L'historiador
Joaquim Coll qualificava el disseny final del Centre Cultural del
Born, en un article a El períodico el passat del 8 d'octubre, com un
“temple” de “propaganda secessionista”. També dubtava del
“verdader interès arqueològic” d'una “trama urbana que ja
estava molt documentada en els arxius”, sota la que “es trobarien
materials rellevants”. Aquesta afirmació, que oblida la
innovadora visió sorgida de l'anàlisi de les despulles del Born
elaborada per l'Albert Garcia Espuche, constitueix la fantasiosa
prospecció d'un territori que difícilment -fora muralles, lluny de
l'ocupació romana i alt-medieval, a pocs metres del mar- podria
oferir sorpreses. Tampoc penso que el suposat “sarcòfag de luxe”
que, segons Joaquim Coll, vol “difondre un relat que presenta la
guerra de successió com una colossal epopeia dels catalans a favor
de la llibertat” vingui acompanyat d'un discurs historiogràfic
dogmatitzat per connectar “tots els seus tòpics amb el discurs
sobiranista actual”. Si alguna cosa permet comparar present i
passat és que Madrid, menystenint la mobilització ciutadana actual,
reprodueix els tics autoritaris de l'Espanya borbònica setcentista
en defensa d'una democràcia fossilitzada, en un moment de
desprestigi de la dinastia triomfant aleshores.
Coll
admet que la Nova Planta va ser “un acte polític de venjança”,
però demana amb encertada prudència fugir del maniqueisme
interpretatiu que presenta la guerra de successió com un conflicte
entre “progrés (austracista) i barbàrie (borbònica)”. La
recomanació és adient, tot i que podria adreçar la mateixa
advertència al discurs historiogràfic espanyolista, que considera
l'absolutisme més ranci com el camí cap a la modernitat, un
apriorisme curiosament proper al que fa de la dictadura franquista
-en la seva fase desenvolupista- el camí legítim cap a la
democràcia. Cap absurdesa d'aquest tipus està acompanyant -de
moment- el tricentenari: malgrat que estic assistint a moltes
conferències, m'estic trobant una elaboració historiogràfica
precisa i sense demagògia, malgrat que el context polític el
facilitaria!
|
Se me ve en la foto! |
El
26 de setembre vaig assistir a la inauguració d'una exposició sobre
el Conveni d'evaquació de les tropes aliades signat a L'Hospitalet
entre francesos i austríacs el juny de 1713. La commemoració de
l'acord que abandonava Barcelona davant dels exèrcits borbònics
celebrava, segons va dir la seva alcadessa, la menció de la ciutat
del Llobregat en un document que, per a la mostra, ha cedit l'Arxiu
de Simancas. L'acte va comptar amb una conferència de l'historiador
Joaquim Albareda, especialista inqüestionable, que va apuntar la
necessitat d'explicar una història raonada, allunyada de qualsevol
romanticisme, perquè -deia- si falsegem el conflicte difícilment
podrem superar els reptes d'avui.
La
característica més important de la guerra de successió, segons
Albareda, va ser el seu abast mundial: aquest tarannà no solament va
condicionar les seves dimensions -un milió i mig de víctimes, el
mateix nombre de combatents l'any 1710-, sinó també el seu
desenvolupament. I és que les tèrboles actuacions angleses que van
fer esclatar la guerra en defensa d'interessos propis, també van
acabar amb el conflicte quan el botí aconseguit va ser considerat
suficient: ells subvencionen l'Arxiduc perquè es postuli i ells
seran els gran beneficiats a Utrecht. Aquest caràcter internacional
del conflicte condicionà també la resistència dels catalans: avui
no solament coneixem a fons l'ambaixada de Dalmases a Londres, sinó
que també sabem que el canvi de govern i de dinastia a Anglaterra
permetien pensar els catalans que resistir podria donar-los un nou
alè.
La
segona característica del conflicte és que constitueix una guerra
entre regnes en el si de la monarquia hispànica. Mentre a Castella
el principi d'obediència constituïa el cor de la cultura política,
a la Corona d'Aragó quedava condicionat al compliment de les
constitucions per part del rei, fins el punt que Giovanni Botero
havia exagerat que “Barcelona funciona com una república
italiana”. La classe dirigent representada a les institucions
sentia França com a competidora; no els va costar instrumentalitzar
la intransigent francofòbia generada pels successius atacs de Lluís
XIV sobre el territori durant la segona meitat del sis-cents.
L'estreta relació entre Midford Crow i els exportador d'aiguardent
va permetre l'acord formal entre el plenipotenciari de la Reina Ana i
alguns vigatans, prestigiats pel seu passat antifrancès i erigits en
representants de les institucions presumptament segrestades per la
repressió del Virrei Velasco. Aquest compromís, el Pacte de Gènova
(1705), farcit de referències a les constitucions, tenia la intenció
de desenvolupar el constitucionalisme més enllà de 1705,
aprofundint en els privilegis anteriors. No es tracta, va afirmar
Albareda, d'un compromís passadista / enyoradís, sinó de present:
està preocupat per actualitzar l'ordre jurídic, per l'ordre públic,
per garanties individuals com els advocats de pobres... Potser aquí
sí que podem trobar un paral·lelisme inconscient amb la situació
actual...
També
Àngel Casals (UB) prioritzava, en un acte organitzat per
l'Associació Tot Història, aquest caràcter “mundial” del
conflicte, recordant que es combatia a a Europa, a Amèrica, a Àsia,
a l'Atlàntic i el Pacífic. Quan també va insistir en el component
de “guerra civil entre corones” va matitzar que el debat entre
els bàndols d'aleshores no té res a veure amb els nostres
paràmetres ideològics, que no hi ha posicions polítiques
comparables a les actuals, i que no podem distingir entre uns
liberals i uns reaccionaris. Els partidaris de borbònics i
austriacistes ho eren per velles fidelitats dinàstiques, per
tradicions familiars i per rivalitats locals. Trobem qui aposta per
l'Arxiduc perquè ja era servidor dels Àustries quan el 1640
s'enfrontaven amb la Generalitat, el que impossibilita qualsevol
lectura presentista en clau nacionalista. Un altre exemple el
constituirien els de Manlleu, partidaris
de la Generalitat el 1640 perquè els vigatans -amb qui estaven
enfrontats per un molí d'aigua- eren partidaris de Felip IV, i que
el 1705 -conseqüentment- van continuar oposant-se a l'austracisme
dels vigatans per convertir-se en botiflers.
Un tercer exemple: el Marquès de Centelles va ser austriacista, i
els seus vassalls, per oposició, van ser botiflers.
Què
fa majoritàriament austracista la Corona d'Aragó? La francofòbia,
la competència comercial francesa i l'admiració pel model econòmic
angloholandès, ben conegut pels exportadors d'aiguardent. Qui són
els austracistes catalans?
Els juristes més escrupolosos dels privilegis
l'església
temerosa del model galicà,
els
propietaris rurals castigats per les invasions franceses
i
la burgesia mercantil amb vincles a Londres i Amsterdam.
Què
fa majoritàriament borbònica Castella? El fet que no hagi patit les
invasions franceses, cert regeneracionisme que vol canvis i manté
mal record de les polítiques econòmiques de Carles II, i -sobretot-
l'actitud d'alguns cercles cortesans. Quan Carles II s'apagava i
penjava sobre la monarquia hispànica l'amenaça del repartiment de
l'herència entre els seus adversaris europeus, l'alta noblesa
-espantada perquè vivia de l'administració imperial- va veure en
l'alternativa francesa la garantia de la unicitat, i de rebot, dels
seus càrrecs. Els suborns francesos acabarien d'inclinar la balança,
però caldria pagar-los: l'arribada de Felip d'Anjou va implicar
privilegis americans per als francesos, desfermant les ambicions
angleses, que van finançar la proclamació de l'Arxiduc i la seva
instal·lació a Lisboa. Aquella cort no solament va atraure alguns
refugiats catalans que fugien del virrei Velasco, sinó també nobles
castellans menystinguts per la nova dinastia (com l'Almirante de
Castilla), altres que dubtaven del testament de Carles II (com el
Marquès de San Felipe) i membres de nissagues tradicionalment
antifranceses, com els Alba, que no poden acceptar veure's governar
pel tradicional enemic.
Poques
semblances hi havia, doncs, entre els austracistes catalans i els
castellans. Fins i tot pensen en estratègies diferents: els catalans
creuen que el suport que rebria l'antic virrei, Jordi de Darmstad,
converteix Barcelona en el punt ideal per iniciar l'ofensiva. Per
això se signa el Pacte de Gènova (1705). En canvi, els nobles
castellans austracistes pensen en desembarcar a Gibraltar perquè,
com diu Francesc de Castellví, “Castilla nunca obedecerá un rey
que entre por Aragón”.
Finalment,
els anglesos, que volien acabar la guerra amb un cop d'efecte, van
fer entrar l'Arxiduc a Madrid. La seva presència allà va resultar,
però, insostenible, i -empaitats en la retirada- els aliats van ser
derrotats a Brihuega i Villaviciosa (12/1710). Just quan queda clar
que conquerir Castella serà impossible, canvia la conjuntura
internacional: Carles rep la corona imperial, i els tories recuperen
el poder a Anglaterra. Ningú no vol ara engrandir les possessions de
Carles VI, per això el 1711 anglesos i francesos inicien converses
secretes d'esquena als seus aliats. Dos
anys després, a canvi de veure's reconegut com a rei, Felip V
acceptarà a Utrecht tota mena de cessions: Gibraltar, Menorca, el
dret a comerciar amb Amèrica, el “asiento de negros”... Un
impressionant botí que Londres considera suficient com per aturar la
guerra, teatralitzant a Utrecht unes negociacions que -malgrat
l'aparent insistència anglesa- van ignorar les constitucions
catalanes. En aquest context, Pau Ignasi Dalmases, un comerciant
cosmopolita, es va fer escoltar a Londres per la reina Ana. El
recordatori del compromís anglès a Gènova no va servir. Felip V
tampoc no va escoltar les recomanacions del seu avi, que li escrivia
que “més val catalans fidels amb constitucions, que rebels sense
elles”.
Signada
la pau, el Conveni de L'Hospitalet (22-6-1713) fixava com lliurarien
els austríacs les places que controlaven. Pocs dies després la La
Junta de Braços es planteja què fer. La noblesa votarà per la
rendició negociada, l'església s'abstindrà i el tercer braç
-potser per la radicalitat dels membres provinents de les ciutats
ocupades- vota resistir. Finalment s'acorda la “resistència a
ultrança” (9-7-1713). No va ser, però, acabava Albareda, un
absurd numanticisme suïcida, sinó que esperen una nova correlació
de forces. Cauen els tories i arriben els wighs. La mort de la reina
Ana deixa pas a Jordi I, que s'entrevista amb Dalmases, accepta que
els anglesos han falta a la seva paraula, i ordena a la flota que té
a Menorca que vagi a Barcelona per trencar el bloqueig naval. És
massa tard: l'encàrrec surt de Londres el 18 de setembre de 1714
quan ja la ciutat ha caigut. Malgrat
tot insisteixen: envien a París una nota que demana una revisió del
tractat, que no serà escoltada. Però ambdues iniciatives, per a mi
inèdites fins avui, demostren que la resistència dels assetjats no
era una ximpleria, per molt que els assetjats s'haguéssin
radicalitzat. Potser no sigui una epopeia libertària, com diu en
Joaquim Coll. Però sembla que alguns dels seus contemporanis van
sentir certa simpatia per aquella ciutat assetjada: així semblen
demostrar-ho les discussions sobre “el cas dels catalans” al
parlament britànic i la referència de Voltaire a l'extrem amor, dels catalans, per la llibertat.