SPACAT2021 (1B) LES CONSEQÜÈNCIES DEL 98

 

(i 4) EXASPERACIÓ DELS NACIONALISMES PERIFÈRICS. Ja el poema que Joan Maragall va titular “Oda a Espanya” demanava explícitament menys banderes i més canvis, i suggeria la ruptura si Espanya no "arrencava el plor de mare". Així doncs, el catalanisme polític va superar la fase de presa de consciència política per passar a implicar-se en la reforma d’Espanya participant en el sistema dinàstic. En un to més reivindicatiu que fins aleshores, aprofitava el primer intent de regeneració política per sumar-se a la reforma del país. Primer ho va fer amb els partits dinàstics, concretament amb el govern regeneracionista i conservador que Francisco Silvela va presidir des de març de 1899. L’article “Sin pulso” li havia ofert certa transcendència, tot i que aquell lament líric per l’estat de prostració del país no arribava a aprofundir en l’anàlisi de les causes ni en les propostes alternatives. Ara posava en marxa un govern en el que, a més del prestigiós heroi de la resistència a Filipines, el general Camilo Polavieja com a Ministre de la Guerra, nomenava a Manuel Duran i Bas, un catalanista, com a Ministre de Gràcia i Justícia. Aquesta influència en els nomenaments va permetre entrar a les institucions de noves veus del catalanisme com l’alcalde de Barcelona Bartomeu Robert, el bisbe Josep Morgades a Barcelona i, de retruc, Torras i Bages a Vic. El problema és que les reformes s’havien de finançar amb impostos, i el  ministre d’Hisenda Raimundo Fernández Villaverde impulsava una reforma fiscal que gravava la riquesa, les rendes del treball i els beneficis de les societats.

 

Aleshores va esclatar la crisi del TANCAMENT DE CAIXES (1899). Va ser la protesta dels botiguers i industrials de Barcelona que, donant de baixa els establiments comercials per deixar de pagar la contribució, es va organitzar entorn de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. Quan alguns comerciants van ser empresonats per no haver pagat les contribucions, l’alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert, va negar-se a signar els embargaments i va dimitir. L’estat va dissoldre per la força la Lliga, i els comerciants van respondre amb una vaga de comerços que, encara que va fracassar, podem llegir com una victòria: va demostrar que darrera el catalanisme hi havia un públic disposat a fer-li un pols a l’estat, per una banda; per altra, va fer pensar que els partits dinàstics no havien estat el medi més idoni per implicar-se en la reforma de l’estat. D’aquesta conclusió sortiria la voluntat d’impulsar un partit polític propi, la LLIGA REGIONALISTA (1901). Aquell mateix any es presentava a dues convocatòries electorals amb força èxit. A les eleccions municipals aconseguia 11 regidors, mentre els diferents partits republicans n’acumulaven 10 i els dos partits dinàstics solament 4. L’èxit encara seria més important a les eleccions al Congrés dels Diputats: dels 7 diputats que s’havien d’escollir a la província de Barcelona, la Lliga Regionalista n’aconseguia 4, deixant dos als partits republicans i un al partit liberal. Semblava que el caciquisme no havia funcionat! Per què va aconseguir aquest èxit la Lliga? Primer de tot perquè presentava una candidatura carismàtica, “la dels 4 presidents”. Hi havia Bartomeu Robert (exalcalde i expresident de la Societat Econòmica Barcelonina d'Amics del País), Sebastià Torres (ex president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial), Lluís Domènec i Montaner (ex president de l’Ateneu Barcelonès i  Director de l'Escola d'Arquitectura), i Albert Rusiñol (ex president de Foment del Treball Nacional). Un altre motiu que explicaria l’èxit de la Lliga és que va ser el primer partit amb una organització moderna i eficaç, amb afiliats, una xarxa de centres, secretaria ... i una publicació orgànica, el diari “La Veu de Catalunya”. 

Hem de pensar també que l’èxit de la Lliga era expressió també de la politització d’una societat de masses que participava amb entusiasme de les mostres de reconeixement col·lectiu: així ho demostraria el 1902 l’assistència multitudinària al funeral del poeta Jacint Verdaguer, que hi ha qui arriba a xifrar en més d’un milió de persones. Ja el 1901 es va produir també una populosa ofrena floral a l’escultura dedicada a Rafel de Casanova: des de 1886 ja es venia commemorant la Diada amb misses, conferències històriques, dissertacions erudites, lectures de poemes o representacions teatrals que evocaven els fets de 1714; i des de 1894 que els assistents a aquest actes acostumaven a sortir dels locals i anar en processó fins a l’estàtua en honor de Rafael de Casanova per fer-hi acte d’homenatge amb ofrenes florals al Saló de Sant Joan (ja que l’escultura no arribaria a la Ronda de Sant Pere fins el 1914). Però la commemoració del 1901 va ser molt moguda: es van produir enfrontaments amb lerrouxistes que volien boicotejar l’acte i, després de l’ofrena floral, es va xocar amb la policia, que va fer 30 detinguts (entre els que es va comptar el futur escriptor Josep Maria Folch i Torres). El dia 15, la Unió Catalanista va convocar una manifestació de protesta per les detencions que aplegà unes 12.000 persones. Aquesta ebullició explica també l’èxit de la Lliga.

 

La Lliga, però, també presentava alguns problemes. Primer de tot, que dins d’ella hi havia discrepàncies ideològiques entre els vells puristes (més radicals, crítics amb les actituds pidolaires), i els més pragmàtics (disposats a aprofitar febleses de l’estat per aconseguir rèdits polítics). Les diferències van esclatar amb motiu de la primera visita oficial que va fer el jove Alfons XIII el 1904. Maura va convèncer el rei de que era més important seduir l’opinió pública catalana que rebre les despulles de la seva àvia, traspassada aquell any a París. Mentre els puristes de la Lliga volien fer boicot, els pragmàtics esperaven aprofitar l’avinentesa per a presentar noves reivindicacions al rei. La visita va ser un èxit de públic, i a l’ajuntament de Barcelona el va rebre amb un discurs improvisat de benvinguda una jove promesa de la Lliga: Francesc Cambó. Això va trencar la Lliga: els puristes van marxar per a constituir partits republicans, com el Centre Nacionalista Republicà (1906) de Lluís Domènec i Montaner, que deixava la Lliga convertida en un coherent partit de quadres. El segon problema de la Lliga seria un poderós adversari polític, el nou PARTIT RADICAL, amb qui constituiria el sistema de partits propi de Catalunya fins el 1923. Aquesta formació política, dirigida per Alejandro Lerroux, seria un partit de masses per als obrers crítics amb el catalanisme –“Ellos propietarios, nosotros proletarios”, deia- que amb certa demagògia recollia velles reivindicacions obreres, com la jornada de 8 hores, i el seu tradicional anticlericalisme. Els qui no veuen en ell un agitador foraster que finançaria els “berenars fraternals” amb el “fons de rèptils” (els fons reservats del Ministeri de Governació), ha recordat la coetània aparició d’un republicanisme radical i populista, del que Vicente Blasco Ibáñez seria exemple a València.

APÈNDIX SOBRE LES CONSEQÜÈNCIES DEL 98. El llibre de Tomàs Pérez Viejo que vam treballar a classe atorgava un especial impacte a la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, si les comparava amb la pèrdua de les altres colònies americanes: “nadie habló de ningún desastre de 1821”, diu, perquè en aquell moment els veritables derrotats són americans com l’Exèrcit Reial del Perú, sectors de la societat americana que s’havien beneficiat de la dominació colonial espanyola. En la primera pèrdua de l’imperi, afegeix, ni el perdedor havia estat el mateix subjecte polític (les declaracions d’independència fixaven clarament que “trencaven vincles amb els reis d’Espanya”, perquè eren una propietat patrimonial), ni els territoris perduts havien acomplert el mateix paper dins de l’estructura imperial: Cuba havia acomplert un paper en la defensa de les comunicacions, i l’organització de les flotes, i solament al XIX s’havia convertit en una colònia sofisticadament explotada per la metròpoli, part d’ella, i per tant la pèrdua del 98 havia estat més important. La prova d’aquest canvi de paper dins de l’organigrama imperial era que havien arribat més esclaus durant el segle XIX (fins el final del tràfic el 1867) que en els tres segles virregnals.  

Quan mira de concretar l’impacte, però, el llibre recorda que no havia estat econòmic: ben al contrari, la repatriació de capitals impulsarà un sector financer modern, com demostren les fundacions del Banc Hispà Americà (1901), el Banc de Biscaia (1901), el Banc Espanyol de Crèdit (1902) i el Banc Central (1919).  Tampoc no hi ha cap impacte polític: Joaquín Costa diria (1906) que “tras Sedán los franceses se sacaron a Napoleón III, nosotros aplaudimos a uno pequeñito”. L’autor sí que apunta al mateix canvi d’autopercepció que hem assignat als militars, i afegeix com a conseqüència una profunda reacció anticlerical (malgrat el tradicional anticlericalisme que s’havia manifestat altres vegades). És cert que algunes veus de l’església havien presentat la lluita a Cuba com una espècie de croada, i que la repatriació dels capellans des de Cuba hauria contribuït a augmentar l’omnipresència de l’església en la societat espanyola. Però aquesta voluntat de figurar i competir amb les “ideologies materialistes” ja l’hem explicat a classe, per si sola explica cert rebuig social i costa relacionar-la amb el 98 encara que hi hagués un projecte de partit catòlic dirigit per Camilo García de Polavieja (el veterà de Filipines conegut com el “general cristiano”), encara que Gumersindo de Azcárate lamentés la decadència del segle XVII a la defensa del catolicisme i Galdós estrenés Elektra el 1901, un dur al·legat contra la influència social del clergat. Aquesta obra teatral sobre una jove obligada a entrar en un convent amb l’oposició de l’home que l’estimava va tenir estrena polèmica, perquè Pío Baroja va cridar “Abajo los jesuitas”, i va coincidir amb l’arribada al Tribunal Suprem d’un cas que enfrontava una rica jove de Bilbao, Adelaida de Ubao, que havia decidit ingressar en un convent per influència d’un jesuïta i sense coneixement de la seva mare vídua. La família havia denunciat que ho havia fet mal influïda, per captar la frugal herència de la jove, i va contractar el veterà Nicolás Salmerón d’advocat, qui va aconseguir que el tribunal anul·lés la sentència a favor del convent que havia aconseguit l’advocat de la jove, un polític que es deia... Antonio Maura. El debat sobre la influència de l’església va tenir importants figures compromeses en contra durant aquest canvi de segle, com Lerroux o Blasco Ibáñez.

El 98, finalment, té un valor simbòlic com a inici del segle XX perquè posa sobre la taula molts dels drames que el caracteritzaran: l’aïllament i irrellevància internacional, el mai resolt problema dels nacionalismes perifèrics, la polarització política, el militarisme corporativista, el desastrós imperialisme al Nord d’Àfrica...

SPACAT2021 (1A) LES CONSEQÜÈNCIES DEL 98

 

Tomás Pérez Vejo començava el seu llibre  (2020) amb el discurs que l’Almirall Pascual Cervera va adreçar als mariners que havia format a la coberta del vaixell que estava a punt de dirigir l’armada espanyola fora del port de Santiago de Cuba per enfrontar-se l’armada nord-americana: “He querido que asistáis conmigo a eta cita con el enemiga luciendo el uniforme de gala. Sé que os extraña esta orden porque es impròpia del combate, però es la ropa que vestimos los marinos de España en las grandes ocasiones, y no creo que haya un momento más solemne en la vida de un soldado que aquel en que se muere por la patria”. En aquell combat moririen 350 d’aquests mariners i solament un nord-americà. El paper jugat en la guerra no podia ser més humiliant. En el tractat de París (1898) que hi posava fi, Espanya renunciava a la sobirania sobre Cuba, Puerto Rico i Filipinas. Què havia passat? Tomás Pérez Vejo presenta els Estats Units com una forta potència imperial en expansió, tal i com demostraria –després de l’assassinat del president MacKinley per un anarquista el 1901- l’administració Roosevelt: si el mateix 1898 havien ocuparien Guam i Hawaï (fixant un pont geo-estratègic cap al sud-est asiàtic), el 1899 es produiria una intervenció a Nicaragua, i el 1900 a Costa Rica. El 1903 Panamà acabarà convertit en un satèl·lit  quan se separa de Colòmbia: el 1914 s’hi inaugura el Canal. La visió dels EEUU com a força imperialista en expansió permet entendre l’historiador José María Jover (“Teoria y pràctica de la redistribución colonial”,1979) quan feia constar que –amb  el pastís colonial ja repartit, en el que les grans potències continuen necessitant matèries primeres barates i mercats reservats per a una industrialització en permanent creixement- quan s’esgoten els territoris a colonitzar solament queda l’opció d’arrencar-les als seus adversaris més dèbils, generant les rivalitats que conduiran Europa cap a la Gran Guerra (igual que la projecció americana cap al Pacífic iniciarà una clara competència amb el Japó).

El darwinisme social d’aquell temps explicava el que havia passat en altres termes: el “discurs de les nacions vives i les nacions moribundes” que Lord Salisbury havia pronunciat al Royal Albert Hall el 3 de juny de 1898, tres dies abans de la derrota espanyola a Cavite, distingia entre unes nacions en ascens i permanent rivalitat (que s’hauria de “dirimir en un arbitratge sagnant”, predeia) i altres nacions cada cop més dèbils, gairebé agonitzants. El darwinisme social, aquella lectura errònia o interessada de la “selecció natural” sobre la que el naturalista britànic havia teoritzat anys enrere (“L’origen de les espècies”, 1859), preconitzava l’aplicació d’aquests principis a les societats humanes, considerava les nacions com a organismes vius subjectes per tant a la mateixa “lluita per la vida” que la natura imposava a tots els altres. Així quedava legitimat el control polític de l’estat per part de la burgesia (més apta), el domini imperial blanc (tecnològicament superior), o la guerra com a instrument natural amb què dirimir la supervivència... Aquest discurs angoixaria tot seguit els espanyols que –davant del shock de la derrota - percebrien Espanya com una nació malferida que apurava els seus darrers dies. I és que, incapaços de replegar les tropes, els espanyols van haver de confiar a l’armada americana el seu retorn fins als ports cantàbrics des dels que –malferits, malalts, mutilats, demanat caritat per desplaçar-se fins a casa-, oferien un espectacle patètic. Així ho descrivia el periodista Fernando Soldevilla (El año político, 1898): “Eran espectros más que personas vivientes, y su cuerpo flácido y escueto cubierto con andrajos les daba un aspecto a la vez repugnante hasta el horror y tristísimo hasta hacer derramar lágrimas. Después de llegados, se morían por docenas, algunos se cayeron desmayados en las calles, y era un espectáculo verdaderamente descorazonador que partía el corazón contemplar a aquellos infieles”. Aquella invasió de “palúdicos, enfermos, anémicos, tuberculosos, tifoideos, heridos e inútiles, que apenas podían sostenerse” trencaria la moral del país.

 

CONSEQÜÈNCIES (1): PLANTEJA LA DECADÈNCIA. El debat sobre quin diagnòstic descrivia els mals del país i quin tractament terapèutic calia imposar-li per intentar salvar-lo d’una agonia irreversible va omplir des d’aquell mateix moment l’opinió pública. En els ateneus obrers i els clubs de la burgesia, en els partits i el Parlament, en els diaris i la universitat, es discutia sobre la malaltia que havia provocat tan humiliant derrota, i sobre quins remeis es podrien aplicar per a curar-la. Aquesta corrent de pensament angoixat i pseudocientífic es diu regeneracionisme i tindria una de les seves primeres expressions en l’article “Sin pulso”, que Francisco Silvela, el nou president del partit conservador des de la mort de Cánovas, va publicar en el diari madrileny “El tiempo” el 16-8-1898: “Los doctores de la política (...) discurrirán sus remedios, però el más ajeno a la ciència que preste alguna atención a los asuntos públicos (...) observa este singular estado de España: donde quiera que se Ponga el tacto no se encuentra el pulso (...) todos cuantos tengan algun interès en que este cuerpo nacional viva es hora que se alarmen (...) los que tienen por oficio y ministerio la dirección del estado no cumplirán sus más elementales deberes si no acuden con apremio y con energia al remedio, procurando atajar el daño con el total cambio del régimen (…) si esa dignificación no se logra, la descomposición del cuerpo nacional es segura”. En aquest fragment de l’article no solament trobem referències mèdiques que ens remeten al context biologista; també sorprèn la urgència amb què demana que es posin a fer reformes per salvar el país. El nom de referència del regeneracionisme, però, va ser Joaquín Costa:

-          En un exitós llibre, “Oligarquía y caciquismo como la fórmula actual de gobierno en España: urgència y modelo de cambiarla” (1899) suggeria la fórmula “escola i rebost” com a mecanisme de superació d’aquell estat de prostració nacional.

- Escola bàsica per a crear una opinió pública capaç de conjurar el caciquisme, aposta pel regadiu per crear una capa productiva d’agricultors competents que qüestiona el segrest de les institucions per part de l’oligarquia terratinent.

-         - Cal dir, però, que com a home del seu temps Costa va mostrar tics imperialistes quan va participar de la fundació de la Societat d’Africanistes i Colonialistes.

-         - En la conferència que va pronunciar a l’Ateneu de Madrid (1901) va incidir en la figura que havia d’impulsar totes aquestes reformes, un “cirurgià de ferro”. Per això Enrique Tierno Galván (Costa y el regeneracionismo, 1961) havia fet del que anomenava el “costismo” un «sentimiento difuso de admiración por la dictadura totalitaria nacionalista» que hauria inspirat “los fundamentos [ideológicos]» de la sublevación militar” de 1936. Se li va contestar que alguns sectors del franquisme van desqualificar Costa i que la decepció profunda que sentia Costa per la situació del país, lluny d’acostar-lo a l’autoritarisme, el va fer evolucionar cap al republicanisme. Malgrat això, la crida al “cirurgià de ferro” seria llegida amb interès per sectors de l’exèrcit.

 CONSEQÜÈNCIES (2): UN NOU PAPER DE L’EXÈRCIT. En el capítol “La escopeta sin blanco” del seu llibre, Balfour escrivia que la Restauració havia destinat a l’exèrcit un paper tutelar, però 1898 havia evidenciat la seva ineficàcia. El resultat havia estat una profunda frustració de la casta militar, que es va manifestar en un fort ressentiment cap als polítics (als que responsabilitzaven del fracàs) que permetia intuir cert menyspreu per la societat civil. L’exèrcit se sentia una espècie de boc expiatori, i per això va començar a elaborar una subcultura victimista (centrada en menystenir l’autoritat civil) i un cert messianisme. La pròpia percepció de salvaguarda dels valors patriòtics, gairebé en règim de monopoli, no solament amagava el seu corporativisme, sinó tots aquells problemes que el règim no havia abordat com a compensació al paper protector de la moderació política que havia vingut exercint. Així doncs, era un exèrcit hipertrofiat pel que fa als comandaments (500 generals, 23.000 oficials, 80.000 suboficials) i no massa professional. I que –per a justificar-se davant de la societat que el mal pagava- es va assignar la vigilància del país per evitar que no es repetís el Desastre. Espanya podia semblar una caserna gegantina, en la que els obrers i els catalanistes –els crítics del sistema, doncs- estan permanentment sota sospita. Si França havia resolt la seva crisis “final de segle”, el Cas Dreyfus, amb la supremacia dels valors civils, aquí no havia passat igual.

CONSEQÜÈNCIES (3): UN NOU TIPUS D’INTEL·LECTUAL. El desenvolupament d’un nou mercat cultural de masses gràcies a l’escolarització, l’alfabetització i la mesocratització va permetre molts creadors independitzar-se dels vells patronatges de la cort, la noblesa o l’església, i començar a viure dels productes que escrivien per a un públic lector creixent. Aquesta independència els va permetre posicionar-se críticament com Zola contra la sospitosa condemna contra Alfred Dreyfuss a França (en el famós article “Jo acuso”), o la tasca de la intelligentsia a Rússia, o el que farà la Generació del 98 al criticar els Processos de Montjuïc. Quan Unamuno escriu el 1895  “¿con qué derecho me llevan ustedes contra mi voluntat a la guerra? ¿Que se pierde Cuba? ¡Que se pierda!” està trencant amb els valors del positivisme científic, igual que la relativitat d’Einstein, la crítica de Nietzsche de les religions, o la recerca freudiana de la veritat en el món dels somnis demostren buscar la veritat més enllà de l’aparença. Més endavant, el Titanic o les trinxeres demostraran que ciència i tècnica no necessàriament ens condueixen cap al progrés i la felicitat. Per tant, la confiança en la veritat objectiva i el mètode científic sembla esgotar-se i deixar pas al dubte i l’angoixa, al pessimisme, a l’esperit crític, a la inseguretat pel què vindrà. Intuïció, passió, vitalisme i subconscient seran els valors puixants...

 Així ho descriurà Azórín en els articles d’ABC publicats el febrer de 1913 per donar forma al concepte “generació del 98”. 13). Deia: “Allá por 1896 vinieron de provincias a Madrid algunos muchachos con ambiciones literarias y se reunieron aquí con otros que comenzaban a escribir (...) la generación se ha iniciado en la vida intelectual teniendo ante su vista un espectáculo tremendo: el del Desastre”. I els presentava criticant “las corruptelas administrativas, la incompetencia, el chanchullo, el nepotismo, el caciquismo, la verborrea, el `mañana´, la trapacería parlamentaria, el atraco en forma de discurso grandilocuente, todo el denso e irrompible ambiente”. Sembla que avui els especialistes qüestionen el criteri classificador que reconeix “generacions”, però sí que es pot dir que compartien origen perifèric (Unamuno, Maeztu i Baroja són bascos, i Azorín valencià), prosopogràficament de classe mitjana (Baroja treballava en el forn d’una tieta a Madrid), i tots sovintegen la premsa d’opinió i les revistes. Amb cert pessimisme, o angoixa vital, reflexionen sobre Castella (Unamuno a la “Vida de Don Quijote y Sancho” el 1906) i, malgrat que exalten el seu paisatge, també reclamen modernitzar-la. Pedro Laín Entralgo escriuria més tard que no sabia si “havia existit mai una ciutat amb tant nombre d’escriptors per metre quadrat”

SPACAT18 I 19 · LA PÈRDUA DE LES COLÒNIES

Deia Sebastián Balfour  (1977) que “Espanya va perdre el seu imperi dos cops”, referint-se a que el 1898 encara conservava Cuba i Puerto Rico al Carib, i les perdria estrepitosament. A la “perla de les Antilles” cal afegir, per tenir al cap el mapa de les colònies espanyoles, les Marianes i les Carolines prop de Filipines; Ceuta, Melilla, Ifni i Canàries a l’Àfrica; i Fernando Poo i Río Muni al Golf de Guinea. La revolta cubana de 1868 havia acabat amb els acords del Zanjón, on es prometia certa apertura política i l’abolició indemnitzada de l’esclavatge. Aquelles promeses, però, no acabaven d’arribar. I al malestar que això provocava cal afegir el que va anar produint la mecanització dels “ingenios”. La colònia superava l’economia de plantació, i això va tenir dues conseqüències.

Per una banda, la híper-producció va desgastar els llaços econòmics amb la metròpoli, el “pacte colonial” renovat el 1882 amb la Llei de Relacions Comercials amb les Antilles. El trust sucrer nord-americà va començar a comprar el 90% de la producció. Ho feia incòmode, perquè els seus productes, si podien entrar a Cuba, ho feien amb aranzels molt alts (per protegir així els productes provinents d’Espanya). La burgesia fabricant, obligada a consumir els productes espanyols i limitada en les seves vendes als americans, va anar calculant els beneficis que li portaria el lliure comerç amb els nord-americans.

Per altra banda, sobrava mà d’obra. A partir del decret d’abolició de l’esclavatge (1886) els antics plantadors van anar rebaixant els costos de la mà d’obra: l’esclau havia estat més car de mantenir que els treballadors temporers que ara contractaven a les noves “moliendas”. El problema era que els esclaus negres alliberats que compartien les pèssimes condicions laborals dels blancs assalariats es van anar contaminant de l’ambient crític amb Espanya, a diferència de quan vivien tancats en els antics “ingenios”, allunyats dels valors de la societat civil. Ara, però, expulsats d’aquelles gegantines unitats productives es trobaven desvalguts competint en el mercat laboral, en el que continuaven –segons descriu Manuel Moreno Fraginals (1995)- estigmatitzats.

Les reformes no arribaven perquè el “lobby dels esclaus” les bloquejava: encara que es van posar en marxa partits (la Unión Constitucional per als pro-espanyols, i el Partit Autonomista per a la burgesia urbana), mai arribaven les eleccions que havien d’enviar els representants cubans al congrés dels diputats. El 1892 el poeta José Martí posava en marxa un Partit Revolucionari Cubà: si el 1868 l’ànima de la lluita per la independència havia estat un terratinent, ara ho era un poeta de classe mitjana.

Quan es va llençar el Crit de Baire (1895) els espanyols van provar de conciliar enviant un altre cop Martínez Campos, però veient que la revolta triomfava, Cánovas va encarregar la repressió al general Valeriano Weyler. Els seus mètodes expeditius, les “trochas” i la “reconcentració de civils” –que farien d’aquest conflicte una típica dirty war colonial- van permetre els espanyols recuperar el control. Gabriel Cardona y Juan Carlos Losada (Weyler. Nuestro hombre en La Habana,1997) han explicat com justificava ell aquest mètode terrible: era l’única possibilitat eficaç per a lluitar contra la guerrilla que comptava amb suport popular, més cruel havien estat els yankees amb les tribus índies, els anglesos l’aplicarien al Transvaal l’any següent i, en darrera instancia, els reconcentrats eren enemics que haurien causat baixes espanyoles.

Las víctimes de la reconcentració de civils, que va dificultar els conreus i la distribució d’aliments, superarien les 300.000 persones. És per això que l’historiador cubà Francisco Pérez Guzmán (“Herida profunda”, 1988) va fer d’ell una espècie d’antecedent de Hitler. El suïs Andreas Stucki (Las guerras de Cuba. Violenica y concentración, 2017) va intentar justificar la tragèdia dient que els forts dotats de talaies, filferrades i fossos no buscaven el control de la població internada sinó la seva defensa davant d’atacants externs. La concentració tindria, a diferència, dels camps de concentració posteriors, certa permeabilitat gràcies a passis, permisos o suborns del centineles. Cal dir que la brutalitat de la guerra colonial va anar esborrant els límits entre combatents i civils, i que el comportament despòtic amb els civils formaria també part de les pràctiques de l’exèrcit alliberador. En última instància, la reconcentració no tindria per objectiu l’extermini, sinó la victòria (evitar que la població civil facilités a l’exèrcit alliberador cubà les armes, medicines, roba, o informació que necessitava per a resistir).

Sigui com sigui, l’opinió pública nord-americana va començar a percebre aquelles tragèdies com a bestieses que els obligaven a intervenir. La incipient premsa sensacionalista conduiria en aquesta direcció l’opinió pública en un context de veritable batalla periodística pels lectors entre el New York World de Joseph Pulitzer, i el New York Journal de William R. Hearst. Els seus diaris simbolitzen un tipus de periodisme que presenta notícies amb titulars cridaners, escandalosos o exagerats per tractar d’augmentar les vendes encara que les evidències siguin precàries. El “groguisme” acostuma a tractar apel·lant a les emocions, més que a la raó, notícies impactants de catàstrofes, accidents, crims, o polèmiques). Un bon exemple seria l’incident Olivette de 1897... la notícia de com la jove nord-americana Clemència Arango va ser detinguda en un vaixell camí de NYC per funcionaris espanyols com a sospitosa de dur cartes dirigides als rebels, i registrada per una matrona, va ser tractada pel diari de Hearst sota el titular “Protegeix el nostre país prou bé les seves dones?”... El nom del “groguisme” vindria, però, d’un ninot d’aquest color –un nen mal dentat amb camisa de dormir groga, molt groller- que apareixia en les tires còmiques del NY World de Pulitzer... i que passaria el 1897 al Journal de Hearst... li deien “The Yellow kid”.

Aquell mateix any es produïen els contactes entre el líder cubà Ramón Betances i l’anarquista italià Angiolillo a París, que Julián Companys Monclús va demostrar. Veient finançat el seu viatge, el jove llibertari ansiós de venjar el patiment dels torturats en els Processos de Montjuïc es va desplaçar a Sant Sebastià, on estiuejava Cánovas del Castillo, i li va disparar un tret mentre llegia la premsa al balneari de Santa Àgueda. El polític conservador havia mostrat la seva predisposició a mantenir a tota costa el control de les Antilles “hasta el último hombre y la última pesseta”. El seu traspàs permetia l’alternança política i Sagasta provava d’aturar la tempesta concedint autonomia i convocant eleccions a l’illa, però ja era massa tard. L’ombra de l’oncle Sam ja era massa allargada. L’anècdota del dibuixant Frederic Remington, al que Hearst havia enviat per cobrir la guerra, qui, escrivint al seu cap per avançar-li que no hi havia notícia que explicar, va rebre per resposta “Vostè faci els dibuixos. La guerra la poso jo”, podria ser reveladora. El 15 de febrer de 1898 un vaixell nord-americà ancorat al port de L’Havana, el Maine, va explotar i –si l’opinió pública nord-americana no estava prou convençuda- la mort de dos centenar dels seus tripulants va servir com a excusa per a declarar la guerra a Espanya. Encara que els informes dels enginyers sempre han deixat clar que l’explosió va resultar d’algun problema a les calderes, i que per tant la versió oficial d’un torpediner espanyol semblava absurda, els Estats Units van declarar la guerra a Espanya. Malgrat l’entusiasme que la premsava va mostrar per la contesa davant d’un adversari poc conegut, que encara no havia fet cap debut en política internacional, la campanya va ser un desastre. La derrota a Cavite va acabar amb la resistència dels “últimos de Fillipinas”, i l’Almirall Cabrera va haver de presentar un desigual combat a Santiago de Cuba, en el que van morir 350 mariners espanyols i solament un de nord-americà, que va relliscar per la coberta del seu vaixell. El paper jugat en la guerra no podia ser més humiliant. En el tractat de París (1898) Espanya renunciava a la sobirania de Cuba, que quedaria satel·litzada poc després (Esmena Patt, 1901), Puerto Rico i Filipines. En aquest darrer arxipèlag els nord-americans quedarien implicats en una guerra colonial de conquesta molt dura que duraria fins el 1902. L’any següent el govern Silvela signaria la venda a Alemanya de les illes Carolines i les Marianes, la darrera presència espanyola a Oceania. Per entendre el que havia passat, vam recórrer a dues explicacions. Per una banda, les idees de l’historiador José María Jover a “Teoria y pràctica de la redistribución colonial” (1979), on feia constar que –amb un món ja repartit, en el que les grans potències continuen necessitant matèries primeres barates i mercats reservats per a una industrialització en permanent creixement- quan s’esgoten els territoris a colonitzar solament queda l’opció d’arrencar-li les colònies als seus adversaris més dèbils. El resultat era aquella Europa “en pau armada”, en perpètua cursa d’armaments, amb tantes rivalitats colonials en el seu si, que anirà precipitant-se cap a la tragèdia de 1914. En aquest sentit els Estats Units eren una potència colonial des de feia temps, tal i com havia demostrat la conquesta de l’oest i el tracte rebut pels legítims propietaris de les terres d’aquesta expansió. Arribada a la costa est, el gran colós, paradigma de la Segona Revolució Industrial, es projectava cap al Pacífic, en clara competència amb el Japó, i –d’acord amb la política del “big stick” preconitzada pel president Teddy Roosevelt- cap al Carib, on trobava la tremolosa presència colonial espanyola.

El camí cap a la tragèdia de 1914 ja es podia intuir en el clima intel·lectual de finals de segle, tal i com demostra el “discurs de les nacions vives i les nacions moribundes” que Lord Salisbury va pronunciar en el Royal Albert Hall el 3 de juny de 1898, tres dies abans de la derrota espanyola a Cavite. Afirmava que hi havia aquests dos tipus de nacions, que unes veuen augmentar la seva riquesa, el seu poder, la perfecció de la seva organització, l’eficàcia destructiva dels seus exèrcits; i unes ambicions que les enfronten a altres fins el punt que s’hauran de “dirimir en un arbitratge sagnant”. I que hi ha altres cada cop més dèbils, i pobres, que progressivament tenen menys homes destacats i veuen convertides les seves institucions en nius de corrupció, fent impossible tota reforma. El darwinisme social, aquella lectura errònia o interessada de la “selecció natural” sobre la que el naturalista britànic havia teoritzat anys enrere (“L’origen de les espècies”, 1859), satura aquest text. La creença en les nacions com a organismes vius que havien nascut en temps mil·lenaris i estaven subjectes com a tals a la mateixa “lluita per la vida” que la natura imposava a tots els altres no solament legitimava que la burgesia , “més apta”, controlés els estats, o que els blancs (presumptament instal·lats en un estat civilitzatori superior) es repartissin Àfrica. També legitimava la guerra com instrument natural amb què dirimir la millor adaptació al medi que legitima la supervivència d’una nació... Aquest discurs angoixaria tot seguit els espanyols que –davant del shock que suposaria la notícia de la humiliant derrota i el retorn de les tropes vençudes- percebrien Espanya com una nació malferida que apurava els seus darrers dies.

Els nord-americans s’havien compromès a traslladar les tropes espanyoles els ports atlàntics i cantàbrics que els acollirien com podrien. Ningú no va sortir a rebre’ls. Aquells soldats llicenciats i malferits, malalts i mutilats, exhibirien el drama del país durant el seu retorn, demanant caritat, fins a les poblacions d’origen. Fernando Soldevilla (El año político, 1898) parlava de l’estat de “demacración, debilidad y anonadamiento en que venían estos infelices soldados. Eran espectros más que personas vivientes, y su cuerpo flácido y escueto cubierto con andrajos les daba un aspecto a la vez repugnante hasta el horror y tristísimo hasta hacer derramar lágrimas. Después de llegados, se morían por docenas, algunos se cayeron desmayados en las calles, y era un espectáculo verdaderamente descorazonador que partía el corazón contemplar a aquellos infieles”. Aquella invasió de “palúdicos, enfermos, anémicos, tuberculosos, tifoideos, heridos e inútiles, que apenas podían sostenerse” trencaria la moral del país.

SPACAT16 - LES BASES SOCIALS DE LA RESTAURACIÓ (1)

Qui havia preparat el retorn dels Borbons? Primer de tot, l’Europa legitimista. La correspondència de la reina Isabel conservada a la Reial Acadèmia de la Història mostra una dinàmica activitat. El príncep viatja a Munich, Ginebra, Viena (on visita l’Exposició Universal el 1873) i Roma. Allà es produeix l’adveniment de Lleó XIII (1878) que, en una nova encíclica (Cum Multa, 1883) adverteix que l’església no hauria d’implicar-se directament en la política mitjançant un partit i hauria de romandre per sobre de les opcions partidistes. Passa així del refús a la col·laboració perquè –a canvi de la no bel·ligerància- Cànovas ofereix protecció a la tasca pastoral i propagandística. Cal pensar que l’església catòlica té molts fronts oberts: el Savoia que han unificat Itàlia, les lleis laïcistes de la III República Francesa, el Kulturkampf de Bismarck... Cánovas també envia el príncep de viatge per Alemanya, on visita les fàbriques Krupp. Un segon suport de la Restauració havien estat els sectors monàrquics més conservadors, concretament el cercle del Duc de Montpensier, que aconseguirà (ja que no el tron) que la seva filla Maria de las Mercedes es casi amb el rei. Però els principals suports socials de la Restauració van ser els cercles empresarials proteccionistes, sobre tots els que estan lligats al “lobby dels esclaus”. Què els desagradava del Sexenni? El sufragi universal (que els impedeix el control de les institucions), el lliurecanvisme (que deixava de protegir els seus negocis davant la competència estrangera), i l’abolició de l’esclavatge (que baixaria la rendibilitat de les colònies).

El perfil d’Antonio López, qui havia allotjat el príncep la seva primera nit a la ciutat al seu Palau (Moja) de la Rambla, és, en aquest sentit, paradigmàtic. El 1871 presenta a la Llotja el Círculo Hispano-Ultramarino, del que és vicepresident, i el ja ancià Joan Güell president. I el 1873 presideix la Liga Nacional de Barcelona per treballar contra l’abolició a Puerto Rico. Com a premi pel seu paper en el retorn dels Borbons se l’ennobliria: el 1879 seria nomenat Marquès de Comillas, i el 1881 Grande de España. En plena “segona revolució industrial” (i per tant de concentració empresarial), les empreses de López giraven totes a l’entorn dels interessos colonials: la Compayia Transatlàntica Espanyola, la Companyia de Tabacs de Filipines o el Banc Hispano Colonial en son bons exemples. El monument que recentment ha retirat l’ajuntament havia estat erigit el 1884, un any després de la seva mort, per subscripció popular, en un terreny regalat per l’ajuntament per inaugurar la plaça que duria el seu nom davant de les oficines del seu Banco Hispano Colonial (la destruirien els anarquistes el 1936, però el 1941 seria recreada per Frederic Marès).

Els orígens d’aquesta riquesa, però, eren tèrbols. Havia marxat a Cuba en precari el 1831, i allà s’havia enriquit amb l’esclavatge. Havia tornat el 1856 i obtingut el servei de correus amb les Antilles el 1861. A aquest passat tenebrós es referiria el seu cunyat, Francisco Bru, autor del llibre 'La verdadera vida de Antonio López y López'. El germà d’Isabel Bru va publicar aquest llibre dos anys després de la mort de López, lamentant-se de no haver pogut impedir que s’aixequés l’estàtua. De passats esclavistes a les Antilles com el de López prové la denominació d’indianos. Ja havíem vist arribar un bon grapat d’aquests aventurers i negociants quan la pèrdua de les colònies americanes havia permès repatriar els capital que haurien permès impulsar la revolució industrial. Aquests “indianos” tornen carregats de fortunes i es construeixen mansions amb palmeres al jardí i decoracions referencials. Han abandonat la llengua materna, parlen castellà i tornen casats amb una mulata, sovint vells i esgotats. Potser no eren personatges simpàtics, per molt que Amadeu Vives en faci apologia a L’emigrant (1893), però els que tornen joves aporten, idees, experiències i projectes (com Miquel Biada, que ha vist a Cuba el primer ferrocarril de l’estat). Les seves ganes d’ostentar arriben a la paròdia quan un dels personatges de “La febre d’or”, la novel·la de Narcís Oller que tan bé retrata l’ambient especulatiu dels primers anys de la Restauració, li demana a un arquitecte: “En la fachada no quiero que escatime nada: poner esculturas, baldosas de Valencia, oro, plata, colores bonitos. Hágame una casa suntuosa, que regocije, que distraiga, que se vea de lejos”.

A més de recordar la fèrria defensa que aquests personatges feien de les polítiques proteccionistes, cal afegir que a més del mercat espanyol (“Espanya és una Amèrica amb menor risc”) estan estretament vinculats als mercats colonials. Oriol Junqueras (“Els catalans i Cuba”) hi veia aplicar el “comerç triangular”: sortien vins cap al Riu de la Plata, on es tornava a omplir els vaixells de “tasajo” per a aliment dels esclaus de les plantacions antillanes, i allà s’omplia de sucre (o tabac o cafè) cap a Europa. Els estrets vincles amb les colònies expliquen el compromís del govern a defensar les colònies “hasta el último hombre y la última pesseta”.

L’altra gran nissaga d’aquest capitalisme tan especial són els Güell. En la seva història sembla inspirar-se l’historiador Gary McDonog a “Las buenas familias de Barcelona: historia social del poder en la era industrial” (1989) quan teoritza sobre una suposada “llei de les tres generacions”: hi distingeix un “avi fundador”, d’origen humil i rural, que construirà la riquesa familiar. El cas de Joan Güell i Ferrer (1800-1872), l’indiano enriquit a les colònies al que vam veure tornar carregat de diners i invertir en els primers projectes industrials de la ciutat. El vam veure aixecar el Vapor Vell a Sants (1835) i comprar una llotja al Liceu.

La segona figura important d’aquesta “teoria de les tres generacions” seria el “pare fill”. Seria Eusebi Güell, soci fundador de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, i de la colònia Güell (on Gaudí li construeix la cripta Güell). Es casaria el 1871 amb Isabel López Bru (la filla del Marquès de Comillas) i emparentaria així amb les grans multinacionals i el “lobby dels esclaus”. El 1884 títols i propietats passen a Claudio López Bru: en morir sense descendència, López beneficiarà els seus nebots Güell.

Aquest matrimoni demostraria certa tendència endogàmica en aquesta alta burgesia, que tindria per objectiu l’acumulació de capital. Així, per exemple, Joan Güell es va casar successivament amb dues filles d’un comerciant italià. Argullol i Serra (“Biografía del excelentísimo señor don Juan Güell y Ferrer”, 1880) ho justificava dient que: “Repugnábale el matrimonio como medio de acrecentar caudales, si bien no creía impedimento el que la mujer escogida para esposa, a sus cualidades personales reuniese la de poseer algunos bienes de fortuna”. Aquesta visió dinàstica de la gestió dels negocis també mostra la moral econòmica que intuïm en les crítiques que Santiago Rusiñol suggereix en “L’auca del senyor Esteve”, quan el patriarca agonitzant retreu al nét, que vol ser escultor i li ha fet veure el “sacrifici” que feia estant-se fent números a l’escriptori de l’oficina, que qui ha fet el sacrifici ha estat ell: “adon’at sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món pera que tu poguessis ser; que havia anat fent diners pera que tu’ls poguessis tenir, i que si mai fas una obra bona, en aquet camí quo vols emprendre, sense mi no l'hauries feta”.  El Ramonet seria, molt probablement, per a Gary McDonogh, el tercer nivell de la “llei de les tres generacions”: els “fills néts” serien els que “com que no han viscut les lluites, s’han tornat dèbils a causa dels beus que els seus progenitors els ofereixen, i no comprenen el seu valor”. Els hereus d’Eusebi, com Joan Antoni Güell i López (1874-1955) acumularà els títols de Comte de Güell i Marquès de Comillas.

Quan l’economista Francesc Cabana ha teoritzat sobre aquestes famílies hi ha trobat moltes característiques comunes. Per començar la difícil capitalització: en aquest període final del segle abandonen la fórmula jurídica de la societat en comandita (que amaga darrera la cua “& Cia” el munt d’inversos que han hagut d’ajuntar per a recollir el capital fundacional) i despleguen grans Societats Anònimes (que cotitzen a borsa, i fins aleshores havien estat difícils d’assumir perquè són més complexes d’administrar: la seva constitució havia de sortir al BOE, s’havia de justificar el seu interès públic, la llei obligava a tal transparència que calia publicar documentació oficial i els tràmits estaven centralitzats a Madrid). Són molt poques famílies: els 18 membres de la primera junta directiva del Banc de Barcelona (1845) van participar en la constitució d’una vintena de SA. Un exemple: Manuel Girona participa en 10...

SPACAT12 - AGONIA FINAL DEL SISTEMA ISABELÍ (1856-1868)

Durant el Bienni Progressista també es va redactar un nou projecte constitucional; no va arribar a estar llest, per això parlem de la constitució “Non Nata”: el text proclamava la sobirania nacional, l’elecció dels alcaldes per sufragi universal, la limitació del poder del rei i el senat escollit. Però la difícil coalició entre Espartero i O’Donnell no acabava de quallar, i en obrir-se el debat sobre l’oportunitat de la Milícia, Espatero va dimitir. Per si fos poc, l’autoritarisme del general Zapatero a Barcelona incomplia els acords dels obrers amb el govern i l’afusellament dels (18) “Herois de Gràcia” que havien assassinat el coronel Ravell (que un any abans havia executat el líder obrer Josep Barceló) retornava el conflicte als carrers catalans. El 1857 naixia el príncep Alfons, i –com que O’Donnell va negar l’ascens d’Enric Puig Moltó- la reina va menysprear en un ball de palau sense valorar l’abast del gest: en veure’s tal manca de confiança règia en públic O’Donnell va haver de dimitir i va encarregar govern Narváez. Hem de pensar que l’experiència del Bienni va marcar la personalitat d’Isabel: atemorida per l’angoixa viscuda durant la revolució de 1854 i espantada pel futur, allunyada de sa mare, es va lliurar a tota mena d’actes de constricció per la seva vida passada. L’entorn clerical se’n va aprofitar: sor Patrocinio o el Pare (confessor) Antoni Maria Claret, que van provar de consolar l’ansietat d’una reina angoixada pel perdó dels seus pecats, van reproduir la peculiar xarxa de suport, dependència, culpa i absolució que Isabel va mantenir amb ella durant tota la seva vida.

En aquest context penitencial, el rei consort també brillava: un informa de l’ambaixador anglès explicava que havia recuperat influència a la cort perquè havent “interceptat dues cartes de l’antic amant de la reina, el comandant Arana, en les ell li renovava ardents promeses d’afecte i revelava així la secreta relació que havia tingut amb la reina (...) intentava ver prevaldre la seva voluntat en el consell d’estat i en la marxa dels assumptes polítics”. Això explica algunes mesures clericals que “havia causat pànic en homes sensats”. Així doncs, el final del Bienni Progressista oferia espai polític a les restes dels moderats, concretament dels seu sector més reaccionari, per això parlem d’un “bienni reaccionari” (1856-1858). D’aquest període són la Llei (Claudio) Moyano regulant l’ensenyament (que estaria en vigor fins el 1970 (llei Villar Palasí),  i la captura de Carles VI després del desembarcament carlí a Sant Carles de la Ràpita (1857). El comte de Montemolín va renunciar i a canvi va ser amnistiat, i el seu germà, Joan I, va reconèixer Isabel II. Això hauria estat el final del carlisme sinó fos perquè la princesa de Beira, vídua de Carles Maria Isidre, va ordenar tancar files entorn del fill de Joan I, Carles VII, en una “Carta als espanyols” en els que basava l’ideari del moviment en: confessionalitat, legitimisme, i anti-liberalisme.

El 1858 la reina crida O’Donnell al govern un altre cop, iniciant l’etapa més estable del regnat, a la que anomenem el “QUINQUENNI UNIONISTA” (1858-1863). El partit (centrista) amb què va aconseguir aquesta estabilitat recollia els sectors més moderats del progressisme, i el més obert del moderantisme. Com és que la reina cridava un altre cop el general O’Donnell? Sembla ser que Napoleó lII li va advertir dels perills d’una reacció excessiva, que pensava que la deriva autoritària dels moderats podia posar en perill la monarquia, i que l’escorament dels moderats cap a posicions reaccionàries feien sensata la posició centrista del general O’Donnell. El més important d’aquest període son les campanyes militars de prestigi que va posar en marxa el govern: des de Filipines es va participar en l’expedició francesa a la Cotxinxina, es va declarar la guerra a Perú i Xile (bombardejos de Callao i Valparaíso) i es va autoritzar l’annexió de Santo Domingo (1861-1865). Les campanyes més conegudes, però, van ser...

·         La que va dirigir Prim contra el Mèxic de Benito Juárez, juntament amb tropes franceses i austríaques, per al cobrament del deute extern. Quan Prim va sospitar que l’emperador francès en realitat volia fer servir la intervenció per a situar-hi un govern monàrquic satèl·lit, el de Maximilià d’Habsburg, va negociar amb els mexicans el cobrament de part del deute (Convención de La Soledad) i es va retirar deixant els francesos empantanegats en un conflicte que va acabar molt malament, com el quadre “El fusilamiento del emperador Maxilimiliano en Queataro” de Degas, demostra...

·         L’expedició dirigida pel mateix O’Donnell contra el Marroc deixava Prim en un paper secundari, però el general va protagonitzar importants accions al front dirigint el seu cos de voluntaris catalans, i –per si fos poc- s’havia endut de Reus un publicista d’excepció que es consagrava a immortalitzar una imatge heroica del general. A més de deixar-se seduir per l’orientalisme d’aquell món exòtic, aquest pintor, Marià Fortuny, va pintar-lo en “La batalla de Tetuán” (avui al MNAC). Els nomenclàtors urbans s’omplirien dels noms de les victòries espanyoles (Castillejos, Wad Ras, Tetuán...) i en el tractat signat a Wad Ras s’acordava ampliar els territoris de Ceuta i Melilla, reconeixent el soldà també la sobirania espanyola sobre les illes Chafarines i les pesqueries de Sidi Ifni. En garantia de les indemnitzacions que Espanya pagaria, Tetuán i Tànger passarien a control espanyol.

Per què totes aquestes campanyes? Juan Antonio Inarejos Muñoz (Intervenciones coloniales y nacionalismo español. La política exterior de la Unión Liberal y sus vínculos con la Francia de Napoleón III, 1856-1868, 2007) parla de la voluntat d’integrar Espanya en el club de les grans potències, de la necessitat de distreure l’opinió pública dels assumptes domèstics (aconseguint certa unanimitat contra els alauites), assegurar les Filipines i les ciutats nord-africanes, aconseguir ascensos que consolin les ambicions dels militars, i –sobre tot- consolidar el govern respecte de la reina reforçant O’DOnnell en les intrigues cortesanes. Les expedicions, doncs, facilitarien l’estabilitat política que permetrà O’Donnell romandre cinc anys en el poder. Francesc Andreu Martínez Gallego (Conservar progresando: la Unión Liberal 1856-1868, 2001) afegeix una altra consideració: davant de les ambicions nord-americanes que insinuen ofertes de compra com les que va dirigir James Buchanan (que seria president de 1857 a 1861) es volia demostrar capacitat de defensa de les colònies i garantia d’afluència d’esclaus per acontentar el “lobby dels esclaus”. En definitiva, salvar les colònies i l’esclavatge; de fet, enviaran com a governador a Francisco Serrano, casat amb la cubana Antonia Domínguez Borrell, que pertanyia a una important família de negrers.

El govern de la Unió Liberal farà fallida, però, el 1863. Per què? La fredor de l’emperador francès després de l’execució de Maximilià a Querétaro, la crisi financera que obrien les intervencions militars, i l’oposició de la reina i el seu entorn al al reconeixement del regne d’Itàlia, que el 1861 s’havia proclamat a Torí, van ser decisius..

LA DESCOMPOSICIÓ DEFINITIVA DEL SISTEMA ISABELÍ (1863-1868). En els darrers anys del regnat s’aniran alternant governs unionistes i moderats, alguns d’ells encara presidits per uns ancians Narváez i O’Donnell. El sistema polític, però, ja estava ferit de mort. Quins motius acceleraran el seu enfonsament?

Primer de tot, la “fam del cotó”. La guerra de secessió que enfrontava els estats americans del Nord (la Unió) amb els del sud (la Confederació) van encarir aquesta matèria primera tan important per a la indústria tèxtil. Moltes empreses es van enfonsar. L'atur, afegit a l'encariment dels productes bàsics provocat per les males collites d'aquell any, va estendre un profund malestar social.

En segon lloc cal recordar la progressiva desaparició dels experimentats polítics del regnat. La manca de personalitats carismàtiques en el moderantisme després dels traspassos dels generals Narvéz (1868) i O'Donnell (1867) atorgava protagonisme als polítiques progressistes, que -almenys- tenien Prim com a “espadón”.

Per altra banda cal afegir que el monopoli del poder per part dels moderats obliga els progressistes al “pronunciament”, perquè el sistema organitzat per la constitució de 1845 els exclou permanentment. De fet, dels 35 anys que dura el regnat d’Isabel II els governs progressistes (Mendizábal, Espartero, Bienni) són excepció. Per això veurem els progressistes buscar el pacte amb unionistes, demòcrates, i fins i tot republicans que signaran a la ciutat belga d’Ostende: acordaran organitzar un cop contra la reina i convocar eleccions a una assemblea constituent.

I és que els desprestigi de la monarquia semblava difícil de superar: havent escollit 51 governs durant el regnat,  semblava responsable de la permanent crisi política. L'entorn de la reina no ajudava gens, tal i com demostra la publicació de “Los Borbones en pelota”, suposadament, pels germans Bécquer. Encara que per millorar la seva imatge pública la reina va oferir vendre part del Patrimoni Reial i “cedir a la nació el 75% del capital obtingut” (contribuint així a compensar la fallida de la hisenda), el gest se li va girar en contra: en un article al diari “La democràcia” que duia per títol “El rasgo”, Nicolás Salmerón l’acusava de cedir el que no era seu, confonent propietat privada i patrimoni de l’estat: el patrimoni reial dels temps de l’absolutisme era patrimoni de la nació ara; per tant, segons Salmerón, el que estava fent al oferir el 75% dels diners aconseguits amb la venda de part del patrimoni reial era... robar-ne un 25%, quedar-se en uns diners que no li corresponien. El govern Narváez va apartar Castelar de la seva càtedra, i això va provocar protestes: durant la «Nit de Sant Daniel» (10 abril 1865), la Guàrdia Civil va carregar contra la multitud que protestava a la Puerta del Sol, provocant 14 morts i 147 ferits. D’aquesta violència en traiem la darrera causa de l’enfonsament del règim isabelí: el recurs permanent dels moderats a la repressió. És en aquest moment que les conxorxes s’acceleren, com demostra el pronunciament de la Caserna de Sant Gil (juny 1866). Suggerit en la penombra per Prim, va fracassar i va acabar amb l’afusellament dels 66 sergents detinguts. 

Jorge Vilches (Progreso y libertad. El partido progressista en la Revolución liberal espanyola, 2001) veu en aquesta conxorxa una novetat: fins ara els moviments revolucionaris no havien qüestionat la legitimitat de la reina, limitant-se a reclamar determinades polítiques o constitucions, o determinats canvis de govern. Ara la revolució afegia a les seves aspiracions l’enderrocament dels Borbons, els 66 sergents afusellats demostraven que part de l’exèrcit estava ja fora del sistema, i l’ànima de la conxorxa serien Prim i el partit progressista, que –en el pacte signat amb republicans i demòcrates a Ostende, a Bèlgica (1866)- acordaven actuar junts contra el règim.

S38 - L'ADVENIMENT DELS NEOLIBERALS

L’ensurt petroler de 1973 va fer prendre consciència de la importància dels costos en l’obtenció dels beneficis. Les conquestes salarials que el moviment obrer havia aconseguit durant els “Trenta Gloriosos” havien suposat un cost creixent que anava reduint els beneficis. Quan la guerra irano-iraquiana iniciada el 1980 va tornar a disparar el cost de les matèries primeres, i del transport, moltes petites i mitjanes empreses van haver de tancar. I com que les crisis del petroli feien impossible reduir els costos d’energia i distribució, les empreses buscaven reduir el cost de personal, acomiadant-lo, o robotitzant el procés productiu. En aquest nou context, aquelles advertències contra l’estat del benestar que el nucli de Saint Pelegrin havien posat sobre la taula a la primera postguerra, i que la por a l’expansió del comunisme havien permès ignorar, van ser recollides pels polítics que anomenem neoliberals. Von Hayek havia dit que la socialdemocràcia anglesa constituïa el mateix tipus d’amenaça que el nazisme alemany perquè conduïa cap a la servitud. Segons ell, la ingerència de l’estat en economia acabava amb la lliure competència, i per tant amb la vitalitat del capitalisme i la prosperitat general. Si en les receptes de Keynes l’estat havia d’ajudar la demanda perquè empenyés del consum i, de retruc, de la producció, aquests pensadors neoliberals atorgaven a l’estat la obligació d’enfocar a l’oferta. Donant suport a l’emprenedoria privada s’aconseguiria, presumptament, que el capital estalviat augmentés les inversions (i la producció), facilitant així la contractació i el consum.

És aquesta tasca la que fa que Fernando Escalante diferenciï el neoliberalisme del pensament original del liberalisme econòmic, perquè Adam Smith deia que l’estat havia d’abstenir-se de participar en economia. En canvi, en la ideologia neoliberal l’estat ha de sostenir el mercat, expandir la seva lògica, generar les condicions perquè el mercat funcioni lliure i correctament. Com?

- Mitjançant subvencions i exempcions fiscals a les empreses (encara que sigui a costa de limitar les despeses del sector estatal en serveis socials). Les polítiques d’ensenyament obligatori gratuït, els subsidis d’atur, les pensions de jubilació, l’habitatge social o l’assistència sanitària gratuïta constituirien un paternalisme absurd que solament havia provocat un malbaratament absurd. 

- Calia també eliminar la competència del sector públic en les activitats econòmiques, desmantellant les empreses que havien estat nacionalitzades.

- Finalment, defensava l’establiment de mesures legals que facilitessin l’adequació dels treballadors a les noves condicions de producció: comiat lliure, reconversions industrials, treball inestable, mobilitat geogràfica i funcional… 

- Per fer-ho, l’estat superaria el seu paper policial que li atorgava el liberalisme clàssic (protegir la propietat privada i poc més), i assumir una missió suprema: trencar la força sindical restablint la taxa natural d’atur, que crearia un “exèrcit de reserva” d’assalariats que permetria mantenir els sous molt baixos.

Aquesta reducció de l’estat i de les normatives que limiten l’actuació del capital i que s’havien aixecat després del crac de 1929 és el que anomenem DESREGULACIÓ. Quan l’abolició de les normatives que limiten la circulació dels capitals esdevé una realitat, i les inversions no troben traves, surten a buscar els espais on la inversió té més marge de benefici. Aquesta altra operació econòmica es diu DESLOCALITZACIÓ, i constitueix, juntament amb la desregulació, l’essència de la globalització. Traslladar l’activitat productiva a països sense tradició industrial permet reduir costos perquè en els allà on la massa laboral no està organitzada en sindicats resulta més econòmica, i els estats que capten aquelles inversions no disposen, per exemple, de normatives ecològiques que regulin l’activitat de les empreses. El desenvolupament espectacular dels “Tigres Asiàtics” –Tailàndia, Vietnam, Hong Kon, Singapur, Corea i Taiwan- permetia demostrar els èxits del lliure mercat.

Aquest culte al mercat vindria de la seva consideració com a espai de màxima llibertat (ja que permet al consumidor comprar i ser segons la seva elecció lliure). Els “Chicago boys” de Milton Friedman desenvolupaven les idees de Hayek consagrant la definició del mercat com a essència de la democràcia perquè en ell, deien, els consumidors estan escollint/votant permanentment pels millors productes i empresaris. Cal evitar que, contra la seva elecció lliure, l’estat beneficiï uns o altres amb uns criteris que contradiuen la naturalitat i la llibertat d’aquesta elecció. L’altre argument de superioritat del mercat (natural) contra la intervenció estatal (capriciosa, artificial, restrictiva) és que el seu funcionament encarna un saber innat. Mentre que consumidors i productors hi acudeixen sense saber res més que les seves necessitats (uns) i el seu ofici (els altres), sense saber per tant què (i quant) precisen i volen consumir els nostres clients, el mercat anirà ajustant –amb la seva saviesa immanent- interessos, necessitats, desitjos i recursos. Qui no ha de voler sotmetre’s als designis del mercat (coneixent la seva eficiència)? Qui ha de preferir sotmetre’s a l’estat que, amb el muntatge d’una retorçada (i cara) estructura funcionarial, ha demostrat –amb la crisi- no ser gens eficient? És més: pensar que l’estat ha de dominar el mercat és arrogant i totalitari; és millor un ordre espontani i natural que un ordre artificial! La superioritat de l’espontaneïtat (el mercat) s’argumenta amb la biologia, però també amb el pretext moral de que l’ordre moral és coercitiu, una imposició, mentre que l’ordre natural permet prendre decisions lliures. 

Aquesta afirmació és, segons Fernando Escalante, una de les claus per entendre l’èxit del neoliberalisme: la crítica que fa de l’ordre institucional que s’havia organitzat durant la prosperitat de postguerra coincidia amb l’ànim radical i contestatari dels anys setanta. La crítica de l’estat, l’individualisme dels joves, la denúncia de l’alienament que imposava el sistema educatiu, el descrèdit del socialisme després de Txecoslovàquia, oferien el marc ideològic necessari per als qui oferien una alternativa. Contra el fracàs de l’estat paternalista, millor imposar les lògiques del mercat, que constituïen –segons aquests xerraires il·luminats- l’essència de la veritable llibertat.

Per què parlaven amb aquesta dogmàtica seguretat? Contra la consideració de l’economia com una ciència humana, els neoliberals feien servir les tècniques i les consideracions del model econòmic “neoclàssic”, segons la qual l’economia és una ciència exacta, ja què ofereix explicacions objectives, indubtables i demostrables. D’acord amb aquest pensament l’economia s’assemblaria més a la física que a les ciències socials, que són més aproximatives, més impressionistes que exactes, pendents de variables poc fiables, com els contextos històrics, l’espai en què es produeixen els fenòmens, el llenguatge, o els valors culturals que els condicionen. En resum, l’economia neoclàssica prova de suprimir el context en el que es produeixen els fenòmens que estudia en favor d’una mecanicitat universal que augura una lleis tan universals com la de la gravetat en física. De fet, l’economia s’acaba convertint en un exercici formal de matemàtiques pures.

Aquesta visió de l’economia com a ciència exacta oblidava també que les abstraccions que fa servir els economistes no existeixen com a tals. Les abstraccions de les ciències naturals, com “mamífer” o “gramínia”, responen a una realitat plural, però que es pot concretar; però el “mercat” amb que treballen els economistes és una fal·làcia que no existeix amb la uniformitat modèlica amb que és pensada. Per tant, construir teoria sobre ell és crear una ciència allunyada de la realitat perquè el mercat (ni les planificacions que se’n facin) no serà mai un fet únic, que es comporta sempre igual i produeix sempre els mateixos efectes i resultats. Fernando Escalante recorda que els economistes també utilitzen metàfores, paraules d’us corrent als que adjudiquen un sentit tècnic, com “equilibri financer”; i que –quan parlen d’un mercat eficient, per exemple- no estan pensant en un mercat que evita la misèria, sinó en un mercat en el que els moviment dels preus es realitza ràpidament, d’acord amb la llei de l’oferta i la demanda. Des del seu punt de vista, un mercat eficient no és el que porta el pa a qui te gana, sinó a qui paga més per ell. Per tant, els neoliberals adoren la presumpta eficàcia del mercat en un equilibri permanent que idealitzen, per això pensen que és millor deixar-lo funcionar, malgrat que cap predicció idíl·lica s’ha produït: els beneficis empresarials no han parat d’augmentar des d’aleshores, però –encara que les inversions han crescut lentament- la llibertat de moviments del capital va generar inversions especulatives, com la bombolla immobiliària.

És més: el paisatge humà que han deixat les polítiques neoliberals és desolador. El trasllat de la producció industrial a Orient va deixar el sector terciari en mans europees per va condemnar a l’atur crònic a la població industrial. Als cinturons industrials de les metròpolis sorgiran durant els anys vuitanta moviments culturals juvenils, com els punks, que protestaran pel NO FUTURE. La desindustrialització va empobrir les regions més representatives de la industria clàssica: les Midlans a Anglaterra, la Walònia belga, el Nordest de França, Astúries a Espanya… El cinema de Ken Loach (Full Monty o Billy Elliot, ambientada en la huelga minera de 1984) va retratar el drama humà. Aleshores, l’estat del benestar entra en crisi angoixat pel creixement dels subsidis, fa pujar els impostos, i la classe mitjana protesta. La robotització, alhora, augmenta l’atur, i la inestabilitat laboral envelleix la població perquè endarrereix la natalitat.

Harvard J.K.Galbraith (“La Sociedad opulenta”, 1957) ja havia anunciat el final d’aquella bucòlica prosperitat i que les noves capes socials que s’havien beneficat del repartiment de la riquesa impulsada per la socialdemocràcia serien progressivament insolidàries. En perfilar els treballadors manuals ben pagats en les grans fabriques, els buròcrates, i els professioanls de classe mitjana que s’havien convertit en “nous rics”, s’adonava que valoraven l’esforç propi per sobre de qualsevol altra consideració sobre la justícia, concloent que explicava el seu èxit i que els pobres ho eren per culpa seva. Aquesta revolta de la classe mitjana contra l’estat del benestar duria al poder Margaret Thatcher (Regne Unit, 1979), Ronadl Reagan (1980) i Helmut Kölh (Alemanya, 1982).