Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

miércoles, 20 de diciembre de 2017

S9: CARACT. GENERALS DE LES GRANS POTÈNCIES (i 3)


La visió del les resistències a la colonització com a moviments primitius i ancestrals
ha arribat fins la pel·lícula que vam comentar a classe (Samuel Bronston, 1963)
El balanç demogràfic de l’explotació del Congo (entre 5 i 15 milions de víctimes) ens permet reflexionar sobre l’impacte de l’imperialisme:  qui fa un balanç afalagador –infraestructures, vacunació, alfabetització, superació del tribalisme, economia de mercat superant la de subsistència- oblida la segregació social, els monocultius que segueixen les conveniències metropolitanes, l’aculturació, l’espoli de recursos que deixa subalimentació.  

Aquesta explicació “afro-victimista”, que acusa el colonialisme dels mals del continent, ha tingut resposta en l’explicació afro-pessimista que exposava el president Nicolàs Sarzkozy en el famós Discurs de Dakar (2007): l’imperialisme és l’excusa que encobreix les maldats de governs corruptes, la violència endèmica és resultat d’odis ancestrals. Fal·làcies d’una presumpta naturalesa dels africans que continuen el racisme que –en l’època colonial- fixava amb argumentari pseudo-científic una jerarquia entre les races per legitimar el domini blanc: és una lectura interessada i errònia de la teoria de la selecció natural, anomenada darwinisme social.

Ci Xi, la concubina que creó la China moderna (Jung Chang)
per conèixer aquest personatge de la pel·lícula.
I els colonitzats, què en pensaven? Hi ha una primera reacció no articulada, primitiva i violenta, a cavall entre el ressentiment i la xenofòbia, que es manifesta amb una reivindicació nostàlgica de les tradicions culturals presumptament agredides (els bòxers xinesos, p. ex) i també una reacció modernitzadora que pretén imitar els models occidentals per a poder enfrontar-s’hi amb garantia d’èxit (el Japó Meiji, els Joves Turcs...) Més endavant, la revolta s’institucionalitzarà mitjançant l’aparició de partits impulsats per elits colonials formades a la metròpoli... ¡com el Congrés Nacional Indi (1885) i la Lliga Musulmana (1908) a l’Índia!


Al canvi de segle, l’imperialisme sembla aturar-se.  Per rivalitats que podrien provocar guerres (com l’incident de Fachoda entre francesos i anglesos el 1898, el telegrama anglès a Portugal el 1891 o els acords francobritànics de 1886 que deixen Siam separant les seves respectives possessions asiàtiques), o bé per derrotes: els russos davant dels japonesos (Tushima, 1905), o els italians davant  dels etíops (Àdua, 1896). Fins i tot els britànics han de concedir als bòers l’autonomia de la Unió Sud-africana i el respecte de l’afrikáans (Pau de Pretòria, 1902).

L'incident diplomàtic obert a Fachoda (1898)
va consolidar Lord Kitchener com a heroi colonial
SÓN ESTATS CIENTÍFICS LEGITIMATS AMB EL DARWINISME SOCIAL. El curs passat ja vam parlar del canvi cultural que –a mitjans del s. XIX- havia deixat enrere el pessimisme apassionat i subjectiu del romanticisme per abraçar un renovada confiança amb la ciència i la tècnica. El virtuosisme deductiu del personatge d’Arthur Conand Doyle o la dominació de les distàncies i la natura que pressuposen els viatges inventats per Jules Verne en les seves novel·les són símptomes d’aquest canvi. L’anàlisi de la societat i la personalitat dels personatges que presentaven les novel·les realistes va quedar exemplificat per Mario Vargas Llosa a Madame Bovary, on Gustave Flauvert criticava el romanticisme en el destí de la protagonista i evitava qualsevol moral edificant: la història és un trist fragment de vida que acaba malament. Retratant la realitat amb precisió, els escriptors volien imitar l’objectivitat dels científics, els enginyers i els metges, convertint-se en una espècie de sacerdots de la veritat. La substitució de la imaginació romàntica per l’observació, i de tota imaginació per la descripció verídica, van contagiar les ciències socials: Marx buscava les regles que regulen l’evolució de les societats històriques i Freud una explicació per als desequilibris en “La interpretació dels somnis” (1900). Com escriuria August Comte: “Hi ha lleis tan determinants per al desenvolupament de l’espècie humana com per a la caiguda d’una pedra”. En aquesta recerca de principis matrius entenem la lectura errònia del gran llibre del segle, “L’origen de les espècies” (Charles Darwin, 1859). La teoria de la selecció natural que presenta es farà servir per legitimar el govern dels millors, la cursa imperialista i el domini blanc sobre els pobles colonitzats. Si la natura, lluny de ser el paradís creat per Déu, passa a ser el marc d’aquesta salvatge lluita per la supervivència, es legítim que les societats humanes (i els estats) regulin les seves relacions de la mateixa manera. La guerra queda legitimada pel darwinisme social!

L'HMS Dreadnought, primer cuirassat (1906). El navalisme inspirat pel llibre de l'Amirall Mahan va inaugurar una cursa per
 construir-ne entre alemanys (Llei Naval de 1898) i britànics. 

SÓN ESTATS MILITARISTES.  La cursa d’armaments entre alemanys i britànics no és l’única demostració de la militarització d’aquests estats. La pròpia filosofia de la nova diplomàcia enfronta Bismarck amb el nou Kàiser Guillem II des de 1888:

 en política exterior, calen equilibris per impedir conflictes que qüestionin la unificació aconseguida el 1871? O provocar enfrontaments per forçar un nou repartiment del pastís colonial?
-  Pel que fa a l’estructura de poder, Bismarck assumia el preu de les decisions apartant la dinastia del desgast de governar, Guillem II vol prendre decisions i despatxar amb els ministres
Pel que fa als socialistes, Bismarck vol prorrogar les lleis d’excepció. Però davant la vaga minera (Gelsenkirche, 1889) Guillem vol concessions: “La nostra marina és inoperant sense carbó: sense ella no podríem mobilitzar-nos”.

Una discussió (24-1-1890) va forçar el canceller a presentar la dimissió. La nova política alemanya no es fa esperar: el Kàiser visita Constantinoble (1898), es proclama “protector dels musulmans”, es compromet a equipar l’exèrcit otomà i formar-ne els comandaments. A canvi cauen negocis com la concessió del ferrocarril Berlín-Bizancio- Bagdad (1899) o la compra de la Turkish Petroleum per part del Deutsche Bank (1914). Espantats per la creixent flota alemanya i aquest renovat imperialisme, britànics i francesos abandonen la seva antiga rivalitat  i signen l’Entente Cordiale (1904): a canvi de la renúncia francesa a Egipte, el Regne Unit reconeix la seva actuació al Marroc. Quan els russos se sumin a l’acord, naixerà la Triple Entesa (1907) i Europa quedarà dividida en dos blocs. Però cursa d’armaments i aliances no són les úniques demostracions del militarisme d’aquests estats, governats per militars o poderosament influïts pels Estats Majors: 

La escultura que el Káiser regaló a los otomanos
durante su visita: el sultán Saladino tiene una
imagen muy... teutónica!
els Joves Turcs desplacen Abdul Hamid per situar-hi de soldà Mehmet V,
joves oficials grecs impulsen al govern el nacionalista  Elefthérios Venizelos (1909)
-  i militars serbis, dirigits per Dragutin Dimitrijevic -àlies Coronel Apis, fundador de l’associació nacionalista “Unió o Mort”/La Mà Negra- assassinen el rei Alexandre I per coronar un rei russòfil, Pere I (1903).
Mentrestant, el kàiser vol fer trontollar l’Entesa mitjançant les “proves de força”
El 31-3-1905 visita Tànger i promet ajuda el soldà contra els francesos. La conferència internacional d’Algesires (1906), però, va confirmar la preeminència francesa.
L’annexió de Bòsnia (1908) per l’imperi austrohongarès vol frenar ambicions sèrbies i la influència russa sobre els eslaus, però també incomoda Itàlia dins de Triple Aliança.
El 1911 el Káiser envia un cuirassat a Algadir per “protegir” el Marroc. Finalment reconeix la presència francesa a canvi d’un tros del Congo francès (Camerún)




La incapacitat otomana de respondre l’atac italià sobre Líbia (1911) inaugura el repartiment definitiu de les despulles otomanes: la Lliga Balcànica (Sèrbia, Bulgària i Grècia) va obligar els turcs a retirar-se dels Balcans. Una Conferència celebrada a Londres va aturar la tragèdia i va reconèixer una Albània independent. Però els problemes pel repartiment del botí entre els guanyadors van provocar una segona guerra balcànica. Grècia i Sèrbia ataquen Bulgària i l’obliguen a cedir Macedònia. Un Tractat a Bucarest (1913) va confirmar el creixement de Sèrbia, que –malgrat tot- no aconsegueix ni una sortida al mar, ni fer realitat el seu somni pan-eslavista. Els ressentiments entre els Balcans filo-russos (Sèrbia i Romania) i filo-austríacs (Bulgària) assegurava futures tensions. 

viernes, 1 de diciembre de 2017

S8: REPARTIR ÀFRICA... I EXPLOTAR-LA!


La setmana passada vam deixar Henry M. Stanley trobant el doctor Livingtone, una anècdota que simbolitzava l’exploració africana que permetria posteriorment conquerir i explotar el continent. Amb el prestigi aconseguit en l’aventura, Stanley va buscar patrocinador per a una nova expedició remuntant el Congo. Va aconseguir el suport, a títol personal, del rei Leopold II de Bèlgica, que a la Conferència Geogràfica de Brussel·les (1876) va anunciar l’interès filantròpic de l’Association International du Congo per enviar Stanley a sotmetre espais i pobladors. El problema era que hi havia competidors: l’antiga presència de faitorias properes i les exploracions de Pierre Savorgnan de Brazza demostraven l’interès de Portugal i França per controlar la zona. Per això Bismarck va convocar un Congrés a Berlín (11/1884-2/1885): volia evitar una guerra que pogués qüestionar les fronteres fixades el 1871, allunyar d’Europa els projectes francesos de revenja, i acontentar el lobby colonialista que reclamava -com diria el geògraf Friedrich Ratzel- el lebensraum, l’espai vital, que Alemanya necessitava.


La conferència de Berlín no va repartir el continent, però va fixar les “regles del joc” per fer-ho: qui ocupa la costa té dret al seu hinterland, cal notificar diplomàticament l’ocupació, la veritable ocupació d’un territori s’aconsegueix conquerint-lo, i el rei Leopold II de Bèlgica serà el sobirà, a títol personal, de l’Estat Lliure del Congo. Ja vam veure com en l’anterior Congrés de Berlín –reunit el 1878 per fixar les fronteres als Balcans- s’havia compensat França i Anglaterra amb posicions colonials a la Mediterrània: els anglesos s’havien posicionat a Xipre, i el francesos havien rendit Tunísia (Tractat del Bardo, 1881). Aquesta rivalitat nord-africana dóna el tret de sortida a la cursa! 


Però són aquestes rivalitats el motor del repartiment? O, com diu la interpretació marxista, la recerca de mercats reservats i matèries primeres per a continuar la Segona Revolució Industrial?

Marx havia assignat a l’imperialisme dels temps moderns un paper d’expansió del capitalisme fora d’Europa, i d’acumulació de capital que permetria enfortir la burgesia camí de les revolucions que desmuntarien el mode de producció feudal.  Lenin, testimoni de les noves dimensions del fenomen, anirà més enllà: a L’imperialisme, fase superior del capitalisme (1916) descriu una fase monopolística del capitalisme (en la que finances, indústria i estat conformen un gran conglomerat de poder) que llença l’estat (instrument de l’elit financera-industrial-política) a la recerca de matèries primeres i mercats. Fins i tot el periodista liberal J. A. Hobson (Imperialism, a study, 1902) –testimoni de la guerra anglo-bòer- reconeixia la vessant econòmica del fenomen: encara que li assignava una naturalesa política (“una perversió del nacionalisme”, deia) l’explicava com a resultat d’un problema econòmic. Sense polítiques de redistribució de la riquesa, afegia, la pobresa proletària provocava la debilitat del mercat interior i deixava grans excedents per als que s’havia de buscar mercats... Cedil Rhodes també recomanava imperialisme per evitar el conflicte social: “És el pa de l’obrer anglès”, va dir.

Un article de John Gallagher y Ronald Robinson ( "The imperialism of free trade", 1953) a la Economic History Review va reorientar el debat: desmentia que l’imperialisme basat en el liberalisme econòmic –amb un domini informal de zones d’influència arrencades per Gran Bretanya a Espanya i Portugal a l’Amèrica Llatina, convertida en proveïdora i client- hagués deixat pas a un altre model imperial, “formal” (basat en la submissió militar de territoris convertits en colònies). En realitat no hi havia evolució, deien, ni canvi de mentalitat: el que passava és que quan l’imperi informal no proporcionava un marc segur al comerç, sorgia la necessitat de l’imperi formal. Així, una regió amb potencial econòmic que proporciona una seguretat política baixa obliga a intervenir per ajustar les condicions. En canvi, si el marc polític és favorable, la intervenció i el control imperial es relaxen. En un llibre posterior –Africa and the Victorians, 1961- posaven l’exemple d’Egipte. Analitzem-lo ràpidament!

El curs passat vam explicar com l’expedició napoleònica i el suport a Mehmet Alí havien satel·litzat el país. Per això la construcció per Ferdinand de Lesseps del Canal de Suez i la creació de la Compagnie Universelle du Canal Maritime de Suez. La inauguració (1869) reduïa el viatge a l’Índia, que passava, de durar 5 mesos, a un!  Els anglesos, aleshores, van aprofitar la fallida del govern egipci (1875) –consagrat a marcar perfil modern allunyat del soldà otomà, glorificant un passat solemne en l’estrena d’Aída (1871)- per comprar les accions del canal. El domini “informal” inundava Egipte de mercaderies britàniques, que van enfonsar l’economia autòctona; una onada xenòfoba va encendre revoltes que –en qüestionar l’ordre i els interessos britànics- va obligar-los a intervenir per controlar. Fer-ho els va obligar a protegir-lo de les amenaces d’Al Mahdi, una revolta fonamentalista al Txad, on seria derrotat el General Gordon (Jartum, 1885). Anys després, Lord Kitchener es convertiria en un heroi colonial venjant-lo.

El motor de l’imperialisme, doncs, era polític; no tant el nacionalisme sinó els conflictes a la perifèria que -en qüestionar l’ordre que facilitava el comerç- requeria una actuació protectora. Així es va consagrar una visió de l’imperialisme que desqualificava la interpretació econòmica: historiadors com David K. Fieldhouse (Economia e imperio, 1971) i Wolfang J. Mommsen (La época del imperialismo, 1969) arribaven a afirmar que l’imperi no era rendible i que els discursos dels polítics imperialistes -Jules Ferry a França, Chamberlain al Regne Unit, Teddy Roosevelt als Estats Units...- parlaven de filantropia, i no d’economia. La forma extrema de nacionalisme abraçada per aquestes potències les impulsava a superar el marc continental i aspirar a la preponderància mundial. El motor de l’imperialisme era polític, conclouen.

Eric Hobsbawn (Industria e imperio, 1969) va reivindicar la interpretació econòmica de l’imperialisme: els conflictes perifèrics esclaten com a resposta a la penetració econòmica, deia, i protegir la ruta a l’Índia pot semblar un mòbil polític però el que vol garantir és el comerç desigual amb aquesta colònia. Hobsbawn també relaciona el nou imperialisme amb la crisi de superproducció de 1873, que es va voler solucionar amb un impuls exportador, i amb la demanda de nous productes: els diamants sud-africans, el petroli a l’Orient Mitjà i el cautxú al Congo. L’explotació d’aquesta darrera colònia ha estat explicada per Adam Hoschild (El fantasma del rey Leopoldo, 2006) i glaça la sang: la Force Publique reclutada entre antics esclaus i mercenaris europeus sotmetia la població indígena a ritmes de treball forçat inhumans, amb una violència desfermada a cop de “chicote”, al servei de les empreses comercials. L’Estat Lliure del Congo era en realitat, paradoxalment, un camp de concentració gegantí, on les famílies eren segrestades per l’exèrcit i alliberades a canvi de tones de cautxú. Els agents de les companyies concessionàries cobraven incentius si augmentaven el rendiment, per això sistematitzaven càstigs, tortures i mutilacions per imposar ritmes de treballs extenuants. Gran part de la documentació generada per l’administració colonial va ser destruïda poc abans de la mort del rei i la cessió a Bèlgica de la colònia (1908), però George W. Williams -autor d’una Història de la raça negra a América- va publicar en aquest sentit una “Carta oberta al rei dels belgues” per denunciar el que passava (1890). Aquell any l’escriptor polonès Joseph Conrad va remuntar el Congo com a oficial en un vapor i -fruit de la seva experiència- va redactar una novel·la curta, “El cor de les tenebres” (1902), en idèntic sentit. També el cònsol britànic al Congo, Roger Casement, va redactar un informe i es va convertir en un activista anti-imperialista que el va acabar solidaritzant amb la situació de la seva Irlanda natal. Però la lluita de Casement per la independència d’Irlanda és una altra història...