Charles Laughton
va interpretar Enric VIII com un monstre capriciós el 1933 i per això no és
fàcil explicar amb rigor historiogràfic el significat dels esdeveniments que
omplen el seu regnat. El primer concepte previ del que hem de partir són les
monarquies autoritàries del Renaixement, consagrades a consolidar el seu poder
sobre els senyors feudals que en temps medievals havien tingut, per delegació,
el poder efectiu sobre el territori (fins el punt de convertir els monarques en
poc més que un “primus inter pares”).
En segon lloc cal
destacar la residència d’aquests reis en sofisticades corts, envoltats dels
artistes i intel·lectuals laics als que protegien per demostrar magnificència.
Prop del rei i lluny dels seus senyorius també trobem part de la noblesa,
pendent de la gràcia reial i presonera del protocol que escenifica la seva
submissió. Aquesta noblesa, envejosa del nou personal polític format en dret a
les universitats a qui el rei confiava el desplegament dels seus creixents
poders, competia pel favor reial
reclamant el dret a l’auxilium i al consilium als que, pretesament, el
llinatge els donaria dret. Això feia de la cort l’escenari de lluites entre
faccions -“partits”, diuen les fonts- que enfronten la incipient noblesa de
servei (tecnòcrates, podríem dir) i les velles nissagues nobiliàries que se’ls
miren amb menyspreu.
El darrer factor previ
que hem de tenir present és la circulació d’idees que la impremta multiplica:
permetrà un debat teològic sobre la urgència de la renovació d’una església aparentment
allunyada dels principis fundacionals del cristianisme que els humanistes
–exhaustius estudiosos de les fonts clàssiques- recomanen recuperar. Aquest
debat en el si de l’església acabarà trencant Europa en dos blocs en el moment
en que la generació d’Enric VIII arriba al poder: l’anglès ho fa el 1509,
François I a França el 1515, i Carles de Gant (1516) a les XVII Províncies.
Aquest darrer, afortunat hereu dels bastos patrimonis dels seus avis, els Reis
Catòlics (per una banda) i l’emperador alemany i la duquessa de Borgonya (per
altra), es va haver d’enfrontar –com a emperador d’aquella immensa anarquia
constituïda de 300 jurisdiccions, incòmodes amb l’autoritat imperial, que era
aleshores Alemanya- al repte de la Reforma.
Les propostes de
Luter al negar la legitimitat de l’església instituïda i redefinir-la com a
suma dels cristians en relació directa amb Déu, sense mediacions, suggeria als
prínceps alemanys la possibilitat de bandejar l’autoritat imperial convertint-se
al protestantisme i, així, augmentar el seu patrimoni gràcies als béns de
l’església foragitada. En aquest debat, Enric VIII semblava ortodox quan
–responent Luter en una “Defensa dels set sagraments”- va aconseguir del Papa
el títol de “Defensor de la fe” (1521). Aquell any el rei semblava feliçment
casat! Amb qui?
La xarxa de
compromisos matrimonials que els Reis Catòlics havien teixit per aïllar França
havia dut fins a la cort anglesa la seva filla Caterina, per casar-se amb el
germà gran d’Enric, Artús. Però –mort sense consumar aquell matrimoni- s’havia
casat finalment Caterina amb Enric VIII l’any 1509. Aquella dona culta, per a
qui Joan Lluís Vives escriu un “Tractat d’instrucció de la dona cristiana” que
orienti la formació de la filla que tindrà amb Enric VIIIè, Maria, era –com Isabel
de Castella li havia inspirat- profundament conscient de la dignitat reial: per
això havia comandat la guerra contra Escòcia quan Enric VIII havia marxat a fer-la contra França, i capitanejava a
Londres la facció partidària d’entendre’s amb l’emperador Carles (el seu nebot).
En front d’aquesta facció, el cardenal Wolsey va inspirar la trobada del Camp
d’Or (1520) entre Enric VIII i Francesc I, i allà –buscant debilitar la
influencia de Caterina sobre el marit- li va presentar al rei una jove i seductora
Anna Boleyn que –formada en la cort més sofisticada d’Europa- va encetar les
cabòries del rei.
Què li passava al
rei? Enric estava angoixat esperant un fill al que deixar en herència el regne,
allunyant-lo així de l’ombra de la guerra civil amb què la dinastia Tudor havia
arribat a legitimar-se. Havia trobat, llegint el Levític, la sospita que Déu el
castigava per haver-se enllitat amb la dona del seu germà, i enamorat d’Anna, que
estratègicament el refusava mentre omplia el seu entorn de protestants, encarregà
a Wolsey l’anul·lació matrimonial. Aquesta “gran qüestió del rei” dominarà la
política europea durant els anys vint perquè el Papa, tement la venjança de
l’emperador (nebot de Caterina) es negà a concedir-li. L’orgullosa reacció de Caterina davant del
tribunal reial que havia de jutjar la nul·litat matrimonial va provocar el
descrèdit i la caiguda de Wolsey: alhora que Caterina i la seva filla eren
apartades de la cort, es produïa l’ascens d’un nou personal administratiu
dirigit per Thomas Cromwell. De confessió marcadament protestant, encaraven el
conflicte cap a la ruptura amb Roma. El casament i la coronació d’Anna Bolena
(1533) van suposar finalment un cisma i l’Acta de Supremacia (1534) era a la
pràctica el naixement d’una nova Església d’Anglaterra.
El triomf d’Ana
Bolena, però, va ser passatger, perquè la mort de Caterina (1536) i l’execució
de Thomas More (eficaç ministre i brillant humanista, oposat en consciència a
jurar els nous poders del rei) omplien
el rei de remordiments. La parella s’anava separant perquè Anna retreia al rei coquetejos
amb altres dones: la noblesa més reaccionària usava com a esquer lady Jane
Seymour i –fixant-se amb les habilitats cortesanes de la Bolena- escampava maledicències
que van semblar prou versemblants com per a jutjar Anna per infidelitat,
trobar-la culpable de traïció, i executar-la... el dia abans que Enric VIIIè es
prometia a Jane Seymour! Seria aquesta tercera reina la que oferiria al rei un
hereu –el futur Eduard VIè- a un preu molt alt: ella moriria poques hores
després del part (1537)
Mentrestant, una
revolta al Yorkshire –el Pelegrinatge de Gràcia (1538)- protestava pel
centralisme d’aquestes noves polítiques absolutistes, la càrrega fiscal que comportaven
i la imposició de canvis religiosos com el tancament dels monestirs. Encara que
part de la burgesia s’enriquia amb les subhastes de les terres expropiades a
l’església, i els ingressos de la monarquia es duplicaven amb la seva venda,
part de la població se sentia aliena a les noves teologies. Thomas Howard, Duc
de Norfolk, va reprimir amb duresa el moviment, mentre l’equip de govern
dirigit per Cromwell accelerava la ruptura amb Roma i –aprofitant l’excomunió
del rei per part del Papa Pau III el 1539- suggeria al rei una aliança amb els
protestants alemanys casant amb la princesa Anna de Clèves. La manca de
sintonia d’Enric i la nova reina, que es va solucionar anul·lant el matrimoni,
va fer caure la facció (i el cap) de Cromwell, que l’havia suggerit. I
aleshores la facció conservadora que el Duc de Norfolk dirigia, en ascens
gràcies a la repressió de la revolta, va aconseguir casar el rei amb una
joveneta de la família Howard, Caterina, qui –desqualificada per la facció
protestant- va ser executada per suposada traïció el mateix any del seu
matrimoni (1541).
La darrera
esposa, Caterina Parr, era ja una dona de trenta anys que va aportar certa
placidesa a l’ànima torturada d’aquell rei prematurament envellit i carregat de
xacres, un paranoic que sospitava revoltes per tot arreu. Infermera atenta, conservadora
culta, autora d’obres teològiques, madrastra comprensiva de Maria, Isabel i
Eduard, va mantenir l’equilibri entre faccions religioses. Va ser ella qui va
acompanyar el rei en els seus darrers anys, des del casament el 1547 fins al
seu traspàs el 1547. Per cert... com un catòlic ortodox, després de tanta
teologia i tantes polèmiques religioses.
