EL REGENERACIONISME CONSERVADOR: ANTONIO MAURA havia substituït Silvela el 1903 en la direcció del partit conservador i aquell mateix any havia arribat a la presidència del govern. Durant la visita reial que havia organitzat a Barcelona, de la que vam parlar, va patir un atemptat anarquista en el que va ser ferit lleu. Irònic i carismàtic, el polític mallorquí era un vehement orador: conscient del que anys després Ortega definiria com a “divorci entre l’Espanya real i l’Espanya oficial”, demanava autenticitat a l’Espanya oficial (sinceritat electoral) i esperit cívic (participació activa) a l’Espanya real. Volia dignificar les institucions i revitalitzar el parlament, res de “cirurgians de ferro” ni mesures excepcionals. Va dimitir quan el rei va voler imposar-li el general Polavieja com a Ministre de l’Exèrcit (1904), però tornaria a la presidència de 1907 a 1909, el període que els seus apologistes van anomenar el “trienni gloriós” perquè va presentar a les corts 264 projectes de llei. A més del de Descentralització Administrativa (1907) cedint competències als ajuntaments, va presentar una Llei d’Administració Local que es convertiria en l’esdeveniment més important de les corts revisionistes: en dos anys que es va estar discutint es van produir més de 2.000 intervencions i gairebé 3.000 esmenes. Ell deia que serviria per “desencaixar el caciquisme”, i probablement per això es va empantanar en el congrés i va comptar amb l’oposició dels seus propis companys de partit. També per a superar la indiferència es va redactar la llei del sufragi (1907), que feia del dret al vot un deure cívic per acabar amb el sistema de cacics i volia atraure a la política una massa neutra que, desenganyada, veia en el sistema una farsa (provant, així, de reforçar la legitimitat del règim). Encara que traslladava la determinació de la validesa de les actes del parlament al Tribunal Suprem, no tothom ha vist en la llei un projecte de democratització, perquè les esmenes que van proposar els republicans –retribució per als diputats, adequació de les circumscripcions al pes urbà, introducció del vot i la cabina- van ser ignorades malgrat que sí haurien contribuït a democratitzar el sistema. A més, l’article 29 prescrivia que “en els districtes on no resultin proclamats candidats en major nombre dels cridats a ser escollits, la proclamació de candidats equival a la seva elecció”. Allà on no hi havia competència, doncs, no caldria celebrar eleccions. Es volia incentivar la presentació de candidatures, però a la pràctica desposseïa molts ciutadans del seu dret al sufragi.
Influït per la doctrina social de l’església, també va impulsar lleis que volien millorar la situació de les classes treballadores. Ja el 1900 un ministre de governació de Silvela, Eduardo Dato, havia aconseguit una Llei d’accidents de treball. Maura va continuar aquesta política amb la Llei de Descans Dominical (1904) i la creació de l’Institut Nacional de Previsió (1908): aquest organisme, prehistòria de l’Estat del Benestar, es va adscriure al Ministeri de Governació, prova de que la qüestió social es considerava un tema d’ordre públic. Maura volia així neutralitzar la via revolucionària fent “una revolució des de dalt ... abans que no ens la facin des de baix”, deia.
Les polítiques de Maura també van anar orientades a ingressar en la cursa colonial ocupant el Marroc. Aprofitant l’ensurt que la visita del Kàiser a Tànger (1905) va provocar en els francesos –que amb la signatura de l’Entente Cordiale amb els britànics (1904) tenien mà lliure al Marroc- va convocar la Conferència d’Algesires (1906). La campanya iniciada des de Melilla el 1907 volia ampliar la franja septentrional de territori rifeny, muntanyenca i pobra. Ho feia sense una opinió pública favorable a l’imperialisme, sense tècnics colonials ni preparació bèl·lica ni coneixement de l’adversari. Les cabiles berbers havien assassinat uns treballadors espanyols del ferrocarril que havia de transportar el ferro de la Companyia Espanyola de Mines del Rif, vinculada a Güell i Comillas, fins al port de Melilla. Les tropes enviades per posar-hi ordre, però, van acabar malament en una escaramussa al Barranco del Lobo. Aleshores Maura va voler enviar reforços cridant a files els reservistes, homes que ja havien acabat el servei militar i havien tornat al món laboral. El reclutament, ja classista de per sí, trencava sentimental i econòmicament les famílies. L’onze de juliol de 1909 començaven a embarcar a Barcelona... El dia 19 de juliol es van produir ja les grans protestes, que van comptar amb suport de socialistes i radicals. A Terrassa, Solidaritat Obrera omplia un míting en que el periodista socialista Antoni Fabra i Ribas suggeria una vaga el 26 de juliol, incorporant-se ell mateix a un comitè per coordinar-la amb anarquistes i altres líders obrers no destacats. La vaga seria un èxit que acabaria amb violència contra l’escola marista i els tramvies, però provocaria dos morts i alguns ferits. El ministre de governació, Juan de la Cierva, va declarar l’estat de guerra i va suspendre les garanties constitucionals a la província. L’endemà Barcelona s’omplia de barricades. Durant els dies 27 i 28 van cremar més de 60 edificis religiosos, es van profanar sepultures i es van generalitzar les barricades. El dia 29 desembarcaven les tropes que el govern havia enviat des de València: no els va costar vèncer la resistència popular, desorganitzada i anàrquica. El dia 30 quedava restablert l’ordre: s’havien produït cent morts, i 400 ferits.
HAVIA ESTAT UNA REVOLTA OBRERA CONTRA EL RECLUTAMENT? Des de Joaquín Maurín (Los hombres de la dictadura, 1930), que veuria en la Setmana Tràgica una “pàgina brillant de la història del proletariat”, fins al llibre de Dolors Marín, aquesta teoria ha celebrat la capacitat de mobilització dels obrers, malgrat veure-hi un moviment incoherent, acèfal i caòtic. Les memòries de Fabra i Ribas veuen en el seu origen una espontània protesta contra la guerra en forma de vaga, amb un comitè central que podria haver-la convertit en revolució. Si no va arribar, conclou, va ser perquè ni els radicals ni cap grup republicà va voler oferir lideratge polític, perquè els obrers barcelonins van quedar aïllats i denunciats per separatistes, i perquè la UGT no va ser capaç d’estendre la vaga general a una escala nacional. Aquesta interpretació va arribar exitosa a la Transició, com demostra el llibre de Joaquín Romero Maura (1975), o la pel·lícula d’Antoni Ribas. El problema és que –com que els obrers van respectar fàbriques, palauets i centres oficials- no resulta fàcil entendre el conflicte com a exemple de la lluita de classes.
VA SER EL DARRER MOTÍ ANTICLERICAL? La selectivitat destructiva va impulsar la historiadora nord-americana
Joan Connelly Ullman a interpretar els fets com si fossin el darrer motí
anticlerical a “La Semana Trágica.
Estudio sobre las Causas Socioeconómicas del Anticlericalismo en España
(1898-1912)” (1972). La pastoral que Torras i Bages va titular “La glòria del martiri” (18-8-1909)
definiria de manera maniqueista els fets com una “persecució del cristianisme”
i aprofitaria per carregar contra la maçoneria, l’escola laica i la llibertat
de premsa que, segons ell, calumniava l’església. Ullman, en canvi, recordava com la protecció estatal que l’amparava
des del concordat de 1851 havia malmès la imatge de la institució, que semblava
beneir la injustícia social... Encara que la recent inauguració de l’edifici
del Seminari ens recorda l’ofensiva “recatolitzadora” impulsada per l’església
contra les ideologies materialistes, la seva omnipresència s’explicaria també
amb la repatriació dels clergues provinents de les colònies perdudes, o la
massiva arribada de capellans francesos que fugien de la legislació laïcista de
la III República (1905). Explicaria això que la protesta espontània contra un
reclutament injust –basat en la quinta i la redempció en metàl·lic- derivés en
la crema d’esglésies? Potser hi va caler també la presència d’un actor
especialment polèmic: Lerroux.
VA SER UNA CRISI POLÍTICA, DERIVADA DE L’ACTUACIÓ DEL PARTIT RADICAL? Qui veu en Lerroux un instrument de l’estat contra el catalanisme finançat amb el “fondo de reptiles” suggereix que va derivar l’odi popular cap a l’església per salvar el sistema... Defensant la jornada de 9 hores, i atiant l’odi contra l’església, Lerroux s’havia convertit en l’ídol dels obrers, “l’Emperador del Paral·lel”. Ell havia sistematitzat les crítiques a l’església: connivència amb els rics, oposició a la modernitat, suport a un estat militarista, obscurantisme, privilegis fiscals i educatius... Els seus vehements discursos feien confluir l’anticlericalisme popular amb el de les elits liberals (Canalejas), republicanes (Lerroux) o intel·lectuals (Galdós, o Blasco Ibáñez), potenciant la seva mobilització. Joan B. Culla no li atorga aquest paper tan protagonista en la direcció de les seves masses: més que manipular-les, diu, el seu paper va ser normalitzar l’anticlericalisme, donar-li carta de naturalesa a una cultura política reconeguda que ja existia. Els joves lerrouxistes que atacaven els mítings de la Solidaritat Catalana legitimaven la violència com a estratègia.
EPISODI D’UNA LLUITA (CULTURAL) PER L’ESPAI PÚBLIC?. Al capdavant de l’Ajuntament, la Lliga Regionalista havia aprovat el Pla de Reforma Interior (1902), que contemplava l’enderrocament de 2.000 habitatges (desplaçant més de 10.000 veïns) per obrir la Via Laietana. Ja l’aprovació del Plau Jaussely (1902) havia coincidit amb una vaga obrera, però el malestar es va accentuar quan el 1909 van començar els enderrocaments. Els desnonats augmentaven la densitat de població de la ciutat antiga, perquè no podien permetre’s viure a l’Eixample. És més: al reduir el nombre d’habitatges disponibles en un espai minoritzat, pujava el preu dels lloguers. La nova Via Laietana havia de ser un centre de negocis que facilités els desplaçaments entre els despatxos burgesos de l’Eixample i el port, on es materialitzaven els negocis. Per això es va monumentalitzar al servei de la burgesia: hi podem trobar Correus i el Banc Hispano Colonial a baix, i La Caixa en un edifici modernista dalt del tot; i entremig la seu de Foment del Treball (a la Casa Cambó), i un escenari de sociabilitat burgesa, el Palau de la Música. Queda clar que la burgesia s’està apropiant d’un espai en el què fins ara vivia el proletariat, tal i com demostra la croada moral contra la mendicitat, la prostitució, l’alcoholisme i la vagància que també va emprendre la Lliga amb un discurs classista que percebia l’ús que feia el proletariat de l’espai que ocupava com una espècie d’anarquia improductiva. Dient que cal higienitzar, moralitzar i regular la vida, la burgesia imposava un model de sexualitat i família, però també de productivitat. La crítica de l’oci proletari ofereix com a alternativa fer rendible temps i espai. Per tant, darrera d’ambdós polítiques amaga una lluita pel control de l’espai públic: per a la burgesia, ha de servir per accelerar la producció econòmica, facilitant desplaçaments de mercaderies, decisions i treballadors. I aquests han d’abandonar activitats improductives i consagrar-se als valors presumptament modèlics dels burgesos (treball, esforç, família, estalvi, imperi). Es tracta, doncs, d’una lluita cultural: l’espai públic s’ha de dedicar a produir, o a viure? La barricada es converteix així en el símbol de la recuperació, per part del proletariat, de l’espai que li ha estat furtat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario