LES TRES MURALLES DE BCN (IV): LA SEGONA MURALLA, "DITA" DE JAUME I

Aquella expansió urbana que seguia els eixos dels camins que arribaven a la ciutat es va anar convertint en un teixit urbà continu que tapava la muralla romana, ocupava unes 150 Hectàrees i acollia uns 30.000 habitants... Del s. XII tenim constància de l’existència de portals que controlaven l’accés de persones i mercaderies en els límits físics de la ciutat. No comptem amb restes arqueològiques ni es coneix la seva ubicació exacta, no sabem com eren ni com es van alçar, però –segons A. Cubeles diu a “La muralla medieval de Barcelona i els seus portals”, MHCB, 2007- “cap d’aquests punts d’accés tenia una estrica funció defensiva. Més aviat devia tractar-s de llocs amb finalitat administrativa, de cobrament de taxes i impostos”. Per això, afegeix, cap d’ells devia tenir una estructura arquitectònica important i solament una situació militar compromesa hauria obligat a abandonar aquest sistema. Això és el que va passar sota el regnat de Pere el Gran, a qui un estudi recent de les seves despulles ens ha permet conèixer/reconstruir físicament...



L’atac francès sobre Girona (1285) –en el context de la lluita per Sicília que havia començat a amb les Vespres Sicilianes- va moure el rei a ordenar la fortificació de Barcelona. Segons explica Bernat Desclot en la seva Crònica el rei va manar fer “un vall en gir de la ciutat (...) ab mur de terra (...) tot traucat de ballesteries. E de vint en vint brasses féu fer cadafals de fusta riba lo vall”. És a dir, un mur de terra que ha d’envoltar la ciutat, amb cadafals de fusta amb espitlleres. És doncs una construcció d’urgència que dotava la ciutat d’una cosa que aleshores no tenia, i que es va continuar construint un cop passat el perill, ja de pedra. La direcció va ser assumida pel Consell de Cent, fet que la converteix en la primera obra pública en la qual el govern de la ciutat participava. Desconeixem la seqüència constructiva, però el MHCB guarda una làpida que dona fe de la finalització del Portal Nou el 1295.

Per la banda de la riera que després s'anomenaria Rambla, el traçat unia el convent de Sant Francesc d'Assís (Framenors) i la col•legiata de Santa Anna amb un mur que arrencava de la Torre de les Puces (construïda sobre la platja) i arribava fins a l'actual plaça de Catalunya, a la torre de Sant Sever. D'allà en sortia un altre tram que enllaçava amb el monestir de Jonqueres, el Portal Nou (al carrer del mateix nom), arribava fins a la platja, i unia el convent de Sant Agustí Vell i el monestir de Santa Clara.

El nou perímetre emmurallat del segle XIII s’extenia durant uns 5 quilòmetres, deixava un front obert al mar, per no entorpir el moviment portuari ni el transit marítim. Delimitava un àrea d’unes 131 Ha: multiplicava doncs per deu l’extensió de la ciutat. Les muralles seguien les actuals Rambles, la Ronda de Sant Pere, l’actual Arc de Triomf, el Passeig Lluis Companys i els parc de la Ciutadella. Aquest traçat englobava al seu interior gran part de les “viles noves” en una muralla de vuitanta torres, de les quals vint-i-cinc corresponien al tram de la Rambla.



Vuit portes permetran l’entrada o sortida als camins, quan la muralla sigui acabada. Però ara ens interessen els cinc que s'obrien en el traçat de la Rambla: el Portal de Sant Francesc (o Framenors, o de les Drassanes), el de Trencaclaus (també dit dels Ollers, o d’escudellers), el de la Boqueria, el de Santa Anna (o dels Bergants) i el més conegut, el de la Portaferrissa. Es deia així perquè en ella es va fixar la barra de ferro que feia de patró en una de les mides de longitud de la ciutat. El lloc on estava emplaçada es recorda actualment amb una font construïda el 1818 (restaurada el 1898), amb ceràmica ornamental de 1959 obra de Joan Guivernau i Sans, que vol donar una idea de la primitiva Portaferrisa, amb dues torres poligonals i amb un espai davant. Tenim documentat el topònim ja el 1260 perquè hi devia haver algun d’aquells portals dels que parlava al començar el post, i que havien fet pensar que la muralla –tal i com passa amb l’ordenació política de la ciutat- dataven del regnat de Jaume I. Poca cosa més ens ha quedat d'aquella muralla, progressivament desmuntada durant el segle XVIII quan la Rambla es converteix en un ostentós passeig aristocràtic. El jove historiador Dani Cortijo ens proposa en el seu llibre "Històries de la Història de Barcelona" (2010) dos racons ons es poden trobar vestigis...



La muralla del segle XIII és el símbol d’una ciutat forta i rica, tota una garantia de poder a la corona, que donava coherència a uns estats feudals amb tendències centrífugues. També és el símbol de l’ostentació de la burgesia financera i comercial. La seva construcció queda interrompuda durant tota la meitat del segle XIV. En aquest moment cobreix la Rambla i el sector que va des de Santa Anna fins Sant Pere; faltava la façana marítima i l’oriental, però ja cobria els sectors més dinàmics de la ciutat. Protegir els espais que queden fora serà l’objectiu de la tercera muralla.