SPACAT2021 (2) INICIS DEL REGNAT D'ALFONS XIII. ELS FETS DEL CU-CUT

 

En altres cursos havíem explicat el llarg regnat d’Alfons XIII com a moment de crisi de la Restauració. Per ordenar la gran quantitat de fets que es van produir durant el regnat, partíem de tres aspectes positius de la Restauració que, progressivament, s’anirien espatllant en el llarg camí cap a l’enfonsament definitiu del sistema.

·         La tradicional ingerència vuitcentista de l’exèrcit en la vida política, teòricament superada per la figura del “rei-soldat”, reapareixeria amb la resposta que el règim donaria als Fets del Cu-cut (1906).

·         L’atàvica discrepància entre moderats i progressistes que havia impedit la convivència política durant tot el segle XIX s’havia superat amb el torn pacífic/pactat, que s’enfonsaria quan els liberals van posar-se en contra de Maura després de la brutal repressió de la Setmana Tràgica (1909)

·         I l’aparent pau social que (atemptats apart) havia permès la “febre d’or” s’cabaria amb la crisi oberta el 1917 per la vaga general (i la seva extensió en el pistolerisme).

Aquesta visió del regnat intercalava 4 intents regeneracionistes: el conservador (impulsat per Maura entre 1904 i 1909), el liberal (encarnat en Canalejas, entre 1910 i 1912), el de la Mancomunitat (entre 1914 i 1923), i el que –presumptament- impulsaria l’exèrcit amb la dictadura (1923-1930)...  Com que aquesta pressuposar un tarannà regeneracionista en l'exèrcit i el catalanisme conservador és molt pressuposar, enguany hem devidit el regnat en 4 fases: la que atorga protagonisme als regeneracionismes encarnats per Maura i Canalejas (1902-1914), la que provoca l’impacte dels grans esdeveniments mundials (la Gran Guerra, els tractats de pau, i la revolució russa) i es desenvolupa entre 1914 i 1923, la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) i, finalment, el frustrat intent de “retorn al torn” que acabarà conduint el país cap a la Segona República (1930-1931).

Hi ha qui també veia amarat de regeneracionisme l'adolescent que rebia la corona el 1902 prenent com a font principal el que escrivia en el seu diari personal: “En este año me encargaré de las riendas del Estado, acto de suma trascendencia tal como están las cosas, porque de mí depende si ha de quedar en España la monarquía borbónica o la república; porque yo me encuentro el país quebrantado por nuestras pasadas guerras, que anhela por un alguien que lo saque de esa situación (…). Yo puedo ser un rey que se llene de gloria regenerando a la patria, cuyo nombre pase a la Historia como recuerdo imperecedero de su reinado, pero también puedo ser un rey que no gobierne, que sea gobernado por sus ministros y por fin puesto en la frontera. (…) Yo espero reinar en España como Rey justo. Espero al mismo tiempo regenerar la Patria y hacerla, si no poderosa, al menos buscada, o sea, que la busquen como aliada. Si Dios quiere para bien de España”. La preocupació per fer efectiu el paper que la constitució de 1876 atorgava a la monarquia, contra el model del rei “governat pels seus ministres”, farà d’Alfons un “polític en el tron”, en expressió de Javier Moreno Luzón.

Val a dir que el moment era extremadament delicat: la desaparició de Cânovas (1897) i la bellesa de Sagasta provocaven certa inestabilitat en el si dels seus partits. I per si fos poc, les eleccions de 1901 –com ja vam dir- havien deixat tocats els partits dinàstics i presenciat un turbulent ascens republicà. Silvela havia format un govern regeneracionista (1899) que s’havia trencat en abandonar-lo Polavieja i els catalanistes, i, encara que Sagasta havia guanyat les eleccions amb una majoria confortable (233 escons davant dels 159 de l’oposició), el partit liberal obria la lluita per la seva successió. La incertesa no solament es projectava sobre els dos grans partits: el retrat que Sorolla havia fet del jove rei podria transmetre optimisme i color, però hi ha qui hi ha vist la voluntat d’amagar una fràgil salut. Vicente Blasco Ibáñez havia publicat un article (Al pasar) en el diari El pueblo (27-7-1903) insinuant la fragilitat del jove adolescent: “Los ojos brillaban , empañados y macilentos, en lo más hondo de unas ojeras que invadían gran parte de las mejillas; la piel (…) amarillenta y mate (…) y la mandíbula inferior pendía inerte, colgaba como muerta, sin esa energía instintiva que nos hace apretarla y mantenerla pegada al cráneo a todos los seres de buena salud. La boca siempre abierta, respirando por ella y no por la nariz, con el ansia de tragar mayo cantidad de vida, de absorber más aire, de dar más alimento a los aparatos heridos de muerte”. 

El tarannà d’aquest fràgil jove, però, va demostrar des del primer moment un tic autoritari, perquè el mateix dia de la proclamació va voler improvisar un consell de ministres del que, encara que no tenim documentació oficial clara, i per això hi ha qui l’ha volgut negar, tenim testimoni en les memòries del Comte de Romanones: «Tras breves palabras de salutación de Sagasta, dichas con voz apagada, reveladora de su fatiga, el Rey, como si en vida hubiera no hecho otra cosa que presidir ministros, con gran desenvoltura, dirigiéndose al de la Guerra en tono imperativo, le sometió a detenido interrogatorio acerca de las causas motivadoras del cierre decretado de las Academias militares. Amplia explicación, para su acostumbrado laconismo, le dio el general Weyler; no quedó satisfecho Don Alfonso, opinando que debían abrirse de nuevo. Replicó D. Valeriano con respetuosa energía, y cuando la discusión tomaba peligroso giro, la cortó Sagasta, haciendo suyo el criterio del Rey, resultando con esto vencido el ministro de la Guerra. Después de breve pausa, el Monarca, tomando en su mano la Constitución, leyó el caso octavo del artículo 54, y, a manera de comentario, dijo: Como ustedes acaban de escuchar, la Constitución me confiere la concesión de honores, títulos y grandezas; por eso les advierto que el uso de este derecho me lo reservo por completo. Gran sorpresa nos produjeron estas palabras. El duque de Veragua, heredero de los mas ilustres blasones de la nobleza española y de espíritu liberal probado, opuso a las palabras del Rey sencilla réplica: pidiéndole su venia, leyó el párrafo segundo del artículo 49, que dice: Ningún mandato del Rey puede llevarse a efecto si no está refrendado por un ministro. Aunque la materia no entrañaba importancia, sin embargo, en aquel brevísimo diálogo, se encerraba una lección de derecho constitucional». L’anècdota demostra el tarannà intervencionista del rei i la seva inclinació militar, una actitud que caldria haver aturat aquell mateix dia.

ELS FETS DEL CU-CUT I EL FINAL DEL CIVILISME DE LA RESTAURACIÓ.  El 18-11-1905 gairebé tres mil persones assistien al Banquet de la Victòria per commemorar, amb l’àpat i uns parlaments polítics, la victòria de la Lliga Regionalista en unes municipals. El dibuixant Joan Junceda publicava en el Cu-cut, el setmanari satíric que acompanyava La Veu de Catalunya, un acudit que feia burla de l’exèrcit. Què s’hi celebra?, deia un militar a un senyor que passava veient entrar tanta gent al Frontó Condal (on havia de començar l’àpat). I el senyor contestava: “El banquet de la Victòria”. I el militar rematava: “Doncs seran civils”, fent mofa de les derrotes espanyoles. L’acudit va servir d’excusa a la indignada guarnició, ja incòmoda amb el creixent catalanisme, per assaltar les redaccions de la revista, i de La Veu. La destrucció de màquines i arxius va durar hores, i va quedar impune perquè els diputats catalans que la van criticar van ser acusats de separatistes i el govern va anular les garanties constitucionals a Catalunya. Els militars de tota la península es van solidaritzar unànimement amb la guarnició de Barcelona, solament el coronel d’enginyers Francesc Macià es veurà obligat a abandonar l’exèrcit per solidaritzar-se amb la llibertat d’expressió. L’acte d’insubordinació, un delicte amb el codi penal a les mans, no solament no va ser sancionat, sinó que va comptar amb l’aplaudiment de la classe política espanyola, que va impulsar la LLEI DE JURISDICCIONS (1906), que atribuïa a tribunals militars les causes per ofenses a la “unitat de la pàtria” que poguessin fer els civils. Segons la llei, qualsevol atac a l’exèrcit ho era contra l’estat, i per això va provocar un ampli moviment de protesta. D’aquesta freqüent col·laboració va sorgir la idea de presentar una gran coalició electoral catalana a les eleccions: en aquesta aliança, la SOLIDARITAT CATALANA, en la que van participar la Lliga, els nacionalistes republicans escindits d’ella, els federals, la Unió Catalanista, i els carlins. Solament van quedar al marge els partits dinàstics (en procés de desintegració a Catalunya), i el Partit Radical. Alejandro Lerroux havia mostrat el seu suport als militars, en un polèmic article que el 9 de desembre de 1905 havia titulat “El alma en los labios”, veritable peça antològica de l’anticatalanisme. 

El 20 de maig de 1906, els “solidaris” van convocar una gran Festa de l’Homenatge als diputats que s’havien oposat a la llei de jurisdiccions: van aplegar més de cent mil persones al passeig de Sant Joan, i van omplir la plaça de toros de les Arenes l’onze de novembre de 1906. En resposta al president del govern, Antonio Maura, que havia declarat al congrés que aquell projecte de coalició amb prou feina li semblava “un montón”, Joan Maragall va publicar (13 d’abril de 1906) un famós article que tiloà “L’alçament”: “solidaritat és la terra (…) que s’alça en el seus homes (…) I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol ser un esperit propi per reegir-se, i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre’s duri’l crit de la terra, no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res més sobre d’ella que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric (…) No es un montón, senyor Maura. Que no ho veu? És un alçament”.

L’èxit electoral de la Solidaritat representa el final definitiu del sistema dinàstic a Catalunya, i permetrà la participació activa dels polítics catalans en l’oposició política al règim: dels 44 escons en joc a Madrid, va aconseguir-ne 41 (1907): de l’alta participació (58%) els “solidaris” van aconseguir el 41% dels vots, mentre que un 17% van anar a parar al Partit Radical de Lerroux. Durant la campanya contra la llei de jurisdiccions havia destacar un dels “fontaners” de la coalició: es deia Enric Prat de la Riba, i aquell 1906 va publicar un llibre decisiu en la història del catalanisme: “La nacionalitat catalana” distingia entre la “nació” (descrita com una entitat natural lligada per una història, una llengua i una cultura comunes), i l’estat, una organització política, administrativa i jurídica (una realitat, doncs, artificial). Superant el regionalisme assumit fins aleshores pel catalanisme, concloïa que Catalunya, com a nació, tendeix a convertir-se en estat. Al constatar la integració de Catalunya en l’estat espanyol com a fet històric incontestable, recomana –diferenciant entre un centre improductiu, i una perifèria dinàmica- que els valors rectors de l’estat siguin els d’aquesta perifèria industrial i comercial. A més de defensar la creació d’una Espanya moderna, capaç d’assumir tasques imperials, està recomanant la necessitat de que l’estat escolti el programa que ofereix la Lliga Regionalista per a reformar-se i impulsar-se. En certa manera, és una recomanació regeneracionista.