SPACAT17 - CRÍTICS DE LA RESTAURACIÓ (1): EL MOVIMENT OBRER

  

Havíem vist que les llibertats del Sexenni havien permès l’entrada de les ideologies obreres vinculades a l’AIT, però enfrontades per les diferents valoracions sobre el fracàs la Comuna de París. Les discrepàncies entre Marx i Bakunin havien acabat per trencar la unitat del moviment obrer (Congrés de L’Haia, 1872), i la relativa prosperitat obrera durant els anys següents, probablement impulsada pel repartiment de quatre engrunes de beneficis imperials, va també obrir un debat en el si del marxisme, on un corrent revisionista cansat d’esperar l’adveniment de la revolució mundial que Marx havia previst en el seu materialisme històric, buscava en la política una via alternativa per a superar la injustícia social. Naixien així partits obrers que, acceptant la lluita parlamentària, volien lluitar per afavorir l’aprovació de lleis favorables als interessos dels obrers. És en aquest context que 16 tipògrafs, 4 metges, un doctor en ciències, dos joiers, un marbrista i un sabater van fundar clandestinament, a la taverna Casa Labra de Madrid, el PSOE (2 de maig de 1879). Pablo Iglesias, però, no aconseguirà un escó fins el 1910... El partit, però, s’anirà fent fort a Astúries, el País Basc, Madrid i Sevilla...

L’anarquisme, per la seva banda, ja havia fet acte de presència. Lluny de confiar en partits, s’havia mostrat partidari de l’acció individual, la “propaganda pel fet”. Coincidia amb el marxisme, però, en la seva voluntat de destruir la societat burgesa i el capitalisme, i –a més d’apostar per mitjans diferents- també tenia un objectiu diferent: si el marxisme esperava construir un estat obrer, l’anarquisme desconfiava de tota autoritat i aspirava a construir una societat llibertària. Amb aquesta voluntat de predicar amb l’exemple, el boter anarquista Juan Oliva Moncasí atempta contra Alfons XII el 25 d’octubre de 1878 (C/Mayor, 93); també fracassarà el forner Francisco Otero mentre el rei passejava pel Retiro el 30-12-1879.

La Federació Regional dels Treballadors d’Espanya, filial de la AIT, clandestina des de 1874, tindrà més èxit entre l’empobrit món jornaler andalús. Una editorial del diari “El imparcial” denunciava (11/1882) “El hambre” que s’hi patia, i el mateix Leopoldo Alas Clarín s’hi afegia un mes després amb un article en el diari “El dia” que duia per títol “El hambre en Andalucía”. Com que la FRTE preparava una vaga, la guàrdia civil andalusa va remetre al govern dos documents suggerint que, darrera dels incendis i assassinats que s’estaven produint, hi havia “La Mano Negra”. El material que, presumptament, havien trobat, era força estrany: per una banda, “La Mano Negra. Reglamento de la Sociedad de Pobres contra sus ladrones y verdugos” tractava de les normes que regirien els tribunals populars que es constituirien en cada localitat per a castigar “els crims de la burgesia”; l’altre document, titulat simplement “Estatuts” ni tan sols feia servir l’expressió “Mano Negra”. El govern, espantat, va enviar centenars de guàrdies civils a Cadis, que van detenir 2300 persones.

L’oportuna troballa i el seu estrany format van fer pensar ja Manuel Tuñón de Lara (1972) que tot semblava “exhalar el tufo de un documento fabricado” perquè en aquestes fonts s’hi fan afirmacions que no corresponen a la nova situació de legalitat que viva el moviment obrer des de 1881:  el document deia, per exemple, “Habiendo sido la AIT puesta fuera de la ley por los gobiernos burgueses, imposibilitándola por este motivo para resolver pacíficamente la cuestión social, y de cuya resolución no se puede prescindir, ha tenido que convertirse en organización revolucionaria secreta para llevar a cabo la revolución social violenta”. També Josep  Termes (2011) veu en la misteriosa documentació una invenció policial, i Clara Lida (2010) sospita que eren documents ja coneguts abans: “sus características discursivas (contenido, forma y lenguaje) se asemejaban y se insertaban dentro de un corpus de documentos semejantes emanados del internacionalismo europeo desde la clandestinidad”. Aquesta historiadora suggereix que l’estat va aprofitar la premsa sensacionalista per fer passar els documents per contemporanis, “atemorint l’opinió pública per a poder actuar contra els jornalers organitzats”. Finalment, Juan Avilés Farré (2013) creu que els documents eren genuïns, però corresponien a organitzacions diferents, que no coneixem prou bé, potser “un acta de constitució d’un grup clandestí orientat a la guerra de classes, però això no prova el grup arribés a constituir-se ni cometés cap delicte”. De fet, els inculpats en algun dels assassinats que van ser jutjats no havien sentit parlar mai de la Mano Negra.

Així doncs, de l’assassinat d’un matrimoni d’alberguers prop de Xerès (4-12-1882), del cadàver sepultat del jove camperol Bartolomé Gago (El Blanco de Benacóaz) trobat després, o de l’anterior assassinat d’un jove masover, Fernando Olivera, s’estava acusant a l’univers anarquista. Encara que el Congrés de la FTRE (1883) se’ns desmarcava dient que no tenia res a veure amb “cap associació secreta que tingui per objectiu perpetrar delictes”, aquesta condemna va obrir un agre debat intern entre els partidaris de l’acció directa i els moderats. Les sentències publicades (6/1884) van produir 7 execucions i 9 llargues condemnes: solament el 1902 un diari anarquista madrileny, “Tierra y libertad”, va gosar fer campanya pel seu alliberament. L’impulsava Soledad Gustavo, el pseudònim d’una jove Teresa Mañé, companya de Juan Montseny (conegut pel sobrenom Federico Urales). Serien els pares d’una nena, nascuda poc després, que es diria Frederica Montseny. El 1903 el govern Sagasta commutaria presó per desterrament, com la seva llei d’associacions havia permès fundar, durant l’exposició de 1888, el sindicat socialista d’inspiració marxista UGT. El 1890 es produiria la primera celebració exitosa del Primer de Maig, mentrestant l’anarquisme debatia si el mecanisme més adequat per a la lluita obrera era la violència insurreccional (opció defensada a Andalusia), o el sindicalisme de masses (opció amb més partidaris a Catalunya).

I és que Barcelona també seria escenari important de l’acció anarquista: aviat seria coneguda com “la ciutat de les bombes” perquè entre 1893 i 1896 tres atemptats, simbòlicament adreçat a exèrcit, burgesia i església, trasbalsarien la vida del país. El 24-9-1893 el general Martínez Campos patia un atemptat durant una desfilada militar a la Gran Via de Barcelona. El general resultaria ferit lleu, però hi hauria 16 ferits greus i un mort. L’autor, Paulí Pallàs, seria sotmès a consell de guerra i afusellat. La premsa ressaltaria que, en el seu darrer crit, prometria que “la venjança serà terrible”. I, efectivament, poques setmanes després l’anarquista Santiago Salvador llençaria dues bombes Orsini sobre la platea del Gran Teatre del Liceu en el moment en que s’iniciava el segon acte de l’òpera Guillem Tell, de Rossini. Hi va haver 7 morts i molts ferits, dels que 13 passarien a augmentar el balanç de víctimes mortals. Salvador (32 anys) seria detingut en els dies següents i condemnat a mort, executat al pati de Cordelers el 21-11-1894 pel botxí Nicomedes Méndez, el mateix que havia executat el jove assassí Aniceto Peinador, tal i com va immortalitzar el pintor Ramon Casas en un quadre (Garrote vil, 1894, avui al Museu Reina Sofia de Madrid).

Mentre Santiago Rusiñol dibuixava els sospitosos detinguts i un jove Joan Maragall –que referint-se a l’ostentació que es podia veure al Liceu havia presagiat que “algun dia tindrem un susto”- escrivia el poema Paternal, la repressió es posava en marxa. I en protesta es va llençar una tercera bomba (7-6-1896) contra la processó del Corpus al carrer de Canvis Nous, provocant 6 morts i 40 ferits. Es van suspendre les garanties constitucionals i fer 400 detencions. El judici, conegut com el PROCÉS DE MONTJUÏC, va incloure tota mena d’irregularitats i tortures terribles; per això va esdevenir el símbol mundial de la repressió contra l’anarquisme. L’anarquista italià Michele Angiolillo va venir a venjar els seus camarades anarquistes: probablement finançat pels independentistes cubans, va assassinar el president del govern, Antonio Cánovas del Castillo, al balneari de Santa Àgueda (Sant Sebastià) el 8 d’agost de 1897.

ELS CRÍTICS DEL SISTEMA (II): EL CATALANISME POLÍTIC. Josep Termes  començava un “(Nou) Resum d’història del Catalanisme” (2001) oferint una definició del catalanisme polític com un moviment inter-classista i plural de defensa de la identitat catalana i de lluita per l’autogovern de Catalunya, contra el centralisme i l’uniformisme liberals, en el que conviuen doctrines, estratègies i polítiques molt diverses que –encara que participen de les mateixes reivindicacions bàsiques- comparteixen disconformitats en altres temes socials, polítics o religiosos. El prestigiós historiador critica l’intent de definir-lo en clau marxista com un moviment reaccionari, insolidari i retrògrad identificat amb la burgesia, en la seva recerca d’un mercat-nacional, que solament després del Desastre es convertiria en un moviment de masses. La tesis de Jordi Solé Tura (Catalanismo y revolución burguesa, 1974) volia seduir el vot obrer durant la Transició.

L’altra teoria que Termes critica és la de “la dèbil nacionalització”. Segons Borja de Riquer, el catalanisme es desenvolupa perquè l’estat espanyol havia estat –sense una bona administració, una bona escola, una bona policia i un bon exèrcit- prou ineficaç com per afavorir el desenvolupament de les reivindicacions catalanistes. En el llibre “Escolta Espanya: la cuestión catalana en la época liberal” (2001) diu que, encara que les elits catalanes del segle XIX van considerar propi el projecte espanyol, el seu disseny per part dels liberals moderats de forma autoritària, centralista i militaritzada, les va situar sempre en una posició crítica. Per què no van desenvolupar bones estratègies de nacionalització?

Perquè el predomini de la sensibilitat catòlica conservadora feia desconfiar l’elit de mobilitzar les masses.

Perquè la caòtica trajectòria política va impedir el consens de les elits. La victòria dels latifundistes (1839) havia instal·lat un règim polític defensiu (militaritzat) i excloent (centralista) que tractava el conflicte com un problema d’ordre públic. Ni la retòrica imperial ni la monarquia, amb una escandalosa vida privada i una actitud partidista i sectària,  van servir de mòbils integradors.

Perquè la precària situació econòmica impedeix el desplegament de comunicacions, escola o servei militar. Sense ferrocarril no podien desfer el localisme, l’església no transmetia valors cívics a l’ensenyament, i el servei militar sempre va ser impopular perquè era classista. Impossible així nacionalitzar les masses!

SPACAT16 (bis) - ESPECULADORS, FABRICANTS I MECENES (i 2)

Els burgesos dels que Francesc Cabana feia una espècie de "retrat robot" no solament s'enriquien amb els negocis colonials. També ho faran construint a l’Eixample, i subvertint, de pas, els principis originals amb què Cerdà l’havia pensat. Per una banda, li critiquen certa monotonia, uniformitat, igualitarisme: és el cas de Puig i Cadafalch, quan escriu el primer any del segle XX a La Veu de Catalunya que “és un dels més grans horrors del món; certament no hi ha res que s’hi pugui comparar, tret d’algunes de les més vulgars ciutats de Sudamèrica (...) les illes de cases recorden les barraques dels esclaus”. Per altra banda, hi veuen falta de monumentalitat, poca deferència al passat. Així, per exemple, Josep Pla fa dir a Rafel Puget, un personatge d’”Un senyor de Barcelona” que hi veu “total monotonia, la seva falta de gràcia, la impossibilitat de comprendre que la vida pot ésser agradable. Potser en cap ciutat europea no s’ha donat el cas d’oferir a una generació d’arquitectes una més gran quantitat de terreny bellament posat en pla inclinat davant de la mar, un terreny magnífic on espaiar-se i treballar a pler, amb un resultat més raquític i contraproduent”. Així que mica en mica les ordenances municipals aniran renovant les normatives constructives i buidant de contingut el projecte de Cerdà, desapareixent alçades màximes dels edificis i jardins interiors. Primer faran els blocs més profunds i els jardins més estrets; després cobriran els interiors per afegir-hi magatzems a la primera planta; més tard aixecaran blocs de pisos en els extrems oberts de les illes... i finalment inclouran afegitons a l’alçada que sovint –ja en temps de l’alcalde Porcioles- trencaran completament l’estètica de l’edifici.

Els noucentistes acabaran de tergiversar la malla de l'Eixample construint-hi grans edificis per a institucions d'estat

L’actitud especulativa d’aquesta classe social més ostentosa que emprenedora també s’intueix en la crisi de la fil·loxera. Quan aquesta plaga s’està menjant els ceps francesos es consagra a exportar vins que omplin el buit deixat pels vins veïns, generant –juntament amb la represa del poder, les noves colònies, l’ocupació de l’Eixample- un ambient d’eufòria econòmica que Narcís Oller, el primer escriptor realista en català, va descriure en una novel·la que ens permet qualificar mitjançant el seu títol, aquest moment de prosperitat econòmica: “La febre d’or”. Explica l’ascens d’un especulador nou ric obsessionat per l’ascens social, vanitós fins al ridícul, arquetip del nou ric, en un ambient d’orgia especulativa mentre la fil·loxera destruïa les vinyes franceses, i això pujava la demanda de productes vitivinícoles catalans.

Festa de la fil·loxera
St Sadurní d'Anoia

Encara que autoritats ordenen cordó sanitari de 25 km, el 1879 travessa els Pirineus, i el 1881 totes les vinyes d’aquesta comarca i la Garrotxa havien mort. La mort dels ceps trencava l’estabilitat del camp català des que, el 1486 la Sentència Arbitral de Guadalupe dictada per Ferran el Catòlic havia permès diferenciar el domini útil (la propietat del treball) i el domini real (la propietat de la terra pròpiament dita), superant així el conflicte dels remences (els camperols adscrits a la terra del seu senyor), ja que el domini útil es podia traspassar. Per altra banda, els contractes de rabassa morta, que regulaven les relacions entre els propietaris dels camps de vinyes, i els seus llogaters, oferien molta estabilitat als projectes empresarials familiars, ja que tenien la mateixa durada que els ceps, entre trenta i quaranta anys. La fil·loxera, però, en matar tots els ceps, va inaugurar un conflicte al camp català que quedaria enquistat, perquè els propietaris van aprofitar per pujar els lloguers als rabassaires, que havien d’assumir també el plantament de nous ceps californians que s’havien demostrat immunes al bitxo. Quan arriba el segle XX, doncs, el camp català viu en un conflicte latent entre els propietaris, agrupats entorn de l’Institut Català de Sant Isidre, i els llogaters, que van fundar el seu propi sindicat, la Unió de Rabassaires (1891) el mateix any en que la fil·loxera arrasava els ceps del Penedès.

Pel malestar obrer a les ciutats, la burgesia tenia una altra proposta: les colònies industrials. Eren conjunts urbans formats per un establiment industrial (fabrica, canal, resclosa, tallers, magatzems, oficines), un espai de residència i serveis (habitatges, botiga, forn, cafeteria, barberia, teatre, dispensari, guarderia, església) i un Espai de domini (torres dels amos, xalet del director, jardí). Encara que els primers experiments d’aquest tipus s’havien fet a Anglaterra al segle XVIII, el període de màxima fundació a Catalunya coincideix amb el regnat d’Alfons XII, quan la innovació que suposava la turbina elèctrica (compensant l’estiatge fluvial) va dinamitzar els aprofitaments hidràulics típics del món preindustrial. És aquest l’impuls de les colònies? Molts especialistes expliquen l’aparició d’aquests nous tipus de fàbriques amb la necessitat de superar el dèficit de carbó autòcton de qualitat. Per buscar ser energèticament autosuficients, aquests centres productius se situarien al costat d’una font d’energia... És cert que importar el carbó era car, i que calia buscar una alternativa energètica; però els cabals dels rius catalans són modestos i irregulars, i aquests inversors no es podrien permetre dependre d’una energia intermitent.

És més: la foneria Planas, a Girona, ja fabrica turbines des de 1858, i estaven substituint les rodes hidràuliques. Per això altres teories sobre les colònies recorden un marc ideològic, entre humanitari i paternalista, però d’objectius equívocs perquè –tot i que manifestarà expressament la voluntat de millorar les condicions de vida dels obrers- prioritzarà la lògica productiva. Potser la font més interessant en aquest sentit sigui la tesi d’Entic Prat de la Riba, publicada el 1878 amb una dedicatòria especial a Eusebi Güell... comença assimilant família i fàbrica: “Tanto como en el político y en el religioso, predominó en la familia patriarcal el aspecto económico  (…) La palabra casa aplicada universalmente a toda clase de explotaciones industriales es por si sola una revelación, pone de manifiesto su naturaleza con mayor precisión y más clara evidencia, que el análisis más detenido y minucioso. Casa significa familia, y por tanto, la casa industrial será la familia industrial”. En conclusió, l’empresari és una espècie de pare per als seus treballadors, i, d’acord amb la doctrina social de l’església que s’està formulant aleshores, té l’obligació ètica de cuidar-lo. La propietat de la fàbrica, però, mai no seria d’aquells fills tan nombrosos, perquè hi havia una institució tradicional catalana que regulava l’herència en la figura del primogènit. Explica Prat de la Riba que “una costumbre propia catalana que en la vida industrial tiene una grandísima importancia y es una de la causas del estado relativamente floreciente de la industria (…es…) la institución del hereu, continuador de la personalidad del padre y de la unidad de la familia, es el que mantiene la casa, salvándola de la disolución”. Finalment, Prat de la Riba descriu de forma polèmica la relació entre l’amo de la fàbrica i els seus obrers quan diu: “El dueño de la casa, el jefe de la familia industrial, fija un régimen determinado; al entrar en la familia industrial, los obreros aceptan voluntariamente este régimen; si se cansan de él pueden abandonarlo (…) pero mientras vivan en ella han de sujetarse a la voluntad del señor que la preside”. Sembla ser que dins de la colònia, l’obrer s’ha de plegar a les normes que posa l’amo. I aquest lligam personal tan especial, que legitima el control exhaustiu de l’obrer per part de l’empresari, ens ha fet pensar en un motiu impulsor de les colònies industrials ben diferent de la necessitat de buscar una energia propera i barata. Dins de la colònia l’amo podia prohibir la premsa obrera o la militància sindical, i expulsar els dissidents. Es més: via el sacerdot i el mestre, l’amo de la fàbrica controlava tots els àmbits de sociabilització d’una persona. Per tant, aquest control podria ser el mòbil de l’impuls d’aquests centres productius: feia més rendible, més dòcil i menys perillosa la classe obrera. Aquesta relació equívoca ja fa ser denunciada en un article publicat pel periodista Luis Morote al diari madrileny “El liberal” (5-5-1891) amb el títol “El feudalismo en las fábricas”.

Per molt que aïllament, autosuficiència i relació personal recorden un “feudalisme idealitzat”, aquesta nostàlgia medievalista –coincident amb els estretors de la Renaixença- no seria l’únic record suggeridor per a posar en marxa les colònies. Cal recordar que el 1855 les classes dirigents havien après que la violència obrera era una dificultat tècnica dins del procés productiu. La mateixa mà dreta de Güell havia estat assassinada durant el conflicte, i aquesta simbòlica mort havia deixat una ombra de por en la burgesia catalana. Calia doncs superar la violència obrera, en un moment en que l’església estava teixint una resposta humanitària al drama humà de la societat industrial. De quina manera la colònia industrial permetia evitar la violència obrera? Primer de tot, augmentant el nivell de vida dels obrers. La colònia constituïa un suburbi urbà de baixa densitat que oferia qualitat ambiental i serveis, per tant allunyava els obrers del contagi del còlera que havia provocat la vaga de 1855. Prat suggeria que “l’infecte medi urbà” podia contagiar l’obrer, però de vegades sembla que, entre línies, es refereixi al socialisme i l’anarquisme. El segon mecanisme amb què es volia evitar la revolta obrera era educar el proletariat en la moral de rendiment i l’ordre: a la colònia, la sirena marca els ritme dels torns, els desplaçaments estan controlats, l’oci vigilat, l’amenaça d’expulsió penja com una espasa de Damocles sobre els més díscols, i –per si fos poc- el consum de les famílies al teatre, el forn, la carnisseria o l’economat reverteix en el benefici de l’amo, que per a dotar-lo de mercaderies, haurà comprat a l’engròs.

Per acabar el perfil d’aquests burgesos hem de dir alguna cosa del mecenatge: Manuel Girona paga la façana neogòtica de la catedral, els Güell encarreguen a Gaudí els seus fantasiosos edificis, i Evarist Arnús finança Elies Rogent. No sempre aquesta relació és còmode: Els López contracten Verdaguer per fer d’almoiner al Palau Moja i li pagarien un viatge a Terra Santa (1886) poc després de publicar el Canigó (1885) i que el bisbe de Vic, Josep Morgades, el coronés “poeta nacional de Catalunya” a Ripoll. Però denunciat pels exorcismes, les autoritats religioses el van suspendre “a divinis”. Una qüestionable gestió del pressupost que els Lòpez dedicaven a la caritat també el van apartar del Palau Moja... Ell va apel·lar a la premsa en un seguit d’articles (“En defensa pròpia”) que li valdrien el suport de les classes populars. El 1897 es detractava, el bisbe Morgades li tornava la llicència sacerdotal i tornava a fer missa a Betlem, just al davant del Palau Moja dels López: “ai”, deia, “tanta feina i tantes penalitats (...) només per creuar la Rambla”.

SPACAT16 - LES BASES SOCIALS DE LA RESTAURACIÓ (1)

Qui havia preparat el retorn dels Borbons? Primer de tot, l’Europa legitimista. La correspondència de la reina Isabel conservada a la Reial Acadèmia de la Història mostra una dinàmica activitat. El príncep viatja a Munich, Ginebra, Viena (on visita l’Exposició Universal el 1873) i Roma. Allà es produeix l’adveniment de Lleó XIII (1878) que, en una nova encíclica (Cum Multa, 1883) adverteix que l’església no hauria d’implicar-se directament en la política mitjançant un partit i hauria de romandre per sobre de les opcions partidistes. Passa així del refús a la col·laboració perquè –a canvi de la no bel·ligerància- Cànovas ofereix protecció a la tasca pastoral i propagandística. Cal pensar que l’església catòlica té molts fronts oberts: el Savoia que han unificat Itàlia, les lleis laïcistes de la III República Francesa, el Kulturkampf de Bismarck... Cánovas també envia el príncep de viatge per Alemanya, on visita les fàbriques Krupp. Un segon suport de la Restauració havien estat els sectors monàrquics més conservadors, concretament el cercle del Duc de Montpensier, que aconseguirà (ja que no el tron) que la seva filla Maria de las Mercedes es casi amb el rei. Però els principals suports socials de la Restauració van ser els cercles empresarials proteccionistes, sobre tots els que estan lligats al “lobby dels esclaus”. Què els desagradava del Sexenni? El sufragi universal (que els impedeix el control de les institucions), el lliurecanvisme (que deixava de protegir els seus negocis davant la competència estrangera), i l’abolició de l’esclavatge (que baixaria la rendibilitat de les colònies).

El perfil d’Antonio López, qui havia allotjat el príncep la seva primera nit a la ciutat al seu Palau (Moja) de la Rambla, és, en aquest sentit, paradigmàtic. El 1871 presenta a la Llotja el Círculo Hispano-Ultramarino, del que és vicepresident, i el ja ancià Joan Güell president. I el 1873 presideix la Liga Nacional de Barcelona per treballar contra l’abolició a Puerto Rico. Com a premi pel seu paper en el retorn dels Borbons se l’ennobliria: el 1879 seria nomenat Marquès de Comillas, i el 1881 Grande de España. En plena “segona revolució industrial” (i per tant de concentració empresarial), les empreses de López giraven totes a l’entorn dels interessos colonials: la Compayia Transatlàntica Espanyola, la Companyia de Tabacs de Filipines o el Banc Hispano Colonial en son bons exemples. El monument que recentment ha retirat l’ajuntament havia estat erigit el 1884, un any després de la seva mort, per subscripció popular, en un terreny regalat per l’ajuntament per inaugurar la plaça que duria el seu nom davant de les oficines del seu Banco Hispano Colonial (la destruirien els anarquistes el 1936, però el 1941 seria recreada per Frederic Marès).

Els orígens d’aquesta riquesa, però, eren tèrbols. Havia marxat a Cuba en precari el 1831, i allà s’havia enriquit amb l’esclavatge. Havia tornat el 1856 i obtingut el servei de correus amb les Antilles el 1861. A aquest passat tenebrós es referiria el seu cunyat, Francisco Bru, autor del llibre 'La verdadera vida de Antonio López y López'. El germà d’Isabel Bru va publicar aquest llibre dos anys després de la mort de López, lamentant-se de no haver pogut impedir que s’aixequés l’estàtua. De passats esclavistes a les Antilles com el de López prové la denominació d’indianos. Ja havíem vist arribar un bon grapat d’aquests aventurers i negociants quan la pèrdua de les colònies americanes havia permès repatriar els capital que haurien permès impulsar la revolució industrial. Aquests “indianos” tornen carregats de fortunes i es construeixen mansions amb palmeres al jardí i decoracions referencials. Han abandonat la llengua materna, parlen castellà i tornen casats amb una mulata, sovint vells i esgotats. Potser no eren personatges simpàtics, per molt que Amadeu Vives en faci apologia a L’emigrant (1893), però els que tornen joves aporten, idees, experiències i projectes (com Miquel Biada, que ha vist a Cuba el primer ferrocarril de l’estat). Les seves ganes d’ostentar arriben a la paròdia quan un dels personatges de “La febre d’or”, la novel·la de Narcís Oller que tan bé retrata l’ambient especulatiu dels primers anys de la Restauració, li demana a un arquitecte: “En la fachada no quiero que escatime nada: poner esculturas, baldosas de Valencia, oro, plata, colores bonitos. Hágame una casa suntuosa, que regocije, que distraiga, que se vea de lejos”.

A més de recordar la fèrria defensa que aquests personatges feien de les polítiques proteccionistes, cal afegir que a més del mercat espanyol (“Espanya és una Amèrica amb menor risc”) estan estretament vinculats als mercats colonials. Oriol Junqueras (“Els catalans i Cuba”) hi veia aplicar el “comerç triangular”: sortien vins cap al Riu de la Plata, on es tornava a omplir els vaixells de “tasajo” per a aliment dels esclaus de les plantacions antillanes, i allà s’omplia de sucre (o tabac o cafè) cap a Europa. Els estrets vincles amb les colònies expliquen el compromís del govern a defensar les colònies “hasta el último hombre y la última pesseta”.

L’altra gran nissaga d’aquest capitalisme tan especial són els Güell. En la seva història sembla inspirar-se l’historiador Gary McDonog a “Las buenas familias de Barcelona: historia social del poder en la era industrial” (1989) quan teoritza sobre una suposada “llei de les tres generacions”: hi distingeix un “avi fundador”, d’origen humil i rural, que construirà la riquesa familiar. El cas de Joan Güell i Ferrer (1800-1872), l’indiano enriquit a les colònies al que vam veure tornar carregat de diners i invertir en els primers projectes industrials de la ciutat. El vam veure aixecar el Vapor Vell a Sants (1835) i comprar una llotja al Liceu.

La segona figura important d’aquesta “teoria de les tres generacions” seria el “pare fill”. Seria Eusebi Güell, soci fundador de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, i de la colònia Güell (on Gaudí li construeix la cripta Güell). Es casaria el 1871 amb Isabel López Bru (la filla del Marquès de Comillas) i emparentaria així amb les grans multinacionals i el “lobby dels esclaus”. El 1884 títols i propietats passen a Claudio López Bru: en morir sense descendència, López beneficiarà els seus nebots Güell.

Aquest matrimoni demostraria certa tendència endogàmica en aquesta alta burgesia, que tindria per objectiu l’acumulació de capital. Així, per exemple, Joan Güell es va casar successivament amb dues filles d’un comerciant italià. Argullol i Serra (“Biografía del excelentísimo señor don Juan Güell y Ferrer”, 1880) ho justificava dient que: “Repugnábale el matrimonio como medio de acrecentar caudales, si bien no creía impedimento el que la mujer escogida para esposa, a sus cualidades personales reuniese la de poseer algunos bienes de fortuna”. Aquesta visió dinàstica de la gestió dels negocis també mostra la moral econòmica que intuïm en les crítiques que Santiago Rusiñol suggereix en “L’auca del senyor Esteve”, quan el patriarca agonitzant retreu al nét, que vol ser escultor i li ha fet veure el “sacrifici” que feia estant-se fent números a l’escriptori de l’oficina, que qui ha fet el sacrifici ha estat ell: “adon’at sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món pera que tu poguessis ser; que havia anat fent diners pera que tu’ls poguessis tenir, i que si mai fas una obra bona, en aquet camí quo vols emprendre, sense mi no l'hauries feta”.  El Ramonet seria, molt probablement, per a Gary McDonogh, el tercer nivell de la “llei de les tres generacions”: els “fills néts” serien els que “com que no han viscut les lluites, s’han tornat dèbils a causa dels beus que els seus progenitors els ofereixen, i no comprenen el seu valor”. Els hereus d’Eusebi, com Joan Antoni Güell i López (1874-1955) acumularà els títols de Comte de Güell i Marquès de Comillas.

Quan l’economista Francesc Cabana ha teoritzat sobre aquestes famílies hi ha trobat moltes característiques comunes. Per començar la difícil capitalització: en aquest període final del segle abandonen la fórmula jurídica de la societat en comandita (que amaga darrera la cua “& Cia” el munt d’inversos que han hagut d’ajuntar per a recollir el capital fundacional) i despleguen grans Societats Anònimes (que cotitzen a borsa, i fins aleshores havien estat difícils d’assumir perquè són més complexes d’administrar: la seva constitució havia de sortir al BOE, s’havia de justificar el seu interès públic, la llei obligava a tal transparència que calia publicar documentació oficial i els tràmits estaven centralitzats a Madrid). Són molt poques famílies: els 18 membres de la primera junta directiva del Banc de Barcelona (1845) van participar en la constitució d’una vintena de SA. Un exemple: Manuel Girona participa en 10...

SPACAT15 - EL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ

El retorn dels Borbons inaugurava un nou període de la història d’Espanya que anomenem la Restauració, que ocupa un llarga cronologia entre dues repúbliques, i inclou tres regnats: durant el d’Alfons XII (1875-1885) es posen les bases del sistema, durant la regència de Maria Cristina d’Habsburg (1885-1902) el sistema es consolida i funciona, i durant el d’Alfons XIII (1902-1931) entra en crisi i s’enfonsa. No solament es restaura la monarquia borbònica, també la moderació política (posant fi a l’experimentació democratitzadora del Sexenni) i una economia basada en l’explotació de les colònies. L’operació d’entronitzar Alfons XII no havia estat fàcil: quan la nit del 9 de gener de 1875 dormia per primer cop a Barcelona, al Palau Moja del prestigiós empresari Antonio López, es materialitzava tota una campanya de màrketing polític. Però el carisma alfonsí no havia estat l’única eina per a aconseguir la restauració: de seguida es posaven en marxa mecanismes per tancar els conflictes oberts (la guerra carlina, la de Cuba, i les revoltes cantonalistes).

Ja vam veure agonitzar la resistència carlina el 1876. Les dissensions i desercions (com la del vell general Cabrera), el fet que la lluita contrarevolucionària no semblava tan peremptòria (un cop acabat el Sexenni) i l’habilitat negociadora de Cánovas (a cavall entre el suborn i les promeses) van facilitar la retirada del pretenent Carles VII. El final de la tercera carlinada va permetre culminar la centralització administrativa derogant els furs: des d’aquell moment les tres províncies basques contribuirien al servei militar nacional, però mantindrien certa autonomia fiscal mitjançant el concert econòmic pel qual les diputacions provincials recaptaven els impostos i decidien quina destinació els assignaven a canvi d’una quota, “el cupo”, fixada mitjançant negociació periòdica amb el govern central. Aquest sistema estarà en vigor fins el 1937, quan va quedar reduït a la província d’Àlaba, i es posaria en marxa de nou el 1981. Deixem Carles VII –un personatge incòmode per als veïns francesos - combatent del costat dels russos contra els otomans, nomenant el seu representant a Espanya a Cándido Nocedal, i instal·lant-se finalment al Palau Loredan a Venècia.

EL REI-SOLDAT. La Comissió redactora dirigida per Alonso Martínez va parir una constitució a la que vam qualificar de molt eclèctica, i que es basava en el principi (conservador) de la sobirania compartida (entre el rei i el parlament). El rei és la institució més important del sistema: al seu poder de convocar i dissoldre les cambres, i de sancionar o vetar lleis, cal afegir la de nomenar i cessar el govern. El cap de l’estat assumeix també un paper rector de l’exèrcit que pretén subvertir la tradicional ingerència dels militars en la vida política del país que s’havia convertit en habitual durant el segle XIX. En certa manera acompleix el paper que abans havien complert els “espadones”, però per evitar els continus pronunciaments queda convertit en cap de l’exèrcit i del cos d’oficials, de tal manera que rebel·lar-se és violar el jurament militar i la cadena de comandament. La instituïda direcció del poder polític per part del seu vèrtex, però, fa pensar que –més que superar la ingerència- s’ha produït un pacte tàcit entre militars i poder civil pel qual cap dels dos es ficaria en l’àrea del poder reservada a l’altre. Convertit el seu cap en la font de promocions, medalles, ascensos i destinacions, l’exèrcit romandria hipertrofiat i monàrquic, però no del tot satisfet: sense alleugerir escalafons ni eliminar càrrecs inútils, aquell gegant adormit era difícil d’abastir i pagar. Que mai va ser tutelat pel poder civil sembla demostrar-ho que els ministres de la guerra i la marina sempre van ser militars, i les continues declaracions de l’estat de setge o suspensions de garanties constitucionals i altres militaritzacions de l’ordre públic que es van produir durant la Restauració fan pensar en una mai reconeguda tasca tutelar que queda dissimulada per les competències civils del “rei soldat”.

La segona característica del sistema polític de la Restauració és el TORN PACÍFIC, pactat entre dos partits. Davant la inestabilitat política que havia caracteritzat el segle, Cánovas aconsegueix substituir la percepció de la política com una guerra contra l’adversari per una percepció de la política com a negociació. Seguint l’exemple britànic, valora l’alternança com un signe de civilització ja reconeguda i dirigeix un partit “liberal conservador” (àlies conservador) disposat a acceptar la tasca de govern d’un adversari, el partit “liberal fusionista” (àlies liberal) que dirigirà Práxedes Mateo Sagasta, i que queda associat al torn des de 1881. Aquesta preocupació de Cánovas del Castillo per evitar que, com havia passat al segle XIX, cada partit actués com una facció consagrada a apropiar-se del poder i negar-li tota entrada a l’adversari, queda ben reflectida en un famós discurs pronunciat a les corts el 1887: “Lo que hace falta (…) a la nación española (…) no son violencias, no son represiones, no son cadalsos, no son destierros, que desde el año ocho los hemos tenido en una dolorísima abundancia (…) lo que nos hace falta es el respeto a la ley (…) base indispensable del orden en todas las naciones civilizadas"... Aquesta consciència d’un passat tumultuós devia influir en la seva consciència de la necessitat urgent del respecte per l’adversari polític, i per això, enmig de la incertesa que representava l’agonia del rei, la imminent constitució de la regència i el naixement del nadó que la reina esperava, va reunir-se amb Práxedes Mateo Sagasta en una reunió discreta que coneixem com el PACTE D’EL PARDO. Allà es devia acordar l’alternança, el respecte per la tasca política del contrari i l’exclusió mútua dels extrems (en el convenciment que l’esgotament polític del contrari permetria tots dos el retorn posterior al poder).

La tasca de govern del partit conservador, que controlarà el govern durant gairebé tot el regnat d’Alfons XII, queda representada per la llei electoral de 1878 que deroga el sufragi universal del Sexenni, i la llei d’impremta (1879) que imposa una “autorització governativa” prèvia a qualsevol publicació, i exigeix “respectar les institucions”. El seu conservadorisme presumptament tolerant va haver de fer concessions al sector més reaccionari del partit, els antics moderats que haurien preferit que la Restauració es produís entorn de la constitució de 1845, la reina Isabel II i el catolicisme com a única religió possible. Una d’aquestes concessions va ser el decret (Marquès de) Orovio contra la llibertat de càtedra, que va permetre expulsar de les seves càtedres alguns intel·lectuals que havien tingut responsabilitats polítiques durant el Sexenni. Molts d’ells van ajuntar-se per organitzar una institució acadèmica nova, molt propera a les noves pedagogies: es tracta de la Institución Libre de Enseñanza (1876). Tot i que el seu primer rector va ser Laureà Figuerola, el seu principal impulsor va ser Francisco Giner de los Ríos. Per això, després d’una primera promoció en la que van destacar Costa o Clarín, parlem dels “fills de Giner” (referint-nos a la promoció de la que formaren part Julián Besteiro o els germans Machado), i els seus “nets” (Juan Ramón, Ortega, Américo Castro, Gregorio Marañón, María Moliner, María Zambrano...). Les col·laboracions d’importants intel·lectuals europeus en el seu butlletí, o les conferències que molts d’ells van venir a pronunciar, explica la contribució d’aquesta institució a la «EDAD DE PLATA», un període d’esplendor de les lletres espanyoles (però també de les arts i les ciències) que quedaria escombrada per la guerra civil.

Pel que fa la tasca dels liberals va ser especialment profitosa la tasca de Sagasta durant el període 1885-1890. Es va aprovar la llei de procediment administratiu (1889), el Codi Civil (1889), la llei de judicis per jurats (1888) i la llei d’associacions (1887), que en certa manera facilitaria l’esclat de la societat civil al regular l’activitat legal d’entitats de tota mena. Finalment, una nova llei de sufragi (1890) instauraria el sufragi universal masculí. No hi havia cap por al sufragi, perquè els dos partits del torn tenien la situació ben controlada. 

UN FUNCIONAMENT BÀSICAMENT CORRUPTE. Quan un partit pujava al poder el conserva el temps precís: acabada la tasca, el president presenta la dimissió. Aleshores, el rei crida el cap de l’altre partit perquè formi un altre govern. Un cop preparat es convoquen eleccions per escollir diputats a corts. El Ministre de Governació, el “Gran Elector”, del partit entrant, divideix el país en circumscripcions electorals i decideix cadascun d’aquests resultats per tal que la comptabilització general acabi amb el resultat prefixat. Coneixem aquest procés com l’ENCASELLAT. Un cop acabat, el president del govern tanca les corts i convocava eleccions, guanyant-les sistemàticament amb 230-240 escons d’un congrés de 400 diputats. Deixava 100 per a l’oposició; i la resta per a les minories.

Com aconseguia el resultat que volia? Es posava en marxa tot un sistema de falsejament de la voluntat popular a través dels cacics de cadascuna de les circumscripcions, que solament s’entén si es pensa que el 63% dels homes eren analfabets i les dones no tenien dret al vot. Com s’ho feia el cacic? De vegades podia falsejar el cens electoral, però també es produïa el vot massiu de soldats (tot i que legalment no podien fer-ho). Tota mena de TUPINADES van ser possibles: trobem apuntats com a participants en l’elecció a persones que havien traspassat anys enrere, urnes canviades, suborns a canvi de vots (o de feina), o tota mena d’intimidacions: les “partides de la porra” que no deixaven votar als que no eren partidaris de la seva opció política. Hi van haver detencions temporals perquè alguns irreductibles no poguessin votar, urnes plenes ja en començar la jornada electoral, presidents fugats amb les actes per poder invalidar resultats adversos, actes esmenades de manera grollera o col·legis en què es van presentar a votar més persones de les que hi havia censades...

EL DIVORCI ENTRE L’ESPANYA REAL I L’ESPANYA OFICIAL. Aquesta crítica del sistema, realitzada per José Ortega y Gasset en una conferència pronunciada a l’Ateneu de Madrid sota el títol de “La vieja y la nueva política” (1914), intentava superar el falsejament sistemàtic del sistema electoral reclamant-li a l’Espanya Oficial l’autenticitat necessària per a saber què pensava l’Espanya Real, a la que també demanava esperit cívic i participació. Ho feia perquè la tradicional manipulació electoral havia allunyat la ciutadania de la política, a la que mirava amb indiferència, menyspreu o desconfiança. Ortega y Gasset presentava una proposta de Lliga d’Educació Política dient que “la intervención vigorosa y consciente en la política nacional es un deber de todos, no un derecho que quede adscrito a los ciudadanos que no sirven para otra cosa, que no colaboran en otras formas al aumento moral y material de España, a los llamados ‘políticos’. La España oficial consiste, pues, en una especie de partidos fantasmas que defienden los fantasmas de unas ideas y que, apoyados por las sombras de unos periódicos, hacen marchar unos Ministerios de alucinación”. Està, doncs, criticant a l’Espanya Oficial l’autenticitat necessària perquè s’hi pugui confiar, i a l’Espanya Real, quan diu que la intervenció ha de ser un deure, està demanant esperit cívic (participació).

Com ha presentat la historiografia un règim així? Els seus protagonistes el comparen amb l’anarquia anterior: és monarquia, ordre, jerarquia, religió, autoritat i estabilitat, a diferència del Sexenni, que representava conflicte, desordre, anticlericalisme, caos social i inestabilitat política. La Generació del 98 va respondre subscrivint el “paradigma costià”: “Politicastros infames parasitando a un pueblo atrasado y decadente, a una masa anémica e incivilizada, con un régimen corrupto”. I ambdós visions, la del equilibri en positiu, i la corrupció liberal en negatiu, seran recollides pel franquisme per acceptar el període com un mal menor.

En termes marxistes, l’historiador Manuel Tuñón de Lara va descriure el sistema com a instrument d’un bloc de poder oligàrquic de terratinents i financers per a controlar els sistema polític i evitar tot canvi. Aquesta situació, juntament amb la debilitat de la burgesia modernitzadora i la divisió del moviment obrer, havien impossibilitat la democratització. És una visió materialista del règim, segons la qual la “classe dominant” reuneix domini econòmic i supremacia política. És també una visió especialment preocupada pels defectes de la representativitat, però capaç de valorar la tasca de pacificació nacional i integració de l’adversari polític. És lògic: la tasca investigadora d’aquesta generació historiogràfica es produeix en plena Transició, per això –encara que la lectura socioeconòmica pot ser crítica- es valora positivament la Restauració com una obra d’enginyeria política per evitar la potencial guerra civil.

Pel que fa al caciquisme, Gerald Brenan ja presentava els cacics com a opressors (1942), i l’òptica marxista veia en ell una forma d’explotació de classe imposada per l’oligarquia terratinent per a controlar l’estat excloent als industrials, que el criticaran. Amb una actitud liberal desproveïda d’ideologia i  presumptament científica, la sociologia electoral dels anys setanta traurà càrrega emocional al tema recomanant “analitzar-lo, no jutjar-lo”: així va ser com l’entenien com un mecanisme per organitzar la desmobilització política i aconseguir un funcionament estable i pacífic del règim liberal. Aquesta interpretació amable i funcional posava èmfasi en l’intercanvi de favors de favors privats per serveis públics, i disculpava com una fase de desenvolupament de l’estat necessari en aquells temps d’analfabetisme i incomprensió del sistema, que també s’hauria produït en altres estats del sud d’Europa amb el mateix problema. Així, per exemple, José Varela Ortega el definiria (1977) com un consens polítics que s’alimentava de la indiferència / apatia social, per tant no era una imposició violenta. I Joaquín Romero Maura (1975) veia com els cacics reforçaven o augmentaven la seva posició dominant en una localitat oferint favors discriminats que generaven agraïment, lleialtat o obligació. El cacic quedava convertit en una espècie de traductor dels interessos mutus entre una massa analfabeta i un estat liberal. Era un mitjancer entre marginat i benefactor, entre comunitat local necessitat i estat que dispensa serveis. Res de coacció o violència, ben al contrari, el caciquisme seria sinònim de negociació, de cessió, d’acords.

I Cánovas del Castillo? Què ha escrit la historiografia del polític que va posar en marxa la Restauració? No tots han abraçat el paradigma “bismarckià” que ha atorgat la dreta espanyola al personatge, tal i com critica José Antonio Piqueras a “Cánovas y la derecha espanyola”. Aquest historiador prefereix fixar-se en la seva obstinació a impedir qualsevol cessió a Cuba, que es negava a la mediació americana i liderava el partit conservador de forma autoritària. Ja els regeneracionistes li criticaran que –davant del drama social- solament oferís com a resposta la repressió, tal i com demostren els Processos de Montjuïc, o l’execució de José Rizal a les Filipines, per a qui Pi i Margall li va demanar un indult que no es va concedir. També deien d’ell que havia estat “el creador d’un artificiosa mentida”, en adonar-se de la falsedat d’un règim que darrera l’aparença liberal amagava un complex sistema de corrupteles electorals per a que res no canviés. En un amarg to de denúncia, Piqueras li retreu que “el defensor de la família com a pilar social es va aficionar tant a ella que va acabar tenint-ne dues”. Seguint aquesta visió, José Ortega y Gasset lamentaria, en una famosa conferència pronunciada en l’Ateneu de Madrid el 1914 sota el títol “La vieja y la nueva política” que “en realitat la Restauració fou un panorama de fantasmes i Cánoves el gran empresari de la fantasmagoria”.

El franquisme no se’l miraria massa diferent: salvava el règim en tant havia allunyat Espanya del republicanisme i la democràcia (“un Bismarck”), però no li agradava que Cánovas acceptés la llibertat de cultes, el torn, les eleccions. Dins “Una Historia de España contada con sencillez”, José María Peman li perdonava perquè havia estat “un fill del seu segle”, un liberal materialista aliè als valors místics i transcendentals de la nació, la religió i la lluita espiritual que el franquisme volia representar. Solament en els cercles monàrquics se’l recordava amb simpatia: quan Juan Ignacio Luca de Tena estrena “Donde vas Alfonso XII” li fa dir que “la monarquia (...) portarà una pau sense represàlies”. Gregorio Marañón havia iniciat una tímida recuperació quan, durant la fam de la postguerra, recordava que “ha sido preciso el gran dolor de estos días para que nos diéramos cuenta del bien perdido” (Ensayos liberales, 1946) i Ferran Soldevila escrivia una “Historia de España” per al financer catòlic Félix Millet i Maristany, president del Banco Popular (1945-56), que li atorgava consideració per haver portat estabilitat, pacificació, alternança… en tant condicions que havien permès florir la Renaixença! També Vicens Vives li valorarà que evità alhora la revolució i la reacció. I aquest context arribarà fins a la biografia escrita per José Luis Comellas (1965), que inicia la seva reivindicació com a “fundador d’un règim”.

Amb l’arribada del PP al poder s’inicia l’apologia: la dreta volia commemorar el centenari de la seva mort amb la creació d’una Comissió que va impulsar tota mena d’actes per a recordar-lo com “artífex” d’un “fecund període de llibertat i concòrdia”. El seu president, Francisco Álvarez Cascos, iniciava les commemoracions definint-lo com el “rellevant estadista” al que solament retreia que “no va estar a l’alçada en política exterior”, justificant així les ínfules amb què el seu govern alineava Espanya amb els Estats Units (i que culminaria en la participació en la guerra del Golf anys després). El president José María Aznar escrivia (ABC, 8-8-1998) que “la seva veu ens il·lumina” al crear un “sistema eficient”: ell mateix escriuria un pròleg a les obres completes de Cánovas que duia per títol “Nuestra deuda con Cánovas”, al qui assignava la “renacionalització d’Espanya” (que ell deia voler continuar).