Aquest dibuix no representa Bàrcino, sinó una ciutat idealitzada durant el Baix Imperi. Forma part d'un llibre que els docents fem servir sovint: Barmi, la formació d'una ciutat mediterrània a través de la història (Barcelona, Destino, 1990), d'un expert en aquestes coses de la divulgació històrica,en Francesc Xavier Hernández. Es veu com molts edificis públics abandonats, han servit per construir una muralla més petita, la populosa ciutat comercial de l’Alt Imperi s’ha despoblat i la seva xarxa de carrers s’ha empetitit. La ruralització de l’economia al segle III, agreujada per la crisi de les comunicacions (i del comerç) que imposen les guerres civils i les primeres invasions, expliquen el refugi de la població en l’activitat agrària i l’abandonament de les ciutats. En aquest context de despoblació de les ciutats entenem com, per exemple, Tàrraco descuida la seva façana marítima.
Els mateixos factors que debiliten la capital de la Tarraconense expliquen l’ascens de Bàrcino: és una ciutat petita, fàcil de defensar. La construcció d’unes gran muralles ha fet de la ciutat un fortí inexpugnable. El recinte emmurallat és de una potència extraordinària: més de 70 torres construïdes força properes, dotades de finestres on poder emplaçar màquines de guerra. Probablement sigui una de les més extraordinàries mostres d’arquitectura militar del Baix Imperi a Occident. Per això visigots, musulmans i francs van fer del recinte la base de la seva política de control territorial del Nord-est peninsular.
Les muralles del Baix Imperi continuen protegint la població quan les tropes de Lluís el Piadós (801) va assetjar la ciutat. Ni els francs van poder vèncer les muralles: de fet els barcelonins es van entregar per acabar amb el penós setge. Així ho explica la Crònica d’Ermold el Negre: lloant el successor de Carlemany, remarca la fortalesa de les defenses de la ciutat. Es tracta d’un poema escrit entre 826 i 828 per un personatge de la cort d’Aquisgrà. Explica que les màquines de guerra no van poder obrir cap forat en les muralles, que el setge va durar set mesos i que hi havia qui –faltant aliments dins la ciutat i preferint morir a viure en aquelles circumstàncies- optava per llençar-se des de dalt de les muralles. Aquesta fortalesa explica el profund shock psicològic que va significar per als barcelonins la razzia d’Al-Mansur (985): a més de les importants conseqüències que va tenir en el progrés polític de la Pre-Catalunya comtal, la razzia va qüestionar el sistema defensiu de la ciutat. Caldria reforçar-la! Però aquesta no seria la causa que va impulsar la construcció del segon cercle de muralles.
- Ja el segle X tenim documentada l’existència de barris al voltant de l’església del Pi (la Vilanova del Pi) i més enllà de les actuals Rambles, al voltant del monestir benedictí de Sant Pau del Camp.
- També Santa Maria de les Arenes (la futura catedral de Santa Maria del Mar) vertebrava una gran Vilanova, així com el monestir benedictí femení de Sant Pere de les Puelles, més al nord, vertebra la Vilanova de Sant Pere.
- Al nord de la Porta Bisbal, el barri de Vilanova dels Arcs, i davant del Portal Major, la Vilanova de Mercadal.
- Posteriorment, en el segle XII, creix el barri entorn del Monestir de Santa Anna.
Tot plegat facilitava a la ciutat de Barcelona, a mitjans del segle XIII, una imatge molt peculiar: les antigues muralles romanes, que delimitaven el perímetre urbà, apareixien totalment envoltades per un conjunt de “viles noves” en expansió. Aquests barris dinàmics i densament poblats s’havien de protegir. Aquest va ser l’objectiu de la muralla que es va començar a construir a finals del regnat de Jaume I: és el traçat que avui ocupa la Rambla i que es reconeix en el darrer planell d'aquest post. L'explico aviat!
No hay comentarios:
Publicar un comentario