A la seu del Museu
d'Arqueologia a Montjuïc s'ha estrenat l'exposició DEMOS. VIURE EN
DEMOCRÀCIA. La seva mirada
El
primer problema que planteja l'exposició és la instrumentalització
dels mecanismes de profilaxis democràtica. Per sanejar el sistema
polític, els atenesos es van dotar de l'ostracisme. Quan una majoria
de ciutadans reunits en Assemblea creia que un individu posava en
perill el col·lectiu i es votava per majoria, havia de marxar a
l'exili. La votació es produïa a l'Assemblea: es demanava que cada
ciutadà escrivís en un tros de ceràmica (l'òstracon, que dóna
nom a l'expulsió) el nom de la persona que volien expulsar; si el
nom rebia més de la meitat dels vots, el ciutadà era desposseït de
tots els drets polítics i de residència durant 10 anys.
L'aplicació d'aquest mecanisme permetia oxigenar la vida política
de la ciutat, però no sempre era just, perquè estava condicionat
per les lluites entre les diverses faccions polítiques disposades a
convertir-lo en una eina de revenja. És el cas de Temístocles, el
general victoriós a Salamina (480 aC): va ser condemnat a l'exili
per un complot filoespartà, que el va acusar de traïció. Per això
va acabar servint al rei dels perses, que havia estat el seu antic
enemic.
Segon
cas. A l'Atenes clàssica també es van produir xocs entre legalitat
i legitimitat, entre llei i justícia. Una tragèdia que va presentar
aquest conflicte va ser “Antígona”: en el text la lluita de
legitimitats entre llei i justícia es personifica en els
personatges de Creont i Antígona. El primer defensa amb supèrbia la
inviolabilitat de les lleis de l'estat; ella defensa una llei
superior que transcendeix les normes temporals establertes pels homes.
Recordem la trama: per lluitar contra el monopoli en el tron de Tebes del seu
germà Etèocles, Polinices busca el suport d'una ciutat rival. La
guerra conclou amb la mort de tots dos en combat; per això el seu
tiet Creont es converteix en rei i dictamina que -per haver traït la
polis- Polinices no serà enterrat dignament sinó abandonat perquè
se'l mengin els corbs. Per evitar que l'ànima del seu germà vagui
eternament, i acomplint una de les funcions tradicionalment
atribuïdes a les dones, Antígona decideix enterrar el seu germà
contra el criteri de Creont, el seu tiet, sogre i rei. Aquesta
desobediència a les lleis de l'estat que considera injustes li
valdrà la mort. Però la tragèdia arriba també a Creont, perquè
el promès d'Antígona, que és el fill del nou rei, se suïcida al
veure-la morta, com també ho fa la mare d'aquest noi, esposa de
Creont, en veure el seu fill mort. Així és com Creont comprèn que
no havia d'haver imposat la seva sobirania per sobre dels valors
religiosos i familiars tradicionals. En el debat sobre si la voluntat
divina (llibertat religiosa) ha de prevaler sobre la humana
(obligació civil), Sòfocles sembla justificar Antígona, per haver
defensat allò que es considera legítim malgrat no ser legal.
Antígones del present podrien ser els manifestants contra la reforma
de la llei d'avortament, o contra les retallades. Legals, però
considerades il·legítimes perquè ataquen drets fonamentals.
Una
altra de les experiències democràtiques que recull l'exposició
DEMOS és la del poble menys influent que -unint-se i lluitant- pot
acabar determinant la presa de decisions. La comèdia “Lísístrata”
representa en aquest sentit una divertida fita de la història
política universal: és la primera obra literària que defensa la
resistència pacífica com a mètode per aconseguir objectius
polítics. És també una caricatura subversiva en què la unió
decidida de persones sense drets polítics, les dones, pot forçar
canvis. Concretament, Aristòfanes fa que les seves heroïnes, fartes
de veure com els seus pares, marits i fills perden la vida a la
guerra del Peloponès, es neguen a practicar sexe amb marits i amants
fins que no hi hagi pau. Aconsegueixen així un objectiu polític,
com la marxa que ara fa 50 anys va sortir de Selma pels Drets Civils
de la població afroamericana, o com la mobilització de la
Plataforma d'Afectats per la Hipoteca.
El
darrer motiu de reflexió sobre la pràctica democràtica d'ahir i
d'avui que trobem a DEMOS és la concepció intransigent de la llei.
Aquest problema està representat en el cas de Sòcrates. El seu
mètode de debat i anàlisi crític, que feia servir la dialèctica i
la demostració lògica, permetia exposar punts de vista de vegades
no compartits pel poder. Els diàlegs celebrats en simposi,
fonamentats en la reflexió i el raonament mitjançant la
interrogació irònica o les preguntes retòriques, constituïen un
autèntic viver d'idees. En ells, el mestre va personificar la
difusió de les seves idees oligàrquiques: acusat de corrompre
moralment els joves atenesos, va ser processat i condemnat a mort.
L'acusació arribava en un moment en què es depuraven
responsabilitats per les matances protagonitzades pels Trenta Tirans,
un govern oligàrquic filoespartà que -després de les Guerres del
Peloponès- havia intentat substituir les institucions democràtiques.
Entre aquella oligarquia s'hi comptaven deixebles de Sòcrates;
posant-lo sota sospita. La seva tossuderia a l'hora de
defensar la legalitat (fins i tot una que el condemnava a morir) i
les burles a un tribunal que naixia de l'acabada de recuperar
democràcia atenesa no van jugar a favor seu. Quan va prendre la
cicuta es va convertir en un membre més de la llarga llista de
víctimes del compliment exhaustiu de la legalitat, on hi podríem
posar també Lluís XVI o Allan Turing.
Està
bé que -malgrat que la democràcia s'ha dotat de mecanismes de
canalització de la participació ciutadana i d'altres per evitar les
arbitrarietats- se'ns recordi imperfeccions que han estat superades,
avui que una impetuosa i multiforme mobilització ciutadana aspira a
superar reptes molt més grans, com el segrest del sistema per part
del poder econòmic. El tema és prou important com perquè la mostra
s'allargui: està programada solament fins al mes de juny, i no està
previst que rodi per les altres seus del Museu distribuïdes pel
territori. L'excusa és que resulta difícil encabir l'àgora i les
peces al seu voltant. No és cert: caldria desfer la concepció
circular de la mostra i fer-la lineal, amb l'àgora al final, perquè
els vídeos que il·lustren cada cas -posats entorn de l'àgora- s'encavalquen els uns als altres i, juntament amb el vídeo central, sumen
un soroll inaguantable. El disseny i el discurs són prou atractius
com per intentar fer canvis que permetin allargar aquesta interessant exposició més enllà del mes de juny.
No hay comentarios:
Publicar un comentario