S24: UN CORPUS IDEOLÒGIC DE “NEGACIONS”

Construir un catàleg dels components intel·lectuals que els feixistes van fer servir és un risc. Robert Paxton adverteix que hem dedicat molts esforços historiogràfics a estudiar els orígens i els primers discursos del feixisme, en la convicció de que conèixer els orígens és anar a l’essència d’una cosa. Ho hem fet també temptats per les fonts primàries, sovint ignorant que estan plenes de propaganda. Compte, doncs! Fer del feixisme un moviment intel·lectual és descuidar que l’impulsaven homes d’acció, i que –tot i que podem trobar alguns intel·lectuals en els seus inicis- van tenir una influència decreixent en el moviment. Mussolini és mestre d’escola i periodista de trinxera, i Hitler un pintor desafortunat, i molts altres feixistes coquetejaven amb la cultura de masses, però no per això podem definir-los com a pensadors ni ideòlegs, sinó més aviat com a “lumpen-intel·lectuals”. L’error –diu Paxton- ha dificultat la caracterització del moviment i ha mantingut polèmiques sobre la naturalesa del feixisme, quan –pendents dels seus orígens- hem exagerat el paper de la retòrica anti-burgesa i anti-capitalista, que –un cop al poder- van abandonar.

Malgrat això a classe hem volgut sistematitzar les seves idees, i ens hem trobat que constitueixen un grapat confós i poc sistemàtic de negacions. Per començar, semblen anti-liberals: els sistemes representatius liberals han estat incapaços de superar l’amenaça revolucionària i les conseqüències de la crisi econòmica. No els agraden les seves discussions parlamentàries (prefereixen l’acció), que els liberals ignorin la massa (a la que consideren encarnació de la nació en moviment) ni el dogma de la no intervenció de l’estat (prefereixen un estat totalitari). L’estat liberal els sembla dèbil, incapaç d’usar la violència –purificadora, necessària, en la seva opinió- per a protegir la nació de la revolució i conduir-la a l’èxit.

Encara que l’Escola de Frankfurt va plorar l’Holocaust com la producció més sofisticada de la il·lustració i la modernitat, sembla més fàcil de distingir l’irracionalisme en l’ideari feixista. Per començar, no va ser una ideologia estructurada ni un sistema filosòfic coherent exposat en obres sistemàtiques que es podien debatre entre persones instruïdes, sinó més aviat un magma voluptuós i inconnex de consignes precipitades. Davant la massa provocaven emocions amb cerimònies rituals curosament orquestrades per a apel·lar als sentiments (abans que a la raó). Mussolini escrivia (5/1933) que els feixistes “no se senten lligats a cap forma doctrinal concreta” i –quan un crític li havia demanat el seu programa el 1922- havia respost: “Els demòcrates d’Il Mondo volen conèixer el nostre programa; es trencar-los els ossos als demòcrates d’Il Mondo”. Sovint presumia que la definició de feixisme era ell mateix, o –aixecant el puny, referint-se a l’acció i a la violència- havia cridat “aquest és el resum de la nostra teoria”. També Hitler de canceller havia respost: “m’he negat sempre a presentar-me davant d’aquest volk amb promeses barates”, referint-se a la misticitat dels seus objectius, a la transcendència del seu projecte. Una darrera prova de que el feixisme encarna l’irracionalisme és que la intel·lectualitat del seu temps li va donar l’esquena: la Vanguàrdia de l’art, el cinema o la ciència –que havien florit durant la República de Weimar- marxa. Encara que la directora Leni Riefenstalh rodarà sota la protecció de Hitler obres importantíssimes en la història del setè art, com Olimpiada (1936) o El triomf de la voluntat (1934), marxen els grans directors del cinema expressionista (Fritz Lang o F.W.Murnau, que havien estrenat “Metròpolis” el 1927 i “Nosferatu” el 1929, respectivament). Escriptors (Bertrol Brecht, Thomas Mann, Robert Musil, Stefan Zweig), pintors (Gras, Klee, Kandisnki), arquitectes (Gròpius) prenen el camí de l’exili, juntament amb 24 científics premiats amb el Premi Nobel, com Einstein. És més: excepte Martin Heidegger, marxen gairebé tots els filòsofs: Norbert Elias, Schumpeter, Erich Fromm, Adorno, Marcuse...

Si els escoltes, són anti-capitalistes. Mostren menyspreu pels valors burgesos i prometen expropiar/repartir terres. Quan arribin al poder no ho faran: en canvi seran violents, complidors i minuciosos en les seves amenaces a l’esquerra. És cert que encetaran la guerra a l’oest contra estats liberals, però quan ataquen la burgesia no ho fan per explotar l’obrer ni pel seu materialisme, sinó perquè la veuen dèbil per crear una nació forta.

Són radicalment anticomunistes. Les idees comunistes els semblen un instrument de la conspiració jueva internacional que imaginen (malgrat que el comunisme s’allunya de concepcions racials de l’estat). Per si fos poc, el seu radical misticisme nacionalista els fa refusar el materialisme històric: en la lluita de classes no hi ha compatriotes, sinó un espoliador i un espoliat, i aquesta visió de la realitat sense nació els sembla una aberració. Com també els ho sembla el cosmopolitisme de la crida internacionalista, que nega el fet nacional.

Finalment, són terriblement antisemites. Hem de recordar que aquest sentiment formava part de l’ADN de l’Europa de 1900. Ja Richard Wagner (Das Judenthum in der Musik, 1850) havia atacat compositors jueus contemporanis, com Mendelsshon, i el seu gendre (Chamberlain, a “Els fonaments del s. XIX”, 1899) repetia els tòpics del darwinisme social que es venien repetint des d’Arthur de Gobineau (Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, 1855). A l’antijudaisme religiós que es venia pronunciant a Europa des dels temps medievals (i que feia dels jueus els assassins de Crist) caldria sumar el que neix de la construcció d’estats-nació que veuen en el cosmopolitisme jueu una amenaça. En la seva voluntat de construir identitats nacionals, la fidelitat a una essència innegable i plural pròpia del món jueu sembla una incoherència a les elits nacionalistes. Ho vam veure a l’inici del curs, amb el Cas Dreyfus, o quan la policia tsarista escampa ”Els protocols dels savis de Sió” per dirigir la ràbia popular cap als progroms. Aquest sentiment europeu s’accelerà a Alemanya el 1918 –amb la teoria de la “ganivetada per l’esquena”-, i afegiria a un context favorable (la Segona Guerra Mundial) i un mitjà adequat (un estat totalitari) per fer possible la Shoah. Veiem aquesta radicalització durant els temps de Weimar en crims a càrrec de militars nacionalistes que quedaran impunes, en l’aparició de publicacions antisemites (com la de Goebbels, Der Angriff, 1927) i entitats racistes, com la Lliga per a Lluitar per la Cultura Alemanya (dirigida per Alfred Rosenberg).

L’eliminació física que els jueus anomenen “La Catàstrofe” va afectar també polonesos, comunistes, homosexuals, gitanos, discapacitats, presoners de guerra soviètics... fins a 11 milions de persones, de les que 1 milió van ser nens. Però molt abans de la “Solució Final”, el mig milió de jueus que vivien a Alemanya va patir la política racial dels nazis ja des de la seva arribada al poder el gener de 1933: entre aquell moment i 1939 van aprovar gairebé 1.400 lleis contra la població jueva. El fenomen de la concentració s’estrena a Dachau ja el 3/1933, tot i que -durant aquest període- el racisme persegueix la INTIMIDACIÓ i la DISCRIMINACIÓ. L’episodi del boicot als comerços jueus impulsat per les SA l’1 d’abril de 1933 no va tenir massa seguiment, però pocs dies més tard la Llei per a la renovació de la Funció Pública Professional retira els no aris de l’administració. Ja aquell primer any de 1933 emigren 40.000 jueus d’Alemanya. 

- L’episodi de la crema de llibres del 10 de maig vol simbolitzar el final de la influència intel·lectual dels jueus en la cultura alemanya. Però l’episodi més terrible d’aquesta política d’intimidació va ser la famosa “Nit dels Vidres Trencats”, el 9 de novembre de 1938. Després de la primera deportació massiva de jueus, a Àustria, el fill d’un d’ells va assassinar el secretari de l’ambaixada alemanya a París. La propaganda nazi va respondre parlant de “declaració de guerra contra la conxorxa de jueus i maçons”, i –fingint espontaneïtat- va promoure l’assalt a milers de sinagogues i negocis jueus. El balanç, un centenar de jueus assassinats i 30.000 conduïts a camps de concentració. 

- Hi va haver mesures que excloïen els advocats, jutges, fiscals, periodistes, notaris i metges jueus de l’exercici professional, les mesures discriminatòries més conegudes se situen a les Lleis de Nuremberg (1935): la Llei de Protecció de la Sang Alemanya feia obligada la puresa racial prohibint matrimonis entre aris i no aris i la Llei de Ciutadania del Reich exclou els jueus de la ciutadania alemanya.

La conferència internacional d’Evian sobre els refugiats jueus es va resoldre amb pretextos generals per no acollir-los. Austràlia accepta 15.000 refugiats dient que “no vol importar un problema racial”. Abans d’un any la meitat dels jueus han marxat d’Àustria. L’any següent, una llei que prohibeix jueus i no jueus compartir bloc de pisos va inaugurar els ghettos.

Iniciada la Segona Guerra Mundial, les espectaculars victòries que donaven als nazis el control de bona part del continent (1939-1941) posen sobre la taula el problema jueu. Solament la conquesta de Polònia incorpora al Reich més de 3 milions de persones jueves. El primer memoràndum de Himmler refusa explícitament l’extermini i parla d’assentar-les fora del Reich. Mentre alguns historiadors valoren l’existència d’un “Pla Madagascar”, altres veuen en  ghettos com el de Varsòvia, on mig milió de jueus conviu en 3 kilòmetres quadrats, una forma d’extermini lent (de la mà de l’amuntegament, la manca de serveis sanitaris i la proliferació de malalties). És cert que no sentim parlar de l’ Endlösung der Judenfrage fins a una circular d’Adolf Eichmann de 1941, però també ho és que –sense instruccions clares de Berlín- el desbordament logístic de la concentració facilita l’aparició d’iniciatives locals d’extermini.

El 1942, però, la guerra llampec sembla haver fracassat contra la Unió Soviètica, i les deportacions es veuen inviables. Es prova el Zylón B a Auschwitz i a la conferència de Wansee els jerarques nazis decideixen l’extermini en massa. Per no distraure tants soldats del front es descarten els mètodes “artesanals” (tan durs per al botxí) i s’estudia la mecanització del procés. La màquina de la mort s’havia posat en marxa.