SPTACAT 2021 (4) LES CONSEQÜÈNCIES DE LA SETMANA TRÀGICA

 

VA SER UNA REVOLTA REPUBLICANA? Darrerament s’ha criticat que la dificultat per interpretar els esdeveniments vindria de l’apropiació per part de l’església d’un relat que impedeix veure la veritable complexitat del què va passar, i que caldria superar substituint la denominació tradicional per la de “revolució de 1909”, que encaixaria millor en un context internacional: les reclamacions que acaben amb el Diumenge Sagnant a Rússia (1905), l’assassinat del rei i l’hereu de Portugal el 1908 que desemboca en la proclamació de la república el 1910, l’adveniment dels Joves Turcs que expulsen el soldà otomà (1908), la revolució mexicana (1910) i la revolució xinesa que tanca el jove Pu Yi a la Ciutat Prohibida (1911) constituirien una “onada revolucionària” de continguts republicans. És cert que la revolta sembla animada per valors republicans a les grans ciutats catalanes: antimilitarisme, anti-imperialisme, drets socials garantits, defensa del que és comú, protecció dels més desvalguts, i, a Barcelona, l'anticlericalisme. Però evitant complicitats dels obrers catalans amb els republicans de la resta de l’estat, el ministre Juan de la Cierva va acusar el moviment que omplia els carrers barcelonins de “separatista”, desactivant el potencial revolucionari. Josep Pich i David Martínez Fiol expliquen contactes entre polítics republicans per aprofitar l’avinentesa, però la desaparició de Lerroux va impedir que ningú no encapçalés el moviment. Una altra demostració d’aquesta valoració dels esdeveniments dins d’aquesta constant republicana que apareix esporàdicament en la història i que el discurs liberal ignora/menysté per a fer-se valer com a única alternativa vàlida de futur, és que les publicacions republicanes mai van recordar els esdeveniments com una “setmana tràgica”, sinó com un moment d’orgull de classe i demostració de la capacitat de força del poble.

LES CONSEQÜÈNCIES. Primer de tot, una implacable repressió: hi van haver gairebé 3.000 detinguts, dels quals 1700 van ser processats per la justícia militar, desenes de sentències de cadena perpètua, i 17 penes de mort, de les que 5 van ser executades: és el cas del jove carboner discapacitat Clemente García, a qui havien vist ballar amb el cadàver d’una monja i que palesa la injustícia de l’escarment. La que va aixecar més polseguera va ser la del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, jutjat en mig d’una gran tensió: encara que s’havia mostrat partidari de la vaga general, s’havia interessat pels esdeveniments, i s’havia entrevistat amb líders republicans, però finalment s’havia retirat al Maresme fins a la seva detenció. Connelly Ullman veu “poques dades fermes” per a una “condemna tan severa”.

Qui era Ferrer i Guàrdia? El món llibertari l’ha reivindicat en tant cara visible de la renovació pedagògica que, des dels canvi de segle, venia reclamant un ensenyament actiu i experimental, menys memorístic i disciplinari, tal i com demostren les figures coetànies de Maria Montessori o Rosa Sensat. Josep Termes no va ser tan amable amb la seva figura en la “Història de Catalunya” que Pierre Vilar va coordinar durant els anys vuitanta: encara que veia en el Butlletí de l’Escola Moderna coeducació, treball actiu, coneixement de l’entorn, laïcisme, trobava un “marcat biaix anarquista i ateïsta”. Criticava que Ferrer menystenia l’ensenyament en català amb prejudicis presumptament cosmopolites, i recollia el testimoni crític del geògraf Pau Vila, que recordava l’escola com un negoci que convertia les publicacions escolars en una mercaderia més. Juan Avilés l’ha desqualificat també fent servir complicades relacions familiars, o que un ex-alumne seu, Mateo Morral, havia atemptat contra Alfons XIII durant el seu casament (1906). Per moltes ombres que pugui tenir la figura de Ferrer, però, sembla prou clar que el seu judici no va tenir cap garantia: Francisco Bergasa (“¿Quién mató a Ferrer y Guardia?”, 2009) hi veu un atemptat contra les mínimes normes processals. El jutge instructor li va presentar una terna d’oficials de l’escala activa, desconeguts, per tal que escollís defensor, una obligació que ells es prenien com una obligació més del servei, com unes maniobres o un exercici de tir. L’escollit, el capità Francesc Galceran Ferrer, es va comprometre activament, però solament aconseguiria un correctiu que figuraria per sempre en el seu expedient...

 

L’afusellament va provocar una onada de protestes en diferents ciutats, i el seu nom es va convertir en símbol de les víctimes de la intolerància. A París neix un Comité de Defense des victimes de la repressión espagnole, i la Societé Astronomique de France  va expulsar el rei per «assassí». Ferrer és l’únic espanyol que té estàtua a Brusel·les, i va haver manifestacions a Amsterdam, Roma, Lisboa, Berlín, Viena, Ginebra, Trieste, Buenos Aires i Montevideo. A París els manifestants van assaltar l’ambaixada, i a Londres proposaven el boicot als productes espanyols. Els intel·lectuals van criticar la manca de garanties del judici i l’actitud inclement de les autoritats: el cas més important seria l’article “La ciutat del perdó”, que Joan Maragall va escriure per a La Veu de Catalunya, i que Enric Prat de la Riba, aleshores director del diari, va deixar inèdit (com lamentaria Josep Benet a “Maragall i la Setmana Tràgica”, el 1963) perquè la burgesia, i la patronal que la representava, volien càstigs exemplars. El text, una emotiva i enèrgica crítica de la pena de mort, proposava que, per un cop, la ciutat coneguda arreu com “La ciutat de les bombes” ho fos del perdó!

 

Una tempesta política. La censura de l’article de Maragall en el diari orgànic de la Lliga Regionalista ja suggereix que les classes dirigents catalanes farien costat al govern Maura. Això trencaria la Solidaritat Catalana, ja que els partits republicans s’afegirien al crit de “Maura, no” amb els liberals. I aquesta protesta generalitzada contra Maura no solament és important perquè forçaria el govern a dimitir només 8 dies després de l’execució de Ferrer y Guàrdia, sinó perquè – en condemnar la repressió també el partit liberal- es trencava aquell “pacte d’El Pardo” entre Cánovas i Sagasta (1885) que havia constituït fins aleshores el motor del règim de la Restauració, abocat a una llarga agonia sistèmica. Els partits encara sobreviurien gràcies al liberal Canalejas i el conservador Dato, però la convivència se’ls faria des d’aquí gairebé impossible.  Una darrera conseqüència és el descrèdit d’Alejandro Lerroux a Catalunya. El seu silenci durant els esdeveniments de juliol el va allunyar del favor dels obrers. El proletariat havia après la importància d’organitzar-se i evitar l’espontaneïtat: així va apostar per un sindicat que condicionarà la vida política del país fins al 1939: la CNT (1910).

 

EL REGENERACIONISME DEL PARTIT LIBERAL. José Canalejas va provar de superar el drama recentment viscut. Potser provant de reduir la omnipresència de l’església en la vida pública del país, que havia provocat una reacció airada del món obrer, va impulsar la LLEI DEL CANDAU, que prohibia l’establiment de nous ordes religiosos. Ja quan es va atorgar permís per anunciar-se a les confessions no catòliques (1910) va aparèixer ella l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes de l’advocat i periodista Àngel Herrera Oria dient que contravenia la constitució.

Altres mesures de Canalejas volien millorar la situació del proletariat. L’abolició dels impostos sobre els productes de primera necessitat que anomenàvem “consums” acabava amb el que deien era un “espoli del proletariat”. El govern va aprovar la jornada de 9 h per alguns sectors, com el miner, va impulsar contractes d’aprenentatge per acabar amb els nens obrers, va prohibir el treball nocturn per a les dones, i va impulsar la “llei de la cadira” per garantir que totes les operàries en tinguessin una. Era el paquet de mesures socials més importants de la història del règim.

Coneixent la impopularitat del reclutament, que havia estat el nucli de la protesta de 1909, Canalejas va aprovar també una Llei de reclutament que feia obligatori el servei militar, tot i que solament en temps de guerra. No va aconseguir desfer la redempció en metàl·lic que els rics pagaven per evitar-se’l, però va deixar exempts els fills únics de les famílies pobres. Canalejas va aturar la guerra aprofitant que els francesos prenien Fes: va fixar la zona d’influència espanyola controlant Larache i Alcasarquivir, i la pacificava amb una visita oficial acompanyant el rei (1911): Alfons XIII, fascinat pel Marroc, va conèixer allà l’aleshores tinent coronel Manuel Fernández Silvestre.

Les polítiques de Canalejas van quedar brutalment interrompudes pel seu assassinat: el 12 de novembre de 1912 mirava l’aparador d’una llibreria a la Puerta del Sol quan l’anarquista Manuel Pardinas li disparava un tret i, instants després, es suïcidava. La situació seria recreada en la pel·lícula que, afegint imatges del funeral, rodaven Enrique Blanco i Abelardo Fernández aquell mateix any, amb un jove Pepe Isbert com a momentani figurant de Pardinas.

Canalejas deixava tramitada una llei que signaria el govern conservador d’Eduardo Dato, ja el 1913: es tracta del Real Decret de Mancomunitat de Municipis i Diputacions, que oferia la possibilitat que dues o més diputacions provincials quedessin unides en una sola, estructurant-se administrativament sota una sola presidència. En demanar-ho les 4 diputacions catalanes naixeria la primera institució d’autogovern de Catalunya des del 1714, la MANCOMUNITAT. Mantenia les mateixes competències que les diputacions, però les podia aplicar sobre tot el territori: camins i ports, cultura e instrucció, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat... El seu president, Prat de la Riba, dinamitzaria el procés de reconstrucció nacional mitjançant una institució amb finalitat purament administrativa, centrant-se en les infraestructures i la cultura. No em refereixo solament a la xarxa de telèfons i biblioteques, sinó a que els homes que la van posar en marxa eren gent del positivisme científic de finals del segle XIX i per això es van consagrar a formar els tècnics, els científics i els funcionaris que necessitava l’estat català que somniaven. Això explica la posada en marxa de l’Escola d’Administració Pública, l’Escola del Treball i l’Escola Industrial en l’antic recinte de la Fàbrica Batlló, l’Escola Superior d’Agricultura. Aquesta aposta per modernitzar el sector primari explica la fundació del Servei de Meteorologia de Catalunya, les granges escola o el suport als grans cellers cooperatius. Pel que fa a la cultura, cal recordar l’Escola de Bibliotecàries, la d’Infermeres, la Biblioteca de Catalunya i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. La percepció de que la llengua era una infraestructura més d’aquest estat científic va ser que l’Institut d’Estudis Catalans (1907) es va dotar de seguida d’una secció filològica que permetria a Pompeu Fabra, amb la gramàtica de 1918, iniciar la nissaga de publicacions que culminaria amb el diccionari de 1932. Per la seva part, la Secció Arqueològica es va consagrar a restaurar les runes romanes de Barcelona, i a excavar Empúries. Poder traçar un llaç emocional amb el món clàssic permetia la Mancomunitat lligar-se als valors del noucentisme.

 

L