Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 16 de septiembre de 2019

S35 · MÉS AMENACES: ANGOLA, ETIÒPIA, VIETNAM, YOM KIPPUR



Malgrat la crisi política americana, la superació de la crisi de Bangladesh semblava que la Distensió prosperava, com la signatura dels acords SALT I (1972). Els americans s’havien retirat de Vietnam i els acords de París, tot i que ho deixaven el sud-este asiàtic empantanegat en una tensa espera molt incòmoda que presagiava una imminent ofensiva del nord contra un sud, ni el sud comptaria ja amb presencia directa americana, ni el nord amb la dels xinesos: la visita de Nixon a la Xina, després que l’equip nacional americà de ping-pong que estava al Japó participant en un campionat revés la invitació d’anar-hi a competir, havia permès l’entrada de la República Popular al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Les reunions de la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa establien marcs de cooperació econòmica, tecnològica, científica i mediambiental. A més de la inviolabilitat de les fronteres existents, els acords sobre drets humans semblaven obrir una escletxa en el bloc soviètic.


L'emperador Haile Selassie surt detingut del palau presidencial

Aviat, però, van aparèixer nous conflictes que posaven en perill aquesta fràgil tranquil·litat.
Primer, va esclatar una guerra civil a Angola quan va aconseguir la independència de Portugal. En aquest conflicte hi van participar tropes cubanes a favor d’un Moviment Popular d’Alliberament d’Angola. Què hi feien els cubans? Moscou, molest per la visita de Nixon a Pequín, va voler demostrar que els maoistes eren els veritables venuts a l’imperialisme i la URSS la verdadera hereva del llegat marxista, la potència líder de la propagació de la revolució mundial en espais geopolítics marginals i a escala limitada (que no fessin perillar la Distensió). Per això, Fidel Castro va recollir el missatge del Ché al Congo (Un Vietnam, molts Vietnam) a l’Àfrica, un continent on la revolució semblava menys perillosa per a Occident que a Amèrica Llatina. Els soviètics devien pensar que l’ús de soldats negres i mulats seria més fàcil d’acceptar per la població local que els combatents russos. I si qui les enviava era un aliat menor, Cuba, i no la URSS, la tensió amb els americans seria menor. Així que pocs dies després de la visita de Nixon a Moscou, el maig de 1972, va arribar Fidel Castro (provinent, per cert, d’una gira per Àfrica) i va ser rebut per Breznev amb tots els honors. El Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola, amb el suport soviètic cubà, aconseguirà proclamar Agustinho Neto president de la República Popular d’Angola imposant-se sobre el Front Nacional per a l’Alliberament d’Angola, que tenia el suport del Zaire de Mobutu i de Sudàfrica.

També les revoltes camperoles contra Haile Hellassie que aquell 1974 havien començat a Etiòpia un grup d’oficials, el Derg (Comitè), va desencadenar un “Terror Roig” contra l’oposició (que assassinaria el vell emperador a la pressó el 1975). La veïna Somàlia va voler aprofitar el caos per a ocupar la zona d’Ogadén, i cubans i soviètics van donar suport al règim per a aturar-los. Aquests conflictes a Angola i Etiòpia, i la reunificació de Vietnam sota l’impuls de la invasió impulsada pel règim comunista del Nord (1975), que després es llençaria contra Cambodja (i enfonsaria el terrible règim dels Jemers Rojos) van desencadenar les crítiques de sectors conservadors de la política nord-americana que veien en la Distensió una oportunitat per als afanys expansionistes dels soviètics. El cas més conegut és el de Paul Nitze, un fervent anticomunista, antic cap de Planificació del departament d’estat de l’Administració Truman, que va dimitir de l’equip de negociadors del SALT i va publicar una agra crítica en el número de gener de 1976 de la influent revista Foreign Affairs: “Tot apunta a què, segons els termes de l’acord del SALT, la URSS seguirà tractat d’aconseguir una superioritat nuclear no merament quantitativa, sinó destinada a produir la capacitat teòrica de guanyar una guerra. Solament si els Estats Units prenen mesures per a corregir l’imminent desequilibri estratègic, podrem convèncer la URSS de que abandoni la recerca de la superioritat i torni al camí de la negociació”. També l’antic governador de Califòrnia, Ronald Reagan,  en la seva cursa contra Gerald Ford per a la designació del candidat republicà (1973) criticava la Distensió com a símptoma de debilitat perquè oferia legitimitat a l’expansionisme soviètic. ¡Les pors que aquells crítics enarboraven es convertirien en pànic quan va arribar la crisi econòmica!


Soldats egipcis travessant el Canal de Suez: comença la guerra del Yom Kippur
LA PRIMERA CRISI DEL PETROLI I LA GUERRA DEL YOM KIPPUR. El 1973 s’inicia un nou període de l’evolució econòmica mundial i acaba un període de creixement sostingut i estable iniciat en els països desenvolupats el 1945. El principal motor d’aquesta frenada econòmica és el “cop del petroli”, un espectacular creixement dels preus d’aquest vital producte energètic que va impactar amb duresa sobre les economies dels països industrialitzats. Per entendre perquè la Organització de Països Exportadors de Petroli, OPEP, va quadruplicar els preus del petroli en 4 mesos aquell 1973 hem de tornar a visitar el Proper Orient...

El 1970 un gegantí funeral d’estat al que van assistir tots els caps d’estat àrabs excepte el rei saudí, Faisal, havia acomiadat Nasser​. Com que la URSS no semblava voler ajudar els egipcis a recuperar el Sinaí perdut el 1967, el successor de Nasser, Anuar el Sadat, va decidir concloure la seva llarga relació i establir nous llaços amb els nord-americans, pensant que podrien ajudar-lo a arrencar concessions als israelians. Quan el van ignorar malgrat haver expulsat els assessors soviètics, el president egipci va executar un pla d’invasió: el 10 de juny de 1973, durant la festa jueva del Perdó, l’exèrcit egipci va atacar per sorpresa les tropes israelianes estacionades al canal des de 1967 i va avançar per la península del Sinaí alhora que l’exèrcit sirià feia el mateix a Galilea. La contraofensiva israeliana va creuar el canal i s’acostava a El Caire i Damasc, salvada in extremis per reforços arribats de Jordània i Iraq.

No massa lluny s’estava produint una altra crisi… el terrorisme xipriota havia expulsat els britànics el 1960, però el nou estat veia enfrontada la majoria partidària de la unió amb Grècia (78%) amb una activa minoria d’origen turc (18%). El 1974 els xipriotes progrecs van fer un cop d’estat que va instal·lar en el poder a Nikos Sampson, un antic terrorista ben connectat amb els coronels que governaven Grècia des del cop que havia expulsat l’esquerra de  Georgios Papandreu (1964). Una setmana més tard, tropes turques van desembarcar per a protegir la minoria turca. Grècia va sortir de l’OTAN excusant que els seus aliats no havien reaccionat.

En plena guerra contra Israel el líder egipci Anuar-el-Sadat va tancar el subministrament de petroli als aliats occidentals d’Israel gràcies a la seva aliança amb l’Aràbia Saudita, contenta amb la desaparició de Nasser perquè Sadat aparcava el panarabisme que havia qüestionat la seva hegemonia dins del món àrab. La URSS amenaçava d’intervenir, així que Kissinger va haver d’aplicar-se a fons negociant l’aturada de les hostilitats en una tenda de campanya enmig de la carretera El Caire-Suez. La Resolució 338 de les Nacions Unides va aturar-ho tot en empat, però els àrabs van superar el mite de la invencibilitat d’Israel en veure les seves tropes retirar-se de Síria i del Sinaí (on es va posar una força d’interposició de les Nacions Unides). Aquesta flaquesa va fer caure la cúpula militar i d’intel·ligència israeliana, però també va provocar una crisi política: el govern de Golda Meir va deixar pas a Yizhaz Rabin. La derrota del laborisme, que havia governat el país des de la independència, deixava pas des de 1977 a la dreta del Likud de Menachem Begin, l’antic cap terrorista d’Irgun que somniava amb l’Eretz (Israel Bíblico). A aquest pla contribuïa el seu ministre d’agricultura, Ariel Sharon, amb un projecte per a establir, desafiant les resolucions de les Nacions Unides, un milió de colons en terres arrancades als palestins. El Likud acceptava negociar la pau amb els estats àrabs, però no amb la OLP, i menys parlar sobre un estat palestí. Així que va Begin va cedir el Sinaí a Egipte, i juntament amb Anuar el Sadat (que deixava desatesos els palestins) rebria el Nobel de la Pau després de signar dels Acords de Camp David (1978). El 6-10-1981, aniversari de l’inici del Yom Kippur, Sadat va ser assassinat i el va succeir el seu vicepresident, Hosni Mubarack, qui va instaurar una república pretesament vitalícia i hereditària, immobilista, i repressiva.


La conseqüència més important de la guerra, però, va ser el seu impacte sobre l’estabilitat econòmica mundial. PRIMER, perquè va tensar les relacions internacionals entre les superpotències. Ni Israel ni Egipte haurien superat la prova sense les seves respectives ajudes, demostrant-se que l’enfrontament bipolar es podia agreujar al marge de la voluntat de les superpotències per conflictes que no formaven part dels seus interessos directes. La URSS sortia especialment perjudicada perquè no participava en les negociacions de pau i perdia un valuós aliat, Egipte.

EN SEGON LLOC, perquè l’embargament de petroli contra els occidentals pel seu suport a Israel va generar una crisi econòmica important: amb el preu del petroli pujaven els costos de producció i distribució de molts productes, fent caure en picat els beneficis de moltes empreses que es precipitaven cap a la fallida. L’impacte no solament va ser econòmic: el clima d’histèria i terror que van difondre els mitjans de comunicació contra els àrabs i l’actitud de les companyies petroleres anglosaxones (que van magnificar el pànic per a poder vendre petroli de baixa qualitat a preus molt alts) van desencadenar una actitud defensiva a Occident. També es van desequilibrar els fràgils status quo de molts països del Tercer Món: l’entrada de moltes divises a costa de la venda de petroli augmentarà les diferències socials i posarà la llavor de futurs conflictes. A Occident també l’atur es disparava...


Finalment, caldria fer una reflexió sobre l’impacte del Yom Kippur en el món islàmic. El nou protagonisme de Gadaffi o la OLP, o l’imminent ascens del xiisme a Iran, demostren que el món islàmic guanyava un protagonisme que no havia tingut fins aleshores. Per què augmentava allà el pes del radicalisme? Primer de tot, pel fracàs de l’arabisme i el socialisme com a projectes de desenvolupament occidentalitzant, copiats sense tenir present la realitat dels països àrabs en els que es posaven en marxa. També perquè les derrotes davant dels israelians encenien la força dels radicals: les negociacions de pau i els acords de 1979 van costar-li la vida a Sadat en un espectacular atemptat organitzat per integristes islàmics l’octubre de 1981. Finalment, cal dir que la falta de democràcia del món àrab impedia canalitzar el descontentament popular cap al joc polític, els processos electorals, els parlaments o la premsa lliure. Així que les classes pobres van buscar alternatives de protesta més enllà de l’esquerra, que havia fracassat ja, o que defensava un argumentari difícilment adaptable als paràmetres culturals en vigor.

No hay comentarios: