La
cita sintonitza amb el discurs historiogràfic dominant, i m'ha
recordat que expliquem la història industrial de la ciutat amb un delit una mica sinistre. L'emoció sentimental amb què mirem aquest
procés com un resum de seny científic, rauxa esforçada i
tecnologia punta resta tan farcida de sentimentalisme que
sembla nascuda en l'època romàntica, en què aquell col·laborador
d'El Vapor escrivia. Aquest idealisme en els plantejaments no
desmereix, però, el discurs desenvolupat amb les peces i els textos
que conformen la mostra, que comença buscant les raons que van
convertir Barcelona en una de les principals ciutats manufactureres
d'Europa al segle XVIII: ja havia estat un important centre artesanal
i mercantil mediterrani, s'havia integrat millor en el gran comerç
internacional després de 1778, i -sobre tot- havia desenvolupat una
nova activitat econòmica. Es tracta de la manufactura d'indianes,
unes teles de cotó estampades que arribaven d'Àsia i que la
iniciativa empresarial de comerciants i botiguers va començar a fabricar aquí. Les indianes van revolucionar les pautes de consum:
principalment la indumentària, perquè la seva estètica, comoditat
i preu assequible (en comparació als tradicionals teixits de luxe)
les van fer “irresistibles als ulls d'un públic femení cansat de
la monotonia i la foscor dels teixits tradicionals”. Aquestes peces
de roba van també redecorar la vida quotidiana perquè es van fer
servir per al parament de la llar (roba de llit, cortines, tapisseria
dels mobles) i l'embelliment dels espais públics (ornamentació de
façanes, folrat de parets de teatres i palaus), associant utilitat i
bellesa en els objectes quotidians i en els centres de vida social. Per si fos poc, també van canviar les formes de producció al
concentrar-la en un únic espai, on es practicava la
divisió del treball concentrant treballadors especialitzats de 19 activitats diferents. Per això els plafons
de l'exposició parlaven de “protofàbriques”, en tant aquests
establiments estaven més propers a les fàbriques modernes que als
vells sistemes artesanals.
La
importància del fenomen, doncs, sembla inqüestionable. Altra cosa
és que sigui el veritable i principal origen de la
industrialització. Dir que aquests fabricants d'indianes procedents
del comerç, la menestralia i la mateixa manufactura van constituir
el nucli inicial de la burgesia industrial barcelonina no és dir
mentides, però sí es oblidar l'altra cara de l'aventura industrial. No em
refereixo solament a que convertint-los en els premonitoris “capitans
d'empresa” es menysté “els altres grans protagonistes de
l'arrencada industrial”, els treballadors procedents dels gremis
tèxtils i del desarrelament del seu món rural que -sota el
protagonisme que oferim als geniüts cervells del procés de
modernització- es converteixen solament en aquests “altres”
actors secundaris. Em refereixo més aviat a l'oblit d'altres
finançaments menys heroics que l'esforç i l'enginy dels fabricants
d'indianes.
El
lament d'aquell col·laborador d'El Vapor per l'Amèrica perduda ens
recorda que l'explotació de les colònies, a la que eufemísticament
els plafons expositius es refereixen com “integració en el comerç
internacional”, era un negoci molt rendible gràcies al
mercantilisme i el “pacte colonial” que obligava els territoris
americans a comerciar exclusivament amb la metròpoli. Cal passar-hi
de puntentes sobre l'ombra protectora de la monarquia espanyola
per poder santificar la suposada i intrèpida iniciativa dels
capitans d'empresa que van iniciar la industrialització. Però la
veritat és que aquests negocis estan ben lluny de representar cap
antecedent il·lustre, com tampoc no ho haurien de ser els
“americanos”, per molta emoció que Amadeu Vives li posés a
L'emigrant (1893). Els homes que varen tornar carregats de fortunes,
casats amb una mulata i cansats de tanta aventura, ens poden
enlluernar fàcilment amb els palauets que guarneixen de palmeres al
jardí. Però els capitals que van repatriar després de
l'alliberament de les colònies estaven xops de sang:
en Josep Xifré i Cases va poder encarregar l'edifici que coneixem
com “els porxos”, que s'insinua en aquesta imatge de reüll davant de la Llotja, i guarnir-los amb les mènsules que li va
dissenyar Damià Campeny, gràcies a l'exportació de sucre produït
amb mà d'obra esclava.
Esclavistes, espies i esbirros
El
guió de l'exposició “indianes” evoluciona cronològicament fins a la inauguració de
“La España Industrial” el 1847, però la relació entre la
protoindustrialització i el vapor queda una mica difosa,
principalment perquè evita els orígens menys presentables de
l'arrencada industrial, com l'espionatge. Segons li vaig
llegir a Francesc Cabana, la Junta de Comercio va encarregar-li a
Carles Ardit, un professor de la seva escola de disseny, que els
informés de les novetats tecnològiques que amb tant secret es guardaven a Europa. Ell
mateix va escriure que “era
preciso buscar en los talleres extranjeros los métodos de su
fabricación; era necesario copiar sus máquinas, ver sus materiales,
conocer sus composiciones; en una palabra era indispensable seguir
todos los pormenores de esta fabricación (…) hasta que Cataluña
no tenga que mendigar nada del extranjero”.
En el seu “Tratado
teórico y práctico de la fabricación de pintados o indianas”
(1819) va explicar com, durant les seves estances a Europa, tenir tantes ganes d'aprendre va despertar
sospites: “Mis
continuas observaciones y preguntas llamaron la atención de la
policía de aquella ciudad, se me interrumpió la correspondencia y
me vi en el más inminente peligro de perder la mayor parte de mis
trabajos. Felizmente, pude salvar mis papeles, y atravesando riesgos
y superando peligros pude regresar a esa capital y ofrecer a la Real Junta de Comercio el resultado de mi comisión”.
És veritat que Catalunya no deu la industrialització, solament, a les
contribucions d'espies i esclavistes. Entre
l'època daurada dels estampadors d'indianes i la industrialització
del vapor hi ha la greu crisi que va provocar la pèrdua dels mercats
reservats. La represa de la manufactura catalana no devia ser massa
fàcil davant la invasió de productes francesos que van fer possible
les ocupacions de 1808 i 1823. Així
que, davant les dificultats, la burgesia va buscar la protecció del
neo-absolutisme de Ferran VII, donant-li suport contra els ultres a
canvi de lleis que van emparar la seva activitat econòmica. Si
l'any de la reial visita (1827) Bonaventura Carles Aribau escrivia
que “las fuentes de la riqueza de Barcelona se están secando”,
un seguit de mesures impulsades pel tirà a partir d'aquella estada a
la ciutat van facilitar-ne l'impuls: aranzels per a centenars de
productes, Llei de carabiners (1829) per lluitar contra el contraban,
Codi de Comerç (1830), Llei de Borsa (1831) i nou Ministerio de
Fomento (1832)... Aquesta política va arribar a la seva màxima
expressió amb la prohibició nacional sobre la importació de
productes acabats, que va proporcionar als fabricants catalans un
mercat segur. “España es una América con menor riesgo”, deien.
Les proves d'aquesta sinistra amistat entre els emprenedors i el tirà
romanen discretes: es possible que el carrer Ferran sigui l'únic
carrer d'Espanya dedicat al Borbó més repugnant de la història,
però pocs barcelonins deben saber-ho. La presència del rei a la
ciutat entre el 4 de desembre de 1827 i el 19 d'abril de 1828 va ser
recordada també per un quadre d'Emili Casals (1863): representava la
visita que el rei i la reina Maria Amàlia va fer a la Llotja de Mar
per celebrar la tasca de les escoles de la Junta de Comercio. Encara
fa pocs anys la Cambra de Comerç el va fer servir per a felicitar les festes a les seves afortunades amistats. L'exposició sobre les
indianes inclou un mocador de fabricació Bonaplata que conmemorava
la visita: encara que els espies i els esclavistes que van iniciar la
revolució industrial no hi són, el museu parlarà de passada dels esbirros que protegien la industrialització mentre s'imposaven amb sanguinolent acarnissament sobre les noves idees.
No hay comentarios:
Publicar un comentario