L’OPOSICIÓ A LES REFORMES. Les reformes desplegades durant el primer bienni no solament van despertar la fina crítica dels intel·lectuals i les dels partits de dretes que defensaven els interessos de monàrquics, tradicionalistes o grans propietaris. També van sorgir noves formes d’oposició, com les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), que amagaven darrera del jou i les fletxes dels Reis Catòlics un programa anti-liberal, anti-marxista, anti-semita i imperialista, o la Falange Espanyola que presentava el fill del dictador al Teatre de la Comèdia de Madrid el dia que s’acomplien 11 anys de la Marxa sobre Roma que havia dut Mussolini al poder: José Antonio Primo de Rivera defensava un programa polític de 26 punts (un mes dels que havia defensat Hitler el 1920) que semblava definir un projecte de tercera via: repudiava tant el marxisme com el capitalisme per a inspirar una voluntat d’imperi i –sorprenentment- defensava la reforma agrària radical i la nacionalització de la banca. El mateix José Antonio deia que el feixisme era una fe “ni de derechas, que en el fondo aspira a conservarlo todo, incluso lo injusto, ni de izquierdas, que aspira a destruirlo todo, hasta lo Bueno”. Aquesta verborrea i l’escassa projecció electoral del partit han permès la falangística més irredempta identificar José Antonio com “el creador d’una doctrina original”, malgrat que els 26 punts són la típica barreja inconsistent de confosos principis que, en l’inici dels feixismes, atrau votants de tot arreu. Falange tindria, però, escàs resò: l’oposició de dretes més influent es va organitzar entorn de la CEDA, la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes, que –englobant agraris, monàrquics i tradicionalistes- amb prou feines van poder redactar un programa comú de mínims basat en la revisió de la constitució i les reformes (sobre tot les laïcistes), l’aturada de la reforma agrària i l’amnistia per als participants de la Sanjurjada.
Lentitud i moderació de la reforma agrària també va impulsar l’oposició a l’esquerra: la CNT va inspirar dures vagues rurals molt violentes: a Castillblanco
(Badajoz) a finals de 1931, a Armedo (Logronyo, el gener de 1932, amb 7
manifestants morts), a Castelar de Santiago (Ciudad Real, el desembre de
1932)... Però potser els successos de Casasviejas (gener de 1933) són els més
coneguts perquè provocarien la caiguda del govern Azaña. En aquesta població
gaditana quatre de cada cinc obrers estava en atur permanent, i en meitat d’una
vaga es va assaltar una caserna i es van assassinar dos guàrdies civils.
L’expedició de resposta per part de la guàrdia d’assalt va arrencar d’alguns
detinguts sospites dels fills de Francisco Cruz Gutiérrez, àlies Seisdedos, un
carboner de 72 anys que s’havia refugiat en una vella casa i –quan van provar
de forçar la porta- va disparar i matar un agent. Es va decidir cremar la casa perquè sortíssin, i sis persones van morir calcinades. El periodista Ramón J. Sender va suggerir
més tard que s’havien assassinat a posteriori altres sospitosos i la polèmica
va arribar amb duresa a la premsa. La dreta va aprofitar la tragèdia per
desgastar el govern; Azaña va haver de declarar com a testimoni en el judici
contra el capità responsable de la desmesurada repressió. Alcalá Zamora va
decidir convocar eleccions.
Les eleccions de novembre de 1933 les van guanyar la CEDA (115 diputats) i el Partit Radical (102); l’esquerra es va enfonsar. Encara que s’ha vinculat aquest resultat a la primera participació femenina en la votació, presumptament conservadora per influència de l’església, aquest argument no acaba de quadrar perquè en les eleccions posteriors també van participar les dones i va guanyar l’esquerra. També s’ha suggerint que l’abstenció que va recomanar la CNT per a castigar els partits del govern podria haver estat decisiva, tot i que el desengany davant la moderació i la lenta aplicació de les reformes podria haver desmobilitzat molts més votants que els anarco-sindicalites. Del que no hi ha dubte és que la desunió de l’esquerra va facilitar la victòria de la dreta que es presentava estratègicament unida, i que aquesta victòria va inaugurar el BIENNI RADICAL-CEDISTA (11/1933 a 2/1936). Alcalá Zamora va encarregar formar govern a Lerroux, en tant la CEDA no havia fet una declaració solemne d’adhesió republicana. Lerroux va aconseguir el suport de la CEDA: el primer va justificar governar amb el seu suport extern com a via per a incorporar la dreta catòlica a la república, la CEDA com la millor manera per acostar-se al poder i poder reformar la constitució. Això seria, per a Gil Robles, el primer pas d’una estratègia en tres passos per a arribar al govern.
AQUEST POLÈMIC BIENNI (per a uns “bienni negre”, per a d’altres “rectificador”) donaria a la vida pública oficial un to molt conservador, i es pot subdividir en dues etapes separades per la revolució d’octubre de 1934: en la primera el Partit Radical governa amb suport extern de la CEDA, i des d’octubre de 1934 amb la CEDA dins del govern. La principal característica del període és la reforma de la tasca reformadora del bienni anterior. La paralització de la reforma agrària va crear focus de tensió a Andalusia i Extremadura, i sense política econòmica expansiva l’impacte del crack de 1929 va fer augmentar l’atur. Al conflicte social, que anava fent més violentes les alteracions de l’ordre públic perquè l’actuació del govern va sembrar la desconfiança de les classes treballadores, cal sumar el conflicte polític que van significar les tensions entre el govern central i el País Basc, i amb el govern de la Generalitat.
En matèria religiosa, la nova aliança del govern amb l’església li va permetre reobrir les escoles parroquials i emprendre de nou l’ensenyament. El clergat va tornar a cobrar el sou de l’estat, es van suprimir les normes laïcistes del primer bienni (com el matrimoni civil i el divorci) i es van aturar les expropiacions als ordes religiosos. Pel que fa al problema militar, quan Gil Robles arribi a Ministre (5/1935) es va polititzar l’exèrcit amb l’augment del pressupost i les promocions d’alguns militars africanistes (Franco arriba a cap de l’Estat Major Central i Mola a Comandant Militar del Marroc). Es pot dir que les concessions volien rebaixar la tensió sorgida en el si de l’exèrcit per les reformes d’Azaña, però s’haurà de reconèixer que també van posar les bases de la futura conspiració. Finalment, pel que fa al problema agrari, la participació del Partit Agrari en la CEDA va obligar a aturar la reforma: es van reduir el nombre de terres expropiables, es va suprimir l’inventari de finques, base de l’IRA, i es van anul·lar les expropiacions previstes sense indemnització. A més, en limitar-se el pressupost de l’IRA els canvis havien de ser tan lents que la previsió de colons feta inicialment hauria trigat 150 anys.
Mentrestant, a Catalunya la Generalitat aprovava la Llei de Contractes de Conreu per a superar la crispació que vivia el camp des que l’arribada de la fil·loxera a finals del s. XIX havia trencat l’estabilitat que venien mantenint des del segle XV els contractes de rabassa morta. La mort de les vinyes va ser aprofitada pels propietaris per a exigir una pujada dels lloguers que pagaven els rabassaires, generant un conflicte latent entre la Unió de Rabassaires (el sindicat que els defensava) i l’Institut Agrícola de Sant Isidre (que reunia els propietaris). Amb la llei es volia facilitar la compra per part dels llogaters que venien treballant els camps des de més de 12 anys ençà posant en valor els lloguers pagats fins aleshores com a part del valor de compra. Defensant els interessos dels propietaris, la Lliga va presentar un recurs contra la llei en el Tribunal de Garanties Constitucionals, que va sentenciar que la llei era inconstitucional i la va anul·lar. En senyal de protesta, els diputats d’ERC van abandonar el Congrés dels Diputats, i els diputats del PNB s’hi van sumar en solidaritat (i perquè el seu projecte estatutari no havia estat aprovat).
 |
| El referèndum de l'estatut basc-navarrés va ser el primer cop que van poder votar dones a Espanya; poques setmanes després ho farien en les eleccions generals de 11/1933 |
Ja el 1931 l’alcalde de Getxo havia proclamat la República, malgrat que el PNB no havia participat en el Pacte de Sant Sebastià; i una assemblea d’ajuntaments bascos i navarresos (del PNB i Carlins) havien redactat una proposta –l’Estatut d’Estella- que havia estat refusat per les corts perquè alguns continguts foralistes, confederals i confessionals els havien semblat de difícil encaix constitucional. Un tercer projecte, conegut com a l’Estatut de les gestores perquè havia estat redactat per unes comissions sorgides de les diputacions provincials (amb socialistes i republicans) havia estat votat el novembre de 1933 amb indiferència del govern radical i dels carlins navarresos. Però com que la població alabesa havia ignorat la votació, el govern central va fer-ho servir d’excusa per evitar debatre’l a les corts. Això va aproximar el PNB a Azaña i el PSOE...
Precisament els sectors més arrauxats d’aquest partit van començar a preparar
una vaga revolucionària. La radicalització de l’ala més esquerranosa del socialisme va coincidir
amb la crisi del govern central quan un sector del Partit Radical encapçalat
per Diego Martínez Barrio –incòmode amb les cessions a la CEDA- va fundar el
Partit Radical Democràtic i es va endur amb ell 20 diputats. La dificultat de
Lerroux per governar va coincidir amb l’esclat d’un cas de corrupció, que la
premsa va batejar com “l’estraperlo” perquè els socis del seu nebot, que venia
ruletes falsejades als casinos, es deien Strauss i Pearl. Per resistir al front
del govern no li quedava més remei que repenjar-se més en la CEDA, que venia
exigint la seva entrada en el govern mentre demanava mà dura a Catalunya, on el
parlament acabava d’aprovar de nou una llei molt semblant a la de contractes de
conreu que havia estat declarada inconstitucional. Per si fos poc, la política
agrària del govern conservador facilitava els desnonaments (amb la fórmula “comed república” que alguns propietaris
es ventaven de presumir).
És en aquest context que s’entén l’esclat de la REVOLUCIÓ D’OCTUBRE. El conflicte es va desenvolupar en tres escenaris: a les grans ciutats la
vaga general (triomfant a les províncies de Biscaia i Guipúscoa, i a Madrid) va
punxar en pocs dies per la pèssima planificació. El govern va declarar l’estat
de guerra i va mobilitzar l’exèrcit, reduint els focus de vaga. On la vaga
revolucionària va adquirir més projecció va a ser a Astúries, con el suport de
la CNT va permetre mobilitzar 20.000 minaires que van controlar la conca del
Nalón, Gijón i Avilés, van entrar a Oviedo i van proclamar la República
Socialista Asturiana. Organitzats en columnes, minaires armats i amb dinamita
atacaven casernes, esglésies i ajuntaments, formant un exèrcit que avançava cap
a Madrid mentre substituïen els ajuntaments per comitès revolucionaris. Alhora,
les autoritats catalanes s’hi sumaven quan Companys anunciava que trencava tota
relació amb les “institucions falsejades” i proclamava l’estat català “dins la
república federal ibèrica”, convidant a formar un govern provisional a
Barcelona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario