SPACAT2021 (1A) LES CONSEQÜÈNCIES DEL 98

 

Tomás Pérez Vejo començava el seu llibre  (2020) amb el discurs que l’Almirall Pascual Cervera va adreçar als mariners que havia format a la coberta del vaixell que estava a punt de dirigir l’armada espanyola fora del port de Santiago de Cuba per enfrontar-se l’armada nord-americana: “He querido que asistáis conmigo a eta cita con el enemiga luciendo el uniforme de gala. Sé que os extraña esta orden porque es impròpia del combate, però es la ropa que vestimos los marinos de España en las grandes ocasiones, y no creo que haya un momento más solemne en la vida de un soldado que aquel en que se muere por la patria”. En aquell combat moririen 350 d’aquests mariners i solament un nord-americà. El paper jugat en la guerra no podia ser més humiliant. En el tractat de París (1898) que hi posava fi, Espanya renunciava a la sobirania sobre Cuba, Puerto Rico i Filipinas. Què havia passat? Tomás Pérez Vejo presenta els Estats Units com una forta potència imperial en expansió, tal i com demostraria –després de l’assassinat del president MacKinley per un anarquista el 1901- l’administració Roosevelt: si el mateix 1898 havien ocuparien Guam i Hawaï (fixant un pont geo-estratègic cap al sud-est asiàtic), el 1899 es produiria una intervenció a Nicaragua, i el 1900 a Costa Rica. El 1903 Panamà acabarà convertit en un satèl·lit  quan se separa de Colòmbia: el 1914 s’hi inaugura el Canal. La visió dels EEUU com a força imperialista en expansió permet entendre l’historiador José María Jover (“Teoria y pràctica de la redistribución colonial”,1979) quan feia constar que –amb  el pastís colonial ja repartit, en el que les grans potències continuen necessitant matèries primeres barates i mercats reservats per a una industrialització en permanent creixement- quan s’esgoten els territoris a colonitzar solament queda l’opció d’arrencar-les als seus adversaris més dèbils, generant les rivalitats que conduiran Europa cap a la Gran Guerra (igual que la projecció americana cap al Pacífic iniciarà una clara competència amb el Japó).

El darwinisme social d’aquell temps explicava el que havia passat en altres termes: el “discurs de les nacions vives i les nacions moribundes” que Lord Salisbury havia pronunciat al Royal Albert Hall el 3 de juny de 1898, tres dies abans de la derrota espanyola a Cavite, distingia entre unes nacions en ascens i permanent rivalitat (que s’hauria de “dirimir en un arbitratge sagnant”, predeia) i altres nacions cada cop més dèbils, gairebé agonitzants. El darwinisme social, aquella lectura errònia o interessada de la “selecció natural” sobre la que el naturalista britànic havia teoritzat anys enrere (“L’origen de les espècies”, 1859), preconitzava l’aplicació d’aquests principis a les societats humanes, considerava les nacions com a organismes vius subjectes per tant a la mateixa “lluita per la vida” que la natura imposava a tots els altres. Així quedava legitimat el control polític de l’estat per part de la burgesia (més apta), el domini imperial blanc (tecnològicament superior), o la guerra com a instrument natural amb què dirimir la supervivència... Aquest discurs angoixaria tot seguit els espanyols que –davant del shock de la derrota - percebrien Espanya com una nació malferida que apurava els seus darrers dies. I és que, incapaços de replegar les tropes, els espanyols van haver de confiar a l’armada americana el seu retorn fins als ports cantàbrics des dels que –malferits, malalts, mutilats, demanat caritat per desplaçar-se fins a casa-, oferien un espectacle patètic. Així ho descrivia el periodista Fernando Soldevilla (El año político, 1898): “Eran espectros más que personas vivientes, y su cuerpo flácido y escueto cubierto con andrajos les daba un aspecto a la vez repugnante hasta el horror y tristísimo hasta hacer derramar lágrimas. Después de llegados, se morían por docenas, algunos se cayeron desmayados en las calles, y era un espectáculo verdaderamente descorazonador que partía el corazón contemplar a aquellos infieles”. Aquella invasió de “palúdicos, enfermos, anémicos, tuberculosos, tifoideos, heridos e inútiles, que apenas podían sostenerse” trencaria la moral del país.

 

CONSEQÜÈNCIES (1): PLANTEJA LA DECADÈNCIA. El debat sobre quin diagnòstic descrivia els mals del país i quin tractament terapèutic calia imposar-li per intentar salvar-lo d’una agonia irreversible va omplir des d’aquell mateix moment l’opinió pública. En els ateneus obrers i els clubs de la burgesia, en els partits i el Parlament, en els diaris i la universitat, es discutia sobre la malaltia que havia provocat tan humiliant derrota, i sobre quins remeis es podrien aplicar per a curar-la. Aquesta corrent de pensament angoixat i pseudocientífic es diu regeneracionisme i tindria una de les seves primeres expressions en l’article “Sin pulso”, que Francisco Silvela, el nou president del partit conservador des de la mort de Cánovas, va publicar en el diari madrileny “El tiempo” el 16-8-1898: “Los doctores de la política (...) discurrirán sus remedios, però el más ajeno a la ciència que preste alguna atención a los asuntos públicos (...) observa este singular estado de España: donde quiera que se Ponga el tacto no se encuentra el pulso (...) todos cuantos tengan algun interès en que este cuerpo nacional viva es hora que se alarmen (...) los que tienen por oficio y ministerio la dirección del estado no cumplirán sus más elementales deberes si no acuden con apremio y con energia al remedio, procurando atajar el daño con el total cambio del régimen (…) si esa dignificación no se logra, la descomposición del cuerpo nacional es segura”. En aquest fragment de l’article no solament trobem referències mèdiques que ens remeten al context biologista; també sorprèn la urgència amb què demana que es posin a fer reformes per salvar el país. El nom de referència del regeneracionisme, però, va ser Joaquín Costa:

-          En un exitós llibre, “Oligarquía y caciquismo como la fórmula actual de gobierno en España: urgència y modelo de cambiarla” (1899) suggeria la fórmula “escola i rebost” com a mecanisme de superació d’aquell estat de prostració nacional.

- Escola bàsica per a crear una opinió pública capaç de conjurar el caciquisme, aposta pel regadiu per crear una capa productiva d’agricultors competents que qüestiona el segrest de les institucions per part de l’oligarquia terratinent.

-         - Cal dir, però, que com a home del seu temps Costa va mostrar tics imperialistes quan va participar de la fundació de la Societat d’Africanistes i Colonialistes.

-         - En la conferència que va pronunciar a l’Ateneu de Madrid (1901) va incidir en la figura que havia d’impulsar totes aquestes reformes, un “cirurgià de ferro”. Per això Enrique Tierno Galván (Costa y el regeneracionismo, 1961) havia fet del que anomenava el “costismo” un «sentimiento difuso de admiración por la dictadura totalitaria nacionalista» que hauria inspirat “los fundamentos [ideológicos]» de la sublevación militar” de 1936. Se li va contestar que alguns sectors del franquisme van desqualificar Costa i que la decepció profunda que sentia Costa per la situació del país, lluny d’acostar-lo a l’autoritarisme, el va fer evolucionar cap al republicanisme. Malgrat això, la crida al “cirurgià de ferro” seria llegida amb interès per sectors de l’exèrcit.

 CONSEQÜÈNCIES (2): UN NOU PAPER DE L’EXÈRCIT. En el capítol “La escopeta sin blanco” del seu llibre, Balfour escrivia que la Restauració havia destinat a l’exèrcit un paper tutelar, però 1898 havia evidenciat la seva ineficàcia. El resultat havia estat una profunda frustració de la casta militar, que es va manifestar en un fort ressentiment cap als polítics (als que responsabilitzaven del fracàs) que permetia intuir cert menyspreu per la societat civil. L’exèrcit se sentia una espècie de boc expiatori, i per això va començar a elaborar una subcultura victimista (centrada en menystenir l’autoritat civil) i un cert messianisme. La pròpia percepció de salvaguarda dels valors patriòtics, gairebé en règim de monopoli, no solament amagava el seu corporativisme, sinó tots aquells problemes que el règim no havia abordat com a compensació al paper protector de la moderació política que havia vingut exercint. Així doncs, era un exèrcit hipertrofiat pel que fa als comandaments (500 generals, 23.000 oficials, 80.000 suboficials) i no massa professional. I que –per a justificar-se davant de la societat que el mal pagava- es va assignar la vigilància del país per evitar que no es repetís el Desastre. Espanya podia semblar una caserna gegantina, en la que els obrers i els catalanistes –els crítics del sistema, doncs- estan permanentment sota sospita. Si França havia resolt la seva crisis “final de segle”, el Cas Dreyfus, amb la supremacia dels valors civils, aquí no havia passat igual.

CONSEQÜÈNCIES (3): UN NOU TIPUS D’INTEL·LECTUAL. El desenvolupament d’un nou mercat cultural de masses gràcies a l’escolarització, l’alfabetització i la mesocratització va permetre molts creadors independitzar-se dels vells patronatges de la cort, la noblesa o l’església, i començar a viure dels productes que escrivien per a un públic lector creixent. Aquesta independència els va permetre posicionar-se críticament com Zola contra la sospitosa condemna contra Alfred Dreyfuss a França (en el famós article “Jo acuso”), o la tasca de la intelligentsia a Rússia, o el que farà la Generació del 98 al criticar els Processos de Montjuïc. Quan Unamuno escriu el 1895  “¿con qué derecho me llevan ustedes contra mi voluntat a la guerra? ¿Que se pierde Cuba? ¡Que se pierda!” està trencant amb els valors del positivisme científic, igual que la relativitat d’Einstein, la crítica de Nietzsche de les religions, o la recerca freudiana de la veritat en el món dels somnis demostren buscar la veritat més enllà de l’aparença. Més endavant, el Titanic o les trinxeres demostraran que ciència i tècnica no necessàriament ens condueixen cap al progrés i la felicitat. Per tant, la confiança en la veritat objectiva i el mètode científic sembla esgotar-se i deixar pas al dubte i l’angoixa, al pessimisme, a l’esperit crític, a la inseguretat pel què vindrà. Intuïció, passió, vitalisme i subconscient seran els valors puixants...

 Així ho descriurà Azórín en els articles d’ABC publicats el febrer de 1913 per donar forma al concepte “generació del 98”. 13). Deia: “Allá por 1896 vinieron de provincias a Madrid algunos muchachos con ambiciones literarias y se reunieron aquí con otros que comenzaban a escribir (...) la generación se ha iniciado en la vida intelectual teniendo ante su vista un espectáculo tremendo: el del Desastre”. I els presentava criticant “las corruptelas administrativas, la incompetencia, el chanchullo, el nepotismo, el caciquismo, la verborrea, el `mañana´, la trapacería parlamentaria, el atraco en forma de discurso grandilocuente, todo el denso e irrompible ambiente”. Sembla que avui els especialistes qüestionen el criteri classificador que reconeix “generacions”, però sí que es pot dir que compartien origen perifèric (Unamuno, Maeztu i Baroja són bascos, i Azorín valencià), prosopogràficament de classe mitjana (Baroja treballava en el forn d’una tieta a Madrid), i tots sovintegen la premsa d’opinió i les revistes. Amb cert pessimisme, o angoixa vital, reflexionen sobre Castella (Unamuno a la “Vida de Don Quijote y Sancho” el 1906) i, malgrat que exalten el seu paisatge, també reclamen modernitzar-la. Pedro Laín Entralgo escriuria més tard que no sabia si “havia existit mai una ciutat amb tant nombre d’escriptors per metre quadrat”