S21 BIS - EUROPA, ANY ZERO

EUROPA, ANY ZERO. Encara que Paul Johnson digui a “Temps moderns” que Europa era el 1945 un “volcà apagat”, darrerament Keith Lowe ha parlat més aviat d’un “continent salvatge”. El drama dels DP (desplaced persons) és el més representatiu: hi ha 14 milions d’alemanys que havien estat ocupants durant les conquestes nazis, però també descendents de famílies natives, que es veuen obligats a retornar Alemanya, i 8 milions de presos i treballadors forçats alliberats que -organitzats en bandes- van assolar el país impunement. Sota una ocupació militar consagrada a organitzar serveis civils bàsics, es produeixen tota mena de venjances: els polonesos ataquen alemanys, però també ucraïnesos i jueus que havien sobreviscut. Molts eslovacs assassinen hongaresos que s’havien instal·lat el 1938, i els txecs a l’antiga població alemanya del seu  país. Richard Evans parla d’uns 2 milions de morts, però cal afegir soldats alemanys abandonats en camps, com els que Eisenhower descriu a França, on compta “50 Dachaus on feien passar gana els alemanys fins que ja no podien treballar”.

En la seva reconeguda Història d’Europa des de 1945, Tony Judt no solament recorda la destrucció generalitzada de localitats costaneres franceses, arrasades per la força aèria americana, o els munts de runes en què havien convertit Hamburg, Colònia, Düsseldorf, Dresde o Berlín, que va rebre l’impacte de 40.000 tones de bombes i el 75% dels seus edificis va quedar inhabitable. El malaurat historiador dedica algunes pàgines als nens que es van quedar orfes i sense llar: més de 50.000 a Berlín, omplint els jardins del Quirinal a Roma, mutilats, desfigurats, mai més reclamats, uns 200.000 a Polònia, patint malalties degudes a privacions, tuberculosi i raquitisme... Encara que el 1939 “Allò que el vent s’endugué” i “El mac d’Oz”  havien pretès mostrar un món en colors, la producció cinematogràfica de postguerra retratarà en blanc i negre aquella Europa trencada: Roberto Rossellini simbolitza el neo-realisme italià a «Roma, ciutat oberta » (1945) i «Alemanya, any zero» (1948), William Tyler descriu el drama del retorn dels veterans a “Els millors anys de la nostra vida” (1946) i Carol Reed passeja pels carrers de Viena a “El tercer home” (1949).

I malgrat tot, la recuperació econòmica del continent avançava ràpidament. Entre 1947 i 1959 el creixement d’Europa va ser espectacular: la producció d’acer va créixer un 75%, la de ciment un 80%, la de vehicles, un 150% i el refinat de petroli un 200%. És un creixement superior a qualsevol altra etapa anterior, accelerat i estable. I general, perquè es va experimentar en tots els sectors. Els economistes han debatut molt sobre el fenomen: i avui sembla ser que el Pla Marshall no va ser tan decisiu, perquè qui menys va rebre va créixer molt més. Tampoc la creació d’organismes internacionals, perquè  la CEE no es posa en marxa fins el 1957, i la CECA (1951) lligava pocs estats i solament al sector de la mineria. Altres factors, en canvi, guanyen pes a l’hora d’explicar la increïble recuperació europea: sembla, per exemple, que la destrucció va ser relativa, perquè –davant els bombardejos de ciutats- molts estats van dispersar les indústries fins als afores. A més, els refugiats que venien de l’est eren classes mitjanes formades i els immigrants mediterranis barats. També sembla que l’afany de consumir estimulat per l’exemple de les tropes ocupants americanes va influir. Detectem polítiques molt intervencionistes a Itàlia, i molt liberals a Alemanya, per tant l’única cosa en comú que ens pot permetre caracteritzar les iniciatives que van permetre el miracle europeu és el pragmatisme. Els governants de l’Europa de postguerra són tecnòcrates eclèctics, gairebé tots de DEMOCRÀCIA CRISTIANA. 

Ja havien hagut abans partits confessionals, però la militància havia estat condicionada a la religió. Ara en canvi veurem que solament a Itàlia. En un context de desarmament ideològic, la classe mitjana vol discursos oberts i ells –descartades les dretes que van pactar amb el feixisme i les esquerres revolucionàries filo-soviètiques - compten amb la consideració aliada. L’humanisme del discurs religiós, a més, els permet acceptar la ingerència estatal en l’economia que posa en marxa la principal eina anti-comunista, l’estat del benestar. Tot això explica l’èxit electoral dels demòcrata cristians, dirigits per polítics molt veterans: Adenauer és nascut el 1876, i De Gasperi (1881) o Atlee (1883) són supervivents d’un segle de tragèdies que resten il·lesos després de 30 anys de política, i per això oferien credibilitat (havien evitat els extrems) i alhora demostraven una prudència que evitava experimentar. És més: Churchill (nascut el 1874) tornarà a Downing St de 1951 a 1955 sense haver deixat mai la política activa. Ja vam parlar del seu discurs a Fulton, però n’hi ha un altre que el posa en contacte amb molts altres polítics de postguerra: el que va pronunciar a Zurich el 19 de setembre de 1945, i en el que fa una descripció de l’Europa d’aquell any, on “una massa trèmula de turmentats, famolencs, desposseïts i atordits essers humans es troben davant les runes de les seves ciutats i les seves cases, i miren el fosc horitzó”, en fa responsables el nacionalisme i la guerra, i en proposa una solució: “crear la família europea i dotar-la d’una estructura sota la qual pugui viure en pau, seguretat i llibertat. Hem de crear uns estats units d’Europa, i solament així cents de milions de treballadors podran recuperar les senzilles alegries i esperances que fan que la vida valgui la pena”.

No és el primer cop que aquesta idea apareix: ja el Manifest de Ventotene havia compromès els moviments de resistència, durant la guerra, per a una Europa en pau i solidaritat. D’aquest ambient va sorgir una altra iniciativa: el maig de 1949, 750 delegats del Moviment Europeu van debatre l’estatut del Consell d’Europa en un congrés que conclouria el compromís dels estats (Benelux, França, el Regne Unit, Irlanda, Itàlia, Dinamarca, Noruega i Suècia) per treballar en “una unió més estreta entre els seus membres (...) i afavorir el seu progrés econòmic i social”. Allà va sortir el debat de si aquesta col·laboració s’havia de quedar en una simple cooperació inter-governamental en temes d’interès mutu (ignorant les sobiranies i afavorint una possible unificació progressiva), o si calia treballar per a construir una entitat política supranacional controlada per un parlament escollit per sufragi universal directe. Hem de vigilar, però, tal i com advertia Tony Judt en la introducció de la seva “Postguerra”, que, “per molt que resulti temptador explicar la recuperació d’Europa en clau lírica i autocomplaent (...) i incloguem dins del miracle l’aprenentatge de les lliçons de l’Europa recent” per a concloure que el resultat va ser un “continent conciliador, pacífic, ressorgit de les cendres d’un passat assassí i suïcida”- la pau a l’Est era la de les presons, imposada amb tancs: “Moscou va imposar els seus intercanvis fraternals per la força (...) i Europa no va néixer del projecte optimista, ambiciós i progressista que els idealistes d’avui somnien retrospectivament, sinó d’un insegura ansietat (...) assetjats pel fantasma de la història (...) buscaven mesures profilàctiques pe a mantenir a ratlla el passat (...) Europa estava buscant barreres contra la reincidència (...) no havia estat capaç de lliurar-se del feixisme pels seus propis medis (...) va ser alliberada o enclaustrada, per forasters”.

ITÀLIA, L’EUROPA DERROTADA I ALLIBERADA. La novel·la de Carlo Levi “Crist s’aturà a Éboli” retratava el sud més pobre del país pels ulls d’un metge piemontès que s’instal·lava en un inhòspit llogaret. El Sud havia estat salvat de la guerra pel desembarcament aliat, però les seves estructures també: el 1971 encara el 95% dels funcionaris havien guanyat la seva plaça en temps de Mussolini. La pobresa que reflexa la novel·la és estructural: el 85% de les famílies més pobres del país vivia al sud, i els sous a Apúlia eren la meitat dels de la Llombardia. El parlament va fundar en la primera postguerra una Cassa per il Mezzogiorno que, amb polítiques de subsidis, va estructurar una corrupció que comprava estómacs a canvi de garantir l’estabilitat política a Roma: així va ser com la DC es va perpetuar en el poder.

L’Institut de Recuperació Industrial va impulsar l’economia italiana creant un gran sector públic: el 1963 participa en 120 companyies que sumen 180.000 treballadors i controla 4/5 parts del capital dels bancs més grans, i 5 de les 9 empreses italianes més importants, dedicades a la línia blanca i l’automòbil (el primer utilitari, el FIAC 500, serà el símbol d’aquesta prosperitat). Malgrat el poder de la Democràcia Cristiana d'Alcide de Gasperi (esquerra, a la foto), que ja vam veure com havia guanyat les eleccions de 1948, el PCI té més de 2 milions d’afiliats, gràcies al prestigi dels partisans, a líders valuosos com Palmiro Toglliatti (a la dreta, a la foto) a la honradesa excepcional que demostren malgrat l’ambient de corrupció, i a l’eurocomunisme (renúncia a la violència, a la dictadura del proletariat i a la lluita de classes).

FRANÇA, L’EUROPA VENCEDORA I ALLIBERADA. Havíem deixat De Gaulle desfilant pels Camps Elisis el 26 d’agost de 1944: aquell dia de l’entrada oficial a París es va commemorar l’alliberament de la capital amb un solemne Te Deum a Nôtre Damme. El govern provisional (1944-1946) amb Jean Monnet i G. Pompidou  (Unitat Nacional) va iniciar demanant responsabilitats a Pierre Labal (que seria executat) o al vell Petâin (que moriria a la presó el 1951). Alhora la Resistència iniciava una depuració violenta que va provocar 4.500 executats i 150.000 detinguts. L’ombra del dubte enterboleix la figura de Coco Channel, i Louis Renault seria expropiat pel seu col·laboracionisme.

El 1946 comença la IV República quan s’aprova la constitució en referèndum: recull part del programa de la Resistència (vot femení, nacionalitzacions i seguretat social...). De Gaulle, veient que garantia un legislatiu molt fort que podia qüestionar l’executiu, va preferir retirar-se i treballar en el seu partit, La Reunió del Poble Francès (RPF). La República viurà l’èxit econòmic, però patirà permanent inestabilitat política i enfrontada al conflicte colonial. I és que –encara que aquell 1946 es proclamà la Unió Francesa, una façana nova per al vell colonialisme, que atorgava la ciutadania francesa i la divisió en departaments per a les colònies- la guerra d’Indoxina que havíem vist acabar amb els Acords de Ginebra (1954) i el naixement dels dos Vietnams, de Laos i Cambodja, va revitalitzar un altre conflicte: el d’Algèria.

Allà, els avenços mèdics a les colònies havien augmentat la població i per això havia sorgit malestar pel repartiment de les terres. La propaganda anti-colonial dels nazis i la participació en la guerra sense compensació havien caldejat els ànims de la colònia. La guspira de la revolta va ser la repressió policial d’una manifestació a l’aldea de Sétif el 1945. A la reacció violenta dels algerians contra els pied-noirs es va respondre amb un bombardeig terrible; per això els activistes algerians que havien combatut en la guerra mundial s’havien organitzar contra la dominació colonial, fundant el Front d’Alliberament Nacional (FLN, 1954). El malestar a la metròpoli, ja sacsejada pel conflicte d’Indoxina, demostra la importància que per als francesos tenia Algèria: era la colònia més antiga, propera i poblada, i el 1952 s’hi trobarà petroli i gas! Els francesos la consideraven, doncs, part de la metròpoli.

Alguns dels membres dels inestables governs d’aquesta IV República faran un impuls a l’europeisme. A proposta de Jean Monet, comissari del pla de desenvolupament, el ministre d’afers exteriors Robert Schumann, del Mouvement Républicain Populaire, va pronunciar la Declaració (9-5-1950) que du el seu nom: “Per a que la pau pugui ser una sòlida i autèntica realitat és necessària la unitat (...) però aquesta unitat exigeix unes condicions i aquestes condicions solament poden ser el resultat d’una sèrie de transformacions. Finalment vindrà una Europa dels ciutadans, pròspera i activa, com a resultat de la unificació de la seva producció i els seus mercats”. Després d’aquesta solemne declaració de principis, proposava “posar el conjunt de la producció de carbó i d’acer de França i la República Federal Alemanya sota un mercat comú, dins d’una organització oberta a la que es puguin sumar altes països d’Europa”. Les adhesions a aquest mercat comú franco-alemany van permetre la signatura (1951) de la Confederació Europea del Carbó i l’Acer (CECA). Hem vist doncs, un munt d’iniciatives cap a la creació d’un mercat comú europeu: OCDE per a gestionar el Pla Marshall (1947), el BENELUX (1948), el Consell d’Europa (1949) i ara la CECA... La sistematització d’aquestes iniciatives serien els tractats de Roma, signats el 25-3-1957. Naixia l’Europa dels 6 (BENELUX, França, Itàlia i la RFA), un espai de lliure comerç que dispararia les economies dels integrats. Els britànics no s’incorporarien fins el 1973, juntament amb danesos i irlandesos. Aviat el general De Gaulle ens explicarà per què!

ALEMANYA, L’EUROPA DERROTADA. Ja havíem parlat dels Acords de Londres que instauraren el marc alemany i del naixement de la República Federal (1949). El 1951 s’acaba l’estat de guerra, i el 1954 un tractat signat a París acaba amb l’estatut d’ocupació. Durant els anys de l’ocupació aliada, i entre d’altres coses perquè s’ha estalviat la despesa militar, Alemanya ha recuperat el nivell productiu de 1939. Encara que la desnazificació s’ha aturat després de tancar el tribunal de Nuremberg –deixant fugir a Hispanoamèrica criminals de guerra com Josep Mengele- la digestió del passat no resulta fàcil. La Democràcia Cristiana (CDU) governarà de 1945 a 1969 gràcies (fins el 1966) al carisma de Konrad Adenauer: havia estat alcalde de Colònia des de 1917 i destituït pels nazis el 1933.

REGNE UNIT, L’EUROPA VICTORIOSA (PERÒ NINGÚ NO HO DIRIA!). Havíem vist Churchill abandonar la reunió de Potsdam perquè havia perdut les eleccions el 1945. El nou primer ministre britànic, el laborista Clement Atlee, havia promès en aquella campanya electoral la posada en marxa d’un “Welfare State” que havia obert un debat molt dur, durant el que Churchill va arribar a dir que: “La vella Anglaterra, bressol i ciutadella de la democràcia, no ens agrada que ens reglamentin ni ens donin ordres, ni prescriguin cada acció de les nostres vides (...) l’estat del benestar hauria de sustentar-se en algun tipus de GESTAPO”. Atlee, a la foto amb el rei Jordi VI, li havia contestat que la llibertat que veien amenaçada els conservadors amb la seva proposta era “la llibertat d’explotar a altres, de pagar sous insuficients, de pujar els preus de manera egoista”. 

Per entendre aquest debat hem de saber primer què volia dir la proposta dels laboristes. L’estat del benestar consistia, per una banda, en NACIONALIZAR indústries i sectors econòmics estratègics, renunciant a part del ferri i tradicional liberalisme imperant al Regne Unit: el 1946 es nacionalitza el Banc d’Anglaterra, la Companyia de Telègrafs, l’Aviació Civil, i la indústria del carbó, i l’any següent els transports i les fonts d’energia.

Per altra banda, l’Estat del Benestar consisteix també en la CREACIÓ D’UNA SEGURETAT SOCIAL capaç de garantir a tots els anglesos una pensió de jubilació i un servei nacional de sanitat gratuït. Ja Keynes feia servir l’estat contra una fase depressiva del cicle econòmic i –criticant l’optimisme típic del liberalisme clàssic- veia en el sistema capitalista una “tendència a oscil·lacions conjunturals”. Al plantejament anticíclic amb què es volia respondre al crack de 1929 caldria afegir que –per a mantenir l’economia de guerra- s’havia supeditat el mercat a les directrius estatals, consolidant-se la pràctica dirigista. En aquest context un reputat diputat laborista, William Beveridge, va presentar l’informe Report to the Parliament on Social Insurance and Allied Services (1942) que ja suggeria una concepció de la ciutadania que afegeix, al dret a votar, el benestar social per mitjà d’una seguretat preventiva en tant mecanisme per fer realment lliure la seva possibilitat d’expressar la seva opinió política. La responsabilitat estatal en el manteniment d’un nivell mínim de vida dels seus ciutadans s’entenia com un dret social, i no com a caritat pública per a una minoria (sinó com una responsabilitat col·lectiva cap als més desvalguts). La proposta havia estat bloquejada pels conservadors, però en el nou context de postguerra es va convertir en una necessitat: en un context alcista de l’economia internacional que coincidia amb aquest canvi dels postulats teòrics, amb coalicions d’unitat nacional que permetrien prendre acords, i amb una Guerra Freda creixent que feia urgent un “tallafocs” contra el comunisme, el Welfare State es va posar en marxa...

Com s’havia de pagar? Per al finançament i posada en marxa els laboristes van impulsar impostos directes, van reduir despeses abandonant aquelles colònies que no eren prou rendibles i van abandonar la política d’hegemonia (per això els nord-americans van prendre el relleu a Grècia).

La crítica que adreçava Churchill al projecte durant les eleccions de 1945 i que llegíem a l’inici d’aquest apartat, però, no solament es referia als impostos, entesos com a instrument d’un estat totpoderós, gairebé totalitari. Feia una altra crítica més sofisticada, molt semblant a la que formulava l’economista Friedrich August von Hayek. El 1944 va publicar un llibre, The road to serfdom, que constituïa un atac apassionat contra la limitació imposada  per l’estat al lliure funcionament dels mercat. Deia que el laborisme tenia bona intenció però que aquestes disposicions conduïen a l’esclavatge modern, una espècie de nazisme, perquè els ciutadans –presumptament idiotitzats per un estat que els resolia les penalitats de la vida- es convertirien en estómacs agraïts disposats a evitar crear-se un futur com a individus lliures. El 1947, von Hayek es reunia  a l’Hotel du Parc en Mont-Pelèrin, en el cantó de Vaud: Milton Friedmann, Walter Lippman, Salvador de Madariaga, Michael Polanyi, Karl Popper… formen la Societé du Mont-Pèlerin, una espècie de francmasoneria consagrada a divulgar les tesis neoliberals en reunions internacionals regulars. Els “Trenta Gloriosos” van permetre ignorar aquesta crítica contra l’igualitarisme promogut per l’Estat del Benestar, però –quan s’acabi aquest període prosperitat, després de la crisi del petroli- un dels economistes formats a l’ombra de Hayek, Milton Fridman, les recuperarà i les veurà triomfar.

S21 - PETIT PRELUDI PALESTÍ

L’altre dia vam deixar Israel i els estats àrabs que l’havien atacat el 1948 signant els Acords de Rodes, i a les masses palestines fugint de les seves cases.  La historiografia sionista ha descrit la guerra que va batejar amb sang la independència d’Israel com la heroïcitat de David contra Goliat. En aquella victòria inqüestionable van influir molts factors: van parlar de les armes comprades a Txecoslovàquia i de la gira de Golda Meir, però l’historiador Joan B. Culla fa constar també que “No hi havia al món aleshores un moviment més motivat i convençut de la bondat de les pròpies raons”, i que la comunitat immigrant havia creat un embrió d’estat cohesionat i consagrat a consolidar-lo mitjançant un aparell bèl·lic de tipus nacional que, experimentat en la defensa dels kibutz, superaria l’organització en milícies per a convertir-se en l’exèrcit d’Israel.

 El problema està què la historiografia sionista afegia que la massa palestina va preferir “marxar” i que no hi ha fonts que justifiquin aquesta interpretació: ni crides, ni acords, ni organització de l’èxode ni records. Per això, l’excel·lent historiador ha d’escriure amb molta cura sobre els enfrontaments entre poblacions que van produir-se des de la publicació dels plans de partició: “La gran promiscuïtat territorial entre les dues comunitats enfrontades, el fet que –a les zones rurals- qualsevol home adult pogués ser un combatent i qualsevol nucli habitat una posició armada, va involucrar la població civil en els enfrontaments (…) és innegable que, donades les condicions de conflicte obert, els sionistes consideraven l’estat jueu inviable militar i políticament, si quasi la meitat dels seus ciutadans eren àrabs. Per tant, sense aplicar –com sostenen autors palestins- un pla premeditat, global i sistemàtic d’expulsió massiva (… va...) procurar desplaçar desenes de milers d’àrabs residents en sectors sensibles o necessaris per a donar cohesió al dispositiu jueu de defensa, cercant al mateix temps alleujar el llast demogràfic àrab del seu estat en gestació”. 

Aquest relat, que coincideix amb la versió oficial, va ser qüestionat a partir dels anys vuitanta per una corrent crítica de “Nous historiadors” israelians. Parlen del suposat Pla Dalet, que serviria per a foragitar -amb violència- la població palestina. Ilan Pappé, per exemple, culpa Israel de la manca de pau a l’Orient Mitjà, i arriba a dir que “el sionisme més perillós que la militància islàmica”. Va destacar donant suport la tesi de l’alumne Tedy Katz a la Universitat de Haifa, sobre la presumpta massacre comesa el 1948 per la Haganà a Tantura. Sentint-se amenaçat per les crítiques, va abandonar la Universitat Hebrea de Jerusalem per a començar a donar classes a Oxford (2006) i des d’allà ha escrit que els jueus israelians no reconeixen “el que van fer i encara fan al poble palestí” perquè estan sotmesos a un “llarg procés d’adoctrinament que comença al parvulari i els dura tota la vida”. Afegeix que a Israel se l’odia “perquè sostinc que en l’Holocaust hi ha una lliçó universal, no una lliçó sionista”. Així doncs, el negacionisme no ha silenciat la “neteja ètnica” practicada a Tantura.

S20 - EL NOU ESTAT D'ISRAEL

Vam deixar el sionisme facilitant la immigració massiva a Palestina; no sense polèmiques, perquè quan els sionistes compraven terres als grans latifundistes tot seguit expulsaven els arrendataris o els jornalers. Els cens otomà mostra el 1890, en certa convivència, 15.000 hebreus i 404.000 musulmans. A mida que van arribant immigrants, però, sorgien problemes, i els britànics van promoure les diferències entre comunitats, tal i com recomanava l’Informe de Henry Campbell-Bannerman (1907).
Vam veure com, durant la Gran Guerra, els britànics havien fet, ALHORA, promeses al àrabs, un acord secret amb els francesos repartint-se els territoris otomans, i un ambigu reconeixement d’un possible estat per als jueus a Palestina. Per què els britànics van publicar la Declaració Balfour? Sigui impulsats pel context romàntic que provocava Wilson, sigui per a guanyar-se els jueus americans per tal d’inclinar els Estats Units a entrar a la guerra, la veritat és que importa poc, perquè la Conferència de Sant Remo (1920) insistia en aquest sentit. 

Durant els anys vint Palestina va rebre una segona onada migratòria, perquè Europa està devastada i la por al contagi de la Revolució Russa generava fugitius, perquè Palestina ja comptava amb infraestructures i serveis civils importants, i perquè els EUA regulaven l’entrada d’immigrants al seu país. Quan vam parlar de la prosperity vam citar les lleis de quotes que tancaven la porta a la immigració: això explica que el 1924 el 60% dels emigrants jueus que surten d’Europa vagin als EUA (i solament el 14% a Palestina) i que un any més tard solament el 16% vagin als Estats Units, i el 52% esculli Palestina com a destinació (uns 34.000). El resultat demogràfic d’aquesta segona onada migratòria va canviar totalment el panorama del Proper Orient: si el 1922,  uns 590.000 musulmans representaven el 78% de la població a Palestina i la compartien amb 83.000 jueus (11%), el 1933 –quan l’adveniment de Hitler iniciaria una tercera onada migratòria- 759.000 musulmans veuen pujar la població jueva fins a les 190.000 persones.  

Recordem que la SDN havia canviat el mapa de la zona: havíem seguit els fills de Hussein (el sheriff de La Meca) lluitant amb Lawrence d'Aràbia i frustrats per les decisions preses a París (1919). En atorgar als britànics els antics territoris otomans la SDN els demanva que -associant àrabs i jueus al govern del Mandat- es preparés un estat independent en 10 anys. Amb Churchill fent de ministre de colònies es va acceptar la Declaració Balfour (1929), però advertint que crear una llar per als jueus no volia dir tota Palestina, ni subordinar-hi els àrabs. És més: Churchill condiciona l’emigració a la “capacitat d’absorció” (que no s’estipula com es mesura, per cert).

La tercera onada migratòria és massiva: comença als anys trenta i provoca la  Gran Revolta Àrab (1936-1939), durant la que es produeix la Massacre de Tiberíades. Les autoritats britàniques dicten un LLIBRE BLANC DE PALESTINA (1939): limiten la immigració jueva a 75.000 persones per als següents 5 anys (fins que siguin 1/3 de la població total) i la compra de terres per sionises queda restringida sobre un 95% del territori. El Llibre Blanc, però, no va agradar ningú:

´  Els jueus s’hi oposaven perquè el compromís de San Remo solament parlava d’un estat jueu. David Ben Gurion, (qui destaca en la Haganà, l’organització paramilitar d’autodefensa jueva organitzada el 1920 per a protegir els kibutz, a la que considerem l’antecedent de l’exèrcit israelià) davant l’adveniment de la guerra mundial, diu que: “hem d’ajudar els britànics com si el Llibre Blanc no existís, i lluitar contra el Llibre Blanc com si no hi hagués guerra”. L’Irgun suspèn la lluita, recluta 120.000 voluntaris i un jove Moshe Nayan (qui arribarà a ministre de defensa, 1964) perd un ull lluitant contra la Síria que controla el règim de Vichy...

´  Els àrabs s’oposen perquè veuen massa concessions. Mohammed Amin al-Husayini, líder nacionalista i religiós, gran muftí de Jerusalem, que ha guanyat prestigi en la “gran revolta àrab” participant en una terrible matança de jueus a Hebron, se'n va a Berlín. Bernard Lewis suggereix que “demana ampliar l’extermini als territoris ocupats i bombardejar Tel Aviv”. L’acta de la reunió, però, solament demana ajuda a la independència

La Guerra Mundial avançava i una reunió sionista celebrada a NYC (1942) aprova -en l'Hotel que duia el seu nom- el Programa Biltmore contra el Llibre Blanc (“s’ha de cumplir la promesa de Balfour”). Mentrestant, una organització paramilitar terrorista, l’Irgun, responia a les violències àrabs a Palestina. Aquest moviment de resistència jueva (al que podríem considerar l’antecedent del Likud), liderada per Menajen Beguin (qui arribarà a president d’aquest partit el 1977), serà responsable també d’un centenar d’atacs terroristes contra els britànics entre 1944 i 1948 (com el de l’hotel Rei David el 22 de juliol de 1946, que va matar 92 persones). Davant la dificultat de gestionar el territori, el govern laborista transmet el dossier de Palestina a la ONU el febrer de 1947: serà la primera intermediació d’un conflicte internacional greu que fa una de les seves Comissions investigadores.

Aborda el tema en un context de postguerra i terrorisme, amb els britànics desmuntant les colònies poc rendibles. D’aquest panorama naixerà l’estat d’Israel. Es cert que també surt del compliment d’un compromís anterior que la SDN havia adquirit amb el moviment sionista a Sant Remo (1920), i de la urgència d’atendre les necessitats del mig milió de supervivents de l’Holocaust que estan dispersos per Europa sense sostre ni pàtria. També hi influeix la necessitat de compensar simbòlicament el món jueu després que les opinions públiques mundials impactades pel descobriment de l’Holocaust. I, com no, la pressió nord-americana: contraris a la colonització i amb una important i influent colònia jueva. Amb totes aquestes pressions, les Nacions Unides van dictar la Resolució 181.

El dictamen de la ONU (29-11-1947) creava un estat Israelià (14.500 km2 que representaven el 56% de Palestina) i un estat palestí (11.383 Km2, que representaven el 44%). El mateix dia esclatava una veritable guerra civil entre les dues comunitats, i els anglesos –negant-se a aplicar-lo- marxen en ple conflicte. El resultat era una mapa humà tan retorçat que dificultava les comunicacions, les fronteres i les duanes dels dos estats. El 14 de maig de 1948, Ben Gurion proclama la independència a Tel Aviv (davant la impossibilitat de fer-ho a Jerusalem, convertida en una ciutat oberta). Onze minuts més tard, Truman -i poc després la URSS- reconeixien el nou estat, però l’endemà una coalició d’exèrcits àrabs (Egipte, Jordània, Líban i Síria) el va atacar conjuntament. A classe vam citar les declaracions posteriors d’Yitzhak Rabin, aleshores cap d’una brigada de la Haganà, sobre les armes comprades precipitadament a Txecoslovàquia, i les de Golda Meir –que seria ministra de Treball (1949-56), Exteriors (1956-1966) i la cinquena primera ministra (1969-1974)- recollint fons per a finançar la guerra durant una gira pels Estats Units. Sigui com sigui, la victòria israeliana en aquesta primera guerra per la seva supervivència va ser total. I les conseqüències d’aquest primer conflicte, que acaba amb els Acords de Rodes (abril de 1949), importantíssimes:

´  Perquè Israel conquereix territori palestí. Del 55% que atorgava el Pla de les Nacions Unides, al 78%. De la projectada Palestina àrab solament quedava Gaza (administrada per Egipte) i Cisjordània (annexionada a Jordània). Els àrabs reclamen el vell estat palestí organitzant-se entorn d’organitzacions d’ajuda i resistència, com l’Agència especial de les Nacions Unides per als refugiats palestins, però també paramilitars (el 1964 Yasser Arafat fundarà l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, amb una carta fundacional que admet la voluntat de destruir Israel) 

´  La Naqba, el drama palestí de 656.000 refugiats, no solament implica el corresponent desplaçament de població. Sinó que –obligats a marxar en un exercici brutal de neteja ètnica encara no reconegut- aquests refugiats mantindran viu a Transjordània i el Líban el record de la derrota, cohesionant així el moviment panarabista (laic i anti-tradicionalista). El 15 de maig celebren el dia de la NAKBA: mentre els jueus recorden una victòria èpica malgrat la inferioritat manifesta, els palestins la pèrdua de la llar i la conversió en refugiats. 

´  Israel es converteix en un estat que viu en permanent amenaça i sota una angoixant claustrofòbia, en permanent peu de guerra. Per això és un estat molt militaritzat (amb una industria militar sofisticada, un sector econòmic important enfocat a la defensa, un servei militar continuat, altíssims impostos que mantenen les compres d’armament, i un reconegut servei secret, el Mossad). Malgrat el permanent suport dels Estats Units, va patir 3 agressions més durant la Guerra Freda. En parlarem…

´   La darrera conseqüència és la desestabilització del món àrab després de la derrota. El 12/1948 es produeix l’assassinat del primer ministre egipci, Nuqulashi, i el 1951 el del primer ministre del Líban, Riad Bey al-Solh. El rei de la nova Jordània, Abdullah, camí del funeral a Jerusalem, també mor assassinat el 1952: deixa a Jordània un fill, Tabal, esquizofrènic (és el pare de Hussein). Els disturbis a Egipte mentre es negociava un tractat amb el Regne Unit (Dissabte Negre, 26-1-1952) van obligar el rei Faruk a destituir el seu govern. Però una organització d’Oficials Lliures (Hamal Abdel Nasser, per exemple) el farà fora (23-7-1952). Què està passant? S’està produint un relleu polític de les velles elits colonials per una generació de joves oficials, d’origen rural, molt sensibles al benestar de la població, nous nacionalistes àrabs, disposats a coquetejar amb la URSS!

S19 - PRIMERA ONADA DE DESCOLONITZACIONS

Entreguerres s’havia accelerat el despertar de la consciència nacional dels pobles colonitzats. El discurs alliberador de la Revolució Russa, l’exemple irlandès (demostrant la possibilitat de canvis), i els conflictes laborals nascuts de la protoindustrialització de les colònies (amb què es volia compensar que les economies metropolitanes es consagraven a la guerra ) van influir notablement. Però també la reestructuració dels imperis que va significar el repartiment de les colònies dels vençuts: quan la SDN encarregava els britànics acompanyar aquells territoris otomans i alemanys a Àfrica i Àsia fins a la seva maduresa política, aquesta nova categoria colonial (els Mandats) es podia llegir com un pas en la desintegració dels imperis. Sobre tot perquè, de forma contemporània, els vells dominis britànics adquirien la igualtat jurídica (Estatut de Westimnster, 1931).

El que finalment precipitarà la lluita per la independència, però, serà la Segona Guerra Mundial. I no solament perquè, en participar contingents colonitzats, se’ls despertà el desig d’autonomia, i perquè la derrota de les velles potències colonials davant els nazis i els japonesos trencava el mite de la invencibilitat blanca. Sinó perquè les velles potències, incapaces de mantenir els vells aparells de dominació administrativa i militar, tenien en contra les noves: ser una gran potència ja no era tenir moltes colònies, sinó el secret nuclear. I els discursos de les superpotències (nuclears) criticava els imperis: tant la demagògia soviètica que celebrava la lluita per la llibertat dels pobles, com el model nord-americà d’evolució històrica que –envolcallat en tot aquell discurs idealista de Wilson i Roosevelt- criticava els mercats reservats com a obstacles al lliure comerç.

La precipitació de les independències es va iniciar a l’Àsia, on la resistència d’Indoxina davant dels francesos, i dels indonesis davant dels holandesos, avançava amb èxit alhora que els herois de la resistència contra els japonesos, els comunistes xinesos, semblaven estar guanyant la guerra civil als nacionalistes. Allà, una primera onada d'independències, canviaria la fesomia del continent.

EL CAS DE L’ÍNDIA. Ja havíem vist encarnar-se el nacionalisme hindú en el Congrés Nacional Indi (1885) i les polèmiques per les fronteres de Bengala (1904-1911), i el jove advocat Gandhi arribar el 1915 en un moment en què l’excepcionalitat de la Gran Guerra desgastava la dominació britànica. Les seves idees de resistència pacífica i desobediència civil popularitzaven la causa d’un partit que –fins a aquell moment- solament havia reclamat certa participació de les elits en les estructures administratives de dominació colonial. En protesta per la continuació de les restriccions de la guerra (Rowland Acts) i la terrible matança d’Amristar (1919), havíem vist convocar el boicot a escoles/productes britànics i la Marxa Gadhi (1920). Encara que es va interrompre pels esdeveniments de Bombai (1920), havíem jutjat positiu el seu balanç: el partit del Congrés quedava convertit en una bona estructura de combat, Gandhi en algú popular, i es demostrava la capacitat d’organitzar una resposta coordinada a tota l’Índia. L’èxit d'una segona campanya de desobediència (Marxa de la Sal inclosa, 1930) havia permès obrir les conferències de la taula rodona (1931) i – malgrat la resistència de conservadors com Churchill- l’aprovació d’una Llei de Govern de l’Índia que (malgrat que va quedar mig suspesa per la guerra) prometia una estructura federal, certa autonomia de les províncies, i respecte pels drets de les minories.

Com que les eleccions de 1937 solament deixaven a la Lliga Musulmana un discret resultat que augurava un paper subsidiari, Jinnah demanava dos estats (Resolució de Lahore, 1940). Mentrestant, els hindús s’apartaven del govern (en protesta perquè el virrei, Lord Linlinthgow, havia declarat la guerra als nazis sense consultar), i un sector crític del partit (encapçalat per Subhash Chandra Bose) formava el “Bloc d’avenç de tota l’Índia”. Fugit (1941) en un submarí japonès, organitzava a l’exili un Exèrcit Nacional Indi i un govern titella de Tokyo que qüestionava la presència britànica a l’Índia.  Encara que moriria el 1945 en un accident aeri, sectors nacionalistes hindús el veuen un heroi que lluitava per la independència de l’Índia, tan important com Gandhi. Ell, mentrestant, posava en marxa el moviment “Abandoneu l’Índia” (8/1942), una campanya de desobediència que trencava definitivament el suport del CNI a la dominació britànica. Tement els japonesos que estaven atacant Birmània, Gandhi va ser empresonat al Palau del Agha Khan a Pune, tancament durant el que va morir la seva esposa. L’exemple de la vaga de fam de Gandhi va ser seguit per vagues massives, no sempre pacífiques. Quan ,finalment arribà l’oferta dels laboristes de marxar de l’Índia, Jinnah (a la dreta, a la foto) es va oposar a compartir el poder amb el CNI. Per això el darrer virrei, Lord Mountbatten, va anunciar el 3-6-1947 el pla de partició.

L’anunci va obrir el conjunt de migracions més important de la història: 17 milions de deportats van provocar en el seu viatge freqüents enfrontaments terribles entre les dues comunitats religioses. Aquell nivell de brutalitat sense precedents es va aturar quan la va reclamar Gandhi fent vaga de fam, però poc després el Mahatma cauria assassinat per un fanàtic hindú que el culpava de la divisió (30 de gener de 1948)... No va ser l’única violència que va acompanyar la independència: l’Índia que es comença a construir després de la precipitada marxa dels britànics havia d’unificar el seu territori apel·lant al patriotisme dels prínceps que havien de renunciar a la sobirania. Encara que 565 d’aquests estats feudals van accedir gràcies a la persuasió del Ministre d’Assumptes Interns, Sardar Vallabhbhai Patel, qui treballava també en assentar els 10 milions d’hindús arribats de Pakistan,es va haver de fer servir la força en l’annexió dels principats de Junagadh (1948) i Hyderabad (on un regent musulmà volia unir-se a Pakistan malgrat que el 85% de la població que ell governava era hindú).

Finalment es va proclamar la República el 1950 i les primeres eleccions (1952) van convertir l’Índia en la democràcia més gran/poblada del món. L’únic problema de la nova Índia no van ser solament les tensions religioses: encara que és un estat laic l’ús de la religió en la controvèrsia política ha enfrontat sovint a hindús (83%), musulmans (11%), sijs (2%) i budistes (1%). També cal recordar la contradicció que significava formar part del Club Nuclear (des de 1964) alhora que el 40% de la població era pobra, o la que significava l’existència del sistema de castes amb la democràcia. Per no parlar de l’escassa renovació de l’elit política: l’entorn de Gandhi va governar durant cinquanta anys gràcies a Nehru (1946-1964), la seva filla Indira (1966-1977 i 1980-1984), i el fil d’ella (1991). No trigarem tant a tornar-hi, però: caldrà parlar ben aviat de les guerres amb Pakistan, en el context de la Guerra Freda.

EL CAS DE PALESTINA. El sionisme és el moviment nacional del poble jueu que tenia per objectiu el retorn dels jueus a la terra d’Israel per a crear un “estat nació”… Agafa el seu nom de Sió, el turó del NE de Jerusalem on es trobava el temple de Salomó, i va quedar definit per l’escriptor i periodista Nathan Birnbaum en la conferencia “Els principis del sionisme” (1892). Els principals fonaments són: una religió farcida de referències a una pàtria sagrada amb localització concreta, i els nacionalismes de finals del s. XIX que refermaven la personalitat jueva perseguida en els estats europeus (com el cas Dreyfus demostra).

Quan vam parlar dels orígens de la Revolució Russa, vam fer referència als progroms impulsats pel tsarisme: cap a 1882 no solament van generar un èxode de proporcions bíbliques, sinó que van desfermar reflexions com les de Leo Pinsker (“Autodeterminació. Un advertiment als seus germans per un jueu rus”, 1882): l’assimilació ha fracassat i la judeofòbia és incurable, deia. I recomanava recuperar l’autoestima, l’orgull i la dignitat per deixar de ser subjectes passius (que esperen protecció de les autoritats) per a passar a ser un protagonista actiu del propi futur.

Mentre aquesta presa de consciència nacional reivindicava tradicions/religió, una primera onada d'emigrants a la Palestina otomana que -més o menys impregnats de les inquietuds ideològiques que bullien entre els opositors al tsarisme- s'instal·laven en kibutz (granges agrícoles de propietat col·lectiva treballades en comú). I és un altre discurs sionista refusava la religió com a nucli de la comunitat, i les tradicions com a senyal d'identitat: el seu text fonamental, “L’estat jueu”, de Theodor Herzl (1896), definia el poble jueu com una nació (laica) i el conseqüent dret a construir un estat propi. Ell mateix havia assistit al judici de Dreyfus i concloïa que l’assimilació era impossible, que adquirir un estat era necessari “no per a ser diferents, sinó per a ser iguals”. Aquesta visió estava menys preocupada per la identitat mil·lenària que per la voluntat democràtica i es configurava paral·lelament a la "nacionalització de les masses" empesa pels grans estats europeus.

Herzl va impulsar també una Organització Sionista Mundial que presidia i organitzava congressos mundials regulars: ja en el de Basilea (1897) es van concretar els objectius de colonitzar Palestina, organitzar l’èxode per mitjà d’organitzacions locals connectades arreu, alimentar la consciència i el sentiment jueu, i fer gestions davant dels governs per aconseguir el territori adequat (Programa de Basilea). En un segon congrés (1898) es va decidir impulsar una Banca Nacional Jueva (1901) per a desenvolupar el Fons Nacional amb col·lectes per al rescat/compra de terres a Palestina. Els britànics van oferir territoris, però “no hi ha sionisme sense Sió”: el component religiós anava superant el liberal. És lògic: com que el 1935 solament s’havia comprat un 5% de les terres, calia justificar l’establiment somniat a Palestina amb arguments més transcendents, com els drets històrics (presumptament superiors als dels residents àrabs) .

S18 - FINAL DE LA CACERA I DE LA TENSIÓ ASIÀTICA

Fotograma de la pel·lícula "Bona nit i bona sort" (George Clooney, 2005)

Quan el Comitè d’Activitats Anti-nord-americanes va cridar a declarar a 41 professionals relacionats amb la indústria cinematogràfica, 12 d’ells es van negar a comparèixer al·legant que la citació contrariava la constitució. El director de cinema John Houston va crear una comitè de suport, en el que van col·laborar Thomas Mann, Humphrey Bogart, Lauren Bacall, Gregory Peck, Katherin Hepburn, Rita Hayworth, Leornard Bernstein, Kirk Douglas, Henry Fonda, Burt Lancaster, o Gene Kelly, entre d’altres.  El famós guionista Dalton Trumbo, que havia escrit un manifest a favor de Harry Bridges (un dirigent dels estibadors de San Francisco) quan –era d’esquerres i australià- se’l volia deportar, no va poder llegir la seva exculpació, sinó solament contestar l’acusació. Per això va acabar dient que allò era l’inici dels camps de concentració als Estats Units. I en aquest sentit es va manifestar part de la premsa: el New York Herald Tribune  recordava en la seva editorial l’endemà que “les creences dels professionals del cinema són com les de qualsevol altre, un assumpte propi i de ningú més”.  I el Detroit Free Press: “L’activitat més anti-americana que s’està produïnt avui en els EEUU és la conducta del Comitè”. El món del periodisme va tenir, de fet, un paper destacat en la caiguda en desgràcia de McCarthy: el programa de televisió See it Now del 9-3-1954 va dur per títol “A report on senator Joseph McCarthy”, i el seu presentador, Edward Murrow, va acabar amb un famós parlament a càmera que recomanava no confondre el desacord mostrat per tants ciutadans crítics amb deslleialtat, recordava que una condemna havia de dependre d’evidències (mai de sospites) i que l’error –més que de MacCarthy- era d’una societat que havia deixat que explotessin la seva por.

És cert que hi va haver famosos que van denunciar. El cas del director Elia Kazan és dels més coneguts. Havia tingut un pas ocasional pel partit comunista (1934-6), i es va espantar. El van convocar en un moment de màxim èxit a Broadway: després de l’èxit de “Death of a salesman”(d’Arthur Miller), una crítica del “somni americà”,  el “tramvia anomenat desig”, de Tenesse Williams adquiria versió cinematogràfica. Mentre Arthur Miller trencava amb ell i estrenava (1/1953) una àcida crítica al que estava passant ambientada al XVII colonial, “Les bruixes de Salem”, ell renunciava a “Viva Zapata” (1951) dient que tractava “sobre la inutilitat de tota revolució i la corrupció de tot poder” i justificava el seu paper a “La llei del silenci” (1954), una apologia de la delació en la què l’obrer Terry Malloy (Marlon Brando) denuncia la màfia sindical que boicoteja enviaments a Corea. L’exemple de Dalton Trumbo, que en sortir de la presó es va veure sense amics i va haver de marxar a Mèxic a signar pel·lícules de “sèrie B”, demostrava la força del maccarthisme per a condemnar algú a la mort civil/professional. Fins el 1960, que Otto Preminger li encarregà el guió d’Exode per provocar i promocionar-se, treballava sota pseudònim. La Universal es va avançar acceptant la proposta de Kirk Douglas i Lawrence Olivier, perquè aparegués en els títols de crèdit d’Espartac (1958).

Malgrat aquestes actituds contra el maccarthisme, Frances Stonor Saunders (1999) ha recordat que el que va acabar amb la cacera de bruixes va ser que MacCarthy va acusar el vell general Marshall, i això va fer que les elits militars tanquessin files. El full de serveis del general era prou inqüestionable com per a demostrar que el senador havia perdut el sentit de la realitat. Així doncs, el desembre de 1954 la carrera de McArthy va acabar quan va ser reprovat pel senat. Saunders ha afegit que, malgrat tot, el sistema el condemnava a ell però va absoldre el maccarthisme, i posa com a exemple la brillant carrera que el destí reservava a dos joves polítics que havien impulsat la cacera de bruixes: Richard Nixon i Ronald Reagan. Tampoc no podem deslligar la cacera de bruixes del context polític, la primera victòria republicana des de 1928: amb l’eslògan “You have enough” el partit republicà demostrava que volia aturar el New Deal, i va aconseguir el control del Congrés en les Midterm Elections de novembre de 1946. Així van poder impulsar una retallada d’impostos (que no arribava al 3% per a les rendes baixes, però s’acostava al 60% per les altes), i una llei, la Taft-Harley (6/1947) que regulava la vaga en sentit restrictiu: privava els funcionaris del dret a sindicació  i imposava un preavís de 60 dies per a la celebració d’una vaga. En el que semblava una “venjança pòstuma contra Roosevelt”, -escollit per 4 mandats-, introduïen una esmena a la constitució per tal que cap president pogués ser reelegit més d’un cop. Aquesta política reaccionària explica que Truman fos reelegit el 11/1948: havia vetat lleis del Congrés (presentant-se com el defensor drets populars) i el seu programa, el FAIR DEAL, establia una National Health Insurance (que els republicans criticaven com a “medicina socialista”), i un Projecte de Comissió de Drets Civils que –davant l’oposició republicana- es va limitar a decretar l’abolició de la segregació en l’administració i l’exèrcit. La por desencadenada per les notícies que arribaven d’Àsia va  permetre escollir com a president un comandament militar: el 1953 accedirà a la presidència un veterà militar d’èxits demostrats: Dwight Eisenhower.

Com quedava Àsia?. La mort d’Stalin i el relleu en la cúpula nord-americana, van permetre fixar un fràgil status quo que rebaixaria una mica la tensió “freda”. Corea bullia i havia guerra a Indoxina des de 1945: aquell any els francesos havien descobert que recuperar les colònies no els seria gens fàcil. De seguida va detectar que el Vieth-Minh (=Lliga per a la independència del Vietnam) no desaprofitaria l’experiència guanyada fent la guerrilla contra els japonesos. Per què el poder colonial francès era tan dèbil? Ho Chi Minh havia demanat personalment ajuda a Pekín i Moscou (1/1950), l’exèrcit colonial estava tan obsessionat pel seu honor (després de la derrota de 1940) com amargat per la indiferència de la inestable IV República que la metròpoli intentava posar en marxa. La guerra no solament era caríssima (els 3.000 milions de Francs que costava cada any superaven el valor de les instal·lacions colonials), sinó difícil de defensar (cada tres anys desapareixia allà un curs sencer dels oficials graduats a l’Acadèmia de Saint Cyr). El marc geogràfic en el que lluitaven els francesos era tremendament hostil: les pluges feien difícil aprovisionar els territoris ocupats amb una heroica operació dels paracaigudistes, i per això es va produir la brutal derrota de Dien Bien Phu (1954). Així que la derrota francesa, l’esgotament a Corea després de 3 milions de morts, i el relleu en les cúpules, va permetre iniciar converses a Ginebra on s’aconseguirien (1954) alguns acords mínims:

-          Sobre Corea no hi havia acord definitiu, però l’armistici signat al Panjunmon suspenia les hostilitats i deixava les dues Corees separades i, encara avui, fortificades darrera una zona deserta militaritzada.

-          Sobre Formosa. Els comunistes es van comprometre a no envair l’illa. La tensió, però, serà permanent. Els nord-americans no la deixarien de defensar fins que la ONU va reconèixer la Xina (1970). 

-          Pel que fa a la península d’Indoxina, es va reconèixer la total independència de Cambodja i Laos respecte de la Unió Francesa, i la partició de Vietnam en dos estats pel paral·lel 17: la República Democràtica de Vietnam (amb capital a Hánoi, dirigida per Ho Chi Minh) al Nord, i un Vietnam del Sud que –després que el primer ministre Ngô Dình Diem expulsés l’emperador Bao Dai- es va proclamar una República (poc democràtica, la veritat) que va impedir el referèndum sobre la reunificació que s’havia acordat a Ginebra.

Mentrestant, Mao Tse Tung va impulsant amb violència el seu  nou règim: encara que una llei de reforma del matrimoni (4/1950) fixarà la lliure elecció del cònjuge, el final del concubinat, el dret al divorci, la igualtat de drets laborals de les dones, també cal recordar l’altra cara del maoisme. La reforma agrària imposarà les expropiacions amb violència, i la “campanya dels tres antis” (corrupció, malbaratament i burocratització) suposaria –amb l’excusa d’eliminar “males pràctiques administratives”-  la depuració dels antics funcionaris del KMT. Així, les autoritats atiaven la fúria popular per llençar-la contra evasors fiscals, especuladors i propietaris. L’assassinat del capitalisme a la Xina, però, no solament l’hem de veure com un episodi de la Guerra Freda, també –en la mesura que acaba definitivament amb el vell ordre colonial- és un capítol del procés de descolonització que està vivint Àsia.

Recordem que aquest fenomen ja va néixer amb la darrera ola colonitzadora (1884-1918) quan la presència blanca atiava descontents: les elits indígenes apartades del poder, la classe mitjana subalternitzada racialment, el proletariat nascut de les grans construccions d’infraestructures que permetien l’explotació, en resum, tota la societat indígena es resistia a l’imperialisme. Ja vam diferenciar una primera reacció ressentida, fonamentalista i xenòfoba que denunciava amb violència l’aculturació (sipais, bòxers, alMahdi) o preconitzava la modernització (els Joves Turcs, la Revolució Xinesa de 1911, la Revolució Meiji) per enfrontar els blancs. Mica en mica, aquesta revolta s’institucionalitzava en partits que –encara que preconitzaven recuperar les tradicions- tenien uns líders formats a les metròpolis (el Congrés Nacional Indi o la Lliga Musulmana, el Badi Utomo indonesi o el KMT). 

L’impacte de la Gran Guerra va accelerar la presa de consciència. La protoindustriaització impulsada a les colònies quan les metròpolis es van consagrar a la indústria de guerra va crear una classe treballadora sensible als discursos alliberadors que venien de Rússia. La propaganda bèl·lica que apel·lava a la llibertat (contra el kàiser) podia ser pels colonitzats. Per altra banda, la reestructuració dels imperis demostrava que els canvis eren possibles: la independència irlandesa, el traspàs de territoris otomans i alemanys al Regne Unit i l’Estatut de Westminster (1931) els dóna dret a declarar la guerra perquè igualtat jurídica. La Segona Guerra Mundial crearia les circumstàncies adequades per a impulsar la lluita per la independència.

S17 - CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA DE COREA

A la Conferència d’El Caire s’havia decidit restablir la independència de Corea, que havia estat controlada pels japonesos des de 1910. La seva rendició a la península (1945) s’havia fet davant dels soviètics al nord del paral·lel 38º, i davant dels nord-americans al sud d’aquest punt. Ningú no pensava en aquell moment que aquella divisió seria permanent. Com a Alemanya, les múltiples desconfiances impossibilitaven acords; per això es van desenvolupar dos estats: comunista al Nord, democràtic al sud. Per a encapçalar-los, els “alliberadors” van servir vells coneguts:

a)      Syngman Rhee havia estat el primer coreà doctorat als EEUU (Princeton, 1910) i un actiu nacionalista decebut perquè els somnis de Wilson a París (1919) descuidaven Corea. Com a actiu nacionalista, un llibre seu de 1941 havia previst l’atac japonès i recomanava contestar-lo amb una aliança amb els nacionalistes asiàtics. El seu prestigi conduint guerrilles contra els japonesos li atorgava certa legitimitat i el control d’una organització sobre el terreny.

b)      El jove coreà Kim Il-Sung, per la seva banda, també s’havia convertit en guerriller: com a supervivent de l’ocupació japonesa, havia creuat la frontera soviètica el 1940 i havia fet carrera a l’Exèrcit Roig. Havia tornat a Corea convertit en oficial soviètic el 1945, aliè a faccions i purgues, i ara –igual que Syngman rhee- es negava a reunificar Corea si no n’era el protagonista. Els nord-americans van cedir a les pressions de Rhee i van autoritzar eleccions (5/1948). Sabien que el règim impulsava tal persecució de l’esquerra que no permetia qualificar-lo com a democràcia, però el retrocés dels nacionalistes en la guerra civil xinesa els feia necessitar punts de suport al continent.

Syngman Rhee va proclamar la república de Corea del Sud després de les eleccions, i Kim Il sung una república popular democràtica. 

Truman i Stalin van retirar les seves tropes, probablement pensant que l’existència de dos estats evitaria noves guerres. Però aleshores el final de la guerra civil xinesa va trasbalsar aquell fràgil equilibri: Kim Il-Sung deia que la victòria de Mao oferia avantatge estratègic i demostrava que els EEUU no volien intervenir en el sud-est asiàtic. Stalin necessitava un èxit després de la derrota de Berlín i la fàcil ocupació de Manxúria el 1945 li feia pensar en una operació no seria complicada. Per la seva banda, Mao volia prestigiar-se com a revolucionari: ja estava intervenint a Indoxina (donant suport contra els francesos) i al Tíbet.

El 25-6-1950 els nord-coreans van crear el paral·lel 38º i van ocupar Seül. Rhhe fugia al Sud massacrant presoners a la presó, mentre els del Nord executaven oficials de la seva república a mida que avançaven. Truman va presentar una resolució al Consell de Seguretat condemnant l’agressió i ordenant la “retirada immediata”. Amb l’exèrcit ja desplegat, solament va caler aprofitar l’absència soviètica del consell de seguretat com a protesta per la negació a concedir-hi un lloc a la RPX. En un nou èxit de Truman, una segona resolució instant els membres a “oferir assistència” i fixava un comandament unificat que encapçalarien els americans. Encara que el 90% de les tropes van ser americanes, hi havia efectius britànics, turcs, tailandesos, francesos, grecs, canadencs, australians i neozelandesos. La setmana que Sudàfrica aprovava la “llei de registre de la població” (la primera de les que condueix cap a l’apartheid) estava participant en els bombardejos defensant el “mon lliure” en els que, per cert, morirà el fill del líder xinés (11/1950)

Responent a la invasió, MacArthur va desembarcar a Inchon (9/1950) i va expulsar els nord-coreans i va entrar en territoris de Corea del Nord (10/1950). Aleshores van intervenir “voluntaris xinesos”, que van aturar l’ofensiva de la ONU I la van fer retirar-se fins al Sud, perdent de nou Seül (gener de 1951). MacArthur va declarar que calia ampliar la guerra a Xina. Quan la Cambra de Representants va llegir una crítica de Truman que ell havia enviat als republicans, el president el va destituir (abril 1951). El final de les ambicions polítiques del general ens permet reflexionar perquè ningú no va fer cas del seu suggeriment de fer servir la bomba atòmica. Primer, perquè no se sap on tirar-la: està pensada per a objectius militars,  no per a tropes caminant per carreteres. Segon, perquè els aliats europeus, espantats, van desaconsellar-ho tement que el conflicte es traslladés a Europa. Tercer, perquè l’experiment BRAVO (l’explosió d’una bomba d’hidrogen, 1952) genera un debat sobre l’arma apocalíptica, i quart, per la pròpia convicció presidencial, preocupat pel poder destructiu de la seva decisió.

I és que la Guerra de Corea va contribuir a donar forma a la Guerra Freda. Ja el noble prussià Carl von Clausewitz havia analitzat (“De la guerra”, 1832) l’escalada de violència i destrucció que havien provocat la creixent aplicació de les noves tecnologies industrials i la massiva implicació de civils (mitjançant la “lleva en massa” típica de les guerres napoleòniques). Conscient que ambdós innovacions –tecnologia i civils- havien fet les guerres més mortíferes i destructives, testimonia que un estat que apliqués en la guerra una violència il·limitada podia acabar consumit per l’esforç de la guerra, i la seva pròpia infernal dinàmica. Per això deia que, si l’objectiu de la guerra havia de ser garantir la seguretat de l’estat, per norma havia de ser limitada (abans que desencadenar la màxima força no quedés devorat per l’esforç i les conseqüències). És a dir, la guerra havia de ser la continuació de la política per altres mitjans. Que vol dir que la guerra era un mitjà més de la política, i mai la guerra podia estar per sobre d’aquests objectius, sinó sempre sotmesa a la política.

L’administració Truman constata que, amb la nova explosió Bravo, es demostra que la guerra pot ser tan destructiva que posi en perill tots els objectius per als que s’hagi posat en marxa. De fet, això –en altres dimensions- havia passat en les dues guerres “totals” viscudes al s. XX. I per contenir-la, posaven en marxa dues decisions transcendentals:

a)      No fer servir les armes construïdes. El Pla Manhattan havia posat en marxa la construcció de l’arma atòmica per fer-la servir. Però l’explosió Bravo demostra que tal força possibilitava la destrucció del propi sistema. Així que Truman, conscient del risc de fer-la servir decideix fabricar-la perquè és necessària (no tenir-la es entrar en pànic; tenir-la implica seguretat i dissuasió, gràcies a l’avantatge que ofereix).

b)      Concentrar la decisió de fer servir la bomba en el president. Abans, els militars decidien com fer la guerra quan rebien l’encàrrec polític. Truman està supeditant l’autoritat militar a la civil convertint la bomba en una prerrogativa presidencial.

Però la conversió de Corea en una “guerra limitada” –renunciant a la total eliminació i fent un ús prudent del propi potencial destructiu, com a regla del joc tàcita- no és l’única conseqüència de la Guerra de Corea. També es reafirma la política asiàtica dels EEUU: la VII Flota queda situada prop de Formosa per donar suport a CHiang-Kai-Shek; Japó es consolida com a plataforma operativa i com aparador del món lliure; i la SEATO (Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic, 1954) construeix un “cordó sanitari” per evitar la “teoria del dominó”, en el que participaran Nova Zelanda, Austràlia, França, Regne Unit, Pakistan, Tailàndia, Filipines...

Una altra conseqüència de Corea és el reforçament del bloc occidental. Constatant que ha estat una primera victòria molt difícil, Truman posa al capdavant de la OTAN al general Eisenhower (1950). L’aliança també es reforça amb la incorporació de la RFA a l’OTAN (1955) i amb la modificació de la Carta de 1949, per la que el compromís d’assistència passa de ser voluntari a ser automàtic. Aquell mateix any, els satèl·lits europeus de la URSS signen també una aliança, el Pacte de Varsòvia.

Les conseqüències (4): la histèria de la societat americana. La por desencadenada per l’acumulació d’èxits del comunisme (Corea, Xina, Indoxina, Europa de l’Est, empat atòmic) creixia impulsada pel desenvolupament de noves forces ètniques de poder social dins del país (irlandesos, jueus, italians) que estaven inquietant la minoria WASP en un moment en el que un extraordinari desenvolupament del poder sindical (tradicionalment dèbil en un país d’emigrants emprenedors) possibilita veure un enemic interior: un nou sindicalisme, crescut a l’ombra del New Deal, reuneix 15 milions d’afiliats que representen un 25% dels treballadors del país, semblava ser la porta d’entrada del comunisme. És en aquest context que la “pèrdua de Xina” es converteix en el leit motiv d’una facció política republicana que, amb el senador Joseph McArthy al capdavant, amenaça amb filtrar la primera llista d’infiltrats en el departament d’estat. Un altre senador republicà (J. Parnel Thomas, per New Jersey) va declarar que “la subversió floreix sota el New Deal; la forma més segura de desfer-se’n es acabar amb el New Deal”). Aquesta és la teoria que reflexa un llibre clàssic de Romà Govern. Com a prestigiós professor de cinema a l’Institut of Technology de Pasadena,  va poder gaudir de contacte personal amb molts dels protagonistes de les víctimes de la cacera de bruixes a Hollywood, probablement l’episodi més conegut d’aquell clima d’alta tensió que va trencar la societat nord-americana. Encara que la seva definició del maccarthysmo com una variant de feixisme impulsat per poderosos grups de pressió financera, militars i ultraconservadors, és molt interessant l’ambient que descriu durant els anys trenta: l’arribada de nombrosos refugiats alemanys (Bertolt Brecht, Fritz Lang, Thomas Mann, Heinrich Mann...) i el viu ambient anti-feixista (amb els mítings sobre la guerra civil espanyola que vaig recordar mitjançant la pel·lícula “The way we were”, 1973), van permetre estrenar pel·lícules sensibles a problemes socials i polítics. El cas de “Temps moderns” (1936) és interessant perquè ens permet recordar el compromís de Charles Chaplin amb aquest nou clima (pronunciant per exemple un discurs telefònic el 1942 en el míting del Madison Square Garden en el que va defensar obrir un “segon front” que descarregués la Unió Soviètica de la pressió de la seva lluita contra els nazis. Totes aquelles simpaties, com les dels combatents que havien vingut a Espanya a defensar la democràcia, passaven a ser sospitoses en aquell nou context que la Guerra Freda portava. Si els informes que J. Edgar Hoover havia fet de les secretàries d’Elionor Roosevelt havien permès dir a l’esposa del president que els seus mètodes “recordaven la GESTAPO”, amb el nou clima les activitats del Comitè d’activitats Anti-nord-americanes quedaven normalitzades pel clima de por i angoixa que produïa l’amenaça soviètica. Els casos més coneguts de víctimes d’aquest clima intel·lectual d’histèria anti-comunista gelen la sang.

a)      Entre les víctimes de la cacera de bruixes destaca el cas del procés contra Alger Hiss. Aquest jove progressista newdealer, funcionari del Departament de Estat que havia estat fontaner dels acords de Jalta i Potsdam, s’havia consolidat com a brillant diplomàtic com a secretari general en funcions a la conferència inaugural a les Nacions Unides.  Dels temps de la Gran Aliança tenia molts amics comunistes, i ara el seu passat el fa sospitós d’aquell “pèrdua de la Xina” que denunciava la facció reaccionària del partit republicà. El seu procés va acabar amb una condemna de quatre anys de presó, tot i que ell sempre va mantenir la seva innocència i cap rastre de les “activitats anti-nord-americanes” que denunciava el Comitè es va trobar quan es va buscar en els arxius soviètics (1996).

b)      Encara va ser més terrible el procés que va dur a la cadira elèctrica el matrimoni Rosenberg . El cas de Julius i Ethel, un enginyer i la seva esposa secretària, és especialment sòrdid perquè ells sempre van negar la seva culpabilitat i, encara que hem pogut concloure que Julius Rosenberg havia espiat, sembla ser que les informacions que va poder transmetre no semblen decisives perquè els soviètics poguessin arribar a fer explotar la seva bomba (1949). Malgrat la fragilitat de les proves i la força de la campanya pública que lluitava per la seva innocència, l’empat atòmic i la guerra de Corea oferien versemblança a les acusacions. Pel que fa a Ehtel, sabem que va ser condemnada injustament perquè el seu germà, David Greenglass, maquinista en un dels centres secrets que havien desenvolupat el Projecte Manhattan, havia denunciat el matrimoni per reduir la condemna pròpia. La Llei d’espionatge de 1917 dictava la mort, però en cas de guerra. No era el cas però malgrat això Eisenhower (que era president quan es va aplicar la pena de mort, el 19-6-1953) va evitar dictar l’indult per ella dient que, si hagués perdonat la dona, els soviètics haurien reclutat més dones.