El nou urbanisme de la Comuna: van obrir els Jardins de les Tulleries al públic i van tombar la Columna Vendôme |
Acabava l'any 1871. El poble de París, en una ciutat assetjada per les bombes prussianes, el fred i la fam, va mobilitzar la Guàrdia Nacional quan va conèixer que el vell Adophe Thiers presidiria des de Versalles (tot un símbol) un Govern Provisional que convocava eleccions, de les que –malgrat que el republicà Leon Gambetta havia proclamat la IIIª República impulsat pel poble de París- va sortir una Assemblea… amb majoria monàrquica! Alhora, unes eleccions a la ciutat (amb alta abstenció dels barris burgesos) va escollir un govern municipal de classes mitjanes, la Comuna. Aquest govern urbà va posar en marxa un estat: assistència social, pensions, educació, correu, bombers, cementiris, museus, biblioteques, impremta oficial, fàbriques de guerra, oficines de col·locació i Guàrdia Nacional. Però quan es planteja anar contra Versalles, acorda que els seus objectius són parisencs i que cal prioritzar les reformes… finançant-les mitjançant un crèdit del Banc de França (i no nacionalitzant-lo!). La seva proposta de república democràtica dins la República Francesa, doncs, vol acabar amb el centralisme sense trencar la unitat de França. La Comuna destaca també per les seves mesures laiques: acaba amb el pressupost per al culte, declara la propietat nacional dels béns de l’església, secularitza hospitals i retira símbols religiosos de les escoles.
Les conseqüències de la Comuna de París (1): una repressió despiadada.
El govern Thiers encarrega al general Patrice MacMahon, vençut a Sedan, sotmetre la ciutat amb suport prussià. El traçat urbanístic de Haussmann va permetre prendre la ciutat fàcilment: durant una “Setmana Sagnant” milers de comunards van ser afusellats sense procés. El balanç de víctimes és difícil, però el cens de 1872 mostra cent mil persones menys que el de 1870. El cementiri de Père Lachaise va ser l’escenari d’una batalla terrible, després de la que 147 “comuners” van ser afusellats al que ara coneixem com el Murs dels Federats. París queda en estat de setge i amb toc de queda fins 1876.
Les conseqüències de la Comuna de París (2): la ruptura del moviment obrer.
La Primera Internacional s’havia fundat a Londres (1864) per coordinar l’acció unitària de la classe obrera, lluitar per l’abolició de la societat de classes, impulsar la solidaritat internacional obrera, i defensar la importància de sindicats i vagues. Els historiadors han discutit molt sobre el seu balanç: avui creiem que va donar directrius a tots els moviments obrers nacionals (prioritzar lluites per la jornada de 8 hores, el treball de dones i nens), que va millorar la seva formació i politització, i que va permetre demostrar que la lluita obrera activa era possible i productiva. La interpretació dels fets de París va obrir-hi, però, una escletxa en el si de la Primera Internacional quan es va discutir els motius del seu fracàs:
a) Karl Marx (“La guerra civil a França”) opinava que la Comuna havia estat un moviment sense coordinació, espontani, improvisat. Havia estat moderat amb el poder econòmic: van fracassar perquè no van expropiar el Banc de França. La lliçó de futur és que, per destruir el capitalisme, calia assaltar l’estat per substituir la “dictadura de la burgesia” per una “dictadura del proletariat”. Com? Mitjançant una elit rectora, professionalitzada per a la revolució, capaç de dirigir el moviment obrer cap a la construcció d’una societat sense propietat privada.
b) En canvi, Mikail Bakunin (“La Comuna de París i la noció d’estat”) explicava el fracàs de la Columna basant-se en que no va trencar amb la tradició d’estat. La seva debilitat davant del poder polític es va manifestar quan no va aprofitar la seva força popular per atacar el Govern Provisional a Versalles. Per destruir l’estat evitava qualsevol
organització política i apostava per la “propaganda pel fet”. Una onada d’atemptats anarquistes sacsejarà les opinions públiques europees: el tsar Alexandre II (1881), Sadi Carnot (1894), Sissí (1898), Humbert I d’itàlia (1900), el president McKinley (1901) seran algunes de les seves víctimes.
La disputa entre marxistes i anarquistes pel grau de centralització que havia de tenir la Internacional va acabar amb l’expulsió dels anarquistes (Congrés de L’Haia, 1872). El moviment obrer va perdre força: de fet el Congrés de Philadelphia (1876) va tancar la institució; però els governs burgesos –espantats per l’experiència de 1871- van impulsar certes polítiques socials, fent participar així els obrers dels beneficis de l’expansió colonial. La millora de les condicions de vida del proletariat nascuda de les polítiques socials (finançades amb el pastís imperialista) va permetre comprovar que la previsió marxista –la “crisi del mode de producció capitalista” que permetria la revolució i el naixement del model comunista- no es faria realitat aviat. Partint d’aquí, una línia de pensament marxista, el “revisionisme”, proposava una alternativa per arribar al socialisme: l’acció política. Això vol dir que cal acceptar el joc polític del liberalisme burgès, tal i com recomanava Edward Bernstein (“Les premises del socialisme i les feines de la democràcia”, 1899). Per seguir aquest camí neix la social-democràcia: partits obrers que volen guanyar majories per fer polítiques de millora de la vida i les condicions laborals del proletariat: l’SPD (1875), el PSOE (1879), el PSF o el Labour (1901).
Les conseqüències de la Comuna de París (3): la consolidació de la IIIª República
En l’Assemblea Nacional la majoria monàrquica estava dividida entre legitimistes (partidaris d’Enric V, comte de Chambord, nét de Carles X) i orleanistes (el Comte de París, nét de Lluís Felip). Com que el primer no tenia fills, van pactar una successió alterna, però Chambord es va desprestigiar quan va intentar imposar la bandera dels Borbons per sobre de la tricolor (que estava generalment acceptada des de 1830).
Quan Thiers va renunciar (1873), el succeeix un monàrquic: el mariscal Mac-Mahon maniobra a favor de la monarquia, però la intransigència del comte de Chambord va afavorir els republicans. Ells van aconseguir aprovar al parlament l’Esmena Wallon (30-1-1875): Le président de la République est élu par le Sénat et par la Chambre. L’acord es va produir per un sol vot (353 a 352), però impossibilitava escollir un rei i alhora oferia tranquil·litat als conservadors (gràcies al sufragi indirecte) i participació als republicans (gràcies al sufragi universal amb que s’escolliria les cambres). La por a la Comuna va permetre la generositat conservadora: una nova majoria republicana a les eleccions de 1877 va permetre fer renunciar Mac-Mahon.
CONÈIXER ELS AGENTS POLÍTICS DEL MAPA 1871-1914 (1) FRANÇA
De la IIIª república francesa, que durarà fins la derrota davant dels nazis (1940) vam destacar el seu èxit industrial: un 9% de la producció mundial era francesa el 1900, a l’Exposició Universal que celebra el centenari de la Revolució (1889) cal afegir la de 1900... A la rivalitat imperialista amb els anglesos cal afegir el pols que manté amb Alemanya des de la humiliació que havia significat la derrota de 1871, la pèrdua d’Alsàcia i Lorena i la proclamació del Reich al mateix saló dels miralls del Palau de Versalles. Però la característica més important de la IIIª República són les polítiques laiques: ensenyament gratuït (1881) i obligatori i laic (1882), Llei Goblet (1886) expulsant l’església de l’ensenyament públic, secularització d’hospitals i cementiris, llei de matrimoni civil (1884), prohibició a les congregacions religioses de dedicar-se a l’ensenyament (1904) i Llei de separació d’església i estat (1905): la república ja no té religió oficial.