Malgrat la crisi política americana, la superació de la
crisi de Bangladesh semblava que la Distensió prosperava, com la signatura dels
acords SALT I (1972). Els americans s’havien retirat de Vietnam i els acords de
París, tot i que ho deixaven el sud-este asiàtic empantanegat en una tensa
espera molt incòmoda que presagiava una imminent ofensiva del nord contra un
sud, ni el sud comptaria ja amb presencia directa americana, ni el nord amb la
dels xinesos: la visita de Nixon a la Xina, després que l’equip nacional
americà de ping-pong que estava al Japó participant en un campionat revés la
invitació d’anar-hi a competir, havia permès l’entrada de la República Popular
al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Les reunions de la Conferència
per a la Seguretat i la Cooperació a Europa establien marcs de cooperació econòmica,
tecnològica, científica i mediambiental. A més de la inviolabilitat de les
fronteres existents, els acords sobre drets humans semblaven obrir una escletxa
en el bloc soviètic.
 |
| L'emperador Haile Selassie surt detingut del palau presidencial |
Aviat, però, van aparèixer nous conflictes que posaven en perill aquesta fràgil tranquil·litat. Primer, va esclatar una guerra civil a Angola quan va aconseguir la independència de Portugal. En aquest conflicte hi van participar tropes cubanes a favor d’un Moviment Popular d’Alliberament d’Angola. Què hi feien els cubans? Moscou, molest per la visita de Nixon a Pequín, va voler demostrar que els maoistes eren els veritables venuts a l’imperialisme i la URSS la verdadera hereva del llegat marxista, la potència líder de la propagació de la revolució mundial en espais geopolítics marginals i a escala limitada (que no fessin perillar la Distensió). Per això, Fidel Castro va recollir el missatge del Ché al Congo (Un Vietnam, molts Vietnam) a l’Àfrica, un continent on la revolució semblava menys perillosa per a Occident que a Amèrica Llatina. Els soviètics devien pensar que l’ús de soldats negres i mulats seria més fàcil d’acceptar per la població local que els combatents russos. I si qui les enviava era un aliat menor, Cuba, i no la URSS, la tensió amb els americans seria menor. Així que pocs dies després de la visita de Nixon a Moscou, el maig de 1972, va arribar Fidel Castro (provinent, per cert, d’una gira per Àfrica) i va ser rebut per Breznev amb tots els honors. El Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola, amb el suport soviètic cubà, aconseguirà proclamar Agustinho Neto president de la República Popular d’Angola imposant-se sobre el Front Nacional per a l’Alliberament d’Angola, que tenia el suport del Zaire de Mobutu i de Sudàfrica.
També les revoltes camperoles contra Haile Hellassie que
aquell 1974 havien començat a Etiòpia un grup d’oficials, el Derg (Comitè), va
desencadenar un “Terror Roig” contra l’oposició (que assassinaria el vell
emperador a la pressó el 1975). La veïna Somàlia va voler aprofitar el caos per
a ocupar la zona d’Ogadén, i cubans i soviètics van donar suport al règim per a
aturar-los. Aquests conflictes a Angola i Etiòpia, i la reunificació de Vietnam
sota l’impuls de la invasió impulsada pel règim comunista del Nord (1975), que
després es llençaria contra Cambodja (i enfonsaria el terrible règim dels
Jemers Rojos) van desencadenar les crítiques
de sectors conservadors de la política nord-americana que veien en la Distensió
una oportunitat per als afanys expansionistes dels soviètics. El cas
més conegut és el de Paul Nitze, un fervent anticomunista, antic cap de
Planificació del departament d’estat de l’Administració Truman, que va dimitir
de l’equip de negociadors del SALT i va publicar una agra crítica en el número
de gener de 1976 de la influent revista Foreign
Affairs: “Tot apunta a què, segons
els termes de l’acord del SALT, la URSS seguirà tractat d’aconseguir una
superioritat nuclear no merament quantitativa, sinó destinada a produir la
capacitat teòrica de guanyar una guerra. Solament si els Estats Units prenen
mesures per a corregir l’imminent desequilibri estratègic, podrem convèncer la
URSS de que abandoni la recerca de la superioritat i torni al camí de la
negociació”. També l’antic governador de Califòrnia, Ronald Reagan, en la seva cursa contra Gerald Ford per a la
designació del candidat republicà (1973) criticava la Distensió com a símptoma
de debilitat perquè oferia legitimitat a l’expansionisme soviètic. ¡Les pors
que aquells crítics enarboraven es convertirien en pànic quan va arribar la
crisi econòmica!
 |
| Soldats egipcis travessant el Canal de Suez: comença la guerra del Yom Kippur |
LA PRIMERA CRISI DEL PETROLI I LA GUERRA DEL YOM KIPPUR. El 1973 s’inicia un nou període de l’evolució econòmica mundial i acaba
un període de creixement sostingut i estable iniciat en els països
desenvolupats el 1945. El principal motor d’aquesta frenada econòmica és el
“cop del petroli”, un espectacular creixement dels preus d’aquest vital
producte energètic que va impactar amb duresa sobre les economies dels països
industrialitzats. Per entendre perquè la Organització de Països Exportadors de
Petroli, OPEP, va quadruplicar els preus del petroli en 4 mesos aquell 1973 hem
de tornar a visitar el Proper Orient...
El 1970 un gegantí funeral d’estat al que van assistir
tots els caps d’estat àrabs excepte el rei saudí, Faisal, havia acomiadat
Nasser. Com que la URSS no semblava voler ajudar els egipcis a recuperar el
Sinaí perdut el 1967, el successor de Nasser, Anuar el Sadat, va decidir
concloure la seva llarga relació i establir nous llaços amb els nord-americans,
pensant que podrien ajudar-lo a arrencar concessions als israelians. Quan el
van ignorar malgrat haver expulsat els assessors soviètics, el president egipci
va executar un pla d’invasió: el 10 de juny de 1973, durant la festa jueva del
Perdó, l’exèrcit egipci va atacar per sorpresa les tropes israelianes
estacionades al canal des de 1967 i va avançar per la península del Sinaí
alhora que l’exèrcit sirià feia el mateix a Galilea. La contraofensiva
israeliana va creuar el canal i s’acostava a El Caire i Damasc, salvada in
extremis per reforços arribats de Jordània i Iraq.
No massa lluny s’estava produint una altra crisi… el
terrorisme xipriota havia expulsat els britànics el 1960, però el nou estat
veia enfrontada la majoria partidària de la unió amb Grècia (78%) amb una activa
minoria d’origen turc (18%). El 1974 els xipriotes progrecs van fer un cop
d’estat que va instal·lar en el poder a Nikos Sampson, un antic terrorista ben
connectat amb els coronels que governaven Grècia des del cop que havia expulsat
l’esquerra de Georgios Papandreu (1964).
Una setmana més tard, tropes turques van desembarcar per a protegir la minoria
turca. Grècia va sortir de l’OTAN excusant que els seus aliats no havien
reaccionat.
En plena guerra contra Israel el líder egipci
Anuar-el-Sadat va tancar el subministrament de petroli als aliats occidentals
d’Israel gràcies a la seva aliança amb l’Aràbia Saudita, contenta amb la desaparició
de Nasser perquè Sadat aparcava el panarabisme que havia qüestionat la seva
hegemonia dins del món àrab. La URSS amenaçava d’intervenir, així que Kissinger
va haver d’aplicar-se a fons negociant l’aturada de les hostilitats en una
tenda de campanya enmig de la carretera El Caire-Suez. La Resolució 338 de les
Nacions Unides va aturar-ho tot en empat, però els àrabs van superar el mite de
la invencibilitat d’Israel en veure les seves tropes retirar-se de Síria i del
Sinaí (on es va posar una força d’interposició de les Nacions Unides). Aquesta
flaquesa va fer caure la cúpula militar i d’intel·ligència israeliana, però
també va provocar una crisi política: el govern de Golda Meir va deixar pas a
Yizhaz Rabin. La derrota del laborisme, que havia governat el país des de la
independència, deixava pas des de 1977 a la dreta del Likud de Menachem Begin, l’antic
cap terrorista d’Irgun que somniava amb l’Eretz (Israel Bíblico). A aquest pla
contribuïa el seu ministre d’agricultura, Ariel Sharon, amb un projecte per a
establir, desafiant les resolucions de les Nacions Unides, un milió de colons
en terres arrancades als palestins. El Likud acceptava negociar la pau amb els
estats àrabs, però no amb la OLP, i menys parlar sobre un estat palestí. Així
que va Begin va cedir el Sinaí a Egipte, i juntament amb Anuar el Sadat (que
deixava desatesos els palestins) rebria el Nobel de la Pau després de signar dels
Acords de Camp David (1978). El 6-10-1981, aniversari de l’inici del Yom
Kippur, Sadat va ser assassinat i el va succeir el seu vicepresident, Hosni
Mubarack, qui va instaurar una república pretesament vitalícia i hereditària,
immobilista, i repressiva.
La conseqüència més important de la guerra, però, va ser
el seu impacte sobre l’estabilitat econòmica mundial. PRIMER, perquè va tensar
les relacions internacionals entre les superpotències. Ni Israel ni Egipte
haurien superat la prova sense les seves respectives ajudes, demostrant-se que
l’enfrontament bipolar es podia agreujar al marge de la voluntat de les
superpotències per conflictes que no formaven part dels seus interessos
directes. La URSS sortia especialment perjudicada perquè no participava en les
negociacions de pau i perdia un valuós aliat, Egipte.
EN SEGON LLOC, perquè l’embargament de petroli contra els
occidentals pel seu suport a Israel va generar una crisi econòmica important: amb
el preu del petroli pujaven els costos de producció i distribució de molts
productes, fent caure en picat els beneficis de moltes empreses que es
precipitaven cap a la fallida. L’impacte no solament va ser econòmic: el clima
d’histèria i terror que van difondre els mitjans de comunicació contra els
àrabs i l’actitud de les companyies petroleres anglosaxones (que van magnificar
el pànic per a poder vendre petroli de baixa qualitat a preus molt alts) van
desencadenar una actitud defensiva a Occident. També es van desequilibrar els
fràgils status quo de molts països del Tercer Món: l’entrada de moltes divises
a costa de la venda de petroli augmentarà les diferències socials i posarà la
llavor de futurs conflictes. A Occident també l’atur es disparava...
Finalment, caldria fer una reflexió sobre l’impacte del
Yom Kippur en el món islàmic. El nou protagonisme de Gadaffi o la OLP, o l’imminent
ascens del xiisme a Iran, demostren que el món islàmic guanyava un protagonisme
que no havia tingut fins aleshores. Per
què augmentava allà el pes del radicalisme? Primer de tot, pel fracàs
de l’arabisme i el socialisme com a projectes de desenvolupament
occidentalitzant, copiats sense tenir present la realitat dels països àrabs en
els que es posaven en marxa. També perquè les derrotes davant dels israelians
encenien la força dels radicals: les negociacions de pau i els acords de 1979
van costar-li la vida a Sadat en un espectacular atemptat organitzat per
integristes islàmics l’octubre de 1981. Finalment, cal dir que la falta de
democràcia del món àrab impedia canalitzar el descontentament popular cap al
joc polític, els processos electorals, els parlaments o la premsa lliure. Així
que les classes pobres van buscar alternatives de protesta més enllà de
l’esquerra, que havia fracassat ja, o que defensava un argumentari difícilment
adaptable als paràmetres culturals en vigor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario