S21 - PETIT PRELUDI PALESTÍ

L’altre dia vam deixar Israel i els estats àrabs que l’havien atacat el 1948 signant els Acords de Rodes, i a les masses palestines fugint de les seves cases.  La historiografia sionista ha descrit la guerra que va batejar amb sang la independència d’Israel com la heroïcitat de David contra Goliat. En aquella victòria inqüestionable van influir molts factors: van parlar de les armes comprades a Txecoslovàquia i de la gira de Golda Meir, però l’historiador Joan B. Culla fa constar també que “No hi havia al món aleshores un moviment més motivat i convençut de la bondat de les pròpies raons”, i que la comunitat immigrant havia creat un embrió d’estat cohesionat i consagrat a consolidar-lo mitjançant un aparell bèl·lic de tipus nacional que, experimentat en la defensa dels kibutz, superaria l’organització en milícies per a convertir-se en l’exèrcit d’Israel.

 El problema està què la historiografia sionista afegia que la massa palestina va preferir “marxar” i que no hi ha fonts que justifiquin aquesta interpretació: ni crides, ni acords, ni organització de l’èxode ni records. Per això, l’excel·lent historiador ha d’escriure amb molta cura sobre els enfrontaments entre poblacions que van produir-se des de la publicació dels plans de partició: “La gran promiscuïtat territorial entre les dues comunitats enfrontades, el fet que –a les zones rurals- qualsevol home adult pogués ser un combatent i qualsevol nucli habitat una posició armada, va involucrar la població civil en els enfrontaments (…) és innegable que, donades les condicions de conflicte obert, els sionistes consideraven l’estat jueu inviable militar i políticament, si quasi la meitat dels seus ciutadans eren àrabs. Per tant, sense aplicar –com sostenen autors palestins- un pla premeditat, global i sistemàtic d’expulsió massiva (… va...) procurar desplaçar desenes de milers d’àrabs residents en sectors sensibles o necessaris per a donar cohesió al dispositiu jueu de defensa, cercant al mateix temps alleujar el llast demogràfic àrab del seu estat en gestació”. 

Aquest relat, que coincideix amb la versió oficial, va ser qüestionat a partir dels anys vuitanta per una corrent crítica de “Nous historiadors” israelians. Parlen del suposat Pla Dalet, que serviria per a foragitar -amb violència- la població palestina. Ilan Pappé, per exemple, culpa Israel de la manca de pau a l’Orient Mitjà, i arriba a dir que “el sionisme més perillós que la militància islàmica”. Va destacar donant suport la tesi de l’alumne Tedy Katz a la Universitat de Haifa, sobre la presumpta massacre comesa el 1948 per la Haganà a Tantura. Sentint-se amenaçat per les crítiques, va abandonar la Universitat Hebrea de Jerusalem per a començar a donar classes a Oxford (2006) i des d’allà ha escrit que els jueus israelians no reconeixen “el que van fer i encara fan al poble palestí” perquè estan sotmesos a un “llarg procés d’adoctrinament que comença al parvulari i els dura tota la vida”. Afegeix que a Israel se l’odia “perquè sostinc que en l’Holocaust hi ha una lliçó universal, no una lliçó sionista”. Així doncs, el negacionisme no ha silenciat la “neteja ètnica” practicada a Tantura.