L’apologia de l’alta burgesia financera i empresarial com agent rector de la Història de Catalunya arriba a extrems grotescs algunes vegades, com en l’article que Agustí Pons publicava el setembre passat en la revista VIA del Centre d’Estudis Jordi Pujol. La tesi de fons, resumida en el títol La censura de l’article de Joan Maragall: Prat de la Riba tenia raó, no descuida –tot sigui dit en descàrrec del seu autor- que tenim demostrada la innocència de Ferrer i Guàrdia. De fet, Francisco Bergasa (¿Quién mató a Ferrer y Guardia?, 2009) confirma que “Todo en el proceso supuso un falseamiento de los más elementales principios de derecho y un atentado contra las más mínimas normas procesales”; i no respecte a un context jurídic actual, sinó amb el mateix ordenament jurídic de la Restauració.
L’article també denuncia els excessos de la repressió, admetent que “la nostra classe dirigent era partidària de la llei de fugues i, fins i tot, de l’assassinat”. L’afegitó oblida que ambdós conceptes podrien ser considerats sinònims, ja que la llei de fugues seria la cobertura legal de molts assassinats d’obrers durant l’època del pistolerisme. Però això seria més tard. De moment la Setmana Tràgica i les condemnes a mort conseqüents van provocar, ara fa cent anys, la vergonya mundial d’Espanya –retratada amb raó i en manifestacions de repulsa europees, un cop més, com el regne de les tenebres que és encara avui-, la ruptura de les forces catalanistes unides des de 1906 en el moviment Solidaritat Catalana per lluitar contra la llei de jurisdiccions, i la mobilització crítica dels intel•lectuals, demostrada en l’article escrit per Joan Maragall i que va restar inèdit fins que Josep Benet el va exhumar el 1963. « La ciutat del perdó » és un cant a la dignitat de l’home i potser la crítica més sentida de la pena de mort que s’hagi escrit mai. És un text tan emotiu com angoixant, que reclamava que -si fins ara la ciutat havia estat coneguda com “la ciutat de les bombes”- una decisió desprovista de ràbia podia convertir Barcelona en “la ciutat del perdó”.
No va servir de res. El director de La veu de Catalunya, Enric Prat de la Riba, va decidir no publicar-lo. I aquest gest, criticat per Josep Benet en el seu llibre de 1963, “Maragall i la Setmana Tràgica”, és defensat ara en l’article d’Agustí Pons com un “acte polític coherent” perquè –“amb Ferrer i Guàrdia condemnat a mort i a punt de ser executat”- la màxima preocupació política de Prat de la Riba havia de ser “salvar el govern Maura”, que amb els seus projectes de reforma s’havia guanyat l’oposició de la dreta ultramuntana, la mateixa que avui, diu amb raó, “converteix cada manifestació de discrepància en un auto sacramental”. Aquella dreta que volia desfer-se de Maura volia fer servir la Setmana Tràgica. Davant dels reaccionaris, calia salvar aquell “interlocutor insòlit”, aquell conservador intel•ligent, disposat a les reformes que interessaven a la dreta catalanista. Per tant, salvar-lo era important, i justificava la censura. Pons afegeix que Prat es va mostrar com un polític conseqüent amb els seus principis; entenc que es refereix al catalanisme conservador, i no a la pena de mort ni la restricció de la llibertat d’expressió.
Tot seguit es valora que estava en joc l’aliança entre el catalanisme conservador i el nacionalisme espanyol menys carca. "No sé", conclou, si aquesta decisió “té alguna cosa a veure amb les nostres recurrents dificultats polítiques”. Jo crec que sí que té a veure, mai és casualitat que els think tank de determinats lobbies es posin a escriure d’Història en una revista d’ideologia i pensament. De fet, una lectura malpensada d’aquesta insòlita proposta podria permetre intuir que Maura es Rajoy, y que s’està recomanant al catalanisme conservador –Convergència-que imiti Prat salvant la dreta intel•ligent (Rajoy!?!?!?!) de l’amenaça que suposa per a tots la dreta ultramontana (Aguirre, els seus legionaris de pancarta i els que no són al carrer). Se’ns prepara, doncs, per la imminent aliança, buscant-li justificació històrica i antecedents il•lustres.
No entraré en el fet de defensar el tacitisme polític, la gestió maquiavèlica de les circumstàncies, fins i tot ignorant l’assassinat públic d’un innocent com a càstig exemplaritzant que garanteixi mil i un silencis. Tampoc entraré en la consideració de la censura com un instrument necessari al servei de l’estratègia política i de la conveniència fàctica. Són dos monstruositats terribles, que ens permetrien especular sobre quina mena d’estat podrien tenir aquests senyors projectat, i sobre quina mena de política estan realitzant ara per ara. Sobre la seva actitud durant el procés parlamentari que va aprovar l’actual estatut, sobre el viatge del senyor Mas a Can Zapatero, sobre l’actitud colpista amb la que han sabotejat el Tripartit, més enllà de la polèmica diatriba parlamentària, i sobre els vídeos del senyor Madi.
Tampoc no especularé sobre la consideració positiva de qui actua conseqüentment amb les idees, però oblidant que deixa el cos d’un innocent al peu del castell de Montjuïc, la justícia convertida en teatre, i el primer intel•lectual del país silenciat en un calaix. Més que insistir en que considerar positivament aquells silencis em sembla criminal; més que recordar que aquella estratègia no va servir de res i no va salvar el govern Maura, que això ja ho diu l’article i Prat no ho sabia quan va prendre la decisió, m’agradaria recordar que no és cert que Prat no tingués alternativa, ni que aquella fos la millor: podia girar a l’esquerra, parlar amb els liberals espanyols i –sobre tot- mantenir viva Solidaritat Catalana.
Per què silenciar les alternatives i que, en el seu conseqüent gir conservador, Prat de la Riba va trencar la unitat de les forces catalanistes nascuda el 1906?
Tan reaccionària és la dreta catalana que negociar en termes progressistes i considerar la possibilitat de demostrar fair play a l’esquerra sigui un tabú innombrable? Per què s’omple la boca de catalanisme quan prefereix sempre la protecció de les pistoles espanyoles al reconeixement de parts del programa que l’esquerra desenvolupa a Catalunya?
Un espacio para el encuentro con historiadores y apasionados por la Historia. Con los que se emocionan con la polémica historiográfica, con la divulgación o la investigación. Y creen en la Historia como instrumento de compromiso social. Porque somos algo más que ratones de biblioteca o aprendices de erudito. Porque nuestro objeto de estudio son personas.
Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
sábado, 28 de noviembre de 2009
sábado, 21 de noviembre de 2009
ELS SILENCIS SILENCIATS DE LA BURGESIA (1)
Davant dels darrers casos de corrupció he detectat dues postures relacionades amb la Història. N’hi ha qui, amb la fe posada en el discurs històric “renaixentista”, s’ha decebut de l’actuació de la burgesia catalana perquè considerava els seus components més destacats, prohoms de reconeguda dignitat i solvència contrastada. N’hi ha d’altres que –sorpresos per la sorpresa aliena- ens considerem lliures de la tristor nacional perquè pensem que, ni ells eren/són el país, ni aquella alta burgesia financera i industrial mereixia el lloc d’honor en el pòdium històric en els que la mitologia nacional sitúa “les grans famílies de Barcelona”, en expressió de Gary McDonogh, al costat de Jaume I i els herois de 1714. El problema és que sembla impossible criticar aquells suposadament immaculats progenitors nacionals que amb el mateix indissimulat entusiasme que un seguidor de “La Roja” anomenem “capitans d’indústria”, sense que se’t contesti que ataques Catalunya mateixa.
Vicent Sanchis, un dels nostres periodistes més assenyats, publicava en el diari AVUI, el diumenge 27 de setembre de 2009, un artícle d’opinió –“Burgesia? Tant de bo”- que pretenia deslligar els corruptes del present, alhora desvinculats de qualsevol compromís social i de mecenatge, d’aquella burgesia que s’havia consagrat durant generacions a “fer país”. Malgrat que podríem contestar que alguns cognoms coincideixen, en Vicent Sanchis té raó al recordar que la categoria històrica “burgesia”, de la que sovint abusem de forma tan barroera com marxistoide, és difícil de definir perquè te límits imprecisos i successives incorporacions i, per tant, molta diversitat en el seu sí. La dificultat de concretar una definició adient de “burgesia” es tal que la historiografia alemanya, que se n’ha preocupat molt perquè buscava la seva amb delit, ha acabat definint la burgesia per allò que no és.
El senyor Sanchís fa servir com a títol genèric de la seva columna l’expresió “en defensa pròpia”. Em sembla que de forma poc justificada, atès que no sembla constituir cap perill per a ningú, com demostra que ha estat guardonat, merescuda i recentment, amb el premi Jaume Fuster d’assaig en la darrera edició dels Premis Octubre. L’ús d’un títol de profundes referències verdaguerianes és potser una mica exagerat, sinó és que el guardó rebut equivalgui a l’englantina d’or i el títol de “mestre en gai saber” que va rebre Mossèn Cinto. Desitjo de tot cor que les semblances acabin aquí, i que el senyor Sanchis no rebi mai el tractament que Verdaguer va rebre dels seus patrons al final de la seva vida: quan era dèbil i una mica tronat, perseguia esperits i ja no es podia presumir de tenir-lo a casa confessant a la senyora i repartint almoïnes, quan El Canigó quedava massa lluny i L’Atlàntida cubana s’estava a punt de perdre, el Mossèn va rebre, amb una concepció molt subjectiva del concepte “mecenatge”, una puntada de peu al cul que va dividir l’opinió pública barcelonina i va consagrar “el poeta del poble” a escriure uns articles que va titular –en aquest cas amb més motiu- “en defensa pròpia”. Aleshores els joves escriptors modernistes el van idealitzar com la personificació de l’artista incomprès: Santiago Rusiñol s’hi va inspirar per escriure un drama –El místic, 1904-, però després els fills descarriats van tornar a “L’auca del senyor Esteve”, van confessar tots els pecats comesos a París, i de l’angoixa dels “intel•lectuals orgànics” ningú no en va parlar més.
L'article de Vicent Sanchís participa d'aquest silenci, insisteix en els mèrits del "mecenatge" impulsat per la burgesia industrial, i tot seguit critica la versió dels que convertim alguns dels darrers casos de corrupció en la lògica continuació de les actuacions històriques dels burgesos dels temps de la industrialització. Qualifica de falsedat que “va ser la burgesia catalana la que va explotar els obrers, la que va saquejar Cuba, la que va portar Primo de Rivera al poder, la que va pactar amb Franco i la que ara es confon amb el dimoni”. Jo sóc dels que ho pensen, però el retrat d’aquella elit inaccessible –ben diferent dels botiguers- es pot trobar en els llibres de Francesc Cabana: allà es descriu aquells self-made-men amb una escassa formació (segurament substituïda per pocs escrúpols), pensament econòmic proteccionista (i no lliurecanvista), moral econòmica (tan austera i doble com la victoriana), i una docrina social basada en el paternalisme i l’almoïna, simbolitzada en les colònies industrials. Jo afegiria la simpatia pels governs d’ordre perquè crec que la imatge de Puig i Cadafalch acomiadant Primo de Rivera –“Sea un Miláns del Bosch para toda España”- és més que simbòlica: l’aposta pels tirans que els omplien les butxaques havia començat amb Ferran VII i quedava legitimada per afirmacions com “soy conservador porque tengo mucho que conservar”, crec que de Manuel Girona.
Així doncs, m'agradaria completar la llista de pecats històrics de la burgesia que inclou l'article de Vicent Sanchís recordant la jugada de 1875: davant el caòtic experiment democràtic i federalista del Sexenni, l’elit financera/empresarial catalana reacciona contra l’abolició de l’esclavatge a les colònies, el sufragi universal i el lliurecanvisme, que atemptaven contra l’status quo que els convenia, participant en les conxorxes que van impulsar la Restauració dels Borbons. Per això el príncep Alfons (XII) retorna a Espanya per Barcelona, dorm les seves primeres nits al Palau Moja, s’allotjarà alguns estius al Capricho gaudinià de Comillas, i compensarà els serveis prestats amb merescuts ennobliments de les principals nissagues industrials.
Tot plegat molt patriòtic i catalanista!
sábado, 14 de noviembre de 2009
EL MESTRE EN TEMPS DE FOSCOR...
S’acosta el centenari del naixement de Jaume Vicens Vives i el cinquentenari del seu traspàs, i per això m’he llegit la deliciosa biografia que li va dedicar Josep M. Muñoz i Lloret el 1997 a Edicions 62. Recordo com la lectura d’ Els Trastàmara, la síntesi de butxaca dels estudis sobre el segle XV als que Vicens havia consagrat mitja vida, em va semblar poesia historiogràfica. La impressió de que allò estava musicalment ben escrit se m’ha repetit aquests darrers dies llegint Industrials i polítics per preparar una conferència sobre la industrialització a Barcelona. De la biografia m'han impactat les crítiques que adreçava JVV als apriorismes nacionalistes sense deixar d’evolucionar cap al compromís catalanista de la seva maduresa. Ser català i exercir-ne, sense abraçar tots els tòpics de la història de la Renaixença, i guanyar-se malgrat això un respecte general en el món cultural català, crec que va estar una gesta que no ha estat repetida mai més.
El llibre destaca el seu escepticisme davant tota informació que no estès sustentada en el document exacte i precís, un positivisme que era nou en la historiografia catalana. I que no només va provocar un tens enfrontament amb Rovira i Virgili, a qui criticava el conreu amateur de la història i el fet que el projecte polític íntim condicionava la seva visió de la Història; també alhora respondria a tota aquella història patrioterista i grollera que, en temps de la dictadura, predicava un caspós concepte d’Espanya. És cert que durant uns pocs anys el mestre va coquetejar amb la geopolítica alemanya de pretensions cientifistes –probablement en la desesperació per trobar un mètode rigorós i definitiu-, però això no li va evitar ser esporgat de la universitat. Després, la recerca d’una metodologia absent de tot apriorisme el duria a abraçar la renovació historiogràfica francesa –l’Escola dels Annals- o el quantitivisme més pragmàtic. Aquesta preocupació pel mètode com a instrument per salvar l’escull de la interpretació dogmàtica que romandrà sempre inevitable en qualsevol mirada ideològica del passat, va ser, al meu parer, la principal aportació de Jaume Vicéns Vives, la que el faria inaugurar la historiografia moderna a Catalunya.
En l’article La joventut intel•lectual catalana (La Humanitat, 7 d’agost de 1935) Rovira i Virgili li va criticar l’escassa catalanitat i sensibilitat nacional i la “prevenció” que mostrava “contra el punt de vista nacional en la història”: d’aquell pretenciós jovent denunciava que feien “treballs històrics com si fessin l’autòpsia a un cadàver, sense adonar-se que la història nacional és un cos viu i bategant”. Dos dies més tard, Vicens Vives li replicava a La Veu de Catalunya amb molta violència: “No hauria cregut que una persona que ha viscut com vós les lluites de la nostra reivindicació política seria capaç de manllevar un argument tan lamentable”. Potser hi havia sobergueria en les afirmacions: “No provinc del camp dels poetes fracassats (…) No treballo per diletantisme. Ho faig amb la tècnica científica que m’ha estat ensenyada i que he rebut ací i de l’estranger”. Però més aviat em sembla que aquestes frases reincideixen en la reivindicació, un cop més, d’un mètode científic, i del rigor sense ideologia.
L’endemà, a La Publicitat, l’article Ferran II, alliberador dels pagesos catalans, afegia advertències que haurien de ser l’estrella polar de qualsevol investigador: “el problema de la interpretació dels fets històrics es resol en l’actualitat a base de no buscar en els successos transcorreguts cap altra força de valoració que la mateixa que tingueren quan els dits fenòmens es varen esdevenir”. Està denunciant doncs qui posa la ciència històrica al servei de la seva ideologia. “Seria un mal historiador (…) el qui identifiqui el segle XV amb idees pròpies de l’actual i el qui interpreti l’evolució històrica prenent com a base el concepte que s’hagi fet personalment del món i de la vida”.
Tot i disculpar en els mestres de la Renaixença que “bastaren una història d’epopeia i d’heroïsme”, els acusa de crear síntesis simplistes en les que “tot el bo degut als catalans; tot el dolent degut als malèvols maneigs dels enemics nacionals”. “L’única Història de Catalunya que es pot acceptar és que la es desprengui dels documents”, concloïa.
Com sovint passa quan algú matisa els mites de la historiografia farcida de nacionalisme, Rovira va contestar fent-li retrets personals, com que Vicens creia que “la interpretació veritable de la història de Catalunya comença amb ell”. Tenia raó en que aquell marrec que no havia llegit encara la seva tesi potser se les donava massa: “El senyor Rovira parla de la meva dèria renovadora. Prefereixo aquest qualificatiu, al d’estàtica funerària”. Rovira potser encertava respecte els fums de JVV, però molt em temo que era veritat també que la moderna Història de Catalunya començava amb ell, quan deia que havia prescindit de l'esperit nacional en analitzar el regnat de Ferran II perquè la documentació no havia trobat res “que ens revelés un estat de consciència nacional”. El resultat va ser la tesi del redreç, que trencava amb el retrat del rei catòlic com l’autor de la “desnacionalització” de Catalunya.
Segur que l’any vinent la historiografia mostrarà si Jaume Vicens Vices va deixar petjada, si hem substituït el mètode que tant el preocupava per artificis literaris postmoderns, i si es van seguir les seves recomanacions per reconstruir científicament el passat dels catalans. Ara que tothom diu que el país es troba estorat per les darreres notícies, seria el moment per desfer-nos de tota aquella quincalleria historiogràfica nacionalista i desmitificar els tòpics històrics. Potser aleshores, en veure que el passat no era tan polit com bramàvem en les proclames, ens trauríem de sobre el pessimisme instal•lat en el moll dels ossos. Potser una dosi de realisme en la mirada sobre el passat ens permetria entendre que el present no mereix cap llàgrima, que som un poble de persones i no d’herois, que entre nosaltres hi ha tanta bòfia com en la veïna Espanya, que en l’armari de la història tenim tants cadàvers com els altres, i que els seus responsables són els mateixos que van construir un discurs tan edulcorat com sospitós que servia per disculpar o amagar les seves misèries.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)