SPACAT7 - UNA DÈCADA DE SANG I FETGE (1823-1833)

Ferran VII saluda el seu alliberador, el duc d'Angulema

La “Internacional nobiliària” que havia presidit el Congrés de Viena s’havia dotat d’un mecanisme de seguretat per a evitar que es repetís el que havia passat a França: la Santa Aliança era un compromís d’ajuda mútua que obligava els signants a prestar-se socors militar en cas que les velles dinasties restaurades trontollessin. Aquest dret d’ingerència en les trajectòries internes dels estats s’aniria regulant a través d’un seguit de congressos internacionals reunits periòdicament per tractar les amenaces més immediates, que acordarien intervencions armades allà on calgués apuntalar els règims reaccionaris nascuts de la Restauració. Quan Ferran VII els demanà ajuda, les potències absolutistes, reunides en el Congrés de Verona (1822) van decidir encarregar a França la intervenció a Espanya. Per això, Lluís XVIII va enviar un exèrcit, els “cent mil fills de Sant Lluís” (1823): igual que Lluís IX morí empestat a Terra Santa, aquests nous croats emprenien una lluita sagrada contra els “nous infidels” liberals. Les tropes, capitanejades pel duc d’Angulema, el nebot del rei francès, van alliberar Ferran VII del presumpte segrest en el que el tenia el govern liberal nascut del pronunciament de Riego. L’expedició va travessar la península sense massa obstacles: costa dir que el sentiment nacional havia estat el motor dels motins de 1808 perquè el 1823, quan els francesos no portaven com aleshores les noves idees, sinó les antigues, ningú no va moure un dit. Els exèrcits liberals comandats per Riego o Espoz y Mina no se’n van sortir, i la família reial, traslladada a Cadis contra la seva voluntat, va ser alliberada. S’acabava el Trienni Liberal i es reposava l’absolutisme.

LA DÈCADA OMINOSA (1823-1833). Aquesta tercera fase del regnat de Ferran VII començava amb una repressió de gran abast que glaça la sang: Benito Pérez Galdós novel·laria “el terror de 1824” a finals de segle en els seus “Episodis”, i el mateix duc d’Angulema –escandalitzat- va intentar aturar les represàlies en l’Ordenament d’Andújar (1823). El sinistre tractament que va rebre Riego en la seva execució podria estar causat pel paper simbòlic que havia assumit des de la restauració de la Pepa el 1820, però la veritat és que la repressió no va tenir clemència, i va arribar a episodis encara més esperpèntics. El cas del mestre valencià Caietà Ripoll, acusat de proselitisme ateu i jutjat per les noves Juntes de Fe (el  nou nom per a la inquisició restablerta) ha estat novel·lat fa pocs anys per Andreu Bosch; el cas de Goya, que demana llicència per marxar al rei, i s’instal·la a Bordeus fins a la seva mort el 1826, son exemples d’una violència política sistemàtica que solament va tenir aturador en la presència de les tropes d’ocupació franceses que van romandre a ciutats com Barcelona fins el 1827.

El primer problema de la Dècada, però, no seria l’oposició dels liberals, sinó la pèrdua de les colònies americanes, sentenciada després de la derrota espanyola a Ayacucho (1824), al Perú, davant dels exèrcits de Sucre. L’esforç –una dotzena d’expedicions que s’acostarien al total de 50.000 homes- havia estat superior a les capacitats, i la dependència de l’economia espanyola de l’explotació de les colònies (pròpia de l’Antic Règim) deixava així la Hisenda Reial en fallida. Bonaventura Carles Aribau, aleshores un destacat treballador de la Junta de Comerç de Barcelona que convertirà anys després el poema que, -en homenatge del banquer Gaspar Remisa-, va escriure en català, l’Oda a la Pàtria, en el bateig de la Renaixença (1833), testimoniaria que “las fuentes de la riqueza de Barcelona se están secando”. 

Carles Ardit publicaria el "Tratado
Teórico-Práctico de la fabricación
de pintados e indianas" el 1819

I és que Barcelona, on havíem vist prosperar els tallers d’indianes a l’ombra del tractat de lliure comerç (1778), havia aturat el seu creixement per culpa de guerres i crisis polítiques. Gràcies a l’espionatge industrial que la Junta de Comerç havia encarregat a Carles Ardit havia provat una primera  màquina de vapor a la Llotja el 1802, i havia iniciat la mecanització dels tallers d’indianes. També s’estava dotant d’espais de sociabilitat burgesa que demostraven el relleu que aquesta classe social estava fent de la ciutat aristocràtica, la de la Rambla dels palaus: la repatriació de capitals que la pèrdua de les colònies comportava quan retornaven, carregats de fortunes, els “indianos”, va contribuir a posar en marxa les noves fàbriques. A classe vam parlar de dos d’ells: d’en Josep Xifré (1831), que es feia construir la casa que encara coneixem pels seus Porxos i representa en les mènsules els conqueridors d’Amèrica dels que se sentia descendent, i un emprenedor molt espavilat, que, havent marxat de Torredembarra (1818) conscient que la tradició testamentària de l’hereu no li augurava un futur massa pròsper, tornava ara d’Amèrica carregat de diners. Encara que a finals de segle, Amadeu Vives glossaria aquests emprenedors dotant-los de nostàlgia per la terra, molts d’ells són personatges sinistres, que van fer fortuna comerciant a les colònies amb l’esclavatge o el contraban...

La influència de Portugal i la revolta dels agraviats... Havíem vist la família reial portuguesa marxar precipitadament de Lisboa fugint de la invasió francesa de 1808 cap al Brasil. Allà moriria, alienada, la reina Maria i el seu fill Joan VI, -que s’havia ocupat de la regència quan ella estava indisposada- assumiria la corona amb la seva dona, la infanta Carlota Joaquima, germana de Ferran VII. E

l 1820 un pronunciament militar a Oporto seguia l’estela de Riego i, contra el govern militar britànic que controlava el regne en absència dels reis, aprovava una constitució (1822) i exigia el retorn dels Bragança. El matrimoni tenia dos fills: el petit, Miquel, estava molt influït per la mare i va tornar a Portugal, i el gran, Pere, es quedaria al Brasil i aconseguiria, com a emperador, la seva independència (1822). Però mort Joan VI sense atorgar testament (1826), veient la dificultat de mantenir els dos regnes, va renunciar els seus dret en favor de la seva filla, la petita Maria de la Glòria, pactant amb Miquel, el germà petit, que podria casar amb la seva neboda si acceptava una constitució.

La implantació del liberalisme en el país veí va angoixar molt la cort espanyola. Ferran VII temia que Portugal atorgués suport els liberals espanyols, i l’abril de 1826 recordava en un decret que “sean la que quieran las circunstancias de otros países, nosotros nos gobernamos por las nuestras”. Espanya sí s’havia convertit en santuari dels absolutistes portuguesos que fugien del règim liberal, i el pressionaven per tal que intervingués.

La tebiesa del rei respecte a Portugal i les colònies que s’estaven independitzant, així com el final de l’ocupació francesa, va provocar una revolta reaccionària a l’interior de Catalunya, que coneixem com la revolta dels agraviats (1827). La geografia d’aquest conflicte s’allunya de la costa urbanitzada i pròspera tant com de la muntanya pirinenca més pobra, i afectaria sobre tot els nuclis propers a Manresa, Vic, Vilafranca i Cervera. El rei en persona va decidir venir a Catalunya per contestar la propaganda reaccionària demostrant que no era presoner de ningú, i encarregaria la repressió del moviment al reaccionari Charles d’Espagnac, hereu d’una família fugida de la revolució el segle passat i castellanitzat com a Comte d’Espanya.

·         Per conciliar-se amb les faccions cortesanes més reaccionàries, el partit dels “apostòlics”, Ferran VII va ajudar el miquelisme portuguès, que, amb el vistiplau del govern britànic del general Wellington (1828) aconseguiria controlar el país. En aquesta línia, nomenava capità general de Catalunya el comte d’Espanya, qui, a més de la derrota i execució dels líders de la revolta, emprenia una duríssima repressió dels liberals que duraria fins a la mort del rei.

·         Alhora, però, el rei era rebut a Barcelona per eminents burgesos que, -agraïts per l’ordre social que imposava, la defensa davant del reaccionaris de l’interior, i els aranzels amb que protegia els seus productes davant la competència estrangera- desenganxaven els cavalls del carro reial i tiraven d’ell durant la multitudinària entrada de la ciutat. Encara que en el seu darrer llibre, l’historiador Emilio La Parra afirma que “també era una manera de reivindicar el protagonisme popular en la passada guerra i trencar la històrica distància entre els súbdits i el rei” costa no veure en aquesta anècdota un acte de submissió i reconeixement de la sobirania absoluta. Les visites del rei a la Llotja i les fàbriques potser li farien veure la necessitat d’impulsar les noves activitats econòmiques d’aquests burgesos i per això s’inicià una activa política proteccionista: una Ley de Baldíos (1828) per subhastar terres abandonades, un Cos de carabiners (1829) per perseguir el contraban, un codi de comerç (1829) per a regular l’activitat econòmica, una llei de borsa (1831) per a facilitar el finançament de les empreses, la fundació del Banc de Sant Ferran (1831), un ministeri de Foment (1832) per a desenvolupar les obres públiques i assegurar el manteniment dels camins... i nous aranzels als productes de cotó (1832).

Entrada de Ferran VII i Maria Josepa Amàlia a Barcelona (1827). Museu dels soldadets de Polom, L'Íber, València

Mentre  els americanos posaven Barcelona a tota màquina, sota el paraigües del tirà, el context europeu s’accelerava: el 1830 queia el govern Wellington, una revolució expulsa Carles X del tron de França i inaugura la Monarquia de Juliol, i Pere I abdica del Brasil (en Pere II) per a venir a defensar els drets de la petita Maria da Gloria. A mida que el nou rei francès, Lluís Felip d’Orléans, ampliava la Carta de 1814, i –des de les Açores- els liberals portuguesos s’imposava sobre el Miquelisme (aconseguint així Maria da Gloria recuperar la corona poc després de la mort del seu pare, i anul·lar el matrimoni amb el seu tiet), el pànic s’instal·larà a la cort espanyola. Els exiliats a Londres, veient el temps històric bufant de cara, organitzaran un desembarcament a les costes de Màlaga que serà frustrat i acabarà en tragèdia: l’afusellament del general Torrijos, i, tirant del fil de la conxorxa, la detenció de Mariana Pineda a Granada ens permeten valorar l’abast de la sanguinolenta repressió. Encara que el drama de Lorca faci del drama d’aquesta jove, executada el 1831 a garrote, una història d’amor i incomprensió, la historiadora Antonina Rodrigo ha demostrat que Mariana Pineda era una activista liberal compromesa...

EL PROBLEMA SUCCESSORI. El problema més important de la Dècada era l’angoixa successòria del rei, que no havia aconseguit descendència de cap dels seus tres primers matrimonis. En morir Maria Amàlia de Saxònia el 1829, el rei va córrer a casar-se amb una neboda llunyana provinent de la cort de Nàpols: es deia Maria Cristina de Borbó, i ja l’any de la seva arribada va donar-li una filla, que va ser batejada com a Isabel. Ferran VII va consagrar-se aleshores a assegurar que el tron li aniria a parar a ella: no havia de ser fàcil, perquè la tradició jurídica que els Borbons havien importat de França, la Llei Sàlica, ho impedia.

La recopilació jurídica que coneixem com “les Partides” que havia fet recopilar Alfons X el Savi al segle XIII oferia el mateix dret successori a homes i dones, però Felip V (Auto Acordat de 1713) havia imposat l’exclusió femenina. Durant les corts que havien jurat el fill de Carles IV el 1789 s’havia fet aprovar una Pragmàtica Sanció que no s’havia publicat per les pressions de la facció napolitana i per consideració a la família reial francesa, que estava vivint el drama de la revolució. Amb el pas del temps, el final de les urgències per la successió, que quedava garantida per la supervivència dels dos fills, va fer Carles IV guardar el document al calaix, i ara Ferran el recuperava publicant-lo el 1830. La voluntat del rei d’imposar el seu criteri sobre les lleis fonamentals de la monarquia va encoratjar la crítica dels apostòlics, que van reunir-se en torn del germà del rei, Carles Maria Isidre, qui –responent a l’encàrrec reial de jurar Isabel com a Princesa d’Astúries- escrivia al rei que “res no li agradaria tant”, però que “tengo unos derechos tan legítimos a la corona, siempre que te sobreviva y no dejes varón, que no puedo prescindir de ellos, derechos que Dios me ha dado cuando fue su voluntad que yo naciese, y sólo Dios me los puede quitar concediéndote un hijo”.

La pressió d’aquesta poderosa facció cortesana va permetre que, aprofitant la greu malaltia del rei, que va fer pensar en el seu imminent traspàs, se li arranqués la signatura en un Codicili que, recuperat el rei, va ser anul·lat pel rei. Ell mateix ho explicava en el decret d’anul·lació: “Sorprendido mi real ánimo, en los momentos de agonía, a que me condujo la grave enfermedad, de que me ha salvado prodigiosamente la divina misericordia, firmé un decreto derogando la pragmática sanción (...) Hombres desleales o ilusos cercaron mi lecho, y abusando de mi amor a los españoles, aumentaron la amargura de mi estado, asegurando que el reino entero estaba contra la observancia de la pragmática, y ponderando los torrentes de sangre y la desolación universal que habría de producir si no quedaba derogada. (...) declaro solemnemente de plena voluntad y propio movimiento, que el decreto firmado en las angustias de mi enfermedad fue arrancado de Mí por sorpresa: que fue un efecto de los falsos terrores con que sobrecogieron mi ánimo; y que es nulo y de ningún valor siendo opuesto a las leyes fundamentales de la Monarquía, y a las obligaciones que, como rey como padre, debo a mi augusta descendencia”

Es tornava així, definitivament, al sistema de les Partides. Quan Ferran VII traspassava, el seu testament llegava la corona a la petita Isabel, que solament tenia en aquell moment tres anys. Establia que la regència quedaria en mans de la seva esposa, Maria Cristina de Borbó, i no comptava amb ningú del cercle apostòlic en el consell que havia d’assessorar la regent. Carles Maria Isidre, des de Portugal, signava el Manifest d’Abrantes: negava la legitimitat del testament, i es proclamava Carles V. Aquest plet dinàstic aviat es convertiria en la primera guerra civil de la història d’Espanya...

QUÈ ÉS EL CARLISME. A “Miserias de la guerra”, una novel·la que Pío Baroja va escriure el 1951, però que no es va publicar fins el 2006, un personatge defineix el carlí com “un animal de cresta colorada que habita en el monte y de vez cuando baja al llano al grito de Rediós atacando al hombre”. La definició és tan deshumanitzadora com plena de tòpics: la idea de ser un producte ideològic del món rural i un catolicisme fanàtic no ens permet explicar la veritable naturalesa del moviment, ni la seva llarga pervivència. Una altra definició clàssica, la que Martin Blinhorn convertia en “un moviment legitimsita de masses sense equivalents estrictes en l’estranger”, també ha estat desqualificada. Jordi Canal, en canvi, el compara amb la Vendée, la duquesa de Berry i el comte de Chambord, el miguelisme, Viva Maria a la Toscana, O Francesc II a Nàpols... Segons ells, tots es rebel·len contra un règim revolucionari proposant una alternativa involucionista, tots tenen una base social camperola, tots tenen caps d’extracció popular i tots compten amb una decisiva participació del clergat. L’única particularitat del carlisme, doncs, és la seva pervivència (probablement relacionada amb la difícil implantació de la modernitat, que garanteix la durada dels seus crítics), durant la que gairebé sempre ha optat per la via insurreccional. Per què?

Perquè ja el 1808 havia legitimat la violència com a pràctica política
Perquè el nou ordre econòmic destrueix el vell ordre social feudal... sense possibilitat de mediació.
Perquè el liberalisme és dèbil: encara mancaven vies d’expressió de la dissidència
Perquè la debilitat de l’estat liberal fa possible la revolta
Perquè els canvis no arriben amb termini raonable: el món camperol roman viu i pressionat, la petita noblesa no veu inserció possible, i aquesta sensació s’allarga molt en el temps.

Com hem interpretat el carlisme? Durant el primer franquisme un allau d’estudis en feien una apologia que apel·lava al carlisme com la defensa del cristianisme davant de l’agressió de la revolucionària, una croada que havia acabat bé (des del prisma del règim triomfant). Durant el segon franquisme, la ruptura del carlisme quan el pretendent Carles Hug de Borbó li va donar una orientació esquerrana al partit carlí, va impulsar una interpretació al servei d’aquest projecte polític, que atorgava al carlisme històric un paper d’oposició al capitalisme i va tenir en els llibres de Josep Carles Clemente la seva màxima representació. Ja en els anys setanta, Jaume Torras veu en el carlisme una fase més de la lluita camperola contra l’incipient capitalisme, que el sembla inintel·ligible quan baixa els preus en base a l’oferta i la demanda, que els puja els impostos per a mantenir el nou estat centralitzat, que perden l’accés a les terres comunals quan la terra es privatitza i parcel·la, que perden el sobresou que els representava la indústria domèstica. Aquests camperols empobrits, més que el món rural en general, seran el principal suport social del carlisme. El 1980, però, Josep Fontana posava matisos en aquesta interpretació, en un famósarticle que duia per títol “crisi camperola i revolta carlina”: el prestigiós historiador marxista confirmava que, més que per defensar la religió, o per la seva afecció a l’univers de valors tradicionals, els camperols són carlins perquè son antiliberals: els dinastes s’aprofiten de la seva mobilització per fer-los servir com a tropa.

EL TIRÀ I EL TITÀ (O NAPOLEÓ OBERT EN CANAL)

Els documentals del Canal de la Història ens tenen acostumats a un ritme trepidant que apel·la a totes les emocions possibles, amb l’objectiu de mantenir segrestada l’atenció de l’espectador en mil misteris egipcis i els vicis dels emperadors romans. Aquest enfocament fa dels personatges una espècie d’éssers extraordinaris amb facultats sobrehumanes, desmereixent l’acostament rigorós i sense prejudicis que hauria de fer l’historiador. El resultat acostuma a ser atractiu per als sentits, però descoratjador per al qui vol aprendre història.

"Napoleón, el Dueño de Europa" no és diferent en aquest sentit. L’exageració de les facultats del personatge acaba semblant una pel·lícula d’éssers mitològics amb facultats sobrehumanes. No és que ja en la introducció se’l qualifica com “el més gran militar de tots els temps”, que “gràcies a la seva intel·ligència i la seva capacitat de lideratge va conduir França a cotes de glòria sense precedents”. És que el fil conductor de la història que explica és la pròpia personalitat de Napoleó: ja quan retrata la família situant-la en la petita noblesa togada es pretén presentar de forma gairebé miraculosa el seu vertiginós ascens social, com si d’una trajectòria titànica es tracés. Després, com si els historiadors fóssim psicòlegs pel mateix preu, ens descriu la seva personalitat amb elogis gairebé fantasiosos: expressions com “era conscient de la seva pròpia importància” no tenen cap valor historiogràfic si no es presenten fonts documentals per contrastar-les. Lluny de fer-ho, la veu en off insisteix a presentar un nen que ja anunciava el geni de la guerra quan organitzava baralles a l’escola.

Potser quan el documental celebra els èxits acadèmics de Napoleó a l’École Militaire se’l vulgui presentar com un il·lustrat: la consciència de la importància de la formació, l’interès per la política i la filosofia, la lectura compulsiva de grans biografies de personatges del món clàssic, la passió pels estudis (tècnics) d’artilleria, semblen apuntar en aquest sentit. És l’únic context a què es fa referència: la personalitat de Napoleó és sempre el fil conductor capaç de crear un relat en el què l’egocentrisme de la joventut, que el duria a l’èxit, va deixar pas a la megalomania, abocant-lo al fracàs. És una interpretació seductora i moralitzant que fa de la Història -com diria Ciceró- mestra de la vida... evitant que sigui també eina crítica del present, ni mecanisme d’aproximació científica al passat!
Culte a l'individu, prespectiva subjectiva i lectures emocionals demostren l'èxit de l'escola postmoderna en la historiografia nord-americana, i la seva projecció en productes audiovisuals. 

El segon problema que presenta aquesta mirada al personatge que sembla adquirir rang de culte és que es menysprea els personatges secundaris que l’envolten. Fins i tot la revolució és poc més que un paisatge! No queda més remei que fer-hi referència, però solament s’expliquen els episodis que justifiquen l’ascens de Napoleó: a Toulon contra els britànics, i als carrers de París contra les masses reialistes. Fora de presentar-la com a “temps turbulents” que van permetre el seu ascens, la Revolució és solament un decorat en el monòleg napoleònic. I això mateix passa amb Josefina: la relació amb ella es presenta com “un dels romanços més famosos de la història” i ella,  amb una misogínia insultant, és presentada com una jove “vídua ambiciosa i calculadora, que sabia el que volia i com aconseguir-ho” i que “es va plantejar la relació com un negoci”. El masclisme continua quan es diu que “l’home més poderós de la seva època no va arribar mai a dominar-la”, com si la condició natural de l’home fos dominar, i la de la dona ser dominada. Així s’oblida que el principal beneficiari del seu matrimoni és ell: després d’haver perdut el seu marit en la fase radical de revolució, ella era una dona ben connectada, sofisticadament elegant, freqüent en alguns salons, podríem dir una mica mediàtica, tot i que els meus alumnes van preferir qualificar-la, amb més traça que jo, com una “influencer”.

El mateix any en què va casar amb Josefina, Napoleó va prendre la direcció dels exèrcits d’Itàlia. El documental es refereix a aquell 1796 com el temps en què Napoleó va revolucionar l’art de la guerra, però  no ens explica com ni per què. Enrere queda, se’ns diu, la “guerra de cavallers en la que dos exèrcits es reunien en el camp de batalla i carregaven l’un contra l’altre fins a la rendició del contrari”. Un altre cop, al no aprofundir en el tema, sembla que l’únic ingredient que impulsaria els canvis en la guerra seria el geni de Napoleó, que convertiria “les derrotes en victòries, i les victòries en conquestes”. I que a Itàlia es va forjar la fama d’invencibilitat que li va permetre aspirar a conquerir Europa, “si no el món sencer”. 

Afirmacions exagerades com aquesta, gairebé fantasioses, farien el paper de juguesca amb què mantenir l’atenció de l’espectador si després apareguessin historiadors que en fessin punta o matís. Però els historiadors que hi apareixen no fan cap aportació important: ni es reconeix cap especialista, ni cap subtítol justifica la presència d’aquells professionals en concret en base a una recerca, un llibre publicat o una exposició. Es limiten a fer afirmacions curtes, sense profunditat, que acompanyen l’explicació sense introduir-hi cap ciència. El guió segueix doncs pautes cinematogràfiques, mai historiogràfiques. I en aquest context, Egipte acompleix un paper especialment atractiu. No queda clar per què –en tornar d’Itàlia- es va enviar a Napoleó allà: se suggereix que es volia sentenciar la guerra contra el Regne Unit bloquejant a Egipte les rutes comercials amb l’Índia. La qualificació del territori com un ”exòtic camp de batalla ancestral” podria fer referència a la voluntat d’estendre la revolució per a alliberar un poble esclavitzat per supersticions i poders tirànics; també es parla del component científic de l’expedició, però tampoc no s’analitza el perquè, i s’adjudica –un altre cop- a la personalitat curiosa de Napoleó. Així que el documental ens arrastra fins a Egipte, ens ensenya les piràmides per recordar-nos que al seu peu Napoleó va guanyar una batalla, i precipita l’explicació del seu retorn en base a la relació amb Josefina, la nova coalició formada a Europa contra França i l’oportunitat d’assaltar el poder que li oferia la necessitat que, segons el documental, tenia la societat francesa d’un líder fort “després d’anys d’inestabilitat”, un “sabre” que acabés amb el desordre social. No goso dir que se'ns fan recomanacions polítiques, però sí que subliminalment es vol tancar un cercle narratiu: el nen que guanyava batalles de marrecs era l’home providencial que havia de posar ordre en el caos revolucionari. El conte seria perfecte, sinó fos perquè l’home es va torçar!

La darrera imatge de Napoleó que descriu el documental és el del treballador incansable. Aprofita per fer-ho les reformes del període del Consolat, que faria de França, diu la veu en off, “enveja del món”. Aquestes insistents preferències pels governs d'ordre permeten saltar-se Abukir i Trafalgar, que qüestionarien la imatge del personatge com a “déu de la guerra” que el guió ens vol donar en aquest tram. Així doncs, quan es comença a parlar dels "errors de Napoleó" es prefereix parlar del bloqueig continental, una totalitària intervenció estatal contra el liberalisme econòmic anglosaxó. És aleshores quan emergeix el monstre “presa de temptacions, d’una insaciable gana de glòria i poder”, l’home trasbalsat per l’ambició que es precipitaria cap a la seva perdició. Així que es coronaria emperador, impulsaria el bloqueig continental i envairia Rússia. Coronació, divorci de Josefina per a concebre una dinastia en una princesa austriaca més jove, i megalomania imperialista demostren que l'ambició desmesurada seria la llavor del seu final. Solament he trobat una reflexió científica sobre el fracàs de l’imperi: l’expansió de les idees revolucionàries que Napoleó significava, va implicar revoltes contra els exèrcits ocupadors, tan difícils de costejar. La reflexió permet referir-se a Espanya, on un “brot nacionalista” (sic) faria de tomba napoleònica, i presentar sir Arthur Welleslay, el futur Duc de Wellington, un personatge necessari perquè es dedicaran molts minuts de metratge a explicar la trepidant fugida d’Elba i la derrota a Waterloo.

La batalla es presenta com una lluita entre titans, desproveïda de lectura política. De l’enfrontament entre la França de la burgesia revolucionària i l'Europa dels aristòcrates reaccionaris, no se’ns diu res. Napoleó és solament una trajectòria espectacular que va fer d’ell una “llegenda en vida, o un mite després de la seva mort”. Tota lectura possible és moral. Podríem discutir molt sobre aquesta concepció de la història com a teatre d’homes d’acció, emprenedors o lluitadors, molt a la mida del caràcter dels nord-americans, i la seva utilitat en el blindatge d’aquest model. Però sembla clar que la figura de Napoleó continua esperant el producte audiovisual que permeti els espectadors conèixer qui va ser i què representa!

SPACAT6 - 1814, EL RETORN

Havíem vist fracassar a Trafalgar la invasió napoleònica d’Anglaterra i com Espanya participava de la nova estratègia per a sotmetre el Regne Unit: el bloqueig continental (Decret de Berlín, 1806) que volia ofegar-la econòmicament. Això havia precipitat la intervenció francesa a Espanya (per fer-lo complir a Portugal) i a Rússia (que es resistia a acomplir-lo). Ja sabem com va anar aquesta intervenció a Rússia: l’aplicació de la política de terra cremada per part dels russos esperant l’arribada del “General Hivern” i la tràgica retirada de Napoleó després de la derrota a Borodino (1812). Les potències absolutistes van aprofitar la debilitat francesa per a organitzar una nova Coalició i Napoleó, preparant-se per fer-li front, va retirar les tropes de la península que li feien falta per a enfrontar aquest repte. És per això que es va presentar al palau de Valençay (1813) i va signar amb el príncep Ferran el tractat que li permetia recuperar la corona.

Ferran VII va iniciar el retorn a la península, enmig de multitudinàries entrades reials, vives al rei absolut, i més d’un “visca les cadenes”. El general Francisco Copons, heroic defensor de Tarifa i capità general de Catalunya, va rebre l’encàrrec de les corts de trobar-se amb la comitiva reial i lliurar-li la Pepa. No solament va ser rebut amb fredor: el rei va canviar l’itinerari que li oferia la Regència i es va desviar a Saragossa, molt probablement per a demorar pronunciar-se sobre la situació política i guanyar temps per a detectar l’estat d’ànim del país. El 12 d’abril de 1814 rebia de 69 diputats absolutistes el document que coneixem com “la Pepa dels reaccionaris”, o el MANIFEST DELS PERSES. Es diu així perquè començava fent referència a la “costum entre els antics perses de passar cinc dies d’anarquia després del traspàs del seu reis, a fi que l’experiència de tantes desgràcies els fes més fidels al seu senyor”. Venien a dir que això era en realitat el que havia passat durant l’absència reial. El document desqualificava Cadis, criticava la tasca liberal empesa per les Corts, i feia una apologia de l’absolutisme. A la pràctica, doncs, era una invitació al cop d’estat. Constatada la seva popularitat amb les entrades reials, segur de que l’exèrcit –vista l’acollida del reaccionari general Elyo, capità general de València- i conscient gràcies als “perses” de tenir la noblesa del seu costat, Ferran VII va dictar EL DECRET DE VALÈNCIA (4 de maig de 1814): lamenta el presumpte segrest a França, denuncia la traïció que havia suposat que les corts “me despojaran de la soberanía (...) atribuyéndola a la Nación”, declarava “nuls i  sense valor ni efecte” la Constitució i els decrets publicats per les Corts, “como si no hubiesen pasado jamás tales actos y se quitasen de en medio del tiempo”.

SEXENNI ABSOLUTISTA (1814-1820). El decret suposa, doncs, un retorn efectiu a l’Antic Règim: en els mesos següents es van liquidar càrrecs i institucions constitucionals, es va restablir la Junta Suprema d’Estat, es va recuperar la vella planta dels ajuntaments, es van nomenar corregidors i capitans generals proclius a l’absolutisme, se li va tornar al clergat regular els seus convents, es va autoritzar el retorn dels jesuïtes, es van restablir els gremis i la inquisició, i en un decret del 15-9-1814 es reintegrava als senyors jurisdiccionals “en la percepció de totes les rendes, prestacions i drets del seu senyoriu”. El context europeu l’afavoria: els vencedors de Napoleó perseguien els liberals per tot Europa, el Congrés de Viena afavoria el retorn de les velles dinasties expulsades per Napoleó, i la constitució de la Santa Aliança dotava l’Europa dels prínceps d’un mecanisme de defensa mútua per a evitar una nova revolució. 

Ilustración de "La segunda casaca", de Benito
Pérez Galdós

A Espanya, la duresa dels problemes de la Hisenda, arruïnada per la guerra i el descontrol de les colònies americanes, no va fer possible una campanya repressora, però els afrancesats van marxar a l’exili. El principal problema del rei, però, va ser una activa oposició liberal: una jove generació d’encesos romàntics, desenganyats del fracàs de la revolució, però actius defensors de les noves idees, es va consagrar a conspirar contra l’absolutisme. Els instruments dels liberals van ser les societats patriòtiques de caire secret que -entre misteris, símbols, secrets i juraments- van impulsar conxorxes com la (fracassada) conspiració del triangle (1816), que va acabar amb els caps del liberal Vicente Richard i el barber Baltasar Gutiérrez clavats en piques... Altres instruments de les conxorxes van ser les lògies maçòniques (que proporcionaven el secretisme necessari), i l’exèrcit, en el què joves militars formats a les acadèmies i que s’havien guanyat els seus ascensos amb mèrits de guerra, es resistien a la desmobilització. Potser el més conegut dels pronunciaments que aquests militars van encapçalar contra l’absolutisme sigui el del jove General Luis Lacy, veterà de la lluita contra els francesos, que es va pronunciar per la Constitució a Catalunya, però va fracassar. Pensant que executar-lo a Barcelona podria provocar disturbis, se’l va conduir a Mallorca, essent afusellat al castell de Bellver (1817) i les seves despulles traslladades a Barcelona, on, després de moltes vicissituds, descansen en un nínxol al cementiri de Sant Andreu.

Un d’aquests pronunciaments, però, tindria èxit. El coronel Rafael de Riego estava a Cabezas de San Juan (Sevilla) preparant la incorporació de les seves tropes a la flota que havia de conduir-lo a Amèrica per a castigar els súbdits rebels. En comptes de fer-ho, es va pronunciar per la Pepa: la proclama llegida davant de la tropa lamentava l’arbitrarietat de l’absolutisme, celebrava la legitimitat de la Pepa i comminava el rei a jurar-la. La ronda de proclames que va iniciar per Andalusia va precipitar motins liberals en altres ciutats, i una multitud congregada davant del Palau Reial: el rei, espantat, organitzaria el jurament de la constitució que es faria efectiu el 9 de març de 1820: “me habéis hecho entender vuestro anehlo de que se restableciese aquella constitución que, entre el estruendo de armes hostiles, fue promulgada en Cádiz el año de 1812”, deia. I acabava dient “Marchemos juntos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional”. Començava la segona fase del regnat.

TRIENNI LIBERAL (1820-1823). La tasca política del Trienni va ser molt important: es van suprimir les senyories jurisdiccionals, els mayorazgos i les vinculacions que mantenien el feudalisme al camp. La terra va esdevenir mercaderia susceptible de ser comprada i venuda, afavorint les relacions capitalistes entre propietaris i pagesos. També es van eliminar els gremis, aconseguint la “llibertat d’indústria”. Per a mantenir l’ordre públic i defensar el règim constitucional es va instaurar la Milícia Nacional, un cos de voluntaris controlat pels ajuntaments en el que la tropa escollia els seus oficials. Però la realització més important del Trienni va ser l’aprovació del Codi Penal (1822): no solament perquè fixava la igualtat de tothom davant la llei, i abolia la tortura, sinó perquè incloïa noves figures jurídiques, com la rebaixa penal, la commutació de penes, la rehabilitació  per penediment o l’esmena, la indemnització dels processats innocents, de la forca al «garrote», la prohibició de la confiscació de béns i les fuetades …

El Trienni, però, es va haver d’enfrontar a importants problemes. Primer de tot, la pròpia divisió dels liberals en dues grans famílies: els doceañistas, entre els que es compten els veterans redactors de la Pepa i un jove Martínez de La Rosa, volien reformes prudents i lentes, i una monarquia activa dins de l’organigrama de la separació de poders. Volien moderar la Pepa, i valoraven molt més la llibertat que la igualtat; en canvi, els veinteañistas, entre els que es comptaven Espoz y Mina, Riego, o Evaristo San Miguel, qui va posar lletra al Himne de Riego que havia composat José Melchor Gomis, demanaven reformes ràpides, i una funció solament simbòlica del rei. Valoraven la igualtat per a que hi hagi verdadera llibertat, i defensen aferrissadament la Pepa: Constitució o mort!, diuen.

El segon problema del Trienni van ser les partides absolutistes que qüestionaven l’ordre públic. La Regència d'Urgell fou un organisme de govern dels reialistes, revoltats contra el règim constitucional, instituït a la Seu d'Urgell. La presidia l'arquebisbe Jaume Creus, però l’ànima era un dels “perses”, el marquès de Mataflorida, mentre que el baró d'Eroles s'ocupava de convertir les partides de guerrillers en un exèrcit organitzat. “También nosotros queremos Cortes, però no de sanculottes y jacobinos», deien. El govern radical d’Evaristo San Miguel va nomenar capità general de Catalunya el General Espoz y Mina, qui emprengué la campanya que va ocupar la Seu d’Urgell (11-11-1822).

Però el problema més important del Trienni va ser el propi rei. Mirava d’entorpir l’acció de govern. En el discurs de la corona que inagura la segona legislatura (3/1821) afegeix interpretacions pròpies al discurs oficial que li ha redactat el govern. El “discurs de la coletilla” es queixava dels seus ministres perquè “han sido públicos los ultrajes contra mi dignidad y decoro”, anunciant “un sinnúmero de males y desgracias” si  no es reparaven. I és que Ferran VII en preparava una de més grossa...

SPACAT5 - LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)

El conflicte que va estripar la península entre 1808 i 1814 crea polèmica ja en la denominació, agafada de la documentació contemporània per a evitar la que els liberals del XIX li van donar a Espanya, “guerra de la independència”. El debat nominatiu ja demostra que va ser més que un conflicte entre les tropes franceses invasores i el poble espanyol, i que el relat que mitifica el 2 de maig no va ser fàcil d’imposar: ja a Cadis, Antoni de Campmany va proposar-lo com a festa nacional i les Corts van commemorar el paper del poble en el primer aniversari (oblidant elements incòmodes del procés, com la xenofòbia o el ferrandisme). Quan retorni, Ferran VII la veurà demostració de la lleialtat dels seus súbdits i omplirà la festa de misses, però els governs liberals que el succeiran fomentaran la idealització de la guerra com a expressió de la nació indomable: des del Comte de Toreno a Espronceda l’explicarien amb èpica, i el 1840 una cerimònia d’estat concentrà les despulles de les víctimes de maig al monument que encara hi ha al Passeig del Prado. El centenari seria discret: encara que el govern Maura treballava en la construcció de símbols nacionals, com la celebració del 12 d’octubre, la bandera o l’himne, celebrar-lo podia incomodar la recent aliança amb els francesos pel tema del Marroc, i solament Alfons XIII va assistir a alguns actes commemoratius celebrats –sense cap coordinació- per alguns ajuntaments. Les elits catalanes, però, si bé havien participat durant la guerra de l’entusiasme anti-francès, van arribar al centenari en plena eufòria catalanista, i van preferir commemorar l’any 1908 els 700 anys del naixement de Jaume I. El mite ressorgirà durant la guerra civil perquè ambdós bàndols el faran servir contra l’altre: titulant-se representants de l’essència del poble contra el virus estranger que suposaria per a uns el feixisme, per als altres el presumpte comunisme. El franquisme vincularà 2 de maig i 18 de juliol, i aquesta visió nacionalista del poble heroic arribarà així als anys 80. La consagració de les autonomies obriria, però, un debat interpretatiu que buscava trobar les veritable causes de 1808 allunyant-les de la pretensió nacionalitzadora de que el sentiment nacional havia estat el seu combustible.

EL DESENVOLUPAMENT DEL CONFLICTE. Identifiquem una primera fase, des de maig a la tardor de 1808, en la que els francesos opten per la repressió contra els motins. Dos derrotes significatives els impediran avançar massa més al sud: la derrota al pas d’El Bruc (juny 1808) –més aviat una escaramussa contra guerrillers, mitificada per la Renaixença- i la batalla de Bailén (19-7-1808), en la que el General Castaños va vèncer el mariscal Dupont. Les conseqüències de Bailén serien importants: els 9.000 soldats de l’exèrcit vençut es confinarien a l’illa de Cabrera, al sud de Mallorca. D’aquell camp de concentració informal solament en sortirien en vius 3.500, tal i com denunciaria el Diario de Palma el 24-8-1813: “estremece el corazón más duro ver abandonados tres mil o más Hombres en una isla desierta e inhabitada, a la intempèrie, a la desnudez y hasta el hambre (...) Tal conducta no se vio nunca en la mazmorras de Argel y Túnez (…) ¿Es creíble esto en España, en el centro del catolicismo?». 

Guanyar a Bailén serà un alè d’esperança per als combatents, perquè és la primera derrota dels exèrcits napoleònics a Europa. Atorga un temps preciós a la formació de les Juntes provincials i la Junta Central, i obligarà Josep I a abandonar Madrid: els francesos s’hauran de replegar i demanaran reforços. I la vinguda personal de Napoleó a Espanya ens permet encetar una “segona conquesta francesa” (1808-1812), una campanya ben planificada que permetrà la ràpida ocupació del país. L’exercit espanyol serà destrossat a la batalla d’Ocaña (Toledo, 1809) i els seus efectius, dispersats, sumaran talent combatiu a les guerrilles populars. Girona i Saragossa cauen el 12/1809 i el 2/1810, respectivament. Napoleó dicta els Decrets de Chamartin, entre els que es compta l’abolició de la inquisició, i –en plena rivalitat amb aquesta proposta de futur- sorgeix un debat en el si de la Junta Central: un sector jovellanista proposava una convocatòria de corts estamentals, respectuosa amb la tradició, i altres la volien convocar “a la francesa” a través de les ciutats. Aniria prenent forma una convocatòria corporativista que apel·lava a 150 institucions –universitats, tribunals, consells, ajuntaments, etc-, però la retirada fins a Sevilla, on moriria el seu president, un ancià Floridablanca, i el descrèdit que li atorgaven les derrotes, va desbordar la crida de la Regència sortida de la Junta, que finalment es va fer votant compromissaris entre els representats de les diferents parròquies. Els diputats travessarien el país entre dificultats i perills, i les corts es podrien inaugurar a Cadis el setembre de 1810. El primer diputat a parlar va ser un capellà, Diego Muñoz Torreno. No tenim el text original, però les cròniques que en van fer els diaris ens ofereixen la sorprenent reclamació que les corts es proclamessin sobiranes i treballessin per la divisió de poders i el retorn de Ferran VII, negant valor a les “renúncies fetes a Baiona, no solament per la falta de llibertat sinó molt principalment per la manca de consentiment de la nació”. Mentre els diputats gaditans prenien decisions en nom dels reis exiliats, les guerrilles combatien l’invasor. A partir de 1812 podríem entrar en una tercera fase, la d’una ofensiva combinada hispano-britànica: el trampolí que Portugal havia estat per a les tropes de sir Arthur Wellesley, combinat amb el desgast que la guerrilla imposaria a les tropes franceses, ja havia permès una primera victòria a Talavera (1809), però ara –aprofitant la necessitat de tropes que Napoleó tenia per a la campanya (i el desastre) de Rússia– se succeiran les victòria aliades d’Arapiles, Vitoria i San Marcial. El 1813 les tropes napoleòniques començaran  a abandonar la península.

CARACTERÍSTIQUES DE LA GUERRA (1) TÉ CARÀCTER NACIONAL. La guerra és el part de la nació: la identitat espanyola s'acaba de formar contra els francesos. Abans, la identitat personal circulava sobretot entorn del veïnatge, la feina/família, el seguiment de la religió verdadera, i “ser súbdit de”. Per això la historiografia recent desconfia del sentiment nacional ferit com a motor dels motins contra els francesos. José Álvarez Junco (Mater Dolorosa. La idea de España en el siglo XIX, 2001) ha qüestionat l’expressió “guerra de la independència”, que li sembla inadequada perquè ni els acords de 1807 ni la presència de Josep I suposen en cap moment cap conquesta, i recordava que –com que va ser Cadis la que, jurídicament parlant, inventa la nació- la caracterització del conflicte com lluita per la independència nacional seria una invenció liberal posterior: “lo nacional es impostado, artificial, ajeno al fernandismo y la xenofobia”, diu. El combustible de la lluita popular van ser sobre tot la càrrega que provoca la presència ocupadora sobre el fràgil equilibri entre població i recursos típic de l’Antic Règim (que precipità crisis de subsistències), i la crítica de l’església contra la revolució, a qui no perdona el laïcisme, ni haver matat el rei (en el fons, a Déu per persona interposada), ni l’abolició del feudalisme, de la que l’església participava. Per això trobem catecismes que diuen: “¿Es pecado asesinar a un francés? No, padre, se hace una obra meritoria librando a la patria de estos violentos opresores”.

No tots els historiadors estan d’acord amb aquesta teoria: en un article contingut en el número 86 de la revista “la aventura de la historia” (2005), Odon Elorza deia que «no es el movimiento político de Cádiz el que determina la entrada de la nación española en el vocabulario político, sino a la inversa. Es la generalizada asunción de la nación y de la soberanía nacional lo que determina la convocatoria de cortes», i deduirà l’existència prèvia de la nació de la proclama de la Junta de Sevilla el juny de 1808 ”por los derechos sagrados de la nación, a la que ha violado su libertad, integridad e independencia”. Cal respondre que la composició variant de les Juntes ens permet trobar també crides que lamenten que “si nos dominan hemos perdido todo: reyes, monarquía, bienes, independencia y religión” (Valladolid) o proclamen que “moriremos antes de dejar a nuestro rey en manos de un pérfido y despreciar nuestra sacrosanta religión” (León). Encara que s’intueix en elles certa consciència de participar d’algun tipus de col·lectivitat política, sembla prou clar que rei i religió són el leitmotiv principal del motí.

CARACTERÍSTIQUES (2) ÉS UNA GUERRA IRREGULAR. El reconeixement de la inferioritat davant dels exèrcits professionals ha fet sempre combatre el poble amb la tècnica de la guerrilla, basada en l’atac sorpresa i la ràpida fugida, que pretén desmoralitzar més que vèncer, i que compta també amb el suport logístic de la població i el coneixement profund/superior del terreny en què es combat. La por, la permanent desconfiança en la població i l’amenaça permanent d’aquests atacs inesperats van crear en els soldats francesos una sensació d’inseguretat constant, que es traduïa en brutals represàlies contra la població civil, generant una permanent espiral de violència que –en tant es deshumanitzava l’adversari com a ésser diabòlic, o monstre supersticiós- deixà episodis d’un morbós salvatgisme, del que Goya va deixar constància en la sèrie de gravats “Els desastres de la guerra”. Així doncs, durant aquest conflicte el fenomen adquireix un abast que no recuperarà fins la segona guerra mundial. Fins i tot va ser reglamentat: la Junta Suprema va oferir (Reglamento de Partidas y Cuadrillas, 12/1808) ofereix indults, i poc després legitima repartiments del botí (Instrucción del Corso Terrestre,  1809). Més endavant, el Reglament de les partides de guerrilla (Cadis, 1812) els reconeixerà “el gran servei ofert a la nació”.

Encara que Charles Esdaile (La guerra de la independència. Una nueva historia, 2004) hagi assimilat guerrilla i bandidatge, com si el mòbil principal fos el botí. Però hem de pensar que molts dels testimonis negatius que recull provenen de comandaments dels exèrcits regulars, que –lògicament- desconfien d’aquestes forces difícils de controlar.  Així els defèn l’historiador Antonio Moliner Prada, que posa en relleu la importància de les seves accions en la victòria final: no es pot dir que fossin la peça clau, però el seu paper com a informants de l’exèrcit regular i com a distracció de forces franceses va ser fonamental.

Raymon Carr afegia la funció de “reprendre el control de les zones evacuades imposant un terror patriòtic que forçava a la població a resistir”, però –per contra- critica que va introduir un element d’inestabilitat: el de romantitzar la revolució i atorgar legitimitat a la insubordinació, santificant certa preferència per l’acció individual violenta que llegaria la política espanyola del segle XX la idea de “prendre el fusell si se senten ferides les seves conviccions polítiques”.

CARACTERÍSTIQUES (3). ÉS UNA GUERRA CIVIL. En el conflicte hi va haver també aquest component. No solament perquè entre els que lluitaven contra Napoleó podem distingir uns que ho feien per recuperar el rei absolut i uns altres que volen expulsar els francesos però no les noves idees; sinó perquè també hem de recordar la significativa existència d’una minoria política fascinada per Napoleó que va veure en la nova dinastia napoleònica la possibilitat de precipitar les reformes que sota els Borbons progressaven de forma tan lenta i vacil·lant. Són els afrancesats, alguns d’ells tan coneguts com Cabarrús, Urquijo, Moratín, LLorente o –més tímid- Goya.

Des que Menéndez Pelayo (Historia de los heterodoxos espanyoles) els va qualificar de traïdors ningú no va escoltar els seus arguments: si havia hagut canvi dinàstic el 1700, per què aleshores? Per què patir els estralls de la guerra si es podien evitar? Miguel Artola (Los afrancesados, 1953) els va presentar com a monàrquics, reformistes i anti-revolucionaris, però Hans Juretschke (Los afrancesados en la guerra de la independència, 1962) –encara que els reconeixia les conviccions el 1808- trobava també l’arribisme i la força intimidatòria de les autoritats ocupadores com a mòbils de la seva actitud.

CARACTERÍSTIQUES (4): TAMBÉ ÉS UNA REVOLUCIÓ. En primer lloc, perquè el buit de poder que va provocar el 1808 la renúncia dels reis va ser assolit per unes noves institucions, que no estaven previstes en l’organigrama institucional de l’Antic Règim. És cert que el personal que ocupa aquestes JUNTES no són majoritàriament burgesos, però també que els nobles són minoria. També és cert que sobre el paper no són sobiranes, ja que neixen de l’emergència que suposa l’absència del rei (presumptament segrestat), del que es diuen representants. Però també és cert que de la Junta Central surt l’agosarada decisió de convocar corts, competència reservada al rei, i un debat sobre com havien de ser (i convocar-se) aquestes corts.

Però sobre tot va resultar revolucionària tota la tasca desenvolupada en aquelles corts. No solament perquè en els seus primers debats es va atorgar la sobirania, sinó perquè va aprovar tot un seguit de decrets que deconstruïen l’Antic Règim. La llei de senyorius (1811) potser no constituïa una reforma agrària, però si que consagrava el principi d’igualtat sobre la llei i per tant, era una abolició del feudalisme. La llei d’imprempta era també una proclamació de la llibertat d’expressió. L’abolició de la Mesta, la incentivació dels tancaments de les terres, o la llei d’indústria, que anul·lava qualsevol limitació a la lliure iniciativa, suposaven avançar cap a la llibertat econòmica. I l’abolició de la inquisició, després de dures sessions de discussió (1812) obrien el camí cap a la llibertat d’opinió.

Però potser la tasca més important de les Corts de Cadis va ser l’aprovació de la Constitució que, per la seva aprovació el 19 de març de 1812, serà coneguda encara com La Pepa. És cert que queda allunyada de l’aprovació i coneixement del poble, que no va arribar a aplicar-se perquè el país estava en guerra, i que –escrita ja fa dos-cents anys- tenia les seves limitacions. El sufragi universal que preconitzava era solament masculí, i establia que l’estat tenia una religió oficial (prohibint altres confessions), i no reconeixia cap foralisme. Però es va convertir en un símbol a Europa per a les següents generacions de romàntics que lluitarien contra els prínceps vencedors de Napoleó que pretendrien retornar a l’Antic Règim.

El 1978 Miguel Artola publicava “Antiguo régimen y revolución liberal” i feia un balanç molt optimista de les Corts de Cadis: en tant reduïa les limitacions a l’expansió del capitalisme constituïa una veritable revolució, i en tant abolia els privilegis de la noblesa fixava la igualtat jurídica de tots els ciutadans. L’any següent, Josep Fontana publicava “La quiebra de la monarquia absoluta”: per a ell la veritable revolució liberal no arribaria fins després de la mort de Ferran VII, i el bagatge de les decisions preses a Cadis constituïa solament un reformisme molt moderat que resultava “excessiva per als explotadors, i insuficient per als explotats”. També José Álvarez Junco ha escrit que –sense burgesia en aquelles corts- difícilment podem parlar de cap revolució. Potser solament fos una revolució de paper, però per primera vegada un grapat d’espanyols d’idees diferents s’havia assegut a compartir una discussió des de la discrepància amb la voluntat de crear un espai de convivència que compartir plegats. Que cadascú ho valori com cregui convenient...