De 1357 daten les primeres disposicions reials encaminades a continuar la segona muralla per la part oriental. Alhora s’inicia la muralla que es dirà del Raval, rodejant Barcelona per ponent, per englobar institucions religioses (Sant Pau del Camp) i hospitalàries (Hospital de la Santa Creu, 1403) que s’havien quedat fora del recinte emmurallat. El nou recinte va ampliar el perímetre en més de 6 kilòmetres, i va acotar una superfície de 218 Ha. Els treballs de construcció van durar aproximadament un segle, des de mitjans del segle XIV fins mitjans del segle XV: les obres van acabar aixecant un circuit que marquen les actuals rondes (Sant Pau, Sant Antoni, Universitat i Sant Pere), baixava per l’actual passeig Lluís Companys i tancava el front de mar, seguint l’actual avinguda Marqués de l’Argentera. El Portal de Santa Madrona (a la foto següent) és l’únic que es conserva de tot aquest tercer recinte.
Pierre Villar deia a “Catalunya dins l’Espanya Moderna” que aquesta muralla era un “contrast entre les previsions dels homes del segle XIV i les realitzacions del segle XV”. La distància entre la previsió i la realitat (no s’acaba d’ocupar el territori tancat dins la tercera muralla fins el segle XIX) és la prova del traumàtic canvi que es produeix en acabar l’Edat Mitjana: la crisi baixmedieval. Per al prestigiós historiador, la construcció de la tercera muralla és una previsió optimista de futur que resulta fallida.
Més tard s’ha dit que la tercera muralla no va ser un excés de miopia, sinó un fenomen comú a altres ciutats europees: moltes muralles construïdes als segles XIV i XV tanquen territoris que triguen tres o quatre segle en ocupar-se. El seu objectiu, doncs, no és acollir el creixement urbà; el recinte del Raval està situat just a l’extrem oposat on s’està desenvolupant el nucli més dinàmic i de més creixement demogràfic. Per tant, l’objectiu de la muralla dels temps de Pere el Cerimoniós no és obrir horitzons al creixement urbà: si fos així s’actuaria a la línia de creixement de la ciutat. Per altra banda, la permanència de la muralla de la Rambla mostra la voluntat de mantenir el Raval com un àrea suburbana. D’aqui va sortir la teoria de la “previsió de setges”, segons la qual l’objectiu de la tercera muralla no era protegir nous teixits urbans sinó protegir un espai rural al servei de la ciutat en cas de setge. Els avanços de les tècniques bèl•liques que es produeixen en aquesta època de conflictes imposava deixar els horts i els espais del bestiar dins de la ciutat.
I és que de 1356 a 1375 una “Guerra dels dos Peres” amb Castella podria amenaçar Barcelona. Després de les primeres petites incursions castellanes en els regnes de la Corona d’Aragó, la ciutat va demanar al rei permís per millorar les defenses (1357); i com que les obres van començar alhora en tres punts del recorregut (els extrems i prop de Santa Anna), en aquest context, s’ha pensat que l’origen de la tercera muralla va ser una “re-fortificació” de la segona. De fet, la ciutat va ser atacada del 9 a l’11 de juny de 1359 per una esquadra castellano-genovesa, tal i com explica el capítol VI de la Crònica del Rei. Ningú no ho havia intentat abans: es pensava que era gairebé impossible, que solament els navegants barcelonins podien superar els bancs de sorra i els esculls. Potser per això s’havia deixat obert el front marítim.
L’atac no solament és important perquè va despertar la urgència de fortificar millor la ciutat. El Consell de Cent va demanar els ciutadans que col•laboressin en els treballs (1368) i els habitants del Carme / Raval també van ser requerits. Ells van demanar aleshors als consellers que el seu barri fos inclòs en el perímetre defensiu. Això no s’havia previst el 1358, malgrat que el Raval ja existia. La seva decisió d’incloure’l sembla sorgir, doncs, d’un compromís del Consell amb els seus habitants.
El projecte preparat per cobrir la sol•licitud es conserva a l’Arxiu Històric, i ens permet reconstruir l’hipotètic primer traçat: sortia del capdamunt de la rambla pujant per Pelai fins la plaça Universitat, on girava i baixava fins a la confluència del carrer del Carme amb Riera Alta, creuava fins el carrer hospitali tornava cap a la Rambla a l’alçada de la Boqueria. El document no precisa característiques dels materials, però es refereix a ell com “vall del raval”; això ens fa pensar que seria una protecció mínima: un fos, palissada i portals informals. Però entre 1372 i 1375 unes difícils negociacions amb el rei permeten finalment ampliar el perímetre: sembla que el consell i el rei negocien la construcció d’un palau arran la muralla prop de les Drassanes, que tot quedi dins una nova muralla, i que el Consell pagui totes les obres. Mentre es fa, el consell i el rei negocien la construcció d’un nou palau arran la muralla prop de les drassanes i que tot quedi dins, pagat pel consell... El palau, finalment, no es va fer, tot i que Joan I i el seu germà Martí I van recuperar la idea. Però explica l’extensió del tercer cicle de muralles, segons l’article d’Albert Cubeles i Ferran Puig inclòs dins el volum Abajo las murallas, 150 anys de l’enderroc de les muralles de Barcelona (MUHBA, 2004)
L’atac de 1359 no solament havia despertat la urgència de fortificar millor la ciutat, sinó que ens demostra que l’art de la guerra iniciava importants canvis per als quals més endavant caldria preparar-se. Les rudimentàries bombardes que, segons la crònica de Pere III, es van fer servir el 1359 són la primera notícia d’un arma de foc a la ciutat. L’artilleria obligaria, però, a canviar la manera de construir fortificacions. Com diuen Cubeles i Puig, “per tal de compensar l’increment de la potència dels trets (i en conseqüència l’augment de la capacitat destructiva els projectils) i la millora de la punteria, d’una banda, es va haver d’incrementar notablement el gruix dels murs, i de l’altra, disminuir-ne l’alçada per tal d’oferir una menor superfície d’impacte. Les torres que caracteritzaven les fortificacions i sobresortien, eren ara un problema”. La solució van ser els baluards, uns terraplens avançats, de forma poligonal, que es construïen als angles sortints del traçat, sense que la seva alçada fos superior que la del conjunt del mur. Aquest model es desenvoluparia en la muralla de mar (aixecada al segle XVI) i en el reforçament de la muralla de terra/interior (durant les guerres amb França al segle XVII). Però aquesta ja es una altra història...
No hay comentarios:
Publicar un comentario