Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 31 de enero de 2011

CICLE ALTAVEU: 10 HISTÒRIES AMB LA MEDITERRÀNIA AL FONS


Aquesta setmana comença per a Fent Història un cicle de conferències molt especial. Està inclòs dins la programació d’hivern del Programa Altaveu de les Cultures que –com cada semestre- organitza Amics de la UNESCO. En aquesta ocasió, la seu del cicle serà la de l’IEMED, al carrer Girona núm. 20 de Barcelona, i el cicle inclourà set firmes de l’Associació Catalana d’Estudis Històrics, a més de tres reconeguts professors universitaris.

De fet, la conferència inaugural (demà, 1 de febrer) anirà a càrrec del dr. José Enrique Ruiz-Domènec, catedràtic d’Història Medieval a la UAB. L’autor de “El Mediterráneo: historia y cultura” ens proposarà un viatge iniciàtic per ciutats com Antioquia, Alexandria, Salònica, Atenes, Venècia, Nàpols, Palermo, Gènova, Barcelona, Màlaga i Cadis; des de la mítica i poètica guerra de Troia fins els problemes d’integració cultural dels nostres dies, buscant episodis rellevants i acostant-nos a la Història, la literatura i l’art.

Per la seva banda, el catedràtic de Prehistòria de la UB i Director del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques SERP-UB, Josep Maria Fullola, ens parlarà de “El sueño de una generación: el crucero universitario por el Mediterráneo de 1933”. I és que aquell any, un grup de quasi 200 estudiants i professors universitaris de tot Espanya van fer un viatge d’estudis al voltant del Mediterrani a bord del “Ciudad de Cádiz”. Hi havia professors catalans, com Lluís Pericot o un jove Jaume Vicens Vives, i futurs celebritats intel•lectuals del país. Aquella aventura els va marcar per a tota la vida; per això val la pena rememorar com va anar aquell viatge!

Finalment, el 22 de febrer ens anirem fins al segle XVI, quan –disputant-se el Mediterrani i els Balcans- els imperis de Solimà i l’Emperador Carles s’observaven com a enemics i alhora s’enfrontaven en els camps de batalla. Els turcs, de fet, van tenir la iniciativa militar fins la batalla de Lepanto; per això van omplir la imaginació de l’Europa cristiana de pors i distorsions. Quina imatge es tenia del otomans a la península i com es va manifestar en el teatre, l’òpera, la festa? D’això ens parlarà Josep Maria Percebal, professor agregat de la facultat de Ciències de la Comunicación UAB, Dr École des Hautes Etudes en Sciences Sociales de París, en la seva conferència “Miradas dobles

Arqueologia FH

L’arqueologia també serà protagonista important del cicle de les Històries mediterrànies. Tenim la sort de comptar amb Victòria Medina, investigadora del SERP-UB, que ens passejarà el 15 de febrer pels jaciments de Pompeia, Herculà i Oplntis, declarats per la UNESCO Patrimonis de la Humanitat. Coneixent-la, segur que “Estiueig, banys públics i oci a la Pompeia romana. Del Jardí dels Fugitius als frescos de la Villa dei Misteri” constituirà un viatge apassionant. Un altre soci de FH, l’Oleguer Biete, ens acostarà fins a Empúries l’1 de març. De la ciutat de fundació grega, des de la que els romans van iniciar la conquesta de la península ibèrica, queda un jaciment que encara ens ha ofert recentment interessants troballes cent anys després de l’inici de la recerca; per això val fer una repassada de la seva història. L’impacte de l’arribada de grecs i romans també es nota en l’escultura i la ceràmica dels pobles ibèrics. Per això la doctora en Història Antiga i Arqueología, Laura Devenat, ens parlarà el 22 de març de “La imatge a la cultura ibèrica, fusió de cultures mediterrànies”.


Més lluny















Altres cites del cicle mediterrani ens faran viatjar molt més lluny. La historiadora i antropòloga Maria Ángeles Torrente, per exemple, ens acostarà fins a Ses Illes el 15 de març per a parlar-nos dels xuetes, un grup social mallorquí, descendent dels jueus que es van convertir al cristianisme, i que fins ben entrat el segle XX es van veure obligats a un estricta endogàmia per l’estigmatització social que patien.

Camí de la Mediterrània oriental, pararem el 29 de març a Dubrovnik, l’Atenes eslava, de la mà de l'historiador Octavi Mallorquí, que ens parlarà d’aquesta “perla de l’Adriàtic”. I Núria Castro, especialista en vida quotidiana del Museo Egipci de Barcelona i també sòcia de FH, ens retratarà el 8 de març –ben a proa del dia de la dona- “Cleopatra, una reina egípcia a l’Alexandria dels Ptolomeus”. Aquella nissaga de costums gregues vivia ben allunyada de la realitat del regne mil·lenari que governaven; solament Cleopatra VII va tenir plena coneixença de la cultura del seu poble i va convertir Alexandria en un gresol mestís de civilitzacions.

I per acabar el viatge, tancarà el nostre cicle el dimarts 5 d’abril la doctora Dolors Soriano, sòcia també de FH. Ens parlarà de dues peces molt interessants del patrimoni del Museu Etnològic de Barcelona, com a conservadora que n’és, que van ser exposades amb motiu de la inauguració de la Biblioteca d’Alexandria l’any 2003: “El llibre del pelegrí”, manuscrit de Kabul, Afganistan, del s. XIX, i un “Tractat d’oració” del nord d’Àfrica (Marroc) del segle XIX. Són peces que, en el seu viatge, demostren la contínua interconnexió entre les mil i una ribes de la Mediterrània.

Són 10 històries que parlen d’aquestes trobades. De persones d’un costat que es van trobar amb persones de l’altre. En tots aquests casos les aigües de la Mediterrània van estar testimonis presents; per tant part d’aquelles històries que s’hi van reflectir encara resten d’alguna manera en tots aquells que estimen aquest mar. Podrien haver estat unes altres 10, perquè els contactes –feliços o no- entre gent i cultures i músiques i menjars en aquest racó del món han estat infinits i perpetus. Però he seleccionat aquests per curiositat, plaer o amistat. Tant de bo sigui possible ampliar el cicle –si té èxit, si agrada- i explicar d’aquí uns mesos 10 històries més... amb la Mediterrània de fons.

domingo, 16 de enero de 2011

PORTBOU, IX/1940: ¿QUIÉN MATÓ A WALTER BENJAMIN?



El otoño pasado se cumplieron 70 años: después de siete años en el exilio en París, el filósofo judeo-alemán Walter Benjamin atraviesa los Pirineos en un desesperado intento de huir de los nazis, que acaban de invadir Francia. Su objetivo es llegar a Lisboa para embarcar rumbo a los Estados Unidos. Según la versión oficial, logra cruzar la frontera franco-española con éxito, pero al llegar a Portbou se ve obligado a pernoctar en una fonda bajo la estrecha vigilancia de tres policías que tienen instrucciones de deportarlo a Francia a la mañana siguiente. Esa noche, inicia una agonía que lo llevará a la muerte 24 horas más tarde. Según sus allegados, agobiado por los trajines de una penosa travesía a pie a través de las montañas y por su vieja cardiopatía, se suicidaría con una dosis de morfina. David Mauas pone en duda esa versión en el documental “Quién mató a Walter Benjamin", coproducido por Televisió de Catalunya y la televisión holandesa, con el apoyo de la Academia de las Artes de Colonia, el Institut Valencià d’Art Modern, el Instituto Alemán y otras instituciones, que recibió un reconocimiento de la prestigiosa European Association for Jewish Culture. El filme se presentó en octubre de 2005 por primera vez en Barcelona, y desde allí, su periplo fue in crescendo: Sección Oficial en el Festival de Málaga, Festival de Sitges, Washington Jewish Film Festival, entre otros. Proyecciones en Alemania, Francia, Portugal, Italia, Argentina, Colombia, Israel, Puerto Rico, Kenia… Próximamente esta prevista una edición en DVD.



Inicialmente el proyecto pretendía "reconstruir el escenario del crimen”. ¿Qué queréis decir con eso?

El concepto nos remite al género del cine negro. Hay una voluntad consciente de enmarcar ahí la película. Además, una especie de homenaje al concepto de escenario en términos de Claude Lanzmann, el director de Shoah: el lugar, el espacio físico, como dinamizador y posibilitador de historias. En Portbou, como en cualquier otro lugar, no puede haber una cantidad infinita de narrativas; como pueblo de frontera siempre habrá historias de frontera. Es una historia de cruce de fronteras, entendiendo eso en su sentido más amplio.

La película narra vuestra investigación personal sobre las circunstancias de la muerte enlazando testimonios de vecinos de Portbou con especialistas. ¿Qué reacciones observasteis al interesaros por el tema Benjamin?

Una cosa hay que dejar clara: si la película se pudo hacer fue gracias al apoyo de la gente de Portbou. Es verdad que fue necesario un proceso largo de acercamiento: casi cuatro años estuve yendo al pueblo. Uno no puede pretender que con una visita, con la mochila a cuestas, todo se resolvería. Hay que ser paciente, empático. Nadie te conoce, no tienen por qué abrirte sus casas, sus vidas. Pero a medida que las visitas van avanzando, se van generando relaciones. Con aquellos con los que surgen estas relaciones, hay un apoyo y un interés en el que el tema salga adelante. Había quien no quería ni que me acercara, y había quien contaba cosas advirtiendo que no querían aparecer en el documental. Se entiende alguna incomodidad, porque hablar sobre Benjamin era hablar de lo que pasó en el pueblo, de sus antepasados, de la Guerra Civil, de los asuntos de frontera.



La película recoge un montón de sospechosos indicios que siguieron a la llegada precipitada de Benjamin a Portbou. ¿Qué se insinúa?

Principalmente, quiero decir que la historia del suicidio no cuadra. Ni con las fuentes históricas. Y por tanto, que no tenemos derecho a endosarle a Benjamin una voluntad de muerte que tal vez no tenía. Es una cuestión de ética y de decencia histórica. Y digo más: cuando nos ponemos a analizar los indicios nos asalta la terrible sospecha de que posiblemente no se trate de un suicidio al uso (...)
(El resto de la entrevista, muy pronto, en el boletín de la asociación Fent Història)