SPTACAT 2021 (4) LES CONSEQÜÈNCIES DE LA SETMANA TRÀGICA

 

VA SER UNA REVOLTA REPUBLICANA? Darrerament s’ha criticat que la dificultat per interpretar els esdeveniments vindria de l’apropiació per part de l’església d’un relat que impedeix veure la veritable complexitat del què va passar, i que caldria superar substituint la denominació tradicional per la de “revolució de 1909”, que encaixaria millor en un context internacional: les reclamacions que acaben amb el Diumenge Sagnant a Rússia (1905), l’assassinat del rei i l’hereu de Portugal el 1908 que desemboca en la proclamació de la república el 1910, l’adveniment dels Joves Turcs que expulsen el soldà otomà (1908), la revolució mexicana (1910) i la revolució xinesa que tanca el jove Pu Yi a la Ciutat Prohibida (1911) constituirien una “onada revolucionària” de continguts republicans. És cert que la revolta sembla animada per valors republicans a les grans ciutats catalanes: antimilitarisme, anti-imperialisme, drets socials garantits, defensa del que és comú, protecció dels més desvalguts, i, a Barcelona, l'anticlericalisme. Però evitant complicitats dels obrers catalans amb els republicans de la resta de l’estat, el ministre Juan de la Cierva va acusar el moviment que omplia els carrers barcelonins de “separatista”, desactivant el potencial revolucionari. Josep Pich i David Martínez Fiol expliquen contactes entre polítics republicans per aprofitar l’avinentesa, però la desaparició de Lerroux va impedir que ningú no encapçalés el moviment. Una altra demostració d’aquesta valoració dels esdeveniments dins d’aquesta constant republicana que apareix esporàdicament en la història i que el discurs liberal ignora/menysté per a fer-se valer com a única alternativa vàlida de futur, és que les publicacions republicanes mai van recordar els esdeveniments com una “setmana tràgica”, sinó com un moment d’orgull de classe i demostració de la capacitat de força del poble.

LES CONSEQÜÈNCIES. Primer de tot, una implacable repressió: hi van haver gairebé 3.000 detinguts, dels quals 1700 van ser processats per la justícia militar, desenes de sentències de cadena perpètua, i 17 penes de mort, de les que 5 van ser executades: és el cas del jove carboner discapacitat Clemente García, a qui havien vist ballar amb el cadàver d’una monja i que palesa la injustícia de l’escarment. La que va aixecar més polseguera va ser la del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, jutjat en mig d’una gran tensió: encara que s’havia mostrat partidari de la vaga general, s’havia interessat pels esdeveniments, i s’havia entrevistat amb líders republicans, però finalment s’havia retirat al Maresme fins a la seva detenció. Connelly Ullman veu “poques dades fermes” per a una “condemna tan severa”.

Qui era Ferrer i Guàrdia? El món llibertari l’ha reivindicat en tant cara visible de la renovació pedagògica que, des dels canvi de segle, venia reclamant un ensenyament actiu i experimental, menys memorístic i disciplinari, tal i com demostren les figures coetànies de Maria Montessori o Rosa Sensat. Josep Termes no va ser tan amable amb la seva figura en la “Història de Catalunya” que Pierre Vilar va coordinar durant els anys vuitanta: encara que veia en el Butlletí de l’Escola Moderna coeducació, treball actiu, coneixement de l’entorn, laïcisme, trobava un “marcat biaix anarquista i ateïsta”. Criticava que Ferrer menystenia l’ensenyament en català amb prejudicis presumptament cosmopolites, i recollia el testimoni crític del geògraf Pau Vila, que recordava l’escola com un negoci que convertia les publicacions escolars en una mercaderia més. Juan Avilés l’ha desqualificat també fent servir complicades relacions familiars, o que un ex-alumne seu, Mateo Morral, havia atemptat contra Alfons XIII durant el seu casament (1906). Per moltes ombres que pugui tenir la figura de Ferrer, però, sembla prou clar que el seu judici no va tenir cap garantia: Francisco Bergasa (“¿Quién mató a Ferrer y Guardia?”, 2009) hi veu un atemptat contra les mínimes normes processals. El jutge instructor li va presentar una terna d’oficials de l’escala activa, desconeguts, per tal que escollís defensor, una obligació que ells es prenien com una obligació més del servei, com unes maniobres o un exercici de tir. L’escollit, el capità Francesc Galceran Ferrer, es va comprometre activament, però solament aconseguiria un correctiu que figuraria per sempre en el seu expedient...

 

L’afusellament va provocar una onada de protestes en diferents ciutats, i el seu nom es va convertir en símbol de les víctimes de la intolerància. A París neix un Comité de Defense des victimes de la repressión espagnole, i la Societé Astronomique de France  va expulsar el rei per «assassí». Ferrer és l’únic espanyol que té estàtua a Brusel·les, i va haver manifestacions a Amsterdam, Roma, Lisboa, Berlín, Viena, Ginebra, Trieste, Buenos Aires i Montevideo. A París els manifestants van assaltar l’ambaixada, i a Londres proposaven el boicot als productes espanyols. Els intel·lectuals van criticar la manca de garanties del judici i l’actitud inclement de les autoritats: el cas més important seria l’article “La ciutat del perdó”, que Joan Maragall va escriure per a La Veu de Catalunya, i que Enric Prat de la Riba, aleshores director del diari, va deixar inèdit (com lamentaria Josep Benet a “Maragall i la Setmana Tràgica”, el 1963) perquè la burgesia, i la patronal que la representava, volien càstigs exemplars. El text, una emotiva i enèrgica crítica de la pena de mort, proposava que, per un cop, la ciutat coneguda arreu com “La ciutat de les bombes” ho fos del perdó!

 

Una tempesta política. La censura de l’article de Maragall en el diari orgànic de la Lliga Regionalista ja suggereix que les classes dirigents catalanes farien costat al govern Maura. Això trencaria la Solidaritat Catalana, ja que els partits republicans s’afegirien al crit de “Maura, no” amb els liberals. I aquesta protesta generalitzada contra Maura no solament és important perquè forçaria el govern a dimitir només 8 dies després de l’execució de Ferrer y Guàrdia, sinó perquè – en condemnar la repressió també el partit liberal- es trencava aquell “pacte d’El Pardo” entre Cánovas i Sagasta (1885) que havia constituït fins aleshores el motor del règim de la Restauració, abocat a una llarga agonia sistèmica. Els partits encara sobreviurien gràcies al liberal Canalejas i el conservador Dato, però la convivència se’ls faria des d’aquí gairebé impossible.  Una darrera conseqüència és el descrèdit d’Alejandro Lerroux a Catalunya. El seu silenci durant els esdeveniments de juliol el va allunyar del favor dels obrers. El proletariat havia après la importància d’organitzar-se i evitar l’espontaneïtat: així va apostar per un sindicat que condicionarà la vida política del país fins al 1939: la CNT (1910).

 

EL REGENERACIONISME DEL PARTIT LIBERAL. José Canalejas va provar de superar el drama recentment viscut. Potser provant de reduir la omnipresència de l’església en la vida pública del país, que havia provocat una reacció airada del món obrer, va impulsar la LLEI DEL CANDAU, que prohibia l’establiment de nous ordes religiosos. Ja quan es va atorgar permís per anunciar-se a les confessions no catòliques (1910) va aparèixer ella l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes de l’advocat i periodista Àngel Herrera Oria dient que contravenia la constitució.

Altres mesures de Canalejas volien millorar la situació del proletariat. L’abolició dels impostos sobre els productes de primera necessitat que anomenàvem “consums” acabava amb el que deien era un “espoli del proletariat”. El govern va aprovar la jornada de 9 h per alguns sectors, com el miner, va impulsar contractes d’aprenentatge per acabar amb els nens obrers, va prohibir el treball nocturn per a les dones, i va impulsar la “llei de la cadira” per garantir que totes les operàries en tinguessin una. Era el paquet de mesures socials més importants de la història del règim.

Coneixent la impopularitat del reclutament, que havia estat el nucli de la protesta de 1909, Canalejas va aprovar també una Llei de reclutament que feia obligatori el servei militar, tot i que solament en temps de guerra. No va aconseguir desfer la redempció en metàl·lic que els rics pagaven per evitar-se’l, però va deixar exempts els fills únics de les famílies pobres. Canalejas va aturar la guerra aprofitant que els francesos prenien Fes: va fixar la zona d’influència espanyola controlant Larache i Alcasarquivir, i la pacificava amb una visita oficial acompanyant el rei (1911): Alfons XIII, fascinat pel Marroc, va conèixer allà l’aleshores tinent coronel Manuel Fernández Silvestre.

Les polítiques de Canalejas van quedar brutalment interrompudes pel seu assassinat: el 12 de novembre de 1912 mirava l’aparador d’una llibreria a la Puerta del Sol quan l’anarquista Manuel Pardinas li disparava un tret i, instants després, es suïcidava. La situació seria recreada en la pel·lícula que, afegint imatges del funeral, rodaven Enrique Blanco i Abelardo Fernández aquell mateix any, amb un jove Pepe Isbert com a momentani figurant de Pardinas.

Canalejas deixava tramitada una llei que signaria el govern conservador d’Eduardo Dato, ja el 1913: es tracta del Real Decret de Mancomunitat de Municipis i Diputacions, que oferia la possibilitat que dues o més diputacions provincials quedessin unides en una sola, estructurant-se administrativament sota una sola presidència. En demanar-ho les 4 diputacions catalanes naixeria la primera institució d’autogovern de Catalunya des del 1714, la MANCOMUNITAT. Mantenia les mateixes competències que les diputacions, però les podia aplicar sobre tot el territori: camins i ports, cultura e instrucció, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat... El seu president, Prat de la Riba, dinamitzaria el procés de reconstrucció nacional mitjançant una institució amb finalitat purament administrativa, centrant-se en les infraestructures i la cultura. No em refereixo solament a la xarxa de telèfons i biblioteques, sinó a que els homes que la van posar en marxa eren gent del positivisme científic de finals del segle XIX i per això es van consagrar a formar els tècnics, els científics i els funcionaris que necessitava l’estat català que somniaven. Això explica la posada en marxa de l’Escola d’Administració Pública, l’Escola del Treball i l’Escola Industrial en l’antic recinte de la Fàbrica Batlló, l’Escola Superior d’Agricultura. Aquesta aposta per modernitzar el sector primari explica la fundació del Servei de Meteorologia de Catalunya, les granges escola o el suport als grans cellers cooperatius. Pel que fa a la cultura, cal recordar l’Escola de Bibliotecàries, la d’Infermeres, la Biblioteca de Catalunya i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. La percepció de que la llengua era una infraestructura més d’aquest estat científic va ser que l’Institut d’Estudis Catalans (1907) es va dotar de seguida d’una secció filològica que permetria a Pompeu Fabra, amb la gramàtica de 1918, iniciar la nissaga de publicacions que culminaria amb el diccionari de 1932. Per la seva part, la Secció Arqueològica es va consagrar a restaurar les runes romanes de Barcelona, i a excavar Empúries. Poder traçar un llaç emocional amb el món clàssic permetia la Mancomunitat lligar-se als valors del noucentisme.

 

L

SPACAT2021 (3): MAURA I LA SETMANA TRÀGICA

 

EL REGENERACIONISME CONSERVADOR: ANTONIO MAURA havia substituït Silvela el 1903 en la direcció del partit conservador i aquell mateix any havia arribat a la presidència del govern. Durant la visita reial que havia organitzat a Barcelona, de la que vam parlar, va patir un atemptat anarquista en el que va ser ferit lleu. Irònic i carismàtic, el polític mallorquí era un vehement orador: conscient del que anys després Ortega definiria com a “divorci entre l’Espanya real i l’Espanya oficial”, demanava autenticitat a l’Espanya oficial (sinceritat electoral) i esperit cívic (participació activa) a l’Espanya real. Volia dignificar les institucions i revitalitzar el parlament, res de “cirurgians de ferro” ni mesures excepcionals. Va dimitir quan el rei va voler imposar-li el general  Polavieja com a Ministre de l’Exèrcit (1904), però tornaria a la presidència de 1907 a 1909, el període que els seus apologistes van anomenar el “trienni gloriós” perquè va presentar a les corts 264 projectes de llei. A més del de Descentralització Administrativa (1907) cedint competències als ajuntaments, va presentar una Llei d’Administració Local que es convertiria en l’esdeveniment més important de les corts revisionistes: en dos anys que es va estar discutint es van produir més de 2.000 intervencions i gairebé 3.000 esmenes. Ell deia que serviria per “desencaixar el caciquisme”, i probablement per això es va empantanar en el congrés i va comptar amb l’oposició dels seus propis companys de partit. També per a superar la indiferència es va redactar la llei del sufragi (1907), que feia del dret al vot un deure cívic per acabar amb el sistema de cacics i volia atraure a la política una massa neutra que, desenganyada, veia en el sistema una farsa (provant, així, de reforçar la legitimitat del règim). Encara que traslladava la determinació de la validesa de les actes del parlament al Tribunal Suprem, no tothom ha vist en la llei un projecte de democratització, perquè les esmenes que van proposar els republicans –retribució per als diputats, adequació de les circumscripcions al pes urbà, introducció del vot i la cabina- van ser ignorades malgrat que sí haurien contribuït a democratitzar el sistema. A més, l’article 29 prescrivia que “en els districtes on no resultin proclamats candidats en major nombre dels cridats a ser escollits, la proclamació de candidats equival a la seva elecció”. Allà on no hi havia competència, doncs, no caldria celebrar eleccions. Es volia incentivar la presentació de candidatures, però a la pràctica desposseïa molts ciutadans del seu dret al sufragi.

Influït per la doctrina social de l’església, també va impulsar lleis que volien millorar la situació de les classes treballadores. Ja el 1900 un ministre de governació de Silvela, Eduardo Dato, havia aconseguit una Llei d’accidents de treball. Maura va continuar aquesta política amb la Llei de Descans Dominical (1904) i la creació de l’Institut Nacional de Previsió (1908): aquest organisme, prehistòria de l’Estat del Benestar, es va adscriure al Ministeri de Governació, prova de que la qüestió social es considerava un tema d’ordre públic. Maura volia així neutralitzar la via revolucionària fent “una revolució des de dalt ... abans que no ens la facin des de baix”, deia.

Les polítiques de Maura també van anar orientades a ingressar en la cursa colonial ocupant el Marroc. Aprofitant l’ensurt que la visita del Kàiser a Tànger (1905) va provocar en els francesos –que amb la signatura de l’Entente Cordiale amb els britànics (1904) tenien mà lliure al Marroc- va convocar la Conferència d’Algesires (1906). La campanya iniciada des de Melilla el 1907 volia ampliar la franja septentrional de territori rifeny, muntanyenca i pobra. Ho feia sense una opinió pública favorable a l’imperialisme, sense tècnics colonials ni preparació bèl·lica ni coneixement de l’adversari. Les cabiles berbers havien assassinat uns treballadors espanyols del ferrocarril que havia de transportar el ferro de la Companyia Espanyola de Mines del Rif, vinculada a Güell i Comillas, fins al port de Melilla. Les tropes enviades per posar-hi ordre, però, van acabar malament en una escaramussa al Barranco del Lobo. Aleshores Maura va voler enviar reforços cridant a files els reservistes, homes que ja havien acabat el servei militar i havien tornat al món laboral. El reclutament, ja classista de per sí, trencava sentimental i econòmicament les famílies. L’onze de juliol de 1909 començaven a embarcar a Barcelona... El dia 19 de juliol es van produir ja les grans protestes, que van comptar amb suport de socialistes i radicals. A Terrassa, Solidaritat Obrera omplia un míting en que el periodista socialista Antoni Fabra i Ribas suggeria una vaga el 26 de juliol, incorporant-se ell mateix a un comitè per coordinar-la amb anarquistes i altres líders obrers no destacats. La vaga seria un èxit que acabaria amb violència contra l’escola marista i els tramvies, però provocaria dos morts i alguns ferits. El ministre de governació, Juan de la Cierva, va declarar l’estat de guerra i va suspendre les garanties constitucionals a la província. L’endemà Barcelona s’omplia de barricades. Durant els dies 27 i 28 van cremar més de 60 edificis religiosos, es van profanar sepultures i es van generalitzar les barricades. El dia 29 desembarcaven les tropes que el govern havia enviat des de València: no els va costar vèncer la resistència popular, desorganitzada i anàrquica. El dia 30 quedava restablert l’ordre: s’havien produït cent morts, i 400 ferits.

HAVIA ESTAT UNA REVOLTA OBRERA CONTRA EL RECLUTAMENT? Des de Joaquín Maurín (Los hombres de la dictadura, 1930), que veuria en la Setmana Tràgica una “pàgina brillant de la història del proletariat”, fins al llibre de Dolors Marín, aquesta teoria ha celebrat la capacitat de mobilització dels obrers, malgrat veure-hi un moviment incoherent, acèfal i caòtic.  Les memòries de Fabra i Ribas veuen en el seu origen una espontània protesta contra la guerra en forma de vaga, amb un comitè central que podria haver-la convertit en revolució. Si no va arribar, conclou, va ser perquè ni els radicals ni cap grup republicà va voler oferir lideratge polític, perquè els obrers barcelonins van quedar aïllats i denunciats per separatistes, i perquè la UGT no va ser capaç d’estendre la vaga general a una escala nacional. Aquesta interpretació va arribar exitosa a la Transició, com demostra el llibre de Joaquín Romero Maura (1975), o la pel·lícula d’Antoni Ribas. El problema és que –com que els obrers van respectar fàbriques, palauets i centres oficials- no resulta fàcil entendre el conflicte com a exemple de la lluita de classes.

VA SER EL DARRER MOTÍ ANTICLERICAL? La selectivitat destructiva va impulsar la historiadora nord-americana Joan Connelly Ullman a interpretar els fets com si fossin el darrer motí anticlerical a “La Semana Trágica. Estudio sobre las Causas Socioeconómicas del Anticlericalismo en España (1898-1912)” (1972). La pastoral que Torras i Bages va titular “La glòria del martiri” (18-8-1909) definiria de manera maniqueista els fets com una “persecució del cristianisme” i aprofitaria per carregar contra la maçoneria, l’escola laica i la llibertat de premsa que, segons ell, calumniava l’església.  Ullman, en canvi, recordava com la protecció estatal que l’amparava des del concordat de 1851 havia malmès la imatge de la institució, que semblava beneir la injustícia social... Encara que la recent inauguració de l’edifici del Seminari ens recorda l’ofensiva “recatolitzadora” impulsada per l’església contra les ideologies materialistes, la seva omnipresència s’explicaria també amb la repatriació dels clergues provinents de les colònies perdudes, o la massiva arribada de capellans francesos que fugien de la legislació laïcista de la III República (1905). Explicaria això que la protesta espontània contra un reclutament injust –basat en la quinta i la redempció en metàl·lic- derivés en la crema d’esglésies? Potser hi va caler també la presència d’un actor especialment polèmic: Lerroux.

 VA SER UNA CRISI POLÍTICA, DERIVADA DE L’ACTUACIÓ DEL PARTIT RADICAL? Qui veu en Lerroux un instrument de l’estat contra el catalanisme finançat amb el “fondo de reptiles” suggereix que va derivar l’odi popular cap a l’església per salvar el sistema... Defensant la jornada de 9 hores, i atiant l’odi contra l’església, Lerroux s’havia convertit en l’ídol dels obrers, “l’Emperador del Paral·lel”. Ell havia sistematitzat les crítiques a l’església: connivència amb els rics, oposició a la modernitat, suport a un estat militarista, obscurantisme, privilegis fiscals i educatius... Els seus vehements discursos feien confluir l’anticlericalisme popular amb el de les elits liberals (Canalejas), republicanes (Lerroux) o intel·lectuals (Galdós, o Blasco Ibáñez), potenciant la seva mobilització.  Joan B. Culla no li atorga aquest paper tan protagonista en la direcció de les seves masses: més que manipular-les, diu, el seu paper va ser normalitzar l’anticlericalisme, donar-li carta de naturalesa a una cultura política reconeguda que ja existia. Els joves lerrouxistes que atacaven els mítings de la Solidaritat Catalana legitimaven la violència com a estratègia.

EPISODI D’UNA LLUITA (CULTURAL) PER L’ESPAI PÚBLIC?. Al capdavant de l’Ajuntament, la Lliga Regionalista havia aprovat el Pla de Reforma Interior (1902), que contemplava l’enderrocament de 2.000 habitatges (desplaçant més de 10.000 veïns) per obrir la Via Laietana. Ja l’aprovació del Plau Jaussely (1902) havia coincidit amb una vaga obrera, però el malestar es va accentuar quan el 1909 van començar els enderrocaments. Els desnonats augmentaven la densitat de població de la ciutat antiga, perquè no podien permetre’s viure a l’Eixample. És més: al reduir el nombre d’habitatges disponibles en un espai minoritzat, pujava el preu dels lloguers. La nova Via Laietana havia de ser un centre de negocis que facilités els desplaçaments entre els despatxos burgesos de l’Eixample i el port, on es materialitzaven els negocis. Per això es va monumentalitzar al servei de la burgesia: hi podem trobar Correus i el Banc Hispano Colonial a baix, i La Caixa en un edifici modernista dalt del tot; i entremig la seu de Foment del Treball (a la Casa Cambó), i un escenari de sociabilitat burgesa, el Palau de la Música. Queda clar que la burgesia s’està apropiant d’un espai en el què fins ara vivia el proletariat, tal i com demostra la croada moral contra la mendicitat, la prostitució, l’alcoholisme i la vagància que també va emprendre la Lliga amb un discurs classista que percebia l’ús que feia el proletariat de l’espai que ocupava com una espècie d’anarquia improductiva. Dient que cal higienitzar, moralitzar i regular la vida, la burgesia imposava un model de sexualitat i família, però també de productivitat. La crítica de l’oci proletari ofereix com a alternativa fer rendible temps i espai. Per tant, darrera d’ambdós polítiques amaga una lluita pel control de l’espai públic: per a la burgesia, ha de servir per accelerar la producció econòmica, facilitant desplaçaments de mercaderies, decisions i treballadors. I aquests han d’abandonar activitats improductives i consagrar-se als valors presumptament modèlics dels burgesos (treball, esforç, família, estalvi, imperi). Es tracta, doncs, d’una lluita cultural: l’espai públic s’ha de dedicar a produir, o a viure? La barricada es converteix així en el símbol de la recuperació, per part del proletariat, de l’espai que li ha estat furtat.

SPACAT2021 (2) INICIS DEL REGNAT D'ALFONS XIII. ELS FETS DEL CU-CUT

 

En altres cursos havíem explicat el llarg regnat d’Alfons XIII com a moment de crisi de la Restauració. Per ordenar la gran quantitat de fets que es van produir durant el regnat, partíem de tres aspectes positius de la Restauració que, progressivament, s’anirien espatllant en el llarg camí cap a l’enfonsament definitiu del sistema.

·         La tradicional ingerència vuitcentista de l’exèrcit en la vida política, teòricament superada per la figura del “rei-soldat”, reapareixeria amb la resposta que el règim donaria als Fets del Cu-cut (1906).

·         L’atàvica discrepància entre moderats i progressistes que havia impedit la convivència política durant tot el segle XIX s’havia superat amb el torn pacífic/pactat, que s’enfonsaria quan els liberals van posar-se en contra de Maura després de la brutal repressió de la Setmana Tràgica (1909)

·         I l’aparent pau social que (atemptats apart) havia permès la “febre d’or” s’cabaria amb la crisi oberta el 1917 per la vaga general (i la seva extensió en el pistolerisme).

Aquesta visió del regnat intercalava 4 intents regeneracionistes: el conservador (impulsat per Maura entre 1904 i 1909), el liberal (encarnat en Canalejas, entre 1910 i 1912), el de la Mancomunitat (entre 1914 i 1923), i el que –presumptament- impulsaria l’exèrcit amb la dictadura (1923-1930)...  Com que aquesta pressuposar un tarannà regeneracionista en l'exèrcit i el catalanisme conservador és molt pressuposar, enguany hem devidit el regnat en 4 fases: la que atorga protagonisme als regeneracionismes encarnats per Maura i Canalejas (1902-1914), la que provoca l’impacte dels grans esdeveniments mundials (la Gran Guerra, els tractats de pau, i la revolució russa) i es desenvolupa entre 1914 i 1923, la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) i, finalment, el frustrat intent de “retorn al torn” que acabarà conduint el país cap a la Segona República (1930-1931).

Hi ha qui també veia amarat de regeneracionisme l'adolescent que rebia la corona el 1902 prenent com a font principal el que escrivia en el seu diari personal: “En este año me encargaré de las riendas del Estado, acto de suma trascendencia tal como están las cosas, porque de mí depende si ha de quedar en España la monarquía borbónica o la república; porque yo me encuentro el país quebrantado por nuestras pasadas guerras, que anhela por un alguien que lo saque de esa situación (…). Yo puedo ser un rey que se llene de gloria regenerando a la patria, cuyo nombre pase a la Historia como recuerdo imperecedero de su reinado, pero también puedo ser un rey que no gobierne, que sea gobernado por sus ministros y por fin puesto en la frontera. (…) Yo espero reinar en España como Rey justo. Espero al mismo tiempo regenerar la Patria y hacerla, si no poderosa, al menos buscada, o sea, que la busquen como aliada. Si Dios quiere para bien de España”. La preocupació per fer efectiu el paper que la constitució de 1876 atorgava a la monarquia, contra el model del rei “governat pels seus ministres”, farà d’Alfons un “polític en el tron”, en expressió de Javier Moreno Luzón.

Val a dir que el moment era extremadament delicat: la desaparició de Cânovas (1897) i la bellesa de Sagasta provocaven certa inestabilitat en el si dels seus partits. I per si fos poc, les eleccions de 1901 –com ja vam dir- havien deixat tocats els partits dinàstics i presenciat un turbulent ascens republicà. Silvela havia format un govern regeneracionista (1899) que s’havia trencat en abandonar-lo Polavieja i els catalanistes, i, encara que Sagasta havia guanyat les eleccions amb una majoria confortable (233 escons davant dels 159 de l’oposició), el partit liberal obria la lluita per la seva successió. La incertesa no solament es projectava sobre els dos grans partits: el retrat que Sorolla havia fet del jove rei podria transmetre optimisme i color, però hi ha qui hi ha vist la voluntat d’amagar una fràgil salut. Vicente Blasco Ibáñez havia publicat un article (Al pasar) en el diari El pueblo (27-7-1903) insinuant la fragilitat del jove adolescent: “Los ojos brillaban , empañados y macilentos, en lo más hondo de unas ojeras que invadían gran parte de las mejillas; la piel (…) amarillenta y mate (…) y la mandíbula inferior pendía inerte, colgaba como muerta, sin esa energía instintiva que nos hace apretarla y mantenerla pegada al cráneo a todos los seres de buena salud. La boca siempre abierta, respirando por ella y no por la nariz, con el ansia de tragar mayo cantidad de vida, de absorber más aire, de dar más alimento a los aparatos heridos de muerte”. 

El tarannà d’aquest fràgil jove, però, va demostrar des del primer moment un tic autoritari, perquè el mateix dia de la proclamació va voler improvisar un consell de ministres del que, encara que no tenim documentació oficial clara, i per això hi ha qui l’ha volgut negar, tenim testimoni en les memòries del Comte de Romanones: «Tras breves palabras de salutación de Sagasta, dichas con voz apagada, reveladora de su fatiga, el Rey, como si en vida hubiera no hecho otra cosa que presidir ministros, con gran desenvoltura, dirigiéndose al de la Guerra en tono imperativo, le sometió a detenido interrogatorio acerca de las causas motivadoras del cierre decretado de las Academias militares. Amplia explicación, para su acostumbrado laconismo, le dio el general Weyler; no quedó satisfecho Don Alfonso, opinando que debían abrirse de nuevo. Replicó D. Valeriano con respetuosa energía, y cuando la discusión tomaba peligroso giro, la cortó Sagasta, haciendo suyo el criterio del Rey, resultando con esto vencido el ministro de la Guerra. Después de breve pausa, el Monarca, tomando en su mano la Constitución, leyó el caso octavo del artículo 54, y, a manera de comentario, dijo: Como ustedes acaban de escuchar, la Constitución me confiere la concesión de honores, títulos y grandezas; por eso les advierto que el uso de este derecho me lo reservo por completo. Gran sorpresa nos produjeron estas palabras. El duque de Veragua, heredero de los mas ilustres blasones de la nobleza española y de espíritu liberal probado, opuso a las palabras del Rey sencilla réplica: pidiéndole su venia, leyó el párrafo segundo del artículo 49, que dice: Ningún mandato del Rey puede llevarse a efecto si no está refrendado por un ministro. Aunque la materia no entrañaba importancia, sin embargo, en aquel brevísimo diálogo, se encerraba una lección de derecho constitucional». L’anècdota demostra el tarannà intervencionista del rei i la seva inclinació militar, una actitud que caldria haver aturat aquell mateix dia.

ELS FETS DEL CU-CUT I EL FINAL DEL CIVILISME DE LA RESTAURACIÓ.  El 18-11-1905 gairebé tres mil persones assistien al Banquet de la Victòria per commemorar, amb l’àpat i uns parlaments polítics, la victòria de la Lliga Regionalista en unes municipals. El dibuixant Joan Junceda publicava en el Cu-cut, el setmanari satíric que acompanyava La Veu de Catalunya, un acudit que feia burla de l’exèrcit. Què s’hi celebra?, deia un militar a un senyor que passava veient entrar tanta gent al Frontó Condal (on havia de començar l’àpat). I el senyor contestava: “El banquet de la Victòria”. I el militar rematava: “Doncs seran civils”, fent mofa de les derrotes espanyoles. L’acudit va servir d’excusa a la indignada guarnició, ja incòmoda amb el creixent catalanisme, per assaltar les redaccions de la revista, i de La Veu. La destrucció de màquines i arxius va durar hores, i va quedar impune perquè els diputats catalans que la van criticar van ser acusats de separatistes i el govern va anular les garanties constitucionals a Catalunya. Els militars de tota la península es van solidaritzar unànimement amb la guarnició de Barcelona, solament el coronel d’enginyers Francesc Macià es veurà obligat a abandonar l’exèrcit per solidaritzar-se amb la llibertat d’expressió. L’acte d’insubordinació, un delicte amb el codi penal a les mans, no solament no va ser sancionat, sinó que va comptar amb l’aplaudiment de la classe política espanyola, que va impulsar la LLEI DE JURISDICCIONS (1906), que atribuïa a tribunals militars les causes per ofenses a la “unitat de la pàtria” que poguessin fer els civils. Segons la llei, qualsevol atac a l’exèrcit ho era contra l’estat, i per això va provocar un ampli moviment de protesta. D’aquesta freqüent col·laboració va sorgir la idea de presentar una gran coalició electoral catalana a les eleccions: en aquesta aliança, la SOLIDARITAT CATALANA, en la que van participar la Lliga, els nacionalistes republicans escindits d’ella, els federals, la Unió Catalanista, i els carlins. Solament van quedar al marge els partits dinàstics (en procés de desintegració a Catalunya), i el Partit Radical. Alejandro Lerroux havia mostrat el seu suport als militars, en un polèmic article que el 9 de desembre de 1905 havia titulat “El alma en los labios”, veritable peça antològica de l’anticatalanisme. 

El 20 de maig de 1906, els “solidaris” van convocar una gran Festa de l’Homenatge als diputats que s’havien oposat a la llei de jurisdiccions: van aplegar més de cent mil persones al passeig de Sant Joan, i van omplir la plaça de toros de les Arenes l’onze de novembre de 1906. En resposta al president del govern, Antonio Maura, que havia declarat al congrés que aquell projecte de coalició amb prou feina li semblava “un montón”, Joan Maragall va publicar (13 d’abril de 1906) un famós article que tiloà “L’alçament”: “solidaritat és la terra (…) que s’alça en el seus homes (…) I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol ser un esperit propi per reegir-se, i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre’s duri’l crit de la terra, no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res més sobre d’ella que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric (…) No es un montón, senyor Maura. Que no ho veu? És un alçament”.

L’èxit electoral de la Solidaritat representa el final definitiu del sistema dinàstic a Catalunya, i permetrà la participació activa dels polítics catalans en l’oposició política al règim: dels 44 escons en joc a Madrid, va aconseguir-ne 41 (1907): de l’alta participació (58%) els “solidaris” van aconseguir el 41% dels vots, mentre que un 17% van anar a parar al Partit Radical de Lerroux. Durant la campanya contra la llei de jurisdiccions havia destacar un dels “fontaners” de la coalició: es deia Enric Prat de la Riba, i aquell 1906 va publicar un llibre decisiu en la història del catalanisme: “La nacionalitat catalana” distingia entre la “nació” (descrita com una entitat natural lligada per una història, una llengua i una cultura comunes), i l’estat, una organització política, administrativa i jurídica (una realitat, doncs, artificial). Superant el regionalisme assumit fins aleshores pel catalanisme, concloïa que Catalunya, com a nació, tendeix a convertir-se en estat. Al constatar la integració de Catalunya en l’estat espanyol com a fet històric incontestable, recomana –diferenciant entre un centre improductiu, i una perifèria dinàmica- que els valors rectors de l’estat siguin els d’aquesta perifèria industrial i comercial. A més de defensar la creació d’una Espanya moderna, capaç d’assumir tasques imperials, està recomanant la necessitat de que l’estat escolti el programa que ofereix la Lliga Regionalista per a reformar-se i impulsar-se. En certa manera, és una recomanació regeneracionista.

SPACAT2021 (1B) LES CONSEQÜÈNCIES DEL 98

 

(i 4) EXASPERACIÓ DELS NACIONALISMES PERIFÈRICS. Ja el poema que Joan Maragall va titular “Oda a Espanya” demanava explícitament menys banderes i més canvis, i suggeria la ruptura si Espanya no "arrencava el plor de mare". Així doncs, el catalanisme polític va superar la fase de presa de consciència política per passar a implicar-se en la reforma d’Espanya participant en el sistema dinàstic. En un to més reivindicatiu que fins aleshores, aprofitava el primer intent de regeneració política per sumar-se a la reforma del país. Primer ho va fer amb els partits dinàstics, concretament amb el govern regeneracionista i conservador que Francisco Silvela va presidir des de març de 1899. L’article “Sin pulso” li havia ofert certa transcendència, tot i que aquell lament líric per l’estat de prostració del país no arribava a aprofundir en l’anàlisi de les causes ni en les propostes alternatives. Ara posava en marxa un govern en el que, a més del prestigiós heroi de la resistència a Filipines, el general Camilo Polavieja com a Ministre de la Guerra, nomenava a Manuel Duran i Bas, un catalanista, com a Ministre de Gràcia i Justícia. Aquesta influència en els nomenaments va permetre entrar a les institucions de noves veus del catalanisme com l’alcalde de Barcelona Bartomeu Robert, el bisbe Josep Morgades a Barcelona i, de retruc, Torras i Bages a Vic. El problema és que les reformes s’havien de finançar amb impostos, i el  ministre d’Hisenda Raimundo Fernández Villaverde impulsava una reforma fiscal que gravava la riquesa, les rendes del treball i els beneficis de les societats.

 

Aleshores va esclatar la crisi del TANCAMENT DE CAIXES (1899). Va ser la protesta dels botiguers i industrials de Barcelona que, donant de baixa els establiments comercials per deixar de pagar la contribució, es va organitzar entorn de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. Quan alguns comerciants van ser empresonats per no haver pagat les contribucions, l’alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert, va negar-se a signar els embargaments i va dimitir. L’estat va dissoldre per la força la Lliga, i els comerciants van respondre amb una vaga de comerços que, encara que va fracassar, podem llegir com una victòria: va demostrar que darrera el catalanisme hi havia un públic disposat a fer-li un pols a l’estat, per una banda; per altra, va fer pensar que els partits dinàstics no havien estat el medi més idoni per implicar-se en la reforma de l’estat. D’aquesta conclusió sortiria la voluntat d’impulsar un partit polític propi, la LLIGA REGIONALISTA (1901). Aquell mateix any es presentava a dues convocatòries electorals amb força èxit. A les eleccions municipals aconseguia 11 regidors, mentre els diferents partits republicans n’acumulaven 10 i els dos partits dinàstics solament 4. L’èxit encara seria més important a les eleccions al Congrés dels Diputats: dels 7 diputats que s’havien d’escollir a la província de Barcelona, la Lliga Regionalista n’aconseguia 4, deixant dos als partits republicans i un al partit liberal. Semblava que el caciquisme no havia funcionat! Per què va aconseguir aquest èxit la Lliga? Primer de tot perquè presentava una candidatura carismàtica, “la dels 4 presidents”. Hi havia Bartomeu Robert (exalcalde i expresident de la Societat Econòmica Barcelonina d'Amics del País), Sebastià Torres (ex president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial), Lluís Domènec i Montaner (ex president de l’Ateneu Barcelonès i  Director de l'Escola d'Arquitectura), i Albert Rusiñol (ex president de Foment del Treball Nacional). Un altre motiu que explicaria l’èxit de la Lliga és que va ser el primer partit amb una organització moderna i eficaç, amb afiliats, una xarxa de centres, secretaria ... i una publicació orgànica, el diari “La Veu de Catalunya”. 

Hem de pensar també que l’èxit de la Lliga era expressió també de la politització d’una societat de masses que participava amb entusiasme de les mostres de reconeixement col·lectiu: així ho demostraria el 1902 l’assistència multitudinària al funeral del poeta Jacint Verdaguer, que hi ha qui arriba a xifrar en més d’un milió de persones. Ja el 1901 es va produir també una populosa ofrena floral a l’escultura dedicada a Rafel de Casanova: des de 1886 ja es venia commemorant la Diada amb misses, conferències històriques, dissertacions erudites, lectures de poemes o representacions teatrals que evocaven els fets de 1714; i des de 1894 que els assistents a aquest actes acostumaven a sortir dels locals i anar en processó fins a l’estàtua en honor de Rafael de Casanova per fer-hi acte d’homenatge amb ofrenes florals al Saló de Sant Joan (ja que l’escultura no arribaria a la Ronda de Sant Pere fins el 1914). Però la commemoració del 1901 va ser molt moguda: es van produir enfrontaments amb lerrouxistes que volien boicotejar l’acte i, després de l’ofrena floral, es va xocar amb la policia, que va fer 30 detinguts (entre els que es va comptar el futur escriptor Josep Maria Folch i Torres). El dia 15, la Unió Catalanista va convocar una manifestació de protesta per les detencions que aplegà unes 12.000 persones. Aquesta ebullició explica també l’èxit de la Lliga.

 

La Lliga, però, també presentava alguns problemes. Primer de tot, que dins d’ella hi havia discrepàncies ideològiques entre els vells puristes (més radicals, crítics amb les actituds pidolaires), i els més pragmàtics (disposats a aprofitar febleses de l’estat per aconseguir rèdits polítics). Les diferències van esclatar amb motiu de la primera visita oficial que va fer el jove Alfons XIII el 1904. Maura va convèncer el rei de que era més important seduir l’opinió pública catalana que rebre les despulles de la seva àvia, traspassada aquell any a París. Mentre els puristes de la Lliga volien fer boicot, els pragmàtics esperaven aprofitar l’avinentesa per a presentar noves reivindicacions al rei. La visita va ser un èxit de públic, i a l’ajuntament de Barcelona el va rebre amb un discurs improvisat de benvinguda una jove promesa de la Lliga: Francesc Cambó. Això va trencar la Lliga: els puristes van marxar per a constituir partits republicans, com el Centre Nacionalista Republicà (1906) de Lluís Domènec i Montaner, que deixava la Lliga convertida en un coherent partit de quadres. El segon problema de la Lliga seria un poderós adversari polític, el nou PARTIT RADICAL, amb qui constituiria el sistema de partits propi de Catalunya fins el 1923. Aquesta formació política, dirigida per Alejandro Lerroux, seria un partit de masses per als obrers crítics amb el catalanisme –“Ellos propietarios, nosotros proletarios”, deia- que amb certa demagògia recollia velles reivindicacions obreres, com la jornada de 8 hores, i el seu tradicional anticlericalisme. Els qui no veuen en ell un agitador foraster que finançaria els “berenars fraternals” amb el “fons de rèptils” (els fons reservats del Ministeri de Governació), ha recordat la coetània aparició d’un republicanisme radical i populista, del que Vicente Blasco Ibáñez seria exemple a València.

APÈNDIX SOBRE LES CONSEQÜÈNCIES DEL 98. El llibre de Tomàs Pérez Viejo que vam treballar a classe atorgava un especial impacte a la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, si les comparava amb la pèrdua de les altres colònies americanes: “nadie habló de ningún desastre de 1821”, diu, perquè en aquell moment els veritables derrotats són americans com l’Exèrcit Reial del Perú, sectors de la societat americana que s’havien beneficiat de la dominació colonial espanyola. En la primera pèrdua de l’imperi, afegeix, ni el perdedor havia estat el mateix subjecte polític (les declaracions d’independència fixaven clarament que “trencaven vincles amb els reis d’Espanya”, perquè eren una propietat patrimonial), ni els territoris perduts havien acomplert el mateix paper dins de l’estructura imperial: Cuba havia acomplert un paper en la defensa de les comunicacions, i l’organització de les flotes, i solament al XIX s’havia convertit en una colònia sofisticadament explotada per la metròpoli, part d’ella, i per tant la pèrdua del 98 havia estat més important. La prova d’aquest canvi de paper dins de l’organigrama imperial era que havien arribat més esclaus durant el segle XIX (fins el final del tràfic el 1867) que en els tres segles virregnals.  

Quan mira de concretar l’impacte, però, el llibre recorda que no havia estat econòmic: ben al contrari, la repatriació de capitals impulsarà un sector financer modern, com demostren les fundacions del Banc Hispà Americà (1901), el Banc de Biscaia (1901), el Banc Espanyol de Crèdit (1902) i el Banc Central (1919).  Tampoc no hi ha cap impacte polític: Joaquín Costa diria (1906) que “tras Sedán los franceses se sacaron a Napoleón III, nosotros aplaudimos a uno pequeñito”. L’autor sí que apunta al mateix canvi d’autopercepció que hem assignat als militars, i afegeix com a conseqüència una profunda reacció anticlerical (malgrat el tradicional anticlericalisme que s’havia manifestat altres vegades). És cert que algunes veus de l’església havien presentat la lluita a Cuba com una espècie de croada, i que la repatriació dels capellans des de Cuba hauria contribuït a augmentar l’omnipresència de l’església en la societat espanyola. Però aquesta voluntat de figurar i competir amb les “ideologies materialistes” ja l’hem explicat a classe, per si sola explica cert rebuig social i costa relacionar-la amb el 98 encara que hi hagués un projecte de partit catòlic dirigit per Camilo García de Polavieja (el veterà de Filipines conegut com el “general cristiano”), encara que Gumersindo de Azcárate lamentés la decadència del segle XVII a la defensa del catolicisme i Galdós estrenés Elektra el 1901, un dur al·legat contra la influència social del clergat. Aquesta obra teatral sobre una jove obligada a entrar en un convent amb l’oposició de l’home que l’estimava va tenir estrena polèmica, perquè Pío Baroja va cridar “Abajo los jesuitas”, i va coincidir amb l’arribada al Tribunal Suprem d’un cas que enfrontava una rica jove de Bilbao, Adelaida de Ubao, que havia decidit ingressar en un convent per influència d’un jesuïta i sense coneixement de la seva mare vídua. La família havia denunciat que ho havia fet mal influïda, per captar la frugal herència de la jove, i va contractar el veterà Nicolás Salmerón d’advocat, qui va aconseguir que el tribunal anul·lés la sentència a favor del convent que havia aconseguit l’advocat de la jove, un polític que es deia... Antonio Maura. El debat sobre la influència de l’església va tenir importants figures compromeses en contra durant aquest canvi de segle, com Lerroux o Blasco Ibáñez.

El 98, finalment, té un valor simbòlic com a inici del segle XX perquè posa sobre la taula molts dels drames que el caracteritzaran: l’aïllament i irrellevància internacional, el mai resolt problema dels nacionalismes perifèrics, la polarització política, el militarisme corporativista, el desastrós imperialisme al Nord d’Àfrica...

SPACAT2021 (1A) LES CONSEQÜÈNCIES DEL 98

 

Tomás Pérez Vejo començava el seu llibre  (2020) amb el discurs que l’Almirall Pascual Cervera va adreçar als mariners que havia format a la coberta del vaixell que estava a punt de dirigir l’armada espanyola fora del port de Santiago de Cuba per enfrontar-se l’armada nord-americana: “He querido que asistáis conmigo a eta cita con el enemiga luciendo el uniforme de gala. Sé que os extraña esta orden porque es impròpia del combate, però es la ropa que vestimos los marinos de España en las grandes ocasiones, y no creo que haya un momento más solemne en la vida de un soldado que aquel en que se muere por la patria”. En aquell combat moririen 350 d’aquests mariners i solament un nord-americà. El paper jugat en la guerra no podia ser més humiliant. En el tractat de París (1898) que hi posava fi, Espanya renunciava a la sobirania sobre Cuba, Puerto Rico i Filipinas. Què havia passat? Tomás Pérez Vejo presenta els Estats Units com una forta potència imperial en expansió, tal i com demostraria –després de l’assassinat del president MacKinley per un anarquista el 1901- l’administració Roosevelt: si el mateix 1898 havien ocuparien Guam i Hawaï (fixant un pont geo-estratègic cap al sud-est asiàtic), el 1899 es produiria una intervenció a Nicaragua, i el 1900 a Costa Rica. El 1903 Panamà acabarà convertit en un satèl·lit  quan se separa de Colòmbia: el 1914 s’hi inaugura el Canal. La visió dels EEUU com a força imperialista en expansió permet entendre l’historiador José María Jover (“Teoria y pràctica de la redistribución colonial”,1979) quan feia constar que –amb  el pastís colonial ja repartit, en el que les grans potències continuen necessitant matèries primeres barates i mercats reservats per a una industrialització en permanent creixement- quan s’esgoten els territoris a colonitzar solament queda l’opció d’arrencar-les als seus adversaris més dèbils, generant les rivalitats que conduiran Europa cap a la Gran Guerra (igual que la projecció americana cap al Pacífic iniciarà una clara competència amb el Japó).

El darwinisme social d’aquell temps explicava el que havia passat en altres termes: el “discurs de les nacions vives i les nacions moribundes” que Lord Salisbury havia pronunciat al Royal Albert Hall el 3 de juny de 1898, tres dies abans de la derrota espanyola a Cavite, distingia entre unes nacions en ascens i permanent rivalitat (que s’hauria de “dirimir en un arbitratge sagnant”, predeia) i altres nacions cada cop més dèbils, gairebé agonitzants. El darwinisme social, aquella lectura errònia o interessada de la “selecció natural” sobre la que el naturalista britànic havia teoritzat anys enrere (“L’origen de les espècies”, 1859), preconitzava l’aplicació d’aquests principis a les societats humanes, considerava les nacions com a organismes vius subjectes per tant a la mateixa “lluita per la vida” que la natura imposava a tots els altres. Així quedava legitimat el control polític de l’estat per part de la burgesia (més apta), el domini imperial blanc (tecnològicament superior), o la guerra com a instrument natural amb què dirimir la supervivència... Aquest discurs angoixaria tot seguit els espanyols que –davant del shock de la derrota - percebrien Espanya com una nació malferida que apurava els seus darrers dies. I és que, incapaços de replegar les tropes, els espanyols van haver de confiar a l’armada americana el seu retorn fins als ports cantàbrics des dels que –malferits, malalts, mutilats, demanat caritat per desplaçar-se fins a casa-, oferien un espectacle patètic. Així ho descrivia el periodista Fernando Soldevilla (El año político, 1898): “Eran espectros más que personas vivientes, y su cuerpo flácido y escueto cubierto con andrajos les daba un aspecto a la vez repugnante hasta el horror y tristísimo hasta hacer derramar lágrimas. Después de llegados, se morían por docenas, algunos se cayeron desmayados en las calles, y era un espectáculo verdaderamente descorazonador que partía el corazón contemplar a aquellos infieles”. Aquella invasió de “palúdicos, enfermos, anémicos, tuberculosos, tifoideos, heridos e inútiles, que apenas podían sostenerse” trencaria la moral del país.

 

CONSEQÜÈNCIES (1): PLANTEJA LA DECADÈNCIA. El debat sobre quin diagnòstic descrivia els mals del país i quin tractament terapèutic calia imposar-li per intentar salvar-lo d’una agonia irreversible va omplir des d’aquell mateix moment l’opinió pública. En els ateneus obrers i els clubs de la burgesia, en els partits i el Parlament, en els diaris i la universitat, es discutia sobre la malaltia que havia provocat tan humiliant derrota, i sobre quins remeis es podrien aplicar per a curar-la. Aquesta corrent de pensament angoixat i pseudocientífic es diu regeneracionisme i tindria una de les seves primeres expressions en l’article “Sin pulso”, que Francisco Silvela, el nou president del partit conservador des de la mort de Cánovas, va publicar en el diari madrileny “El tiempo” el 16-8-1898: “Los doctores de la política (...) discurrirán sus remedios, però el más ajeno a la ciència que preste alguna atención a los asuntos públicos (...) observa este singular estado de España: donde quiera que se Ponga el tacto no se encuentra el pulso (...) todos cuantos tengan algun interès en que este cuerpo nacional viva es hora que se alarmen (...) los que tienen por oficio y ministerio la dirección del estado no cumplirán sus más elementales deberes si no acuden con apremio y con energia al remedio, procurando atajar el daño con el total cambio del régimen (…) si esa dignificación no se logra, la descomposición del cuerpo nacional es segura”. En aquest fragment de l’article no solament trobem referències mèdiques que ens remeten al context biologista; també sorprèn la urgència amb què demana que es posin a fer reformes per salvar el país. El nom de referència del regeneracionisme, però, va ser Joaquín Costa:

-          En un exitós llibre, “Oligarquía y caciquismo como la fórmula actual de gobierno en España: urgència y modelo de cambiarla” (1899) suggeria la fórmula “escola i rebost” com a mecanisme de superació d’aquell estat de prostració nacional.

- Escola bàsica per a crear una opinió pública capaç de conjurar el caciquisme, aposta pel regadiu per crear una capa productiva d’agricultors competents que qüestiona el segrest de les institucions per part de l’oligarquia terratinent.

-         - Cal dir, però, que com a home del seu temps Costa va mostrar tics imperialistes quan va participar de la fundació de la Societat d’Africanistes i Colonialistes.

-         - En la conferència que va pronunciar a l’Ateneu de Madrid (1901) va incidir en la figura que havia d’impulsar totes aquestes reformes, un “cirurgià de ferro”. Per això Enrique Tierno Galván (Costa y el regeneracionismo, 1961) havia fet del que anomenava el “costismo” un «sentimiento difuso de admiración por la dictadura totalitaria nacionalista» que hauria inspirat “los fundamentos [ideológicos]» de la sublevación militar” de 1936. Se li va contestar que alguns sectors del franquisme van desqualificar Costa i que la decepció profunda que sentia Costa per la situació del país, lluny d’acostar-lo a l’autoritarisme, el va fer evolucionar cap al republicanisme. Malgrat això, la crida al “cirurgià de ferro” seria llegida amb interès per sectors de l’exèrcit.

 CONSEQÜÈNCIES (2): UN NOU PAPER DE L’EXÈRCIT. En el capítol “La escopeta sin blanco” del seu llibre, Balfour escrivia que la Restauració havia destinat a l’exèrcit un paper tutelar, però 1898 havia evidenciat la seva ineficàcia. El resultat havia estat una profunda frustració de la casta militar, que es va manifestar en un fort ressentiment cap als polítics (als que responsabilitzaven del fracàs) que permetia intuir cert menyspreu per la societat civil. L’exèrcit se sentia una espècie de boc expiatori, i per això va començar a elaborar una subcultura victimista (centrada en menystenir l’autoritat civil) i un cert messianisme. La pròpia percepció de salvaguarda dels valors patriòtics, gairebé en règim de monopoli, no solament amagava el seu corporativisme, sinó tots aquells problemes que el règim no havia abordat com a compensació al paper protector de la moderació política que havia vingut exercint. Així doncs, era un exèrcit hipertrofiat pel que fa als comandaments (500 generals, 23.000 oficials, 80.000 suboficials) i no massa professional. I que –per a justificar-se davant de la societat que el mal pagava- es va assignar la vigilància del país per evitar que no es repetís el Desastre. Espanya podia semblar una caserna gegantina, en la que els obrers i els catalanistes –els crítics del sistema, doncs- estan permanentment sota sospita. Si França havia resolt la seva crisis “final de segle”, el Cas Dreyfus, amb la supremacia dels valors civils, aquí no havia passat igual.

CONSEQÜÈNCIES (3): UN NOU TIPUS D’INTEL·LECTUAL. El desenvolupament d’un nou mercat cultural de masses gràcies a l’escolarització, l’alfabetització i la mesocratització va permetre molts creadors independitzar-se dels vells patronatges de la cort, la noblesa o l’església, i començar a viure dels productes que escrivien per a un públic lector creixent. Aquesta independència els va permetre posicionar-se críticament com Zola contra la sospitosa condemna contra Alfred Dreyfuss a França (en el famós article “Jo acuso”), o la tasca de la intelligentsia a Rússia, o el que farà la Generació del 98 al criticar els Processos de Montjuïc. Quan Unamuno escriu el 1895  “¿con qué derecho me llevan ustedes contra mi voluntat a la guerra? ¿Que se pierde Cuba? ¡Que se pierda!” està trencant amb els valors del positivisme científic, igual que la relativitat d’Einstein, la crítica de Nietzsche de les religions, o la recerca freudiana de la veritat en el món dels somnis demostren buscar la veritat més enllà de l’aparença. Més endavant, el Titanic o les trinxeres demostraran que ciència i tècnica no necessàriament ens condueixen cap al progrés i la felicitat. Per tant, la confiança en la veritat objectiva i el mètode científic sembla esgotar-se i deixar pas al dubte i l’angoixa, al pessimisme, a l’esperit crític, a la inseguretat pel què vindrà. Intuïció, passió, vitalisme i subconscient seran els valors puixants...

 Així ho descriurà Azórín en els articles d’ABC publicats el febrer de 1913 per donar forma al concepte “generació del 98”. 13). Deia: “Allá por 1896 vinieron de provincias a Madrid algunos muchachos con ambiciones literarias y se reunieron aquí con otros que comenzaban a escribir (...) la generación se ha iniciado en la vida intelectual teniendo ante su vista un espectáculo tremendo: el del Desastre”. I els presentava criticant “las corruptelas administrativas, la incompetencia, el chanchullo, el nepotismo, el caciquismo, la verborrea, el `mañana´, la trapacería parlamentaria, el atraco en forma de discurso grandilocuente, todo el denso e irrompible ambiente”. Sembla que avui els especialistes qüestionen el criteri classificador que reconeix “generacions”, però sí que es pot dir que compartien origen perifèric (Unamuno, Maeztu i Baroja són bascos, i Azorín valencià), prosopogràficament de classe mitjana (Baroja treballava en el forn d’una tieta a Madrid), i tots sovintegen la premsa d’opinió i les revistes. Amb cert pessimisme, o angoixa vital, reflexionen sobre Castella (Unamuno a la “Vida de Don Quijote y Sancho” el 1906) i, malgrat que exalten el seu paisatge, també reclamen modernitzar-la. Pedro Laín Entralgo escriuria més tard que no sabia si “havia existit mai una ciutat amb tant nombre d’escriptors per metre quadrat”