amb cap dels dos candidats. Els Borbons, per a mantenir la corona en la seva dinastia, van optar per casar Isabel II amb el seu cosí, Francisco de Asís de Borbón y Borbón. Diuen que, en saber-ho, ella va exclamar “Con Paquita no”; i que després del seu enllaç va lamentar “qué se puede esperar de un hombre que lleva en su noche de bodas más volantes en su camisa de dormir que yo en la mía”.

La relació va ser un desastre; el rei consort s’allunyava per moments de la seva esposa i conspirava amb el sector més reaccionari del partit moderat. L’entorn familiar, sinistre, va contribuir notablement en la progressiva caiguda de la popularitat de la reina: Isabel va començar a mostrar una hostilitat oberta cap al seu marit i cap a Maria Cristina, que tan malament l’havia casat, i es va lliurar a una vida desenfrenada de diversions. Per si fos poc, l’opinió pública liberal criticava que la reina solament havia de parlar de política amb els representants de la nació, no amb cap cercle privat de reaccionaris impenitents. La cort semblava reviure els defectes de l’antic absolutisme: percebuda com un nius d’intrigues i conxorxes, va ser font de les crítiques contra la reina que es van estenent. Per si fos, l’activitat econòmica de la mare, que fomentava discòrdies amb altres burgesos rics, i desacreditava la reina tant com els cercle del rei, que deixava córrer un retrat d’Isabel com un dona inestable, impredictible, incapaç de controlar les passions de les que s’estava tornant esclava. De moment, però, l’única oposició que es va materialitzar va ser la dels carlins, que –molestos amb la decisió matrimonial- van impulsar a Catalunya, de 1846 a 1849, la guerra dels matiners.

LA POLÍTICA ECONÒMICA DELS MODERATS. Els aranzels i altres mesures proteccionistes van permetre el desenvolupament de la industrialització, que queda ben representada pels grans vapors que s’aixequen en les grans ciutats catalanes. Al Vapor Vell que Güell havia aixecat a Sants, caldria afegir la Fabra y Coats a Sant Andreu (1843), el Vapor Vilaregut a Gràcia, o L’Espanya Industrial (1847). Per a finançar els grans projectes industrial apareix el Banc de Barcelona (1844) i el Banc del Govern (1845), que –quan se sumi al Banc d’Isabel II, creat el 1847- veurà néixer el Banc d’Espanya (1854). El 1848 neix l’antecedent de Foment del Treball, una primera coordinadora dels interessos burgesos que coneixem com l’Institut Industrial de Catalunya. Aquell mateix any, l’indiano Miquel Biada aconsegueix posar en marxa el primer ferrocarril entre Barcelona i Mataró, al que podem sumar el 1851 el trajecte Madrid-Aranjuez que finança el banquer moderat José de Salamanca, i, ja el 1855 els 40 km del trajecte Sama de Langreo a Gijón. Són obres privades, a les que cal sumar obres públiques, com la finalització de l’edifici de les corts a la carrera de San Jerónimo, el Teatre Reial, la urbanització de la Puerta del Sol, el canal d’Isabel II que subministra aigua a la capital, o l’inici de la complexa obra d’enginyeria que representa el Canal d’Urgell, que, gràcies al finançament de la família Girona, regarà una part important del Pla de Lleida des de 1862.




POLÍTIQUES D’ORDRE. Els moderats van acabar amb la Milícia Nacional: davant d’aquest cos de voluntaris remunerats i controlats pels ajuntaments per a protegir les llibertats, organitzen la Guàrdia Civil. És tot el contrari: un cos armat paramilitar, d’organització militar però amb funcions civils, centralitzat, consagrat a la repressió del descontentament rural: en comptes d'inspirar-se en els bobbies que Robert Peel havia presentat com un cos protector, els (francòfils) moderats s'havien inspirat en la gendarmeria com a cos defensor de l'ordre estatal. L’existència del cos s’ha sentit amenaçada periòdicament. De fet, el Bienni Progressistsa, el Sexenni democràtic i la república van establir contrapesos que els permetessin disminuir la seva dependència d’ell (la Milícia Nacional i la Guàrdia d’Assalt). Això va provocar una tradició defensiva d’escrits que es va accelerar quan el món acadèmic va trencar el monopoli que mantenia la Guàrdia Civil sobre la seva pròpia història. Diego López Garrido (La Guardia Civil y los orígenes del Estado centralista, 1983) i Manuel Ballbé (Orden público y militarismo en la España constitucional 1812-1983, 1985) van escriure influïts pels debats sobre el “problema militar” i marcats per la dictadura. Per això demanaven la reforma democràtica del cos i criticaven la seva naturalesa castrense. Deien que la Milícia havia estat símbol de la burgesia de províncies, davant de l’elit centralista de terratinents, i que oferia la possibilitat de modernització política que la seva dissolució va impedir, en una victòria dels moderats. La visió crítica de la militarització de l’ordre públic que ofereixen aquests llibres contrasta amb la visió que ofereix el cos de sí mateix: Miguel López Corral (La guardia civil. Claves históricas para comprender a la Benemérita y sus Hombres, 2011) veu en la seva eficàcia el motiu de la seva supervivència, no en la seva naturalesa militar. Per a ell, aquesta naturalesa li ha permès mantenir-se neutral políticament i per això ha sobreviscut als canvis de règim. Diu que, davant la poca fiabilitat de les milícies civils, el poder va preferir imitar la gendarmeria francesa, i –contra la imatge del cos com a eina repressiva- presenta una imatge dels guàrdies civils com una espècie de “bon samarità” i perseguidor de criminals.

 El seu paper en el manteniment de l’ordre públic no es percep com a repressió, sinó com un acte més de servei a la societat: el guàrdia civil arrisca la seva vida per protegir-nos d’elements criminals que pretenen trencar l’odre, per tant criticar-lo és atacar qui defensa el ordre per a minar la seva autoritat. Aquest discurs que els pot fer erigir-se en defensors de la legalitat quan el govern central falla vindria de la sensació claustrofòbica que vivien les casernes, en inferioritat numèrica davant dels ciutadans que havien de vigilar. Aquest perill potencial per a la seva seguretat personal (i la de la seva família en la caserna, conscients de que podien convertir-se en objectius de qualsevol revolució en qualsevol moment) els feia ser crítics amb els governs que, si no afirmen la seva autoritat i l’ordre social, posaven en risc les seves vides.

LA POLÍTICA FISCAL. Seguien vigents impostos de l’Antic Rêgim, com l’alcabala, la sisa o els delmes. La major part de la recaptació fiscal es feia amb impostos indirectes; dels directes se n’havia parlat lleugerament a Cadis. Un ministre d’Hisenda de la Dècada Moderada, Alejandro Mon, va imposar un lleu impost sobre la propietat, les rendes i les vendes, i va simplificar tots els impostos indirectes en una sola contribució, els consums, que gravaven productes de primera necessitat. Aquest sistema fiscal es mantindria fins a la reforma Fernández Villaverde (1899).

ENFRONTAR EL 48. Gràcies a les polítiques autoritàries de Narváez, la tercera onada de revoltes que va trasbalsar Europa el 1848 gairebé no es va deixar sentir a Espanya. El partit moderat, espantat davant de les notícies que arribaven de Viena o París, va fer pinya entorn de l’espadón de Loja. I és en aquest context de por a la revolució que un dels diputats moderats més reconegut, Juan Donoso Cortés, va formular la teoria de la “dictadura necessària” en un famós discurs. Deia: “Cuando la legalidad basta para salvar á la sociedad, la legalidad; cuando no basta, la dictadura. Señores, esta palabra tremenda, que tremenda es, aunque no tanto como la palabra revolución, que es la mas tremenda de todas (…) Digo, señores, que la dictadura en ciertas circunstancias, en circunstancias dadas, en circunstancias como las presentes, es un gobierno legítimo, es un gobierno bueno, es un gobierno provechoso como cualquier otro gobierno, (…) la cuestión , como he dicho antes, no está entre la libertad y la dictadura; si estuviera entre la libertad y la dictadura, yo votaría por la libertad, como todos los que nos sentamos aquí. Pero la cuestión es esta, y concluyo: se trata de escoger entre la dictadura de la insurrección y la dictadura del Gobierno (…); se trata de escoger entre la dictadura que viene de abajo y la dictadura que viene de arriba; yo escojo lo que viene de arriba, porque viene de regiones mas limpias y serenas: se trata de escoger, por último, entre la dictadura del puñal y la dictadura del sable; yo escojo la dictadura del sable, porque es mas noble”. La teoria de la dictadura necessària, conjuntament amb la pretensió del “govern dels millors” (els més preparats, aptes, formats) conforma –amb la sobirania compartida- el rovell de l’ou de La Doctrina, la sistematització del liberalisme conservador que comparteixen les burgesies europees després del malson revolucionari.


LA DERIVA AUTORITÀRIA DELS MODERATS. EL GOVERN BRAVO MURILLO. El ministre d’Hisenda de Narváez, Juan Bravo Murillo, va criticar-li la corrupción i va aconseguir presidir el consell de ministres el 1852, just quan el cop d’estat de Lluís Napoleó a França oferia un model neo-conservador. Aquest prestigiós advocat extremeny, reaccionari, es queixava de la poca eficàcia dels debats parlamentaris. I va desplegar una febril activitat política que ha fet pensar en ell com el primer polític “positivista” i el primer tecnòcrata.
·         Per a reformar l’administració va abordar la tradicional substitució del personal administratiu de l’estat que es produïa cada cop que canviava el signe del govern. Això provocava que la figura del cessant es convertís en carn de canó per a accions polítiques opositores, ja que estava interessat en un nou canvi polític per a tornar a ocupar el lloc de treballs del que havia estat desplaçat. Bravo Murillo pretén separar administració i política fent que els càrrecs públics es cobririen per oposició mitjançant un procediment establert prèviament ignorant opinions polítiques. Els ascensos es produirien també per mèrits i no podrien ser expulsats de l’administració més que per prevaricació o falta greu. L’objectiu era dotar al país d’una maquinària burocràtica moderna, àgil i eficaç.
·         El projecte constitucional que va estudiar ha estat estudiat per Juan Pro (Bravo Murillo. Política de orden en la España liberal, 2006). La constitució incloïa la possibilitat de governar per decret reial amb caràcter d’urgència quan les corts no estiguessin reunides, sessions a porta tancada (no públiques) i la conversió de les llibertats individuals en lleis orgàniques (i no incloses dins de la constitució). Pensava reduir el congrés a 171 diputats, i escollir-los amb el vot dels 150 majors contribuents de cada districte electoral.
·         Una altra de les realitzacions de Bravo Murillo va ser el Concordat signat amb la Santa Seu el 1851 per acabar amb la ruptura entre església i estat que s’havia produït en temps de Mendizábal. A canvi de reconèixer l’obra desamortitzadora i perdonar els nous propietaris, les expropiacions quedaven aturades. Narváez havia organitzat una expedició contra la República Romana de 1849 -que havia foragitat el papa- però Benet XII no havia reconegut encara la monarquia isabelina. Fent valer que la constitució de 1845 feia d’Espanya un estat confessional contrari a la llibertat de cultes, es va poder signar el Concordat. Respectava el monopoli educatiu de l’església i dotava els sous dels clergues amb càrrec als pressupostos generals de l’estat. L’estat no solament es legitimava moralment, sobre tot davant les masses populars; també aconseguir així restar forces al carlisme. L’acord estarà vigent fins el 1931 i és molt important: crea una església passiva, protegida per l’estat, que forma part del règim i a la que part del món obrer identificarà com a co-responsable de la injustícia social.

José Luis Comellas (Isabel II: una reina y un reinado, 1999) veu en Bravo Murillo un tecnòcrata del positivisme quan destaca el pragmatisme del decret de ports francs (1852) que fa de les Canàries una economia lliurecanvista.

L’hegemonia que anaven adquirint els sectors més reaccionaris dels moderats va provocar un pronunciat del general O’Donnell, proper al liberalisme més moderat. Però, com que el pronunciament va coincidir amb revoltes obreres a Barcelona (que es van estendre a altres ciutats, inclosa Madrid), va sumar el general Serrano i els progressistes, disposats a aprofitar el malestar obrer. El cop començava a Vicálvaro, a Madrid, i per això es coneix com a Vicalvarada (1854) i va anar acompanyat de la lectura del Manifest del Manzanares. Deia que volien “la conservación del Trono sin camarilla que lo deshonre, práctica rigurosa de las leyes fundamentales, mejorando la electoral y de imprenta, rebaja de impuestos, (…) Queremos arrancar los pueblos a la centralización que los devora, dándoles la independencia local necesaria para que conserven sus intereses, (…) y como garantía de todo esto queremos la Milicia”.  La reina va maniobrar cridant a Espartero (per a contentar el carrer) i salvant així la monarquia. En la nota que li va enviar li deia... “Espartero: Yo nunca he olvidado los buenos y leales servicios que has prestado durante mi niñez y que tanto ha contribuido a sostener mi trono, no he dudado un momento, ahora que las circunstancias son difíciles en llamarte para que te encargues de la formación de un gabinete que con sus consejos pueda ayudarme a hacer la felicidad de este pays que tanto mi corazón desea hacer dichosos. Creo que vendrás al momento a prestar este servicio a la nación y a tu reina. Isabel”.

El general es dedicaria personalment a convèncer els revoltats, barricada per barricada, que abandonessin. El govern que constituiria amb O’Donnell com a ministre de la guerra permetia començar una nova fase del regnat, el Bienni Progressista (1854).

domingo, 8 de diciembre de 2019

SPACAT9 - EL TRIENNI ESPARTERISTA (1840-1843)





La desamortització havia aportat partidaris i finançament de la guerra carlina; la constitució sumava consensos moderats i progressistes a la causa. Així que la lluita contra els carlins faria un gir en iniciar-se la darrera fase (1837-1839): malgrat l’èxit de l’Expedició Real o la victòria carlina a Oriamendi (1837), les tropes dirigides pel general Baldomero Espartero van anar reduint la presència territorial del carlisme. Els moderats esperaven la pau per dedicar-se a la indústria, i evitar que la guerra oferís cobertura a la radicalització dels progressistes. Mentrestant, la divisió del carlisme en faccions i l’esgotament econòmic dels seus contribuents, obria el camí de la victòria liberal. Va contribuir també el canvi de conjuntura internacional, que qüestionava els suports externs: la Quadruple Aliança s’esquerdava quan la França de Lluís Felip i l’Anglaterra victoriana començaven a rivalitzar per les despulles otomanes a Egipte... així que el liberal Espartero i el carlí Maroto van signar el Conveni de Vergara (1839): a més de pensions per vídues i orfes, es pactava la incorporació dels comandaments carlins, amb respecte de graus i sous, en l’exèrcit isabelí. L’Abraçada que, davant dels seus exèrcits, es van fer els dos generals simbolitzava l’adveniment de la pau i la marxa de Carles V a l’exili...

Mentrestant, Maria Cristina, lliure de l’amenaça carlina, maniobrava políticament per desfer el camí que s’havia vist obligada a fer per les circumstàncies polítiques. No solament venia nomenant governs moderats des de 1837, sinó que tenia sobre la taula a punt per signar una “llei d’ajuntaments” que qüestionava l’elecció per sufragi dels alcaldes per convertir-los en càrrecs de designació reial. Els progressistes, que tenien el seu múscul polític en els ajuntaments i la Milícia Nacional, estaven inquiets. Espartero s’enfrontava amb les darreres bosses de resistència carlina al Maestrat i el Pirineu, i Maria Cristina venia a Catalunya per entrevistar-s’hi. El flamant Duc de la Victòria rebia una calorosa i apassionant rebuda popular en la seva entrada a Barcelona, molt més discreta que les que rebria setmanes després la regent, i s’hi entrevistava a Molins de Rei. En defensa de la constitució de 1837 que els moderats provaven de retallar amb la llei d’ajuntaments, es van produir algunes bullangues en diferents ciutats espanyoles. Espartero va pressionar la regent perquè no signés la llei: recordant que el testament de Ferran VII condicionava la Regència en la vídua si no es tornava a casar, i sabent del seu matrimoni en secret amb Fernando Muñoz, va negociar amb ella un exili discret: Maria Cristina marxava a París amb el seu marit, i el popular general Espartero es quedava amb la regència.

Quins problemes van haver d’enfrontar els seus governs? Per començar, pronunciaments militars contra el seu govern, com el del general Diego de León, finançat per Maria Cristina des de París, que assaltaria el palau reial amb voluntat de segrestar les nenes. Mentre,–protegides per la vídua d’Espoz y Mina, corrien a amagar-se-, en les escales d’accés al palau reial s’enfrontaven a trets la guàrdia reial i les forces dels colpistes. La figura de Diego de León, que acabaria pres i afusellat, no solament ens permet adonar-nos de l’oposició que el regent va tenir en el si de l’exèrcit, sinó que ens permet reflexionar ja sobre aquesta ingerència permanent dels militars en la vida política del país, que no solament vindria representada per la seva aventura, sinó per la pròpia experiència del regent, que devia la seva sort política a la fama que li havia ofert la seva trajectòria militar.

En un estudi sobre el regnat que va publicar José Luis Comellas, s’adjudicava aquesta ingerència militar al context cultural que aportava el romanticisme. Aquests militars, convençuts de la bellesa de les seves idees i la generositat del seu compromís, es llençaven a conspirar sense preparar-ho massa: igual que “el enamorado està convencido de que su amor es tan bello, tan puro, tan sublime que la princesa de sus sueños no podrà menos que caer rendida a sus requerimientos (...) el revolucionario està convencido està tan convencido de que sus ideales son tan hermosos, tan prometedores, tan capaces de alcanzar la felicidad del genero humano, que está absolutamente seguro de que multitudes inmensas seguiran su grito y le alzarán entusiasmadas en el podio del poder político”.

Recordant que Galdós, en l’episodi titulat “Juan Martín el Empecinado”, havia dit que 1808 havia estat “escuela de caudillos”, Gabriel Cardona observava que 1808 havia “modificado el aristocrático cuerpo de oficiales al posibilitar la formación de mandos procedentes de clases medias y bajas que alcanzaron sus grados en las academias fundadas por el régimen patriótico, o en las guerrillas. Hombres que, al llegar la paz, esperaban vivir de su profesión”. Acabada la guerra, el retorn a l’absolutisme alçava barreres estamentals en una postguerra de crisi econòmica i desmobilització. Solament una ruptura decidida amb l’Antic Règim podia tornar-los als primers llocs d’importància. Per això l’exèrcit va ser tan permeable al liberalisme.

Nelson Duran oferia un tercer motiu: “en aquelles nacions on la societat civil és dèbil, solament l’exercit posseeix, a més del monopoli de la força física, una cohesió disciplinada i un esperit de cos que no té rival”. Segons aquesta teoria de la dèbil societat civil, la burgesia faria dels militars els seus protectors. És cert, com deia Christiansen, que els "espadones” del segle XIX mai es van apoderar del govern mitjançant juntes militars, ni van constituir governs de majoria militar. La seva intromissió en política es a títol personal, mai corporativa. A diferència del cop d’estat, com a assalt corporatiu al poder en defensa de que res no canviï, tal i com veurem fer a l’exèrcit a partir de 1874, el pronunciament té una lògica ideològica que posa en el centre de l’acció el manifest polític i l’ideari d’un partit, del que es converteix en la seva primera cara visible. Sigui com sigui, aquest “pretorianisme” aniria canviant el tarannà de l’exèrcit, fent-lo més reaccionari i convertint la tradició intervencionista en un problema per al lliure desenvolupament del liberalisme a Espanya. Per això n’haurem de tornar a parlar. 


El segon problema que hauria d’enfrontar el Trienni Esparterista va ser l’oposició cada cop més activa del lobby industrial davant de les seves polítiques econòmiques liberalitzadores, que –en treure els aranzels que havien servit de paraigües al desenvolupament industrial- van atraure un allau de productes britànics. Joan Güell, amb la fortuna americana ja invertida en la nova fàbrica de Valentí Esparó, El Ave Fénix, va publicar un opuscle el 1841 que el converteix en apòstol del proteccionisme. A “Sobre la industria”, Güell certifica que és impossible competir amb el Regne Unit i reclama aranzels, afegint que “protegir la indústria nacional és protegir el treball de milers d’obrers i no a una minoria de capitalistes”. Certament, industrialitzar “a la britànica” no era fàcil: a la pèrdua de les colònies, que impedia l’acumulació de capitals primigènia, cal afegir la debilitat de l’agricultura, que no genera excedents ni per tant augmenta la massa compradora. Sense capitals ni una demanda consumidora dels seus productes, ni entre els jornalers al camp, ni entre els obrers a la ciutat, una dèbil burgesia emprenedora difícilment podrà empentar els seus projectes. Hem de pensar també en la manca de recursos naturals: ni hi ha matèries primeres (cal importar el cotó, doncs) ni energia (el carbó no és de bona qualitat, té poc poder calorífic). A la inestabilitat política (un risc per als inversors) cal responsabilitzar de la lenta expansió de les comunicacions: sense una xarxa ferroviària digna el transport de mercaderies i productes és un repte insuperable. La conseqüència d’aquests impediments és la necessitat de polítiques proteccionistes, i, vist que semblen difícils de superar –la posició geogràfica d’Espanya, allunyada dels mercats puixants- la burgesia industrial buscarà el paraigües del poder per a inspirar polítiques d’ordre que mantinguin baix l’únic cost que poden abaratir: el de la mà d’obra. Malgrat aquest panorama, però, Joan Güell impulsa el Vapor Vell a Sants, una de les grans fàbriques de la ciutat, i inspirarà ben aviat, la llavor de la patronal en l’Institut Industrial de Catalunya (1848).


El tercer problema que va haver d’encarar l’esparterisme és el malestar social que provocava a Barcelona el procés de proletarització. La massa camperola de fills secundogènits que fugia de la duresa agrícola compartia amb la menestralia precaritzada la vivència deshumanitzadora d’instal·lar-se ens suburbis propers a les fàbriques, sense equipaments, en condicions miserables, compartint habitatges amb moltes altres famílies, desarrelat i submergit en el món caòtic de la massificació urbana, desproveït de les xarxes de solidaritat col·lectiva de què, almenys, podia comptar en el món rural. L’experiència laboral (les llargues jornades, el sou minvant, la fèrria disciplina de càstigs i penalitzacions, el ritme de treball marcat per la màquina, la desprotecció davant dels accidents) havia provocat ja reaccions airades, espontànies i violentes, de ludisme, i ara, ja més elaborades a mida que es va consolidant certa consciència de classe, les primeres societats de socors mutu, com la Societat de Teixidors (1841), primer avenç cap al sindicalisme en tot l’estat. Les bullangues que havien trasbalsat el ritme industrial de la ciutat demostraven ja certa cultura política bàsica, no massa estudiada, però en la que intuïm valors republicans, tal i com demostra l’himne “La campana”, musicat per Josep Anselm Clavé (1824) i amb lletra de l’antic alcalde de Figueres, Abdó Terrades (1812), o que personatges com Ramon Xauradó, Pere Felip Monlau (1808), Narcís Monturiol (1819), es moguin per ambients alternatius de la ciutat, de vegades coquetejant amb el socialisme utòpic.
L’oposició a les polítiques econòmiques liberals del regent anava creixent: com que davant del Palau de Buenavista hi havia l’ambaixada britànica, per Madrid deien “en este Palacio habita el regente, però el que nos rige habita el de enfrente”. El malestar s’estenia a Barcelona a mida que tancaven les empreses menys competitives i l’atur creixia. Una nova bullanga esclatava quan, a les pàgines de “El republicano”, Abdó Terrades deia que  “Cuando el pueblo quiera conquistar sus derechos, debe empuñar las armas en masa”. El regent va arribar a la ciutat i va encarregar el bombardeig de la ciutat: un miler de projectils van tocar 466 cases. La Junta formada pels obrers/republicans es va rendir i va començar una dura repressió que, a més d’afusellats i una multa a la ciutat, va dissoldre l’associació de teixidors. La terrible actuació a Barcelona va enfonsar el prestigi del regent, mal rebut de camí a Madrid; la burgesia industrial –prenent Barcelona com a pretext d’agres debats parlamentaris impulsats pels moderats- va sumar els militars progressistes a les conxorxes que maniobraven contra el regent dins de l’exèrcit. El jove brigadier Joan Prim s’alçava contra el regent i Barcelona tornava a sortir al carrer en una revolta, la Jamància, que demostra la precarietat que vivien els obrers a la ciutat. Aquest cop, però, ben organitzats, van formar una Junta Popular Directiva que s’empoderava de la ciutat. Malgrat la mediació d’alguns notables –Xifré, Güell, Ferdinand de Lesseps- el govern va demanar la rendició incondicional de la ciutat, i veient la seva resistència, Prim decidí un nou bombardeig (“o caixa o faixa”). En aquell moment Espartero ja havia abandonat la regència: va marxar a l’exili a Londres, on,–elogiat per la seva defensa del lliure comerç- rebria homenatges populars i recepcions de la reina Victòria, Robert Peel o Wellington.

domingo, 1 de diciembre de 2019

SPACAT8 - LA PRIMERA GUERRA CIVIL (1833-1839)



Vam acabar la darrera sessió inaugurant el conflicte bèl·lic entre els partidaris del príncep Carles (V), als que anomenarem carlins, i els partidaris de la petita Isabel, els isabelins. El dilema successori camuflava la lluita entre els partidaris del trilema “Altar, pàtria i tron”, i els del liberalisme, amb el seu programa de laïcisme i desamortització: mentre els primers recollien suports socials entre la pagesia empobrida i la noblesa marginada dels nous cercles de poder, nostàlgics d’una societat rural, patriarcal, religiosa, gairebé feudal; mentre –contra ells- s’anaven situant la burgesia urbana i la menestralia més o menys proletaritzada, representants d’una modernitat urbana, laica, industrial, comercial, liberal... La guerra va tenir també una discreta faceta internacional: mentre les velles potències de la Santa Aliança finançaven els carlins, els isabelins signaven amb els liberals portuguesos, amenaçats pel miquelisme, i els francesos de Lluís Felip, una Quàdruple Aliança amb el Regne Unit, que va comprometre la Legió Auxiliar Britànica en el conflicte. Derrotada pels carlins als afores de Sant Sebastià (Oriamendi, 1835), origen del cementiri britànic al Mont Urgull, no és l’únic testimoni estranger: el pro-carlí Charles Lewis Gruneisen es considera el primer corresponsal de guerra de la història, i el belga Charles Frederick Henningsen va escriure la primera biografia del general Tomàs Zumalacàrregui.

La conversió per la propaganda liberal de la petita Isabel en la personificació de la llibertat, que també innocent i fràgil, estava provant de créixer a Espanya, va trigar en arribar. En un primer moment, la Regent Maria Cristina havia enviat un missatge a la nació que, inspirat per l’entorn d’absolutistes tebis que havia acompanyat els darrers anys la trajectòria de Ferran VII, assegurava que mantindria “religiosament la forma i les lleis fonamentals de la Monarquia sense admetre innovacions perilloses” perquè “la millor forma de govern del país és aquella a la que està acostumat”. El primer gabinet, presidit per Zea Bermúdez, però, no aguantaria massa: els alçaments carlins pel nord d’Espanya, i les advertències del capità general de Catalunya, el mataroní Manuel Llauder, que –després de protegir la marxa del Comte d’Espanya i impulsar una àmplia amnistia- li adreçà un missatge de Nadal dient que “el primer enemic del tron de la petita Isabel és Zea Bermúdez”, referint-se a la seva intransigència, van decidir la Regent a nomenar president del govern un liberal moderat: Francisco Martínez de La Rosa era un veterà polític conservador del Trienni que, –en l’esperança d’ampliar les bases socials que donaven suport a la Regència- va publicar el primer text de la història del constitucionalisme, l’Estatut Reial (1834). És un simulacre de constitució, més aviat una Carta Atorgada, perquè no conté cap dogmàtica ni declaració de drets, ni fa cap referència a la sobirania nacional o la separació de poders. Preveu, això sí, unes corts consultives amb dues càmeres: la “cámara de próceres” (vitalicis, hereditaris, de nomenament reial), i una “càmera de procuradors” que seria escollida per sufragi censatari (per al que els nivells de renta exigits eren tan alts, que calculem que hi participaria un 0,15% de la població).

Del govern de Martínez de la Rosa vam citar a classe també la divisió provincial impulsada pel ministre Javier de Burgos, i l’abolició definitiva de la inquisició; però la figura de Martínez de la Rosa ens permetria parlar també de l’esclat del Romanticisme: el seu drama “La conjuración de Venecia” (1834) se’n considera el primer, i dos anys més tard, va estrenar “Aben Humeya”, on, darrera un tirànic Felip II, s’insinua una crítica a l’absolutisme de Ferran VII. Larra ja feia acabar “Macías” amb un suïcidi el 1837, el mateix any en què Ángel de Saavedra, el Duc de Rivas, estrena “Don Álvaro o la fuerza del sino”. El triomf de la moda romàntica quedarà potser consolidat quan Prosper Merimée estreni “Carmen” el 1845... aquest gust pels amors truculents i les històries de misteri expliquen els rumors que corren sobre la l’enamorament de la jove reina vídua del jove soldat Fernando Muñoz: ¡el testament del rei que li encarrega la regència la desposseeix del títol si es tornés a casar, així que ells ho fan en secret! La premsa recull també la “traïció” que, per als absolutistes, significa l’Estatut Reial, i el cas d’una monja del convent del Cavaller de la Gràcia de Madrid: a Sor María Rafaela de los Dolores Patrocinio li apareixen unes llagues a les mans i els peus quan la regent “s’apartava de Déu”. Acusacions molt carlines que li van valer una denúncia, instruïda per un jove advocat liberal, Salustià d’Olózaga, que anys enrere havia provat de seduir-la abans de prendre els hàbits. El judici va concloure que les llagues eren una “patraña”, i corria el rumor de que la denúncia havia estat la venjança del menystingut!

Mentrestant, la mort del general carlí Tomàs Zumalacárregui a les portes de Bilbao posava fi a la primera fase de la guerra carlina (1833-1835): en certa manera simbolitza que el món urbà se’ls resistia, tot i que la por a les ciutats quan els carlins estaven a la prop va provocar molts motins. A Madrid es va produir una matança de frares (1834) quan va córrer el rumor que l’epidèmia de còlera que patia la ciutat provenia de l’enverinament de les aigües pels capellans. A Barcelona, un seguit de “bullangues” responien compulsivament a les notícies de les terribles matances comeses pels carlins: una de les bullangues de 1835 acabaria amb l’estàtua de Ferran VII escapçada pel terra i el cos defenestrat del general Bassa, que havia estat enviat per aturar el motí. La revolta es va llençar després contra el Vapor Bonaplata, la primera fàbrica de la ciutat, aixecada per l’indiano Josep Bonaplata, que donava nom al carrer Tallers, i la van cremar, en el que es considera encara avui la primera mostra de ludisme a Espanya. Aquestes protestes obreres típiques de la primera industrialització, d’ampli abast a la Gran Bretanya que lluitava contra Napoleó, reben el seu nom dels anònims signats per un presumpte heroi, Ned Ludd, qui amenaçava amb desballestar les màquines si no es millorava la situació dels obrers. No sabem si aquell personatge va existir, però els anònims demostren la capacitat de creació cultural dels artesans i menestrals precaritzats per la maquinització dels tallers. Deia Miquel Izard que el ludisme es una “primera forma de resistència contra la alienació industrial” (1975): encara que respostes irracionals i espontànies, constitueixen la prehistòria del moviment obrer contra la deshumanització del treball que implicava la creixent industrialització. Els aldarulls de Barcelona, van tenir, segons Ana M. García Rovira, conseqüències decisives (1989): primer perquè “la pressió popular va empènyer els polítics liberals a trencar sense equívocs amb el vell ordre”; segon, perquè neix la por burgesa, que aparta el liberalisme moderat de tota acció revolucionària i la fa demanar solucions violentes.

Aquestes reaccions espontànies d’odi popular, sovint enmig de crits a favor de la Pepa, van obligar la Regent a buscar un nou president del Consell de Ministres: el 1835 cridava Juan Álvarez Méndez, àlies Mendizábal, qui proposaria el 1836 el famós Decret de Desamortització que porta el seu nom. La llei imposava unilateralment l’expropiació per part de l’estat de béns de propietat col·lectiva administrats per comunitats religioses, per a la seva posterior subhasta i conversió en propietat privada en plena llibertat d’ús i disposició. Els objectius, però, anaven més enllà de privar l’església (que donava suport als carlins en la guerra) de força econòmica: també es volia finançar la guerra i augmentar els partidaris de la causa liberal creant un pròspera capa de propietaris que oferís estabilitat al règim. Quin balanç en podem fer?
·         L’impacte va ser important, perquè 1/3 de les terres de conreu del país van canviar de mans, però els compradors no van ser molts: un conjunt de 10.000 famílies era la propietària de la meitat de les terres, consolidant així una tendència al latifundisme (sobre tot al sud del riu Tajo)
·         El perfil del comprador no respon al de l’inversor disposat a maximitzar els beneficis, sinó més aviat al del propietari absentista, que no se’n cuida massa, però espera viure de renda
·         Aquesta escassa inversió, malgrat que hi va haver augment de la producció i de la quantitat de terres conreades, va condicionar l’escassa competitivitat de l’agricultura espanyola...
·         I tot això va instaurar un conflicte latent al món rural, perquè els antics camperols es veien obligats a l’èxode, camí de la ciutat industrial, o a convertir-se en jornalers a canvi de sous molt magres.


Les pressions de l’església van permetre a la reina destituir Mendizábal, però les reaccions a la destitució van generar bullangues un altre cop: a Barcelona van començar amb les Matances de la Ciutadella (1836) i solament el general Espoz y Mina cridant “llibertat i ordre” va aconseguir aturar la revolta. El capità general que el va substituir, Ramon (baró de) Meer va restar al càrrec de gener de 1837 a 7/1839, i va impulsar una forta repressió: un jove metge anomenat Pere Felip Monlau va ser deportat a Canàries, i el periodista republicà Ramon Xauradó a L’Havana. Vicens Vives dirà que Meer va ser “el primer dictador militar local que consolida l’ordre burgés”. Amb l’execució de Ramón Xauradó s’acaben les bullangues, però també la pressió de la monarquia a continuar amb l’absolutisme.

El motí per recuperar Mendizábal al govern va tenir un altre escenari: al mateix palau de La Granja, on els sergents pronunciats per l’aprovació de la Pepa, van arrencar-li un compromís a la regent, no sabem si amb violència perquè tenim fonts contradictòries, que va permetre el retorn dels progressistes al poder en la persona de José Maria Calatrava, qui va comptar de nou amb Juan Álvarez Méndez com a ministre d’Hisenda (per a continuar amb la desamortització). No va ser l’única conseqüència del motí dels sergents: el restabliment de la Pepa mentre es redactava una nova constitució posava també en vigor els decrets que significaven l’abolició definitiva de l’Antic Règim. I, com que Maria Cristina els va atribuir la coacció / humiliació de La Granja, s’instal·lava en la corona una duradora i creixent aversió pels progressistes que marcarà la història del regnat.

La Constitució de 1837 va ser una altra de les creacions del govern progressista. És un text breu: son 77 articles, directes i molt pràctics, tan desproveïts de retòrica que 60 d’ells van arribar vigents textualment fins a la constitució de 1931. És una constitució flexible, de fàcil reforma, que reconeix la sobirania nacional i inclou un títol de drets dels ciutadans. Proclama la separació de poders, i que el parlament tindrà dues cambres: el Senat i el Congrés dels diputats s’escolliran per sufragi censatari, però més obert que el que fixava l’Estatut Reial: d’acord amb els nivells de renda que es consideraven suficients per a formar part del cos d’electors, podrien participar en les eleccions 418.000 persones, que representen un 2,65% del 15 milions d’habitants que tenia el país. No proclama cap religió oficial, però es compromet a mantenir el culte catòlic, i estableix la Milícia Nacional en els municipis.

domingo, 24 de noviembre de 2019

SPACAT7 - UNA DÈCADA DE SANG I FETGE (1823-1833)

Ferran VII saluda el seu alliberador, el duc d'Angulema

La “Internacional nobiliària” que havia presidit el Congrés de Viena s’havia dotat d’un mecanisme de seguretat per a evitar que es repetís el que havia passat a França: la Santa Aliança era un compromís d’ajuda mútua que obligava els signants a prestar-se socors militar en cas que les velles dinasties restaurades trontollessin. Aquest dret d’ingerència en les trajectòries internes dels estats s’aniria regulant a través d’un seguit de congressos internacionals reunits periòdicament per tractar les amenaces més immediates, que acordarien intervencions armades allà on calgués apuntalar els règims reaccionaris nascuts de la Restauració. Quan Ferran VII els demanà ajuda, les potències absolutistes, reunides en el Congrés de Verona (1822) van decidir encarregar a França la intervenció a Espanya. Per això, Lluís XVIII va enviar un exèrcit, els “cent mil fills de Sant Lluís” (1823): igual que Lluís IX morí empestat a Terra Santa, aquests nous croats emprenien una lluita sagrada contra els “nous infidels” liberals. Les tropes, capitanejades pel duc d’Angulema, el nebot del rei francès, van alliberar Ferran VII del presumpte segrest en el que el tenia el govern liberal nascut del pronunciament de Riego. L’expedició va travessar la península sense massa obstacles: costa dir que el sentiment nacional havia estat el motor dels motins de 1808 perquè el 1823, quan els francesos no portaven com aleshores les noves idees, sinó les antigues, ningú no va moure un dit. Els exèrcits liberals comandats per Riego o Espoz y Mina no se’n van sortir, i la família reial, traslladada a Cadis contra la seva voluntat, va ser alliberada. S’acabava el Trienni Liberal i es reposava l’absolutisme.



LA DÈCADA OMINOSA (1823-1833). Aquesta tercera fase del regnat de Ferran VII començava amb una repressió de gran abast que glaça la sang: Benito Pérez Galdós novel·laria “el terror de 1824” a finals de segle en els seus “Episodis”, i el mateix duc d’Angulema –escandalitzat- va intentar aturar les represàlies en l’Ordenament d’Andújar (1823). El sinistre tractament que va rebre Riego en la seva execució podria estar causat pel paper simbòlic que havia assumit des de la restauració de la Pepa el 1820, però la veritat és que la repressió no va tenir clemència, i va arribar a episodis encara més esperpèntics. El cas del mestre valencià Caietà Ripoll, acusat de proselitisme ateu i jutjat per les noves Juntes de Fe (el  nou nom per a la inquisició restablerta) ha estat novel·lat fa pocs anys per Andreu Bosch; el cas de Goya, que demana llicència per marxar al rei, i s’instal·la a Bordeus fins a la seva mort el 1826, son exemples d’una violència política sistemàtica que solament va tenir aturador en la presència de les tropes d’ocupació franceses que van romandre a ciutats com Barcelona fins el 1827.

El primer problema de la Dècada, però, no seria l’oposició dels liberals, sinó la pèrdua de les colònies americanes, sentenciada després de la derrota espanyola a Ayacucho (1824), al Perú, davant dels exèrcits de Sucre. L’esforç –una dotzena d’expedicions que s’acostarien al total de 50.000 homes- havia estat superior a les capacitats, i la dependència de l’economia espanyola de l’explotació de les colònies (pròpia de l’Antic Règim) deixava així la Hisenda Reial en fallida. Bonaventura Carles Aribau, aleshores un destacat treballador de la Junta de Comerç de Barcelona que convertirà anys després el poema que, -en homenatge del banquer Gaspar Remisa-, va escriure en català, l’Oda a la Pàtria, en el bateig de la Renaixença (1833), testimoniaria que “las fuentes de la riqueza de Barcelona se están secando”. 

Carles Ardit publicaria el "Tratado
Teórico-Práctico de la fabricación
de pintados e indianas" el 1819
I és que Barcelona, on havíem vist prosperar els tallers d’indianes a l’ombra del tractat de lliure comerç (1778), havia aturat el seu creixement per culpa de guerres i crisis polítiques. Gràcies a l’espionatge industrial que la Junta de Comerç havia encarregat a Carles Ardit havia provat una primera  màquina de vapor a la Llotja el 1802, i havia iniciat la mecanització dels tallers d’indianes. També s’estava dotant d’espais de sociabilitat burgesa que demostraven el relleu que aquesta classe social estava fent de la ciutat aristocràtica, la de la Rambla dels palaus: la repatriació de capitals que la pèrdua de les colònies comportava quan retornaven, carregats de fortunes, els “indianos”, va contribuir a posar en marxa les noves fàbriques. A classe vam parlar de dos d’ells: d’en Josep Xifré (1831), que es feia construir la casa que encara coneixem pels seus Porxos i representa en les mènsules els conqueridors d’Amèrica dels que se sentia descendent, i un emprenedor molt espavilat, que, havent marxat de Torredembarra (1818) conscient que la tradició testamentària de l’hereu no li augurava un futur massa pròsper, tornava ara d’Amèrica carregat de diners. Encara que a finals de segle, Amadeu Vives glossaria aquests emprenedors dotant-los de nostàlgia per la terra, molts d’ells són personatges sinistres, que van fer fortuna comerciant a les colònies amb l’esclavatge o el contraban...

La influència de Portugal i la revolta dels agraviats... Havíem vist la família reial portuguesa marxar precipitadament de Lisboa fugint de la invasió francesa de 1808 cap al Brasil. Allà moriria, alienada, la reina Maria i el seu fill Joan VI, -que s’havia ocupat de la regència quan ella estava indisposada- assumiria la corona amb la seva dona, la infanta Carlota Joaquima, germana de Ferran VII. E
l 1820 un pronunciament militar a Oporto seguia l’estela de Riego i, contra el govern militar britànic que controlava el regne en absència dels reis, aprovava una constitució (1822) i exigia el retorn dels Bragança. El matrimoni tenia dos fills: el petit, Miquel, estava molt influït per la mare i va tornar a Portugal, i el gran, Pere, es quedaria al Brasil i aconseguiria, com a emperador, la seva independència (1822). Però mort Joan VI sense atorgar testament (1826), veient la dificultat de mantenir els dos regnes, va renunciar els seus dret en favor de la seva filla, la petita Maria de la Glòria, pactant amb Miquel, el germà petit, que podria casar amb la seva neboda si acceptava una constitució.

La implantació del liberalisme en el país veí va angoixar molt la cort espanyola. Ferran VII temia que Portugal atorgués suport els liberals espanyols, i l’abril de 1826 recordava en un decret que “sean la que quieran las circunstancias de otros países, nosotros nos gobernamos por las nuestras”. Espanya sí s’havia convertit en santuari dels absolutistes portuguesos que fugien del règim liberal, i el pressionaven per tal que intervingués.

La tebiesa del rei respecte a Portugal i les colònies que s’estaven independitzant, així com el final de l’ocupació francesa, va provocar una revolta reaccionària a l’interior de Catalunya, que coneixem com la revolta dels agraviats (1827). La geografia d’aquest conflicte s’allunya de la costa urbanitzada i pròspera tant com de la muntanya pirinenca més pobra, i afectaria sobre tot els nuclis propers a Manresa, Vic, Vilafranca i Cervera. El rei en persona va decidir venir a Catalunya per contestar la propaganda reaccionària demostrant que no era presoner de ningú, i encarregaria la repressió del moviment al reaccionari Charles d’Espagnac, hereu d’una família fugida de la revolució el segle passat i castellanitzat com a Comte d’Espanya.

·         Per conciliar-se amb les faccions cortesanes més reaccionàries, el partit dels “apostòlics”, Ferran VII va ajudar el miquelisme portuguès, que, amb el vistiplau del govern britànic del general Wellington (1828) aconseguiria controlar el país. En aquesta línia, nomenava capità general de Catalunya el comte d’Espanya, qui, a més de la derrota i execució dels líders de la revolta, emprenia una duríssima repressió dels liberals que duraria fins a la mort del rei.
·         Alhora, però, el rei era rebut a Barcelona per eminents burgesos que, -agraïts per l’ordre social que imposava, la defensa davant del reaccionaris de l’interior, i els aranzels amb que protegia els seus productes davant la competència estrangera- desenganxaven els cavalls del carro reial i tiraven d’ell durant la multitudinària entrada de la ciutat. Encara que en el seu darrer llibre, l’historiador Emilio La Parra afirma que “també era una manera de reivindicar el protagonisme popular en la passada guerra i trencar la històrica distància entre els súbdits i el rei” costa no veure en aquesta anècdota un acte de submissió i reconeixement de la sobirania absoluta. Les visites del rei a la Llotja i les fàbriques potser li farien veure la necessitat d’impulsar les noves activitats econòmiques d’aquests burgesos i per això s’inicià una activa política proteccionista: una Ley de Baldíos (1828) per subhastar terres abandonades, un Cos de carabiners (1829) per perseguir el contraban, un codi de comerç (1829) per a regular l’activitat econòmica, una llei de borsa (1831) per a facilitar el finançament de les empreses, la fundació del Banc de Sant Ferran (1831), un ministeri de Foment (1832) per a desenvolupar les obres públiques i assegurar el manteniment dels camins... i nous aranzels als productes de cotó (1832).

Entrada de Ferran VII i Maria Josepa Amàlia a Barcelona (1827). Museu dels soldadets de Polom, L'Íber, València
Mentre  els americanos posaven Barcelona a tota màquina, sota el paraigües del tirà, el context europeu s’accelerava: el 1830 queia el govern Wellington, una revolució expulsa Carles X del tron de França i inaugura la Monarquia de Juliol, i Pere I abdica del Brasil (en Pere II) per a venir a defensar els drets de la petita Maria da Gloria. A mida que el nou rei francès, Lluís Felip d’Orléans, ampliava la Carta de 1814, i –des de les Açores- els liberals portuguesos s’imposava sobre el Miquelisme (aconseguint així Maria da Gloria recuperar la corona poc després de la mort del seu pare, i anul·lar el matrimoni amb el seu tiet), el pànic s’instal·larà a la cort espanyola. Els exiliats a Londres, veient el temps històric bufant de cara, organitzaran un desembarcament a les costes de Màlaga que serà frustrat i acabarà en tragèdia: l’afusellament del general Torrijos, i, tirant del fil de la conxorxa, la detenció de Mariana Pineda a Granada ens permeten valorar l’abast de la sanguinolenta repressió. Encara que el drama de Lorca faci del drama d’aquesta jove, executada el 1831 a garrote, una història d’amor i incomprensió, la historiadora Antonina Rodrigo ha demostrat que Mariana Pineda era una activista liberal compromesa...

EL PROBLEMA SUCCESSORI. El problema més important de la Dècada era l’angoixa successòria del rei, que no havia aconseguit descendència de cap dels seus tres primers matrimonis. En morir Maria Amàlia de Saxònia el 1829, el rei va córrer a casar-se amb una neboda llunyana provinent de la cort de Nàpols: es deia Maria Cristina de Borbó, i ja l’any de la seva arribada va donar-li una filla, que va ser batejada com a Isabel. Ferran VII va consagrar-se aleshores a assegurar que el tron li aniria a parar a ella: no havia de ser fàcil, perquè la tradició jurídica que els Borbons havien importat de França, la Llei Sàlica, ho impedia.

La recopilació jurídica que coneixem com “les Partides” que havia fet recopilar Alfons X el Savi al segle XIII oferia el mateix dret successori a homes i dones, però Felip V (Auto Acordat de 1713) havia imposat l’exclusió femenina. Durant les corts que havien jurat el fill de Carles IV el 1789 s’havia fet aprovar una Pragmàtica Sanció que no s’havia publicat per les pressions de la facció napolitana i per consideració a la família reial francesa, que estava vivint el drama de la revolució. Amb el pas del temps, el final de les urgències per la successió, que quedava garantida per la supervivència dels dos fills, va fer Carles IV guardar el document al calaix, i ara Ferran el recuperava publicant-lo el 1830. La voluntat del rei d’imposar el seu criteri sobre les lleis fonamentals de la monarquia va encoratjar la crítica dels apostòlics, que van reunir-se en torn del germà del rei, Carles Maria Isidre, qui –responent a l’encàrrec reial de jurar Isabel com a Princesa d’Astúries- escrivia al rei que “res no li agradaria tant”, però que “tengo unos derechos tan legítimos a la corona, siempre que te sobreviva y no dejes varón, que no puedo prescindir de ellos, derechos que Dios me ha dado cuando fue su voluntad que yo naciese, y sólo Dios me los puede quitar concediéndote un hijo”.

La pressió d’aquesta poderosa facció cortesana va permetre que, aprofitant la greu malaltia del rei, que va fer pensar en el seu imminent traspàs, se li arranqués la signatura en un Codicili que, recuperat el rei, va ser anul·lat pel rei. Ell mateix ho explicava en el decret d’anul·lació: “Sorprendido mi real ánimo, en los momentos de agonía, a que me condujo la grave enfermedad, de que me ha salvado prodigiosamente la divina misericordia, firmé un decreto derogando la pragmática sanción (...) Hombres desleales o ilusos cercaron mi lecho, y abusando de mi amor a los españoles, aumentaron la amargura de mi estado, asegurando que el reino entero estaba contra la observancia de la pragmática, y ponderando los torrentes de sangre y la desolación universal que habría de producir si no quedaba derogada. (...) declaro solemnemente de plena voluntad y propio movimiento, que el decreto firmado en las angustias de mi enfermedad fue arrancado de Mí por sorpresa: que fue un efecto de los falsos terrores con que sobrecogieron mi ánimo; y que es nulo y de ningún valor siendo opuesto a las leyes fundamentales de la Monarquía, y a las obligaciones que, como rey como padre, debo a mi augusta descendencia”

Es tornava així, definitivament, al sistema de les Partides. Quan Ferran VII traspassava, el seu testament llegava la corona a la petita Isabel, que solament tenia en aquell moment tres anys. Establia que la regència quedaria en mans de la seva esposa, Maria Cristina de Borbó, i no comptava amb ningú del cercle apostòlic en el consell que havia d’assessorar la regent. Carles Maria Isidre, des de Portugal, signava el Manifest d’Abrantes: negava la legitimitat del testament, i es proclamava Carles V. Aquest plet dinàstic aviat es convertiria en la primera guerra civil de la història d’Espanya...

QUÈ ÉS EL CARLISME. A “Miserias de la guerra”, una novel·la que Pío Baroja va escriure el 1951, però que no es va publicar fins el 2006, un personatge defineix el carlí com “un animal de cresta colorada que habita en el monte y de vez cuando baja al llano al grito de Rediós atacando al hombre”. La definició és tan deshumanitzadora com plena de tòpics: la idea de ser un producte ideològic del món rural i un catolicisme fanàtic no ens permet explicar la veritable naturalesa del moviment, ni la seva llarga pervivència. Una altra definició clàssica, la que Martin Blinhorn convertia en “un moviment legitimsita de masses sense equivalents estrictes en l’estranger”, també ha estat desqualificada. Jordi Canal, en canvi, el compara amb la Vendée, la duquesa de Berry i el comte de Chambord, el miguelisme, Viva Maria a la Toscana, O Francesc II a Nàpols... Segons ells, tots es rebel·len contra un règim revolucionari proposant una alternativa involucionista, tots tenen una base social camperola, tots tenen caps d’extracció popular i tots compten amb una decisiva participació del clergat. L’única particularitat del carlisme, doncs, és la seva pervivència (probablement relacionada amb la difícil implantació de la modernitat, que garanteix la durada dels seus crítics), durant la que gairebé sempre ha optat per la via insurreccional. Per què?

Perquè ja el 1808 havia legitimat la violència com a pràctica política
Perquè el nou ordre econòmic destrueix el vell ordre social feudal... sense possibilitat de mediació.
Perquè el liberalisme és dèbil: encara mancaven vies d’expressió de la dissidència
Perquè la debilitat de l’estat liberal fa possible la revolta
Perquè els canvis no arriben amb termini raonable: el món camperol roman viu i pressionat, la petita noblesa no veu inserció possible, i aquesta sensació s’allarga molt en el temps.

Com hem interpretat el carlisme? Durant el primer franquisme un allau d’estudis en feien una apologia que apel·lava al carlisme com la defensa del cristianisme davant de l’agressió de la revolucionària, una croada que havia acabat bé (des del prisma del règim triomfant). Durant el segon franquisme, la ruptura del carlisme quan el pretendent Carles Hug de Borbó li va donar una orientació esquerrana al partit carlí, va impulsar una interpretació al servei d’aquest projecte polític, que atorgava al carlisme històric un paper d’oposició al capitalisme i va tenir en els llibres de Josep Carles Clemente la seva màxima representació. Ja en els anys setanta, Jaume Torras veu en el carlisme una fase més de la lluita camperola contra l’incipient capitalisme, que el sembla inintel·ligible quan baixa els preus en base a l’oferta i la demanda, que els puja els impostos per a mantenir el nou estat centralitzat, que perden l’accés a les terres comunals quan la terra es privatitza i parcel·la, que perden el sobresou que els representava la indústria domèstica. Aquests camperols empobrits, més que el món rural en general, seran el principal suport social del carlisme. El 1980, però, Josep Fontana posava matisos en aquesta interpretació, en un famósarticle que duia per títol “crisi camperola i revolta carlina”: el prestigiós historiador marxista confirmava que, més que per defensar la religió, o per la seva afecció a l’univers de valors tradicionals, els camperols són carlins perquè son antiliberals: els dinastes s’aprofiten de la seva mobilització per fer-los servir com a tropa.