SPACAT4 - DE BASILEA (1795) A MADRID (1808)

Encara que la pau de Basilea lliurava als francesos la part espanyola de La Española (el que avui seria la República Dominicana) no hi va haver més pèrdues territorials. Això va atorgar a Godoy el Príncep de la Pau i, poc després, el seu matrimoni amb la duquessa de Chinchón que l’emparentava amb la família reial. L’ascens de Godoy no seria l’única conseqüència del tractat de 1795.

CONXORXES ARISTOCRÀTIQUES. La nova posició del ministre va fer pensar en alguna aspiració dinàstica, posant en contacte el vell “partido castizo” amb l’infant Ferran. Els pamflets que feien circular per Madrid parlaven del “despotisme ministerial” que segrestava la gràcia reial i criticaven l’aliança amb la revolució, aquesta espècie de “pacte de família sense família” que havia estat la pau de Basilea, i també les reformes il·lustrades que impulsava Godoy. Ell mateix es definiria com a reformista quan, anys després, ja morts els reis, escriuria les seves memòries: “¿Quién me encontró temeroso de las Luces? Lejos de apartarlas procuraba yo encenderlas y buscar su claridad, precavidas sus explosiones. (…) En vez de perseguir, liberaba a los perseguidos”. I és cert que va alliberar Francisco Cabarrús, va fer Jovellanos ministre, va protegir Moratín i Meléndez Valdés, va fer traduir Adam Smith, va prohibir a la inquisició empresonar sense permís reial,  va fer tornar de l'exili Pablo de Olávide, va fundar l'Escola de Veterinària, el Reial Col·legi de Medicina de Madrid, el Museu Hidrogràfic, l'Observatori Astronòmic, el Cos d'Enginyers Cosmògrafs... Les conxorxes van aconseguir fer caure el ministre (1798) però va tornar al poder el 1801 com a Generalísimo.

GUERRA AMB ANGLATERRA. Després de signar el Tractat de Sant Ildefonso (1796) l’armada espanyola va destruir les posicions angleses a Terranova. Els anglesos atacarien Tenerife (on Nelson perdria un braç)  i Trinidad. La guerra complicarà el comerç atlàntic entre 1796 i 1802, quan es va signar la Pau d’Amiens. Mentrestant l’ascens de Napoleó va suplantar el Directori i instituir el Consolat (1799-1804). Després de coronar-se emperador (1804) va posar en marxa el projecte d’invasió d’Anglaterra amb l’armada espanyola reunida a Cadis que la flota de Nelson va atacar abans de la seva sortida. En el combat naval de Trafalgar (21-10-1805)  va morir Nelson, convertint-se en l’heroi que llueix a Trafalgar Square, però es va truncar la invasió d’Anglaterra. No és l’única conseqüència: va consolidar l’hegemonia britànica al mar durant tot el segle, i va deixar desprotegides les colònies americanes d’Espanya, que –aprofitant el caos que es viurà a la península des de 1808- van iniciar el camí cap a la seva independència. Trafalgar converteix les conxorxes nobiliàries en una campanya de difamació d’alta intensitat, que involucra els reis per a intentar forçar una precipitada successió: el 1807 la cort s’escandalitzarà quan, sospitant que part de la propaganda contra els reis provenia del “cuarto del príncipe”, els reis registren les seves habitacions i en troben proves. L’infant Ferran obtindria el perdó dels seus pares, i aconseguiria semblar una víctima de Godoy, preparant el seu assalt al poder. Aquesta “Conspiració d’El Escorial” permetrà a Napoleó aprofitar l’ocasió, percebre la mediocritat i oferir l’oportunitat de fer de mitjancer més endavant.

SUBSIDIARITAT DE LA POLÍTICA ESPANYOLA RESPECTE DE NAPOLEÓ. Mentrestant, Napoleó posava en marxa una nova estratègica per a vèncer els anglesos. Després de la seva espectacular victòria sobre els prussians, gairebé sotmesa tota Europa, va dictar el Decret de Berlín (1806) prohibint el comerç de tots els ports continentals amb els britànics. La idea d’aquest “bloqueig continental” era ofegar l’economia anglesa, aïllant-la dels seus clients i proveïdors. El problema és que, per tal de fer-lo efectiu- calia obligar a acomplir-lo dos estats que es van negar: la Rússia del Tsar Alexandre, i Portugal. El 1807 es va signar el Tractat de Fontainebleau: per una banda era un repartiment de Portugal que reservava territoris portuguesos als reis d’Etrúria, recentment desallotjats dels seus estats italians pel nou mapa d’Europa dissenyat per Napoleó, i d’altres a l’Algarve per a Godoy. Però la decisió més important del tractat era que els soldats napoleònics travessarien la península camí de la invasió de Portugal.

ELS FETS DE 1808 (1). EL MOTÍ D’ARANJUEZ (17 de març). Mentre nombrosos incidents enfrontaven la població amb l’exèrcit de pas per la “ruta dels francesos”, anunciant el que podia passar, les conxorxes aristocràtiques contra Godoy triomfaven definitivament a Aranjuez. Godoy hi havia traslladat els reis per si calia fugir a Amèrica. L’entorn del príncep d’Astúries va fer protestar una multitud que va entrar a Palau. El ministre, atacat per la multitud i salvat in extremis per l’infant Ferran, va fugir; i els reis –sols i espantats- van decidir abdicar en el seu fill pensant que el salvaven. La multitud, ben manipulada per intrigants, es va retirar quan es va saber que Ferran VII era el nou rei. Carles IV, pocs dies després, escrivia a Napoleó dient que havia estat “forçat a renunciar a la corona”, i demanant la seva mediació.

ELS FETS DE 1808  (2). ABDICACIONS DE BAIONA (abril-maig). Murat entrava a Madrid el 23 de març i suggeria la mediació napoleònica per a fomentar la desunió de la família reial. Alhora evitava reconèixer Ferran VII, tractant-lo amb indiferència. Ell, a la recerca del vistiplau napoleònic, deixava una Junta de Regència i marxava camí de Baiona, on ningú no el va rebre, mentre els seus pares eren rebuts amb tots els honors. A Baiona, Napoleó pressionaria Ferran VII perquè li tornés la corona al seu pare, i a aquest, perquè li cedís a ell mateix. Dies després, Napoleó nomenaria rei d’Espanya el seu germà Josep (I) Bonaparte. En una biografia relativament recent, Manuel Moreno Alonso el descriu com a un polític incomprès en la seva voluntat de ser un rei per a tots els espanyols, i convençut de que podia convertir-se en un agent de desenvolupament econòmic i modernització institucional.

S’havia acomplert el pla de Napoleó? Res no fa pensar que Napoleó hagués pensat prèviament en una usurpació. Així ho demostra que a les Memòries de Santa Helena parlés de l’oportunitat que es va presentar a Espanya el 1808 com un “abîme recouvert de fleurs”. Havia escrit a Murat dient-li “manejaos de manera que los espanyoles no puedan sospechar el partido que puedo yo proponerme; esto no os serà difícil porque yo mismo lo ignoro aún”. Sembla, doncs, que el projecte sorgeix sobre la marxa, i que el comportament de la família reial va oferir la possibilitat. Cal dir, però, que la imatge d’Espanya que els viatgers del segle havien popularitzat és la idea de la decadència. Napoleó, partícip d’aquest menyspreu, es presenta com l’alliberador sense esperar que els espanyols prefereixin el seu rei.

ELS FETS de 1808 (3). L’ALÇAMENT POPULAR (maig). Murat havia demanat a la Junta de Regència la sortida dels infants espanyols que quedaven a Madrid per a reunir-se amb la família en el dolç retir pactat a Baiona. Quan a primera hora del matí del 2 de maig va córrer per Madrid “que nos lo llevan”, una explosió de ràbia antifrancesa va obligar un batalló a fer servir la violència, provocant que el motí s’estengués. El poble de Madrid feia servir pedres, agulles de cosir o testos des dels balcons, mentre els degollaments i les detencions van anar omplint una jornada sanguinolenta, que Goya va testimoniar en el quadre “La carga de los mamelucos”, i en el que representa la terrible repressió de l'endemà, "Los fusilamientos del 3 de mayo".

- No sembla una revolta espontània. Hem trobat molts indicis d’una trama semblant a la que havia tombat Godoy a Aranjuez setmanes abans.

-  Les víctimes són difícils de comptar. Ronald Fraser (La maldita guerra de España) parla d’un parell de milers de combatents, 250 morts i 125 executats.

- Pérez Guzmán, que fa un recompte amb motiu del centenari (1908) identifica 409 víctimes en els arxius, de les que solament 40 son militars. 

-  Menestralia i artesanat urbà no van ser els únics protagonistes: com en els motins de subsistències, les dones, com Manuela Malasaña, van tenir un paper destacat.

-El multiplicador informatiu del que havia passat seria el missatge que surt de Mòstoles, que hem perdut, i que va estar reinventat a posteriori: “Madrid perece víctima de la perfídia francesa, etc”

-          L’alçament va trigar a escampar-se, i el seu desencadenant, més que Madrid, va ser l’arribada de les notícies de Baiona. Si hi ha un component ideològic en l’alçament, és la defensa de la monarquia.

-          L’ambient al Madrid ocupat era ja molt dens, com demostra la preocupació de Murat pels abusos perpetrats per les seves tropes.

-          Els militars no es van moure enlloc: els artillers del parc de Monteleón van ser l’excepció. La resistència dels capitans Daoíz y Velarde va acabar en tragèdia.

SOLUCIONARI "EL PACTE DELS LLOPS" 1ER BATXILLERAT

“El pacte dels llops” és una pel·lícula històrica d’aventures, dramàtica i amb uns tocs de ciència ficció. La intriga manté l’espectador ben pendent, i alhora ens ofereix molta informació sobre l`època. Els crítics cinematogràfics, però, van fer constar que les escenes de lluites i baralles semblaven fantasioses i inapropiades, no solament per l`època, sinó també pel clima del metratge.

El director aprofita un tema verídic, el de la fera de Gevaudan, per a crear una trama mistèrica, afegint-se així a les propostes més o menys científiques de periodistes, escriptors, criptozoòlegs, antropòlegs, historiadors, biòlegs i naturalistes. La bèstia de Gévaudan és el nom atribuït a un animal que va assolar aquesta regió del sud de França entre 1764 i 1767 atacant un nombre confós de víctimes, sobre el que les fonts històriques difereixen, que el 1987 es van censar en 210 atacs, dels que van resultar 113 morts. La fera es va fer famosa, i va obrir un debat sobre quin animal era, que encara dura.

SUPERSTICIÓ I PROVIDENCIALISME. El diccionari defineix com a “superstició” l’excessiva reverència o por a les coses desconegudes i misterioses, però també l’atribució d’una força oculta i sobrenatural a objectes o esdeveniments que, per llur natura, no la posseeixen. Gevaudan apareix com una regió mal comunicada, boscosa i pantanosa, on l’església encara combat (i participa de) velles creences: ja en el mateix començament se’ns ensenya un creuer, una d’aquestes creus altes, de pedra, que es troben en molts camins de vegades per recordar morts violentes, i es considerava atorgaven certa capacitat protectora als viatgers, i que s’havien estès per Europa durant la Contrareforma. També a l’inici de la pel·lícula veiem acusar una dona que pateix epilèpsia com si fos una bruixa (minut 5), posseïda pel dimoni (minut 28), i objecte de violència (sexual i de l’altra).

De seguida veiem com es parla de la bèstia com si fos un  càstig de Déu pels pecats del poble. Una de les supervivents de l’atac diu que “més que un llop era un dimoni” (minut 12), la mare del marquès que acull els protagonistes diu que per aplacar-la no es necessiten soldats sinó oracions (minut 15), i ell mateix diu que circula per la comarca el rumor que el papa ha enviat un espia per a saber si la bèstia “és una manifestació del dimoni”. El pare dels dos joves pastors que s’han perdut en la muntanya irromp en la missa –precisament en el moment en que el sermó s’adreça a déu preguntant-li “fins a quant durarà la teva còlera”- cridant que els seus fills han desaparegut perquè “Déu el castiga pels seus pecats”... Davant les ferides que té una de les víctimes a l’hospital el capellà insisteix que “solament resant podem salvar-la” (minut 58), negant cap capacitat d’actuació a la medicina científica. Jean-François demanarà ajuda al mossèn perquè l’alliberi del pecats per estimar a la seva germana. Una de les prostitutes s’espanta amb els tatuatges que l’indi duu al cos: diu que és un bruixot (minut 43). Les seves creences, en canvi, estan justificades en tant estan íntimament relacionades amb la natura, en el que sembla ser una certa reivindicació deista: la identificació del tòtem de cada persona en un animal, descobert només tocant-li les mans, per exemple, o l’ús de medecines naturals per a curar els malalts, fan d’aquest personatge una espècie de depositari d’un saber natural que es considera pur. Per això justifiquem el protagonista quan l’incinera, perquè veiem en el ritus una espècie de ritual humanista.

VISIONS D’AMÈRICA. Durant el metratge es fan tres referències a Amèrica. En el minut 18 trobem la primera: en un sopar al castell, Fronsac fascina la noblesa provincial explicant la captura d’un peix pelut al Canadà. Amèrica queda definida com una terra de misteris, de riquesa natural insondable, una espècie de paradís exòtic. La segona referència és ben contrària: estan el marquès i Fronsac parlant sobre Mani, i Fronsac li explica que el va conèixer a Amèrica durant la Guerra dels 7 Anys: l’enfrontament entre francesos i britànics havia comptat amb suports indígenes que els havien convertit en objectiu de guerra. La tribu iroquesa a la que Mani pertanyia havia estat exterminada fent servir la verola.  Amèrica queda retratada com un espai de brutal rivalitat colonial entre europeus, en el que els blancs es comporten com a éssers gens civilitzats. És un espai de cobdícia. La tercera referència la fa Jean-François quan li demana a la seva germana que marxi amb ell a Amèrica. Terra de promesa, de futur, d’oportunitats, d’esperança, en el que es podria viure al marge de les convencions socials europees. Allà no compten els orígens, la sang, i el passat, sembla voler dir. Tothom té una oportunitat per a prosperar, i és una terra de llibertat.

NOBLESES CORTESANA, TOGADA I PROVINCIAL. La que més apareix durant tot el llarg metratge és la noblesa provincial, a la que es mostra residint en els seus vells castells medievals heretats dels seus avantpassats, intentant reproduir-hi amb malaptesa l’ambient dels grans salons parisencs. Com que s’han de conformar amb poetes de tercera, poca música i converses sense enginy, l’arribada de Fronsac els resulta un revulsiu. Són nobles consagrats a la cacera, orgullosa dels seus vells títols nobiliaris, amb una mentalitat molt providencialista. Tenen una vida tranquil·la i ociosa, però es mostren preocupats pels seus vassalls, i per tant, per les seves obligacions feudals: potser viuen del treball dels camperols, però també es preocupen dels estralls que provoquen les tropes del rei en els seus feus, i organitzen l’hospital per atendre’n les víctimes de la fera. S’interessen pel que passa a palau, a París, però les novetats, i la il·lustració, els semblen llunyanes i (... criticables). Així ho demostren que formin aquesta societat secreta, Els llops de Déu, que utilitza la bèstia per a espantar el territori i desgastar el rei pel seu despotisme il·lustrat.

La noblesa que es mostra en la seqüència situada a Versalles és ben diferent: viuen de la seva posició a la cort, més forta segons més a prop s’està del rei, i per això accepten l’absolutisme, del que fan una inqüestionable declaració de principis, de la que parlaré més endavant. Un exemple de noblesa funcionarial la tenim en Buffon.

GEORGES LOUIS LECLERC, COMTE DE BUFFON. (1707-1788). Va ser un botànic, matemàtic, biòleg, cosmòleg i escriptor francès. Aquesta fascinació per totes les ciències per si mateix ja en faria d’ell un il·lustrat, en tant vol comendiar i sistematitzar el seu coneixement en els 44 volums de la seva Histoire Naturelle, générale et particulière, avec la description du Cabinet du Roi, 1749-1788 , una ambició intel·lectual que podria haver influït en l’Enciclopèdia de Diderot. Havia nascut en el si de la petita noblesa togada, però va haver d’abandonar la universitat després d’haver participat en un duel. Aleshores va conèixer  Evelyn Pierrepont, duc de Kingston, un jove aristòcrata anglès que, acompanyat del preceptiu preceptor, estava fent el seu “grand tour” cap a Itàlia. La formació obtinguda el va convertir en membre de l’Acadèmia de Ciències als 27 anys, i a obtenir la protecció reial com a conservador de les col·leccions reials i els seus jardins (1739), que va convertir en un museu i centre de recerca. Fent aquesta feina va obtenir el títol de Comte de Buffon (1773).

En geologia va teoritzar sobre l’estratificació de la terra i els mecanismes de l’erosió. La síntesi final als seus treballs, Les époques de la Nature (1778), prova de superar les fronteres interpretatives que li posa el discurs religiós dient que la interpretació del Gènesis no deu ser literal. De fet, per proposar una edat de la terra molt superior a la que suggeria l’església, va ser jutjat i va haver de retractar-se. També defensa la idea d’una escala natural, que encara que avui està obsoleta, volia sistematitzar la classificació de les espècies. No va arribar a ser un evolucionista, però qüestionava la constància absoluta de les espècies.

FRONSAC COM A LLIBERTÍ. Fronsac sap actuar davant dels atacs d’epilèpsia, i desmenteix els que pensen que “està posseïda”. És naturalista en el jardí del rei, i també fa de taxidermista. Aquesta ocupació ja implicaria per si una mirada admirada, sistemàtica i científica cap a la naturalesa: evita que Marianne mati un llop dient-li que l’animal que vol matar no és prou gran com per a causar les ferides que han analitzat i que per tant no s’ha de matar en va. Si afegim la broma que durant el sopar adreça als comensals en ensenyar-los un suposat peix pelut ho confirma: no solament perquè afronta les meravelles que la natura ofereix amb sentit crític, sinó perquè fingeix un nom en llatí que demostra que coneix la classificació científica dels animals. Per justificar la broma diu que “les mentides semblen veritats si les vesteixes de llatí”, la qual cosa demostra una mirada escèptica a la religió, fins i tot crítica amb l’església. Sembla una persona ben informada: duu en la seva motxilla una gaseta, concretament un exemplar d’un “Mercuri de França”, i l’amistat que l’uneix amb Mani, l’indígena que va conèixer a Amèrica durant la guerra dels Set Anys, el mostra tolerant i respectuós amb les altres cultures: tranquil·litza a la prostituta que s’espanta dels tatuatges, fa de la costum d’atorgar identitats animals a les persones per la seva personalitat un joc, i empatitza amb la tragèdia dels pobles colonitzats en tant ha ajudat a escapar un indi iroquès.

Des del primer moment es mostra escèptic respecte a les històries sobrenaturals que s’expliquen sobre la bèstia. La seva manera de recaptar informació és sistemàtica i científica: ja en la primera víctima que troba en un bassal, mesura les ferides dels cadàvers per a intentar trobar la grandària de la mandíbula de la bèstia, dibuixa esbossos basant-se en les descripcions de les supervivents, estudia les distàncies entre les zones on ha actuat, i contrasta els testimonis. Fronsac no fa cas dels comentaris supersticiosos, sempre busca una explicació racional als misteris que es presenten. La troballa d’un queixal de ferro ja li fa anunciar que la bèstia no està enviada per Déu, sinó conduïda per una persona, ben aviat, però quan li diuen que sembla un endevinador confirma aquest afany empíric dient que “per saber solament cal observar”.

LA PARAULA FILÒSOF. La paraula “filòsof” apareix tres vegades en la pel·lícula. En el sopar del castell, tothom s’enfada quan s’assabenta que el peix pelut és un invent: aleshores, Jean François li pregunta a Fronsac si és un filòsof i ell respon escèptic que les “mentides semblen veritats si les vesteixes de llatí” (minut 19). En una segona ocasió, assisteixen espantats a l’atac d’epilèpsia de la dona camperola, i Jean François li pregunta si, apart de ser naturalista i filòsof, també és remeier, ja que Fronsac sap el que li passa realment a la dona.

En l’escena que estan disparant a les carabasses, s’esmenta la paraula filòsof com a sinònim d’il·lustrat (minut 79). Fronsac ja sabia que havia gent darrere la bèstia, i que aquests volien castigar al rei, mitjançant la bèstia, per la seva indulgència amb els il·lustrats.

UNA DONA QUE TRENCA ELS ROLS. La pel·lícula ens presenta Marianne de Morangias com una valenta que, gràcies a la seva posició, i una personalitat carismàtica, pot burlar els controls que patien les dones del seu temps. Sembla avançada al seu temps: practica la cacera, munta a cavall com els homes, i –amb cert menyspreu- tracta de farsa avorrida el joc en el que Mani juga a descobrir l’animal (el tòtem, diu) que hi ha darrera cada persona. També el fet de citar-se a soles amb Fronsac i plantejar-se la fugida del món tradicional i providencialista en el que ha viscut la seva joventut.

EL PODER DEL REI TRONTOLLA. Quan els protagonistes arriben ja hi ha una companyia de dragons (potser desplegada anys abans per les revoltes camisards) treballant sobre el territori. Les seves batudes, però, no havien servit de res. Això desprestigiava les autoritats, així que el rei va decidir enviar Beauterne a Gévaudan per a capturar a la bèstia: aquest personatge simbolitza l’arcabusser reial, Françoise Antoine, qui va aconseguir matar un immens llop de 60 kilos. A la pel·lícula li encarrega a Fronsac que utilitzi les seves habilitats com a (...) per a dissenyar una bèstia monstruosa. Ell es nega, però finalment accepta perquè és l’ordre del rei: “ejecuto su voluntat”, li diuen. D’aquesta manera, el rei s’assegura de que el poble no es rebel·li contra ell per no poder capturar la bèstia, i de la mateixa manera, fama i respecte. La presentació oficial del monstre a Versalles serveix per a demostrar el poder omnímode del rei: “només arribar a desplegar el poder del rei” vaig poder acabar amb la bèstia, diu, “perquè en la seva única persona resideix el poder sobirà”. Encara que les morts van continuar, la censura reial evitava parlar-ne.  Per això el guió de la pel·lícula es permet crear una trama que, malgrat constituir una interpretació arriscada, ens permet reflexionar sobre la societat, la política i les mentalitat d’Antic Règim, i els canvis ideològics que suposava la il·lustració.

LA TRAMA FOSCA. Darrere la bèstia hi havia una organització anomenada ”els Llops de Déu”, formada per membres de la noblesa provincial (...) que la formaven quasi tota la noblesa i part del poble. La bèstia obeïa les ordres d’un dels seus membres, perquè –després de l’expedició al Senegal en la que havia participat- s’havia emportat el cadell d’una lleona que l’havia atacat. La fan atacar com si fos un càstig de Déu per a qüestionar el rei, en tant es mostra indulgent amb els il·lustrats. Per a respondre aquesta conxorxa, un dels ministres del rei explica a Fronsac que la falsificació de la bèstia que li han demanat ha estat “raó d’estat”: serveix per a respondre les publicacions il·legals que criticaven el despotisme il·lustrat de Lluís XV. Fronsac torna a Gévaudan convençut que “la bèstia és un instrument” i que és famosa perquè el seu amo la necessita així.

L’ANTI-IL·LUSTRACIÓ. Lluís XV no ho va tenir fàcil per imposar les reformes que li suggerien els il·lustrats: amenaçat per un permanent dèficit, provava mesures fiscals que comprometien els privilegis de les classes altes. Per això aquesta col·laboració amenaça l’estatus dels nobles i del clergat, i s’abriguen en el pensament providencialista per a qüestionar l’autoritat reial. També l’església tem el progrés de la llibertat de pensament i busca mantenir el control de les consciències, defensar la fe dels progressos de l a raó. El mateix bisbe de Mende va enviar a totes les diòcesis una crida a l’oració que havia inclòs en el seu sermó del 31 de desembre de 1764, en la que definia la bèstia com una “plaga enviada per Déu per a castigar els homes pels seus pecats”. Aquest debat fa que el jove marquès es pregunti, entre la picardia i el desencant, si “és realment aquesta època l’era de la raó”. A l’inici de la pel·lícula, abans de començar a recordar la seva història, quan els camperols assetgen el seu castell durant la Grande Peur, adverteix sobre els perills de la fe, de la manca d’escepticisme, quan diu que “les conviccions poden devorar el cor d’un home i convertir-lo en una bèstia”.

SPACAT3 - NOTÍCIES DE FRANÇA. DE LA IL·LUSTRACIÓ A LA REVOLUCIÓ

El darrer dia ens vam fer ressò del debat sobre la il·lustració espanyola: si Francisco Sánchez Blanco ens recordava la seva fragilitat, Antonio Mestre Sanchís, més optimista, s’atrevia a periodificar la seva evolució. Ell veu l’origen en els “novatores”, que a finals del segle XVII llegien els pensadors de la revolució científica i mostraven la seva curiositat pels experiments, seguia la seva consolidació en grans figures de la primera meitat del s. XVIII (Mayans o Feijoo), el seu èxit sota la protecció de Carles III, i la seva crisi quan se senten desbordats per la revolució. Les diferències interpretatives són tan grans perquè caldria abans concretar la definició del moviment: si Antonio Mestre posa dins de la bossa tota mena de pensadors i científics, Francisco Sánchez Blanco afirma que “deberíamos apartar la mirada de la introducción de la ciencia y (...atender las propuestas...) arrojadas por los filósofos. No es por acercarse a la ciencia experimental, aplicar la crítica racional al análisis de textos históricos, fundar una institución benéfica o proponer una forma de hacer eficaz la administración pública. Para que haya ilustrados debe haber una concepción del hombre y de su vida en sociedad”. És el mateix dilema que separa la visió triomfalista de la il·lustració que fa Steven Pinker quan fa del pragmatisme científico-tècnic de la il·lustració el responsable de que “mai en la història havíem gaudit de tanta salut, prosperitat, seguretat, pau, coneixement i felicitat”, del pessimisme amb que descriu el moment actual la filòsofa Marina Garcès: en veure com s’esgoten els recursos, l’aigua, el petroli i l’aire net, i com s’extingeixen els ecosistemes i la seva diversitat, constata la cara fosca del projecte tecnològic i reclama una “nova il·lustració radical” que –recuperant el racionalisme i el discurs emancipatori de l’home que constitueix, al seu parer, la seva essència- aconsegueixi aturar aquesta preeminència de l’irracionalisme populista i demagog que avui sembla governar-nos. Ètica alliberadora i humanista, i no progrés irresponsable, seria el cor de la il·lustració.

On estaria, doncs, la il·lustració espanyola? Hi ha alguna figura de prestigi entorn del que hi ha cert consens, com Gaspar Melchor de Jovellanos. El seu “Informe sobre la Ley Agrària” (1794) és una anàlisi crítica, racional i sistemàtica dels problemes del sector primari espanyol amb l’objectiu de reclamar polítiques de desenvolupament. Diagnostica com a principals reptes la manca de regadius, el control que el Honrado Concejo de la Mesta fa d’immensos territoris consagrats a la transhumància, els camps poc aprofitats pels latifundistes, la manca d’impostos als propietaris nobles (que evita la recerca de beneficis), i la manca de coneixements pràctics moderns. Què recomana per a superar aquesta situació? Obres públiques (canals i camins), l’abolició de la Mesta, el tancament dels camps (privatitzar les terres comunals, com estaven fent les Enclosure Acts a l’Anglaterra de la “revolució agrícola”), la limitació dels mayorazgos i la potenciació de l’ensenyament pràctic...

Un altre dels focus a que vam apuntar per identificar la il·lustració espanyola van ser els petits cenacles de la baixa noblesa militar: acadèmies i escoles oficials de l’armada en el que es formaven en matemàtiques i ciències pràctiques, i en les que es van preparar les grans expedicions i les exploracions científiques del segle. La coneguda com a Expedició Malaspina, que acabaria amb la publicació del “Viaje político-científico alrededor del mundo por las corbetas gemelas Descubierta y Atrevida, al mando de los Capitanes de navío don Alejandro Malaspina y don José Bustamante y Guerra desde 1789 a 1794” en seria un exemple... fins que, l’any següent al seu retorn, involucrat en una conxorxa contra Godoy, va ser detingut.

Per contra, per identificar els problemes a què s’enfrontava aquesta il·lustració vam significar el motí d’Esquilache (1766), perquè reuneix, a la incomprensió general d’un poble apegat a les velles tradicions, la conxorxa dels privilegiats per a frenar tota reforma. Les reformes urbanístiques apuntades per Leopoldo de Gregorio, marquès d’Esquilache, que havia vingut amb Carles III de Nàpols, seran representades posteriorment per la Puerta de Alcalà o les glorietes de Cibeles o Neptuno. Tenien, però, una altra cara: el pes que significava per als madrilenys anava més enllà de l’obligació de netejar el tros de carrer davant de casa, o de pagar impostos per les bastides. Hem d’afegir-hi la pujada del preu del gra, sigui causada per males collites o per acaparadors que aprofitaven el recent decret que alliberava del seu preu (1765) per a especular. Tot plegat va provocar una de les tradicionals crisis de subsistències: al malestar que sumava la pujada del preu de l’oli (arran de la instal·lació dels fanals)  es va sumar el decret de capes i barrets, la prohibició de la chamberga i la capa llarga, indumentària popular que, segons les autoritats, dificultava la persecució dels delinqüents quan fugien... Quan el motí va esclatar el març de 1766, la multitud no solament va assaltar el palau on vivia Esquilache, sinó que es va enfrontar amb la guàrdia reial a les mateixes portes de palau, demanant la destitució del secretari. El rei en persona va haver de sortir al balcó i prometre fixar el preu del gra: dies després enviarà el seu ministre d’ambaixador a Roma i posarà en marxa la persecució dels inspiradors del motí. La Pesquisa Reservada de gelosos oficials reials, com José Moniño, apuntarà als jesuïtes: el rei decretarà la seva expulsió el 1767.

Fos veritat o no, el motí de 1766 ens demostra com la incomprensió general i les conxorxes nobiliàries pengen com una espasa de Damocles sobre els il·lustrats. Per això Pietro Giuste escriu a Cesare Beccaria el 1775 que les Llums entren a Espanya “con maggiore difficoltà e lentezza”, o Leandro Fernández de Moratín a Juan Pablo Forner... “Créeme, Juan, la edad en que vivimos nos es muy poco favorable; si vamos con la corriente y hablamos el lenguaje de los crédulos, nos burlan los extranjeros, y aún dentro de casa hallaremos quien nos tenga por tontos; y si tratamos de disuadir error funesto y enseñar al que no sable, la santa y general Inquisición nos aplicará los remedios que acostumbra”.

L’episodi ens permet distingir també a la cort dels Borbons dos faccions enfrontades: els manteístas, i els col·legiales. Els col·legials són la vella noblesa d’espasa, que ha estudiat en els (Reales) Col·legis de Nobles, i es consagra a la diplomàcia, la inquisició o la judicatura. Sovint propera als jesuïtes, eren gelosos del seu vell privilegi de consilium i auxilium al rei, entenent la seva persona com un “primus inter pares” que hauria de compartir el poder amb consells nobiliaris, i els vells “fueros”” perduts dels antics regnes. Miren amb menyspreu l’ascens d’una nombrosa noblesa de servei, sovint anomenats “covachuelistas” perquè es consagren a la feina administrativa de la monarquia gràcies a la seva formació universitària, sovint en dret, el que els val l’apel·latiu de “noblesa de toga”. En tant el seu ascens social es deu a la protecció reial, són partidàries de defensar les regalies del seu senyor, també en matèria de religió (són regalistes), i desconfien dels jesuïtes com a servidors d’un cap d’estat estranger. Ambdós faccions rivalitzen pel favor reial a la cort, i totes dues presenciaran amb estupor l’arribada de les notícies de França l’estiu de 1789.

EVOLUCIÓ DE LA POLÍTICA EXTERIOR ESPANYOLA DAVANT DE LA REVOLUCIÓ. La fallida de la Hisenda francesa havia posat sobre la taula de Lluís XVI el sanejament fiscal fent pagar impostos als privilegiats, però –davant la seva resistència- el rei s’havia vist obligat a convocar els Estats Generals, aquella assemblea estamental d’origen medieval on rei i estaments negociaven les contribucions. En aquella societat xopa d’il·lustració i farta de feudalisme, la seva obertura el maig de 1789 havia obert un violent debat sobre el vot individual: quan el rei es va negar a concedir-lo, s’havia produït el Jurament del Joc de Pilota, que instituïa l’Assemblea Nacional Constituent (juny 1789). El rei, contrariat, havia reunit l’exèrcit a les portes de París: tement represàlies contra l’assemblea, esperonat per les dificultats d’aprovisionament a la ciutat, el poble parisenc s’havia llençat al carrer i havia assaltat la Bastilla, símbol de l’arbitrarietat de l’absolutisme (juliol 1789).

Quan aquestes notícies arriben a Madrid, s’havia convocat al maig les Corts de Castella. Aquesta vella institució, en desús des de l’adveniment dels Borbons, no s’havia reunit des de 1760: aquestes, que serien les darreres corts de l’Antic Règim, es van obrir al setembre al Palau Reial, continuarien al Saló de Regnes del Palau del Buen Retiro, i al Real Monestir de San Jerónimo.

Carles IV pretenia el jurament de l’infant Ferran (5 anys), i la reforma de la tradició jurídica francesa sobre la successió, la Llei Sàlica que Felip V havia importat de França, i que –a més d’impedir que les dones poguessin exercir la sobirania, encara que la poguessin transmetre- estipulava que l’hereu havia de ser nascut i criat a Espanya, condició que Carles IV no acomplia perquè havia nascut a Nàpols. Havia estat jurat com a hereu el 1760, però temia que es pogués qüestionar en algun moment la legalitat del seu ascens.

Veient el que estava passant a França, el primer secretari d’estat en aquell moment, el comte de Floridablanca, es va espantar molt: es van suspendre diaris i es va aplicar censura a la premsa oficial prohibint mencionar els esdeveniments francesos​. Es van suspendre reformes, reforçar la inquisició, censar estrangers, tancar fronteres, i –tement que les corts obertes poguessin degenerar igual- es van tancar precipitadament. Richard Herr parlaria del “Pànic de Floridablanca”, donant a entendre les limitacions programàtiques de la il·lustració espanyola. En una “Exposición que el sr Floridablanca hizo y leyó a sm en el consejo dando una idea del estado de Francia” (1792) es lamentava que “el estado de Francia es el de haber reducido al Rey al de un simple ciudadano (...) primer empleado en el servicio de la Nación (...) sujeto a dar cuenta y ser responsable de su labor a toda la nación (...) Aquellos principios se reducen a que todos los hombres son iguales, y que así el más infeliz artesano o jornalero es igual al propio Rey”, i acabava lamentant que “en Francia se acabó todo”.

Floridablanca es referia a que els revolucionaris francesos anaven guanyant posicions: el rei s’havia vist obligat a acceptar la tasca de l’Assemblea Nacional Constituent, que alhora legislava l’abolició del feudalisme o redactava la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. I, finalment, publicava la constitució de 1791, que instaurava la separació de poders (deixant per al rei el poder executiu) i el sufragi censatari. Mentre es convocaven eleccions a una nova Assemblea Nacional Legislativa, anaven sorgint opositors a la tasca dels revolucionaris: el clergat refractari als canvis, la noblesa emigrada que advertia del perill a les corts que els acollien, i la pròpia tasca del rei, que evitava signar els decrets de l’assemblea si no es veia pressionat, i demanava secretament l’ajuda dels prínceps absolutistes. El màxim exponent d’aquesta actitud seria l’intent de fugida que va organitzar la família reial d’acord amb les tropes austríaques que els esperarien a la frontera de l’imperi amb França, a Bèlgica, i que seria descobert a la ciutat de Varennes (juny de 1791). Aquest esdeveniment qüestionava la pròpia monarquia, envoltada des d’ara de sospites de traïció, que va ser retornada a París entre perilloses manifestacions de disgust: s’obria un debat en el si de la nova assemblea sobre què fer amb el rei, de moment tancat al Palau de les Tulleries, i què fer amb les potències absolutistes que es mobilitzaven contra França.

La situació dels cosins francesos va demostrar Carles IV que la política empesa per Floridablanca no era la més adequada. El 1792 el va destituir, i va confiar en un membre de la facció contrària: el nou primer secretari d’estat va ser el Comte d’Aranda: havia estat molts anys ambaixador a França, tenia molts contactes amb il·lustrats, i s’esperava que pogués salvar la família reial francesa. Sobre la taula de Pedro Pablo Abarca de Bolea y Ximenez de Urrea es plantejava un dilema: seguir la política exterior de solidaritat dinàstica implicava donar suport a un règim que qüestionava la monarquia absoluta, però canviar de política i anar-hi en contra suposava donar suport a l’adversari natural, els britànics, que qüestionaven el monopoli del comerç americà.

Mentre aquest dilema irresoluble s’intentava desenredar, França declarava la guerra a Prússia i Àustria. Quan els parisencs, espantats per la proximitat de les tropes absolutistes, van llegir el manifest que els adreçava el duc de BRumswick, que capitanejava l’exèrcit prussià invasor, exigint el respecte de la família reial, van assaltar les Tulleries (agost de 1792). El rei va ser detingut i tancat a presó, l’assembla es va dissoldre i de noves eleccions va sorgir una de nova, la Convenció Republicana, que celebrava, el mateix dia de la seva constitució, la victòria francesa sobre l’exèrcit invasor a Valmy. La radicalització de la revolució anava més enllà, perquè la Convenció exigia el judici del rei, que seria condemnat a mort i executat a principis de 1793. La flexibilitat del Comte d’Aranda es donava per fracassada: per solidaritat dinàstica i per coherència ideològica esclatava la GUERRA GRAN (1793-1795).

El conflicte, anomenat també Guerra de la Convenció, o guerra del Rosselló, no va anar massa bé per a les tropes espanyoles, que després d’unes primeres tímides victòries, van veure’s obligades a retrocedir. Fracassades ambdues faccions cortesanes, els reis van buscar una “tercera via” política, sembla que suggerida per la reina Maria Lluïsa de Parma: el nou secretari d’estat va ser un jove guàrdia de corps de palau, Manuel Godoy. Pertanyia a la petita noblesa extremenya, i oferia formació, joventut, experiència militar i –sobre tot- una lleialtat allunyada de tot compromís clientelar dins de les dues faccions. Les sospites sobre el seu meteòric ascens, que la propaganda opositora atribuïa al favor de la reina, semblen difícils de demostrar: Maria Lluïsa, ben controlada pel vell protocol i esgotada emocionalment per la gestió d’una quinzena d’embarassos, difícilment respondria al retrat pèrfid de l’amazona sexual que la misògina propaganda revolucionària ens ha llegat. Amb ànim pragmàtic, Godoy proposava una política realista, desconnectada de tota ideologia, i demanava als reis negociar una pau amb el Directori francès, tornant a la tradicional anglofòbia que contribuïa a protegir les colònies, i aprofitant que –després dels excessos jacobins- la reacció moderada havia constituït a França, després de Thermidor, una república conservadora que perseguia els jacobins i necessitava, per alliberar esforços, algun tipus

La Pau que Godoy va negociar es coneix com a Pau de Basilea (1795) i, malgrat les derrotes espanyoles, es va signar sense pèrdues territorials. Godoy va ser premiat amb el títol de Príncep de la Pau, culminant així un ascens que havia evitat la via burocràtica tant com la via aristocràtica. Els reis li havien concedit el títol de cavaller de l’Orde de Santiago (1790), el de gentilhome de cambra del rei, tinent general de la guàrdia i la Gran Creu de Carles III (1791), el títol de Duc d’Alcúdia amb Grandesa d’Espanya, el Toisó d’Or i la primera secretaria d’estat (1792). El nou obsequi va venir acompanyat d’un matrimoni dins de la casa reial, amb una cosina dels reis, la comtessa de Chinchón. L’ascens de Godoy semblava imparable, i va despertar moltes enveges i suspicàcies. I la pau signada amb els francesos a Basilea tindria terribles conseqüències.

SPACAT2 - CARACT. DE L'ESPANYA DELS BORBONS

ÉS UN ESTAT ABSOLUTISTA, CENTRALISTA I MILITARITZAT. L’adveniment dels Borbons a la mort del darrer representant de la Casa d’Àustria, i la seva consolidació després de la guerra de successió a la corona d’Espanya, havien representat la destrucció del sistema policèntric de govern que havia mantingut l’anterior dinastia. El complex sistema de consells territorials i temàtics que els politòlegs anomenen polisinòdia havia deixat pas a les secretaries d’estat: un “primer secretari d’estat” que despatxa amb el monarca “a boca” capitanejava un equip entre els que es comptaven el secretari d’estat de Marina i Índies, el secretari d’estat de Gràcia i Justícia, el d’Hisenda, o el de Guerra. La denominació, el 1787, de la reunió de tots ells en una sola “Junta Suprema de Estado”, a instàncies del Comte de Floridablanca, ha estat vista l’antecedent del nostre Consell de Ministres (que no es diria així fins el 1823).

En qualsevol cas, aquesta estructura –piramidal, més assessora que decisòria- demostra que la font de tota legitimitat i poder és el rei. Aquesta concepció vertical de la sobirania havia substituït tradicions jurídiques dels estats que composaven l’antiga Corona d’Aragó, on s’havia limitat el poder reial aprofitant moments històrics de fragilitat dinàstica per arrencar compromisos que instauraven sistemes de negociació política amb la corona. La filosofia política en la que es basava aquell sistema, a la que anomenem PACTISME, havia nascut quan Pere el Gran havia fixat que “si nós o els nostres successors volem fer alguna constitució (...) ho farem amb l’aprovació i consentiment dels prelats, barons, cavallers i ciutadans de Catalunya” (1283). No era una pràctica política democràtica, però fixava límits a l’autoritat reial, i havia resistit a la incomoditat mostrada per la Casa d’Àustria durant l’època moderna. Per això el conseller d’Índies Juan de Solórzano Pereira havia pogut afirmar a finals del s. XVII que “los reinos se han de regir y governar como si el rey que los tiene juntos, lo fuera tan solo de cada uno de ellos”. La victòria de Felip V a la guerra de successió li havia permès -basant-se en el “justo derecho de conquista” i en què aquells súbdits “habían faltado al juramento de fidelidad que me hicieron”- dissoldre totes les velles institucions representatives que sostenien aquell sistema (Decret de Nova Planta, 1716) i instaurar a Catalunya el REAL ACUERDO, el govern conjunt d’un Capità General (generalment un noble castellà) i una Reial Audiència (en la que també sovintejaven jutges castellans). D’ell depenien els comissaris reials que anomenem corregidors (dels corregiments que substituïen les antigues vegueries) i els intendents (encarregats de la recaptació del nou tribut, el cadastre, que gravava béns i rendes de tota procedència).

Per analitzar el significat d’aquest canvi podem rellegir els estudis que Ernest Lluch va començar sobre el significat de l’austracisme: insistia en què la pèrdua de les institucions representatives catalanes havia estat també un desastre per a Espanya sencera. No solament perquè el projecte austriacista constituïa una oportunitat de regular el poder reial pensant en la monarquia composta, sinó perquè –com a Anglaterra- podria haver estat un camí cap a la modernitat eixamplant la base electoral de manera progressiva. Contra aquesta visió, teòrics conservadors han vist en l’absolutisme l’alternativa correcta: qualifiquen l’arquitectura política de la Corona d’Aragó i tota la producció jurídica acumulada en les Constitucions com a quincalleria medieval obsoleta, i veuen en el nou estat centralitzat l’artefacte que, gràcies al posterior assalt burgès a les institucions propi de la revolució liberal, portaria progrés polític. Aquesta interpretació oblida que l’Espanya borbònica era una monarquia patrimonial, justificada amb el dret diví, en que el monarca -propietari de regne- governava amb senyors feudals perseguint amb la inquisició tota dissidència ideològica. Per justificar-se, aquests especialistes amplifiquen l’impacte de les reformes impulsades per una noblesa de servei, a la que veuen il·lustrada, i disposada a “racionalitzar l’administració territorial”, eufemisme amb que es fa referència a la supressió de les velles institucions representatives pactistes. Per resoldre el dilema em vaig referir a classe als estudis del professor Francisco Andújar sobre la benalitat d’oficis, la pràctica de les monarquies d’època moderna de vendre en propietat (de vegades amb dret a traspassar-los en herència) tota mena d’oficis i càrrecs: afirma que els Borbons van expandir-la fins a nivells mai coneguts, venent de tot, des de càrrecs a la Casa de Contractació, regidories o conselleries, fins a escrivanies, alcaidies, magistratures de l’Audiència i... virregnats! Aquesta cessió de sobirania que representa la benalitat d’oficis desmunta la concentració de poder i sobirania a la que aspira tot estat modern, i demostra el sentit patrimonial de l’estat que tenien els Borbons, lluny de tota modernitat.

PRACTICA UNA ECONOMIA MERCANTILISTA. Alguns il·lustrats malveien l’economia controlada: en el seu “Discurs sobre el foment de la indústria popular”, Campomanes criticava els gremis per impedir el lliure accés als oficis, i que, protegits així, “no se toman la fatiga de esmerarse en las artes, porque saben bien que el público los ha de buscar necesariamente”. Aquesta tímida defensa de la lliure competència no funciona amb el comerç colonial. Els ministres dels Borbons criticaven haver convertit les índies en proveïdores de metalls preciosos, i buscaven fer més eficaç el seu control com a mercats reservats, i subministradores de matèries primeres. Alguns americanistes arriben a parlar d’una “segona conquesta d’Amèrica” quan, implementant divisions administratives més petites, millorant vigilància de guardacostes, construint sòlides defenses, els Borbons acaben amb la “independència virtual” de que gaudia la burgesia criolla. És en aquest context que entenem el decret signat per Carles III el 1765, una ampliació del monopoli que des de 1717 havia tingut Cadis per a comerciar amb Amèrica, a les ciutats de Barcelona, Alacant, Cartagena, Màlaga, Sevilla, Corunya, Gijón, i Santander. El 1778, en un context d’imminent conflicte amb els anglesos (que havien començat la guerra contra les Tretze Colònies a Amèrica del Nord, que s’havien declarat independents) es va ampliar el decret de lliure comerç a tots els ports espanyols: es volia controlar un percentatge més gran d’operacions econòmiques amb les colònies, conscients de que pirates i contrabandistes anglesos violaven permanent i sistemàtica el monopoli.

... QUE CONDICIONA LA POLÍTICA EXTERIOR. La necessitat vital de controlar el comerç amb Amèrica i la violació del monopoli, mitjançant el contraban i la pirateria, per part del Regne Unit –on, per cert, Adam Smith publica “La riquesa de les nacions” criticant l’economia controlada, pròpia de l’Antic Règim- van obligar la monarquia borbònica a una política anglòfoba. En aquesta lluita va comptar amb el suport dels parents francesos, que durant el segle XVIII combatien pel control d’Amèrica del Nord contra els anglesos. La solidaritat dinàstica es va manifestar en la signatura de tres Pactes de Família, aliances bilaterals de suport mutu, el 1734, el 1743 i el 1761, que van comprometre Espanya en diferents conflictes europeus. El III Pacte de Família es va ratificar el 1779 (Tractat d’Aranjuez) per a ajudar les Tretze Colònies contra els britànics. Caldria analitzar si oferir suport als colons americans que s’enfrontaven al seu sobirà legítim va ser adequat. Des d’aleshores, el Regne Unit –al qui la industrialització estava convertint en el “taller del món”- va animar la burgesia criolla a independitzar-se d’Espanya. Aquests americans voldran imitar els EUA per trencar el monopoli espanyol (més efectiu ara gràcies a les reformes borbòniques), i enriquir-se comerciant amb els anglesos. Els nous Estats Units seran, doncs, la inspiració per a la burgesia criolla...

UNA IL·LUSTRACIÓ DÈBIL I POC AGOSARADA. La historiografia progressista, impressionada pel pes del nacional-catolicisme, no veia il·lustració a Espanya. Coincidia amb els intel·lectuals reaccionaris del franquisme, que veien en les noves idees un cos impropi al ser d’Espanya, un càncer importat de França. Els llibres clàssics sobre el tema que van escriure hispanistes com Jean Sarrail o Richard Herr coincidien en veure-la tardana, concentrada en el regnat de Carles III, i –en comprovar la seva moderació- parlaven d’una “il·lustració catòlica”. La veien minoritària, gairebé anecdòtica, condemnada a un ”exili interior”, incompresa per part d’una massa rutinària i providencialista, apegada a les tradicions, i també assetjada per la resistència dels sectors immobilistes que no volien reformes. Aquestes amenaces van obligar els il·lustrats a refugiar-se en la protecció reial, una vinculació amb el poder que va fer Franco Venturi qualificar la il·lustració espanyola de “funcionarial”. Una posició contradictòria, perquè limitava la seva capacitat d’acció, ja que el caprici (o la protecció) del rei cobria solament la seva conveniència. Francisco Sánchez Blanco ha contestat que “encara que Espanya té particularitats, no deixa de ser un país europeu integrat en el circuit de les idees. Les relacions diplomàtiques, els contactes comercials, les migracions, els diaris, els llibres i els relats de viatgers son eines d’introducció d’idees (...) per a les que no hi ha fronteres polítiques ni lingüístiques”. I conclou... si no hi havia il·lustrats, d’on sortirà la constitució de Cadis? Si el poble cridava “mueran las luces”... és que n’hi havia!