SPTACAT 2021 (4) LES CONSEQÜÈNCIES DE LA SETMANA TRÀGICA

 

VA SER UNA REVOLTA REPUBLICANA? Darrerament s’ha criticat que la dificultat per interpretar els esdeveniments vindria de l’apropiació per part de l’església d’un relat que impedeix veure la veritable complexitat del què va passar, i que caldria superar substituint la denominació tradicional per la de “revolució de 1909”, que encaixaria millor en un context internacional: les reclamacions que acaben amb el Diumenge Sagnant a Rússia (1905), l’assassinat del rei i l’hereu de Portugal el 1908 que desemboca en la proclamació de la república el 1910, l’adveniment dels Joves Turcs que expulsen el soldà otomà (1908), la revolució mexicana (1910) i la revolució xinesa que tanca el jove Pu Yi a la Ciutat Prohibida (1911) constituirien una “onada revolucionària” de continguts republicans. És cert que la revolta sembla animada per valors republicans a les grans ciutats catalanes: antimilitarisme, anti-imperialisme, drets socials garantits, defensa del que és comú, protecció dels més desvalguts, i, a Barcelona, l'anticlericalisme. Però evitant complicitats dels obrers catalans amb els republicans de la resta de l’estat, el ministre Juan de la Cierva va acusar el moviment que omplia els carrers barcelonins de “separatista”, desactivant el potencial revolucionari. Josep Pich i David Martínez Fiol expliquen contactes entre polítics republicans per aprofitar l’avinentesa, però la desaparició de Lerroux va impedir que ningú no encapçalés el moviment. Una altra demostració d’aquesta valoració dels esdeveniments dins d’aquesta constant republicana que apareix esporàdicament en la història i que el discurs liberal ignora/menysté per a fer-se valer com a única alternativa vàlida de futur, és que les publicacions republicanes mai van recordar els esdeveniments com una “setmana tràgica”, sinó com un moment d’orgull de classe i demostració de la capacitat de força del poble.

LES CONSEQÜÈNCIES. Primer de tot, una implacable repressió: hi van haver gairebé 3.000 detinguts, dels quals 1700 van ser processats per la justícia militar, desenes de sentències de cadena perpètua, i 17 penes de mort, de les que 5 van ser executades: és el cas del jove carboner discapacitat Clemente García, a qui havien vist ballar amb el cadàver d’una monja i que palesa la injustícia de l’escarment. La que va aixecar més polseguera va ser la del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, jutjat en mig d’una gran tensió: encara que s’havia mostrat partidari de la vaga general, s’havia interessat pels esdeveniments, i s’havia entrevistat amb líders republicans, però finalment s’havia retirat al Maresme fins a la seva detenció. Connelly Ullman veu “poques dades fermes” per a una “condemna tan severa”.

Qui era Ferrer i Guàrdia? El món llibertari l’ha reivindicat en tant cara visible de la renovació pedagògica que, des dels canvi de segle, venia reclamant un ensenyament actiu i experimental, menys memorístic i disciplinari, tal i com demostren les figures coetànies de Maria Montessori o Rosa Sensat. Josep Termes no va ser tan amable amb la seva figura en la “Història de Catalunya” que Pierre Vilar va coordinar durant els anys vuitanta: encara que veia en el Butlletí de l’Escola Moderna coeducació, treball actiu, coneixement de l’entorn, laïcisme, trobava un “marcat biaix anarquista i ateïsta”. Criticava que Ferrer menystenia l’ensenyament en català amb prejudicis presumptament cosmopolites, i recollia el testimoni crític del geògraf Pau Vila, que recordava l’escola com un negoci que convertia les publicacions escolars en una mercaderia més. Juan Avilés l’ha desqualificat també fent servir complicades relacions familiars, o que un ex-alumne seu, Mateo Morral, havia atemptat contra Alfons XIII durant el seu casament (1906). Per moltes ombres que pugui tenir la figura de Ferrer, però, sembla prou clar que el seu judici no va tenir cap garantia: Francisco Bergasa (“¿Quién mató a Ferrer y Guardia?”, 2009) hi veu un atemptat contra les mínimes normes processals. El jutge instructor li va presentar una terna d’oficials de l’escala activa, desconeguts, per tal que escollís defensor, una obligació que ells es prenien com una obligació més del servei, com unes maniobres o un exercici de tir. L’escollit, el capità Francesc Galceran Ferrer, es va comprometre activament, però solament aconseguiria un correctiu que figuraria per sempre en el seu expedient...

 

L’afusellament va provocar una onada de protestes en diferents ciutats, i el seu nom es va convertir en símbol de les víctimes de la intolerància. A París neix un Comité de Defense des victimes de la repressión espagnole, i la Societé Astronomique de France  va expulsar el rei per «assassí». Ferrer és l’únic espanyol que té estàtua a Brusel·les, i va haver manifestacions a Amsterdam, Roma, Lisboa, Berlín, Viena, Ginebra, Trieste, Buenos Aires i Montevideo. A París els manifestants van assaltar l’ambaixada, i a Londres proposaven el boicot als productes espanyols. Els intel·lectuals van criticar la manca de garanties del judici i l’actitud inclement de les autoritats: el cas més important seria l’article “La ciutat del perdó”, que Joan Maragall va escriure per a La Veu de Catalunya, i que Enric Prat de la Riba, aleshores director del diari, va deixar inèdit (com lamentaria Josep Benet a “Maragall i la Setmana Tràgica”, el 1963) perquè la burgesia, i la patronal que la representava, volien càstigs exemplars. El text, una emotiva i enèrgica crítica de la pena de mort, proposava que, per un cop, la ciutat coneguda arreu com “La ciutat de les bombes” ho fos del perdó!

 

Una tempesta política. La censura de l’article de Maragall en el diari orgànic de la Lliga Regionalista ja suggereix que les classes dirigents catalanes farien costat al govern Maura. Això trencaria la Solidaritat Catalana, ja que els partits republicans s’afegirien al crit de “Maura, no” amb els liberals. I aquesta protesta generalitzada contra Maura no solament és important perquè forçaria el govern a dimitir només 8 dies després de l’execució de Ferrer y Guàrdia, sinó perquè – en condemnar la repressió també el partit liberal- es trencava aquell “pacte d’El Pardo” entre Cánovas i Sagasta (1885) que havia constituït fins aleshores el motor del règim de la Restauració, abocat a una llarga agonia sistèmica. Els partits encara sobreviurien gràcies al liberal Canalejas i el conservador Dato, però la convivència se’ls faria des d’aquí gairebé impossible.  Una darrera conseqüència és el descrèdit d’Alejandro Lerroux a Catalunya. El seu silenci durant els esdeveniments de juliol el va allunyar del favor dels obrers. El proletariat havia après la importància d’organitzar-se i evitar l’espontaneïtat: així va apostar per un sindicat que condicionarà la vida política del país fins al 1939: la CNT (1910).

 

EL REGENERACIONISME DEL PARTIT LIBERAL. José Canalejas va provar de superar el drama recentment viscut. Potser provant de reduir la omnipresència de l’església en la vida pública del país, que havia provocat una reacció airada del món obrer, va impulsar la LLEI DEL CANDAU, que prohibia l’establiment de nous ordes religiosos. Ja quan es va atorgar permís per anunciar-se a les confessions no catòliques (1910) va aparèixer ella l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes de l’advocat i periodista Àngel Herrera Oria dient que contravenia la constitució.

Altres mesures de Canalejas volien millorar la situació del proletariat. L’abolició dels impostos sobre els productes de primera necessitat que anomenàvem “consums” acabava amb el que deien era un “espoli del proletariat”. El govern va aprovar la jornada de 9 h per alguns sectors, com el miner, va impulsar contractes d’aprenentatge per acabar amb els nens obrers, va prohibir el treball nocturn per a les dones, i va impulsar la “llei de la cadira” per garantir que totes les operàries en tinguessin una. Era el paquet de mesures socials més importants de la història del règim.

Coneixent la impopularitat del reclutament, que havia estat el nucli de la protesta de 1909, Canalejas va aprovar també una Llei de reclutament que feia obligatori el servei militar, tot i que solament en temps de guerra. No va aconseguir desfer la redempció en metàl·lic que els rics pagaven per evitar-se’l, però va deixar exempts els fills únics de les famílies pobres. Canalejas va aturar la guerra aprofitant que els francesos prenien Fes: va fixar la zona d’influència espanyola controlant Larache i Alcasarquivir, i la pacificava amb una visita oficial acompanyant el rei (1911): Alfons XIII, fascinat pel Marroc, va conèixer allà l’aleshores tinent coronel Manuel Fernández Silvestre.

Les polítiques de Canalejas van quedar brutalment interrompudes pel seu assassinat: el 12 de novembre de 1912 mirava l’aparador d’una llibreria a la Puerta del Sol quan l’anarquista Manuel Pardinas li disparava un tret i, instants després, es suïcidava. La situació seria recreada en la pel·lícula que, afegint imatges del funeral, rodaven Enrique Blanco i Abelardo Fernández aquell mateix any, amb un jove Pepe Isbert com a momentani figurant de Pardinas.

Canalejas deixava tramitada una llei que signaria el govern conservador d’Eduardo Dato, ja el 1913: es tracta del Real Decret de Mancomunitat de Municipis i Diputacions, que oferia la possibilitat que dues o més diputacions provincials quedessin unides en una sola, estructurant-se administrativament sota una sola presidència. En demanar-ho les 4 diputacions catalanes naixeria la primera institució d’autogovern de Catalunya des del 1714, la MANCOMUNITAT. Mantenia les mateixes competències que les diputacions, però les podia aplicar sobre tot el territori: camins i ports, cultura e instrucció, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat... El seu president, Prat de la Riba, dinamitzaria el procés de reconstrucció nacional mitjançant una institució amb finalitat purament administrativa, centrant-se en les infraestructures i la cultura. No em refereixo solament a la xarxa de telèfons i biblioteques, sinó a que els homes que la van posar en marxa eren gent del positivisme científic de finals del segle XIX i per això es van consagrar a formar els tècnics, els científics i els funcionaris que necessitava l’estat català que somniaven. Això explica la posada en marxa de l’Escola d’Administració Pública, l’Escola del Treball i l’Escola Industrial en l’antic recinte de la Fàbrica Batlló, l’Escola Superior d’Agricultura. Aquesta aposta per modernitzar el sector primari explica la fundació del Servei de Meteorologia de Catalunya, les granges escola o el suport als grans cellers cooperatius. Pel que fa a la cultura, cal recordar l’Escola de Bibliotecàries, la d’Infermeres, la Biblioteca de Catalunya i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. La percepció de que la llengua era una infraestructura més d’aquest estat científic va ser que l’Institut d’Estudis Catalans (1907) es va dotar de seguida d’una secció filològica que permetria a Pompeu Fabra, amb la gramàtica de 1918, iniciar la nissaga de publicacions que culminaria amb el diccionari de 1932. Per la seva part, la Secció Arqueològica es va consagrar a restaurar les runes romanes de Barcelona, i a excavar Empúries. Poder traçar un llaç emocional amb el món clàssic permetia la Mancomunitat lligar-se als valors del noucentisme.

 

L

¡MENUDO ELEMENTO! UNA BATALLA EN ESPAÑA DECIDIÓ LA II GUERRA MUNDIAL (y 2)

En el post anterior dejé gigantescos cargamentos de wolframio marchando hacia Alemania al inicio de la Segunda Guerra Mundial. Aunque pudiera parecer una inteligente estrategia para pagar la deuda de guerra acumulada por el apoyo de los nazis a Franco durante la guerra civil española, lo cierto es que en aquellas ventas pesaba mucho el carácter ideológico de la operación. Lo digo porque, si el único móvil hubiera sido económico, se hubiera constatado que era mucho más rentable vender a los aliados, que, a diferencia de los nazis, podían pagar en divisas. Vender a los nazis era, pues, una opción geopolítica, una preferencia, a pesar de que era mucho más difícil, porque el transporte del wolframio se hacía por mar y los aliados habían instalado una verdadera red de vigilancia e información en las rías gallegas que quería compensar el uso de los pesqueros como espías encubiertos que informaban a las “manadas de lobos” del Almirante Doenitz. Esa colaboración de la población gallega que el documental “La batalla desconocida” llega a definir como “fervor nazi en la zona”, favorecido por las islas de prosperidad y estraperlo que había impulsado la exportación de wolframio, era una demostración más de cómo esta España satelizada iba estrechando su alineamiento junto al Eje: las estaciones de ayuda a la navegación de submarinos, la División Azul, la red de espías nazis moviéndose impunemente por el país, o la ocupación de Tánger para permitir consulados del Eje absolutamente sobredimensionados y consagrados a espiar el estrecho, lo dejaban bien claro. Así que los aliados aumentaron la presión diplomática y consiguieron abrir una brecha en el gobierno que Franco había nombrado en 1942: contra el ministro de Exteriores, el general Gómez Jordana, un miembro de la vieja oligarquía (es conde de Jordana) dispuesto a contemporizar con los aliados, se sitúa Demetrio Carceller, ministro de industria y comercio, falangista y empresario, que desprecia el impacto diplomático de estos negocios que le llenan el bolsillo. Franco, como siempre diletante, usa el doble juego con dos ministros de signo opuesto para evitar plegarse a los aliados y continuar así el negocio.

Cuando en 1943 cambia el signo de la guerra, se precipita el último episodio de esta apasionante batalla diplomática. Será el momento en el que la batalla del wolframio se decida a favor de los aliados porque los alemanes vieron hundirse su capacidad de compra. Todo empezó con la reunión que se celebró el 20 de agosto de 1943 a petición urgente del embajador británico Hoare, quién plantó un ultimátum contra las remesas españolas de wolframio que salían hacia Alemania.  Desesperante en el uso de los tempos en política, Franco juega a desconcertar: el embajador confiesa por escrito que “los proyectiles que esperaba disparar sobre Franco en aquella reunión se ahogaron entre algodones”. Y eso sucedió porque, consciente de la importancia del negocio, el dictador trataba de evitar que acabara: aquellos ingresos extraordinarios le estaban permitiendo comprar oro –cuya procedencia inquietante sugiere el documental y callo ahora para evitar más spoilers- y acumular divisas. Ante el silencio de Franco, los americanos –que planean un gran desembarco en junio, y calculan que necesitan seis meses de defectuoso aprovisionamiento de wolframio por parte de los nazis para menguar su capacidad ofensiva- acaban con toda contemporización: no sólo exigen el cese del comercio, sino que imponen una fecha, enero de 1944, como límite, amenazando con el embargo al suministro de petróleo. Es una medida dura, así que se intenta justificar con una excusa: el “Incidente Laurel”: llamamos así a la grave crisis diplomática entre la dictadura y el gobierno americano desencadenada a finales de 1943 a causa del reconocimiento de facto del gobierno títere de José Paciano Laurel que los japoneses habían impuesto en Filipinas después de la ocupación del archipiélago. En Washington interpretaron el telegrama de felicitación enviado por Franco como un reconocimiento de facto y usaron aquella torpeza -cometida para congratularse con el Eje, sin reparar en la ofensa que representaba para los aliados-, para exigirle a Franco –en una entrevista que el embajador Carlton Yahes mantuvo con Gómez Jordana el 5-11-1943- el embargo total de todas las exportaciones de wolframio a Alemania y la expulsión de los agentes alemanes de Tánger. Franco le ignoró: es más, sabemos por Paul Preston que se entrevistó con el embajador alemán en Madrid, Hans Heinrich Dieckhoff, ý le dijo que temía que la victoria aliada supusiera su propia eliminación.

Así que el embajador Hayes presentó un ultimátum a Gómez-Jordana el 3-1-1944 exigiendo que las exportaciones de wolframio a Alemania cesaran inmediatamente, y, como no recibió respuesta satisfactoria, los americanos suspendieron en febrero los suministros de petróleo. El embargo petrolero durará cuatro meses, de marzo a julio de 1944, y afectó duramente al suministro energético, a los precios… y a la alimentación de la población. En el desfile de la Victoria del 1 de abril de 1944 no participaron tanques ni vehículos acorazados. Por mucho que la prensa oficial atribuyera la falta de combustible a supuestas presiones aliadas para suspender la neutralidad, y a las maquinaciones del exilio republicano, lo cierto es que la dictadura tuvo que claudicar firmando, el 29 de abril de 1944, un acuerdo tan repleto de cesiones que el secretario del Foreign Office británico, Anthony Eden, pudo declarar en la Cámara de los Comunes que Franco se había visto obligado a aceptar prácticamente todas las exigencias que se le habían planteado: reducción de las ventas de wolframio a Alemania, clausura del consultado alemán en Tánger, retirada de los voluntarios españoles del frente ruso.

Se había cambiado en octubre de 1943 la postura oficial de España ante el conflicto, abandonando la “no beligerancia” que regía desde la derrota francesa (1940) y que hacía del país, como le escuché decir tantas veces a Eduardo Martín de Pozuelo, “el cuarto miembro del Eje”. Pero el regreso oficioso a una nueva neutralidad escondía que se seguía prestando apoyo a los alemanes. Y eso nos hace pensar que, en realidad, lo que decidiría el final de la solidaridad con los alemanes fue la progresiva liberación de Francia, que cortó la comunicación terrestre con el Reich. Para demostrarlo, Joan Maria Thomas da un dato importante: al acabar la guerra, en la embajada alemana en Madrid se encontrarán en el sótano cientos de kilos de mineral que no se habían podido enviar, lo que sugiere que el corte físico de la comunicación tuvo más capacidad de interrupción que el cumplimiento español del protocolo firmado. También continuaron, hasta el final de la guerra, los puestos de observación alemanes, las estaciones de interceptación radiofónica y las instalaciones de radar… De hecho, creo recordar que le leía a Bernat muniesa que España fue el último país del mundo en cerrar la embajada nazi y arriar su bandera con la cruz gamada. Es una de las muchas vergüenzas de nuestra historia de difícil digestión, aunque el espectador de “La batalla desconocida” asistirá también hacia el final del metraje a un interesante balance: el de quién ganó y quién perdió con todas los tejemanejes y chanchullos del wolframio. No se llevará una sorpresa.

EL ELEMENTO 74: UNA BATALLA EN ESPAÑA DECIDIÓ LA II GUERRA MUNDIAL (1)

Durante el confinamiento pude ver el documental de la gallega Paula Cons, “La batalla desconocida”, que emitió TVE y he podido repetir en Filmin. Indaga en un episodio poco conocido para el gran público: la batalla del wolframio que libraron los aliados y los nazis en España durante la Segunda Guerra Mundial. Puede parecer un tema secundario, pero este interesante trabajo parte de una idea provocadora: la lucha por conseguir este mineral fue la batalla económica más importante de la contienda. Para demostrarlo, ya al comienzo del documental, se recogen las declaraciones del embajador alemán de entonces, Hans Heinrich Dieckhoff, quien llegó a escribir que el wolframio era, para los alemanes, “como la sangre para el hombre”. 

Si, como se asegura esa tesis tan provocadora, en el Bierzo y en Galicia se decidió el desenlace de la guerra… ¿por qué apenas conocemos esa historia? Los especialistas que participan en el metraje -Eduardo Rolland, Joan Maria Thomas y Emilio Grandío, autores de los libros cuyas portadas incluyo en este post- reflexionan sobre la presencia del tema en los archivos. Pero en seguida se da la palabra a los técnicos que nos definen el wolframio como un metal con propiedades muy singulares, que conserva a una temperatura muy alta: tiene una densidad como la del oro, y el punto de fusión más elevado de toda la tabla periódica, lo que hace que no se deforme ante las altas temperaturas que provoca el impacto y la explosión de obuses y otros proyectiles. Eso explica que los panzer parecieran indestructibles ante los tanques Sherman de los americanos y que el wolframio se convirtiera en un bien tan preciado. E, indirectamente, que su creciente demanda generara en Galicia bolsas de prosperidad que atrajeron a empresas, inversores, recaudadores de impuestos, aventureros y contrabandistas. Las voces en primera persona que recuerdan el ambiente de aquel extraño “Far West” constituyen uno de los momentos más interesantes de “La batalla desconocida”, aunque las notas que tomé estuvieron más pendientes de la influencia de este episodio en el contexto global que se vivía: la II Guerra Mundial.

Para empezar, me pareció apasionante cómo empezó todo. Coincidiendo con el inicio de nuestra guerra civil, el III Reich había puesto en marcha el Plan Cuatrienal, un programa económico de largo alcance para proveerse de los recursos económicos necesarios para empujar la economía de guerra. Goering había encargado una campaña de exploración de yacimientos en España para encontrar minerales estratégicos, para la que había destacado a ingenieros de minas y geólogos de primer nivel. Esta operación, cuya denominación en clave hará sonreír al espectador que vea el documental, se mantuvo tan oculta a la opinión pública alemana como el apoyo que se prestó al bando franquista. Y es que cuando el golpe de julio de 1936 fracasó, dejando el país fragmentado en “dos Españas”, los golpistas buscaron desesperadamente ayuda para desbloquear la situación, y un tal Johannes Bernhardt, que apenas tenía contactos, se ofreció a mediar con la Alemania nazi. Ni él mismo podía soñar, en aquel momento, que acabaría convirtiéndose en el gran factótum del III Reich en España. ¿Cómo? Por pura casualidad. Este comerciante alemán asentado en Marruecos logró, contra todo pronóstico, entrevistarse con Hitler. Ian Kershaw y otros especialistas en la historia política del III Reich han descrito en los últimos años la caótica e impulsiva forma de gobernar, si es que se puede usar ese verbo en su caso, del dictador alemán. Costaba tanto que diese órdenes concretas como encontrar coherencia entre sus ataques de verborrea histérica y sus actuaciones posteriores. Apenas reunía al gobierno, por lo que había ministros que no le veían durante meses. Sin embargo, la misión que encabezaba Johannes Bernhardt tuvo mucha suerte, porque, pese a esa inaccesibilidad del líder todopoderoso, coincidió con él mientras el canciller asistía a una representación el 25-7-1936 de su ópera favorita, El anillo del nibelungo, en Bayreuth. La casualidad quiso que Bernhardt trabajara para el hermano de Hess, que éste llamara a Alfred Hess, que Hess pudiera forzar la reunión y que –como resultado de la ayuda pedida en ella- los golpistas españoles recibieran ayuda a crédito de material de primera calidad para hacer el puente aéreo entre África y Sevilla con el que trasladar a la península al ejército colonial. Ese mismo mes de julio se precipitó la creación de una sociedad ficticia, la HISMA, la Compañía Hispano Marroquí de Transportes, con la que se pretendía ocultar el suministro: nada más montar el tinglado ya se decidió que, como Franco no tenía divisas, la ayuda se pagaría en materias primas, con lo que quedaba institucionalizada la deuda de guerra. Por tanto, el beneficio que obtuvo la Alemania nazi de su participación en la guerra civil española fue más allá de ensayar con nuevas armas: la deuda de guerra, que se llega a valorar alrededor de unos 500 millones de marcos, unía el destino de España a los nazis. Podríamos decir que la satelizaba.

La historia da un vuelco cuando, en septiembre de 1939, los alemanes invaden Polonia. El estallido de la Segunda Guerra Mundial acelera el interés alemán por el elemento 74 de la tabla periódica: les urge para construir armamento. Y esa necesidad perentoria permitiría aliviar el hambre a la España de postguerra: en un contexto de privacidades, fueron muchos -fabricantes, estado y población cercana a las minas- los que vieron un suculento negocio en aquella demanda disparada que ponía en valor, como si de una especie de “fiebre del oro” se tratara, la riqueza mineral del territorio. Es entonces cuando estalla esa “batalla por el wolframio” entre los aliados y los nazis, por empresas interpuestas, a la que, por la dureza del enfrentamiento y la importancia del mineral para ambos contendientes, llamamos la batalla económica más importante de la guerra. Consistía en conseguir que los adversarios compraran más caro a costa de pagar más uno mismo por el wolframio, por lo que una lluvia de millones regó aquellas zonas mineras de Galicia a medida que el precio subía, desde las 8.000 pesetas por tonelada que se cobraron por el wolframio en 1939, hasta las 32.000 pesetas en 1941, y 260.000 pesetas en 1945.

El Consejo Ordenador de Minerales Especiales de Interés Militar advirtió la entrada masiva de divisas, y el estado se enriqueció cobrando tasas a la exportación y negociando facilidades para pagar la deuda de guerra.  Cuando en 1943 el wolframio representó el 28% de las exportaciones españolas, no sólo era un buen negocio para el erario público sino también para intermediarios, cargos públicos que trapicheaban y los más de ochenta mil trabajadores movilizados. ¿Quién se puso al frente de las compras, la gestión de las minas y el transporte a Alemania de todos esos productos? Johannes Bernhardt, que había convencido a Hitler para que ayudara a Franco en la guerra civil española. Este directivo de importantes empresas del conglomerado nazi, cercano a Göering, había ido estrechando su relación con Franco, que le condecoró con la cruz de Isabel la Católica y se enfrentaría a los aliados por protegerle: le haría español y evitaría su entrega, hasta que en 1952 se marchó a Argentina. Él era el hombre clave en SOFINDUS, la sociedad financiera industrial, agencia fundada en 1938 para acoger todas las empresas dedicadas a proteger los intereses económicos alemanes en España, especialmente la exportación de materias primeras valiosas, un holding de actividades distintas, de la agricultura a la minería, con empresas de nombres españoles pero capital de la ROWAK, y por tanto propiedad del ministerio de economía del III Reich. Convertirse en un satélite del Reich parecía muy rentable entonces, pero… ¿y si la guerra daba un giro?

LOS AMIGUITOS DEL MONSTRUO ESTABAN EN LONDRES

Tras mis primeros quince días de confinamiento contra el coronavirus, las cifras de víctimas me abocan al desánimo. Clío siempre me ha tratado bien, así que he probado una vez más a refugiarme entre sus brazos viendo documentales. He encontrado uno que ARTE ofrece en abierto, y que me ha parecido muy interesante porque desmenuza la actividad diplomática de los años treinta. Se centra en el pacto Germano-soviético de 1939 y se plantea cómo había sido posible el “inverosímil acercamiento de dos enemigos jurados”. Califica así aquella inesperada alianza porque, en el opúsculo que había escrito en la cárcel, Hitler ya miraba al este como el “espacio vital” que, según él, Alemania necesitaba; y hacía de la eliminación del comunismo una especie de leit motiv vital que le guiaba. Así que la guerra con Stalin estaba anunciada, y, sin embargo, Stalin firmó un acuerdo de no agresión con él en 1939. La “teoría del totalitarismo” con que la CIA embadurnó las ciencias sociales durante la Guerra Fría ha querido ver en esa alianza el acercamiento lógico de dos regímenes de la misma naturaleza. Y aunque todas esas quincallas ideológicas siguen formando parte de la Vulgata historiográfica del neoliberalismo, el documental bucea en las verdaderas circunstancias que produjeron el acuerdo, con el objetivo de encontrar una explicación más científica a esa sorpresa diplomática.

Parte del aislamiento en que los tratados de postguerra dejaron a la recién creada Unión Soviética, pero no atiende a sus dificultades para establecer puentes internacionales. Se limita a definirla como una especie de “apestado” de la geopolítica de postguerra, que, especialmente preocupado por el avance japonés en China, aspiraba a romper su aislamiento intentando acercarse a los capitalistas europeos porque había advertido antes que nadie la amenaza que el ascenso de los nazis en Alemania suponía para todos. Para romper el cerco Stalin apenas contaba, dice el documental, con Maxime Litvinov, el Comisario del Pueblo para Asuntos Exteriores desde 1930. Había nacido en el seno de una acaudalada familia de banqueros judíos muy crítica con el zarismo. Tras el fracaso de la revuelta de 1905 se había exiliado a Occidente, donde se había casado con Ivy Loew, hija de las más distinguidas familias judías de Gran Bretaña. La prensa le había considerado representante formal del gobierno bolchevique después de Octubre, porque Lenin le había nombrado plenipotenciario de manera oficiosa, puesto que el gobierno británico ni reconocía el estado surgido de la revolución ni mantenía relaciones diplomáticas formales. Encabezando una delegación soviética, Litvinov había negociado el levantamiento del bloqueo económico por los británicos y al año siguiente el reconocimiento diplomático por parte de Francia y el Reino Unido. Eso le había valido el título de primer vice-comisario de Asuntos Exteriores en 1921. Como tal, y como muchos de los políticos de su generación, marcados por la experiencia de las trincheras, se había mostrado siempre obsesionado por crear un sistema de “seguridad colectiva” que impidiera repetir la tragedia de 1914. Ese espíritu parecía presidir las relaciones internacionales en los años veinte, por lo que cultivaba la amistad francesa esperando repetir el acuerdo de 1907. En Francia había encontrado el apoyo del ministro de exteriores francés, Louis Barthou. Sin embargo, el asesinato de este ministro junto al del rey de Yugoslavia, durante la visita que Pedro II realizaba a Marsella en 1934, enterró las posibilidades de estrechar una alianza con los franceses. No es que los franceses no se incomodaran con el ascenso del cabo austríaco a la cancillería del Reich; es que esperaban enfrentarlo cuidando la estrecha alianza de los británicos.

El problema del sueño francés es que el Reino Unido seguía sumido en su “splendid isolation”, y que –en tanto que aquel nacionalista un poco esperpéntico no ponía en cuestión su gigantesco imperio mundial- preferían continuar el férreo aislacionismo respecto a los asuntos continentales que venía caracterizando tradicionalmente su política exterior. Sin embargo, Litvínov movía sus hilos en Londres: había nombrado embajador a Ivan Maiski, un amigo desde los tiempos del exilio que llevaba la diplomacia en la sangre (en la foto, a la derecha). Aunque su pasado menchevique le hacía sospechoso a los ojos de Stalin, su brillante y seductora esposa, Aigna, era una activa bolchevique capaz de codearse con soltura entre la aristocracia británica que les era, por naturaleza, hostil. Y en aquel mundo pretencioso encantado de haberse conocido, Maiski había encontrado una fisura: se trataba de una joven promesa política, Anthony Eden (en la foto, a la izquierda). Educado en Eton y en Oxford, este diputado por el partido conservador desde 1923 se había convertido (1931) en secretario de estado de Asuntos Exteriores, asumiendo las relaciones con la SDN. El documental le define como “lo mejorcito de la upper class británica”, y sugiere que era “más abierto de mente” que sus colegas de partido porque “hablaba cinco idiomas, entre ellos el ruso”. Cuando Hitler restablece el servicio militar obligatorio poco después de llegar a canciller, él forma parte de la misión diplomática que se desplaza a Berlín para hacerle entrar en razón. El dictador alemán se mostrará inflexible, y Eden regresa muy crítico con él, sembrando en los sectores más sensibles de la sociedad británica la primera señal de alarma.

Maiski aprovechó la ocasión para invitarle a Moscú: “representa el futuro y no tenemos otra cosa”, dice de él en su desesperada lucha por encontrar partidarios ingleses de una gran alianza contra Hitler. Durante la visita oficial que Eden realiza a Moscú, Maiski y Litvinov le muestran el metro recientemente inaugurado, y lo invitan a uno de los espectáculos del Bolshoi. Al día siguiente, Eden se convierte en el primer occidental que, en el mismo despacho de Molótov en el Kremlin, puede estrechar la mano de Stalin. Le describirá tan “distante y cruel” que el acercamiento con la URSS se demostrará imposible, así que los franceses, siempre complacientes con los ingleses, entierran todo contacto con los rusos. Sin embargo, la facción cosmopolita del bolchevismo no se rendía, y seguía trabajando en la creación de un sistema de seguridad colectiva: en 1933 había obtenido el reconocimiento oficial del gobierno soviético por parte de los EE.UU, y en 1934 el ingreso de su país en la Sociedad de Naciones, donde Litvinov lo representará entre 1934 y 1938.

Molotv i Ribentropp

Pero Hitler también movía sus fichas: en 1935 enviaba a von Ribbentropp a Gran Bretaña para conseguir el permiso británico a la construcción de una nueva armada, presentando como cebo la promesa de mantenerla siempre en un tamaño inferior a la Royal Navy. Maiski quedó consternado cuando los británicos aceptaron, porque veía agonizar su sueño de seguridad colectiva, mientras Stalin interpretaba el acuerdo anglo-alemán como el típico complot capitalista: a sus ojos, fascismo y liberalismo apenas constituían dos caras del capitalismo. Litvinov desalentado, debió asustarse cuando en Nüremberg los nazis impulsan sus leyes raciales (1935) y en Inglaterra todos, excepto Churchill, que parece predicar en el desierto, miran hacia otro lado. Lo mismo ocurrió cuando Hitler remilitarizó Renania: Litvinov interpeló a Eden en la SDN para conseguir una reacción conjunta “antes de que sea tarde”, pero no hubo acuerdo. Mientras se hundía cualquier esperanza de unas relaciones internacionales ponderadas, Alemania se estaba convirtiendo en un océano infinito de brazos alzados. En apenas tres años Hitler lograría deshacer el tratado de Versalles, por lo que los alemanes le aclamarían como un héroe: cuando él les prometía el “espacio vital” que Alemania necesitaba, sabía que necesitaría el silencio británico, así que decidió enviar como embajador en Londres, en consideración a su anterior éxito, a Joaquim von Ribbentropp.

Ya a su llegada, el inexperto diplomático improvisó un primer discurso contra la “terrible enfermedad que amenaza Inglaterra”, el comunismo, que al día siguiente toda la prensa criticó escandalizada: incluso los comunistas se expresan aquí con libertad, decían al reivindicar su libertad de expresión. Maiski creía que el nuevo embajador alemán no entendía Inglaterra porque, al presentar su credencial ante el rey, se saltó el protocolo haciendo el saludo nazi. Aquella ofensa a los británicos tendría continuidad en un montón de groserías: la prensa empezó a llamarle Brickentrop, en referencia al verbo “to drop a brick” (meter la pata). Maiski se esforzaba en ganarse la amistad de los dueños de los periódicos para que rebajaran sus feroces campañas anticomunistas, pero su esfuerzo resultaba vano: el advenimiento del gabinete Chamberlain en mayo de 1937 distanció todavía más a Londres de Moscú. Tras la visita de Lord Hallifax a Goering, que le presenta a Hitler en el Bergoff, Eden sale de ese gobierno como protesta ante el apaciguamiento. Maiski pierde definitivamente influencia en Inglaterra cuando Lord Hallifax sustituye a Eden en la cartera de exteriores. Pero la creciente influencia de los reaccionarios en el gobierno británico no fueron la única causa de la imposibilidad de tejer una alianza contra Hitler: el documental también recrimina a Stalin por las purgas, que, en el caso del Ejército Rojo, se llevaron a cuatro de cada cinco oficiales. ¿Quién iba a querer una alianza con un tirano loco que ha dejado a su ejército decapitado?

A partir de este momento los acontecimientos se precipitan porque von Ribbentrop llega a Ministro de Exteriores e impulsa la anexión de Austria. La URSS apenas reacciona: las purgas estaban depurando el personal diplomático, y Stalin se debatía entre la facción aislacionista (Molotov) y la agonizante postura que defendía participar de un sistema internacional de seguridad colectiva. Todavía mantuvieron a Maiski en Londres durante la crisis de los Sudetes, cuando Stalin anunciaba que sería fiel a su compromiso de defender Checoslovaquia. Chamberlain acepta ceder los Sudetes a cambio de que Hitler no haga más reclamaciones, y Daladier presiona al presidente Benes para que acepte el plan. Pero cuando Hitler ocupa toda Checoslovaquia, Maiski informa a Litvínov de que los ingleses están furiosos por el engaño de Munich: los soviéticos corren a ofrecer una alianza militar que, además de dar garantías a Polonia, se las dé también a Finlandia, las repúblicas bálticas y Rumanía. Fue un último intento desesperado: los polacos se niegan a aceptar que los soviéticos, para enfrentarse a los alemanes, atraviesen su territorio. Así pues, todos los sueños de una acción conjunta contra Alemania se desvanecen. Además, las purgas arrasan la Comisaría de Asuntos Exteriores, hasta el punto en que en 1939 había nueve capitales relevantes sin embajador soviético. Con la eliminación de esa facción cosmopolita del bolchevismo, el camino hacia una alianza soviética con Alemania quedaba abierta. Hitler escribía a Mussolini que la destitución de Litvínov indicaba la disposición del Kremlin a cambiar sus relaciones con Berlín.

El documental explica cómo se realizó la oferta de un pacto, y como, a las cláusulas públicas de no agresión, se sumaban unas cláusulas secretas que permitían a los rusos recuperar los territorios que había perdido en Brest-Litovsky en 1917. La oferta de los nazis era demasiado suculenta: Stalin, siempre desconfiado, había caído en la trampa y creía garantizarse la calma guiñándole un ojo al monstruo a costa de los polacos. No se lo puedo reprochar: es exactamente el mismo tipo de acuerdo que soñaban en Londres y París los “apaciguadores” que vendieron su alma por Checoslovaquia con los Acuerdos de Munich. Su negativa a aceptar las ofertas de amistad de Stalin constituyen, en el subtítulo que el documental ofrece en la web de Arte, “El fiasco de la diplomacia occidental”.

S38 - L'ADVENIMENT DELS NEOLIBERALS

L’ensurt petroler de 1973 va fer prendre consciència de la importància dels costos en l’obtenció dels beneficis. Les conquestes salarials que el moviment obrer havia aconseguit durant els “Trenta Gloriosos” havien suposat un cost creixent que anava reduint els beneficis. Quan la guerra irano-iraquiana iniciada el 1980 va tornar a disparar el cost de les matèries primeres, i del transport, moltes petites i mitjanes empreses van haver de tancar. I com que les crisis del petroli feien impossible reduir els costos d’energia i distribució, les empreses buscaven reduir el cost de personal, acomiadant-lo, o robotitzant el procés productiu. En aquest nou context, aquelles advertències contra l’estat del benestar que el nucli de Saint Pelegrin havien posat sobre la taula a la primera postguerra, i que la por a l’expansió del comunisme havien permès ignorar, van ser recollides pels polítics que anomenem neoliberals. Von Hayek havia dit que la socialdemocràcia anglesa constituïa el mateix tipus d’amenaça que el nazisme alemany perquè conduïa cap a la servitud. Segons ell, la ingerència de l’estat en economia acabava amb la lliure competència, i per tant amb la vitalitat del capitalisme i la prosperitat general. Si en les receptes de Keynes l’estat havia d’ajudar la demanda perquè empenyés del consum i, de retruc, de la producció, aquests pensadors neoliberals atorgaven a l’estat la obligació d’enfocar a l’oferta. Donant suport a l’emprenedoria privada s’aconseguiria, presumptament, que el capital estalviat augmentés les inversions (i la producció), facilitant així la contractació i el consum.

És aquesta tasca la que fa que Fernando Escalante diferenciï el neoliberalisme del pensament original del liberalisme econòmic, perquè Adam Smith deia que l’estat havia d’abstenir-se de participar en economia. En canvi, en la ideologia neoliberal l’estat ha de sostenir el mercat, expandir la seva lògica, generar les condicions perquè el mercat funcioni lliure i correctament. Com?

- Mitjançant subvencions i exempcions fiscals a les empreses (encara que sigui a costa de limitar les despeses del sector estatal en serveis socials). Les polítiques d’ensenyament obligatori gratuït, els subsidis d’atur, les pensions de jubilació, l’habitatge social o l’assistència sanitària gratuïta constituirien un paternalisme absurd que solament havia provocat un malbaratament absurd. 

- Calia també eliminar la competència del sector públic en les activitats econòmiques, desmantellant les empreses que havien estat nacionalitzades.

- Finalment, defensava l’establiment de mesures legals que facilitessin l’adequació dels treballadors a les noves condicions de producció: comiat lliure, reconversions industrials, treball inestable, mobilitat geogràfica i funcional… 

- Per fer-ho, l’estat superaria el seu paper policial que li atorgava el liberalisme clàssic (protegir la propietat privada i poc més), i assumir una missió suprema: trencar la força sindical restablint la taxa natural d’atur, que crearia un “exèrcit de reserva” d’assalariats que permetria mantenir els sous molt baixos.

Aquesta reducció de l’estat i de les normatives que limiten l’actuació del capital i que s’havien aixecat després del crac de 1929 és el que anomenem DESREGULACIÓ. Quan l’abolició de les normatives que limiten la circulació dels capitals esdevé una realitat, i les inversions no troben traves, surten a buscar els espais on la inversió té més marge de benefici. Aquesta altra operació econòmica es diu DESLOCALITZACIÓ, i constitueix, juntament amb la desregulació, l’essència de la globalització. Traslladar l’activitat productiva a països sense tradició industrial permet reduir costos perquè en els allà on la massa laboral no està organitzada en sindicats resulta més econòmica, i els estats que capten aquelles inversions no disposen, per exemple, de normatives ecològiques que regulin l’activitat de les empreses. El desenvolupament espectacular dels “Tigres Asiàtics” –Tailàndia, Vietnam, Hong Kon, Singapur, Corea i Taiwan- permetia demostrar els èxits del lliure mercat.

Aquest culte al mercat vindria de la seva consideració com a espai de màxima llibertat (ja que permet al consumidor comprar i ser segons la seva elecció lliure). Els “Chicago boys” de Milton Friedman desenvolupaven les idees de Hayek consagrant la definició del mercat com a essència de la democràcia perquè en ell, deien, els consumidors estan escollint/votant permanentment pels millors productes i empresaris. Cal evitar que, contra la seva elecció lliure, l’estat beneficiï uns o altres amb uns criteris que contradiuen la naturalitat i la llibertat d’aquesta elecció. L’altre argument de superioritat del mercat (natural) contra la intervenció estatal (capriciosa, artificial, restrictiva) és que el seu funcionament encarna un saber innat. Mentre que consumidors i productors hi acudeixen sense saber res més que les seves necessitats (uns) i el seu ofici (els altres), sense saber per tant què (i quant) precisen i volen consumir els nostres clients, el mercat anirà ajustant –amb la seva saviesa immanent- interessos, necessitats, desitjos i recursos. Qui no ha de voler sotmetre’s als designis del mercat (coneixent la seva eficiència)? Qui ha de preferir sotmetre’s a l’estat que, amb el muntatge d’una retorçada (i cara) estructura funcionarial, ha demostrat –amb la crisi- no ser gens eficient? És més: pensar que l’estat ha de dominar el mercat és arrogant i totalitari; és millor un ordre espontani i natural que un ordre artificial! La superioritat de l’espontaneïtat (el mercat) s’argumenta amb la biologia, però també amb el pretext moral de que l’ordre moral és coercitiu, una imposició, mentre que l’ordre natural permet prendre decisions lliures. 

Aquesta afirmació és, segons Fernando Escalante, una de les claus per entendre l’èxit del neoliberalisme: la crítica que fa de l’ordre institucional que s’havia organitzat durant la prosperitat de postguerra coincidia amb l’ànim radical i contestatari dels anys setanta. La crítica de l’estat, l’individualisme dels joves, la denúncia de l’alienament que imposava el sistema educatiu, el descrèdit del socialisme després de Txecoslovàquia, oferien el marc ideològic necessari per als qui oferien una alternativa. Contra el fracàs de l’estat paternalista, millor imposar les lògiques del mercat, que constituïen –segons aquests xerraires il·luminats- l’essència de la veritable llibertat.

Per què parlaven amb aquesta dogmàtica seguretat? Contra la consideració de l’economia com una ciència humana, els neoliberals feien servir les tècniques i les consideracions del model econòmic “neoclàssic”, segons la qual l’economia és una ciència exacta, ja què ofereix explicacions objectives, indubtables i demostrables. D’acord amb aquest pensament l’economia s’assemblaria més a la física que a les ciències socials, que són més aproximatives, més impressionistes que exactes, pendents de variables poc fiables, com els contextos històrics, l’espai en què es produeixen els fenòmens, el llenguatge, o els valors culturals que els condicionen. En resum, l’economia neoclàssica prova de suprimir el context en el que es produeixen els fenòmens que estudia en favor d’una mecanicitat universal que augura una lleis tan universals com la de la gravetat en física. De fet, l’economia s’acaba convertint en un exercici formal de matemàtiques pures.

Aquesta visió de l’economia com a ciència exacta oblidava també que les abstraccions que fa servir els economistes no existeixen com a tals. Les abstraccions de les ciències naturals, com “mamífer” o “gramínia”, responen a una realitat plural, però que es pot concretar; però el “mercat” amb que treballen els economistes és una fal·làcia que no existeix amb la uniformitat modèlica amb que és pensada. Per tant, construir teoria sobre ell és crear una ciència allunyada de la realitat perquè el mercat (ni les planificacions que se’n facin) no serà mai un fet únic, que es comporta sempre igual i produeix sempre els mateixos efectes i resultats. Fernando Escalante recorda que els economistes també utilitzen metàfores, paraules d’us corrent als que adjudiquen un sentit tècnic, com “equilibri financer”; i que –quan parlen d’un mercat eficient, per exemple- no estan pensant en un mercat que evita la misèria, sinó en un mercat en el que els moviment dels preus es realitza ràpidament, d’acord amb la llei de l’oferta i la demanda. Des del seu punt de vista, un mercat eficient no és el que porta el pa a qui te gana, sinó a qui paga més per ell. Per tant, els neoliberals adoren la presumpta eficàcia del mercat en un equilibri permanent que idealitzen, per això pensen que és millor deixar-lo funcionar, malgrat que cap predicció idíl·lica s’ha produït: els beneficis empresarials no han parat d’augmentar des d’aleshores, però –encara que les inversions han crescut lentament- la llibertat de moviments del capital va generar inversions especulatives, com la bombolla immobiliària.

És més: el paisatge humà que han deixat les polítiques neoliberals és desolador. El trasllat de la producció industrial a Orient va deixar el sector terciari en mans europees per va condemnar a l’atur crònic a la població industrial. Als cinturons industrials de les metròpolis sorgiran durant els anys vuitanta moviments culturals juvenils, com els punks, que protestaran pel NO FUTURE. La desindustrialització va empobrir les regions més representatives de la industria clàssica: les Midlans a Anglaterra, la Walònia belga, el Nordest de França, Astúries a Espanya… El cinema de Ken Loach (Full Monty o Billy Elliot, ambientada en la huelga minera de 1984) va retratar el drama humà. Aleshores, l’estat del benestar entra en crisi angoixat pel creixement dels subsidis, fa pujar els impostos, i la classe mitjana protesta. La robotització, alhora, augmenta l’atur, i la inestabilitat laboral envelleix la població perquè endarrereix la natalitat.

Harvard J.K.Galbraith (“La Sociedad opulenta”, 1957) ja havia anunciat el final d’aquella bucòlica prosperitat i que les noves capes socials que s’havien beneficat del repartiment de la riquesa impulsada per la socialdemocràcia serien progressivament insolidàries. En perfilar els treballadors manuals ben pagats en les grans fabriques, els buròcrates, i els professioanls de classe mitjana que s’havien convertit en “nous rics”, s’adonava que valoraven l’esforç propi per sobre de qualsevol altra consideració sobre la justícia, concloent que explicava el seu èxit i que els pobres ho eren per culpa seva. Aquesta revolta de la classe mitjana contra l’estat del benestar duria al poder Margaret Thatcher (Regne Unit, 1979), Ronadl Reagan (1980) i Helmut Kölh (Alemanya, 1982).

S37 · CAP A LA SEGONA GUERRA FREDA

Havíem deixat el president Carter indignat pel segrest de l’ambaixada nord-americana a Teheran. Va reaccionar tallant les compres de petroli i congelant fons iranians en bancs americans, alhora que emprenia negociacions secretes amb Teheran. Davant del fracàs d’aquestes gestions va intentar l’abril de 1980 resoldre el problema amb una operació militar de rescat a gran escala que va idear Brzezinski contra l’opinió del secretari d’estat Cyrus Vance (partidari de continuar la via negociadora). L’operació es va batejar com Eagle Claw (Garra de àguila) i era una insensatesa, molt complicada, que va fracassar, deixant a Carter en ridícul. Cyrus Vance va dimitir, els iranians van negociar la devolució dels hostatges a canvi d’una altíssima quantitat, i Carter no va poder aprofitar el valor propagandístic que hagués pogut tenir el retorn dels hostatges al final de la campanya electoral perquè es va produir passades les eleccions que van donar la presidència a Ronald Reagan.

L'aiatollah Jomeini arribant a Teheran (1979)

La revolució islàmica xiïta, partidària d’estendre els preceptes alcorànics a la vida política i quotidiana, amenaçava ara Occident. Era un moviment antiimperialista, antisionista, crítica ferotge del capitalisme, però també del marxisme, que denunciava la corrupció de les monarquies reaccionàries del Golf Pèrsic (que es veien ara fàcilment exposades a la influència d’aquest islamisme militant). La solució la va posar Saddam Hussein: ell posaria l’exèrcit iraquià, les monarquies del Golf el finançament, i Occident les armes i la informació sobre Iran. Pretextant velles reivindicacions territorials, Iraq es va llençar a una guerra que volia debilitar el règim de Teheran, evitar l’expansió islàmica i assumir l’hegemonia al Golf. Va ser la guerra més sanguinolenta de la segona meitat del segle XX, perquè les empreses occidentals aprovisionarien l’Iraq d’armament químic. Duraria de 1980 a 1989...

Però la principal conseqüència de la guerra entre els iranians i els iraquians va ser la segona crisi del petroli. La guerra entre els dos majors productors de petroli del món havia de tenir conseqüències: per començar la irregularitat del subministrament a Occident, que va pujar de manera exponencial el preu del petroli. Les grans companyies i els països productors (OPEP) van començar a especular, i el pànic es va apoderar del món dels diners a Occident. L’encariment del transport disparava els preus en poques setmanes. L’impacte de la crisi va fer tancar empreses, l’atur es va disparar. L’electorat, espantat, conscient que la pèrdua d’Iran com a aliat debilitava el setge a la Unió Soviètica, estava veient també l’aparició d’una “segona Cuba” ben a prop... Es deixaria seduir per la mà dura que preconitzaven els falcons de la Guerra Freda...

Saddam Hussein durant la Guerra irano-iraquiana

I és que, mentrestant, a Nicaragua triomfava la revolució: la duríssima dictadura del general Somoza (que el 1972 s’havia apropiat de l’ajut internacional oferta per pal·liar els danys del terratrèmol d’aquell any) es va enfonsar lluitant contra el Front Sandinista: el dictador abandonava el país el 17-7-1979 i seria assassinat el 1980 en el seu exili al Paraguai. Somoza havia estat abandonat a la seva sort per l’administració Carter, que –en canvi- va tolerar els crims a El Salvador, on la premsa nord-americana sostenia que un govern moderat lluitava contra una guerrilla marxista, quan en realitat era una oligarquia de terratinents i militars assessorats pels americans i consagrats a l’assassinat polític, com el de l’arquebisbe Óscar A. Romero el 24-3-1980 durant la missa. I és que l’administració Reagan va reforçar la seva ajuda a les dictadures iberoamericanes i –contra el govern sandinista- va finançar una guerrilla, la Contra, mentre aquella “segona Cuba” que era Nicaragua es dotava d’una constitució.

Els sandinistes, les repúbliques socialistes nascudes en les antigues colònies portugueses, la unificació de Vietnam, i la sensació de debilitat que transmetia a l’opinió pública l’administració Carter van confirmar la sensació de que la URSS impulsava un programa expansionista quan es van saber aquell mateix 1979, al desembre, que envaïa Agfanistan. Era un país pobre, d’estructures tradicionals, en el que des de feia poc faccions rivals del partit comunista es disputaven el poder i s’enfrontaven a bosses de resistència de grups feudalitzats que volien evitar cap reforma agrària. Per què intervenen els soviètics? És possible que influís la por a una intervenció americana com la que s’havia intentat a Iran? Es volia controlar una zona estratègica important entre el Proper Orient i el Llunyà? La coincidència ideològica obligava a ajudar un govern assetjat per rèmores feudals abans que aquests opositors poguessin crear un govern fonamentalista que copiés l’experiència iraniana?

Sigui com sigui, l’operació va ser molt difícil, i les tropes soviètiques es van haver de quedar a mantenir l’status quo per la força, acabant amb qualsevol credibilitat dels desitjos de distensió del bloc soviètic. Afganistan se’ls convertiria en una guerra de desgast, en una espècie de Vietnam, que seria decisiu en l’enfonsament del món soviètic. Encara que per a Moscou era una acció defensiva destinada a impedir un règim hostil en la seva frontera, els nord-americans ho van llegir com part d’una audaç ofensiva geopolítica que volia aprofitar la debilitat que els EEUU havien demostrat amb Vietnam, el Watergate o la crisi iraniana dels hostatges. La proximitat de les eleccions presidencials va forçar Carter a represàlies contra els soviètics, inaugurant una època en la que la Distensió va quedar definitivament enrere:

-          Va prohibir l’enviament de cereals a la URSS, precipitant així també la crisi del règim

-          Boicot als Jocs Olímpics de Moscou de 1980, amb una crida als occidentals perquè s’hi sumessin

-          El congrés nord-americà va decidir no ratificar els acords SALT II sobre proliferació d’armes nuclears

Res no serviria: l’electoral demandava una política agressiva que el protegís davant l’avenç del comunisme. La revolució conservadora arribava a la presidència el 1980 amb Ronald Reagan.

Aquest actor cinematogràfic de segona fila ja havia sortit a les nostres classes durant la cacera de bruixes i encapçalant el sector més reaccionari del partit republicà durant la presidència Nixon. S’havia casat en segones núpcies amb Nancy Davies (en realitat Anne Frances Robbins), una jove actriu ultra-conservadora de poc talent, que guiava la seva vida pels pronòstics de la seva astròloga, una tal Joan Wuigley, que cobrava milers de dòlars mensuals per a contestar les preguntes que Nancy li feia per telèfon vàries vegades al dia. Nancy aïllava Reagan del seu entorn i protegia així la seva mediocritat: durant el segon mandat oblidava els noms dels seus ajudants més propers, per exemple. Era, però, un gran comunicador llegint el teleprompter i les seves idees d’ultradreta presentades com una “nova revolució” (que havien semblat desfasades quan havia lluitar en les primàries per ser candidat a la presidència contra Nixon el 1968 o Ford el 1976) ara semblaven adequades. En els seus discursos barrejava invocacions a Déu amb critiques a Carter per “perdre” Nicaragua, Iran, Moçambic, Etiòpia… i Afganistan!

Assegurava que l’atur i la inflació es podien aturar disminuint la despesa estatal: “el govern no és la solució als nostres problemes, el govern és el problema”, deia. Malgrat dir això, quan va arribar a la presidència va disparar el pressupost de defensa; per això el dèficit i el deute públic van créixer exponencialment. L’havia votar el 55% dels electors, amb una abstenció molt alta. Arribava a president amb gairebé 70 anys, gairebé sord, i en el segon mandat van aparèixer signes d’Alzheimer. Per si fos poc, va patir greus ferides en un atemptat als dos mesos de la seva pressa de possessió, el 30 de març de 1981…

Lluny de veure en la pobres l’origen de la seducció del comunisme, va finançar dictadures brutals i corruptes que aplacaven les protestes amb represàlies massives. A Guatemala, el 1982, un nou cop va dur al poder a Efraín Ríos Montt, qui, després de derogar la constitució, es va entrevistar amb Reagan. L’endemà d’aquesta reunió un escamot de soldats d’elit va entrar en un poblet de la selva (Les Dos Erres, es deia) i va exterminar completament els seus 250 habitants. Els soldats estavellaven els caps dels nens contra la paret i decapitaven els adults amb matxets, violaven les dones i les van enterrar vives. Les investigacions d’una comissió de la veritat patrocinada per les Nacions Unides va concloure que en 34 anys de conflicte a Guatemala es van produir 162.000 assassinats i 40.000 desapareguts (93% atribuïbles als militars, i un 3% als insurgents), amb un total de 658 massacres documentades que permeten parlar de genocidi deliberat contra la població maia. L’informe Guatemala Mai Més es va presentar el 24-4-1998 i dos dies més tard el director del projecte, el bisbe auxiliar Juan Gerardi (75 anys) va ser assassinat a cops per tres militars. 

S36 - L'AGONIA DE LA DISTENSIÓ

El Watergate havia convençut molts nord-americans de que alguna cosa greu no anava bé en la forma de governar el país. I en aquest clima va ser escollit un nou president: Jimmy Carter, un enginyer de marina i predicador baptista, tímid i religiós, d’imatge senzilla i sempre somrient que semblava deslligar-lo de les intrigues capitolines i contrastava amb els escàndols recents, i la decepció pública pel perdó que Ford havia concedit a Nixon. Malgrat la retòrica en què prometia un “govern tan bo, honest, decent, veraç, correcte, competent, idealista i compassiu com el propi poble americà”, va mantenir el suport a tirans com el Xa, Sadat, Marcos a Filipines, Mobutu al Congo o Suharto. Així doncs, encara que el maig de 1977 declarava que els americans s’estaven “allunyant de l’exagerada por al comunisme que ens havia conduït a associar-nos amb qualsevol dictador”, el setembre rebia Videla a la Casa Blanca, malgrat conèixer els seus crims a l’Argentina. Aquesta esquizofrènica diplomàcia demostrava l’existència de 2 faccions en el si del govern:

a)      El seu conseller de seguretat nacional, el polonès Zbigniewe Brzezinski, li va inspirar la transferència de la jurisdicció sobre la CIA del departament d’Estat (dirigit per Cyrus Vance, de tarannà negociador) al consell de seguretat nacional.

b)      Vance, per la seva banda, donava suport a la Trilateral (l’organització de dirigents polítics econòmics que lligava Europa occidental, Japó i Estats Units, que David Rockefeller havia fundat el 1973) i criticava l’obsessiu enfrontament amb la URSS.

c)      Els falcons del CPD (Committee on the Present Danger) com Bush, Pipes, Rumsfeld, Wolfowitz se li enfrontaven amb una visió alarmista de l’amenaça soviètica i la voluntat de no compartir l’hegemonia amb europeus i japonesos. Sostenien que Carter, i abans Nixon, “traïen els interessos de la nació” amb la distensió.

El gran èxit de Carter van ser els Acords de Camp David (9/1978) que van permetre la signatura per Sadat i Begin del tractat de pau de 1979 pel qual Egipte reconeixia l’estat d’Israel, i els israelians li tornaven la península del Sinaí. Arafat, veient que Egipte oblidava els palestins, diria que “Sadat ha venut Jerusalem i els drets del poble palestí per un grapat de sorra”. Carter no va aconseguir que Israel reconegués la Resolució 242 de les Nacions Unides, però confirmava Egipte en l’òrbita nord-americana. Mentrestant, Carter criticava els russos en matèria de Drets Humans i normalitzava les relacions amb la Xina, culminades amb la visita de Deng Xiao Ping als EEUU (1/1979) i la venda d’armament per usar-lo a Vietnam contra les bases soviètiques. Pel que fa a la política interior, Carter seria testimoni del profund gir a la dreta de la política econòmica nord-americana. La influència que els empresaris havien adquirit va ser palesa en 2 batalles legislatives: la primera va ser contra la creació d’una oficina de representació dels consumidors; la segona va ser contra el projecte Labor Law Reform Act presentant a finals de 1977. Els sindicats la veien una protecció davant les campanyes hostils de les empreses i veien que, amb un congrés de majoria demòcrata, no costaria d’aprovar. Però la hostilitat de les organitzacions empresarials la va eternitzar en el senat fins que la van retirar. El dirigent del sindicat dels treballadors de l’automòbil, Douglas Fraser, va interpretar-ho dient que “la comunitat empresarial ha escollit desencadenar una guerra de classes unilateral … contra els treballadors, i contra la classe mitjana. Els líders de la industria, el comerç i les finances dels EEUU han trencat i descartat el fràgil acord no escrit que va estar en vigor durant un període passat de creixement i progres”. Estava definint la imminent revolució conservadora.

ELS NOUS CONFLICTES. Havíem vist la Distensió superar moltes crisis: el 1979 s’arribà a signar el SALT II (FOTO), que ja no serà ratificat. Per què? Per l’aparició de nous conflictes, autòctons, aliens a l’enfrontament bipolar, però de repercussió mundial. A la consciència del pes que significaven els costos de producció (resultat de la crisi petrolera), se li va afegir la sensació de inseguretat que provocaran aquests nous conflictes. Ambdues circumstàncies decidiran el viratge neoliberal i amb ell … la Segona Guerra Freda.

-          El 1979 els sandinistes accedeixen al poder a Nicaragua, i la situació recorda els nord-americans una espècie de “segona Cuba”.

-          El 1979 la revolució fonamentalista iraniana de l’Aiatol·là Jomeini destronava el Xa de Pèrsia. El segon productor mundial de petroli entraria en guerra amb el primer, l’Iraq, i això provocaria una segona crisi petrolera.

-          El Vietnam Prosoviètic (unit per la victòria del nord el 1975) es llençaria contra la Cambodja dels Khmers Rojos, que rebrien el suport dels xinesos, el 1979.

-          Finalment, aquell 1979 la intervenció soviètica a Afganistan es convertiria en una espècie de Vietnam que els deixaria empantanats en un conflicte impossible de guanyar, fins el 1989.

Tots aquests conflictes desencadenarien una escalada freda i una crida a la seguretat per part de l’electorat. La classe mitjana no solament s’espantava per la suposada nova ofensiva soviètica, sinó que –espantada també per les crisis del petroli- reclamarà la retallada de l’estat social. Aquesta “revolució conservadora” provocarà la segona guerra Freda. El complex militar industrial es fregava les mans: un llenguatge agressiu, vell però reciclat, que parlava sobre la necessitat urgent de defensar-se, i reclamava una política exterior imperial agressiva, es materialitza en l’elecció de Ronald Reagan com a  president dels Estats Units (1980) en el marc del viratge conservador occidental.

LA REVOLUCIÓ FONAMENTALISTA IRANIANA. Ja el 1963, després de 10 anys d’autocràcia i parlament de terratinents, sense partits, el xa Muhammad Reza havia impulsat el que anomenava una “revolució blanca”, un programa de modernització que el va enfrontar al clergat musulmà xiïta que criticava la reforma agrària, la promoció de la dona i el nou calendari que feia del 1976 de l’era cristiana i el 1355 de la musulmana... el 2535 de l’imperi persa. Aquell mateix any l’aiatol·là Jomeini havia estat arrestat per criticar aquest projecte i va ser expulsat a un exili de 14 anys. Això havia provocat que, mentre el Xa governava com un autòcrata, l’oposició s’acostés a l’islamisme: terratinents afectats per la reforma agrària seguien el clergat que la condemnava, i els obrers perjudicats per l’empitjorament del repartiment de la riquesa després de la crisi petrolera s’afegiran a les protestes camperoles que col·lapsaran Teheran. Aquest procés culminava quan, el gener de 1978, la premsa atacava l’exiliat aiatol·là per haver dit que el Xa era un agent nord-americà, i es van produir manifestacions de repulsa per tot el país. Un terratrèmol a Tabas va deixar en evidència la ineficàcia de l’estat, quan es va veure que les institucions religioses musulmanes havien reaccionat més ràpid a ajudar els damnificats. Què estava passant?

·         Que les grans migracions del camp a la ciutat (on es concentraven oportunitats i beneficis petrolers) havien concentrat una oposició abans dispersa.

·         Que la modernització descontrolada, més ràpida que l’occidentalització cultural, va obrir esquerdes entre la burgesia adepta al règim i les masses xiïtes

·         Que el col·lapse del règim estava sent aprofitat pels fonamentalistes islàmics, capaços d’oferir una ideologia igualitària

·         Que la fastuositat de les festes de Persèpolis (1971) per a celebrar els 2500 anys de la monarquia persa palesava que el règim monàrquic era insostenible...

Quan el Xa Mohammed Reza Palevi va respondre a les protestes amb la duresa policial, va esclatar la revolució fonamentalista iraniana de 1978-1979. Amb el líder del moviment segur en l’exili, es precipitaven manifestacions amb 2 milions de persones, fins que els  soldats, farts de disparar contra civils indefensos, van començar a desertar i unir-se als manifestants. El Xa va marxar a l’exili a Egipte (16-1-1979) i Jomeini va tornar a Teheran, triomfant, l’1-2-1979. El vell ordre es va enfonsar com si res: els partidari de Jomeini van prendre el poder i van guanyar un referèndum que, amb el 98% dels vots, va proclamar la república islàmica el primer d’abril de 1979.

L’octubre de 1979 els nord-americans van acceptar que el deposat Shan, greument malalt, revés atenció mèdica als EEUU. El 4 de novembre grups d’estudiants iranians van assaltar l’ambaixada americana a Teherán i van agafar com a osatges 66 nord-americans, i van exigir –per a alliberar-los- l’extradició del Xa, amb l’objectiu de jutjar-lo i executar-lo, així com la confiscació de la seva fortuna. L’ocupació, planificada com una protesta temporal, es va endurir quan Jomeini li va donar suport públic. A Washington no ho sabien encara, però aquesta crisi acabaria amb la presidència Carter.