S27: L'ARRIBADA AL PODER

Paxton agrairia el títol “arribada al poder”, i no “presa del poder”, perquè ell no reconeix cap mèrit propi dels feixistes en aquest sentit. Ho justifica dient que no van arribar al poder electoralment: mai van tenir majoria suficient. En el cas dels nazis, per exemple, van passar del 37% dels vots (7/1932) al 22% (11/1932). Van arribar a ser doncs la força més votada, però lluny de cap majoria. Arribat Hitler a la cancelleria en un govern de coalició es van convocar noves eleccions al 11/1933: va arribar al 44% dels vots, encara un 56% dels votants se li oposava.

Tampoc no hi va haver cop d’estat: van fer servir la força per desestabilitzar el règim i per transformar els seus governs en dictadures, però havien arribat al poder abans convidats per la vella elit. Per tant, no hi arriben sols, per mèrit propi! Per què aquesta vella elit els ajuda? Perquè els nazis els oferien cares noves, una base compromesa i mobilitzada, violència contra l’esquerra i el manteniment de l’ordre social. A canvi rebien entrada en el sistema polític, respectabilitat. En resum, no hi va haver res inevitable en la seva arribada al poder: els conservadors podrien haver governat amb coalició amb els socialistes moderats o mitjançant poders excepcionals.

EL CAS ITALIÀ: LA MARXA SOBRE ROMA. Després de les eleccions de 1922 la violència dels esquadristes va continuar, arribant a ocupar –en un ambient de confrontació- Bolonya, Milà, Gènova, Livorno, Parma i Trento davant la passivitat de les forces de l’ordre públic. El govern liberal va decidir reforçar Roma per evitar que passés el mateix, i preparava una llei marcial. En reacció a les pallisses i el desallotjament violent dels ajuntaments, els socialistes preparaven una vaga general per al 31-7-1922. Va ser un error, perquè aleshores Mussolini es va poder presentar com el dic que podia aturar la revolució. Quan 9000 esquadristes es concentraren als afores de Roma el 28-10-1922, el cap del govern, Luigi Facta, va demanar al rei que signés l’estat de setge, que hauria obligat a l’exèrcit a enfrontar-se a la demostració de força feixista. Aleshores, el rei Victor Manel III es va negar a signar el decret proclamant la llei marcial (28 d’octubre de 1922) i Facta va dimitir l’endemà. Per què el rei va actuar així? Potser va tenir por a la guerra civil, potser li sabia greu l’ús de la força, potser va tenir por que els feixistes li oferissin la corona al seu cosí, el Duc d’Aosta. Potser l’exèrcit li va dir que era inútil resistir perquè els soldats estaven a favor dels feixistes! Sabem que els feixistes havien arribat a Roma morts de gana, cansats i molls fins als ossos. Podem dir que la MARXA SOBRE ROMA va ser soroll, una demostració de força que no es tenia: haurien pogut ser fàcilment dissolts per l’exèrcit. Però el rei encarregà a Mussolini formar un govern amb totes les forces polítiques de centre-dreta “per restablir la pau social” (que els camises negres havien contribuït a alterar).

EL CAS ALEMANY. El 1929 la república de Weimar rep l’impacte del crack i l’atur massiu va fer perdre a la “coalició de Weimar” (SPD, demòcrates i Zentrum) la confiança d’un electorat que es radicalitzava i protagonitzava desordres públics. Davant la debilitat dels partits, el president de la república governa per decret. L’ascens dels nazis no obté majories, però és espectacular: de constituir una força marginal al parlament el 1930 passen a ser la més votada el 1932. Propaganda i motivació dels afiliats hi van influir, com també el carisma del líder. Les memòries de Kurt Ludecke (I Knew Hitler) recorden com: “Quan pujava a l’escenari pràcticament no se sentia cap aplaudiment (…) ell començava a parlar, al principi lentament. Després d’una estona, la seva veu s’havia transformat en un crit estrident que impressionava (…) mantenia les masses (i a mi entre elles) sota una entonació hipnòtica per la força de la seva convicció (…) No puc descriure les emocions que em provocava sentir aquell home (…) Quan ell parlava de la desgràcia d’Alemanya, em sentia disposat a saltar contra l’enemic del nostre poble”. Així, a les eleccions de 7/1932 obtenen 230 diputats. Són la primera força, però Hindenburg ofereix ser canceller a Von Papen. Hitler no l’ajuda a estabilitzar cap govern, si no és a canvi de ser canceller. Així, Von Papen, sense prou suport al Reichtag, acaba forçant noves eleccions quatre mesos més tard.

El 11/1932 els nazis obtenen 196 escons enmig d’una tensa i violenta espera plena de lluites al carrer, que deixen un historial de 103 assassinats i centenars de ferits. Els nazis veuen allunyar-se la possibilitat d’accedir al poder, perquè -a més de perdre milers de vots- Hindenburg va escapolir-se de von Papen (disposat a pactar amb ells per arribar al poder) i va nomenar canceller el general Schleicher. Aleshores, els nazis van començar a boicotejar totes les seves propostes de llei, fins que Hindenburg –pressionat per von Papen, ja sense opcions- va nomenar Hitler canceller el 30 de gener de 1933. Compte! Això no vol dir que puguem parlar ja del Tercer Reich!

- Hitler era solament el canceller, no el president de la República, qui –com tota la vella elit- en desconfiava

- Alemanya encara era una democràcia: ell solament podia fer lleis si el Reichstag les aprovava. I no tenia majoria a la cambra, els nazis eren solament el partit més votat, allunyat de la majoria

- En les eleccions de juliol 1932 havien obtingut el 37% dels vots, la seva popularitat decreixia.

- Per tant ara toca analitzar com, havent aconseguit la cadira, el càrrec que els situa en el centre del poder polític, conduiran la situació per apoderar-se del poder i desmuntar la democràcia.

Encara que tinguem a Hitler canceller i a Mussolini primer ministre, el poder els queda limitat per coalicions, parlaments, premsa lliure i societat civil. Han de completar el control de l’estat transformant el càrrec en una autoritat personal il·limitada: aquesta va ser l’autèntica presa del poder.

CAS ALEMANY. L’excusa va ser l’incendi del Reichtag (28-II-1933). Van acusar un comunista holandès, Marinus van der Lubbe i van fer servir l’esdeveniment per demanar mesures anticomunistes extremes. Amb les runes del Reichtag encara calentes Hindenburg –fent servir poders excepcionals- va signar un Decret per a la Protecció del Poble i de l’estat (28 de febrer de 1933): suspenia la llibertat d’expressió i reunió, i permetia a les autoritats detenir els sospitosos de terrorisme sense límits. I en aquest context de por, Hindenburg convoca eleccions per al 5 de març de 1933. Malgrat el terror nazi contra els votants d’esquerres, no van aconseguir majoria suficient per a governar en solitari: 288 diputats eren molts, però no prou força. Per això –reunit el parlament a l’Òpera Kroll- intimidant comunistes per no entrar, van aconseguir que el parlament signés una “LLEI D’HABILITACIÓ” que transferia el poder del parlament al govern per 4 anys. La dreta tradicional atorgà aparença de legalitat a aquesta dictadura civil, la que sempre havia somniat, sense pensar que obria el camí a la nazificació del règim. Un cop concedit aquest poder especial es dictà (14-7-1933) una llei de partits que diu que solament un és legal.

EL CAS ITALIÀ. Les violències esquadristes van continuar: a Torí (12/1923) provoquen 11 morts, p.ex. Mussolini va legitimar-les institucionalitzant les “camises negres”: per decret del 13-1-1923 converteix les esquadres en Milizia Volontaria per la Sicurezza Nazionale. Passaven a formar part de les forces de seguretat de l’estat. Amb aquesta intimidació, aprova una nova llei electoral (18-11-1923) que oferia 2/3 dels escons (el 66%) al partit que obtingués més del 25% dels vots, deixant 1/3 per repartir-lo entre els altres partits, proporcionalment. Així, amb violència al carrer, va obtenir el 65% de la cambra (4/1924). Com és possible? La pau social establerta per la violència esquadrista semblava allunyar la possibilitat de revolució, i aquesta calma permetia Mussolini presentar-se com a salvador. El principal prestigi, però, li va venir dels èxits diplomàtics: la Conferència de Lausanne (7/1924) posava final a la lluita per Anatòlia que havia inaugurat el tractat del Sevrès (1918) confirmant el domini les illes del Dodecanès, la mediació de la SDN per Corfú acabava dictaminant en contra de Grècia, i el Tractat de Roma (1/1924) amb Iugoslàvia reconeixia que Fiume era italiana. Encara s’estava lluny de restaurar l’imperi d’August, però l’acumulació de petits èxits permetia crear l’aparença de que es caminava ja en aquesta direcció.

En aquest context d’exaltació nacional, Mussolini convocà eleccions segur d’obtenir una amplíssima majoria, però –com que no sabien fer política d’altra manera- les esquadres rebentaven els mítings d’esquerres. Així obtingué el 60,1% dels vots (356 diputats); l’oposició, el 35% dels vots i 65 escons (46 socialistes i 19 comunistes). Inaugurant la legislatura (30-5-1924), el diputat socialista Giacomo Matteotti va denunciar al Parlament la precarietat en què es trobava l’oposició italiana, la limitació de les llibertats, i la impunitat amb que les “camises negres” coaccionaven els opositors. La conclusió de Matteotti era que les eleccions de l’abril no eren vàlides. L’ 11 de juny, un grup de feixistes segrestaven el diputat socialista al mig de Roma i posteriorment l’assassinaren. No era el primer rival polític eliminat, però sí el primer que es produïa 24 hores després d’un altercat amb Mussolini a la cambra en el què havia rebut amenaces prou explícites com perquè –com va dir Indro Montanelli- es pugui atribuir a Mussolini la responsabilitat moral de delicte. L'oposició es retirà del Parlament, però al no fer cap acció política solament van enfortir el poder dels feixistes. Les declaracions posteriors de Mussolini permeten convertir aquest assassinat en el moment fundacional del nou estat totalitari: “Declaro aquí, davant d’aquesta assemblea i de tot el poble italià, que assumeixo jo sol la responsabilitat política, moral i històrica del que ha passat (…) Si el feixisme és una associació criminal, jo sóc el seu cap! Si tota la violència ha estat el resultat d’un clima històric polític i moral, doncs bé, per a mi tota aquesta responsabilitat, perquè aquest clima l’he creat jo”.

S26: ELS FEIXISTES ARRELEN!

Primera seu del Fasci Italiani di Combattimento i d'Il Popolo d'Italia

Per a Robert Paxton és el moment més important de la història del feixisme perquè entrarà a competir amb les forces tradicionals. Ja no poden fer servir la pluralitat d’inconformismes ni la protesta indiscriminada; ara han d’escollir paraules i accions, treballar amb socis polítics. I prioritzar quines consignes mantenen de tota la gama de negacions que contemplaven inicialment. Com a conseqüència d’aquest nou perfil adquirit, l’acció política contrasta amb la retòrica anterior i –en la selecció dels arguments- podem recollir arguments suficients per atorgar-los naturalesa.  Guanyen seguidors, però decebran o marginaran els primers “puristes”, bé sigui perquè fan servir el parlamentarisme burgès, o bé perquè posen el parlar per sobre de l’actuar.

En el cas italià el mecanisme amb què superar el desastre electoral de novembre de 1919 va ser l’esquadrisme: grups violents practicaven el terror fent servir la seva experiència militar, principalment contra els socialistes, tal i com havia passat en l’assalt del diari Avanti. Ara, en ple “bienio rosso” els propietaris busquen la seva protecció i utilitzen les pallisses i expedicions nocturnes per intimidar els socialistes. El 1921 van destruir 120 seus del partit i van matar 102 persones.  Passar a ser la mà executora dels propietaris rurals, i desplaçar-se a la dreta, va escandalitzar els primers idealistes. Solament un exemple: el nou PNF (1921) treu els punts radicals del programa (nacionalitzacions i impostos), demana colònies després que la inoperància estatal faci perdre el Fiume (1919) que D’Annunzio havia ocupat, i –després d’haver demanat la confiscació de les propietats de l’església- ara la respecta com a part de la “tradició imperial i cristiana de Roma”.

El canvis els van permetre presentar-se a les eleccions de 1921 amb els veterans del “Transformisme”: segons l’acord amb Giolitti, 35 escons dels 100 de la llista liberal (Bloc Nacional) van ser per a ell. Gràcies a aquesta acció no solament abandonen la perifèria de l’escena política, també guanyen respectabilitat política. Les negociacions el fan semblar confiable a ulls dels empresaris.

El cas d’arrelament més espectacular és el dels nazis. El partit nazi passa de ser el darrer en les eleccions de 1928 a ser el primer el 1932. Per què?

-          Perquè la negociació de les reparacions amb el banquer nordamericà Owen D. Young els va permetre atacar el govern perquè acceptava haver de pagar, encara que fos menys.

-          Perquè quan impacta el crack, l’enfonsament dels preus agrícoles i l’atur els fa guanyar simpatitzants. El resultat electoral de 1932 els converteix en una força indispensable per formar govern.

En les següents eleccions van perdre suport, però ells es negaven a entrar en el govern si no se’ls donava un paper protagonista.

A França, cinc governs de partits republicans van quedar esquitxats per corrupteles entre 5/1932 i 1/1934. La més important, el cas Stavisky, feia referència a un estafador conxorxat amb parlamentaris radicals com Camille Chatemps, ministre de Justícia del govern d’André Tardieu. L’escàndol va esclatar quan la premsa va denunciar que el judici havia patit 19 aplaçaments, presumptament per l’ajuda del ministre, i –el 8 de gener de 1934- va ser trobat mort. La policia va dir que s’havia tractat d’un suïcidi, però la dreta va dir que havia estat “assassinat per ordre de Chautemps, evitant revelació de secrets” i inicià una campanya de dures crítiques per fer-lo dimitir (com va passar, efectivament, el 27 de gener). L’extrema dreta, en canvi, va utilitzar l’antisemitisme i la xenofòbia contra Chautemps, que era un maçó ucranià nacionalitzat francès.

Caricatura de les manifestacions nacionalistes provocades per la destitució del prefecte de policia Jean Chiappe, amb Action Française i altres lliguistes desfilant (Le Populaire, del PSF, 1934)

Qui era aquesta dreta? Tot un seguit de “Lligues” (evitaven parlar de partits) amb molta presència a la societat francesa dels anys trenta: Action française (que havia estat fundada per Charles Maurras l’any  1899 tenia més de 60.000 seguidors més o menys monàrquics), les Jeunesses patriotes (1924) i –atenció- la Croix-de-feu, excombatents dirigits (1931) pel coronel François de la Rocque.

Els esdeveniments es van precipitar quan el govern va acomiadar el prefecte de policia Jean Chiappe, indulgent amb l’extrema dreta, el 6 de febrer de 1934. Aleshores, les queixoses manifestacions convocades per les diverses lligues convergeixen a la plaça de la Concòrdia. Els enfrontaments amb la policia acaben amb 17 morts i més de dos mil ferits. En l’Assemblea, la dreta demana la dimissió del govern. L’esquerra –davant la pinça exercida entre els conservadors al parlament i els feixistes al carrer- dóna suport al primer ministre Daladier. Encara que restableix l’ordre públic, algunes de les seves ordres són ignorades per la policia; per això dimiteix. Es forma un nou govern, presidit per Gaston Doumergue (qui entre 1924 i 1931 havia presidit la república). Aquest govern es deia “d’unitat nacional”, però en realitat estava format per figures de la dreta parlamentària, entre les que destacava un veterà de la Gran Guerra, el Mariscal Philippe Petáin.

L’esquerra va interpretar el resultat de la crisi com un complot feixista i convocà una contra-manifestació (9 de febrer). Quan les comitives sindicals es van barrejar per iniciativa dels manifestants, es va produir el primer apropament entre comunistes i socialistes que conduiria a la formació d’una gran coalició, el Front Popular.  La dreta, en canvi, va interpretar el 6 de febrer com una ocasió perduda, i romandrà latent el seu desig de constituir un estat feixista fins la derrota de 1940. No cal, però, esperar aquella derrota fulminant per intuir la força del feixisme a França: l’elecció de Leon Blum com a president del govern (1936) va obrir un altre període de violentes manifestacions per part de les lligues, escandalitzades per l’arribada al poder d’un jueu amb suport comunista. Charles Maurras va escriure que calia considerar la possibilitat de “combatre i abatre” Blum. Les polítiques del Front Popular els semblaven revolucionàries: un govern amb 3 dones, en el que hi havia un primer ministeri de sanitat, nacionalitzacions (que posen en marxa, pe exemple, l’SNCF), i la signatura dels Acords de Mantignon van permetre instaurar el dret de sindicació, la jornada de 40 hores setmanals i les vacances pagades (de les que ja van gaudir 2 milions d’obrers el 1937). Però potser el que ens interessa, ara que analitzen l’arrelament del moviment feixista, és com el Front Popular francès va prohibir qualsevol grup paramilitar: l’estat havia de mantenir el monopoli de la violència.

Tots aquests fets mantenen obert un interessant debat historiogràfic a França: mentre alguns historiadors, com René Remond (Le droit en France, 1954) distingeix solament tres dretes en la història francesa –la legitimista (o contrarevolucionària), l’orleanista (o liberal) i la bonapartista (o cesarista)- i per tant el feixisme seria un “fenomen estranger”, de manera ben contrària Zeev Sternhell (El nacimiento de la ideologia fascista, 1984) diu que França és el “veritable bressol del feixisme”, basant-se en la funció purificadora que George Sorel havia atorgat a la violència des de l’esquerra, afegint que la facilitat amb que cau la democràcia el juny de 1940 amaga la força del feixisme a França. En qualsevol cas, sigui per la tradició republicana o perquè la majoria conservadora no es va sentir prou amenaçada per la revolució com per buscar la protecció del feixisme, l’estat francès va respondre amb energia davant les forces paramilitars en defensa del monopoli de la justícia que havia d’encarnar. L’exemple francès demostra que els feixistes no poden desenvolupar-se si el sistema polític funciona i les institucions no els donen oportunitats (des de dins).

El cas britànic també és interessant. La Unió Britànica de Feixistes de Sir Oswald Mosley va créixer fins que van arribar notícies de les violències a Alemanya. Després de la batalla campal de Cable Street (4-10-1936) entre els obrers que s’havien mobilitzat contra una desfilada d’uniformats i la policia que els protegia, una Llei d’Ordre Públic va prohibir els uniformes polítics i va reprimir amb duresa les queixes. Per tant no n’hi havia prou amb un uniforme i repartir pallisses per aconseguir el triomf. Calia una crisi comparable, modificar discursos i... ¡aliances polítiques!

S25: EL DEBAT HISTORIOGRÀFIC SOBRE L'HOLOCAUST

Fotograma de "Conspiracy" (Frank Pierson, 2006), pel·lícula que es va estrenar a Espanya amb el títol "La solució final"
L'actor Kenneth Branagh interpretava a Reinhad Heydrich

La conferència de Wansee comença a Villa Marlier, en un barri selecte de Berlín, el 20 de gener de 1942. Hi assisteixen 15 alts càrrecs de l’estat nazi, però són les SS (per boca de Heydrich, qui obre la sessió celebrant la recerca de la puresa racial iniciada amb les Lleis de Nuremberg) les que posen sobre la taula la difícil gestió dels camps, la superpoblació dels ghettos i la dificultat d’abastir-los. El debat sobre quins jueus han de ser objecte d’atenció conclou que tots aquells que tinguin almenys un pare jueu, excepte els casats amb alemanys i amb fills, o justifiquin permisos especials, que podran optar per la esterilització. Es considerarà alemanys de ple dret els qui tinguin un 25% de sang jueva (1 dels 4 avis). Es parla d’evacuar-los a tots, però sembla clar que allò és un eufemisme.

Com havíem arribat fins aquí? La historiografia va trigar a estudiar la tragèdia. Raul Hilberg, un jueu fugit de Viena (1939) reclutat als Estats Units, va veure alliberar Dachau i, fent de documentalista a Nuremberg, va accedir a informació que li va permetre doctorar-se amb un primer estudi sobre “La destrucció dels jueus europeus” (1961) que les editorials jueves no volien publicar perquè –ignorant els testimonis dels supervivents- solament feia servir fonts alemanyes. Aquell mateix any la revista The New Yorker va enviar la filòsofa Hannah Arendt a cobrir una notícia important: el judici d’Adolf Eichmann que començava a Israel. L’important funcionari de transports de l’Alemanya nazi (secretari a Wansee) s’havia refugiat a Argentina, on vivia amb identitat falsa, i havia estat segrestat pels serveis secrets israelians per ser jutjat pels seus crims de guerra. Lluny de semblar un monstre dogmàtic carregat de justificacions ideològiques, Eichmann semblava un gris funcionari consagrat -amb excés de cel i una mediocritat evident- a complir, segons deia, les ordres dels seus superiors. No havia estat cap ideòleg de l’Holocaust, però si una peça important de l’engranatge tècnic que havia fet possible l’extermini de gairebé 6 milions de jueus. Hannah Arendt reflexiona sobre aquell personatge gris i alhora terrible en el seu llibre “Eichman a Jerusalem, un estudi sobre la banalitat del mal”. No provo d’explicar el fenomen, diu Arendt, sinó d’aprendre una lliçó: que quan deixem de pensar, una acció que és inherent a l’home, i acceptem que la brutalitat es desplegui davant nostre sense dir res, ni tan sols plantejar-nos-la, participem del mal d’una forma que pot semblar banal però és igual de monstruosa.

Karl Dietrich Bracher, autor de "La dictadura alemana" (1986) és un dels principals autors de les teories intencionalistes.

Mentre Arendt posa sobre la taula el problema de les responsabilitats, l’Holocaust es comença a explicar com a resultat de l’acció d’una colla criminal. És el moment en que Allan Bullock descriu Hitler com a tirà: la corrent historiogràfica que anomenem INTENCIONALISTA veu en la voluntat de Hitler el motor de l’Holocaust. Ho confirmen recordant que Hitler ja planteja la destrucció del jueus a Mein Kampft, que l’escalada de violència i el seu començament prematur demostra que hi ha un plànol ascendent cap a la Solució Final. És una teoria versemblant, perquè les fonts mostren de manera constant des de 1919 a 1945 l’odi que Hitler sentia pels jueus, i és molt atractiva, perquè permet construir trames recargolades parlant dels traumes que el torturaven: la mort de la mare en mans d’un metge jueu, el tribunal jueu de l’Acadèmia de Belles Arts de Viena que no el va admetre, la prostituta jueva que li encomanà la sífilis, etc. El problema d’aquesta teoria que carrega la responsabilitat de l’Holocaust en Hitler és que no tenim cap document signat per ell sobre la “solució final”, que mai va parlar d’ella en les seves declaracions, ni tan sols en converses privades. Un altre problema és el que va plantejar Lucy Davidowicz (The war against the jews, 1975): per què els nazis van esperar a iniciar l’assassinat sistemàtic fins la tardor de 1941, i a fer servir el gas fins a març de 1942? Si el projecte d’exterminar-los anava en el seu ADN, per què no van començar abans? Karl Schleunes (The twuisted road to Auschwitz, 1975) busca la resposta en el caos generat per la invasió de la Unió Soviètica. Per a ell, l’Holocaust és el resultat del carreró sense sortida que planteja el fracàs de la “guerra llampec” a l’est: afirma que no hi ha un camí directe cap a Auschwitz, sinó que la Solució Final és improvisada.

Així s’obre un debat molt dur entre els historiadors intencionalistes (o hitleristes), i els historiadors funcionalistes, o estructuralistes, que diuen que l’Holocaust és el resultat de 3 circumstàncies particulars:

-          Un gir dels esdeveniments (la deportació a l’est crea superpoblacions en ghettos properes al front soviètic)

-          L’enfrontament entre estructures administratives rivals. Una maquinària de govern fragmentada que genera una espiral de radicalització mútua que empeny una solució no prevista als nous problemes sorgits per l’evolució de la guerra

-          La propaganda fanàtica de Hitler va ser llegida/acollida de forma entusiasta per funcionaris amb excés de cel, desitjosos de demostrar la seva capacitat buscant solucions locals / pròpies a la gestió dels camps.

(Hans Mommsen, en una imatge de wikipèdia de 2009) 

Aquestes teories estructuralistes/funcionalistes amplien la responsabilitat a elits no nazis (exèrcit, indústria, burocràcia) i denuncien que la teoria del “culpable solitari” ens distreu de reflexionar sobre la “responsabilitat col·lectiva”. No era possible desconèixer què passava, diuen! És cert que hi havia un estricte silenci oficial, que els camps d’extermini estaven sobre tot fora d’Alemanya, i que les filtracions s’atribuïen a propaganda comunista. Però l’escala de l’extermini (que implicava milers de funcionaris, policies, conductors, soldats) ho fa difícil. Més aviat, conclouen, apatia, por i propaganda permetien que tothom preferís no creure els rumors[1].

Els estructuralistes/funcionalistes, per altra banda, busquen les raons en l’estructura de l’estat nazi: una estructura jeràrquica crescuda entorn del partit que roman paral·lela a la vella administració estatal duplicant funcions, solapant competències, conforma doncs una caòtica lluita de faccions burocràtiques que busquen prosperar per mitjà del seu vistiplau. Aquesta lluita entre faccions funcionarials genera, diu Mommsen, una “radicalització administrativa”: competint entre elles impulsen polítiques més agressives i radicals, i busquen comentaris a l’atzar per llegir-los com a ordres que confirmen les orientacions que ells presenten. Així doncs, l’Holocaust seria la resposta d’una maquinària de govern fragmentada i caòtica, que viu una espiral inevitable de radicalització cap a una solució que no havia estat planificada abans. Va ser una solució ad hoc nascuda d’iniciatives burocràtiques que –en competència pel favor de Hitler- viuen una radicalització acumulativa. Si aquest monstre burocràtic té vida pròpia –arriben a afirmar- aleshores Hitler no domina l’administració ni l’exèrcit i solament capitaneja des del vèrtex una selva institucional; Hitler seria un “dictador dèbil”. Efectivament el funcionament de l’estat nazi és caòtic: encara que Hitler nomena un govern tradicional amb ministres, no hi ha reunions de govern (se’n celebren 72 el 1933, però el 1936 ja solament en fan dues). És més: les lleis de cada ministeri es van corregint en esborranys que van corrent fins que Hitler els signa, sovint sense llegir-los. El problema d’aquesta teoria del “dictador dèbil” és que no sembla que pugui ser-ho qui va acabar amb tanta duresa amb l’oposició i prenia decisions difícils en temes concrets (la política exterior, per exemple), ni detectem en la documentació cap disconformitat de Hitler amb les decisions o persones que les han pres.

Ian Kershaw va conciliar les teories funcionalistes / estructuralistes en la biografia de Hitler que escriu a finals dels noranta, i a “Hitler, els alemanys i la solució final” (2009). Fa servir un discurs intranscendent del secretari d’estat del ministeri d’agricultura prussià, Werner Wilikens, pronunciat el 21-3-1944: “Tothom que té l’oportunitat d’observar-lo sap que al Führer li és molt difícil ordenar des de dalt tot el que es proposa realitzar”, comença dient. Ens està confirmant aquesta teoria del “govern del caos” que la consagració de Hitler a la sobre-actuació / representació del poder carismàtic provocava. I afegeix que, malgrat això, “tothom treballa millor en el seu lloc si treballa en la direcció del fürher”. Tot seguit critica els que, fins aleshores, han esperat ordres i instruccions. Esperar és un error, diu: “tots tenim el deure d’intentar, en l’esperit del Führer, treballar en la seva direcció”. Aquesta expressió permet a Kershaw entendre el que va passar: Hitler tindria una “autoritat carismàtica” que generava en el seu entorn un ambient que espitjava els seus seguidors a executar el que consideraven les seves intencions, assumint la responsabilitat de “treballar en la direcció del fürher”. Voldria dir fer tasques que, segons els seus indicis, el complaurien. No seguien ordres, perquè Hitler mai seia al despatx més que per signar precipitadament quatre documents, però assentia o negava els requeriments del subordinats, que interpretaven les seves contradictòries directrius i actuaven d’acord amb el que consideraven que s’esperava d’ells. Ell no es comprometia perquè la gestió del seu carisma l’obligava a allunyar-se dels errors (mantenint la suposada infal·libilitat) i a consagrar-se a la perpètua representació del poder.

Aleshores apareix el llibre de Daniel Johan Goldhagen “Los verdugos voluntariós de Hitler: los alemanes corrientes y el Holocausto” (1997). Evitant totes aquestes interpretacions dels politòlegs afirma que hi va haver un «camí directe» a Auschwitz, i que tot passava per un profund antisemitisme, essència de la cultura, la societat i la història d’Alemanya. Quan es pregunta per què no hi va haver gairebé oposició a l’Holocaust, es respon que tots els alemanys eren antisemites. I conclou amb un veredicte de culpabilitat per a tot el poble alemany, per molt que es pugui diferenciar entre els “perpetradors” del crim, els encobridors i els col·laboradors. 

L’èxit del llibre d’aquest jove professor de Harvard no es devia solament a la publicitat, també a que oferia una solució simple pensada per a commoure i que, per la seva accessibilitat,  s’allunyava dels complicats girs barrocs dels acadèmics que intentaven explicar l’Holocaust. Encara que la major part de la historiografia va criticar el seu discurs, Mommsen li reconeix la capacitat de demostrar que en la maquinària de la mort intervé “un nombre de persones aterradorament ampli”, i que «és impossible negar que la major part de la població coneixia». Fora d’això, el llibre va encetar una agra polèmica historiogràfica que va durar mesos, que el diari Die Zeit va acollir, i que s’ha recollit com a “Controvèrsia Goldhagen”: a més de durs atacs personals –se li va dir que buscava venjança perquè era fill d’un supervivent- el llibre va ser criticat per no atendre el context (altres violències europees), descuidar dades de forma interessada (l’alta taxa de nupcialitat entre jueus i alemanys durant els anys vint, per exemple), oblidar altres exterminis (que treuen excepcionalitat a l’Holocaust), o fer “pornografia del terror” en les duríssimes descripcions de les matances. 

Es va respondre a Goldhagen que, si l’antisemitisme és intrínsec a la societat alemanya, per què les democràcies encetades el 1918 i el 1945 semblaven ignorar-lo, o si tots els alemanys són antisemites... com quadren en aquesta teoria els alemanys que van expressar reserva o remordiment per la persecució dels jueus? Els exemples anirien molt més enllà dels polítics empresonats (com Adenauer), dels bisbes que van plantar cara (von Galen, bisbe de Münster) o els intel·lectuals desterrats que criticaven el règim (com Thomas Mann). NO solament hem de pensar en els que practicaven una desafecció silenciosa (inhibint-se, divulgant informacions prohibides o propagant rumors), o fan actes d’inconformisme (sabotatge, distribució de pamflets, acudits o crítiques). També hi va haver una oposició activa: els joves Swing, els pirates Edelweis o la Rosa Blanca impulsada pels germans Hans i Sophie Scholl, per exemple. Es més: 3 milions d’alemanys passen pels camps de concentració i 77.000 perden la vida en la seva oposició al règim.

Christopher Browning (Algunos Hombres grises. El batallón 101 y la Solución Final en Polonia, 2002) va ser un dels principals crítics de Goldhagen. En el seu llibre explica com una unitat concreta duia a terme la seva tasca, i conclou –després de seguir-los en la seva feina quotidiana- que no troba motivacions ideològiques, ni tan sols un ferm antisemitisme. Que el que hi ha sobre tot en aquelles persones és covardia (és més fàcil afusellar gent indefensa que estar a la primera línia del front), ambició curricular, cap fortalesa per respondre a la pressió ambiental que ha deshumanitzat els jueus. Quan analitza una represàlia massiva per la mort d’un alemany en un poblet polonès es pregunta si «no matarien sistemàticament polonesos si aquesta hagués estat la política del règim». I demostra que la tesis de Goldhagen que adjudica aquell odi a l’essència cultural alemanya té molts racons que fallen: i els vigilants dels camps, que majoritàriament no eren alemanys? I si el motor de l’Holocaust és l’antisemitisme adjudicat a l’essència d’Alemanya, per què el debat sobre l’extermini no comença abans, durant la república de Weimar?

---

[1] El debat sobre la responsabilitat dels alemanys tindria moments molts difícils de pair, com demostra la polèmica sorgida durant els actes oficials del 40è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial: la visita del president nord-americà Ronald Reagan i el canceller Helmut Köhl al cementiri de Bittburg el 5 de maig de 1985 va desencadenar fortes crítiques perquè al lloc on van deixar l’homenatge floral hi havia 48 Waffen SS enterrats i la resposta alemanya oficial va dir que “els soldats alemanys també eren víctimes”. El canceller alemany havia guanyat les eleccions el 1982 i preparava la seva reelecció amb un discurs nacionalista conservador que volia netejar de culpes el passat de l’Alemanya unida que projectava. Quan aquesta polèmica encara durava l’historiador Ernst Nolte publicava al Frankfurter Allgemeine Zeitung un article, “El passat que no acaba de passar” (6 de juny de 1986) que va inaugurar la Historikerstreit (1986-1987) o “querella dels historiadors”. En l’article assegurava que el terror comunista va provocar l’ascens nazi, que el comunisme superava en destrucció i fatalitat l’experiment nazi i que el terror nazi havia estat una excessiva i desproporcionada reacció defensiva. En resum, el GULAG és anterior, pitjor i causa de l’Holocaust. Nolte estava negant la singularitat alemanya, demanant el final de la “culpa” desviant-la, en plena “segona guerra freda”, contra la URSS. L’article va generar una espiral de rèpliques i un debat molt profund i important: no solament perquè va estimular la recerca i hi van participar personalitats de primera fila, sinó perquè permetia aixecar totes les alertes pels usos polítics de la història. Aquesta va ser una de les crítiques que va adreçar a Nolte el filòsof Jürgen Habermas: posar el discurs històric al serveis del interessos polítics de present era usar la ciència il·legítimament, i comparar l’Holocaust amb altres matances era trivialitzar la violència del nazisme.

EL MAQUIS

http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-debate-maquis/2068587/

Prement l'enllaç, Internet et direccionarà a un video del programa "Para totos, La 2".
En 20 minuts, tot el que has de saber sobre el maquis. No eren bandolers, sinó alguna cosa més!
La imatge és una fotografia d'un grafit pintat a Sallent de Llobregat (Barcelona) representant un maquis perseguit per la guàrdia civil.