S36 - L'AGONIA DE LA DISTENSIÓ

El Watergate havia convençut molts nord-americans de que alguna cosa greu no anava bé en la forma de governar el país. I en aquest clima va ser escollit un nou president: Jimmy Carter, un enginyer de marina i predicador baptista, tímid i religiós, d’imatge senzilla i sempre somrient que semblava deslligar-lo de les intrigues capitolines i contrastava amb els escàndols recents, i la decepció pública pel perdó que Ford havia concedit a Nixon. Malgrat la retòrica en què prometia un “govern tan bo, honest, decent, veraç, correcte, competent, idealista i compassiu com el propi poble americà”, va mantenir el suport a tirans com el Xa, Sadat, Marcos a Filipines, Mobutu al Congo o Suharto. Així doncs, encara que el maig de 1977 declarava que els americans s’estaven “allunyant de l’exagerada por al comunisme que ens havia conduït a associar-nos amb qualsevol dictador”, el setembre rebia Videla a la Casa Blanca, malgrat conèixer els seus crims a l’Argentina. Aquesta esquizofrènica diplomàcia demostrava l’existència de 2 faccions en el si del govern:

a)      El seu conseller de seguretat nacional, el polonès Zbigniewe Brzezinski, li va inspirar la transferència de la jurisdicció sobre la CIA del departament d’Estat (dirigit per Cyrus Vance, de tarannà negociador) al consell de seguretat nacional.

b)      Vance, per la seva banda, donava suport a la Trilateral (l’organització de dirigents polítics econòmics que lligava Europa occidental, Japó i Estats Units, que David Rockefeller havia fundat el 1973) i criticava l’obsessiu enfrontament amb la URSS.

c)      Els falcons del CPD (Committee on the Present Danger) com Bush, Pipes, Rumsfeld, Wolfowitz se li enfrontaven amb una visió alarmista de l’amenaça soviètica i la voluntat de no compartir l’hegemonia amb europeus i japonesos. Sostenien que Carter, i abans Nixon, “traïen els interessos de la nació” amb la distensió.

El gran èxit de Carter van ser els Acords de Camp David (9/1978) que van permetre la signatura per Sadat i Begin del tractat de pau de 1979 pel qual Egipte reconeixia l’estat d’Israel, i els israelians li tornaven la península del Sinaí. Arafat, veient que Egipte oblidava els palestins, diria que “Sadat ha venut Jerusalem i els drets del poble palestí per un grapat de sorra”. Carter no va aconseguir que Israel reconegués la Resolució 242 de les Nacions Unides, però confirmava Egipte en l’òrbita nord-americana. Mentrestant, Carter criticava els russos en matèria de Drets Humans i normalitzava les relacions amb la Xina, culminades amb la visita de Deng Xiao Ping als EEUU (1/1979) i la venda d’armament per usar-lo a Vietnam contra les bases soviètiques. Pel que fa a la política interior, Carter seria testimoni del profund gir a la dreta de la política econòmica nord-americana. La influència que els empresaris havien adquirit va ser palesa en 2 batalles legislatives: la primera va ser contra la creació d’una oficina de representació dels consumidors; la segona va ser contra el projecte Labor Law Reform Act presentant a finals de 1977. Els sindicats la veien una protecció davant les campanyes hostils de les empreses i veien que, amb un congrés de majoria demòcrata, no costaria d’aprovar. Però la hostilitat de les organitzacions empresarials la va eternitzar en el senat fins que la van retirar. El dirigent del sindicat dels treballadors de l’automòbil, Douglas Fraser, va interpretar-ho dient que “la comunitat empresarial ha escollit desencadenar una guerra de classes unilateral … contra els treballadors, i contra la classe mitjana. Els líders de la industria, el comerç i les finances dels EEUU han trencat i descartat el fràgil acord no escrit que va estar en vigor durant un període passat de creixement i progres”. Estava definint la imminent revolució conservadora.

ELS NOUS CONFLICTES. Havíem vist la Distensió superar moltes crisis: el 1979 s’arribà a signar el SALT II (FOTO), que ja no serà ratificat. Per què? Per l’aparició de nous conflictes, autòctons, aliens a l’enfrontament bipolar, però de repercussió mundial. A la consciència del pes que significaven els costos de producció (resultat de la crisi petrolera), se li va afegir la sensació de inseguretat que provocaran aquests nous conflictes. Ambdues circumstàncies decidiran el viratge neoliberal i amb ell … la Segona Guerra Freda.

-          El 1979 els sandinistes accedeixen al poder a Nicaragua, i la situació recorda els nord-americans una espècie de “segona Cuba”.

-          El 1979 la revolució fonamentalista iraniana de l’Aiatol·là Jomeini destronava el Xa de Pèrsia. El segon productor mundial de petroli entraria en guerra amb el primer, l’Iraq, i això provocaria una segona crisi petrolera.

-          El Vietnam Prosoviètic (unit per la victòria del nord el 1975) es llençaria contra la Cambodja dels Khmers Rojos, que rebrien el suport dels xinesos, el 1979.

-          Finalment, aquell 1979 la intervenció soviètica a Afganistan es convertiria en una espècie de Vietnam que els deixaria empantanats en un conflicte impossible de guanyar, fins el 1989.

Tots aquests conflictes desencadenarien una escalada freda i una crida a la seguretat per part de l’electorat. La classe mitjana no solament s’espantava per la suposada nova ofensiva soviètica, sinó que –espantada també per les crisis del petroli- reclamarà la retallada de l’estat social. Aquesta “revolució conservadora” provocarà la segona guerra Freda. El complex militar industrial es fregava les mans: un llenguatge agressiu, vell però reciclat, que parlava sobre la necessitat urgent de defensar-se, i reclamava una política exterior imperial agressiva, es materialitza en l’elecció de Ronald Reagan com a  president dels Estats Units (1980) en el marc del viratge conservador occidental.

LA REVOLUCIÓ FONAMENTALISTA IRANIANA. Ja el 1963, després de 10 anys d’autocràcia i parlament de terratinents, sense partits, el xa Muhammad Reza havia impulsat el que anomenava una “revolució blanca”, un programa de modernització que el va enfrontar al clergat musulmà xiïta que criticava la reforma agrària, la promoció de la dona i el nou calendari que feia del 1976 de l’era cristiana i el 1355 de la musulmana... el 2535 de l’imperi persa. Aquell mateix any l’aiatol·là Jomeini havia estat arrestat per criticar aquest projecte i va ser expulsat a un exili de 14 anys. Això havia provocat que, mentre el Xa governava com un autòcrata, l’oposició s’acostés a l’islamisme: terratinents afectats per la reforma agrària seguien el clergat que la condemnava, i els obrers perjudicats per l’empitjorament del repartiment de la riquesa després de la crisi petrolera s’afegiran a les protestes camperoles que col·lapsaran Teheran. Aquest procés culminava quan, el gener de 1978, la premsa atacava l’exiliat aiatol·là per haver dit que el Xa era un agent nord-americà, i es van produir manifestacions de repulsa per tot el país. Un terratrèmol a Tabas va deixar en evidència la ineficàcia de l’estat, quan es va veure que les institucions religioses musulmanes havien reaccionat més ràpid a ajudar els damnificats. Què estava passant?

·         Que les grans migracions del camp a la ciutat (on es concentraven oportunitats i beneficis petrolers) havien concentrat una oposició abans dispersa.

·         Que la modernització descontrolada, més ràpida que l’occidentalització cultural, va obrir esquerdes entre la burgesia adepta al règim i les masses xiïtes

·         Que el col·lapse del règim estava sent aprofitat pels fonamentalistes islàmics, capaços d’oferir una ideologia igualitària

·         Que la fastuositat de les festes de Persèpolis (1971) per a celebrar els 2500 anys de la monarquia persa palesava que el règim monàrquic era insostenible...

Quan el Xa Mohammed Reza Palevi va respondre a les protestes amb la duresa policial, va esclatar la revolució fonamentalista iraniana de 1978-1979. Amb el líder del moviment segur en l’exili, es precipitaven manifestacions amb 2 milions de persones, fins que els  soldats, farts de disparar contra civils indefensos, van començar a desertar i unir-se als manifestants. El Xa va marxar a l’exili a Egipte (16-1-1979) i Jomeini va tornar a Teheran, triomfant, l’1-2-1979. El vell ordre es va enfonsar com si res: els partidari de Jomeini van prendre el poder i van guanyar un referèndum que, amb el 98% dels vots, va proclamar la república islàmica el primer d’abril de 1979.

L’octubre de 1979 els nord-americans van acceptar que el deposat Shan, greument malalt, revés atenció mèdica als EEUU. El 4 de novembre grups d’estudiants iranians van assaltar l’ambaixada americana a Teherán i van agafar com a osatges 66 nord-americans, i van exigir –per a alliberar-los- l’extradició del Xa, amb l’objectiu de jutjar-lo i executar-lo, així com la confiscació de la seva fortuna. L’ocupació, planificada com una protesta temporal, es va endurir quan Jomeini li va donar suport públic. A Washington no ho sabien encara, però aquesta crisi acabaria amb la presidència Carter.

S35 · MÉS AMENACES: ANGOLA, ETIÒPIA, VIETNAM, YOM KIPPUR

Malgrat la crisi política americana, la superació de la crisi de Bangladesh semblava que la Distensió prosperava, com la signatura dels acords SALT I (1972). Els americans s’havien retirat de Vietnam i els acords de París, tot i que ho deixaven el sud-este asiàtic empantanegat en una tensa espera molt incòmoda que presagiava una imminent ofensiva del nord contra un sud, ni el sud comptaria ja amb presencia directa americana, ni el nord amb la dels xinesos: la visita de Nixon a la Xina, després que l’equip nacional americà de ping-pong que estava al Japó participant en un campionat revés la invitació d’anar-hi a competir, havia permès l’entrada de la República Popular al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Les reunions de la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa establien marcs de cooperació econòmica, tecnològica, científica i mediambiental. A més de la inviolabilitat de les fronteres existents, els acords sobre drets humans semblaven obrir una escletxa en el bloc soviètic.

L'emperador Haile Selassie surt detingut del palau presidencial

Aviat, però, van aparèixer nous conflictes que posaven en perill aquesta fràgil tranquil·litat. Primer, va esclatar una guerra civil a Angola quan va aconseguir la independència de Portugal. En aquest conflicte hi van participar tropes cubanes a favor d’un Moviment Popular d’Alliberament d’Angola. Què hi feien els cubans? Moscou, molest per la visita de Nixon a Pequín, va voler demostrar que els maoistes eren els veritables venuts a l’imperialisme i la URSS la verdadera hereva del llegat marxista, la potència líder de la propagació de la revolució mundial en espais geopolítics marginals i a escala limitada (que no fessin perillar la Distensió). Per això, Fidel Castro va recollir el missatge del Ché al Congo (Un Vietnam, molts Vietnam) a l’Àfrica, un continent on la revolució semblava menys perillosa per a Occident que a Amèrica Llatina. Els soviètics devien pensar que l’ús de soldats negres i mulats seria més fàcil d’acceptar per la població local que els combatents russos. I si qui les enviava era un aliat menor, Cuba, i no la URSS, la tensió amb els americans seria menor. Així que pocs dies després de la visita de Nixon a Moscou, el maig de 1972, va arribar Fidel Castro (provinent, per cert, d’una gira per Àfrica) i va ser rebut per Breznev amb tots els honors. El Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola, amb el suport soviètic cubà, aconseguirà proclamar Agustinho Neto president de la República Popular d’Angola imposant-se sobre el Front Nacional per a l’Alliberament d’Angola, que tenia el suport del Zaire de Mobutu i de Sudàfrica.

També les revoltes camperoles contra Haile Hellassie que aquell 1974 havien començat a Etiòpia un grup d’oficials, el Derg (Comitè), va desencadenar un “Terror Roig” contra l’oposició (que assassinaria el vell emperador a la pressó el 1975). La veïna Somàlia va voler aprofitar el caos per a ocupar la zona d’Ogadén, i cubans i soviètics van donar suport al règim per a aturar-los. Aquests conflictes a Angola i Etiòpia, i la reunificació de Vietnam sota l’impuls de la invasió impulsada pel règim comunista del Nord (1975), que després es llençaria contra Cambodja (i enfonsaria el terrible règim dels Jemers Rojos) van desencadenar les crítiques de sectors conservadors de la política nord-americana que veien en la Distensió una oportunitat per als afanys expansionistes dels soviètics. El cas més conegut és el de Paul Nitze, un fervent anticomunista, antic cap de Planificació del departament d’estat de l’Administració Truman, que va dimitir de l’equip de negociadors del SALT i va publicar una agra crítica en el número de gener de 1976 de la influent revista Foreign Affairs: “Tot apunta a què, segons els termes de l’acord del SALT, la URSS seguirà tractat d’aconseguir una superioritat nuclear no merament quantitativa, sinó destinada a produir la capacitat teòrica de guanyar una guerra. Solament si els Estats Units prenen mesures per a corregir l’imminent desequilibri estratègic, podrem convèncer la URSS de que abandoni la recerca de la superioritat i torni al camí de la negociació”. També l’antic governador de Califòrnia, Ronald Reagan,  en la seva cursa contra Gerald Ford per a la designació del candidat republicà (1973) criticava la Distensió com a símptoma de debilitat perquè oferia legitimitat a l’expansionisme soviètic. ¡Les pors que aquells crítics enarboraven es convertirien en pànic quan va arribar la crisi econòmica!

Soldats egipcis travessant el Canal de Suez: comença la guerra del Yom Kippur

LA PRIMERA CRISI DEL PETROLI I LA GUERRA DEL YOM KIPPUR. El 1973 s’inicia un nou període de l’evolució econòmica mundial i acaba un període de creixement sostingut i estable iniciat en els països desenvolupats el 1945. El principal motor d’aquesta frenada econòmica és el “cop del petroli”, un espectacular creixement dels preus d’aquest vital producte energètic que va impactar amb duresa sobre les economies dels països industrialitzats. Per entendre perquè la Organització de Països Exportadors de Petroli, OPEP, va quadruplicar els preus del petroli en 4 mesos aquell 1973 hem de tornar a visitar el Proper Orient...

El 1970 un gegantí funeral d’estat al que van assistir tots els caps d’estat àrabs excepte el rei saudí, Faisal, havia acomiadat Nasser​. Com que la URSS no semblava voler ajudar els egipcis a recuperar el Sinaí perdut el 1967, el successor de Nasser, Anuar el Sadat, va decidir concloure la seva llarga relació i establir nous llaços amb els nord-americans, pensant que podrien ajudar-lo a arrencar concessions als israelians. Quan el van ignorar malgrat haver expulsat els assessors soviètics, el president egipci va executar un pla d’invasió: el 10 de juny de 1973, durant la festa jueva del Perdó, l’exèrcit egipci va atacar per sorpresa les tropes israelianes estacionades al canal des de 1967 i va avançar per la península del Sinaí alhora que l’exèrcit sirià feia el mateix a Galilea. La contraofensiva israeliana va creuar el canal i s’acostava a El Caire i Damasc, salvada in extremis per reforços arribats de Jordània i Iraq.

No massa lluny s’estava produint una altra crisi… el terrorisme xipriota havia expulsat els britànics el 1960, però el nou estat veia enfrontada la majoria partidària de la unió amb Grècia (78%) amb una activa minoria d’origen turc (18%). El 1974 els xipriotes progrecs van fer un cop d’estat que va instal·lar en el poder a Nikos Sampson, un antic terrorista ben connectat amb els coronels que governaven Grècia des del cop que havia expulsat l’esquerra de  Georgios Papandreu (1964). Una setmana més tard, tropes turques van desembarcar per a protegir la minoria turca. Grècia va sortir de l’OTAN excusant que els seus aliats no havien reaccionat.

En plena guerra contra Israel el líder egipci Anuar-el-Sadat va tancar el subministrament de petroli als aliats occidentals d’Israel gràcies a la seva aliança amb l’Aràbia Saudita, contenta amb la desaparició de Nasser perquè Sadat aparcava el panarabisme que havia qüestionat la seva hegemonia dins del món àrab. La URSS amenaçava d’intervenir, així que Kissinger va haver d’aplicar-se a fons negociant l’aturada de les hostilitats en una tenda de campanya enmig de la carretera El Caire-Suez. La Resolució 338 de les Nacions Unides va aturar-ho tot en empat, però els àrabs van superar el mite de la invencibilitat d’Israel en veure les seves tropes retirar-se de Síria i del Sinaí (on es va posar una força d’interposició de les Nacions Unides). Aquesta flaquesa va fer caure la cúpula militar i d’intel·ligència israeliana, però també va provocar una crisi política: el govern de Golda Meir va deixar pas a Yizhaz Rabin. La derrota del laborisme, que havia governat el país des de la independència, deixava pas des de 1977 a la dreta del Likud de Menachem Begin, l’antic cap terrorista d’Irgun que somniava amb l’Eretz (Israel Bíblico). A aquest pla contribuïa el seu ministre d’agricultura, Ariel Sharon, amb un projecte per a establir, desafiant les resolucions de les Nacions Unides, un milió de colons en terres arrancades als palestins. El Likud acceptava negociar la pau amb els estats àrabs, però no amb la OLP, i menys parlar sobre un estat palestí. Així que va Begin va cedir el Sinaí a Egipte, i juntament amb Anuar el Sadat (que deixava desatesos els palestins) rebria el Nobel de la Pau després de signar dels Acords de Camp David (1978). El 6-10-1981, aniversari de l’inici del Yom Kippur, Sadat va ser assassinat i el va succeir el seu vicepresident, Hosni Mubarack, qui va instaurar una república pretesament vitalícia i hereditària, immobilista, i repressiva.

La conseqüència més important de la guerra, però, va ser el seu impacte sobre l’estabilitat econòmica mundial. PRIMER, perquè va tensar les relacions internacionals entre les superpotències. Ni Israel ni Egipte haurien superat la prova sense les seves respectives ajudes, demostrant-se que l’enfrontament bipolar es podia agreujar al marge de la voluntat de les superpotències per conflictes que no formaven part dels seus interessos directes. La URSS sortia especialment perjudicada perquè no participava en les negociacions de pau i perdia un valuós aliat, Egipte.

EN SEGON LLOC, perquè l’embargament de petroli contra els occidentals pel seu suport a Israel va generar una crisi econòmica important: amb el preu del petroli pujaven els costos de producció i distribució de molts productes, fent caure en picat els beneficis de moltes empreses que es precipitaven cap a la fallida. L’impacte no solament va ser econòmic: el clima d’histèria i terror que van difondre els mitjans de comunicació contra els àrabs i l’actitud de les companyies petroleres anglosaxones (que van magnificar el pànic per a poder vendre petroli de baixa qualitat a preus molt alts) van desencadenar una actitud defensiva a Occident. També es van desequilibrar els fràgils status quo de molts països del Tercer Món: l’entrada de moltes divises a costa de la venda de petroli augmentarà les diferències socials i posarà la llavor de futurs conflictes. A Occident també l’atur es disparava...

Finalment, caldria fer una reflexió sobre l’impacte del Yom Kippur en el món islàmic. El nou protagonisme de Gadaffi o la OLP, o l’imminent ascens del xiisme a Iran, demostren que el món islàmic guanyava un protagonisme que no havia tingut fins aleshores. Per què augmentava allà el pes del radicalisme? Primer de tot, pel fracàs de l’arabisme i el socialisme com a projectes de desenvolupament occidentalitzant, copiats sense tenir present la realitat dels països àrabs en els que es posaven en marxa. També perquè les derrotes davant dels israelians encenien la força dels radicals: les negociacions de pau i els acords de 1979 van costar-li la vida a Sadat en un espectacular atemptat organitzat per integristes islàmics l’octubre de 1981. Finalment, cal dir que la falta de democràcia del món àrab impedia canalitzar el descontentament popular cap al joc polític, els processos electorals, els parlaments o la premsa lliure. Així que les classes pobres van buscar alternatives de protesta més enllà de l’esquerra, que havia fracassat ja, o que defensava un argumentari difícilment adaptable als paràmetres culturals en vigor.

S34: ELS PROBLEMES DE LA DISTENSIÓ... I ELS DE NIXON!

En el post anterior vam presentar el canceller alemany Willy Brandt iniciant la OSTPOLITIK, que a més de normalitzar relacions amb el bloc soviètic (amb Romania i Iugoslàvia el 1967 i amb Txecoslovàquia, Bulgària i Hongria el 1974) va permetre signar un acord quadri partit sobre Berlín confirmant a les potències ocupants a canvi de flexibilitzar les comunicacions entre les dues parts de la ciutat, i permetent un milió i mig d’alemanys de l’est viatjar a Occident, i que 1,2 milions d’alemanys occidentals fessin el trajecte invers; i el Tractat Fonamental (1972) entre les dues Alemanyes que les reconeixia mútuament per a poder entrar ambdós a les Nacions Unides l’any següent. Willy Brandt ha estat molt criticat perquè, a canvi d’algunes concessions, allunyava la possibilitat de la reunificació alemanya, i en tant ho reconeixia estava reforçant el règim de l’Alemanya oriental. Altres opinions diuen que la multiplicació de contactes bilaterals va crear les condicions de la futura reunificació, i que l’intercanvi d’idees, béns i persones a través de les fronteres de l’Europa Oriental ajudaria a disminuir la tensió i moderaria els règims comunistes.

EL PRIMER REPTE DE LA DISTENSIÓ: BANGLADESH, 1971. El general Yahya Khan va voler celebrar les primeres eleccions per sufragi universal a Pakistan, amb l’objectiu de convocar una assemblea constituent. El resultat va ser inesperat: al Pakistan occidental el vot dispers entre molts partits oferia una tímida victòria al partit de Buttho, però al Pakistan oriental guanyava per majoria aclaparadora la Lliga autonomista de Mujibur Rahman (Mujib): era el resultat del menyspreu que el govern central havia dedicat a la zona oriental durant les greus inundacions produïdes pel monsó de 1970, que havia causat més de 200.000 víctimes.

Amb aquest resultat sembla impossible impulsar cap constitució perquè Mujib (Oriental) no acceptava negociar amb Buttho (Occidental) si no se li concedia ampla autonomia. L’exèrcit pakistanès va respondre a les protestes amb una campanya de terror que va provocar centenars de milers de morts i 8 milions de refugiats cap a l’Índia.

Nixon estava al corrent del genocidi, però deixava fer el general Yahya Kan perquè li servia d’intermediari amb la Xina, amb qui tenia bones relacions perquè tant el Pakistan com els xinesos tenien contenciosos oberts amb l’Índia . Allà, Indira Gandhi acabava de guanyar les eleccions i, atacada pels pakistanesos, va donar suport als independentistes bengalís, vencent el Pakistan amb suport soviètic (alhora que, amb tics autoritaris, nacionalitzava bancs i energètiques). Nixon va advertir la URSS que defensaria Pakistan i Breznev –tement que el suport a l’Índia empitjorés les seves relacions amb Mao- va pressionar Indira Gandhi perquè es conformés amb aquesta victòria: Bengala es convertia així amb el Bangladesh independent.

L’impacte de la guerra. Al Pakistan, el descrèdit del general Yahya per culpa de la derrota va permetre l’accés al poder de Zulfijar Ali Butto, qui va alliberar Mujib perquè ocupés la presidència de Bangladesh. Moriria assassinat tres anys més tard amb 40 familiars més per un cop militar filo-americà. Tornant al Pakistan, encara que el president Zufiljar Ali Butto (1971-3) va arribar a primer ministre (1973-7), seria enderrocat pel general Muhammad Zia-ulHaq el 1977: acabaria a la forca el 1979.

ELS ÈXITS DE LA DISTENSIÓ. Pakistan havia fet de mediador de Kissinger amb Mao el 1971 quan negociava la visita oficial de Nixon a Pequín. No solament es van inaugurar així les relacions comercials, també es va acceptar l’entrada de la República Popular a les Nacions Unides. Amb aquesta concessió Mao no solament va aconseguir el reconeixement internacional, també expulsava Taiwan del Consell de Seguretat (a canvi de la promesa de no atacar-lo mai). Per si fos poc, Kissinger aconseguia a París la primera proposta d’acords per a una pau a Vietnam, i això permetria la victòria electoral de Nixon a la segona presidència. En què consistia l’acord?

-              L’exèrcit americà marxaria del país en 70 dies

-              El Nord es quedaria amb els territoris del sud que ja ocupava i alliberaria presoners de guerra

-              El Nord es comprometia a no introduir més tropes al sud.

Encara que l’acord li era molt favorable, Hanoi es resistia a signar. Així que Nixon va iniciar una sèrie de nous bombardejos de nadal per a intimidar-lo i tranquil·litzar Thieu (fent pensar el governant del sud que se li deixava un enemic dèbil, al que podria superar sense ajuda). Finalment, el 23-1-1973 Nixon anunciava que signaria amb els Vietnams “un acord per a guanyar la guerra i portar una pau amb honor a Vietnam”, quan en realitat tothom sabia que la guerra esclataria de nou de seguida que les tropes americanes marxessin. Al juliol el Congrés s’assabentava de les actuacions a la neutral Cambodja, i aprovava la War Powers Act (votada per tot el congrés al novembre) per limitar els poders presidencials d’usar tropes sense aprovació de les cambres. S’acabava la presidència imperial.

 Helmut Schmidt (RFA), Erick Honecker (RDA) i el president nord-americà Gerald Ford

A més de la visita de Nixon a Pequín, i de les negociacions a Vietnam, l’èxit més important de la Distensió va ser la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, que va acabar el 1975 amb la signatura de l’Acta de Hèlsinki. Aquesta reunió dels ministres d’Afers Exteriors i alguns caps d’estat de 33 països europeus va mantenir-se amb interrupcions entre 1973 i 1975. Va ser el primer intent formal de crear a Europa un sistema de seguretat col·lectiu que –reconeixent l’hegemonia soviètica a l’est i les fronteres de la postguerra com a inamovibles- va crear el marc internacional de referència que va imperar fins el 1991.

L’acord final incloïa la inviolabilitat de les fronteres existents, la cooperació econòmica, tecnològica, científica i mediambiental, i també una aposta pels drets humans que no agradava als soviètics, però els feia sentir compensats amb el primer punt. El resultat, més que un tractat, era un catàleg de bones intencions en 110 pàgines, que seria la referència per a tothom fins a l’enfonsament de la URSS. Hi ha dues valoracions més a tenir present:

·         Va ser el tancament definitiu de la Segona Guerra Mundial. L’acord sobre les fronters alemanyes és una victòria diplomàtica dels soviètics sobre els nord-americans, que accepten la presència i l’hegemonia soviètiques a l’est.

·         Va ser el principi del final de la Unió Soviètica, perquè el compromís de respectar els Drets Humans va esquerdar el ferri sistema informatiu comunista i va plantar la llavor que el farà trontollar. Encara que els comunistes no van respectar les disposicions relatives als Drets Humans, signar el document va servir per a poder criticar aquest incompliment.

The Post (Spielberg, 2017)

ELS PROBLEMES INTERNS DE NIXON. Quan inicia el seu segon mandat (1/1973) un antic funcionari del departament de defensa, Daniel Ellsberg, estava lliurant al NYT el que s’anomenarien “Papers del Pentàgon”, un registre secrets dels orígens i l’escalada a Vietnam que havia encarregat el secretari de defensa de Johnson, Robert McNamara. La informació que contenien deixaven en evidència 4 presidents, de Truman a Johnson, que havien mentit sistemàticament el país. Nixon va organitzar una unitat d’investigadors  especials que incloïa detectius retirats i antics agents de la CIA, als que es va anomenar “fontaners” perquè reparaven filtracions (i que, tot investigant altres qüestions sensibles de seguretat, van emprendre un seguit de robatoris, vigilàncies i escoltes telefòniques que havien de romandre secretes perquè –malgrat l’autorització de la Casa Blanca- eren il·legals.

El 17 de juny de 1972 la policia va detenir cinc d’aquests fontaners que havien entrat fraudulentament a les oficines del comitè nacional del partit demòcrata, situades en l’edifici d’apartaments Watergate, a Washington, per a instal·lar aparells d’escolta i fotocopiar documents, amb l’objecte d’esbrinar què era el que els demòcrates pensaven usar contra Nixon en les eleccions. El judici contra aquests “fontaners” es va iniciar el gener de 1973 i es va anar complicant quan dos reporters del Washington Post, Carl Bernstein i Bob Woodward, van començar a publicar en el seu diari la informació reservada que els proporcionava Mark Felt, el segon de l’FBI, enfadat per la seva postergació.

Al juliol Nixon era hospitalitzat i mentrestant el comitè investigador descobria –gracies al testimoni d’Alexander Butterfield- l’existència del sistema d’enregistrament que s’havia instal·lat al Despatx Oval per a guardar les converses i trucades del despatx del president. En plena batalla per ocultar-les Nixon aconseguirà el seu darrer “èxit” internacional, l’enderrocament d’Allende (9/1973). A l’octubre dimitia el vice-president Spiro Agnew per corrupció i el substituïa Gerald Ford. Nixon assegurava en el discurs sobre l’estat de la unió (30-1-1974) que havia proporcionat tot el material que se li havia demanat sobre el Watergate, però el 6-2-1974 el Congrés iniciava l’impeachment. El 4 d’abril Nixon va lliurar el Blue Blook, un volum amb 1208 pàgines de transcripcions censurades i arreglades a les cintes. Malgrat la censura, les converses del president i el seu entorn semblaven les d’una banda de delinqüents. El 9 d’agost Nixon renunciava a la presidència i el 8 de setembre acceptava el perdó que el seu successor, Gerald Ford, li concedia.

Ford era el primer president de la història americana que arribava al càrrec sense haver guanyat cap elecció a un càrrec nacional. Ford va nomenar com a vicepresident a Nelson Rockefeller (12/1974) i va incorporar com a secretari de defensa a Donald Rumsfeld, qui es va envoltar de “falcons” com Dick Cheney, Colin Powel, Paul Wolfowitz o, Condolezza Rice: aquest “TEAM B” seria l’equip que 25 anys més tard intentaria restablir la presidència imperial amb George Bush de president (en aquell moment director de la CIA). Els crítics de la Distensió es preparaven per a desmuntar-la: el primer que van fer es boicotejar el SALT II amb l’argument de que s’estava infravalorant l’amenaça soviètica.

A la pel·lícula "Todos los hombres del presidente" (Allan J. Kapula, 1974), Robertd Redford i Dustin Hoffman interpretaven
els periodistes Woodward i Bernstein, que havien investigat el "cas Watergate".

S33 - LA DISTENSIÓ (1969-1979)

El darrer dia de classe vam veure com, malgrat l’efervescència del maig, les eleccions franceses de juny de 1968 atorgaven majoria al partit de De Gaulle, ara dirigit per Georges Pompidou (46%). Aquell mateix any Richard Nixon guanyarà les eleccions americanes. Però la reacció conservadora va més enllà: encara que els dos blocs i el Tercer Món confiaven en un futur de creixement il·limitat, un think tank creat amb interès científic per l’empresariat italià, el Club de Roma (1968), diagnosticava en el seu primer informe (“Els límits del creixement”, 1972) que, si seguia el ritme de creixement demogràfic, la salvatge explotació dels recursos, i la contaminació industrial, la fallida de la qualitat de vida humana arribaria a proporcions irreversibles abans de l’any 2000. L’any següent, la primera crisi del petroli acostava aquest futur llunyà fins a convertir-lo en una amenaça versemblantment propera.

El diagnòstic de la situació política que feien els poderosos no era massa diferent: un informe de la Comissió Trilateral (“La crisi de la democràcia”, 1975) advertia del perill de dissolució de l’ordre social a conseqüència de la deslegitimació de la democràcia que estaven produint les excessives demandes que els governs rebien per part de la societat, que els obligava a contractar més buròcrates especialitzats. Aquells estats gegantins, deia, eren insostenibles. Però l’informe deia que l’agitació no solament s’havia de combatre amb repressió: vist que intel·lectuals disgustats amb la submissió dels governs al mercat feien exitoses interpretacions hostils al sistema, calia també respondre en el camp de les idees amb una contra-revolució cultural que trobaria ressò en un públic que –davant la inseguretat econòmica- refusaria les il·lusions dels seixanta i recuperaria els valors tradicionals.

Consciència dels costos i urgència en la creació d’un relat contra la revolució permetrien néixer un nou discurs liberal conservador. Ben aviat, de les compulsions alliberadores del festival de Woodstock (agost 1969) no en quedaria més que nostàlgia, i la producció cultural abandonaria l’experimentació crítica i alliberadora per refugiar-se en gurus tipus Jesucristo Superstar, sentimentalisme bucòlic tipus Love Story i l’individualisme de Tony Manero el dissabte a la nit. De l’èpica col·lectivista i rupturista, aviat no en quedaria res.  

LA CONTRAREVOLUCIÓ SEGONS NIXON. El nou president va enfrontar-se a l’oposició a la guerra de Vietnam, que duia a la vaga gairebé 4 milions d’estudiants. La Guàrdia Nacional a Ohio va disparar contra els manifestants, matant-ne quatre. Cinc dies després (5/1970) gairebé 80.000 manifestants davant la Casa Blanca li feien sentir la força de les protestes. Nixon va reunir les grans agències (CIA, FBI, NSA) per dissenyar un pla de resposta a tanta subversió. Ho sabem perquè el març de 1971 un grup d’activistes contra la guerra va entrar en una oficina de l’FBI a Pennsylvània i va robar documents secrets que van enviar a periodistes: demostraven que l’FBI i la CIA s’havien convertit en una policia política secreta que va instrumentalitzar la lluita contra la droga. Després d’aprovar la Controlled Substances Act (1970) van fer detencions arbitràries que volien que el públic relacionés els hippies amb la marihuana i els negres amb l’heroïna. Aquesta mà dura, que arribaria a la màxima expressió amb la massacre amb que el governador de NY, Nelson Rockefellers, va respondre la revolta de la presó d’Attia el setembre de 1971, aniria desqualificant els moviments crítics. Rockefeller aprovaria el 1973 penes de presó per la simple possessió de drogues, que convertiria els EEUU en la nació amb més presons i presos de la història.

UNA NOVA POLÍTICA EXTERIOR. En la presa de possessió (1/1969) Richard Nixon havia declarat que els EEUU havien d’entrar en una “era de negociacions” amb el món comunista. La sorpresa va ser majúscula, perquè se’l tenia per un “falcó” de la Guerra Freda. Si ell era la força motriu d’aquesta voluntat de distensió, l’arquitecte intel·lectual era Henry Kissinger. Nascut a Alemanya el 1923, havia fugit del nazisme el 1938. Era catedràtic d’història a Harvard i havia arribat a la política amb els assessors de Kennedy, tot i que Nixon el mantindria com a Conseller Nacional de Seguretat. Proposava incorporar la URSS a un sistema de relacions internacionals en el que pogués participar com a potència no revolucionària mitjançant acords mútuament beneficiosos, combinats amb amenaces quan no col·laborés, esperant induir els soviètics a frenar el seu comportament agressiu. 

Així es pretenia aturar la guerra de Vietnam, proposta que li havia valgut la victòria electoral el 1969 i –signats els acords- el Premi Nobel de la Pau... el mateix any que va instigar el cop de Pinochet a Xile! Els personatges són, doncs, sinistres: Christopher Hitchens (2002) li atribueix la frase “no sé per què se li permet a un país fer-se marxista perquè la gent que hi viu sigui irresponsable”, i demostra com sabotejava les negociacions de pau que Johnson havia empès a París amb els nord-vietnamites prometent-los un pacte millor si endarrerien l’acord definitiu fins a l’arribada de Nixon a la presidència (per a poder apuntar-se el mèrit).

L’aportació d’aquests dos monstres a la política mundial va ser l’inici de la Distensió, un nou període de la Guerra Freda, que va definir en un discurs pronunciat a Guam amb motiu de la rebuda dels astronautes de l’Apolo XI que tornaven de la lluna. Alguns historiadors parlen d’una “Doctrina Nixon” referint-se a que…

-          Els Estats Units podrien proporcionar armes i ajuda als seus aliats asiàtics, però mai forces militars pròpies

-          Es combinaria la retirada amb bombardejos brutals que forçarien el nord a negociar. El 1971 s’havien retirat ja la meitat del mig milió de soldats nord-americans destinats a Vietnam, i el 1972 en quedaven 40.000...

-          S’ajudaria Vietnam del Sud a fer la guerra pel seu compte

-          Entre 1969 i 1973 es bombardejaria Laos i Cambodja amb més metralla de la que els aliats havien fet servir en tota la Segona Guerra Mundial.

Malgrat els bombardejos, Ho Chim Minh refusava –dies abans de morir, l’agost de 1969- qualsevol negociació. Així que les converses que es mantenien a París amb els comunistes vietnamites no avançaven: exigien la destitució del govern del sud per a retirar-se. Així que Kissinger va deixar d’exigir-los cap retirada, confiant en què les armes americanes ajudarien el sud a resistir el temps suficient com per a vendre l’acord com una retirada digna a l’opinió pública americana. Deixem a Kissinger negociant la retirada de Vietnam i reflexionem sobre la Distensió...

QUÈ ÉS? Détente és el terme diplomàtic amb que anomenem aquesta evolució de les relacions internacionals, un estadi superior de la “coexistència pacífica”, que es va produir entre 1969 i 1979, i que es va manifestar en els viatges de Nixon a Pekín (1972) i Moscou (1972) i de Breznev als EUA (1973). Aquesta nova relació culminaria en els Acords de Viena sobre cl control d’Armes Estratègiques (SALT I, 1972) i la Conferència d’Helsinki (1975). Cal dir amb perspectiva, però, que la Distensió és solament un parèntesi en la Guerra Freda, que molt aviat acceleraria enfrontaments, cursa d’armaments, propaganda i xocs, de tal manera que Noam Chomsky ha parlat d’una “segona guerra freda” (1979-1989) que acabaria amb la derrota definitiva del món comunista.

COM INTERPRETAR-LA? Entendre la Distensió com una superació dels motius d’enfrontament seria enganyar-nos, ja que objectius i projectes d’ambdós blocs es van mantenir inalterables. Més aviat el que va passar és que la situació interior dins de cada bloc –moviments juvenils i racials, oposició a la guerra de Vietnam, en un cas, tensió amb la Xina i revisionismes a Praga i altres repúbliques populars, en un altre- van fer sentir tan insegures les cúpules de les superpotències que van decidir rebaixar la tensió i així concentrar-se en aquestes amenaces.

Una altra explicació podria tenir a veure amb la paranoia nuclear. Els experiments atòmics de França (1960), Gran Bretanya (1952) i la Xina (1964) havien ampliat el Club Nuclear, al que s’estaven incorporant també Israel i Pakistan… La sofisticació d’aquestes noves armes estava adquirint també connotacions surrealistes: un sistema ABM que interceptava míssils a l’aire, o els caps nuclears múltiples (el sistema MIRV, Multiple Independently Targetable Re-Entrey Vehicle) que, per a evitar ser interceptat obria el cap del míssil i llençava moltes càrregues atòmiques més petites, en són un bon exemple. Sofisticació i proliferació de l’armament nuclear va disparar l’amenaça que significava: calia rebaixar la tensió internacional i evitar conflictes.

Per altra banda, la Guerra Freda s’estava tornant tant cara que acabava resultant insostenible per a l’equilibri econòmic dels contendents: calia reduir el cost de la rivalitat. Conscients que la despesa podia arruïnar la pròpia economia i que el pressupost de defensa anava creixent i s’havia de reduir altres partides pressupostàries, s’haurien impulsat polítiques que alleujarien el pressupost de defensa. Per salvar el sistema, doncs, calia fer-lo sostenible, rebaixar la tensió.

Finalment, potser hi va influir el revulsiu que va significar la política de Willy Brandt a Alemanya per fer fluïdes les relacions amb l’est. Des de l’arribada al poder el 1969, els socialistes de l’SPD, dirigits per l’antic alcalde socialdemòcrata de Berlín van propiciar certa obertura cap a l’est, més o menys pactada amb la URSS, econòmicament revitalitzadora, que els va permetre reconèixer diplomàticament la Repúblia Democràtica Alemanya. Aquesta nova actitud, que anomenaven “ostpolitik” suposava un doble canvi: deixar de banda la doctrina Hallstein, segons la qual la RFA era l’única representant del poble alemany i per tant mai s’establirien relacions diplomàtiques amb països que reconeixien la RDA; i el reconeixement de les pèrdues territorials alemanyes després de la II Guerra Mundial, acceptant la línia Oder-Neisse com a frontera entre la RDA i Polònia amb un tractat signat amb Polònia el 1970 (després del qual Willy Brandt va escenificar una petició de perdó a Polònia agenollant-se davant del memorial al guetto de Varsòvia).

¿DÓNDE VAS, ALFONSO XIII? (y 2)

La prensa celebra el éxito de público que permite la prórroga de la exposición “Cartas al Rey. La mediación humanitaria de Alfonso XIII en la Gran Guerra”. En una escapada fugaz por la capital del reino pude visitarla este verano, y celebrar la calidad de los materiales que se entregan al visitante, y la elegancia de sus salas. También resulta interesante que su discurso resulta del análisis de fuentes primarias apasionantes: las solicitudes de búsqueda de familiares desaparecidos en el frente que enviaron a Alfonso XIII desde todos los países beligerantes para que consultara su destino. Se trata del mayor cuerpo documental que España generó durante la Gran Guerra, y se conserva todavía en el Archivo General de Palacio. Y es que Alfonso XIII impulsó directamente la Oficina de la Guerra Europea a través de su secretaría particular, por lo que este organismo tuvo su sede en el lado este de la cuarta planta del Palacio Real, un espacio que hoy ocupan algunos talleres de restauración de Patrimonio Nacional. En estas oficinas, 46 trabajadores tramitaron doscientas mil peticiones de ayuda procedentes de 50 países.

El discurso expositivo intenta presentarnos a la familia real como una víctima más de la guerra, en cuanto “le resultaba vital una posición de neutralidad, porque la guerra se vivió en palacio con gran inquietud e incertidumbre”: es cierto que uno de los tres hermanos de la reina Victoria Eugenia, Mauricio de Battenberg, falleció en Yprès el 27 de octubre de 1914, y que el príncipe Alfredo de Salm Salm –esposo de una sobrina de la reina madre, María Cristina- fallecía en combate en 1916. Sin embargo, aunque esos dramas personales pretendan mostrar la equidistancia de la familia real respecte a los dos bandos de la mano de la esposa (británica) y la madre (alemana) del rey, el relato expositivo olvida que la defensa de la neutralidad no fue precisamente un mérito del rey. Y ese olvido, sin duda premeditado, convierte la apología del esfuerzo administrativo y económico del rey en algo turbio.  

Primero, porque para el blanqueo de la figura de Alfonso XIII se recurre al sentimentalismo barato. Se recoge por ejemplo una historia publicada en el periódico francés La Petite Gironde el 19 de junio de 1915: “GRacias al rey de España, una girondina encuentra a su marido”. La nota narraba como una joven había localizado a su esposo desaparecido tras la batalla de Charleroi (Bélgica) en un campo de prisioneros alemán. Esta noticia, ampliamente difundida en la prensa europea, fue el punto de partida de una avalancha de 202.368 peticiones en muchos idiomas. Miles de familias anónimas pusieron sus esperanzas en Alfonso XIII, incluidos Rudyard Kipling o Giacomo Puccini… Por todo ello hubo de dotar a la oficina de un equipo de traductores, entre los que se contaba, por cierto, Julián Juderías.

En segundo lugar, me parece forzado dedicar varias salas a describir las características de la Gran Guerra, como si de las cartas no se pudiera sacar más información. Más allá de ofrecer al visitante un pequeño contexto supongo que se quiere con eso aprovechar el fondo fotográfico que se recogió entonces. Lo gracioso es que –tratando la importancia de la propaganda en aquel conflicto- se recuerda que las imágenes procedentes de las agencias eran idealizaciones que “mostraban una realidad bélica en las que la muerte y la tragedia apenas tenían cabida, sirviendo a los fines específicos de los gobiernos”. ¡Qué pena que tan sutil crítica de las fuentes gráficas no se hubiera hecho en otras direcciones! Ya no es que el relato que se ofrece al visitante no haga estadística con el resultado de las gestiones, ni compare la actuación española con la de otros estados neutrales, ni haga seguimiento de las gestiones con las del gobierno para mantener la neutralidad. Ya no es que no incluye una estadística por procedencias nacionales de las cartas recibidas. Es que, con el único objetivo aparente de celebrar las excelencias de la monarquía borbónica, olvida que el papel de Alfonso XIII durante la Gran Guerra no fue siempre  tan noble. Un libro de Hipólito de la Torre Gómez (El imperio del rey. Alfonso XIII, Portugal e Inglaterra, 2002) nos los presenta conspirando por crear un nuevo imperio español a costa de Portugal, aprovechando el conflicto como “río revuelto”.

¿Qué pasaba en Portugal? Pues que el asesinato de Carlos I y su primogénito el 1 de febrero de 1908, había pasado la corona a su segundogénito, Manuel II. Alfonso XIII escribió al heredero en tono sensiblero: “como yo también empecé sólo y joven, te podré decir algunas cosillas sobre la vida de Rey, que te será útil saber”. Menudo estaba hecho el rey como para dar consejos, pero el hombre consideraba infalibles sus recetas pretorianas: “si tú cuidas de mostrar tu cariño al ejército, interesándote por cuanto pueda serle beneficioso, procurando en una palabra darle pruebas de tu confianza y que cada día esté más unido contigo, puedes tener la seguridad de que cualquier perturbación que los revolucionarios intenten tendrá que fracasar, porque sin el Ejército nada pueden”.

Sin embargo, la oficialidad  portuguesa –desmoralizada tras el regicidio- renunció a defender unas instituciones moribundas y desacreditadas. Así que fue llegando la república con calma, festejos y muestras de fraternidad ciudadana el 5-10-1910. El nuevo régimen no lo tenía fácil: las impaciencias campesinas y obreras, la oposición eclesial al nuevo laicismo, las incursiones monárquicas desde Galicia con cierta complicidad española, y la inestabilidad política facilitaron que nuestro Alfonso XIII –entre película y película- concibiera la idea de incorporar Portugal a España.

Pese al tono optimista de su correspondencia con Manuel II, la realidad es que Alfonso XIII no ocultaba ante terceros una cierta actitud de arrogante pesimismo sobre la situación de la monarquía vecina. Así, en una reunión del gobierno del 5 de octubre de 1910, en plena revolución, el ministro de Marina propuso, con el beneplácito del rey, el bombardeo de Lisboa, a lo que se opuso rotundamente el presidente del Consejo, Canalejas. A principios de 1911 viajó a Londres para “pedir al gobierno inglés que no se opusiera a su entrada en Portugal, porque no le convenía la vecindad de una república anárquica” con la que las relaciones se enturbiaban porque refugiados monárquicos utilizaban Galicia como santuario desde el que emprender conspiraciones contra la nueva república. Para ganar el apoyo británico y con aguda fineza, el rey dejó caer que Alemania podía provocar la disolución de Portugal para obtener sus colonias africanas, que España no ambicionaba porque se contentaba con el Portugal peninsular.

Durante 1913 las gestiones alfonsinas parecen una obsesión: en mayo, durante su visita oficial a París, ofreció al presidente Poincaré una alianza militar: a cambio de las manos libres en la invasión, garantizaría el libre uso de Baleares por la tropa francesa, el transporte de tropas coloniales por la península hasta Francia con ferrocarriles españoles y su propia marcha al frente con dos cuerpos de ejército españoles… ¡Todo ello sin haber consultado al parlamento!

En julio volvía a la carga en Londres con Edward Grey; en octubre de nuevo con el jefe del estado francés durante su viaje oficial a España… en abril de 1914 el monarca español confía sus designios intervencionistas al responsable del Almirantazgo británico, Winston Churchill. Quizá porque el proyecto no parecía perfilado ni iba acompañado de ningún plan de acción, ni de análisis de medios concretos u objetivos específicos, el informe firmado por el subsecretario del Foreign Officen, un tal Eyre Crowe, decía que, aunque Alfonso XIII, “en su característica actitud impulsiva y más bien irresponsable”, venía expresando “hacía tiempo designios intervencionistas (…) sería un grave error considerar que los vagos planes del Rey de España son representativos de cualquier tendencia firme de la política exterior española”.  En Londres veían claro que los políticos del rey, conscientes de la debilidad del país, exhibían una prudencia muy realista, que contrastaba con las frecuentes incontinencias verbales del joven monarca. Así, por ejemplo, tenemos una nota que el primer ministro Eduardo Dato dirigió al rey en la que resumía las razones de la neutralidad: decía que sólo con intentar una actitud belicosa “arruinaríamos a la nación, encenderíamos la guerra civil y pondríamos en evidencia nuestra falta de recursos y de fuerzas para toda la campaña. Si la de Marruecos está representando un gran esfuerzo y no logra llegar al alma del pueblo, ¿cómo íbamos a emprender otra de mayores riesgos y de gastos iniciales para nosotros fabulosos?”. Creo que fue en un libro del matrimonio Tusell (2002) que leí sobre un documento en el que el rey llamaba a los políticos “cerebros de gallina”.

Finalmente, la escalada de tensión entre los bloques europeos “socializó” las aspiraciones españolas sobre Portugal, Gibraltar y Tánger: Alemania quiso aprovechar la entrada de Portugal en la guerra para seducir a España con ellas, pero el rey declinó agradecido porque “desafortunadamente no podía proceder contra Portugal, tal como le gustaría, ya que en ese caso Francia e Inglaterra ocuparían inmediatamente las islas Baleares y Canarias, bombardearían todos los puertos españoles e impedirían la comunicación de España con Marruecos”.

En 1917, la entrada en la guerra de los repúblicas hispano-americanas junto a los Estados Unidos, y el empeoramiento de las relaciones con Alemania por los efectos de la guerra submarina, fue escorando la diplomacia española en un sentido más favorable a la Entente, lo que permitió un nuevo clima de amistad peninsular. Por otra parte, la situación interna de España aquel año –con las huelgas revolucionarias, las Juntas de Defensa, la Asamblea de Parlamentarios catalanes- no dejaba tiempo ni humor al rey para soñar imperios.