(Foto: Olga Sánchez)
A la pàgina 122 en Xavier Roig es pregunta si és immoral deixar a l’atur un treballador de París per donar feina a un de Saigon: “No es tractava que els vietnamites progressessin?”, es pregunta. Què enginyós!! Ens has ben enganxat a tots els progres, eh, pillo?. Intentes dir que som incoherents perquè si volguéssim que el treballador de Saigon tiri endavant, no ens queixaríem de la deslocalització… El problema, Xavier, és que cal lluitar per aquella dignitat de l’individu que tu tenies tanta por que l’estat destruís; no podem deixar que l'arbitrietat imperi, oi que no? Perquè el que t’importa a tu és que no hi hagi arbitrarietat! Doncs el sou de l’obrer de Saigon és arbitrari i vergonyós, i no pot ser justificat en termes d’”oferta i demanda”. Sé que ho veuràs diferent: com que aquell pencaire de Saigon té "ganes de treballar", em diràs, la iniciativa capitalista el premia amb una merda de contracte de misèria … que arrenca dels complaents europeus, més preocupats pels drets que per la feina!
A Espanya hi ha, dius, “resistència a treballar”. Per això, expliques, és un dels països sense empenta d’Europa. Tantes estadístiques que saps fer servir, i tantes dades macroeconòmiques, i ignores les que diuen que Espanya ha estat el país d’Europa on els beneficis empresarials són més alts i els salaris més baixos! Pagui-li un sou digne a tots aquests “mantes” i ja veurem si es resisteixen a treballar!. Conec bé les entranyes del capitalisme: he vist copiadors de dades en baixos insalubres de l’eixample, joves administratius encorbatats menjant d’una carmanyola asseguts al terra en estrets passadissos emmoquetats, caps de zona escridassant “sou uns inútils perquè no heu venut prou plans de pensions”, operadors de telemarketing acomiadats per passar-se un minut del seu temps de descans, i comercials suplicant que els contractis una assegurança perquè “els havien proposat uns objectius molt ambiciosos”... He vist tants joves en pràctiques pagant-se els transports de la seva butxaca, i tantes formacions a càrrec del contractat, tants acomiadaments per embaràs que solament volien restablir l’equilibri dels costos, que ja no em crec segons quines històries!
Com és possible que ens recomanis desconfiar del poder polític –escollit, canviable, que actua sota regles vigilades, amb un programa del que respon davant la ciutadania- per confiar en canvi en el poder econòmic –desconegut, anònim, que no respon davant ningú, amb interessos foscos i inconfessables-, que mai és escollit?
Que tinguis una bona diada del treballador...
No hay comentarios:
Publicar un comentario