SPACAT2021 (13) – COM S’HA EXPLICAT LA GUERRA CIVIL (I)

 

Què pot haver provocat que la guerra civil espanyola hagi estat –amb uns 30.000 títols- un dels temes més estudiats de la història? Primer de tot que, un cop ja acabada, va continuar enfrontant sobre el paper els victoriosos i els exiliats.  Les opinions dividides sobre les raons de la derrota van debilitar la veu col·lectiva dels vençuts, però el debat sobre les responsabilitats que els separava va aportar un allau de records i memòries. En tant es pot considerar camp de proves de noves maneres de fer la guerra que després s'aplicarien sistemàticament durant la II Guerra Mundial, podria ser considerada el seu preludi i la formació dels blocs que combatrien està íntimament lligat amb el que havia passat a Espanya. De fet, la intervenció internacional en favor d’uns o altres va provocar posicionaments i debats arreu del món, potser empentats pel prestigi de la cultura espanyola del primer terç del segle XX, i el tema va entrar en tots els cenacles. A més, la llarga vida del franquisme va necessitar de la fidelitat d’uns sectors socials que per oportunisme, creença fidel o circumstàncies, van compartir la seva sort amb el règim, i els records de la guerra servien per refermar la seva vacil·lant lleialtat en una espècie de “pacte de sang” que obligava a mantenir viu el record. També pot explicar la importància del tema el fet que el conflicte es va convertir en un símbol que copsava les il·lusions democràtiques i revolucionàries de l’opinió pública internacional, adquirint una importància que va marcar una generació.

Per això tants escriptors britànics (Auden, Stephen Spender, Christopher Isherwood) s’hi van comprometre: John Cornford i Julian Bell, que coquetejaven amb el comunisme a la Universitat de Cambridge malgrat pertànyer a l’alta burgesia britànica, moririen en combat, i George Orwell escriuria després Homenatge a Catalunya. La fotografia “Muerte de un Miliciano” que Robert Cappa va fer a Cerro Muriano (Còrdova) i va publicar a Life va sensibilitzar l’opinió pública nord-americana. Ernst Hemingway, que va estar a la península com a corresponsal, escriuria For whom the bell tolls, i molts dels escriptors francesos que assistirien al Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura que es va celebrar a València (1937) s’implicarien en les operacions de guerra: és el cas d’André Malraux, que participaria en 65 operacions aèries, seria ferit en dues ocasions, i escriuria “L’espoir”. La guerra inspiraria també el Guernica de Picasso –que s’exposaria al costat del cartell de Miró Aidez l’Espagne en el pavelló espanyol que Josep Lluís Sert va construir per a l’Exposició Internacional de París de 1937- i novel·les com Los grandes cementerios bajo la luna de Georges Bernanos, o “El laberinto mágico” de Max Aub.

Malgrat tantes fonts, la guerra presenta molts problemes per al seu estudi: el desig generalitzat d’assegurar-se una transició pacífica a la democràcia va impulsar un tàcit “pacte de l’oblit”, una espècie d’acord consistent a renunciar a qualsevol ajustament de comptes després de la mort del dictador. És més: la derrota de l’Eix i la captura pels aliats dels seus arxius va facilitar la tasca dels investigadors, però la pervivència de la dictadura franquista va permetre mantenir-los tancats i expurgar-los... la durada del règim també va consolidar un discurs sobre el seu passat que encara plana i omple de tòpics la història de la guerra civil. Amb la propaganda, el franquisme va aniquilar la història com a disciplina acadèmica: amb els grans intel·lectuals a l’exili, la història va caure en mans d’estrangers.

John Cornford, que era descendent de Darwin, i Julian Bell, nebot de Virginia Wolf

LA GUERRA SEGONS EL PRIMER FRANQUISME: UNA “GESTA HEROICA”. Per esborrar la seva vinculació amb els feixismes i aconseguir el vistiplau aliat, el franquisme va presentar Franco com una espècie de clarivident enemic del comunisme. Les elits occidentals de la Guerra Freda aviat van oblidar que havia lluitat contra el liberalisme i la democràcia parlamentària i van destacar el seu paper de baluard de la defensa occidental contra l’amenaça soviètica. Aquest és el missatge que mobilitza Luís de Galingosa quan escriu el 1956 Centinela de Occidente. Semblanza y biografía de Francisco Franco. En els llibres d’aquest període es deia que la república havia estat il·legítima perquè havia nascut d’un falsejament electoral (perquè van ser més votades les candidatures monàrquiques l’abril de 1931) i perquè havia establert una constitució excloent. Deien que el desordre legal de la primavera de 1936 havia sumit el país en el terror revolucionari i l’anarquia i que, per tant, la insurrecció no va ser un cop, sinó un acte voluntari d’afirmació política del poble espanyol, un “plebiscit armat”, una croada per salvar el cristianisme.

LA GUERRA SEGONS EL SEGON FRANQUISME: “UNA BOGERIA TRÀGICA”. Quan el franquisme va comprovar que els vells discursos que apel·laven a la victòria ja no servien per legitimar el règim, l’apertura tecnocràtica va inspirar un canvi de discurs. És en aquest moment que Manuel Fraga des del Ministeri d’Informació i Turisme va obrir un segon moment historiogràfic que va abandonar la presentació de la guerra com a “gesta heroica” per abraçar la seva interpretació com una “bogeria tràgica”. Es va començar a fer servir l’expressió “guerra d’Espanya” per superar el de “guerra d’alliberament”, en una concepció igualment dualista, però que concebia la guerra com una tragèdia vergonyant i vergonyosa. El màxim exponent d’aquesta tendència va ser el cinema de reconciliació: Tierra de todos (Antonio Isasi Isasmendi, 1961) mostrava un soldat de cada bàndol que quedaven aïllats plegats i, malgrat el seu odi, es veien obligats per les circumstàncies a pernoctar i descobrir-se, assistint junts en un part, al final de la pel·lícula, enmig d’una mortífera batalla... una nova Espanya! És solament un exemple de com s’intentaven superar odis i rancúnies, i assumir una lectura moral compartida que renunciava a la inculpació aliena per a reconèixer la culpabilitat col·lectiva del comportament brutal dels espanyols. Per publicitar aquesta visió del conflicte, Fraga va crear dins del ministeri una “secció d’estudis de la guerra d’Espanya” i va posar-hi al capdavant Ricardo de la Cierva. És en aquest context que la novel·la de Josep Maria de Gironella “Los cipreses creen en Dios” (Planeta, 1963), la primera que mostrava l’existència de republicans honestos, aconseguia el Premi Nacional de Literatura. En les seves seqüeles, “Un millón de muertos” i “Ha estallado la paz”, també es definia la guerra com una catàstrofe.

S’ha dit que la creació d’aquest centre d’estudis podria ser una resposta a l’èxit obtingut per la nova editorial Ruedo Ibérico, fundada a París per José Martínez, que el 1965 començava a editar amb Fernando Cludín i Jorge Semprún la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico. Hugh Thomas també va colpejar el relat tendenciós que tenia el règim: construït amb entrevistes als protagonistes, literatura testimonial, fonts hemerogràfiques i alguna primera consulta en algun arxiu espanyol, el seu llibre –que entrava de contraban- va convertir la guerra en el resultat d’accions i omissions de personatges i partits, i no com un fenomen exigit per l’evolució orgànica d’estructures històriques anònimes. Un altre cop demolidor a la propaganda del règim va ser la publicació per Herbert R. Soutworth d’El mito de la cruzada de Franco.

LA INTERPRETACIÓ (LIBERAL) DELS HISPANISTES. Els darrers llibres citats ja mostraven que la història havia caigut en mans d’estrangers, sobre tot anglosaxons que tenien accés a les publicacions republicanes a l’exili, i a les col·leccions hemerogràfiques dels anys trenta. L’antecedent il·lustre havia estat Gerald Brenan, que havia viscut “al sur de Granada” i havia comprès que la guerra havia estat –més que un episodi local de lluita mundial entre feixisme i comunisme- un assumpte essencialment espanyol lligat a la qüestió agrària i solament comprensible en funció de l’evolució anterior del país. “El laberint espanyol” (1943) explicita l’oposició de l’oligarquia terratinent a la república i al seu projecte de reforma agrària com a causa immediata de la guerra.

La lectura dels hispanistes, però, seria més política que social: el manual de Raymond Carr, successivament reeditat des de 1966, veia el desastre com una fallida més del intents del liberalisme espanyol per a trencar la força de la vella oligarquia terratinent amb l’objectiu de modernitzar política i econòmicament el país. D’aquest període daten visions molt liberals, fins i tot progressistes, com la de Gabriel Jackson (The Spanish Republic and the Civil War, 1967), o algunes sincerament reaccionàries: és el cas del gal·lès Burnett Bolloten, consagrat a estudiar el presumpte silenciament, en interès de la URSS, de la revolució impulsada pels comunistes a Espanya. El seu llibre, The Grand Camouflage (1961), es va anar reeditant fins arribar al 1991 amb el títol The Spanish Civil War: Revolution and Counterrevolution (1991). En el capítol 1 justifica el títol inicial: “aunque el estallido de la guerra civil española fue seguido por una amplia revolución social en la zona antifranquista (más profunda en algunos aspectos que la revolución bolechvique) millones de personas de criterio que vivían fuera de España fueron mantenidas en la más completa ignorancia (…) gracias a una política de duplicidad y disimulo de la que no existe paralelo en la historia (…) los más destacados en la práctica de este engaño al mundo entero y de desfigurar dentro de la propia España el verdadero carácter de la revolución fueron los comunistas”. El llibre no explica per què les esquerres van amagar aquesta revolució comunista, justament perquè el van fer va ser el contrari: intentar aturar-la. Bolloteen desenvolupa la teoria de que el presumpte assalt al poder pels comunistes constituïa un assaig de la proclamació de les democràcies populars el 1945; es la teoria de la “Tercera república” que els espanyols no van votar. El llibre va ser instrumentalitzat pel règim franquista: la dictadura entorpia la publicació dels hispanistes, i encara el 1970 la censura havia prohibit i retirat de la circulació “El Banco de España, una historia econòmica” perquè una col·laboració de Juan Sardà sobre l’economia espanyola del segon terç del segle concloïa que l’or lliurat a Moscou s’havia “gastat en la seva totalitat”.

SPACAT2021 (12B) – CAP A FEBRER’36... I EL COP!

 

De Javier.ainet - Trabajo propio, CC BY-SA 3.0,
https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=15293971

La repressió de la revolució d’octubre també va deixar tocat el govern Lerroux, perquè encara que l’entrada dels ministres de la CEDA podia donar-li certa estabilitat, la presa de decisions dins d’aquell govern no seria fàcil. Un primer ministre d’agricultura de la CEDA, Manuel Giménez Fernández, va mostrar sensibilitat pels problemes dels camperols i la justícia social, però aviat va haver de dimitir per pressions dels propietaris, tota una campanya contra ell que el criticava com si fos un “bolxevic blanc”. Un dels seus successors en el càrrec, el latifundista Nicasio Velayos Velayos, va expulsar milers de famílies de les terres que conreaven i va presentar una reforma de la llei agrària que suprimia les expropiacions. La CEDA també va presentar una proposta de reforma constitucional sense gaire acord amb els radicals que l’acompanyaven en el govern: suggerien retallar autonomies, anul·lar el principi de socialització de la propietat privada, escollir un senat com a segona cambra i reformar els articles laics... la comissió encarregada de discutir-la va ser un galimaties. Un tercer tema d’enfrontament va ser la pròpia repressió: encara que es van acomplir dues de les 17 penes de mort dictades pels fets d’Octubre, quan el president de la república va commutar la pena de mort a dos dirigents socialistes (1935) alguns dels ministres de la CEDA –que reclamava sentències més dures- van dimitir. Aquesta crisi de govern va precipitar les eleccions de febrer de 1936.

 

Santiago Casares Quiroga, 
president del govern 
(maig a juliol'36)

El resultat va ser una important victòria d’esquerres, la situació política tornava a fer un gir. Segur que hi van influir l’empitjorament de la situació del proletariat amb el progressiu impacte del crack, i l’efecte psicològic de la repressió d’Octubre, mitificada quan la campanya electoral va retornar la llibertat de premsa. En plena inflació, la premsa s’omple de notícies sobre els escàndols de corrupció del govern Lerroux. Que Izquierda Republicana s’havia convertit en un fenomen de masses ja ho havien demostrat els mítings de Mestalla (100.000 persones el 26-5-1935), Baracaldo (14-7-1935) i Comilla (200.000 el 20-10-1935); però les reunions militars van fer córrer rumors que anunciaven la trama d’un pronunciament també devien contribuir. L’aliança estratègica del partit d’Azaña amb l’esquerra galleguista, els socialistes, la UGT, el PCE, el POUM i el partit sindicalista d’Àngel Pestaña va concentrar el vot de tal manera que la victòria va estar prou segura.

 De seguida que es va establir al poder, el Front Popular va desplegar un munt de mesures que considera urgents per a restablir l’ordre republicà: l’amnistia política, clamorosament exigida en noves manifestacions espontànies d’alegria popular, va beneficiar 30.000 presos; es va reposar Companys, la Generalitat, l’Estatut i el nivell d’autogovern anterior a 1934; van entrar a les corts per a seva discussió l’estatut basc (que s’aprovaria l’octubre, ja començada la guerra) i el gallec; es va publicar un decret de readmissió dels treballadors acomiadats per les represàlies polítiques durant la revolució d’octubre i es van impulsar les mesures encaminades a restaurar els projectes reformistes alterats durant el segon bienni. Així va passar amb la reforma agrària: en 4 mesos es van ocupar 232.199 Ha i es van assentar 71.919 colons, molts més que en tot el període de vigència de la llei. Es va començar a estudiar un augment progressiu dels impostos sobre la riquesa rústica (que gravaria la concentració de propietat) i el rescat dels béns comunals dels municipis  (una des-desamortització que volia revisar l’espoli municipal del segle XIX). I també es va allunyar de la capital, mitjançant noves destinacions, dels comandaments militars considerats proclius al cop: Goded a Balears, Franco a Canàries, Mola a Pamplona. Potser ja era tard, perquè el cop s’havia posat en marxa.

 

El problema d’aquest cop és que la propaganda franquista, repetida durant tants anys, ha deixat una imatge del cop com un “plebiscit armat” contra una “revolució en marxa” després d’una “primavera revolucionària” que hauria obligat l’exèrcit a posar-se unànimement en marxa per evitar la deriva del país cap a un comunisme exterminador. La visió del cop està plena de tòpics que tenen ben poc a veure amb la realitat... Per començar, el cop no va ser una operació organitzada per tot l’exèrcit, sinó pels africanistes i els sectors més conservadors, reunits en la UME, la Unión Militar Española. De fet, dos de cada tres generals no hi van col·laborar: els colpistes van ser, amb prou feines, 4 dels 14 generals de divisió que hi havia, i 20 dels 58 generals de brigada. Tampoc no hi va col·laborar el 70% dels coronels i tinents coronels. És cert que va tenir molt més èxit entre tinents i capitans, però els colpistes van haver de construir un discurs que desqualificava els militars que es van mantenir fidels a la república com si fossin una minoria, i aquest discurs va triomfar perquè encaixava amb l’antimilitarisme dels sectors més arrauxats de l’esquerra, que el repetien amb delit. Molts dels que van participar havien cedit després de votacions en les sales de banderes de les casernes: a la de Sant Andreu, per exemple, el comandant Guillermo Reinlein (el seu fill fundaria la UMD el 1974) es va unir per quedar en minoria i, empresonat a Montjuïc quan el cop va fracassar a Barcelona, es va salvar pel seu passat conspirador contra el rei (i hauria d’anar a la División Azul per fer-se perdonar)...

Tampoc no és una conxorxa estrictament militar. La importància de la trama militar no ens pot fer oblidar que hi havia una important trama civil, que és principalment monàrquica i estava liderada per Calvo Sotelo. El model era Grècia, on el 1935 els generals Metaxas i Konditis havien enderrocat el republicà Tsaldris per forçar el retorn de Jordi II. Els qui traslladen Franco de Canàries al Marroc –amb l’avió que Ignacio Luca de Tena, propietari de l’ABC, encarrega llogar al seu corresponsal a Londres, Luis Bolín, els qui firmaran els contractes d’aprovisionament d’armes a Itàlia, i l’aval del financer mallorquí Juan March en son un exemple.

 Tampoc no va ser un cop domèstic. Els contractes italians demostren que Mussolini està molt implicat des de 1933, però les sancions imposades per la SDN amb motiu de la invasió d’Etiòpia aturen la seva importància fins que, superades les friccions per Àustria i fixada l’amistat amb Alemanya, Mussolini pot tornar a concentrar-se en la Mediterrània. Calvo Sotelo arriba a justificar el dictador italià en un article a La Nación: i és que les estretes relacions amb el Duce van permetre la signatura amb fabricants italians d’armament dels contractes que, segons Ángel Viñas, rondarien els 40 milions de lires (uns 34 milions d’euros d’avui). Per això Pablo Gil Vico diu que “no se iba a la Vicalvarada”.

No hi ha cap participació de l’església en el disseny del cop: el problema religiós no sembla motor del cop, no es va fer servir com a propaganda fins setmanes després. No sembla clar quin projecte tenien, sembla que Mola pensava en una dictadura republicana, que –controlat Madrid, dissoltes les corts, suspesa la constitució- jutjarien els polítics. Però, sense suport de tot l’exèrcit, el cap d’estat o les forces de seguretat, com el 1923, la recerca de suports polítics i financers feia difícil fixar el projecte. Mola necessitava els carlins (que preferien la monarquia tradicional al retorn dels Borbons), i per això no es va concretar la forma d’estat.

 No és cert que el cop va ser una reacció a l’assassinat de Calvo Sotelo, el 17 de juliol de 1936. La trama s’havia posat en marxa ja en el moment en que va guanyar les eleccions el Front Popular i la seva organització va ser molt primerenca. Ja aquells dies de febrer Gil Robles pressionava Manuel Portela Valladares per declarar l’estat de guerra i evitar la presa de possessió, igual que Franco va fer amb Alcalà Zamora. Però el president del govern, del partit radical, va demanar Alcalà Zamora el nomenament d’Azaña com a president en funcions per accelerar la segona volta. Va ser en aquest context que el nou govern d’Izquierda republicana va destinar lluny Goded (Balears), Franco (Canàries) i Mola (Pamplona).

 

Tampoc no és cert que els presumptes disturbis esdevinguts durant aquella primavera fossin el motor del cop, amb prou feines una excusa exagerada per a justificar-lo.  S’intenta parlar d’aquell moment com una “revolució en marxa” estenia el “terror roig” amb el vistiplau del govern. Per començar hem de dir que les xifres denunciades al parlament per Calvo Sotelo i Gil-Robles, de febrer a abril, van ser exagerades. En un famós discurs, van fer un inventari dels mesos de febrer, març i abril: 163 seus polítiques i domicilis particulars havien estat assaltats, 106 esglésies cremades, 11 vagues generals, 169 motins, 39 tirotejos, 85 agressions, 24 atracaments. El balanç d’aquesta violència ascendia a 345 ferits i 74 morts. Ni les fonts provinents dels governs civils, ni registres de la guàrdia civil, ni la pròpia premsa permeten contrastar aquestes dades, i això fa pensar en la presumpta existència d’una estratègia de desestabilització que combina pistolers falangistes amb discursos catastrofistes dels diputats ultres, que no sabem fins a quin punt és una pinça conscient/preparada. L’anècdota per la que Azaña, quan Niceto Alcalà-Zamora li parlava d’unes presumptes violacions, li responia “¿Y qué tiene que ver el triunfo electoral de las izquierdas, con el virgo de las mozas de Jumilla?”, sembla insinuar que s’atribuïen a la responsabilitat política del govern crims que poc hi tenien a veure (si és que existien).

És més: el recompte de les víctimes de la violència política durant la primavera’36 desmenteix la inhibició del govern (la majoria van estar per la duresa repressiva de l’estat republicà contra la mobilització popular, obrera, camperola i sindical que desplegava un ample repertori intimidatori contra propietaris i institucions en forma de vagues, manifestacions o iconoclàstia). Rafael Cruz va observar la contradicció dels qui acusen de despotisme la república alhora que denuncien la seva debilitat per mantenir l’ordre al carrer.

Tampoc no permet parlar de cap “revolució en marxa” ni “terror roig” el fet que en aquesta violència no es pot advertir cap dinàmica d’extermini o assassinats d’enemics de classe: hi va haver més empresaris assassinats durant el pistolerisme (i en aquell moment la situació es va resoldre amb una dictadura convencional); de fet hi van haver tan poques víctimes entre la gent d’ordre que Calvo Sotelo en seria, gairebé, l’excepció.

SPACAT2021 (12A) – LES CONSEQÜÈNCIES D’OCTUBRE’34

Guardia civiles custodiando prisioneros de la huelga  en Brañosera (Palencia)

Per tal de reprimir la revolta, el govern va enviar la Legió, comandada pel general Franco, des del front colonial africà. La resistència dels prop de 30.000 miners asturians va perllongar-se durant deu dies i va anar acompanyada d’una terrible repressió. Més de mil minaires van morir en la revolució asturiana en execucions sumaríssimes. A Catalunya, l’estat català proclamat per Companys a l’espera del triomf de la vaga general va durar 10 hores: sense el suport de la CNT ni massa interès per la població, l’exèrcit va poder ocupar ràpidament els punts neuràlgics de Barcelona sota el comandament del general Batet després de quatre canonades i alguna resistència per part d’un grup nacionalista a les Rambles. Els caps de la revolta, encapçalats pel president Companys, van ser empresonats al vaixell Uruguay; també ho serien els alcaldes i regidors que havien donat suport a la insurrecció i els dirigents més destacats dels partits i els sindicats d’esquerres.

La Revolució d’Octubre (els Fets d’Octubre a Catalunya) constitueixen un tema historiogràficament molt polèmic. Encara podem trobar circulant una interpretació conservadora molt barroera, que hi veu una revolta bolxevic per instal·lar-hi el GULAG, i acusa PSOE i ERC d’haver iniciat aquí –com diu l’historietògraf Pío Moa- la guerra civil. Aquesta visió carrega especialment les tintes contra Francisco Largo Caballero, que presidia el PSOE en aquell moment i era, alhora, secretari general.

- La definició d’aquest sector del PSOE com a radicalitzat va néixer de la propaganda franquista posterior, i encara la defensava durant la Transició Andrés de Blas (1978) quan veia en Prieto un sector més reformista/moderat contra el qui Largo defensava impugnar la democràcia per caminar cap al socialisme, en una “revisió leninista”. 

-  De manera semblant s’expressava Marta Bizcarrondo (1975):  deia que havia estat un convers sincer al socialisme revolucionari que demana la inclusió en el programa del PSOE de la dictadura del proletariat, però –contradictòriament- alhora li criticava “falta de pes teòric marxista”.

-          Aquesta paradoxa també es podia trobar en un llibre que Santos Juliá (1977) va dedicar a “La izquierda del PSOE”: hi veia un reformista de discurs maximalista amb praxis no adequada a la radicalitat que s’afirmava.

Malgrat constatar la incoherència entre discurs i pràctica política, el tòpic de Largo Caballero com un “Lenin espanyol” ha arribat fins avui, i explica el tracte desconsiderat que li ha dispensat recentment, no sense polèmica, l’ajuntament de Madrid. De la radicalitat dels discursos que es prenen com a font per a dissenyar aquesta imatge intolerant no hi ha dubte: El Socialista en recollia un el 9-11-1933 en el què –després d’un retret per defensar la dictadura del proletariat- Largo responia “Pero ¿es que vivimos en una democracia? Pues ¿qué hay hoy, más que una dictadura de burgueses? Se nos ataca porque vamos contra la propiedad. Efectivamente. Vamos a echar abajo el régimen de propiedad privada. No ocultamos que vamos a la revolución social. (…) Dudo que se pueda conseguir el triunfo dentro de la legalidad. Y en tal caso, camaradas habrá que obtenerlo por la violència”. Una altra cosa és el que significa la “dictadura del proletariat”, un concepte marxista que es refereix al monopoli del poder amb què el proletariat havia de respondre al mateix monopoli per part de la burgesia que es vivia a Occident (i que no era un règim tirànic). Hem de vigilar no aplicar amb presentisme el que nosaltres sabem que acabarà estant la URSS amb el que presumptament defensava l’esquerra dels anys trenta...

És més: prendre al peu de la lletra la retòrica electoral ens obligaria a fer el mateix amb altres partits, i la CEDA no sortiria massa ben parada. Per si fos poc, buidar els discursos ens permetria trobar referències a les mesures impulsades per Largo Caballero com a ministre de treball, defensades ja en aquell moment per la OIT, que no són les polítiques pròpies de cap radical. El destí de la Rotes Wien també omple els seus discursos i els analistes les menystenen perquè farien comprensible el procés de radicalització que viuen els sectors més joves i dinàmics del PSOE.

 

Aquesta visió més socialdemòcrata és la que va defensar el professor Julio Aróstegui en la biografia que va escriure de Largo Caballero: aprofitant que el PSOE era un partit tan democràtic que es pot fer una exegesi profunda de les actes de les reunions (on es feien constar totes les posicions i debats), va donar-li menys importància als discursos i la premsa. Apareix un personatge menys carismàtic, que es remet contínuament a la classe i al partit, molt poc dogmàtic, més proper a Pablo Iglesias que a cap ínfula comunista, i que –fent de mitjancer entre militància i jerarquia del partit- participava de la necessitat de “fer alguna cosa” davant l’ascens del feixisme. Les diferències amb Indalecio Prieto no serien ideològiques, sinó sobre quins partits havia de pactar el PSOE en el seu camí cap al socialisme: amb els republicans (com deia Prieto) o amb l’esquerra (com deia Largo)?. Aróstegui no nega, però, la deficient organització de la vaga general de 1934 i, lluny de justificar-la, la veu com un greu error polític; però això no vol dir que l’esquerra hagi canviat massa en la interpretació d’Octubre de 1934.

Des de l’esquerra s’ha volgut veure en el moviment una defensa desesperada de la República violada per la dreta malgrat que es va posar en marxa quan encara els ministres de la CEDA convidats a entrar en el govern Lerroux encara no havien signat ni un paper. Es justifica aquesta interpretació amb la intensitat creixent dels discursos de Gil Robles, que ja el 29-11-1933 havia anunciat que les dretes havien de preparar-se per a prendre el poder. “¿Cuando? Cuando se pueda. ¿Con qué régimen? Con el que sea”.

-          Manuel López Esteve ha volgut veure-hi també la resposta a la “guerra social” desencadenada per un govern que encara no havia canviat les lleis però sí les condicions de vida dels obrers i els camperols: el febrer de 1934 havia ordenat abandonar les ocupacions provisionals i els ministre de Governació Rafael Salazar Alsonso va declarar la collita un “servei nacional”.

-          Ja hem parlat de la consigna “abans Viena que Berlín”, traduïble per “millor rebelar-se que esperar assegut el degollament”. Per entendre Octubre’34 caldria afegir que els esdeveniments de França van obrir la possibilitat de resistència de la societat civil contra el feixisme: quan les Lligues reaccionàries i parafeixistes de la Croix-de-Feu, Action Française i les Jeunesses Patriotes van convocar manifestacions conjuntes que volien fer caure el govern, les forces de seguretat hi van plantar cara en violents enfrontaments que es van saldar amb 17 morts i més de 2.000 ferits. La dreta parlamentària havia demanat la dimissió del govern i l’esquerra –interpretant l’estratègia com un complot feixista- va convocar una contra-manifestació (9 de febrer) que –a més de postergar l’amenaça- va permetre, de la mà de la barreja de comitives sindicals, els primer contactes entre partits i sindicats per a construir el Front Popular que guanyaria les eleccions a França. L’exemple d’una societat civil aturant el feixisme, devia esperonar també un “hem de fer alguna cosa” entre els sectors més arrauxats del moviment obrer espanyol.

LES CONSEQÜÈNCIES DE LA REVOLUCIÓ D’OCTUBRE. Dels dos milers de víctimes, 1700 van ser minaires caiguts en combat, la resta forces de l’ordre. Milers d’acomiadats per participar en la revolta i 30.000 detinguts van marcar l’actualitat del país durant el següents mesos. El balanç a Catalunya va ser també demolidor: Companys i els seus consellers van ser condemnats a trenta anys de presó; l’estatut de 1932 i la Generalitat van quedar suspesos (malgrat que la dreta demanava derogar-los). Fins i tot Azaña –que es trobava a Barcelona per assistir al funeral de Jaume Carner, el seu antic ministre d’Hisenda- va ser detingut, i això –després de publicar “Mi rebelión en Barcelona”- va disparar el seu prestigi. El seu nou partit, Izquierda Republicana, celebrarà grans mitings massius radiats i a l’aire lliure: Mestalla a València, Baracaldo a Biscaia i el Camp de Comillas a Madrid (1935).

L’exèrcit es va sentir desairat perquè esperava penes de mort (i el president de la República va commutar les poques que es van dictar). Per això Franco es retraurà sempre a 1934 quan dicti la seva justícia sumaríssima. La dreta va sentir confirmades les seves sospites: els obrers busquen la revolució, els republicans són dèbils per aturar-los i, com els fets semblaven demostrar, l’única salvació havia de ser l’exèrcit. Això explica un discurs posterior de Calvo Sotelo: “el Ejército es el mismo honor de España. El señor Azaña decía que el Ejército no es más que el brazo armado de la Patria. Falso, absurdo, sofístico: el Ejército se ha visto ahora que es mucho más; no diré que sea el cerebro, porque no debe serlo, pero es mucho más que el brazo, es la columna vertebral, y si se quiebra, si se dobla, si cruje, se quiebra, se dobla o cruje con él España”.

Per la seva banda, l’esquerra, conscient de que la revolució no els permetria arribar al poder, va optar per la coalició electoral, una aliança estratègica que acordava un govern de republicans amb suport extern del PSOE i altres partits. José Luis Martín Ramos troba en el context internacional el camí cap al Front Popular: per una banda la sortida de Hitler de la SDN havia pressionat la URSS a demanar un sistema de seguretat col·lectiva i, seguint el model que a França demanen les bases d’esquerra, la III Internacional suggeria als partits comunistes buscar l’aliança amb liberals, burgesos i socialdemòcrates. Tant Viena com Astúries demostraven que la revolució era inviable, i calien aliances transversals interclassistes per aturar el feixisme. Així doncs, no es pot dir que el Front Popular era cap “cavall de Troia” del comunisme, sinó una tàctica de lluita antifeixista. Llistes, candidatures i programa mostren hegemonia no obrera en el si de la coalició: abolició pena de mort, sistema fiscal progressiu, sancions a la patronal si incompleix legislació laboral, o seguretat social, eren recomanacions coetànies expressades per l’OIT.

La repressió de la revolució d’octubre també va deixar tocat el govern Lerroux, perquè encara que l’entrada dels ministres de la CEDA podia donar-li certa estabilitat, la presa de decisions dins d’aquell govern no seria fàcil.

SPACAT2021 (11) – EL CANVI D'ORIENTACIÓ DE LA REPÚBLICA

L’OPOSICIÓ A LES REFORMES. Les reformes desplegades durant el primer bienni no solament van despertar la fina crítica dels intel·lectuals i les dels partits de dretes que defensaven els interessos de monàrquics, tradicionalistes o grans propietaris. També van sorgir noves formes d’oposició, com les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), que amagaven darrera del jou i les fletxes dels Reis Catòlics un programa anti-liberal, anti-marxista, anti-semita i imperialista, o la Falange Espanyola que presentava el fill del dictador al Teatre de la Comèdia de Madrid el dia que s’acomplien 11 anys de la Marxa sobre Roma que havia dut Mussolini al poder: José Antonio Primo de Rivera defensava un programa polític de 26 punts (un mes dels que havia defensat Hitler el 1920) que semblava definir un projecte de tercera via: repudiava tant el marxisme com el capitalisme per a inspirar una voluntat d’imperi i –sorprenentment- defensava la reforma agrària radical i la nacionalització de la banca.  El mateix José Antonio deia que el feixisme era una fe “ni de derechas, que en el fondo aspira a conservarlo todo, incluso lo injusto, ni de izquierdas, que aspira a destruirlo todo, hasta lo Bueno”. Aquesta verborrea i l’escassa projecció electoral del partit han permès la falangística més irredempta identificar José Antonio com “el creador d’una doctrina original”, malgrat que els 26 punts són la típica barreja inconsistent de confosos principis que, en l’inici dels feixismes, atrau votants de tot arreu. Falange tindria, però, escàs resò: l’oposició de dretes més influent es va organitzar entorn de la CEDA, la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes, que –englobant agraris, monàrquics i tradicionalistes- amb prou feines van poder redactar un programa comú de mínims basat en la revisió de la constitució i les reformes (sobre tot les laïcistes), l’aturada de la reforma agrària i l’amnistia per als participants de la Sanjurjada. 

Lentitud i moderació de la reforma agrària també va impulsar l’oposició a l’esquerra: la CNT va inspirar dures vagues rurals molt violentes: a Castillblanco (Badajoz) a finals de 1931, a Armedo (Logronyo, el gener de 1932, amb 7 manifestants morts), a Castelar de Santiago (Ciudad Real, el desembre de 1932)... Però potser els successos de Casasviejas (gener de 1933) són els més coneguts perquè provocarien la caiguda del govern Azaña. En aquesta població gaditana quatre de cada cinc obrers estava en atur permanent, i en meitat d’una vaga es va assaltar una caserna i es van assassinar dos guàrdies civils. L’expedició de resposta per part de la guàrdia d’assalt va arrencar d’alguns detinguts sospites dels fills de Francisco Cruz Gutiérrez, àlies Seisdedos, un carboner de 72 anys que s’havia refugiat en una vella casa i –quan van provar de forçar la porta- va disparar i matar un agent. Es va decidir cremar la casa perquè sortíssin, i sis persones van morir calcinades. El periodista Ramón J. Sender va suggerir més tard que s’havien assassinat a posteriori altres sospitosos i la polèmica va arribar amb duresa a la premsa. La dreta va aprofitar la tragèdia per desgastar el govern; Azaña va haver de declarar com a testimoni en el judici contra el capità responsable de la desmesurada repressió. Alcalá Zamora va decidir convocar eleccions.

Les eleccions de novembre de 1933 les van guanyar la CEDA (115 diputats) i el Partit Radical (102); l’esquerra es va enfonsar. Encara que s’ha vinculat aquest resultat a la primera participació femenina en la votació, presumptament conservadora per influència de l’església, aquest argument no acaba de quadrar perquè en les eleccions posteriors també van participar les dones i va guanyar l’esquerra. També s’ha suggerint que l’abstenció que va recomanar la CNT per a castigar els partits del govern podria haver estat decisiva, tot i que el desengany davant la moderació i la lenta aplicació de les reformes podria haver desmobilitzat molts més votants que els anarco-sindicalites. Del que no hi ha dubte és que la desunió de l’esquerra va facilitar la victòria de la dreta que es presentava estratègicament unida, i que aquesta victòria va inaugurar el BIENNI RADICAL-CEDISTA (11/1933 a 2/1936). Alcalá Zamora va encarregar formar govern a Lerroux, en tant la CEDA no havia fet una declaració solemne d’adhesió republicana. Lerroux va aconseguir el suport de la CEDA: el primer va justificar governar amb el seu suport extern com a via per a incorporar la dreta catòlica a la república, la CEDA com la millor manera per acostar-se al poder i poder reformar la constitució. Això seria, per a Gil Robles, el primer pas d’una estratègia en tres passos per a arribar al govern.

AQUEST POLÈMIC BIENNI (per a uns “bienni negre”, per a d’altres “rectificador”) donaria a la vida pública oficial un to molt conservador, i es pot subdividir en dues etapes separades per la revolució d’octubre de 1934: en la primera el Partit Radical governa amb suport extern de la CEDA, i des d’octubre de 1934 amb la CEDA dins del govern. La principal característica del període és la reforma de la tasca reformadora del bienni anterior. La paralització de la reforma agrària va crear focus de tensió a Andalusia i Extremadura, i sense política econòmica expansiva l’impacte del crack de 1929 va fer augmentar l’atur. Al conflicte social, que anava fent més violentes les alteracions de l’ordre públic perquè l’actuació del govern va sembrar la desconfiança de les classes treballadores, cal sumar el conflicte polític que van significar les tensions entre el govern central i el País Basc, i amb el govern de la Generalitat.

En matèria religiosa, la nova aliança del govern amb l’església li va permetre reobrir les escoles parroquials i emprendre de nou l’ensenyament. El clergat va tornar a cobrar el sou de l’estat, es van suprimir les normes laïcistes del primer bienni (com el matrimoni civil i el divorci) i es van aturar les expropiacions als ordes religiosos. Pel que fa al problema militar, quan Gil Robles arribi a Ministre (5/1935) es va polititzar l’exèrcit amb l’augment del pressupost i les promocions d’alguns militars africanistes (Franco arriba a cap de l’Estat Major Central i Mola a Comandant Militar del Marroc). Es pot dir que les concessions volien rebaixar la tensió sorgida en el si de l’exèrcit per les reformes d’Azaña, però s’haurà de reconèixer que també van posar les bases de la futura conspiració. Finalment, pel que fa al problema agrari, la participació del Partit Agrari en la CEDA va obligar a aturar la reforma: es van reduir el nombre de terres expropiables, es va suprimir l’inventari de finques, base de l’IRA, i es van anul·lar les expropiacions previstes sense indemnització. A més, en limitar-se el pressupost de l’IRA els canvis havien de ser tan lents que la previsió de colons feta inicialment hauria trigat 150 anys.

Mentrestant, a Catalunya la Generalitat aprovava la Llei de Contractes de Conreu per a superar la crispació que vivia el camp des que l’arribada de la fil·loxera a finals del s. XIX havia trencat l’estabilitat que venien mantenint des del segle XV els contractes de rabassa morta. La mort de les vinyes va ser aprofitada pels propietaris per a exigir una pujada dels lloguers que pagaven els rabassaires, generant un conflicte latent entre la Unió de Rabassaires (el sindicat que els defensava) i l’Institut Agrícola de Sant Isidre (que reunia els propietaris). Amb la llei es volia facilitar la compra per part dels llogaters que venien treballant els camps des de més de 12 anys ençà posant en valor els lloguers pagats fins aleshores com a part del valor de compra. Defensant els interessos dels propietaris, la Lliga va presentar un recurs contra la llei en el Tribunal de Garanties Constitucionals, que va sentenciar que la llei era inconstitucional i la va anul·lar. En senyal de protesta, els diputats d’ERC van abandonar el Congrés dels Diputats, i els diputats del PNB s’hi van sumar en solidaritat (i perquè el seu projecte estatutari no havia estat aprovat).

El referèndum de l'estatut basc-navarrés va ser el primer cop que van poder votar dones a Espanya; poques setmanes després ho farien en les eleccions generals de 11/1933

Ja el 1931 l’alcalde de Getxo havia proclamat la República, malgrat que el PNB no havia participat en el Pacte de Sant Sebastià; i una assemblea d’ajuntaments bascos i navarresos (del PNB i Carlins) havien redactat una proposta –l’Estatut d’Estella- que havia estat refusat per les corts perquè alguns continguts foralistes, confederals i confessionals els havien semblat de difícil encaix constitucional. Un tercer projecte, conegut com a l’Estatut de les gestores perquè havia estat redactat per unes comissions sorgides de les diputacions provincials (amb socialistes i republicans) havia estat votat el novembre de 1933 amb indiferència del govern radical i dels carlins navarresos. Però com que la població alabesa havia ignorat la votació, el govern central va fer-ho servir d’excusa per evitar debatre’l a les corts. Això va aproximar el PNB a Azaña i el PSOE...

Precisament els sectors més arrauxats d’aquest partit van començar a preparar una vaga revolucionària. La radicalització de l’ala més esquerranosa del socialisme va coincidir amb la crisi del govern central quan un sector del Partit Radical encapçalat per Diego Martínez Barrio –incòmode amb les cessions a la CEDA- va fundar el Partit Radical Democràtic i es va endur amb ell 20 diputats. La dificultat de Lerroux per governar va coincidir amb l’esclat d’un cas de corrupció, que la premsa va batejar com “l’estraperlo” perquè els socis del seu nebot, que venia ruletes falsejades als casinos, es deien Strauss i Pearl. Per resistir al front del govern no li quedava més remei que repenjar-se més en la CEDA, que venia exigint la seva entrada en el govern mentre demanava mà dura a Catalunya, on el parlament acabava d’aprovar de nou una llei molt semblant a la de contractes de conreu que havia estat declarada inconstitucional. Per si fos poc, la política agrària del govern conservador facilitava els desnonaments (amb la fórmula “comed república” que alguns propietaris es ventaven de presumir).

 

És en aquest context que s’entén l’esclat de la REVOLUCIÓ D’OCTUBRE. El conflicte es va desenvolupar en tres escenaris: a les grans ciutats la vaga general (triomfant a les províncies de Biscaia i Guipúscoa, i a Madrid) va punxar en pocs dies per la pèssima planificació. El govern va declarar l’estat de guerra i va mobilitzar l’exèrcit, reduint els focus de vaga. On la vaga revolucionària va adquirir més projecció va a ser a Astúries, con el suport de la CNT va permetre mobilitzar 20.000 minaires que van controlar la conca del Nalón, Gijón i Avilés, van entrar a Oviedo i van proclamar la República Socialista Asturiana. Organitzats en columnes, minaires armats i amb dinamita atacaven casernes, esglésies i ajuntaments, formant un exèrcit que avançava cap a Madrid mentre substituïen els ajuntaments per comitès revolucionaris. Alhora, les autoritats catalanes s’hi sumaven quan Companys anunciava que trencava tota relació amb les “institucions falsejades” i proclamava l’estat català “dins la república federal ibèrica”, convidant a formar un govern provisional a Barcelona.

SPACAT2021 (10B) – PRIMER BIENNI DE LA II REPÚBLICA (JUNY 1931 - NOVEMBRE 1933)

EL PROBLEMA RELIGIÓS seria el més complicat al que s’enfrontaria la República. Hem de pensar que el nombre de religiosos per habitant era el més alt del món després d’Itàlia, i que l’església conservava un ingent poder econòmic: no solament per les propietats que acumulava, sinó perquè s’emportava un percentatge molt alt del pressupost de l’estat. Encara que l’escolarització era inferior al 50% de la població infantil i juvenil, el poder de l’església també es feia valer en el control de l’educació primària (a través de les escoles parroquials) i de la secundària a través dels ordes religiosos. És cert que la visita a Macià per part de l’arquebisbe de Tarragona, Vidal i Barraquer, ens permet reconèixer alguns sectors de la jerarquia catòlica que havien acceptat la república, però l’església havia convidat a votar pels partits monàrquics el 14 d’abril, i el primat, el cardenal Pedro Segura, i l’arquebisbe de Tarazona, Gomà, van publicar la pastoral “Memòries de l’Espanya actual” amb un encès elogi d’Alfonso XIII.

El 10 de maig, després d’entrevistar-se amb el rei a Londres, Luca de Tena va fundar el Cercle Monàrquic. Acabada la primera assemblea (anunciada a l’ABC) la Marxa Real des del balcó va acostar públic enfadat que va interpel·lar-los. L’enfrontament va degenerar en la crema d’un centenar d’esglésies i convents el dia 11 de maig. No hi va haver cap víctima, però el govern va semblar còmplice perquè no va actuar, sembla que empès per unes declaracions d’Azaña (en el sentit que tots els convents de Madrid no valien la vida d’un republicà, segons record de Maura). Tancant la polèmica sobre la pastoral, el 13 de maig el cardenal Segura abandonava el país...

El debat sobre l’article 26 de la constitució va tensar un ambient ja incòmode per algunes disposicions del govern provisional com la retirada dels crucifixos de les aules, l’obligació del títol de mestre per a ensenyar, o el reconeixement de la llibertat de cultes. Ja l’article 3 havia proclamat que “L’estat espanyol no té religió oficial”, però l’aprovació del 26 va simbolitzar la ruptura quan Azaña va declarar que “Espanya ha deixat de ser catòlica” (referint-se a l’aparell administratiu de l’estat) i –abans de retirar-se de la votació- Gil Robles (Acció Nacional) va respondre que “Hoy, frente a la constitución se coloca la España católica: Vosotros seréis los responsables de la guerra espiritual que se va a desencadenar en España”. El malestar dels catòlics aniria creixent a mida que s’aprovaven les lleis que desenvolupaven el principi de laïcitat que fixava la constitució, com el decret de secularització dels cementiris (1/1932) o la llei de divorci i matrimoni civil... Pel que fa a la dissolució de la Companyia de Jesús, embargava les seves seus per fer escoles, però no expulsava els jesuïtes: podien exercir sense vinculació a un orde que per obediència a un cap d’estat estranger (el quart vot) era percebuda com un perill. Finalment, la LLEI DE CONFESSIONS I CONGREGACIONS RELIGIOSES (1933) extingia el pressupost de culte, nacionalitzava el patrimoni eclesiàstic (tot i que el deixava a la seva disposició) i tancava els centres d’ensenyament catòlics (aquesta darrera mesura no arribaria a confirmar-se perquè l’adveniment de la dreta va suspendre la seva aplicació).

La historiografia ha tractat amb duresa les reformes laïcistes: ja Fernando de Meer (1975) les definia com un excés que significava la “abolición unilateral del concordato”: per ell, les reformes eren un “ajuste de cuentas”. És cert que la intransigència eclesiàstica va anar pujant el to parlant d’una persecució; per això Frances Lannon (1986) va voler demostrar que les relacions entre república i església no eren “les d’un agressor gratuït contra una víctima innocent”, sinó que l’església era un grup de poder de marcada empremta autoritària reticent a qualsevol canvi, aterrat davant de la secularització de la societat que s’anava produint (“la apostasia de las masas”, deia) i amb prou poder econòmic com per a incomodar-se amb la reforma agrària. Poc ha quallat aquesta visió: Vicente Cárcel Ortí titulava “la gran persecución” (2000) i Manuel Álvarez Tardío (2002) negava el clericalisme agressiu, adjudicava el problema religiós a una atàvica fòbia del progressisme espanyol, i definia les reformes republicanes com una espècie de “revolta religiosa” comparable a la luterana (perquè feia del laïcisme una religió alternativa).

.

LA DIFÍCIL REFORMA AGRÀRIA. El 1931 l’economia era fonamentalment rural: gairebé 4 milions de persones tenien la seva feina al camp, representant el 45% de la població activa (uns 8,5 milions d’habitants), dels quals 2 eren obrers agrícoles sense terres, i la resta propietaris minifundistes. Depenien de l’agricultura uns 24 milions de persones (el 50% de la població) indirectament relacionades amb el treball del camp. La desigual distribució de la propietat contrastava els minifundis al nord, i els jornalers assalariats al sud. La situació era prou difícil com per a poder entendre la importància dels decrets dictats per Largo Caballero com a ministre de Treball del govern provisional: congelació d’arrendaments, prioritat d’agrupacions d’obrers en l’arrendament de grans finques, reducció de la jornada laboral a 8 hores (obligant a pagar un sobresou si es treballa “de sol a sol”). Van ser especialment incòmodes el decret de treball forçós, que prevenia els lockouts obligant a continuar treballant les terres si no es volia que fossin expropiades, o el decret de “termes municipales”, que prohibia els propietaris agrícoles contractar treballadors d’altres municipis si en el poble havia aturats (neutralitzant així la possibilitat de trencar vagues i mantenir els sous baixos fent servir esquirols importats).

 

La Comissió Tècnica encarregada pel govern provisional va presentar un avantprojecte a les corts una setmana després de la seva apertura: preveia l’ocupació temporal (sense data de finalització) d’aquelles propietats que excedissin les 10 HA en regadiu i les 300 de secà, per famílies de jornalers sense terres que les explotarien en cooperativa. La reforma es finançaria amb un impost especial progressiu sobre latifundis, una proposta massa radical per als propietaris i massa tèbia per a anarquistes i socialistes. Aleshores, una comissió del ministeri d’agricultura va elaborar un nou projecte que es va presentar a les corts el mes d’agost: proposava expropiacions amb indemnització de terres abandonades i d’origen senyorial, mitjançant un Institut per a la Reforma Agrària encarregat de repartir: també va ser refusada. La proposta final (3/1932) elaborada per l’equip de Marcel·lí Domingo volia evitar l’obstrucció de la dreta recollint els interessos dels propietaris: suprimia l’impost sobre els latifundis i expropiava amb indemnització les terres mal conreades, les de secà que podien regar-se, les sistemàticament llogades. Solament deixava sense indemnització els vells senyorius dels Grandes de España (mig milió d’Ha propietat de 65 aristòcrates). La discussió de la llei a les corts es desencallaria amb la Sanjurjada: s’aprovaria el 9/1932 per 318 vots a favor i 19 en contra (amb 120 abstencions). L’ aplicació seria lenta: quan la CEDA l’aturi amb prou feines s’havien assentat 12.000 nous propietaris dels 75.000 esperats. A l’IRA li calia més pressupost!

La primera oposició a les reformes va ser la SANJURJADA, el cop militar que va preparar el general Sanjurjo que, tot i que va fracassar i amb prou feines va permetre resistir a Sevilla unes hores, ens demostra la mala maror que havia contra les reformes en el sí de l’exèrcit. El general va ser detingut i empresonat, jutjat i condemnat a mort, tot i que se li va commutar la pena per la d’exili i va marxar a Portugal, des d’on –símbol de l’oposició - estaria en contacte amb caps de l’exèrcit i polítics de la dreta. És cert que la historiadora Carolyn O.Boyd (1990) va demostrar que no es volia canviar el règim, sinó el govern, però no hem de relativitzar el cop presentant-lo com un moviment aïllat, desconnectat de la dreta política. Se l’ha disculpat dient que la República va patir més assalts des de l'esquerra, oblidant que la Sanjurjada demostra que les conxorxes van començar des del mateix inici del règim. També cal dir que, encara que en un primer moment el cop va consolidar la república i va reforçar les esquerres, l’aprovació de la Llei de Defensa de la República no era un bon símptoma, ja que demostrava que calia recórrer a mesures d’excepció per protegir-la. La llei considera “agressió a l’estat” massa coses: la desobediència a les lleis o les forces públiques de seguretat, l'apologia del règim monàrquic, la possessió il·lícita d'armes, les vagues salvatges i la coacció laboral, les pujades injustificades de preus, la negligència professionals dels funcionaris públics... Una mesura d’excepció tan dura solament demostra la debilitat del sistema.

Una tercera conseqüència de la Sanjurjada va ser el desencallament de les lleis de difícil aprovació parlamentària, com la reforma agrària i l'estatut d'autonomia de Catalunya que s’havia redactat a Núria. La Generalitat provisional havia convocat via ajuntaments una ponència de 36 membres encarregada de redactar-lo (sense radicals ni lligaires). S’havien tancat en un hotel de la Vall de Núria, d’on va sortir un text (6/1931) que es va plebiscitar el mes següent en el miler d’ajuntaments catalans: 8.349 regidors hi van votar favorablement, 4 en contra i 402 s’hi van abstenir. Després fou votat en referèndum popular, amb prop de 600.000 vots a favor i poc de 3.000 en contra, amb un 38% d’abstenció (similar a les eleccions anteriors). A Espanya hi va haver una dura campanya en contra per pressionar les corts escollides el juny de 1931, però –malgrat les crítiques d’Ortega, Lerroux o Maura- Azaña el va defensar dient: “podríamos decir que en este estado hubiese triunfado en España una política de asimilación, de unificación; podría ser que a alguien le parezca que esto hubiera valido más y que ahora todos los españoles hablasen el mismo idioma, con el mismo acento, y tuviesen la misma creencia, los mismos amores, los mismos signos y el mismo modo de sentir la patria; podrá ser que esto a alquien le parezca mejor; a mi me hubiera parecido un empobrecimiento de la riqueza espiritual de España. Pero el caso es que esto, parezca bueno o malo, no ha ocurrido”. Calia, doncs, abordar el sensible tema de la descentralització de l’estat.

Finalment va ser aprovat per 214 vots favorables, 24 en contra i un centenar d’abstencions. L’avantprojecte de Núria havia estat retallat i aigualit, però quan Azaña el va portar a Barcelona va ser rebut amb entusiasme. L’article primer no feia de Catalunya un estat autònom sinó una “regió autònoma dins de l’estat espanyol, d’acord amb la constitució de la república”. No hi havia sobirania del poble català, sinó un estat espanyol que reconeixia a Catalunya alguns drets d’autogovern. L’article segon declarava el català i el castellà llengües oficials i el dret a escollir un dels dos idiomes en les seves relacions amb l’administració. Aprovat l’estatut la Generalitat va convocar eleccions per crear el Parlament de Catalunya el novembre de 1932: ERC va obtenir 61 escons i la lliga 15 amb una participació del 60%...

SPACAT2021 (10A) – GOVERN PROVISIONAL I PERÍODE CONSTITUENT

 

Del panorama polític que vam descriure solament ens faltava referir-nos als carlins. La monarquia tradicional no semblava responsable de la decadència passada, i això actualitzava les seves desfasades apostes per la insurrecció. Tenia una important presència popular al País Basc i Navarra, i el suport financer i intel·lectual del clergat (que formant els joves facilitava la seva inclusió en una milícia armada, el Requetè, que des de 1907 –sota l’emblema de la Creu de Sant Andreu- organitza pràctiques de tir i desfilades, amb uniformes i banderes.

EL GOVERN PROVISIONAL (ABRIL A JUNY 1931). Sota la presidència de Niceto Alcalá Zamora i amb Miguel Maura de Ministre de Governació (de la  Derecha Liberal Republicana), el govern comptava amb radicals (Alejandro Lerroux i Diego Martínez Barrio), catalanistes (Lluís Nicolau d’Olwer era ministre d’economia), Azaña (Guerra), Marcel·lí Domingo (Instrucció Pública) i tres ministres del PSOE: Largo Caballero, Indalecio Prieto y Fernando de los Ríos, encarregats respectivament de Treball, Hisenda i Justícia. Era una ampla i heterogènia coalició, amb notables discrepàncies ideològiques que farien difícil el treball col·legiat. A més, la poca experiència política (més enllà de la lluita clandestina) no faria fàcil la convivència: eren intel·lectuals carregats de grans principis i projectes però poc experts i sensibles a la deliberació, ja que la seva aversió al parlamentarisme monàrquic els feia homes d’actuació més que de pacte. Potser per això alguns ministres van ser especialment prolífics legislant per decret...

El ministre de Treball, Francisco Largo Caballero (PSOE) va impulsar un allau de decrets que volien evitar insurreccions rurals i preparar la reforma agrària: obligatorietat dels propietaris agrícoles d’oferir feina, Institució de la jornada laboral de 8 h al camp, sou mínim i vacances pagades, jurats mixtes per a arbitrar els sous industrials, prohibició temporal de desnonaments  a arrendataris, incipients assegurances de malaltia...

Pel que fa a Marcel·lí Domingo, es va posar com a objectiu –en tant ministre d’Intsrucció Pública- estendre la cultura a les classes més desfavorides per a potenciar la modernització laica de la societat. El balanç quantitatiu impressiona: 13.000 docents, 13.000 escoles primàries quan solament hi havia 35.000 el 1930... I 31 instituts quan hi havia 80. El balanç qualitatiu inclou novetats pedagògiques: la coeducació, les activitats a l’aire lliure, la irrupció de la música i l’educació física a les escoles, i la prohibició de càstigs físics i humiliants a l‘aula (desterrant la vara del mestre i la coroça amb orelles de burro). L’objectiu era avançar en el projecte d’una escola laica: les reformes volien reforçar la presència i el control, per part de l’estat, d’un sector fins aleshores controlat per l’església.

 

També Azaña, com a ministre de la guerra, va impulsar la reforma de l’exèrcit reduint el nombre d’oficials amb una llei de retirs extraordinaris (que oferia 30 dies a generals i oficials per a passar a la reserva conservant el sou íntegre). Azaña també va centralitzar el Ministeri de la Guerra i l’Estat Major Central, suprimint el Consell de Justícia Militar nascut de la llei de jurisdiccions de 1906... L’administració militar del Marroc va deixar pas a una de civil, l’Alt Comissariat, es va tancar l’Acadèmia Militar de Saragossa el juny de 1931 (principal focus de crítica al règim). Es va fixar l’obligació, abans de graduar un oficial, de cursar un any a la universitat, i es va reduir el servei militar a un any (4 mesos d’instrucció als universitaris). Azaña reduïa la macrocefàlia que patia l’exèrcit, però no el va despolititzar.

EL PERÍODE CONSTITUENT (JUNY A DESEMBRE). De les eleccions convocades per al juny van sortir unes corts constituents que confirmarien el govern i deixaven minúscules representacions als partits de dretes. El PSOE (115 diputats), el Partit Radical (90), els Radicals Socialistes (61), ERC (29), Acció Republicana (26) controlaven la cambra amb aquesta aclaparadora majoria, que deixava amb prou feines 5 diputats a Acció Nacional, 4 als carlins o 2 a la Lliga. Potser per això la Comissió redactora que va treballar aquell segon semestre inspirant-se en Weimar, va negociar el text més democràtic de l’Europa del seu moment. Definia Espanya (article 1) com una “república democràtica de treballadors de tota mena”, separava amb radicalitat església i estat (article 26), fixava el monocameralisme (no hi ha cambra de control) i incloïa el principi d’expropiació: l’article 44 proclamava la “possibilitat de socialitzar la propietat”. Al definir la república com un “estat integral compatible amb l’autonomia” fixava un principi de descentralització administrativa, i incloïa una àmplia declaració de drets i llibertats (religiosa, expressió, reunió, associació, lliure residència, circulació, inviolabilitat de la correspondència i domicili...). Atorgava al president de la República importants poders: podia vetar (excepte si una llei s’havia aprovat amb més dels 2/3 de la cambra), nomenava el govern (amb el vistiplau de les corts) i podia dissoldre la cambra (però solament dos cops). A classe vam comentar la lluita de Clara Campoamor pel sufragi femení, vocació radicalment democràtica que no sempre ha estat considerada així...

Durant la Transició se la recordava com la més radical. La fràgil posada en marxa de la democràcia obligava a buscar lliçons per prevenir ruptures, i –amb aquella espasa de Damocles que era el record de la guerra civil-  Víctor Manuel Arbeloa reconeixia que havia estat la més democràtica i popular, però també la més parcial; per això recomanava moderar pretensions aconfessionals i evitar sectarismes. De seguida havien aparegut, doncs, les dues visions amb què s’ha estudiat el text. Més crític, el conservador Luis Sánchez Agesta definia la Restauració com un sistema “conciliador” si el comparaves amb el turbulent segle XIX: per això la constitució del 1931 li semblava un instrument revolucionari en mans de jacobins. Quan el 1981 es commemorava el cinquantè aniversari es va publicar el clàssic de Niceto Alcalá Zamora pendent dels seus defectes, que la qualificava de “poc representativa de l’estable opinió espanyola” pel seu “anticlericalisme rabiós””.

Durant el govern del PSOE semblava haver triomfat la democràcia: amb l’Estat del Benestar  i les autonomies en marxa i el vistiplau de la CEE, semblava haver-se superat els problemes religiós i territorial. No calien ja tractaments polèmics, i des del dret constitucional es podia fer una visió tècnica, imparcial, despolititzada: per a Bartolomé Clavero la constitució de 1931 simbolitzava la modernització, fins i tot seria un text massa modern per a l’arcaisme espanyol i el context europeu. Valorava que algunes reformes s’anticipaven al 1945 europeu i que era anacrònic comparar-la amb la de 1978. Javier Corcuera la veia dins del context constitucional d’entreguerres: sobirania popular, molts drets, respecte de la pluralitat... i concloïa que “si sucumbió no fue por su debilidad sino por la rotunidad de la agresión (…) su fracaso no fue atribuible a los constituyentes”.

 A l’ombra del PP, però, la constitució de 1931 es va començar a veure com un text radical. L’adveniment de la dreta semblava consolidar una alternança sense ensurts, i Santos Julià semblava orgullós d’ella quan criticava la constitució de 1931 –des d’un present bipartidista- perquè atorgava representació a massa partits i poc centristes, i que això havia provocat la inestabilitat del règim. Joaquín Varela (1996) seguia situant-la en el context europeu, però veia la de 1978 millor tècnicament (TC, autonomies…) i políticament (més consens i més integració). Cal recordar que aquestes visions es produïen en el moment en que l’enfonsament de la URSS privava de referents l’Esquerra, i el triomf del capitalisme permetia la dreta neoliberal posar-se la medalla que menystenia l’obra republicana.

La crisi de 2008 ha canviat radicalment les visions del text de 1931. De l’orgullós bipartidisme s’ha passat a la percepció dels partits com a enginys corruptes, el sistema autonòmic genera desequilibris, irriten els privilegis de l’església catòlica i s’han sacrificat drets socials en mans dels mercats. Per això el debat sobre l’autenticitat (o no) de la constitució de 1978 ens fa buscar referències en la de 1931. Rafael Escudero la veu com molt millor que la de 1978

1931	1978	1931	1978
Depurava responsabilitats	“pacte de l’oblit”	Sobirania popular	Sobirania nacional
Aborda totes les reformes	Línies vermelles	Plenitud al referèndum	Referèndum, figura diluïda
Poder legislatiu fort	Poder executiu fort	Facilita la reforma	Dificulta la reforma

Aquesta visió tan positiva de 1931 va estar contestada, en un llibre commemoratiu dels 25 anys de la constitució de 1978, per la historiadora Carmen Iglesias, de la Reial Acadèmia de la Història: veia en 1931 una ruptura absurda perquè, segons ella, la Restauració avançava ja cap a la democràcia. Lamenta que les corts no reflectien el poder social de la dreta, i es va aprovar amb poc consens perquè tenia el conforme d’una assemblea extremista i confrontada.

No acabo de veure la parcialitat: el text reflectia l’equilibri de forces del parlament, on ningú podia imposar els seus punts de vista; per tant va sortir de consensos, transaccions i negociacions. És cert que l’article 26 es va aprovar amb una abstenció molt alta, però, encara que el president del govern provisional i el ministre de governació van dimitir, Azaña va quedar president i va demanar al congrés la confirmació com a president de la República de Niceto Alcalá Zamora, qui, malgrat haver mostrat certa incomoditat amb el text, va ser escollit amb el 96% de vots favorables de la cambra. També es va decidir allargar el mandat de les corts per desenvolupar les lleis que permetessin desplegar la constitució: quan el Partit Radical va sortir, Azaña el va substituir per ministres d’altres forces polítiques que permetien mantenir la majoria dins la cambra. Potser aquí sí que cal reconèixer un error polític: les corts no es van dissoldre per a eleccions a corts legislatives, la qual cosa hauria reforçat la legitimitat del text. També hauria estat bé sotmetre’l a referèndum, així s’haurien estalviat debats posteriors i denúncies d’il·legitimitat. Però també s’ha de dir que el sistema de reforma era prou obert: un acord de 2/3 parts dels diputats podien fer canvis els primers 4 anys, i després solament calia aprovar canvis per majoria absoluta. Potser volent evitar aquest error, el 1978 es va aprovar la constitució per referèndum i, de seguida, es va dissoldre parlament per fer eleccions legislatives.