SPACAT2021 (12B) – CAP A FEBRER’36... I EL COP!

 

De Javier.ainet - Trabajo propio, CC BY-SA 3.0,
https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=15293971

La repressió de la revolució d’octubre també va deixar tocat el govern Lerroux, perquè encara que l’entrada dels ministres de la CEDA podia donar-li certa estabilitat, la presa de decisions dins d’aquell govern no seria fàcil. Un primer ministre d’agricultura de la CEDA, Manuel Giménez Fernández, va mostrar sensibilitat pels problemes dels camperols i la justícia social, però aviat va haver de dimitir per pressions dels propietaris, tota una campanya contra ell que el criticava com si fos un “bolxevic blanc”. Un dels seus successors en el càrrec, el latifundista Nicasio Velayos Velayos, va expulsar milers de famílies de les terres que conreaven i va presentar una reforma de la llei agrària que suprimia les expropiacions. La CEDA també va presentar una proposta de reforma constitucional sense gaire acord amb els radicals que l’acompanyaven en el govern: suggerien retallar autonomies, anul·lar el principi de socialització de la propietat privada, escollir un senat com a segona cambra i reformar els articles laics... la comissió encarregada de discutir-la va ser un galimaties. Un tercer tema d’enfrontament va ser la pròpia repressió: encara que es van acomplir dues de les 17 penes de mort dictades pels fets d’Octubre, quan el president de la república va commutar la pena de mort a dos dirigents socialistes (1935) alguns dels ministres de la CEDA –que reclamava sentències més dures- van dimitir. Aquesta crisi de govern va precipitar les eleccions de febrer de 1936.

 

Santiago Casares Quiroga, 
president del govern 
(maig a juliol'36)

El resultat va ser una important victòria d’esquerres, la situació política tornava a fer un gir. Segur que hi van influir l’empitjorament de la situació del proletariat amb el progressiu impacte del crack, i l’efecte psicològic de la repressió d’Octubre, mitificada quan la campanya electoral va retornar la llibertat de premsa. En plena inflació, la premsa s’omple de notícies sobre els escàndols de corrupció del govern Lerroux. Que Izquierda Republicana s’havia convertit en un fenomen de masses ja ho havien demostrat els mítings de Mestalla (100.000 persones el 26-5-1935), Baracaldo (14-7-1935) i Comilla (200.000 el 20-10-1935); però les reunions militars van fer córrer rumors que anunciaven la trama d’un pronunciament també devien contribuir. L’aliança estratègica del partit d’Azaña amb l’esquerra galleguista, els socialistes, la UGT, el PCE, el POUM i el partit sindicalista d’Àngel Pestaña va concentrar el vot de tal manera que la victòria va estar prou segura.

 De seguida que es va establir al poder, el Front Popular va desplegar un munt de mesures que considera urgents per a restablir l’ordre republicà: l’amnistia política, clamorosament exigida en noves manifestacions espontànies d’alegria popular, va beneficiar 30.000 presos; es va reposar Companys, la Generalitat, l’Estatut i el nivell d’autogovern anterior a 1934; van entrar a les corts per a seva discussió l’estatut basc (que s’aprovaria l’octubre, ja començada la guerra) i el gallec; es va publicar un decret de readmissió dels treballadors acomiadats per les represàlies polítiques durant la revolució d’octubre i es van impulsar les mesures encaminades a restaurar els projectes reformistes alterats durant el segon bienni. Així va passar amb la reforma agrària: en 4 mesos es van ocupar 232.199 Ha i es van assentar 71.919 colons, molts més que en tot el període de vigència de la llei. Es va començar a estudiar un augment progressiu dels impostos sobre la riquesa rústica (que gravaria la concentració de propietat) i el rescat dels béns comunals dels municipis  (una des-desamortització que volia revisar l’espoli municipal del segle XIX). I també es va allunyar de la capital, mitjançant noves destinacions, dels comandaments militars considerats proclius al cop: Goded a Balears, Franco a Canàries, Mola a Pamplona. Potser ja era tard, perquè el cop s’havia posat en marxa.

 

El problema d’aquest cop és que la propaganda franquista, repetida durant tants anys, ha deixat una imatge del cop com un “plebiscit armat” contra una “revolució en marxa” després d’una “primavera revolucionària” que hauria obligat l’exèrcit a posar-se unànimement en marxa per evitar la deriva del país cap a un comunisme exterminador. La visió del cop està plena de tòpics que tenen ben poc a veure amb la realitat... Per començar, el cop no va ser una operació organitzada per tot l’exèrcit, sinó pels africanistes i els sectors més conservadors, reunits en la UME, la Unión Militar Española. De fet, dos de cada tres generals no hi van col·laborar: els colpistes van ser, amb prou feines, 4 dels 14 generals de divisió que hi havia, i 20 dels 58 generals de brigada. Tampoc no hi va col·laborar el 70% dels coronels i tinents coronels. És cert que va tenir molt més èxit entre tinents i capitans, però els colpistes van haver de construir un discurs que desqualificava els militars que es van mantenir fidels a la república com si fossin una minoria, i aquest discurs va triomfar perquè encaixava amb l’antimilitarisme dels sectors més arrauxats de l’esquerra, que el repetien amb delit. Molts dels que van participar havien cedit després de votacions en les sales de banderes de les casernes: a la de Sant Andreu, per exemple, el comandant Guillermo Reinlein (el seu fill fundaria la UMD el 1974) es va unir per quedar en minoria i, empresonat a Montjuïc quan el cop va fracassar a Barcelona, es va salvar pel seu passat conspirador contra el rei (i hauria d’anar a la División Azul per fer-se perdonar)...

Tampoc no és una conxorxa estrictament militar. La importància de la trama militar no ens pot fer oblidar que hi havia una important trama civil, que és principalment monàrquica i estava liderada per Calvo Sotelo. El model era Grècia, on el 1935 els generals Metaxas i Konditis havien enderrocat el republicà Tsaldris per forçar el retorn de Jordi II. Els qui traslladen Franco de Canàries al Marroc –amb l’avió que Ignacio Luca de Tena, propietari de l’ABC, encarrega llogar al seu corresponsal a Londres, Luis Bolín, els qui firmaran els contractes d’aprovisionament d’armes a Itàlia, i l’aval del financer mallorquí Juan March en son un exemple.

 Tampoc no va ser un cop domèstic. Els contractes italians demostren que Mussolini està molt implicat des de 1933, però les sancions imposades per la SDN amb motiu de la invasió d’Etiòpia aturen la seva importància fins que, superades les friccions per Àustria i fixada l’amistat amb Alemanya, Mussolini pot tornar a concentrar-se en la Mediterrània. Calvo Sotelo arriba a justificar el dictador italià en un article a La Nación: i és que les estretes relacions amb el Duce van permetre la signatura amb fabricants italians d’armament dels contractes que, segons Ángel Viñas, rondarien els 40 milions de lires (uns 34 milions d’euros d’avui). Per això Pablo Gil Vico diu que “no se iba a la Vicalvarada”.

No hi ha cap participació de l’església en el disseny del cop: el problema religiós no sembla motor del cop, no es va fer servir com a propaganda fins setmanes després. No sembla clar quin projecte tenien, sembla que Mola pensava en una dictadura republicana, que –controlat Madrid, dissoltes les corts, suspesa la constitució- jutjarien els polítics. Però, sense suport de tot l’exèrcit, el cap d’estat o les forces de seguretat, com el 1923, la recerca de suports polítics i financers feia difícil fixar el projecte. Mola necessitava els carlins (que preferien la monarquia tradicional al retorn dels Borbons), i per això no es va concretar la forma d’estat.

 No és cert que el cop va ser una reacció a l’assassinat de Calvo Sotelo, el 17 de juliol de 1936. La trama s’havia posat en marxa ja en el moment en que va guanyar les eleccions el Front Popular i la seva organització va ser molt primerenca. Ja aquells dies de febrer Gil Robles pressionava Manuel Portela Valladares per declarar l’estat de guerra i evitar la presa de possessió, igual que Franco va fer amb Alcalà Zamora. Però el president del govern, del partit radical, va demanar Alcalà Zamora el nomenament d’Azaña com a president en funcions per accelerar la segona volta. Va ser en aquest context que el nou govern d’Izquierda republicana va destinar lluny Goded (Balears), Franco (Canàries) i Mola (Pamplona).

 

Tampoc no és cert que els presumptes disturbis esdevinguts durant aquella primavera fossin el motor del cop, amb prou feines una excusa exagerada per a justificar-lo.  S’intenta parlar d’aquell moment com una “revolució en marxa” estenia el “terror roig” amb el vistiplau del govern. Per començar hem de dir que les xifres denunciades al parlament per Calvo Sotelo i Gil-Robles, de febrer a abril, van ser exagerades. En un famós discurs, van fer un inventari dels mesos de febrer, març i abril: 163 seus polítiques i domicilis particulars havien estat assaltats, 106 esglésies cremades, 11 vagues generals, 169 motins, 39 tirotejos, 85 agressions, 24 atracaments. El balanç d’aquesta violència ascendia a 345 ferits i 74 morts. Ni les fonts provinents dels governs civils, ni registres de la guàrdia civil, ni la pròpia premsa permeten contrastar aquestes dades, i això fa pensar en la presumpta existència d’una estratègia de desestabilització que combina pistolers falangistes amb discursos catastrofistes dels diputats ultres, que no sabem fins a quin punt és una pinça conscient/preparada. L’anècdota per la que Azaña, quan Niceto Alcalà-Zamora li parlava d’unes presumptes violacions, li responia “¿Y qué tiene que ver el triunfo electoral de las izquierdas, con el virgo de las mozas de Jumilla?”, sembla insinuar que s’atribuïen a la responsabilitat política del govern crims que poc hi tenien a veure (si és que existien).

És més: el recompte de les víctimes de la violència política durant la primavera’36 desmenteix la inhibició del govern (la majoria van estar per la duresa repressiva de l’estat republicà contra la mobilització popular, obrera, camperola i sindical que desplegava un ample repertori intimidatori contra propietaris i institucions en forma de vagues, manifestacions o iconoclàstia). Rafael Cruz va observar la contradicció dels qui acusen de despotisme la república alhora que denuncien la seva debilitat per mantenir l’ordre al carrer.

Tampoc no permet parlar de cap “revolució en marxa” ni “terror roig” el fet que en aquesta violència no es pot advertir cap dinàmica d’extermini o assassinats d’enemics de classe: hi va haver més empresaris assassinats durant el pistolerisme (i en aquell moment la situació es va resoldre amb una dictadura convencional); de fet hi van haver tan poques víctimes entre la gent d’ordre que Calvo Sotelo en seria, gairebé, l’excepció.

SPACAT2021 (12A) – LES CONSEQÜÈNCIES D’OCTUBRE’34

Guardia civiles custodiando prisioneros de la huelga  en Brañosera (Palencia)

Per tal de reprimir la revolta, el govern va enviar la Legió, comandada pel general Franco, des del front colonial africà. La resistència dels prop de 30.000 miners asturians va perllongar-se durant deu dies i va anar acompanyada d’una terrible repressió. Més de mil minaires van morir en la revolució asturiana en execucions sumaríssimes. A Catalunya, l’estat català proclamat per Companys a l’espera del triomf de la vaga general va durar 10 hores: sense el suport de la CNT ni massa interès per la població, l’exèrcit va poder ocupar ràpidament els punts neuràlgics de Barcelona sota el comandament del general Batet després de quatre canonades i alguna resistència per part d’un grup nacionalista a les Rambles. Els caps de la revolta, encapçalats pel president Companys, van ser empresonats al vaixell Uruguay; també ho serien els alcaldes i regidors que havien donat suport a la insurrecció i els dirigents més destacats dels partits i els sindicats d’esquerres.

La Revolució d’Octubre (els Fets d’Octubre a Catalunya) constitueixen un tema historiogràficament molt polèmic. Encara podem trobar circulant una interpretació conservadora molt barroera, que hi veu una revolta bolxevic per instal·lar-hi el GULAG, i acusa PSOE i ERC d’haver iniciat aquí –com diu l’historietògraf Pío Moa- la guerra civil. Aquesta visió carrega especialment les tintes contra Francisco Largo Caballero, que presidia el PSOE en aquell moment i era, alhora, secretari general.

- La definició d’aquest sector del PSOE com a radicalitzat va néixer de la propaganda franquista posterior, i encara la defensava durant la Transició Andrés de Blas (1978) quan veia en Prieto un sector més reformista/moderat contra el qui Largo defensava impugnar la democràcia per caminar cap al socialisme, en una “revisió leninista”. 

-  De manera semblant s’expressava Marta Bizcarrondo (1975):  deia que havia estat un convers sincer al socialisme revolucionari que demana la inclusió en el programa del PSOE de la dictadura del proletariat, però –contradictòriament- alhora li criticava “falta de pes teòric marxista”.

-          Aquesta paradoxa també es podia trobar en un llibre que Santos Juliá (1977) va dedicar a “La izquierda del PSOE”: hi veia un reformista de discurs maximalista amb praxis no adequada a la radicalitat que s’afirmava.

Malgrat constatar la incoherència entre discurs i pràctica política, el tòpic de Largo Caballero com un “Lenin espanyol” ha arribat fins avui, i explica el tracte desconsiderat que li ha dispensat recentment, no sense polèmica, l’ajuntament de Madrid. De la radicalitat dels discursos que es prenen com a font per a dissenyar aquesta imatge intolerant no hi ha dubte: El Socialista en recollia un el 9-11-1933 en el què –després d’un retret per defensar la dictadura del proletariat- Largo responia “Pero ¿es que vivimos en una democracia? Pues ¿qué hay hoy, más que una dictadura de burgueses? Se nos ataca porque vamos contra la propiedad. Efectivamente. Vamos a echar abajo el régimen de propiedad privada. No ocultamos que vamos a la revolución social. (…) Dudo que se pueda conseguir el triunfo dentro de la legalidad. Y en tal caso, camaradas habrá que obtenerlo por la violència”. Una altra cosa és el que significa la “dictadura del proletariat”, un concepte marxista que es refereix al monopoli del poder amb què el proletariat havia de respondre al mateix monopoli per part de la burgesia que es vivia a Occident (i que no era un règim tirànic). Hem de vigilar no aplicar amb presentisme el que nosaltres sabem que acabarà estant la URSS amb el que presumptament defensava l’esquerra dels anys trenta...

És més: prendre al peu de la lletra la retòrica electoral ens obligaria a fer el mateix amb altres partits, i la CEDA no sortiria massa ben parada. Per si fos poc, buidar els discursos ens permetria trobar referències a les mesures impulsades per Largo Caballero com a ministre de treball, defensades ja en aquell moment per la OIT, que no són les polítiques pròpies de cap radical. El destí de la Rotes Wien també omple els seus discursos i els analistes les menystenen perquè farien comprensible el procés de radicalització que viuen els sectors més joves i dinàmics del PSOE.

 

Aquesta visió més socialdemòcrata és la que va defensar el professor Julio Aróstegui en la biografia que va escriure de Largo Caballero: aprofitant que el PSOE era un partit tan democràtic que es pot fer una exegesi profunda de les actes de les reunions (on es feien constar totes les posicions i debats), va donar-li menys importància als discursos i la premsa. Apareix un personatge menys carismàtic, que es remet contínuament a la classe i al partit, molt poc dogmàtic, més proper a Pablo Iglesias que a cap ínfula comunista, i que –fent de mitjancer entre militància i jerarquia del partit- participava de la necessitat de “fer alguna cosa” davant l’ascens del feixisme. Les diferències amb Indalecio Prieto no serien ideològiques, sinó sobre quins partits havia de pactar el PSOE en el seu camí cap al socialisme: amb els republicans (com deia Prieto) o amb l’esquerra (com deia Largo)?. Aróstegui no nega, però, la deficient organització de la vaga general de 1934 i, lluny de justificar-la, la veu com un greu error polític; però això no vol dir que l’esquerra hagi canviat massa en la interpretació d’Octubre de 1934.

Des de l’esquerra s’ha volgut veure en el moviment una defensa desesperada de la República violada per la dreta malgrat que es va posar en marxa quan encara els ministres de la CEDA convidats a entrar en el govern Lerroux encara no havien signat ni un paper. Es justifica aquesta interpretació amb la intensitat creixent dels discursos de Gil Robles, que ja el 29-11-1933 havia anunciat que les dretes havien de preparar-se per a prendre el poder. “¿Cuando? Cuando se pueda. ¿Con qué régimen? Con el que sea”.

-          Manuel López Esteve ha volgut veure-hi també la resposta a la “guerra social” desencadenada per un govern que encara no havia canviat les lleis però sí les condicions de vida dels obrers i els camperols: el febrer de 1934 havia ordenat abandonar les ocupacions provisionals i els ministre de Governació Rafael Salazar Alsonso va declarar la collita un “servei nacional”.

-          Ja hem parlat de la consigna “abans Viena que Berlín”, traduïble per “millor rebelar-se que esperar assegut el degollament”. Per entendre Octubre’34 caldria afegir que els esdeveniments de França van obrir la possibilitat de resistència de la societat civil contra el feixisme: quan les Lligues reaccionàries i parafeixistes de la Croix-de-Feu, Action Française i les Jeunesses Patriotes van convocar manifestacions conjuntes que volien fer caure el govern, les forces de seguretat hi van plantar cara en violents enfrontaments que es van saldar amb 17 morts i més de 2.000 ferits. La dreta parlamentària havia demanat la dimissió del govern i l’esquerra –interpretant l’estratègia com un complot feixista- va convocar una contra-manifestació (9 de febrer) que –a més de postergar l’amenaça- va permetre, de la mà de la barreja de comitives sindicals, els primer contactes entre partits i sindicats per a construir el Front Popular que guanyaria les eleccions a França. L’exemple d’una societat civil aturant el feixisme, devia esperonar també un “hem de fer alguna cosa” entre els sectors més arrauxats del moviment obrer espanyol.

LES CONSEQÜÈNCIES DE LA REVOLUCIÓ D’OCTUBRE. Dels dos milers de víctimes, 1700 van ser minaires caiguts en combat, la resta forces de l’ordre. Milers d’acomiadats per participar en la revolta i 30.000 detinguts van marcar l’actualitat del país durant el següents mesos. El balanç a Catalunya va ser també demolidor: Companys i els seus consellers van ser condemnats a trenta anys de presó; l’estatut de 1932 i la Generalitat van quedar suspesos (malgrat que la dreta demanava derogar-los). Fins i tot Azaña –que es trobava a Barcelona per assistir al funeral de Jaume Carner, el seu antic ministre d’Hisenda- va ser detingut, i això –després de publicar “Mi rebelión en Barcelona”- va disparar el seu prestigi. El seu nou partit, Izquierda Republicana, celebrarà grans mitings massius radiats i a l’aire lliure: Mestalla a València, Baracaldo a Biscaia i el Camp de Comillas a Madrid (1935).

L’exèrcit es va sentir desairat perquè esperava penes de mort (i el president de la República va commutar les poques que es van dictar). Per això Franco es retraurà sempre a 1934 quan dicti la seva justícia sumaríssima. La dreta va sentir confirmades les seves sospites: els obrers busquen la revolució, els republicans són dèbils per aturar-los i, com els fets semblaven demostrar, l’única salvació havia de ser l’exèrcit. Això explica un discurs posterior de Calvo Sotelo: “el Ejército es el mismo honor de España. El señor Azaña decía que el Ejército no es más que el brazo armado de la Patria. Falso, absurdo, sofístico: el Ejército se ha visto ahora que es mucho más; no diré que sea el cerebro, porque no debe serlo, pero es mucho más que el brazo, es la columna vertebral, y si se quiebra, si se dobla, si cruje, se quiebra, se dobla o cruje con él España”.

Per la seva banda, l’esquerra, conscient de que la revolució no els permetria arribar al poder, va optar per la coalició electoral, una aliança estratègica que acordava un govern de republicans amb suport extern del PSOE i altres partits. José Luis Martín Ramos troba en el context internacional el camí cap al Front Popular: per una banda la sortida de Hitler de la SDN havia pressionat la URSS a demanar un sistema de seguretat col·lectiva i, seguint el model que a França demanen les bases d’esquerra, la III Internacional suggeria als partits comunistes buscar l’aliança amb liberals, burgesos i socialdemòcrates. Tant Viena com Astúries demostraven que la revolució era inviable, i calien aliances transversals interclassistes per aturar el feixisme. Així doncs, no es pot dir que el Front Popular era cap “cavall de Troia” del comunisme, sinó una tàctica de lluita antifeixista. Llistes, candidatures i programa mostren hegemonia no obrera en el si de la coalició: abolició pena de mort, sistema fiscal progressiu, sancions a la patronal si incompleix legislació laboral, o seguretat social, eren recomanacions coetànies expressades per l’OIT.

La repressió de la revolució d’octubre també va deixar tocat el govern Lerroux, perquè encara que l’entrada dels ministres de la CEDA podia donar-li certa estabilitat, la presa de decisions dins d’aquell govern no seria fàcil.