SPACAT2021 (1B) LES CONSEQÜÈNCIES DEL 98

 

(i 4) EXASPERACIÓ DELS NACIONALISMES PERIFÈRICS. Ja el poema que Joan Maragall va titular “Oda a Espanya” demanava explícitament menys banderes i més canvis, i suggeria la ruptura si Espanya no "arrencava el plor de mare". Així doncs, el catalanisme polític va superar la fase de presa de consciència política per passar a implicar-se en la reforma d’Espanya participant en el sistema dinàstic. En un to més reivindicatiu que fins aleshores, aprofitava el primer intent de regeneració política per sumar-se a la reforma del país. Primer ho va fer amb els partits dinàstics, concretament amb el govern regeneracionista i conservador que Francisco Silvela va presidir des de març de 1899. L’article “Sin pulso” li havia ofert certa transcendència, tot i que aquell lament líric per l’estat de prostració del país no arribava a aprofundir en l’anàlisi de les causes ni en les propostes alternatives. Ara posava en marxa un govern en el que, a més del prestigiós heroi de la resistència a Filipines, el general Camilo Polavieja com a Ministre de la Guerra, nomenava a Manuel Duran i Bas, un catalanista, com a Ministre de Gràcia i Justícia. Aquesta influència en els nomenaments va permetre entrar a les institucions de noves veus del catalanisme com l’alcalde de Barcelona Bartomeu Robert, el bisbe Josep Morgades a Barcelona i, de retruc, Torras i Bages a Vic. El problema és que les reformes s’havien de finançar amb impostos, i el  ministre d’Hisenda Raimundo Fernández Villaverde impulsava una reforma fiscal que gravava la riquesa, les rendes del treball i els beneficis de les societats.

 

Aleshores va esclatar la crisi del TANCAMENT DE CAIXES (1899). Va ser la protesta dels botiguers i industrials de Barcelona que, donant de baixa els establiments comercials per deixar de pagar la contribució, es va organitzar entorn de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. Quan alguns comerciants van ser empresonats per no haver pagat les contribucions, l’alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert, va negar-se a signar els embargaments i va dimitir. L’estat va dissoldre per la força la Lliga, i els comerciants van respondre amb una vaga de comerços que, encara que va fracassar, podem llegir com una victòria: va demostrar que darrera el catalanisme hi havia un públic disposat a fer-li un pols a l’estat, per una banda; per altra, va fer pensar que els partits dinàstics no havien estat el medi més idoni per implicar-se en la reforma de l’estat. D’aquesta conclusió sortiria la voluntat d’impulsar un partit polític propi, la LLIGA REGIONALISTA (1901). Aquell mateix any es presentava a dues convocatòries electorals amb força èxit. A les eleccions municipals aconseguia 11 regidors, mentre els diferents partits republicans n’acumulaven 10 i els dos partits dinàstics solament 4. L’èxit encara seria més important a les eleccions al Congrés dels Diputats: dels 7 diputats que s’havien d’escollir a la província de Barcelona, la Lliga Regionalista n’aconseguia 4, deixant dos als partits republicans i un al partit liberal. Semblava que el caciquisme no havia funcionat! Per què va aconseguir aquest èxit la Lliga? Primer de tot perquè presentava una candidatura carismàtica, “la dels 4 presidents”. Hi havia Bartomeu Robert (exalcalde i expresident de la Societat Econòmica Barcelonina d'Amics del País), Sebastià Torres (ex president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial), Lluís Domènec i Montaner (ex president de l’Ateneu Barcelonès i  Director de l'Escola d'Arquitectura), i Albert Rusiñol (ex president de Foment del Treball Nacional). Un altre motiu que explicaria l’èxit de la Lliga és que va ser el primer partit amb una organització moderna i eficaç, amb afiliats, una xarxa de centres, secretaria ... i una publicació orgànica, el diari “La Veu de Catalunya”. 

Hem de pensar també que l’èxit de la Lliga era expressió també de la politització d’una societat de masses que participava amb entusiasme de les mostres de reconeixement col·lectiu: així ho demostraria el 1902 l’assistència multitudinària al funeral del poeta Jacint Verdaguer, que hi ha qui arriba a xifrar en més d’un milió de persones. Ja el 1901 es va produir també una populosa ofrena floral a l’escultura dedicada a Rafel de Casanova: des de 1886 ja es venia commemorant la Diada amb misses, conferències històriques, dissertacions erudites, lectures de poemes o representacions teatrals que evocaven els fets de 1714; i des de 1894 que els assistents a aquest actes acostumaven a sortir dels locals i anar en processó fins a l’estàtua en honor de Rafael de Casanova per fer-hi acte d’homenatge amb ofrenes florals al Saló de Sant Joan (ja que l’escultura no arribaria a la Ronda de Sant Pere fins el 1914). Però la commemoració del 1901 va ser molt moguda: es van produir enfrontaments amb lerrouxistes que volien boicotejar l’acte i, després de l’ofrena floral, es va xocar amb la policia, que va fer 30 detinguts (entre els que es va comptar el futur escriptor Josep Maria Folch i Torres). El dia 15, la Unió Catalanista va convocar una manifestació de protesta per les detencions que aplegà unes 12.000 persones. Aquesta ebullició explica també l’èxit de la Lliga.

 

La Lliga, però, també presentava alguns problemes. Primer de tot, que dins d’ella hi havia discrepàncies ideològiques entre els vells puristes (més radicals, crítics amb les actituds pidolaires), i els més pragmàtics (disposats a aprofitar febleses de l’estat per aconseguir rèdits polítics). Les diferències van esclatar amb motiu de la primera visita oficial que va fer el jove Alfons XIII el 1904. Maura va convèncer el rei de que era més important seduir l’opinió pública catalana que rebre les despulles de la seva àvia, traspassada aquell any a París. Mentre els puristes de la Lliga volien fer boicot, els pragmàtics esperaven aprofitar l’avinentesa per a presentar noves reivindicacions al rei. La visita va ser un èxit de públic, i a l’ajuntament de Barcelona el va rebre amb un discurs improvisat de benvinguda una jove promesa de la Lliga: Francesc Cambó. Això va trencar la Lliga: els puristes van marxar per a constituir partits republicans, com el Centre Nacionalista Republicà (1906) de Lluís Domènec i Montaner, que deixava la Lliga convertida en un coherent partit de quadres. El segon problema de la Lliga seria un poderós adversari polític, el nou PARTIT RADICAL, amb qui constituiria el sistema de partits propi de Catalunya fins el 1923. Aquesta formació política, dirigida per Alejandro Lerroux, seria un partit de masses per als obrers crítics amb el catalanisme –“Ellos propietarios, nosotros proletarios”, deia- que amb certa demagògia recollia velles reivindicacions obreres, com la jornada de 8 hores, i el seu tradicional anticlericalisme. Els qui no veuen en ell un agitador foraster que finançaria els “berenars fraternals” amb el “fons de rèptils” (els fons reservats del Ministeri de Governació), ha recordat la coetània aparició d’un republicanisme radical i populista, del que Vicente Blasco Ibáñez seria exemple a València.

APÈNDIX SOBRE LES CONSEQÜÈNCIES DEL 98. El llibre de Tomàs Pérez Viejo que vam treballar a classe atorgava un especial impacte a la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, si les comparava amb la pèrdua de les altres colònies americanes: “nadie habló de ningún desastre de 1821”, diu, perquè en aquell moment els veritables derrotats són americans com l’Exèrcit Reial del Perú, sectors de la societat americana que s’havien beneficiat de la dominació colonial espanyola. En la primera pèrdua de l’imperi, afegeix, ni el perdedor havia estat el mateix subjecte polític (les declaracions d’independència fixaven clarament que “trencaven vincles amb els reis d’Espanya”, perquè eren una propietat patrimonial), ni els territoris perduts havien acomplert el mateix paper dins de l’estructura imperial: Cuba havia acomplert un paper en la defensa de les comunicacions, i l’organització de les flotes, i solament al XIX s’havia convertit en una colònia sofisticadament explotada per la metròpoli, part d’ella, i per tant la pèrdua del 98 havia estat més important. La prova d’aquest canvi de paper dins de l’organigrama imperial era que havien arribat més esclaus durant el segle XIX (fins el final del tràfic el 1867) que en els tres segles virregnals.  

Quan mira de concretar l’impacte, però, el llibre recorda que no havia estat econòmic: ben al contrari, la repatriació de capitals impulsarà un sector financer modern, com demostren les fundacions del Banc Hispà Americà (1901), el Banc de Biscaia (1901), el Banc Espanyol de Crèdit (1902) i el Banc Central (1919).  Tampoc no hi ha cap impacte polític: Joaquín Costa diria (1906) que “tras Sedán los franceses se sacaron a Napoleón III, nosotros aplaudimos a uno pequeñito”. L’autor sí que apunta al mateix canvi d’autopercepció que hem assignat als militars, i afegeix com a conseqüència una profunda reacció anticlerical (malgrat el tradicional anticlericalisme que s’havia manifestat altres vegades). És cert que algunes veus de l’església havien presentat la lluita a Cuba com una espècie de croada, i que la repatriació dels capellans des de Cuba hauria contribuït a augmentar l’omnipresència de l’església en la societat espanyola. Però aquesta voluntat de figurar i competir amb les “ideologies materialistes” ja l’hem explicat a classe, per si sola explica cert rebuig social i costa relacionar-la amb el 98 encara que hi hagués un projecte de partit catòlic dirigit per Camilo García de Polavieja (el veterà de Filipines conegut com el “general cristiano”), encara que Gumersindo de Azcárate lamentés la decadència del segle XVII a la defensa del catolicisme i Galdós estrenés Elektra el 1901, un dur al·legat contra la influència social del clergat. Aquesta obra teatral sobre una jove obligada a entrar en un convent amb l’oposició de l’home que l’estimava va tenir estrena polèmica, perquè Pío Baroja va cridar “Abajo los jesuitas”, i va coincidir amb l’arribada al Tribunal Suprem d’un cas que enfrontava una rica jove de Bilbao, Adelaida de Ubao, que havia decidit ingressar en un convent per influència d’un jesuïta i sense coneixement de la seva mare vídua. La família havia denunciat que ho havia fet mal influïda, per captar la frugal herència de la jove, i va contractar el veterà Nicolás Salmerón d’advocat, qui va aconseguir que el tribunal anul·lés la sentència a favor del convent que havia aconseguit l’advocat de la jove, un polític que es deia... Antonio Maura. El debat sobre la influència de l’església va tenir importants figures compromeses en contra durant aquest canvi de segle, com Lerroux o Blasco Ibáñez.

El 98, finalment, té un valor simbòlic com a inici del segle XX perquè posa sobre la taula molts dels drames que el caracteritzaran: l’aïllament i irrellevància internacional, el mai resolt problema dels nacionalismes perifèrics, la polarització política, el militarisme corporativista, el desastrós imperialisme al Nord d’Àfrica...